(Oviedo, Belmonte de Miranda, Alceu, Las Palancas).
A totes les humanes que roden pel món sense trobar acollida.
———————————–
En el tren, de tornada a Barcelona començo a llegir el llibre comprat a Oviedo “Alabanza de la aldea” i reflexiono: em van fer falta referents on trobar la meva realitat; amb el treball de recerca que he començat m’estic buscant a mi mateixa.
D’una banda l’àvia Rafaela morí molt gran amb una llarga història de vida al darrere i de l’altre l’àvia Elvira desaparegué en acabar la guerra civil i deixà obertes moltes incògnites sobre el seu destí final.
Penso que cada espai que vaig freqüentar en la infantesa i la joventut eren aliens. No eren propis. No he tingut cap lloc on reposar el meu cos per buscar en calaixos i baguls aquells vestigis que m’apropessin a les meves avantpassades. Amb l’emigració elles van ser expropiades del passat i jo caigué en el pou de l’oblit caminant sense trepitjar, sense deixar empremta. Però, ara, vull recuperar les oblidades de la història; començar de nou amb els antecedents que m’han arribat a través de transmissions orals, distorsionades, potser, per la influència de creences i pressions socials.
Als
69 anys, la mateixa edat que deuria tenir l’àvia Elvira quan va desaparèixer,
neix en mi la necessitat de cercar aquells espais que ens van furtar aquells
que es creuen en possessió de cossos, ments i vides: les elits poderoses
que en cada moment de la història exerceixen la violència contra el poble
oprimit.
Tal vegada sigui difícil recuperar tot el fil historiogràfic. Saber d’orígens i
llocs comuns de les iguals. Aquests espais humans de les persones que ens
van precedir.
Podria ser que la meva filla Anna, que a través del ball treballa l’autoconeixement en cercles de dones, estigués removent allò
d’ancestral que hi ha en totes nosaltres. Amb l’etnografia corporal cercarem
dins i fora per recuperar el passat que ens pertany.
I avui, quinze d’agost de 2019, en el viatge de tornada d’Astúries començo aquest escrit, amb el cor encongit per la pena de separar-me de tot el que he viscut aquests dies; agraïda per l’afectuosa acollida i comprensió dels nostres desitjos més íntims que han mostrat les nostres amigues d’Alceu: Maruxina, Rosario i Joven. I desitjo encoratjada recuperar tot el que sigui possible del passat, ara que he comprés la finalitat del meu propòsit.
Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries
