Un homenatge i record a les dones que ens han precedit. A les precursores del que som ara.
Bota i amb un gir impulsiu llença la seva ma oberta intentant aconseguir-nos. La iaia no suporta que li fem pessigolles als costats, però per nosaltres és una temptació massa gran. Com ho és anar pel darrera i deslligar-li el davantal sense que se n’adoni. No ho podem evitar, totes les tardes que anem a veure-la es repeteix la mateixa cerimònia. Ella no crida, però si ens enganxa, ho sentim. Rebem una forta plantofada si aconsegueix arribar-hi! I així s’acaben les ganes de molestar-la.
La iaia, como li agrada que li diem, té cura de nosaltres moltes tardes mentre els nostres pares i mares estan enfeinades. Ella, impassible, segueix el seu treball: cuinar, fregar plats, rentar la roba… Nosaltres, no tan nenes, solem ajudar-la escombrant les habitacions. I després ve el berenar, una immensa llesca de pa de pagès amb oli i sal o pa amb vi i sucre.
Juguem i correm pel pati de la masia dels meus oncles i cosins que és on ella viu. Quan marxem cap a casa sols donar-nos una cistelleta amb verdura o fruita i, fins i tot, alguna figa, però no gaires perquè es paguen bé al mercat del Ninot, on els meus tiets tenen parada.
A la iaia Rafaela la percebia gran, rabassuda, monyo agrisat i vestida sempre de negre, gris, a quadres. No sortia d’aquests colors. Com que van morint els parents no li dóna temps a passar el dol i posar-se alguna roba de color. La recordo sempre de gris.
La iaia, nascuda el 21 de gener de 1898 a Tabernas, Almería, va tenir una vida molt dura; enviudà amb trenta anys i tres criatures, la més petita, la meva mare, de catorze mesos. Havia perdut tot el que tenien a causa de la malaltia del seu home, el meu avi Rafael. Va vendre el que quedava de la seva casa de camp del Marchalillo i va posar un forn de pa al poble. Amassava tot el dia i atenia els seus fills. L’esgotador treball de fornera estava arruïnant la seva salut i, orfe i vídua, albirà una sortida al seu desesper, emigraria a Barcelona com ho havien fet dos dels seus germans, el Rafael i el Fernando, que s’havien instal·lat al Prat de Llobregat i on ja treballaven. La primavera de 1932 van embarcar al port d’Almería ella i els seus tres fills amb rumb a Barcelona. Al Prat van viure amb els germans, treballà dur, al camp, netejant cases i rentant roba per altres famílies. Va pujar els seus fills amb dignitat fins que el cop militar de 1936 va truncar totes les esperances de les gents humils i treballadores, i arribaren els anys d’escassetat, por i mort. A la guerra va perdre els dos germans que militaven a la CNT i la FAI, respectivament.
Van passar els anys. Es casaren les dues filles i el fill, van néixer tres nets i quatre netes i ella socorria allà on feia més falta. Jo vaig néixer a casa i van ser les seves mans les que primer van acollir-me.
Això sí, tots els estius agafava el farcell i se n’anava a la seva estimada Tabernas, on el “compadre Juan” i la “chacha Carmen” l’esperaven. A Almeria visitava la germana Dolores, el germà Emilio, cosins i nebots. Rafaela morí el 22 d’agost de 1999, amb cent un anys. Li mancaven solament set mesos per haver viscut en tres segles! És la nostra iaia centenària, que suportà els avatars de la vida amb calma, paciència, treball i intel·ligència femenina, fruit de l’experiència i vitalitat.
Carme Álvarez. Militant de Dones llibertàries.
