Catalunya 211 (agost-octubre 2019)

Catalunya 211 (agost-octubre 2019)

– EDITORIAL: “Que los barrotes de las celdas se tornen de azúcar…“

– TEMA DEL MES: Pedagogia crítica a les aules. De debilitats, contradiccions i incoherències

– SINDICAL: Jo vaig treballar per Óscar Camps

Dret de vaga sense dret a vaga

Els accidents de treball amb baixa han crescut un 36% a Catalunya des que s’aplica la reforma laboral

Alliberem-nos de l’opressió dels estats i del capitalisme. Autodeterminació i autogestió

Notícies sindicals

– OPINIÓ: Manuel Quesada. Afiliat al Sindicat de Transports de la CGT de Sabadell: Badajoz: genocidi i memòria

J. Cara Rincón. Afiliat al Sindicat d’Activitats Diverses de Berga: Salut i anarcosindicalisme! Cap comarca sense sindicat

– EL DOCUMENT: Llei Aragonès

L’ENTREVISTA: Emili Cortavitarte: “Hem de fugir de singularitzacions o mitificacions, especialment en un moviment com el nostre”

SOCIAL: INSEGURETAT? La de formar part del Precariat

Caravaneres cegeteres a la caravana Abriendo Fronteras

– LES NOSTRES VEUS LLIBERTÀRIES I FEMINISTES: La Pèrdua de la Innocència

INTERNACIONAL: Campament de Jineolojî a Catalunya

DINAMITA DE CERVELL: Reconstrucció de la CNT i el MLE a la clandestinitat

La nota de l’alcalde de Terrassa a un formulari obsolet (1919)

AL TINTER: Las Kellys: “Tenim por perquè ens poden acomiadar, però cal posar en una balança la por i la salut”

Descarregar en format PDF

INSEGURETAT? La de formar part del Precariat

Heura Negra. Assemblea Llibertària de Vallcarca

Un estiu més, els habitants de Barcelona hem sigut víctimes d’una campanya propagandística brutal emesa pels mitjans de comunicació de masses. Si les vacances passades els temes estrella van ser la Turismefòbia¹ i el Top Manta, enguany l’alarma social s’ha estès, també, entorn del concepte de la “inseguretat”. Desenes d’articles i reportatges, a mitjans estatals i internacionals, ens han descrit la “Barcelona ciutat sense llei”: una mena de distopia criminal fora de control, desplegada davant la impotència d’un Ajuntament dèbil i incapaç. Si bé és cert que als últims mesos la delinqüència comuna ha augmentat al conjunt de la ciutat, especialment als barris que pateixen més pressió turística, les mateixes autoritats² han admès amb la boca petita que no es podia parlar d’una “crisi de seguretat”: Barcelona continuaria sent una “ciutat segura”, dins d’uns paràmetres similars als d’altres capitals europees.

Així i tot, els resultats d’aquesta veritable doctrina del shock no s’han fet esperar: militarització dels carrers, macrobatudes policials sota perfil racial, violació de drets fonamentals, aparició de “patrulles ciutadanes” amb mètodes i discursos propers a l’extrema dreta³… Un seguit de mesures extraordinàries que, semblaria, pretenen posar a lloc una ciutat dissident i molesta pels interessos de les elits: Barcelona mereix un triple càstig, per esquerranosa, per separatista i per ingovernable.

Ara bé, tal com explica el periodista Marià Delàs⁴, existeix una diferència substancial entre la “inseguretat” que patim com a població treballadora i la “sensació d’inseguretat” que projecten els mitjans de comunicació. La primera sabem bé què ens la provoca: la precarietat laboral, l’especulació immobiliària, les retallades en matèria de sanitat i educació, la violència masclista, el racisme institucional… La segona, en canvi, respon als interessos de les elits i pretén, d’una banda, desviar l’atenció d’una realitat social en contínua degradació i, de l’altra, imposar mesures de control i repressió més totalitàries: incrementar la presència policial, endurir el Codi Penal, suspendre drets bàsics. La solució, ens diuen, passa per la ‘mà dura’, obviant les arrels profundes que s’amaguen darrere la petita delinqüència: la desigualtat social, la marginalitat, la misèria i la desesperació. No ens malinterpreteu: ningú vol ser assaltat ni robat al carrer, però perdrem per partida doble si deixem que aquesta conflictivitat social doni pas al populisme punitiu.

D’aquesta manera, se’ns fa acceptar amb total normalitat que a la nostra ciutat morin 3 treballadors al mes per accidents laborals ⁵, que la contaminació ambiental provoqui centenars de morts cada any⁶, que seguim tenint una cinquantena de desnonaments setmanals⁷, que la xifra de feminicidis no pari d’incrementar-se⁸. És que aquestes crisis quotidianes no mereixen grans titulars ni mesures polítiques excepcionals?

La resposta, un cop més, està a les nostres mans: només des dels col·lectius veïnals, les assemblees de barri i els sindicats podem lluitar contra la inseguretat creixent que ens escanya i, alhora, combatre amb fets el discurs de la por que vol fer-nos creure que les nostres vides milloraran potenciant els mateixos cossos repressius que ens desnonen i ens reprimeixen quan protestem.


1 “Concepte inventat pel propi sector turístic per a criminalitzar l’oposició popular als efectes de la turistització” Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible.
2 Declaracions del director general dels mossos, Andreu Joan Martínez (17/8/19) i del Col·legi de Criminòlegs de Catalunya (23/8/19).
3 Neonazis lideren l’organització d’una manifestació de les patrulles ciutadanes (El Temps, 29/8/19)
4 Qui propicia la “sensació d’inseguretat”? (Público, 23/8/19)
5 La mortalitat laboral, en màxims (Ara, 19/2/19)
6 La contaminació de l’aire va causar 354 muertes a Barcelona durant el 2017 (El Periódico, 6/11/18)
7 A Barcelona hi ha 47 desnonaments cada setmana (Tot Barcelona, 30/12/2018)
8 Feminicidis als Països Catalans l’any 2019 (La Directa)