Catalunya 219 (juny 2020)

Catalunya 219 (juny 2020)

– EDITORIAL: La “nova” normalitat

– TEMA DEL MES: Recuperem l’espai comú

– SINDICAL: La lluita a Nissan no s’atura

La pandèmia de la pobresa i la militància

Sindicalisme en temps de covid

Tant sectorial com territorial, autoorganització

Notícies sindicals

– OPINIÓ: Jose Alberto Villaverde, Sindicat d’Administració Pública CGT Barcelona: Construïm alternativa, esquarterem la realitat”

Judit Benito Cabezas, veïna de Montcada i Reixac:  Ho confesso, això ho he desitjat

L’ENTREVISTA: César i Jordi de l’espai autogestionat de Gramenet La Sisqueta i Capfoguer : “Despertem de tenir por a trencar la falsa
imatge de tranquil·litat i benestar”

– EL DOCUMENT: Treballadors especialment sensibles pel  coronavirus: com han de retornar a la feina?

SOCIAL: Què hi ha de nou en la Covid-19? Reptes per a un futur de pandèmies globalitzades

Suport mutu o caritat?

– LES NOSTRES VEUS LLIBERTÀRIES I FEMINISTES: Les dones ja hem tingut prou, ara exigim canviar el sistema

Memòria històrica

INTERNACIONAL: Coronavirus a Rojava: Fent front a una pandèmia sense un Estat

DINAMITA DE CERVELL: Volin

Pandèmia en context de misèria obrera (1a part)

AL TINTER: Damià Puig i Sergi Fàbregas, de la productora ACATS: “La lluita d’en Pedro és bressol i referència”

Descarregar en format PDF

SUPLEMENT: La vaga de les dones de 1918

Descarregar SUPLEMENT en format PDF

27 i Més: no pactant, revertim la repressió

Ermengol Gassiot. Secció sindical CGT-UAB i repressaliat dels “27 i més”

Aquesta setmana hi ha hagut una vista oral del procés penal conegut com dels “27 i Més” en el que fiscalia ens demana penes d’entre 13 anys i 9 mesos i 11 anys i mig de presó a 25 antics estudiants i a dos sindicalistes de la UAB, un de la IAC i un de CGT (jo mateix). Es tractava d’una vista per explorar la possibilitat d’un acord de conformitat entre fiscalia i els encausats, instada pel jutge titular del Jutjat penal núm. 2 davant de les elevades peticions penals. Va tenir lloc aquest divendres 26 de març. Fiscalia va plantejar un xantatge: a canvi d’un reconeixement de culpa, retirar algunes acusacions penals, assumir un seguit de multes i deixar la resta d’acusacions penals per sota el límit dels dos anys. La resposta dels i les encausades va ser la que ja havíem anunciat pocs dies abans: no hi havia cap pacte possible, ja que la defensa de la universitat pública, del dret a l’educació de les famílies treballadores i els drets dels seus treballadors/es no es negocia ni, molt menys, és cap delicte. El capítol proper serà el judici amb la petició de penes actual. I la fiscalia va assegurar que aniria a totes.

Les raons del col·lectiu dels “27 i Més” per rebutjar el pacte plantejat per la fiscalia són diverses, malgrat el cansament i el desgast que suposa viure durant anys una amenaça a sobre de tants anys de presó. Una d’elles és el no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte. Aquest és un punt molt important. Les accions i activitats que vam dur a terme durant els anys que van precedir la denúncia van ser les pròpies d’un conflicte sindical. Es van fer assemblees. Es van fer vagues. Hi va haver bloquejos d’òrgans de govern de la UAB quan es pretenien aprovar retallades i acomiadaments. Hi va haver coordinació, accions conjuntes i recolzaments entre els sindicats de treballador/es (principalment la CGT, l’únic que va estar a totes les accions) i el moviment estudiantil. Tot això ho recull el procediment penal i, en canvi, pràcticament no individualitza cap fet suposadament delictiu ni, molt menys, la responsabilitat individual en ell. Assumir la culpabilitat comportava acceptar que la lluita feta era un delicte. En conseqüència, a banda de negar la validesa de tot el que es va fer en defensa de la universitat pública, també hauria comportat imposar límits a les lluites futures. Ni pel moviment estudiantil ni per la CGT a les universitats aquesta era una opció assumible.

Una altra va ser voler defensar la unió dels i les encausades. La unió de totes les persones afectades per una determinada situació és un dels pilars del moviment obrer i, en general, de les lluites populars. És d’aquesta unió que neix, també, la capacitat d’acció i d’autogestió. En un altre extrem, el capitalisme i el liberalisme sempre han tractat de trencar les dinàmiques col·lectives. La fiscalia seguia el mateix guió. En la seva ànsia per criminalitzar una lluita sindical i política (en el bon sentit de la paraula), intentava dividir el grup oferint sortides individuals si podia aconseguir el seu objectiu: el reconeixement que aquesta lluita és un delicte amb el consegüent penediment de qui hi va participar. Davant d’això, el col·lectiu es va refermar com a col·lectiu i, en fer-ho, va llençar un missatge molt clar al sistema judicial: entoma el repte i continua la lluita. La fiscalia ho va entendre així el mateix divendres.

“rebutjar el pacte és no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte”

Rebutjant el pacte també es mostra en tota la seva cruesa que el sistema judicial és de tot excepte “just”. Quan la fiscalia s’avé a negociar anys de presó amunt i avall, i posa uns noms a sobre la taula dient que també en pot canviar alguns, queda ben clar que el que està buscant és una dosi determinada de càstig. Que els conceptes de reparació i reinserció són una pura fal·làcia. No es tracta de res no sabut, però nous exemples contribueixen a consolidar la nostra convicció de la fal·làcia que és l’actual sistema de justícia.

La repressió és una acció política, per molt que de vegades es provi de justificar amb fets que s’intenten presentar com a no polítics. Darrerament ho hem vist en algunes protestes al carrer, quan els focus se centren en contenidors cremats. Nosaltres, quan patim la repressió, tenim dues opcions. Una és anar seguint pel camí que preveu que farem qui promou el procés repressiu: campanya reactiva contra la repressió, enredar-nos en un procediment que pot durar molts anys i, finalment, buscar una manera de passar pàgina minimitzant els danys. Moltes vegades s’ha fet així i la repressió assoleix els seus objectius que principalment consisteixen a prendre’ns la iniciativa en la lluita. Ja fa temps que en la reflexió col·lectiva de com fer front a una repressió que cada vegada és més habitual aflora la noció d’intentar retenir la iniciativa també en aquestes situacions. Una iniciativa que es pot mantenir continuant les lluites que l’han originat. En aquest sentit crec que la CGT a l’àmbit universitari ho està fent, i que una gran part de les encausades dels 27 i Més, militant a molts llocs diferents, també. Refusant el pacte i obligant la fiscalia a anar a un escenari de conflicte és també una forma de mantenir aquesta iniciativa. Som nosaltres qui definim el camp de batalla, en aquest cas reivindicant el conflicte i la nostra identitat. Ara, el problema, el té qui va promoure el procés repressiu i no qui l’hem patit.