Una conversa amb qui fou militant del MIL,
Ricard de Vargas Golarons, a 50 anys de l’assassinat de Puig Antich
Roger Gras
Intercanviar paraules amb en Ricard de Vargas (Barcelona, 1949) és endinsar-se en les lluites revolucionàries de finals dels 60 i primers 70 a Catalunya. El Ricard és fill d’un mestre republicà, desaparegut a l’exili francès després de la guerra civil, quan ell tenia només 11 mesos de vida. Llibertari compromès en el no falsejament de la memòria d’aquelles lluites, l’hem escoltat i llegit en actes de record als maquis. Ara l’escoltem per fer una lectura crítica als actes d´homenatge i record que s´han teixit per recordar el militant revolucionari que va ser Salvador Puig Antich, a 50 anys del seu assassinat, a la maleïda presó Model de Barcelona.
Ricard, com valores els actes del 50 aniversari de l´assassinat d’en Salvador Puig Antich? Es pretén una recuperació institucional de la seva figura per buidar-la de contingut ideòlogic?
En faig una valoració positiva. Des de la comissió “50 anys de l’assassinat de Puig Antich” hem organitzat actes a l’Ateneu l’Harmonia i al Centre Social Okupat La Cinètika —que han sigut un èxit de convocatòria i d’assistència— i l’elaboració d´un mural per part del company Roc Blackblock al barri de Vallcarca. Persones llibertàries i de base hem organitzat aquests actes, convidant cantautors de Portugal, organitzant les xerrades, les exposicions, i ens han sobrat uns 300 euros dels 3000 que vàrem recaptar en poc temps. Els actes de la Comissió han estat silenciats pels mitjans de comunicació, els diaris barcelonins li han negat a un company d’El metge un article d’opinió sobre Puig Antich, i fins i tot un locutor va acabar una carta d´en Salvador amb «salut i amnistia» en comptes de «salut i anarquia». Aquesta és la llibertat d´expressió dels nostres demòcrates. Però, si com està clar que ell no era un demòcrata i no era ni és un dels vostres, perquè us apropieu de la seva figura per la vostra democràcia i els vostres interessos partidistes? Deixeu-lo d´una vegada en pau! Millor que segueixi en la clandestinitat. Dels actes organitzats per l’Ajuntament de Barcelona no en faig cap valoració, ja que no hi he assistit i els entenc com una tergiversació més de la història d’en Salvador i tots els lluitadors i lluitadores anònimes que hi participarem. El poder intenta buidar la lluita insubornable d´en Salvador, dient que era un pobre noi, que si va matar o no un dels policies que el pretenia detenir en l’emboscada que els van preparar, quan aquesta “revisió” només legitimaria uns tribunals militars i feixistes que per establir una memòria vertadera haurien de ser invalidats tots els seus judicis i sentències d’ençà el 1936 fins al 1976. Que les seves germanes, les d’en Salvador, vulguin revisar el seu procès judicial no ho critico pas; ens estimem molt i ens respectem i no hi tinc res a dir. El que no podem permetre és que la seva lluita es falsegi per part del poder polític per convertir-lo en un «lluitador antifranquista per a les llibertats democràtiques» com s’ha intentat fer també en alguna ocasió amb la lluita dels maquis llibertaris com en Facerías. Ara, amb el anys, la pel·licula de Salvador la miro amb un xic més d’indulgència, si bé no deixa de ser un “producte” per falsejar i buidar les lluites d’aquells anys, com ja vam denunciar en el seu moment. No podem oblidar en Heinz Chez, l’home que fou assassinat el mateix dia que en Salvador, a la ciutat de Tarragona per garrot vil, també. En aquell moment el poder pretenia amb l’assassinat de Chez, un apàtrida de la RDA que havia mort a trets dos guàrdies civils, el que volen fer avui: amagar d’on venia en Salvador per fer-lo “passar” com un bandoler sense ideals.
Amb qui vas tenir víncle personal i polític del MIL-GAC?
Jo treballava de recepcionista en un hotel. L’any 1966 ja em trobava involucrat en les Plataformes de CC.OO. Em van venir a buscar, ja que jo sabia francès, i em vaig dedicar a traduïr textos per a la nostra Biblioteca. Situacionisme, consellisme obrer. La idea de la “societat de l’espectacle”, i tot el marxisme heterodox a “l’esquerra” dels partits comunistes i leninistes del moment. Jo vaig tenir molta relació amb en Santi Soler, en Felip Solé, que després continuà a l’OLLA, Lluis Bursó, i amb en Salvador.
Quin paper hi jugaven les dones, al MIL-GAC?
Algunes companyes van estar presents a les activitats del MIL. La Pilar, na Beth, una dona francesa, na Aurora. Però eren més les “companyes sentimenals” sense tenir un espai propi i definit en les accions i lluites. A l’OLLA van tenir un paper molt més destacat, participant de moltes de les accions que vam protagonitzar a Badalona, Terrassa o Mataró.
En què consistia “l’antileninisme” del MIL-GAC?
La història, més enllà d´alguns noms propis, la construeixen persones anònimes. Nosaltres, el MIL/GAC, l´OLLA, som història col.lectiva, forjada en vagues radicals, autònomes i salvatges de finals dels 60 i primers 70. Els enfrontaments amb les forces policials d’aleshores sovint acabaven en morts del nostre bàndol històric, el dels oprimits. Arturo Ruiz Villalba fou un treballador de la SEAT, mort a trets en una d’aquestes vagues; Manuel Fernández Márquez, l´abril del 73 durant la vaga de la central tèrmica de Sant Adrià del Besòs; i tants d’altres van generar un moviment autònom obrer i radicalitzat que lluitava per una ruptura amb el capitalisme. Aquest serà l’embrió del MIL i de “l’equip teòric” on Santi Soler, jo mateix i d´altres vam participar. Nosaltres no ens preparàvem per assolir el poder polític: el nostre treball era de base, “organització de les tasques” per a la seva realització. Defugint tota estructura de partit o jerarquia. Una de les vagues que cal mencionar per la seva radicalitat també, fou la de Telefunken, l’any 1968.
Solé Tura, de Bandera Roja, digué en el seu moment (1974) que Catalunya i la lluita per la democràcia, necessitaven màrtirs. Era extensible aquest pensament entre la “nova” classe política per justificar la passivitat davant la condemna a Puig Antich?
Alguns dels nostres companys del MIL, quan en Salvador ja era a la Model, van anar a demanar suport polític a l’Assamblea de Catalunya, rebent com a resposta passivitat i indiferència. Des que el van detenir, els militars i el mateix Samaranch ja van demanar per ell una condemna exemplar. Dir que si no s’hagués produït l’atemptat contra Carrero Blanco no haurien matat en Salvador és incert. Va haver-hi molta més solidaritat i denúncia a alguns països europeus que aquí.
Per què recordem sempre Puig Antich i no tant altres membres del MIL com Oriol Solé Sugranyes?
Puig Antich va ser un procès, des que el van detenir el setembre del 73 fins que el van assassinar el març del 74. Un procès amb una gran càrrega emocional i de lluita. Se li va proposar un pla de fuga en una conducció amb furgó policial però ell hi va renunciar, ja que no volia que ningú prengués mal per ajudar-lo. L’Oriol Solé va morir per un tret de la guàrdia Civil després de fugar-se amb una vintena llarga de presos del penal de Segovia (la majoria etarres, però també d´altres del MIL i del FAC) l´abril del 76. En el cas de l´Oriol, va ser cosa d´un dia. En LLuis Maria Xirinachs li va dedicar una homilía i en José Agustín Goytisolo un poema que li va costar una multa administrativa molt important per l´època. Fa uns anys vam editar amb Descontrol, jo mateix i altres companys, un llibre recopilatori de la trajectòria revolucionària i els escrits de l´Oriol.
Que en podem extreure les generacions més joves del bagatge vivencial del MIL/GAC?
El MIL s´ha d´entendre com una “organització de tasques” més enllà dels partits i sindicats de l’època, fruit de la contracultura, de la influència del maig del 68 francès i de la traducció i difusió del marxisme heterodox antiautoriari. No té cap sentit dir si érem més “anarquistes” o “comunistes”. Érem fruit d’una lluita col·lectiva, fruit de la radicalització de les vagues obreres. En Salvador, juntament amb un munt de persones anònimes, representa un sentiment de lluita insubornable i revolucionària i així l´hem de recordar. Les nostres armes primeres ens les van entregar maquis anarquistes com Teófilo Navarro, que van entendre que nosaltres preteníem prosseguir amb una tradició de lluita que provenia d’un passat històric comú. M’omple d´alegria que em cridin de Xile per explicar les lluites d’aquells anys, o que els llibres col·lectius que hem escrit es tradueixin a d´altres llengües.
Avui dia la situació és molt complicada. Però hi ha molts fronts per persistir i lluitar: l´habitatge, la carestia de la vida, les condicions laborals, la nostra memòria de lluita…
La revolució és necessària i possible. Necessitem recordar i aprendre de les nostres lluites passades, aprenent dels encerts, dels errors, les victòries i els fracassos.
