Els predocs de la UdL ens tornem a aixecar

Aquests últims mesos a la Universitat de Lleida s’ha engegat el debat entorn de les condicions de les treballadores predoctorands, un dels col·lectius més precaris de l’àmbit acadèmic. Els anys 2019 i 2020 companyes de la CGT havien impulsat el col·lectiu Doctorands en Lluita per reivindicar el quart any de contracte en comptes dels tres actuals i el pagament d’indemnització per acomiadament, entre altres millores. Tanmateix, el final del contracte de les persones més implicades i la pandèmia van aturar l’activitat desplegada entorn a la problemàtica.

Llegeix més

Treballar i lluitar a la universitat quan no ets un home cis blanc

Laura Esteve Alguacil, secció sindical CGT-UPF, sindicat d’ensenyament

S’acostuma a pensar en la recerca i docència universitària (ser PDI) com un sector laboral tranquil i amable. És clar que, com a treball vocacional i intel·lectual que és, gaudim de certs privilegis. Ara bé, també patim nombrosos abusos i violències. I com no, els patim especialment les dones, persones trans i persones racialitzades.

Plantejar-se treballar com a PDI a una universitat és en si complicat i la classe, el gènere i la racialització són factors determinants. Un cop fas gran una petita escletxa aconseguint que et contractin com a doctoranda, el missatge que t’arriba per tot arreu és clar: precarietat i inestabilitat.

Sense anar més lluny, ho veus quan Generalitat i Universitat decideixen conjuntament que el teu contracte serà de tres anys tot i que la llei (l’EPIF) te’n garanteix quatre. No és pas una tonteria. L’època predoctoral passa una important factura a la salut mental perquè les condicions laborals són nefastes. A canvi de sous de mileurista (un 56% del que cobra una altra persona a l’Administració General de l’Estat amb la nostra qualificació) hem de portar a terme una recerca innovadora que cristal·litzi en una tesi doctoral que sigui rendible pel “mercat acadèmic”, fer docència (molts cops estructural i sense cap formació prèvia) i, no menys important, realitzar tot un seguit de tasques indeterminades que, segons el propi funcionament feudal de les universitats, s’entén que sempre han d’assumir les de baix. Tot això és una cursa a contrarellotge el final de la qual és seguir treballant per acabar la tesi sense contracte mentre perceps la prestació per atur. No és d’estranyar que la ràbia i la frustració ens portés a formar els diferents col·lectius de Doctorandes en Lluita l’any 2019.

Ara bé, mires una mica més endavant en la carrera de fons que és l’acadèmia i el panorama és, si cap, encara més desolador. La concatenació de contractes temporals de manera fraudulenta es devia inventar a la universitat. Les diferents assemblees d’associades i els casos judicials guanyats així ho demostren. Entre contracte i contracte, possiblement llargs períodes de temps a l’atur: l’etapa postdoctoral té una força centrífuga que expulsa a les de sempre. No és cap sorpresa que si les dones som el 55% de les persones que fan un doctorat, només suposem un 22% del total de personal catedràtic o un 19% del personal investigador principal en un projecte europeu.

Per a poder ser capaç d’anar progressant a la universitat, cal competir amb la resta de companyes, a veure qui té millor currículum –en el millor dels casos– i a veure qui cau millor en els cercles d’influència (personal catedràtic, emèrit, equips rectorals…) en la majoria d’ocasions.

“la universitat del present és digna de formar part de qualsevol novel·la d’Ursula K. Le Guin”

Caure bé en aquests cercles de poder molts cops depèn del teu origen social i familiar, però també pots caure en gràcia sense això; has de ser normatiu, complaent i fer-li el joc al sistema en sectors que molts cops estan molt masculinitzats (com l’STEM). D’això, malauradament, en sap molt la companya Eva Bussalleu. Professora a la UdG durant 17 anys d’aïllament, violència psicològica i mobbing per part del seu cap i d’un dels seus companys, va ser acomiadada l’any passat. Després d’un llarg calvari per aconseguir una plaça d’agregada (la desitjada estabilització), va veure com aquests dos homes orquestraven la maniobra final per expulsar-la de la universitat. L’un, presentant-se al mateix concurs i l’altre, configurant un tribunal afí compost exclusivament per homes catedràtics de la seva òrbita. De moment, la justícia li ha donat la raó a l’Eva, que ha declarat nul el concurs donada la configuració exclusivament masculina del tribunal. Mentre es convoca de nou, l’Eva reclama ser readmesa, però el seu equip i la universitat segueixen ignorant-la.

D’altra banda, en la valoració dels currículums, marquen la diferència, sobretot, dos tipus de coses: les publicacions i la mobilitat o estades de recerca. La mobilitat sempre ha estat un factor de penalització per a les dones que cuiden o es plantegen cuidar. 

No tothom pot permetre’s deixar-ho tot durant un parell d’anys per fer un postdoc a l’estranger sense saber si podrà tornar. La incertesa és especialment dura en etapes vitals en què el mandat social de la maternitat és més intens. Per portar un ritme de publicació amb la productivitat que s’espera, cal fer jornades laborals molt per sobre del que marquen els contractes. Les dones, en assumir la major part de les tasques de cures, ens veiem amb l’aigua al coll per la doble jornada laboral, cosa que repercuteix de nou en la nostra salut física i mental. Així, la Covid-19 i el teletreball han fet encara més patent les dificultats per a publicar al ritme que el “mercat” demana. La majoria de dones han reduït sensiblement el nombre de publicacions el temps que portem de pandèmia, mentre que molts homes han pogut viure aquest període com un de més tranquil·litat per llegir i escriure.

La universitat del present és digna de formar part de qualsevol novel·la d’Ursula K. Le Guin: és una institució feudal a la vegada colonitzada per les lògiques capitalistes i individualistes més salvatges. Pel que hem exposat, no és d’estranyar que els espais de resistència estiguin fortament feminitzats. Ara bé, no només volem resistir, també volem crear nous mons. Si no volem quedar-nos només amb una barricada que ens permeti resistir els embats del patriarcat i el capital, hem de reflexionar sobre quin món i quina universitat volem a l’altra banda. Més important, l’hem de posar en pràctica: horitzontalitat, cooperació i sororitat haurien de deixar de ser només paraules boniques. En aquest sentit, les dones combatives a les universitats albirem certa esperança en la recent creació de l’Assemblea Feminista Interuniversitària, un espai no mixt de reflexió i acció.

27 i Més: no pactant, revertim la repressió

Ermengol Gassiot. Secció sindical CGT-UAB i repressaliat dels “27 i més”

El passat mes de març va haver-hi una vista oral del procés penal conegut com dels “27 i Més” en el que fiscalia ens demana penes d’entre 13 anys i 9 mesos i 11 anys i mig de presó a 25 antics estudiants i a dos sindicalistes de la UAB, un de la IAC i un de CGT (jo mateix). Es tractava d’una vista per explorar la possibilitat d’un acord de conformitat entre fiscalia i els encausats, instada pel jutge titular del Jutjat penal núm. 2 davant de les elevades peticions penals. Va tenir lloc aquest divendres 26 de març. Fiscalia va plantejar un xantatge: a canvi d’un reconeixement de culpa, retirar algunes acusacions penals, assumir un seguit de multes i deixar la resta d’acusacions penals per sota el límit dels dos anys. La resposta dels i les encausades va ser la que ja havíem anunciat pocs dies abans: no hi havia cap pacte possible, ja que la defensa de la universitat pública, del dret a l’educació de les famílies treballadores i els drets dels seus treballadors/es no es negocia ni, molt menys, és cap delicte. El capítol proper serà el judici amb la petició de penes actual. I la fiscalia va assegurar que aniria a totes.

Les raons del col·lectiu dels “27 i Més” per rebutjar el pacte plantejat per la fiscalia són diverses, malgrat el cansament i el desgast que suposa viure durant anys una amenaça a sobre de tants anys de presó. Una d’elles és el no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte. Aquest és un punt molt important. Les accions i activitats que vam dur a terme durant els anys que van precedir la denúncia van ser les pròpies d’un conflicte sindical. Es van fer assemblees. Es van fer vagues. Hi va haver bloquejos d’òrgans de govern de la UAB quan es pretenien aprovar retallades i acomiadaments. Hi va haver coordinació, accions conjuntes i recolzaments entre els sindicats de treballador/es (principalment la CGT, l’únic que va estar a totes les accions) i el moviment estudiantil. Tot això ho recull el procediment penal i, en canvi, pràcticament no individualitza cap fet suposadament delictiu ni, molt menys, la responsabilitat individual en ell. Assumir la culpabilitat comportava acceptar que la lluita feta era un delicte. En conseqüència, a banda de negar la validesa de tot el que es va fer en defensa de la universitat pública, també hauria comportat imposar límits a les lluites futures. Ni pel moviment estudiantil ni per la CGT a les universitats aquesta era una opció assumible.

“rebutjar el pacte és no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte”

Una altra va ser voler defensar la unió dels i les encausades. La unió de totes les persones afectades per una determinada situació és un dels pilars del moviment obrer i, en general, de les lluites populars. És d’aquesta unió que neix, també, la capacitat d’acció i d’autogestió. En un altre extrem, el capitalisme i el liberalisme sempre han tractat de trencar les dinàmiques col·lectives. La fiscalia seguia el mateix guió. En la seva ànsia per criminalitzar una lluita sindical i política (en el bon sentit de la paraula), intentava dividir el grup oferint sortides individuals si podia aconseguir el seu objectiu: el reconeixement que aquesta lluita és un delicte amb el consegüent penediment de qui hi va participar. Davant d’això, el col·lectiu es va refermar com a col·lectiu i, en fer-ho, va llençar un missatge molt clar al sistema judicial: entoma el repte i continua la lluita. La fiscalia ho va entendre així el mateix divendres.

Rebutjant el pacte també es mostra en tota la seva cruesa que el sistema judicial és de tot excepte “just”. Quan la fiscalia s’avé a negociar anys de presó amunt i avall, i posa uns noms a sobre la taula dient que també en pot canviar alguns, queda ben clar que el que està buscant és una dosi determinada de càstig. Que els conceptes de reparació i reinserció són una pura fal·làcia. No es tracta de res no sabut, però nous exemples contribueixen a consolidar la nostra convicció de la fal·làcia que és l’actual sistema de justícia.

La repressió és una acció política, per molt que de vegades es provi de justificar amb fets que s’intenten presentar com a no polítics. Darrerament ho hem vist en algunes protestes al carrer, quan els focus se centren en contenidors cremats. Nosaltres, quan patim la repressió, tenim dues opcions. Una és anar seguint pel camí que preveu que farem qui promou el procés repressiu: campanya reactiva contra la repressió, enredar-nos en un procediment que pot durar molts anys i, finalment, buscar una manera de passar pàgina minimitzant els danys. Moltes vegades s’ha fet així i la repressió assoleix els seus objectius que principalment consisteixen a prendre’ns la iniciativa en la lluita. Ja fa temps que en la reflexió col·lectiva de com fer front a una repressió que cada vegada és més habitual aflora la noció d’intentar retenir la iniciativa també en aquestes situacions. Una iniciativa que es pot mantenir continuant les lluites que l’han originat. En aquest sentit crec que la CGT a l’àmbit universitari ho està fent, i que una gran part de les encausades dels 27 i Més, militant a molts llocs diferents, també. Refusant el pacte i obligant la fiscalia a anar a un escenari de conflicte és també una forma de mantenir aquesta iniciativa. Som nosaltres qui definim el camp de batalla, en aquest cas reivindicant el conflicte i la nostra identitat. Ara, el problema, el té qui va promoure el procés repressiu i no qui l’hem patit.

27 i Més: no pactant, revertim la repressió

Ermengol Gassiot. Secció sindical CGT-UAB i repressaliat dels “27 i més”

Aquesta setmana hi ha hagut una vista oral del procés penal conegut com dels “27 i Més” en el que fiscalia ens demana penes d’entre 13 anys i 9 mesos i 11 anys i mig de presó a 25 antics estudiants i a dos sindicalistes de la UAB, un de la IAC i un de CGT (jo mateix). Es tractava d’una vista per explorar la possibilitat d’un acord de conformitat entre fiscalia i els encausats, instada pel jutge titular del Jutjat penal núm. 2 davant de les elevades peticions penals. Va tenir lloc aquest divendres 26 de març. Fiscalia va plantejar un xantatge: a canvi d’un reconeixement de culpa, retirar algunes acusacions penals, assumir un seguit de multes i deixar la resta d’acusacions penals per sota el límit dels dos anys. La resposta dels i les encausades va ser la que ja havíem anunciat pocs dies abans: no hi havia cap pacte possible, ja que la defensa de la universitat pública, del dret a l’educació de les famílies treballadores i els drets dels seus treballadors/es no es negocia ni, molt menys, és cap delicte. El capítol proper serà el judici amb la petició de penes actual. I la fiscalia va assegurar que aniria a totes.

Les raons del col·lectiu dels “27 i Més” per rebutjar el pacte plantejat per la fiscalia són diverses, malgrat el cansament i el desgast que suposa viure durant anys una amenaça a sobre de tants anys de presó. Una d’elles és el no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte. Aquest és un punt molt important. Les accions i activitats que vam dur a terme durant els anys que van precedir la denúncia van ser les pròpies d’un conflicte sindical. Es van fer assemblees. Es van fer vagues. Hi va haver bloquejos d’òrgans de govern de la UAB quan es pretenien aprovar retallades i acomiadaments. Hi va haver coordinació, accions conjuntes i recolzaments entre els sindicats de treballador/es (principalment la CGT, l’únic que va estar a totes les accions) i el moviment estudiantil. Tot això ho recull el procediment penal i, en canvi, pràcticament no individualitza cap fet suposadament delictiu ni, molt menys, la responsabilitat individual en ell. Assumir la culpabilitat comportava acceptar que la lluita feta era un delicte. En conseqüència, a banda de negar la validesa de tot el que es va fer en defensa de la universitat pública, també hauria comportat imposar límits a les lluites futures. Ni pel moviment estudiantil ni per la CGT a les universitats aquesta era una opció assumible.

Una altra va ser voler defensar la unió dels i les encausades. La unió de totes les persones afectades per una determinada situació és un dels pilars del moviment obrer i, en general, de les lluites populars. És d’aquesta unió que neix, també, la capacitat d’acció i d’autogestió. En un altre extrem, el capitalisme i el liberalisme sempre han tractat de trencar les dinàmiques col·lectives. La fiscalia seguia el mateix guió. En la seva ànsia per criminalitzar una lluita sindical i política (en el bon sentit de la paraula), intentava dividir el grup oferint sortides individuals si podia aconseguir el seu objectiu: el reconeixement que aquesta lluita és un delicte amb el consegüent penediment de qui hi va participar. Davant d’això, el col·lectiu es va refermar com a col·lectiu i, en fer-ho, va llençar un missatge molt clar al sistema judicial: entoma el repte i continua la lluita. La fiscalia ho va entendre així el mateix divendres.

“rebutjar el pacte és no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte”

Rebutjant el pacte també es mostra en tota la seva cruesa que el sistema judicial és de tot excepte “just”. Quan la fiscalia s’avé a negociar anys de presó amunt i avall, i posa uns noms a sobre la taula dient que també en pot canviar alguns, queda ben clar que el que està buscant és una dosi determinada de càstig. Que els conceptes de reparació i reinserció són una pura fal·làcia. No es tracta de res no sabut, però nous exemples contribueixen a consolidar la nostra convicció de la fal·làcia que és l’actual sistema de justícia.

La repressió és una acció política, per molt que de vegades es provi de justificar amb fets que s’intenten presentar com a no polítics. Darrerament ho hem vist en algunes protestes al carrer, quan els focus se centren en contenidors cremats. Nosaltres, quan patim la repressió, tenim dues opcions. Una és anar seguint pel camí que preveu que farem qui promou el procés repressiu: campanya reactiva contra la repressió, enredar-nos en un procediment que pot durar molts anys i, finalment, buscar una manera de passar pàgina minimitzant els danys. Moltes vegades s’ha fet així i la repressió assoleix els seus objectius que principalment consisteixen a prendre’ns la iniciativa en la lluita. Ja fa temps que en la reflexió col·lectiva de com fer front a una repressió que cada vegada és més habitual aflora la noció d’intentar retenir la iniciativa també en aquestes situacions. Una iniciativa que es pot mantenir continuant les lluites que l’han originat. En aquest sentit crec que la CGT a l’àmbit universitari ho està fent, i que una gran part de les encausades dels 27 i Més, militant a molts llocs diferents, també. Refusant el pacte i obligant la fiscalia a anar a un escenari de conflicte és també una forma de mantenir aquesta iniciativa. Som nosaltres qui definim el camp de batalla, en aquest cas reivindicant el conflicte i la nostra identitat. Ara, el problema, el té qui va promoure el procés repressiu i no qui l’hem patit.

Victòries de les treballadores a CEPSA i la Universitat de Barcelona

Redacció Catalunya

Aquest mes s’han fet públiques dues sentències que han fallat a favor dels drets laborals dels treballadors i treballadores. La primera ha estat motivada per la denúncia de les representants sindicals de la CGT a la comercial CEPSA, que finalment ha pogut demostrar que 400 persones hi treballaven en condició de falses autònomes. La segona victòria és la sentència que obliga a la Universitat de Barcelona a incorporar com a indefinit a professorat amb contractes que han demostrat ser falsos associats.

Les representants sindicals de CGT a CEPSA han estat un any i mig recollint dades i proves que finalment han servit perquè Inspecció de Treball els donés la raó i com a conseqüència l’empresa haurà de pagar 4.856.606,26€ per frau a la Seguretat Social després que hagi quedat provat que al voltant de 400 treballadors/es que estaven treballant per compte propi, ho haurien de fer de forma assalariada. 

El procés d’externalització de benzineres de CEPSA ha estat el marc idoni perquè CEDIPSA, l’empresa filial que les gestiona, obligués a treballadores a donar-se d’alta a la seguretat social en comptes de contractar-les. Aquest fet ha comportat que el personal fes jornades de fins a 14 hores, sense el dret de vacances pagades i havent d’anar a treballar fins i tot amb condició de malaltes, ja que la baixa per incapacitat temporal suposava un cost que havien d’assumir les treballadores.

A partir de la feina de la CGT a CEPSA s’ha verificat que el sistema conegut com a “cofo” i que utilitza Cedipsa és fraudulent. El “cofo” és l’acrònim de “company owned dealer operated” i es tradueix en què la gestió de cada benzinera  la fan “petits empresaris”. El dictamen d’Inspecció de Treball demostra que en realitat les condicions de treball d’aquests falsos autònoms les marca la filial de la firma de carburants i que la seva lògica és la de l’estalvi de costos. Així, quan les persones que exerceixen de “cofistes” es queixen de la precarietat l’empresa se’n renta les mans i suggereix la reducció dels salaris de les treballadores.

Una altra de les obligacions que imposa Cedipsa és l’horari d’obertura de les benzineres per part dels falsos autònoms, obligant-los a servir de dilluns a divendres de les 7 del matí a les 8 de la nit, com a mínim.

Des de la CGT es denuncia que malgrat aquest model fraudulent i precaritzador s’ha pogut provar en les benzineres de CEDIPSA a Catalunya és extrapolable a la resta de l’estat espanyol i s’espera que així es demostri.

“dues victòries que demostren que només lluitant tenim futur”

La Universitat de Barcelona també ha rebut un sotrac judicial. Una sentència ha fallat a favor de 13 docents de la UB i obliga a aquest organisme a contractar-los com a personal indefinit en comptes de fer-ho en categoria d’associats. 

La categoria d’associat es va crear amb l’aprovació de la Llei Orgànica d’Universitats al 2001 basant-se en què era una forma que tot tipus de professional pogués aportar la seva experiència dintre de la formació universitària. D’aquesta manera obliga el personal a estar en possessió d’un contracte fora de la universitat i també estableix que aquest format no podrà superar el 40% de la plantilla. 

La CGT denuncia a Inspección de Trabajo a 40 centros de ...

La realitat difereix considerablement de l’articulat de la llei i demostra que la figura dels associats s’emmarca dins del procés d’uberització que els i les docents universitàries estan patint durant les últimes dècades. Les dades del curs 2017-2018 demostren que a la UB, aquesta forma de professorat low-cost es situa en el 41,1%, superat per la UDL, en el 43,5% i la URV que es converteix en la primera de la llista amb un 55,4%. Pel que fa a la Universitat de Barcelona, el professorat associat representa el 42% del Personal Docent Investigador (PDI).

La sentència reconeix que les demandants tenen assignades les mateixes tasques que el professorat amb contracte fix o indefinit. D’aquesta manera duen a terme docència de matèries troncals, coordinen màsters, fan tasques d’investigació, tutories, etc. Això sí, amb un salari que en molts casos no arriba a 500€. Aquesta sentència també ha desmentit les paraules de Maria José Torres, rectora de la URV i presidenta de l’ACUP (Associació Catalana de les Universitats Públiques), quan afirmava Jo crec que als associats no els hem de considerar precaritzats. L’associat està descrit per llei com una plaça per a especialistes de prestigi reconegut que es guanyen la vida fora de la universitat.

Les seccions sindicals de CGT a les universitats de Catalunya porten molts anys mobilitzant-se i convocant vagues amb un seguiment important en defensa de l’ensenyament públic, fet que passa per eliminar la precarietat laboral del professorat universitari. Ara cal continuar lluitant perquè la sentència s’apliqui a la resta de personal associat.