Deixant a banda Euskal Herria, que juga en una altra lliga pel que fa a la incidència sindical, diversos sindicats alternatius al bisindicalisme de la pau social estan experimentant un canvi de nivell en les seves capacitats. Pel que fa a Catalunya la CGT ha incrementat en 5 anys un 40% la seva afiliació, sent el tercer sindicat català en aquest indicador, lidera vagues i seguiments des de l’any 2018 i és el sindicat que més va crèixer en representativitat el passat any 2022. Prenia el relleu en aquest darrer barem a la Intersindical, qui amb l’empenta del procés ha tingut un fort creixement relatiu.
Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya
Es superen les 3.000 noves afiliacions anuals. Quart any consecutiu de superació de màxims històrics
18350 persones afiliades. Nou any de màxim amb un increment net del 8% respecte un any enrere
Les noves afiliacions es reparteixen pràcticament al 50% entre dones i homes
Sens dubte aquest 2020 quedarà marcat per l’arribada de la pandèmia de COVID19 que ha trasbalsat tots els aspectes de les nostres vides. El sindicat ha hagut d’adaptar-se ràpidament als canvis bruscs per tal d’oferir respostes a l’emergència sanitària, caos en la distribució d’EPIs, lluites contra els ERTOs, anàlisis de les normatives, així com la forma de trobar noves formes de coordinació i lluita col·lectiva. Aquest shock ha estat aprofitat per empreses i governs per justificar nous retrocessos en matèria de drets i condicions laborals, enfront dels quals el sindicat ha estat un cop més mur de contenció i espai de lluita.
Hem continuat fent vagues, campanyes, concentracions o manifestacions malgrat els impediments i dificultats. Aturant ERTOs a serveis públics o purament privats, presentats amb l’únic interès de satisfer cobdícia empresarial.
Voldríem, en aquest moment de fi del període anual, fer una aturada i revisar quatre pinzellades de les dades referents a la situació del sindicat i la seva influència dins la classe treballadora a Catalunya.
Creixement de l’afiliació
Tot i un cert fre en els mesos de confinament degut al tancament de seus del sindicat o empreses, arribem per primer cop a les 3000 altes anuals, concretament 3031. És el quart any consecutiu de superació de registres anteriors. La mitja de les altes dels darrers 4 anys és un +71% més elevada que la mitja d’altes dels 4 anys anteriors.
Pel que fa al total net entre altes i baixes, arribem a les 18.350 afiliats i afiliades, un increment del 8% d’afiliació respecte de les persones sindicades a desembre de 2019.
Afiliació per gènere
El 2020 s’han organitzat als sindicats de la CGT de Catalunya pràcticament el mateix número de dones (49,8%) que d’homes (50,02%). Un petit increment respecte de l’any passat on les entrades de dones suposaven el 48% de les altes.
Aquesta tendència ja de fa temps està modificant clarament la composició del sindicat a nivell de gènere, que pel que fa a tota l’afiliació és el dia d’avui del 39,6% dones i 60,04% homes.
Afiliació per edat
Les noves altes del 2020 als sindicats de la CGT de Catalunya estan en línia amb l’edat mitjana per trams dels assalariats/ades segons IDESCAT. Tenim un lleuger increment en el tram de menors de 30 anys i de més de 60 anys respecte a les noves afiliacions de 2019.
Expansió a empreses i eleccions sindicals
El creixement que estem experimentant s’articula en la creació de noves seccions sindicals pel territori. Conèixer el seu increment total i distribució és força complicat doncs cada sindicat territorial té la seva pròpia gestió.
El que sí que podem fer és observar a quants processos electorals hem participat un determinat any respecte dels que es van fer 4 anys enrere. El valor no representa la totalitat de les nostres seccions, doncs no es mostren les que no es presenten a eleccions, però sí que marca una tendència prou propera.
Ara bé, aquest any i el següent no es podrà fer aquest estudi a causa de l’impacte de la pandèmia als centres de treball, el que desvirtua les dades per poder comparar. L’aturada dels processos d’eleccions durant gairebé 4 mesos i la represa d’aquests a baix nivell (molts comitès on som presents estan postergant la renovació a l’any vinent) fa que no podem tenir visions homogènies.
Amb dades del mes de novembre, s’han fet aproximadament 3279 eleccions sindicals a Catalunya aquest 2020, el que suposa només el 52% de les de 4 anys enrera.
De les ja realitzades, es constata forts increments de la CGT a noves empreses dels sectors sanitaris, neteja, sector social així com en l’àmbit territorial, especialment al Camp de Tarragona i Àrea Metropolitana de Barcelona.
Respecte a la representativitat de les eleccions de 2016, incrementem en uns 0,71 punts aquest 2020. Cal, de nou, tenir en compte que moltes empreses on estem presents han postergat els processos d’eleccions pel 2021, pel que caldrà esperar al any vinent per tenir una foto més exacta. El que sí que es pot constatar és que segueix el lògic increment de representació a conseqüència de l’organització de la nova afiliació en més seccions sindicals per tots els sectors productius.
Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya (@UnNouMon)
La primera vaga documentada té una data tan llunyana com el 1152 aC durant el regnat de Ramsés III a Egipte: seixanta artesans que es van negar a treballar perquè no se’ls proporcionava el menjar i vestits acordats. Es desconeix el resultat d’aquella protesta però ben segur que no va ser el primer cop que aquest mecanisme es produïa, segurament tan antic com l’establiment de les relacions de poder a les societats.
Una vegada darrere l’altre són les classes socials baixes les que llaurem la terra, construïm, fabriquem, generem els béns i serveis que proveeixen de recursos la societat sencera però, especialment, als estaments alts de qualsevol estructura moderna organitzada per classes. Almenys, no en conec cap en què no sigui així.
El mecanisme de la vaga, les no emmarcades en un context revolucionari, és molt simple i per això tan efectiu: sense disputar un objectiu immediat de ruptura general del sistema de poder existent, deixem de fer la nostra part interrompent el circuit sencer i creant afectacions no desitjades per qui, institucionalment, mana (de tipus econòmic, alteracions de la normalitat, conflictivitat, etcètera). La vaga és col·lectiva, mostra en petites espurnes el potencial de revolta organitzada que tenim les classes no dirigents, la nostra capacitat numèrica i els peus de fang que suporta tot l’injust muntatge social.
Com han de reaccionar les classes dominants i els seus col·laboradors davant d’aquests desafiaments és prou clar: repressió, tortura, assassinats, presó, escarni. Per diferents raons que no entraré al detall, entre elles que molts avantpassats/ades van confrontar la reacció pagant un preu molt alt, actualment el sistema permet en les anomenades ‘democràcies occidentals’ certes batusses locals. Això sí, actuant activament per a soscavar-les totes amb mètodes no tan evidents o directes.
“no podem creure que la vaga per si mateixa és la solució perquè no ho és”
Malgrat que la doctrina neoliberal fa molts esforços perquè interioritzem la inutilitat de les vagues, no se n’acaben de sortir. El cas paradigmàtic són les polítiques TINA, There Is Not Alternative, dels governs Thatcher i tan clarament implantades a l’estat espanyol durant el període de crisi financera del 2008: feu el que vulgueu, que no cedirem en res. La vaga es buidava així del seu caràcter funcional pel replegament estatal i patronal per suportar els nivells de lluita que calculaven que es produirien. Nivells de lluita resultants de dècades de pau social i submissió del sindicalisme majoritari.
El seu càlcul de conflictivitat va ser correcte, però alhora TINA és mentida. La no cessió a la lluita dels treballadors i treballadores no es deu a la voluntat indestructible del nostre enemic, sinó únicament al fet que no hem aplicat prou pressió per obligar-los.
No podem creure que la vaga per si mateixa és la solució perquè no ho és. De la mateixa forma que una espasa no fereix a ningú: ho fa la força amb què colpegem o pressionem en el cos del contrari. La vaga pot ser tan inofensiva com un ganivet empunyat per un nen de quatre anys o perillós si ho fa una persona adulta experimentada. No és ni menys ni més que una eina de canalització de pressió col·lectiva, la clau és, doncs, la pressió amb la qual fas servir una bona eina.
Després del quinquenni més dur de la crisi financera segurament moltes persones recordem les conseqüències sintetitzades en un dels eslògans fets servir llavors per padefos o esquirols ‘pota negra’, però no només per ells: les vagues no serveixen. Un cop superat aquest període vam començar a comptar petites o clares victòries i ‘Les vagues no serveixen’ va passar a ser el titular irònic d’un cert canvi de dinàmiques.
El prestigi de la lluita es va recuperar, funcionava, era útil de forma visible no únicament perquè cal resistir. Només en l’any 2019, per posar un exemple, 10 seccions de sindicats de la CGT de Catalunya, van guanyar completament els seus conflictes mitjançant la vaga i aquest boca-orella genera resultats en forma tant d’increments d’afiliació com d’acceptació dels mètodes de confrontació que defensem. Ara bé, és probable que el context de guanys empresarials també va facilitar que no hi hagués tants enrocaments davant les afectacions de les lluites.
Cal superar les expectatives de dany que contempla la nostra empresa o govern. Per fer-ho, si apliquem un pla de lluita previsible difícilment els podrem situar fora de la zona de confort. A cada conflicte l’oponent té uns punts febles específics que cal concretar i on centrar els esforços per crear el màxim dany possible, socialitzar els conflictes seguint els nostres acords congressuals i no limitar-se amb el que l’altra part ja té previst. És necessari tenir present que les vagues desgasten molt a les seccions sindicals que estan en el conflicte i per això la solidaritat del sindicat és la resposta per crear i estendre altres focs secundaris que contribueixin a l’esforç central, ajudant a amplificar suports i recursos.
És molt important i necessari reflexionar-hi sobre com potenciar les vagues i conflictes, ara que estem entrant en el túnel d’una nova Crisi. Reflexions que calen no només per aquest trajecte, sinó especialment quan entrem a la següent fase del cicle econòmic per a sortir-ne reforçats com a classe. Podem debatre d’aquestes i altres qüestions per donar resposta col·lectiva. Els propers 10 i 11 d’Octubre els sindicats de la CGT de Catalunya debatrem les propostes que qualsevol afiliat o afiliada presenti a debat davant la situació de crisi econòmica i sanitària existent.
Aquest mes de maig parlem amb Óscar Murciano, secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya. Terrassenc d’adopció, l’Óscar treballa a DXC Technology com a informàtic i és membre de la secció sindical de CGT i de la Coordinadora d’Informàtica de la CGT. Poques persones coneixen millor l’estat sindical de la Confederació i del món sindical català actualment. Com el mes passat, realitzem l’entrevista de forma telemàtica.
Óscar Murciano. Secretari d’acció sindical de la CGT de Catalunya @UnNouMon
Fa unes setmanes es va fer públic el creixement en afiliació que estan experimentant els sindicats de la CGT de Catalunya, i podem dir que mai havia estat tan elevat. Amb gairebé 3.000 altes en un any es dupliquen les que teníem només dos anys enrere. Si es manté la tendència de 2018 i 2019, en algun moment dels propers dos anys el sindicat superarà les 20.000 persones afiliades. Una extensió que pot significar un canvi en la capacitat de la CGT per a mobilitzacions cada cop més rellevants.
Això és inevitable si seguim mantenint una
referencialitat en les lluites (10 vagues guanyades completament per seccions
de la CGT l’any passat), defensa activa dels drets socials i als centres de
treball. No podem estar guanyant prestigi entre la classe treballadora,
mostrant amb fets la utilitat del conflicte per guanyar, i alhora sorprendre’ns
que cada cop més persones vegin en la CGT el model sindical que dóna respostes
a la seva situació de precarietat i patiment. Simplement, és normal que estigui
passant això.
No és preocupant, doncs, aquest canvi en el número
d’incorporacions, ni hem de mirar com una situació preocupant que cada cop més
persones vulguin organitzar-se amb nosaltres. El repte, per tant, no està en desconfiar
dels fulls d’afiliació pendents de registrar, sinó trencar-nos el cap per
redoblar la seva integració el més aviat possible en els valors i funcionament
anarcosindicalista i la pròpia vida del sindicat. L’èxit o fracàs en aquesta
integració té una única responsabilitat: la de tots nosaltres, la dels que ja
hi som.
No m’agrada portar automàticament contextos socials del
36 al 2020 però, de tant en tant, va bé per comprovar que moltes reflexions i
situacions actuals ja es donaven llavors, i se seguiran donant.
“La nostra resposta (…) ha de ser molt més activa en afavorir la participació concreta i tangible”
Rellegint el ‘Manual del militante de la CNT-FAI’, editat
per l’oficina de propaganda el 1937, no deixa de sobtar-me com en la qüestió
del proselitisme no s’estaven per romanços, descrivint mètodes d’actuació com
trobades ‘casuals’ amb la persona a convèncer a bars, o converses sense ‘que éste no se dé cuenta de que pretendéis
catequizarle’. L’objectiu era incorporar obrers de forma activa i integrar-los
dins el funcionament de la CNT. Aquest paràgraf també és molt descriptiu:
“Muchos idealistas,
por no conocer bien la misión que les compete, como tales y militantes, sufren
no pocas decepciones. Un vegetariano que machaca exclusivamente su tema ante personas
enamoradas exclusivamente de la alimentación carnívora, fracasará
estrepitosamente. Al anarquista puede ocurrirle otro tanto, si sus oyentes no
están preparados para recibir los efluvios del ideal.”
La CNT al 36 no afiliava anarquistes, afiliava obrers en
una organització anarcosindicalista. La CGT i la CNT al 2020 fan el mateix. I
és des d’aquesta organització que es pot construir objectius i funcionaments
comuns, davant la vida i front els nostres enemics de classe.
El repte que tenien els companys i companyes aleshores
era, també, equivalent al nostre. Indiscutiblement el nivell de consciència
obrera i d’influència del sindicat a barris i viles era infinitament més
omnipresent que el nostre actualment, però el risc també hi era. Ningú neix
anarcosindicalista sinó que és un procés d’aprenentatge i assimilació de les
idees i mètodes anarquistes combinades amb la practicitat del conflicte
quotidià capital-explotades. Aquest camí es recorre més ràpid com més a prop sigui
el punt de partida previ de cadascú. Però més lluny o més a prop, tothom el pot
fer. És feina nostra, de tots i totes, redoblar esforços i repensar estratègies
territorials i sindicals per a que aquest procés sigui el més àgil possible.
Essent evident que la formació és clau, ho és també
focalitzar la participació, creació i potenciament a nivell territorial d’espais
de militància directa i socialització del sindicat. Sempre he observat que
s’adquireix més consciència amb una setmana de lluita i conflicte assembleari
que amb un any de teoria matxacona. Cal passar per la decisiva cadena d’errors
i encerts personals i col·lectius per poder afavorir una militància autònoma i
no infantilitzada ‘pels que saben molt’. Això no té recorregut i només aporta
cotitzants dependents i militants cremats.
El 2018 es van incorporar al sindicat 2.150 persones,
l’any passat 2.918 més. La nostra resposta com a organització davant la
inevitabilitat de forts creixements ha de ser molt més activa en afavorir la
participació concreta i tangible, la socialització del sindicat i la
imprescindible formació mitjançant diversos canals.
Seguirà plovent amb intensitat i el riu s’obrirà camí
igualment, de nosaltres depèn el com. Pense-m’hi però, especialment, actuem amb
iniciatives concretes sense esperar massa perquè el temps no s’atura.
