La lluita feminista per l’avortament lliure

Equip Comunicació CGT Catalunya

La dreta intenta arrabassar el nostre dret a avortar i apoderar-se dels nostres cossos per cobrar-nos la seva crisi.

Natàlia Renzi, Rosalia Molina i Amada Santos. Dones Llibertàries

Les declaracions que va fer el líder del PP, Pablo Casado “si volem finançar les pensions i la salut hem de pensar en com tenir més nens i no en com els avortem“, sorprenen per la impunitat per assegurar que també ara el pla de la dreta per pal·liar la crisi és que els costos els paguem les dones treballadores, amb els nostres cossos, les nostres vides i la nostra llibertat.

Malgrat tot, aquestes declaracions no són cap novetat, ja l’any 2013, el seu company de partit, el llavors ministre “d’injustícia” Alberto Ruiz Gallardón, va intentar eliminar els nostres drets en voler derogar l’actual llei de terminis aprovada el 2010 per retornar a la de 1985, que només permetia l’avortament segons tres supòsits. Multitudinàries manifestacions a tot l’estat el van obligar a cancel·lar el projecte i a abandonar la seva carrera política.

Sembla però, que Casado no aprèn ni dels seus, i prefereix fer declaracions provocadores, competint en dir brutalitats amb VOX i Ciutadans, per amagar que les pensions dels i les treballadores no es poden garantir perquè el seu partit, en connivència amb el PSOE i altres forces patronals van lliurar els fons al banc europeu per al rescat de la banca privada a un robatori flagrant a la butxaca de la classe treballadora; robatori que es repeteix a cada retallada a la sanitat, l’educació i els serveis públics per pagar el deute. Les declaracions de Casado demostren que si es deneguen els nostres drets en una part del planeta, són els drets de totes les que estan sent amenaçats.

Casado vol seguir l’exemple de la dreta a l’Argentina on l’avortament és clandestí i d’on cada dia ens arriben les notícies d’alguna dona morta per haver intentat avortar sense els recursos sanitaris adequats. En molts casos les víctimes són menors d’edat i els embarassos solen ser el resultat de violacions comeses al seu entorn familiar o de confiança.

L’any passat el feminisme va prendre els carrers a Argentina i va imposar el debat a les llars, als mitjans i va aconseguir mitja sanció en diputats per la legalització de l’avortament segur i gratuït, però el senat va rebutjar la llei amb només tretze vots de diferència. Malgrat que el senat va votar en contra de la despenalització, la intensa mobilització social és vista com el començament d’una lluita per a legalitzar l’avortament.

Marea Verda Barcelona porta un any acompanyant el projecte de llei i sobretot a les companyes de la Campanya Nacional pel Dret a l’Avortament legal, Segur i Gratuït d’Argentina i d’altres països d’Amèrica Llatina i del món que repliquen l’experiència de la Marea verd i se sumen a la lluita per aconseguir aquest dret que tenim denegat.

Aquí a Barcelona som més d’un centenar de companyes llatinoamericanes, gallegues, basques, andorranes, valencianes i catalanes que realitzem activitats, assemblees, plenàries, manifestacions i «pañuelazos», ressonant als carrers de Barcelona, a la catedral, en pobles de Catalunya i en el Consolat Argentí, i a totes les xarxes socials. És necessària més que mai la visibilització d’altres realitats, com les d’Ecuador i  la d’Andorra on l’avortament no és legal sota cap supòsit.

Actualment, l’avortament està molt limitat i la majoria d’estats llatinoamericans tenen una legislació molt restrictiva que el tipifica gairebé en tots els casos com a crim, i el limita principalment als tres supòsits bàsics. A la majoria d’estats europeus, l’avortament és legal per terminis, o per supòsits molt amplis. Els únics estats  de la Unió Europea on l’avortament és prohibit són Malta, que penalitza l’avortament fins a tres anys de presó, el Vaticà i Andorra.

Les mobilitzacions a Andorra reclamen un dret al que mai han tingut accés les dones del Principat: el d’interrompre el seu embaràs de manera legal, segura i gratuïta.

“La dreta intenta arrabassar el nostre dret a avortar i apoderar-se dels nostres cossos per cobrar-nos la seva crisi”

A Andorra, l’avortament està restringit per l’article vuitè de la Constitució de 1993, que reconeix el dret a la vida “i la protegeix plenament en les seves diferents fases”. La prohibició va fer-se més explícita al Codi Penal de 2005, que recull els “delictes contra la vida humana prenatal”, i que imposa penes de tres mesos a tres anys de presó a aquelles qui produeixin l’avortament d’una dona amb el seu consentiment, a més d’una “inhabilitació per exercir qualsevol professió sanitària per un període fins a cinc anys”. A més, el codi expressa que les dones que produeixin el seu avortament o l’hagin consentit seran castigades amb una pena d’arrest, sense especificar-ne el temps de durada d’aquesta sanció. La conseqüència més directa de les prohibicions per poder avortar a tot el món són les maternitats forçades. Moltes dones acaben tenint fills que no volen. Si estaves en una situació de precarietat econòmica, això encara empobreix més les dones. Una altra conseqüència del fet que avortar estigui prohibit és la clandestinitat. Tot i que no hi ha dades dels avortaments clandestins, des d’Stop Violències afirmen creure que aquesta pràctica s’està instaurant  arreu és “el pitjor escenari”, pels riscos físics i psíquics que comporten a les dones, per la manca de recursos sanitaris adients.

Amb totes les lluites feministes el que hem aconseguit és una consciència que la maternitat ha de ser triada, i desitjada. Perquè quan parlem d’avortament, també parlem de maternitat.

Les morts per avortaments insegurs són feminicidis d’estat”

Extraoficialment avorten cada any entre 350.000 i 450.000 dones a cada país, de les qual gairebé 50.000 tenen complicacions derivades de les interrupcions clandestines i algunes inclús moren. L’avortament no segur, està inclòs dins de les principals causes de mortalitat materna, tot i ser totalment prevenible.

L’avortament induït és segur a nivell mèdic quan es duu a terme per persones capacitades que fan servir mètodes recomanats per l’Organització Mundial de la Salut, però menys segur quan només un d’aquests dos criteris es compleix, i gens segur quan cap dels criteris es compleix. Moltes dones recorren a procediments insegurs (és a dir, menys segurs o gens segurs) que posen en risc el seu benestar, la seva salut i fins i tot la seva pròpia vida. És molt  important tenir clara la distinció entre avortament segur i avortament no segur, també l’especificació de les dues condicions que fan que sigui segur: personal qualificat i mètodes segurs.

Tot això ens ha de fer plantejar la necessitat de formació específica del personal sanitari, la implicació que han de tenir les institucions estatals i l’exigència d’una planificació governamental, però sobretot cal posar en primer lloc el paper fonamental que tenen les treballadores del sector sanitari. Segons un estudi realitzat per l’OMS, hi ha 55.700.000 d’avortaments que s’efectuen cada any des de 2010. El 50% van ser avortaments no segurs, és a dir, més de 25 milions.

Les conseqüències per a les dones en molts casos són irreversibles i poden causar la mort. Segons Metges sense Fronteres, les dones quan no tenen serveis accessibles segurs per avortar, recorren a altres mètodes considerats de risc, una pràctica en molts casos letals i conseqüències irreversibles. A Amèrica Llatina i el Carib, l’estimació elaborada en el període en 2010-2014 és d’uns 6,5 milions d’avortaments induïts, un augment respecte als 4,4 milions ocorreguts durant 1990-1994.

El percentatge de taxa anual aproximada, és de 44 avortaments per 1.000 dones que estan en  edat reproductiva (de 15-44 anys). Aquestes xifres han experimentat un petit augment respecte els 40 per 1.000 del període 1990-1994. La taxa d’avortament és aproximadament de 48 per 1.000 per a les dones casades i 29 per 1.000 per a les dones solteres.

Per tot això des de totes les lluites feministes continuarem treballant pel dret a l’avortament i acompanyant les lluites de tots els països on l’avortament no és legal per poder aconseguir:

Dret a decidir sobre els nostres cossos.

Dret a l’avortament lliure, gratuït i en condicions

Aturem la guerra i el genocidi; defensem la revolució de Rojava

Equip Comunicació CGT Catalunya
Gemma Parera. Ensorrem Fronteres

Dimecres 9 d’octubre començaven els primers bombardejos a les ciutats de l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria, també coneguda com a Rojava, per part de l’exèrcit turc. Era l’inici d’una invasió anunciada que arrassa la població i el projecte polític revolucionari de Rojava, una experiència pràctica de municipalisme llibertari sobre el que tantes esperances estan posades per construir un nou model de vida a l’Orient Mitjà i al món.

Que està en joc a Rojava?

En el marc de la guerra de Síria, Rojava (zona kurda del nord de Síria) va aconseguir la seva autonomia el 2012, i va establir una organització política, social i econòmica basada en el Confederalisme Democràtic, sorgit del gir ideològic que va fer Abdullah Öcalan (líder del Partit dels Treballadors del Kurdistan) a inicis de la dècada dels 2000, inspirat pel municipalisme llibertari que planteja Murray Bookchin, pare de l’ecologia social, centrat en com crear una societat igualitària i llibertària tot combinant les institucions bàsiques existents i noves formes de decisió i estructura social.

És per això que parlem de la revolució de Rojava; perquè han creat un projecte polític que va més enllà de l’Estat-nació, basat en l’auto gestió, la democràcia directa, la convivència interètnica, l’alliberament de les dones, la defensa de l’ecologia i unes comunitats fortes i auto organitzades.

A nivell d’autogovern, les decisions es prenen en el marc dels consells de les comunes, les quals apleguen 100 o 150 llars que comparteixen un espai geogràfic. En els consells de les comunes totes les minories religioses i ètniques estan representades; el 50% dels seus membres són dones, i els joves també hi són representats. D’aquesta manera entenen la democràcia com la presa de decisions des de baix i creuen que un Estat no és necessari. Els consells de les comunes tenen una presidència i copresidència (que han de ser sempre un home i una dona) i comitès d’economia, educació, diplomàcia…, que han permès donar serveis a una població que fins ara havia estat abandonada i oprimida pel règim sirià.

“l’exèrcit turc està massacrant la població”

A més, han desenvolupat un model econòmic basat en el foment de cooperatives; un model social, cultural i educatiu de reconeixement i convivència entre les diferents ètnies i religions i, sobretot, de defensa de l’alliberament de la dona, amb una pràctica real de participació en la vida social i política a través d’organitzacions autònomes i de corepresentativitat en les organitzacions mixtes.

També cal assenyalar que l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria, creada com a tal en la Constitució de 2016, acull centenars de milers de persones refugiades de tota Síria i que les seves forces militars d’autodefensa, les Unitats de Protecció Popular (YPG), i les unitats femenines (YPJ), integrades en les Forces Democràtiques Síries (FDS), han tingut un paper fonamental en la lluita contra l’Estat Islàmic a la regió.

Per què de l’atac d’Erdoğan a l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria?

La revolució de Rojava forma part del moviment kurd d’alliberament iniciat el 1978 amb la creació del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) que ha estat, junt amb totes les organitzacions ideològicament afins nascudes a Bakur (el Kurdistan de Turquia), i ja des dels anys 80 del segle passat, fruit de contínues persecucions, censures, detencions dels seus membres, tortures i assassinats per part del govern turc, així com la detenció i empresonament en solitari a l’illa d’Imrali del seu líder, Abdullah Öcalan. Ara el president turc Recep Tayyip Erdoğan vol acabar amb el partit “germà”, ideològicament afí, a Rojava, el Partit de la Unió Democràtica Kurda (PYD) i la seva branca armada, les YPG i les YPJ.

L’autogovern democràtic del Nord i Est de Síria ha fet tot el possible per negociar i evitar aquest atac. Es va arribar a un acord amb EEUU i Turquia, segons el qual les YPG i YPJ s’havien de retirar de la frontera, malgrat no hi havia hagut cap atac d’aquestes a la zona de Turquia. Però l’estat turc mai ha volgut una sortida diplomàtica; sempre ha volgut una guerra, una ocupació, un genocidi, una neteja ètnica i acabar amb el projecte polític de Rojava, d’esquerres, anticolonial i antipatriarcal. A més, l’AKP, partit governant encapçalat per Erdoğan, s’està debilitant, viu un retrocés a nivell electoral i el país pateix una greu crisi econòmica. Una interpretació força estesa és que Erdoğan  busca amb la guerra, l’exaltació del nacionalisme i la invasió la sortida a problemes interns.

Erdoğan ha posat com a excusa per justificar la invasió la reubicació al nord de Síria d’entorn un milió de refugiats que viuen a Turquia. Però al nord i est de Síria viuen cinc milions de persones entre kurds, àrabs, assiris, armenis, turcmans, circassians i jazidis, molts dels quals s’han convertit en desplaçats i refugiats. De fet, amb aquest ús utilitarista de les refugiades sirianes, Erdoğan no amaga que el que pretén fer és un canvi demogràfic a la zona del nord de Síria, com ja va fer a Afrin el gener de 2018. Aleshores, l’ocupació d’aquest territori que pertanyia a l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria i era un dels cantons de Rojava, va generar milers de morts, refugiats i una neteja ètnica.

“ni l’estat turc ni el sirià ni l’americà ni el rus garantiran la vida de la població, ni del projecte polític del Confederalisme Democràtic”

El brutal atac d’Erdoğan a Rojava està propiciat per la retirada de l’exèrcit d’EEUU de la zona – aliat tàctic de Rojava en la lluita contra l’Estat Islàmic i que fins ara contenia la intervenció turca-, així com per Rússia que té control sobre l’espai aeri. També ho ha facilitat una descafeïnada reacció de les institucions europees i dels països europeus. Mentrestant, el govern espanyol manté tropes a la base militar turca d’on surten avions que estan bombardejant ciutats del nord i est de Síria. S’han compromès en un comunicat a sumar-se a l’embargament d’armes a Turquia, però serà difícil de controlar perquè des de 2014 hi ha un acord de confidencialitat.

En definitiva, es parla de traïció per part d’EEUU i d’Europa a Rojava i als seus sacrificis per combatre l’Estat Islàmic. Però més que traïció s’evidencia, un cop més, la naturalesa d’estats imperialistes que només miren pels seus interessos polítics i econòmics.

Què està passant a Rojava?

L’exèrcit turc està massacrant la població: hi ha més de 200 víctimes, la majoria en bombardejos, però també en execucions i tortures en les zones ocupades, com va succeir en una emboscada amb la líder del partit Futur de Síria (creat recentment amb el propòsit de buscar una solució pacífica per a tots els pobles de Síria), Hevrin Khalaf. El seu cadàver va ser a més mutilat. Entorn de 600 persones han estat ferides i més de 300.000 han fugit a altres zones del nord de Síria i estan dormint a les escoles i on poden.  A més, representants de l’Administració Autònoma han denunciat i confirmat que l’exèrcit turc ha utilitzat fòsfor i napalm com a arma de guerra a la ciutat de Serekaniye. 

A diferència de la lluita contra l’Estat Islàmic, les FDS no tenen capacitat militar per defensar-se dels atacs aeris turcs, perpetrats per avions militars però també per drons. Davant el que és terrorisme d’Estat per part d’un dels membres de l’OTAN, les forces d’autodefensa kurdes exigeixen a l’ONU que declari Rojava una zona d’exclusió aèria, decisió que impediria a Turquia sobrevolar el nord de Síria, però no s’han fet passos en aquest sentit.

Un altre element en joc és el ressorgiment de l’Estat Islàmic a la regió després que ja n’escapessin de camps i presons 600 membres i familiars, al produir-se atacs a prop i sobre els centres mateixos de detenció. Una situació que mostra la complicitat entre el govern turc i l’Estat Islàmic, entre dos tipus de feixismes amb diferents cares.

També ha entrat en joc l’Exèrcit Regular Sirià d’Al-Assad que s’havia retirat de la zona. La invasió turca ha forçat a Rojava a demanar suport a l’Exèrcit d’Al-Assad com a última opció davant la submissió a Turquia. Tot i així, l’exèrcit siri s’ha ubicat en zones on no hi ha atacs i hi ha molts recels entorn de si la seva intenció és controlar de nou el territori, amb el beneplàcit rus, més que defensar-lo dels atacs turcs.

El 22 d’octubre s’ha firmat un acord entre Turquia i Rússia per retirar les forces kurdes de tota la franja del nord de Síria, fins a una profunditat de 30 quilòmetres, tal com exigeix Erdoğan, -i on hi ha les principals ciutats de Rojava-. Segons les últimes informacions, les FDS accepten retirar-se per protegir la població de més atacs.

En tot cas, la situació és incerta però una cosa està clara, ni l’estat turc ni el sirià ni l’americà ni el rus garantiran la vida de la població, ni del projecte polític del Confederalisme Democràtic; si no al contrari, porten anys de destrucció i atacs contra aquest poble i la seva revolució. Està en les nostres mans, des de la solidaritat des de baix, des de les oprimides, les treballadores, les dones fer que pervisqui el projecte polític de Rojava i aturar un genocidi.

Què podem fer des de la solidaritat entre lluites?

El rebuig a la invasió ha portat a milers de persones de tot al món a sortir als carrers, a assenyalar les ambaixades, els consulats, els socis comercials de Turquia i les empreses turques amb relació amb el govern.

A Catalunya, el mateix dia d’inici de l’ocupació, una manifestació davant els mostradors de Turkish Airlines a l’Aeroport del Prat denunciava l’atac. A la tarda, milers de persones van baixar per Passeig de Gràcia per acabar protestant davant del consulat turc.

Des d’aleshores hi ha hagut manifestacions gairebé diàries entre els diferents territoris de Catalunya, coincidint amb l’esclat de ràbia davant les sentències als presos polítics. Això ha fet que en moltes de les mobilitzacions que han tingut lloc aquests dies estigués present la solidaritat entre els pobles de Catalunya i Rojava.


En groc: territori controlat per l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria
En blau: tropes turques i exèrcit nacional siri (forces gihadistes)
En vermell: zona controlada per l’Exèrcit Àrab Sirià (de Baixar al-Assad)
En taronja: zona d’on s’haurien de retirar les YPG i YPJ segons l’acord entre Turquia i Rússia; acord que no té el consentiment de les FDS.

A més, hi ha hagut centenars de mostres de suport a les xarxes socials; accions contra els interessos turcs a Catalunya com ara l’ocupació d’una botiga del Barça en denuncia de la seva col·laboració amb Beko, empresa d’electrodomèstics turca que patrocina l’equip. Ressaltar especialment la mobilització del moviment feminista que entenent que la lluita per l’alliberament de les dones ha de ser global i Rojava és un referent contra el patriarcat han abocat moltes energies en la solidaritat i en accions que sota el lema #WomenDefendRojava volen visibilitzar aquesta força global de dones contra l’ocupació.

I dia a dia creix i ens hem d’unir moltes més, i des del sindicalisme combatiu hi som i hem de seguir presents, en aquest moviment contra el feixisme, l’ocupació i el patriarcat, i per la justícia que s’alça des de Rojava, a Catalunya, a Xile, a Hong Kong, i a tants indrets on la gent ha dit prou, es rebel·la, resisteix i construeix alternatives de vida.

Hores sindicals i alliberats

Equip Comunicació CGT Catalunya
J. Cara Rincón. Afiliat a CGT Berguedà

La qüestió dels «alliberats» sindicals sempre és complexa i dins l’anarcosindicalisme és un projectil per desgastar a l’oponent —de dins o de fora de la nostra confederació—.  D’entrada aclarir que els alliberats són aquells delegats —o que en fan la funció— que fruit d’eleccions sindicals tenen hores i que per acumulació d’aquestes hores sindicals tota la seva jornada laboral és dedicada al sindicat i ja no fan la seva feina habitual a l’empresa. Cal no confondre l’alliberat sindical amb algú que el sindicat lloga per fer una feina concreta. Una organització gran ha de tenir persones contractades, assalariades de la manera més digna possible, sempre sota els criteris racionals de les necessitats de l’organització. Aquesta pràctica però no està feta per substituir la militància que és la base de la nostra organització, sinó per a les feines on la militància no hi arriba per la grandària de l’organització o per l’especificitat de la feina.

A la CGT molts militants són delegats sindicals i fan servir hores sindicals, normalment només per cobrir una part de la seva militància a la qual hi dediquen moltes més hores.

Considero que està molt bé fer servir aquestes hores, això sí: amb una escrupolosa ètica. Tal i com repetim fins l’infinit als nostres delegats i delegades a Berga: informem a les companyes de feina i al sindicat de les hores que fem servir cada mes, no agafem hores ni dilluns ni divendres si no és per causa major i fem un ús escrupolosament ètic d’aquestes hores i de la resta de la nostra acció sindical. El mal ús per part dels sindicats majoritaris ha estat tan gran i ha provocat un desprestigi sindical tant exagerat que la situació demana una especial cura a l’hora de fer servir aquestes «avantatges sindicals».

A la CGT hi ha persones que estan «alliberades». No se quantes són. De vegades la mateixa empresa només permet agafar les hores com a mitges jornades o jornades senceres (per exemple Educació de la Generalitat). Abans de continuar vull aclarir que n’estic segur que aquestes persones alliberades de la seva tasca professional habitual fan una feina indiscutible, des de la total honestedat. Parteixo d’aquesta premissa. Perquè la qüestió no és que siguin més o menys honestos. Sinó que aquest alliberament fomenta un sindicalisme del que cal fugir, que no és el nostre i que ja fan altres i de millor manera —els majoritaris han esdevingut empreses de serveis—. Tanmateix la meva proposta és que a la nostra organització no hi hauria d’haver ningú alliberat del tot. Ni per tasques de la secció sindical ni del sindicat, ni de la federació o de la confederació (càrrecs). Caldria fixar un màxim, que jo posaria en mitja jornada. Per què?

Per motius pràctics: l’alliberament separa els treballadors de la resta de companys. Perquè no treballen amb i com la resta, perquè es formen més, s’especialitzen, desanimen implícitament a qualsevol altre aprendre i formar-se sindicalment, normalitza aquesta especialització que acaba sent delegació també en allò “polític” ja que el pes d’aquest delegat és major dins l’assemblea de la secció, en el cas de fer-se assemblea ja que aquest model redueix el paper de les assemblees i la importància de la secció sindical —que ha de ser la nostra base—, fomentant l’executivisme de delegades i comitès (que de fet van pensar perquè fos així).

“a la nostra organització no hi hauria d’haver ningú alliberat del tot”

Per motius ètics: l’alliberament de les explotades ha de ser obra d’elles mateixes i no d’un alliberat sindical. Dins l’antiautoritarisme hi ha pocs principis però els que tenim són importants just per garantir una pràctica alliberadora. No podem oblidar buidar de contingut els comitès. Per a moltes persones afiliades al sindicat i en teoria per a totes, aquesta voluntat és una realitat prioritària.

Un altre tema relacionat són les Plenàries de Catalunya on pràcticament tothom que hi participa és delegat amb hores, pensionista, etc. Una estructura sindical només formada per militants que són delegats amb hores creieu que no influeix en com serà el sindicat? I creieu que serà gaire anarcosindicalista (acció directa, participació, autonomia, assemblearisme, horitzontalitat, federalisme, etc.) si és així? Jo crec que no. En aquest sentit som els militant sense hores els que ens veiem discriminats per poder participar en la vida orgànica de la nostra confederació i el que és pitjor: aquest funcionament no fomenta la militància. I és per això que el tema no és ni la integritat de la persona (ja hi comptem que ho són, només faltaria) ni la necessitat de fer les coses bé (no cal estar alliberat per fer la feina amb professionalitat).

Insisteixo: no proposo no fer servir les hores o no participar a les eleccions. Proposo limitar-ho. Pel que fa a les hores, tema d’avui, considero que els delegats de CGT no haurien de poder tenir més de 80 hores mensuals (mitja jornada). Cap militant del sindicat hauria d’estar alliberat més de 80 hores al mes i caldria fomentar també que aquestes hores fossis rotatives entre diferents militants. Sé que just costa trobar militants que vulguin fins i tot les hores, però la qüestió és que el model sindical que és basa en delegats alliberats mata la militància, per tant no és banal l’aposta de limitar-ho. És una qüestió d’ecologia sindical o sostenibilitat anarcosindicalista. El model basat en delegats mata la militància i fomenta el model de sindicat d’empresa de serveis. És a dir que si el que volem és que el màxim de gent militi una mica, no podem apostar perquè hi hagi un delegat (especialista, format, etc.) que informi i assessori al treballador passiu i receptor de la informació. Millor repartir les hores entre el màxim de militants possible i en cap cas acumular-ne més de la mitja jornada per persona. Molts militants no tenim hores, no n’hem tingut mai i d’entrada no en volem. No és només possible sinó que és desitjable. No és fruit del purisme ideològic, de fet és una qüestió pràctica: enfortir el model anarcosindicalista.

Prendre partit

Equip Comunicació CGT Catalunya
Mireia Bazaga. Advocada i afiliada a CGT

Des que dilluns dia 14 de setembre es va fer pública la sentència del Tribunal Suprem que condemna a presó a nou polítics institucionals i a dos activistes, els carrers s’han omplert de manifestacions liderades per les més joves que amb barricades s’han intentat protegir de la repressió policial. I dic les més joves i prou, perquè la veritat, aquest és el seu comú denominador, ser les més joves de la societat catalana. Els orígens, doncs molt diversos. I els missatges: que han perdut la por, que estan fartes de la repressió, de la manca de llibertats, que tot plegat va molt més enllà de la independència.

Llegeix més

Victòria de la vaga indefinida a Iberboard

Equip Comunicació CGT Catalunya
Òscar Murciano, Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya

El passat 4 de novembre s’iniciava una vaga indefinida a l’empresa de transformació de paper i plàstics Iberboard, a Alcover. Els 146 treballadors i treballadores la van seguir des del primer moment al 100%, aturant completament la producció i el sistema de cogeneració elèctrica que hi ha instal·lat. Al quart dia de vaga es certifica la victòria de la plantilla amb un document signat a mediació de la Generalitat on s’acceptava el compliment de tot allò que es reivindicava. Aquesta és la història d’una lluita decidida i victoriosa.

La fàbrica d’Iberboard té presència a Alcover amb diferents noms des del 1925, protagonitzant un bon número de lluites obreres al territori des de llavors; avui s’hi suma una més, organitzades ara des de la CGT.

Iberboard ha tingut una etapa complicada, amb concurs de creditors inclòs, i una entrada de nous accionistes liderats pel grup Grífols. L’actitud d’aquesta nova direcció ha estat molt agressiva des de l’inici, degradant el clima laboral i acumulant processos col·lectius contra les seves mesures de retallades de condicions.

“He patit durant 15 anys i ha estat ara que he vist el que pot ser un sindicat”

L’empresa incomplia els increments de conveni, implanta a més un ERTO per ‘baixada de la producció’ mentre alhora s’acumulaven centenars d’hores extraordinàries mensualment. Vist que no hi havia forma d’alterar l’actitud prepotent i explotadora dels empresaris, la plantilla va decidir en assemblea convocar vaga indefinida amb la CGT. La reacció de direcció va ser acomiadar al delegat LOLS de la CGT, un membre del comitè d’empresa també de la CGT i tres treballadors més.

Aquest fet va inflamar a la plantilla i esclatar la indignació de tal forma que ja era evident que la vaga seria massiva. Finalment, a mediació de Treball l’empresa va fer marxa enrere readmetent a tothom qui volgués, mentre que per part del comitè de vaga es va donar uns dies de termini per a veure si es podia arribar a un acord.

La proposta de l’empresa enviada unes hores abans de l’inici va ser rebutjada per la plantilla, així que el dilluns 4 de novembre a les 5 del matí el piquet de treballadores es va autoconvocar per defensar la vaga indefinida. El seguiment va ser de la totalitat de les 146 treballadores excepte la persona encarregada de processar les nòmines de la plantilla que, un cop enviat els diners, es va sumar al piquet i vaga. Únicament els directius de l’empresa van mirar de creuar la línia del piquet sense èxit. Es comentava que la grua va haver d’endur-se un d’aquests luxosos cotxes per problemes amb les rodes del vehicle.

Els torns al piquet es mantenien les 24 hores del dia, comptant amb el suport de col·lectius del territori que feien arribar material de logística, menjar, beure i llenya per aguantar les nits fredes a la fàbrica. El matí del segon dia, Iberboard va anar a buscar una persona a casa seva perquè entrés a la planta, com si això pogués alterar la paralització completa de la producció. Actes il·lògics i absurds com aquests indicaven a la plantilla el grau de desesperació de la empresa davant la potència dels efectes de la vaga.

Durant els dies que faltaven fins mediació de dilluns es van enfortir les relacions dels i les treballadores, el sentiment de pertinença a una comunitat, a una classe social. Finalment, dijous l’empresa va cedir en tot per aturar la vaga:

-Finalització immediata de l’ERTO.

-Retorn del 80% de les pèrdues temporals salarials motivades pel temps que l’ERTO va estar actiu.

-Actualització del salari al que pertoca segons conveni.

-Pagament dels endarreriments per no haver-ho fet abans.

A l’assemblea de treballadors que van ratificar l’acord els plors i abraçades es barrejaven, de vegades una cosa i després l’altre, per tornar a començar. Al dia següent un dels vaguistes explicava com quan passeges pel poble veïns i veïnes s’abracen als vaguistes, estenent l’alegria per tot el territori. Les companyes estan demanant fulls per afiliar-se, mentre la caixa de resistència creada perquè aguantessin segueix recaptant milers d’euros provinents d’ens de la CGT, col·lectius del territori i persones solidàries.

Iberboard ens mostra que és la lluita la clau de la victòria i no la mentida i traïció dels pactes socials de la rendició. Cal tirar a terra els despatxos concebuts com a barricades de la lluita sindical i social. No només per raons de comportament, si no també pràctics: Mentre el conflicte és l’únic que obre la porta dels drets, el delegacionisme només perpetua la subsidiarietat i complicitat amb la patronal.

Finalment, cal destacar el gran paper que la Federació Intercomarcal de l’Alt Camp-Conca de Barberà ha dut en aquesta vaga, enganxats cada minut als vaguistes, assessorant i alhora mantenint l’espaï autònom de les seves decisions. Aquesta tasca no és només puntual si no una més de les que realitzen habitualment i que mostren que un anarcosindicalisme motivat, alegre i actiu és clau per incrementar l’organització obrera en un territori.

Un treballador afirmava: “He patit durant 15 anys i ha estat ara que he vist el que pot ser un sindicat. Traslladeu el nostre agraïment a tota la CGT, no sabem com podem agrair i retornar el que hem rebut”.