Categoria: Opinió

Utopia en educació pública. Expropiïn-se!!

Equip Comunicació CGT Catalunya
Noe Simarro. Sindicat d’Ensenyament CGT Barcelona
(@noebicha)

Fins que no em vaig dedicar a la docència, ara ja fa més de cinc anys, no em vaig assabentar de la gran problemàtica que existeix respecte a la manca d’espais als centres públics del departament d’Educació. Cap dels instituts que conec en els quals he treballat, fet un curs, visitat o dels que m’ha arribat informació per altres col·legues té prou aules i espais on poder realitzar activitats de qualitat. Aquesta situació porta que en començar els cursos habitualment s’originen conflictes per fer el repartiment de classes i decidir on poder impartir les propostes pedagògiques en el millor àmbit possible.

Un altre reclam que, a banda dels raonaments pedagògics, també té relació amb la manca d’espais, és la disminució de les ràtios; aules amb un número d’alumnat inferior permetria impartir les matèries d’una manera més sana, atenent tota la diversitat, aplicant les noves metodologies, etc. Indubtablement, aquest canvi requereix un augment de la inversió, tant de personal docent i en l’habilitació d’espais.

Mentrestant el sistema educatiu està saturat, continuen existint un munt de pisos, blocs i cases abandonades per arreu. Habitatges i locals que s’estan fent malbé per no utilitzar-los, els quals majoritàriament són propietaris persones de classe alta, administracions públiques i bancs.

Els poders fàctics que componen el capitalisme fan tant de mal en el pensament humà que gran part de la població precària prioritza la propietat privada abans que l’ús comunitari dels béns. Moltes d’aquestes persones es preocupen de l’okupació d’unes propietats que mai no tindran, i donen suport als mateixos que en qualsevol moment si no paguen els poden deixar (mal) vivint al carrer. Donen aquesta legitimitat ideològica als poders, que aquests sí, de manera intel·ligent, desprestigien aquesta insurrecció per mantenir els seus privilegis, i així poder continuar gaudint de la seva riquesa.

“si hi ha voluntat, la solució és ben fàcil: que s’expropiï”

Per contra, paradoxalment, critiquen aquest grup d’activistes que ideològicament es preocupen de la supervivència de cada ésser, del benestar de tota la comunitat, calumnien un moviment que fins i tot els pot oferir un habitatge si ho necessiten.

Des de la meva anàlisi faig una crida a l’ocupació d’aquests espais buits perquè es reutilitzin, crec que qualsevol immoble té un límit social i comunitari, que no pots tenir béns sense utilitzar i que aquests haurien de ser pels qui els necessitin, els cuidin i els utilitzin. “La tierra es para quien la trabaja“, dirien a Llatinoamèrica, i aquí podríem afegir el lema de “els immobles són pels qui els facin servir”.

L’okupació últimament està associada a robatoris i màfies. Les persones es creuen que te’n vas de vacances i et quedes sense habitatge. Fa vint anys que participo i conec el moviment Okupa i mai he viscut aquests afers, no puc afirmar que no existeixin, ja que potser hi ha persones que se n’aprofiten i en fan un mal ús d’aquesta aposta política; d’aquest moviment polític que de manera generalitzada el que intenta és visibilitzar la problemàtica que hi ha respecte a l’habitatge, generar consciència social i fer un repartiment més equitatiu de l’economia.

En aquests moments les administracions públiques i totes les persones que hi treballem, estem pensant estratègies per poder prevenir el contagi de la Covid-19. Una de les mesures preventives és que hi hagi una separació entre persones, sobretot en espais tancats. Però insisteixo, per poder dur a terme aquesta prevenció en escoles i instituts, perquè hi hagi més distància i una educació pública de qualitat, es necessita més professorat, una disminució de la ràtio i més aules. Sembla que, tot i que insuficient, pot haver-hi més contractació de personal docent, però la veritat és que no sé on ens ficarem amb la manca d’espais. I si el que pretenen és repartir els dies per grups d’alumnes, no sé com s’ho poden muntar les classes populars que tenen criatures i que han d’anar a treballar, no sé on deixaran les criatures quan no els hi toqui anar a l’escola.

En canvi, si hi ha voluntat, la solució és ben fàcil: que s’expropiïn tots aquests edificis buits. Ni que sigui els dels bancs. Que hi hagi una mica de justícia. Que la banca ens retorni amb aquests edificis parts dels diners que ens van expropiar a la classe treballadora pel seu rescat. Aquí a Mataró per exemple, hi ha un edifici de Bànkia abandonat, al costat del Tecnocampus, que ens aniria de perles per poder donar una educació pública de qualitat i amb la prevenció de riscos que pertoca, tal com es mereix el nostre alumnat.

Tant de bo tinguéssim uns poders públics valents per poder dur a terme aquesta utopia; aquesta utopia que generaria una societat més equitativa i digna.

Prendre sentit

Equip Comunicació CGT Catalunya
Carles Pérez. Sindicat d’Activitats Diverses de CGT Sabadell

El març passat es va decretar el confinament de la població a causa de la pandèmia de COVID-19. Econòmicament aquesta parada es va traduir en una caiguda de l’activitat, els efectes de la qual encara estem pendents de veure. En tot cas la situació no augurava bons presagis. Una perspectiva inquietant, just quan havíem d’estar quiets a casa.

Per propaganda o desesperació, va sorgir l’asfixiant optimisme que ennuvola el pensament avui en dia. Des d’alguns sectors es va tractar de vendre amb alegria la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle derivada de la parada.

Una reducció a grans trets positiva, no hi ha dubte, però fàcilment mal interpretable si no s’acompanya d’una panoràmica més àmplia.

Resumidament, i com ja vàrem veure amb la passada crisi, la destrucció de l’activitat econòmica comporta la baixada d’emissions junt a l’empobriment de la classe treballadora.

No s’ha produït cap canvi estructural en el model de producció o consum, que segueixen sent tant contaminants com abans del confinament. Solament hem assistit a una reducció momentània de la magnitud de l’impacte.

Aquest intent propagandístic embafa de cinisme; una mostra més de la falta de serietat amb la qual s’encara el repte climàtic.

Una prova més per demostrar que, ja sia per falta de capacitat o de voluntat, les elits en el poder manquen d’un pla d’adaptació al Canvi Climàtic que inclogui la supervivència i dignitat de la majoria de la humanitat. La jerarquia és elitista i protegeix els seus privilegis.

A mesura que el segle XXI avança la crisi històrica del model capitalista s’agreuja, però segueix sense aparèixer el subjecte social capaç de disputar-li el lideratge. D’aquesta manera el sistema, fora de si i ebri d’èxit, es defensa contra la realitat a costa de la immensa majoria de la població. L’esforç extractiu del capital no s’atura davant de res ni ningú.  Restem a l’espera de veure com adapten la societat a les estrictes exigències del futur: un clima trastornat i una economia amb escassetat de recursos. El dret a la supervivència es regula en base al salari: qui no el pot pagar en queda exclosa.

“És un acte de fe creure que l’anarquisme social és intrínsecament ecologista”

S’alcen negres tempestes, amb les que ja no val la lluita simbòlica. Els adjectius han de recuperar significat.

És un acte de fe creure que l’anarquisme social és intrínsecament ecologista. Cal que construïm un projecte de societat llibertària que apliqui l’ecologisme en la mateixa base de l’ordenació territorial i l’estructura econòmica. Actualment vivim un autèntic setge mental d’alternatives capaces de dur-nos a un estat de normalitat ecològica. D’aquesta cacofonia necessitem triar-ne aquelles realment viables, per tal de sintetitzar una proposta de sistema que sigui coherent, realista i desitjable en el context d’escassetat i readaptació general que ens espera. Si volem ser l’alternativa al desordre actual, haurem de sintetitzar l’alternativa.

La complexitat del projecte és titànica, sorgeixen infinitat de preguntes que difícilment respondrem des de la comoditat de la teoria. Però que si ens esforcem en esbossar-ne la resposta demostrarem que quan el sindicat es diu ecologista va més enllà de la mera simbologia. I que aspirem a quelcom superior a la lluita laboral.

El valor d’aquest exercici supera la simple especulació, ja que afecta al dia a dia sindical.

Ho hem vist recentment: la producció de Nissan respon a un model de societat caducat, basat en el combustible fòssil. El capitalisme preveu deixar morir aquestes indústries, ja que no sent responsabilitat vers les persones que viuen al voltant d’aquests llocs de treball. És en aquests casos on tenir una línia programàtica és valuós. Expropiació i autogestió, i reconversió de l’activitat cap a una producció enquadrada en un projecte de societat capaç de resistir la crisi civilitzatòria que, si fem cas al que ens repeteix incansablement la ciència, s’aproxima.

Arriba agost, i l’estat decreta el desconfinament exprés sospitosament motivat per la dependència econòmica. Sense els dividends del turisme la crisi passa de ser una “V” a ser una tragèdia. Mentrestant, per alguns, la vida segueix sent el creixement vertiginós de sempre. A vostè el culpabilitzen per anar en automòbil a un treball precari mal comunicat; a Elon Musk l’alaven per vacil·lar de coet nou davant de tota la humanitat. Dues humanitats, dues realitats.

“anem a la desesperada, davant un poder que té com a única consigna el Business As Usual”

Somnis d’hiperdigitalització i paranoia 5G; d’hamburguesa bio-eco i drons de guerra teledirigits; d’identitats nacionals i civilització globalitzada; de consum local i capital internacional; de llibertats metafísiques i esclavitud material.

Contradiccions que s’acumulen, estrenyent les goles de la humanitat. Ens ofeguem en un mar de modernitat líquida amb efecte hivernacle. Contradiccions que existeixen en el més íntim de les persones, obligant-les a sentir; a posicionar-se. Tot i la manca de cultura política.
El nostre projecte podrà donar un eix al voltant del qual posicionar-se, allunyant a la població de la falsa seguretat que ofereix el senyor de l’uniforme. Mirant al futur ens fem creïbles com a alternativa; i ens creiem a nosaltres mateixes.

Titular inesperat. Amb la tornada a l’activitat han pujat de nou les emissions. Com deu ser la situació per a què es tragués esperança d’una pandèmia? Anem a la desesperada, davant un poder que té com a única consigna el Business As Usual fins l’últim minut possible, en una competició internacional per veure qui lidera el col·lapse. Dirigents irresponsables, ecosistemes disfuncionals, noves malalties, medicines acaparades, economies al límit, política de la por, odi al dèbil… El sistema actual és el caos desfermat.

De nosaltres depèn proporcionar-li al futur la possibilitat d’un ordre diferent.

Ho confesso, això ho he desitjat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Judit Benito Cabezas. Veïna de Montcada i Reixac

Fa molts mesos que no escric, però aquests dies de confinament col·lectiu no me’n puc estar. M’he de confessar. Ho sento de debò. Però durant els últims anys he demanat que la societat visqués, només un dia, la meva situació. La situació de Les Invisibles, dels Canaris De La Mina. D’aquelles que vivim amb Sensibilitat Química Múltiple (SQM). Tot i que no era això al que em referia, companyes. No volia aquest virus, no volia la Covid-19.

Al principi, sempre que caminava amb mascareta i veia com em miraven, desitjava que només per un dia aquell que es reia de mi passés pel mateix, per un dia. Potser és que m’he trobat a molts inútils durant aquests anys… I ara venen cada dia junts… Ho sento.

Fa uns anys em vaig veure tancada en una bombolla d’autoconfinament. Al principi ni sabia què em passava, em vaig trobar molts metges que em miraven com si estigués boja i fos una mentidera. Al final, un neuròleg em va diagnosticar (després de dos anys de lluita, dos anys de no saber què tenia). Qualsevol contacte amb perfums o químics desencadenaven dolors, i la sensació d’estar perdent la força vital, de trobar-me al llindar de la mort. El simple fet d’anar a fer un dinar amb amics em portava a no poder sortir del llit en una setmana (per tot el dolor i la falta d’energia, com si el meu cos lluités amb una grip molt forta i unes agulletes brutals). Als matins, impossible obrir les finestres. Perquè la contaminació de LaFarge (la cimentera que crema residus a part de fer ciment), o dels additius químics, o qualsevol altra empresa dels polígons industrials que m’envolten, o tots alhora; havien embrutat tot l’aire.

Durant gairebé dos anys no vaig poder fer vida, ni a casa confinada ni fora d’ella. Pel camí, vaig entendre com és això de convertir-se en algú No útil per la societat. Una xacra. Algú a qui no feien cas ni amics, ni família ni metges. Algú que deixava d’existir d’un dia per l’altre. Era periodista, mare d’una nena petita, companya i activista de moviments socials… i de cop, la vida es va aturar. Sense cap avís. Sense res que pogués fer. Ja no era ni persona. Ja no podia ni llegir, perquè no podia entendre allò que llegia. Ni escriure, perquè les prestatgeries de la memòria estaven buides de paraules. No tenia força per pujar 13 esglaons per fer un petó de bona nit a la meva petita. No podia anar a veure ni a la mare, ni al pare… Estava morta en vida, tirada sense poder ni pensar, mentre escoltava com la vida continuava fora, o a l’habitació del costat.

“No serà fàcil, però trobarem la manera de sortir de tot plegat”

El pitjor. L’aïllament social. La solitud, la incomprensió… No ser res, només dolor i plors.
No serà fàcil, però trobarem la manera de sortir de tot plegat. Només hem d’aprendre a adaptar-nos i a donar la volta a les coses. De tot se surt. Al final, si tens resiliència i amor, de la família i d’amics de debò, tot és més fàcil.

Per sort, dono gràcies cada dia per haver deixat enrere moltes coses doloroses i tindre una vida, adaptada, però una vida. He lluitat vuit anys, i durant aquest temps he après a quedar-me amb les coses bones. He après a gaudir del moment i de les coses petites. A veure bellesa a cada mirada. A donar Gràcies. A fer pauses. A ser pacient. A no ser perfecta. A dir No. He après a felicitar-me, per aconseguir aguantar una obra de Nadal o una reunió d’amics, tot i saber que pagaré una bona factura. Que res s’ha de donar per descomptat.

Ara, tenia una vida, a mig gas o mig confinada a la meva bombolla, però sortint de tant en tant per anar a l’escola o a donar un passeig, al metge i a comprar o a un dinar… I ara… de nou… aquesta vida també queda ajornada, de nou confinada a casa. Però aquesta vegada, acompanyada.

Aquestes paraules van dedicades a totes aquelles persones que no entenen o no han entès el meu confinament forçós des de fa vuit anys. El no apropar-me a més d’un metre a cap persona. Haver perdut la possibilitat de l’escalf d’una abraçada. Haver d’anul·lar sopars, dinars i quedades amb amics o familiars. No poder anar a llocs tancats. No poder fer plans a dues setmanes, perquè mai sabia què passaria…
Aquest virus passarà, però jo restaré. Necessitada de portar una mascareta per fer vida (amb les molèsties de fer coses amb ella, amb les marques gravades a la pell que deixa durant hores). No podré obrir les finestres al matí, i sense veure la seva fumarada, sabré fins i tot a la nit, si les xemeneies de LaFarge estan en funcionament. Això passarà, però jo sempre estaré lluitant contra un perill invisible, que pot estar esperant a cada pas. Necessitada d’estar ben allunyada, d’aquelles persones amb perfums i de la contaminació, com si fos la pròpia Covid-19.
Això passarà. Però a partir d’ara, potser, la gent entendrà com és viure essent un Canari De La Mina. I jo, potser, a desitjar millor.

Construïm alternativa, esquarterem la realitat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Jose Alberto Villaverde. Sindicat d’Administració Pública CGT Barcelona

Dos mesos (o més) rebent trucades, redreçant preguntes, revisant BOEs, instruccions, normatives, registrant denúncies a inspecció i fent el de sempre, el que intentem fer característic del SP del SAPB, el treball colze a colze. Dia rere dia aprenem veient com les diferents administracions se salten la mateixa llei que es legisla des del govern que les sosté. Una pantomima per ocupar planes de diaris amb condols, codis de bones pràctiques recomanades per experts i fent veure que el primer és la salut, fins que algun il·luminat decideix que ho deixa de ser.

Dins aquest panorama desolador, intento ignorar les primeres notícies que parlen del nombre de morts per trobar-me amb notícies de la tornada a l’escola i la data de la selectivitat. Després de llegir els articles, em venen al cap les xerrades sobre pedagogia llibertaria que es feien des del sindicat d’Ensenyament i els diferents comunicats. La reducció de les ràtios per centre, múltiples professors per aula i uns exàmens que no siguin només memorístics, és a dir, una alternativa pedagògica. Es veu que igual alguns s’han donat un cop al cap i han vist la llum.
Segueixo baixant en el diari, ja feia dies que havia desconnectat de la realitat que es representa en les pàgines de la premsa per internet, de sobte em trobo amb un dels temes estrella del sindicat, el Teletreball. Un tema ja debatut a les assemblees que va finalitzar amb una resolució on es conclou que la CGT no està d’acord amb el teletreball. Avui la realitat ens passa per damunt. La tecnologia venia per quedar-se i aquesta manifestació en els centres de treball ens ofereix avantatges e inconvenients diversos. Ara ja podem tenir la certesa que l’organització sindical i l’acció directa als centres de treball s’ha de replantejar.

Un altre dia, en un altre context, m’arriba per xarxes que la gran indústria s’està preparant per desenvolupar, encara més, la robotització de les seves cadenes de producció, ja que evidentment, ara que s’ha de procurar mantenir distancia física entre les treballadores, per tant, la fàbrica ha d’adaptar-se als nous temps. Em faig un tip de riure en aquell moment, però de cop em ve al cap un document que es va aprovar al sindicat on es parla que hem de destruir els ordinadors perquè ens prendran la feina. Benvingudes al ludisme del S. XXI! La realitat ens torna a passar per sobre. Suposo que en algun moment hem oblidat allò de la reducció de la jornada i d’aquells mestres que parlen sobre la lacra que suposa el treball remunerat.

 “obrim-los i obrim-nos, siguem creatius cercant solucions, el futur no serà brillant però és l’única esperança que ens queda a les anarcosindicalistes”

Després d’intoxicar-se és quasi obligatori desconnectar, gaudir d’aquells grups que et fan anar més enllà amb les seves melodies i lletres inspiradores que ens recorden el plaer de la companyia amb un mateix, en contraposició amb el mite de què la soledat és una imatge trista i allunyada de tot. S’acaba la música, millor dit, sona un anunci de merda i torna la realitat, sorgeixen de nou les preguntes: Que succeeix amb tots aquells autònoms que no aixecaran els seus comerços després d’això? Quina alternativa vam donar com a sindicat a l’anterior crisi a aquest col·lectiu? I a les persones en atur (que als que ja teníem haurem de sumar molts companys i companyes més)? On està el sindicat? Les cooperatives no són una bona eina? Quin paper ha de jugar el sindicat en aquesta xarxa? No hi ha ja cooperatives que ajuden a altres cooperatives? No podríem fer una xarxa de consum des de la militància del sindicat? No és el sindicat la forma d’estructurar l’economia alternativa que totes veiem com a objectiu?

Torno a l’abstracte, intento establir un lligam entre totes les idees que exposades, entre els desitjos i les virtuts, entre totes aquelles paraules i pensaments que han decaigut per motius més o menys vàlids en els debats del sindicat. Algun cop ens hem parat a pensar quina és la diferència entre la realitat i allò desitjable? Quin ha estat l’error o perquè no hem aconseguit fer arribar el nostre missatge? Un dia em va dir un molt bon company de feina “És que vosaltres (la CGT) sou els que teniu la raó però és impossible aconseguir el que voleu”, on queda aquesta “raó” en el moment en què ens trobem? Com la fem servir per transformar la realitat?

Hi ha una expressió que em va fer posar els pèls de punta un dia i que no he estat encara mai capaç de colar a cap comunicat, vivim a la bretxa. Som part d’aquest sistema, ens topem amb les contradiccions d’aquest i les mirem d’exposar amb l’objectiu de fer entendre a la gent que tenim allò que el meu company deia “la raó”. En aquest moment de col·lapse no és el moment de treure tot allò que com a organització hem tingut en algun moment sobre la taula i que no hem pogut estructurar pels motius que siguin?

Siguem valentes, afrontem el futur amb honestedat i comencem a treballar per fer l’alternativa, no tanquem els debats, obrim-los i obrim-nos, siguem creatius cercant solucions, el futur no serà brillant però és l’única esperança que ens queda a les anarcosindicalistes.

Obrim les escoles, infectem-nos!

Equip Comunicació CGT Catalunya
Marta Minguella i Jordi Martí Font, membres de la Federació d’Ensenyament de la CGT Catalunya

L’escola interessa als amos perquè guarda fills i filles de la mà d’obra mentre aquesta és explotada sense miraments amb cada dia més hores de feina

Com que sembla i és evident que no explicar les coses fa que aquestes no existeixin, ens caldrà començar a parlar d’educació en temps de coronavirus, tot dient obvietats que no són notícia, però que s’han produït mentre els carrers eren buits de gent de totes edats i les escoles i els instituts eren plens de vent pausat.

Sense cap pla per part del Departament d’Educació sobre la digitalització de l’ensenyament en aquest país, amb una formació desmuntada en època de retallades i unes instal·lacions, a nivell digital, a què caldria aplicar el prefix ‘infra’ per apropar-nos a la seva definició, des del primer moment en què es van suspendre les classes i se’ns va confinar a casa, el professorat de totes les edats de l’ensenyament a Catalunya ens hem adequat a un món que, ja ho dic ara i aquí, no és el futur i és ple de mancances bàsiques per fer una educació mínimament de qualitat, perquè la qualitat bàsica de l’ensenyament no són els lluentons que aporta la tecnologia sinó la humanitat que som capaços de donar i rebre.

Ho hem fet en un temps rècord, amb proves i errors, sovint amb equivocacions que ens han fet recomençar des de zero uns quants cops amb la consegüent pèrdua de feina feta, sense condicions a casa en molts casos… però ho hem fet, posant-hi molt més temps del laboral, moltes més hores de les que destinàvem a la nostra feina, fent jornades maratonianes i treballant sense parar, a voltes, caps de setmana, festes i quan calgués; i ho hem fet mentre la nostra motxilla es va omplint d’un pes molt angoixant, el de saber que tot i l’esforç, no arribarem a tot l’alumnat, i en perdrem del camí; i per cert, no hem demanat res a canvi. Perquè, malgrat la imatge que l’ultraliberalisme militant ha construït i estès entre la població de la professió de mestre, a les aules majoritàriament no hi ha dropos i dropes amb set de vacances i gana de fer poca feina, sinó un dels grups humans més compromesos amb l’esdevenidor del món on vivim, tant a nivell laboral com a nivell humà.

Coronavirus.- Pedagogs demanen prioritzar a alumnes que canvien d ...

L’adequació no ha estat només del professorat, dels PAS o d’altres treballadors. Perquè l’alumnat tampoc estava preparat per a aquesta situació i tant com ha pogut s’hi ha adequat.

“Obriu les escoles”

Fa dies que sentim diverses propostes sobre el món de l’educació que venen d’àmbits diversos que alguns cops havíem identificat com a propers a la defensa de l’escola pública per a tothom. Ara, els han fet cas, però només en la part que més s’assemblava a la part del seu discurs equiparable al que personatges com Donald Trump han popularitzat aquestes darreres setmanes. “Obriu les escoles”, deien. I per dir-ho, en el cas dels nostrats, utilitzaven un argumentari que no era de l’extrema dreta ni de la dreta sinó tot el contrari. Calen munts de mestres i professors més, calen canvis en els espais docents, calen gran inversions en educació i… que s’obrin les escoles ja! El poderet catalunyès els ha fet cas: “Que s’obrin les escoles ja!”, però la resta d’argumentari ja l’aplicarem un altre any. Ja ho sabíem els que dèiem que no, però, i això és el més trist, també ho sabien els que ho demanaven. Esperem, asseguts per no cansar-nos, els seus articles indignats perquè només els han fet cas en el titular…

Què ha passat? Per què és així? Doncs perquè del que es tracta és de simular una falsa normalitat en què les escoles-magatzem facin aquesta feina mentre pares i mares tornin a la feina, tornin a produir. Cal que sigui així perquè la despossessió dels darrers decennis ha portat a una reducció dràstica de les possibilitats d’estalvi de les famílies i és impossible aguantar més confinats sense ingressos producte del treball.

O ho expliquem clar o ens estem fent trampes al solitari. L’escola interessa als amos perquè guarda fills i filles de la mà d’obra mentre aquesta és explotada sense miraments amb cada dia més hores de feina. I força paraules de moda, i força tecnologia secreta (se’n parla, però pocs la veuen) i sempre a punt la privatització. Perquè tenen ben a punt quin és el canvi radical que cal a l’educació d’aquest país i aquests canvis tenen només el camí d’externalitzacions, treballadores fora de conveni i privatitzacions directes.

“Quan és evident que l’educació mai no ha estat una prioritat en aquest país, no podem reclamar solucions a cop de titular”

Els principals arguments de la crida a obrir les escoles se sostenien, d’una banda, en la necessitat de la conciliació familiar, i d’una altra, en l’agreujament de les desigualtats si es mantenia el tancament. I sí, no negarem que són aspectes que haurien d’ajudar a posar damunt de la taula el debat sobre la conveniència d’obrir els centres. Ara bé, aquestes problemàtiques són noves? Doncs ni són noves, ni l’escola pot ser l’únic agent que ha d’intervenir en trobar-hi una solució. Des de sectors implicats en la defensa de l’ensenyament públic fa molts anys que es fan crides a mobilitzar-nos per exigir que els governs de torn prioritzin polítiques educatives que beneficiïn tothom, però sobretot qui menys té. Ja fa massa temps que la resposta a aquestes crides ha estat escassa i han evidenciat que la millora educativa no interpel·la la majoria. Per això el govern ha pogut continuar desfent a l’ample. Siguem rigoroses, de veritat pensem que el problema de la conciliació no existia? Com hem pogut ignorar fins ara el fet que pares i mares hagin de treballar dobles jornades (bé, en el cas de les mares, triples) per poder fer front a les despeses bàsiques sense que ningú s’hagi preocupat per la seva conciliació?

Quan és evident que l’educació mai no ha estat una prioritat en aquest país, no podem reclamar solucions a cop de titular si no ens volem trobar en un debat dicotòmic que només facilitarà que el Departament carregui directament cap al col·lectiu docent i cap als centres, i així ho constata la intervenció del director general de Centre Públics a la televisió pública catalana dissabte 12 de maig, on es va evidenciar la falta de planificació quan va tirar pilotes fora apel·lant al Decret d’Autonomia de Centres, un articulat de la LEC fet a mida perquè no els calgui assumir responsabilitats i que ajuda a perpetuar la segregació escolar, ja que no tots els centres tenen les mateixes condicions d’autonomia.

També sobta que el reclam de l’obertura se centri bàsicament en Primària i Secundària. Si de veritat el que ens preocupa són les desigualtats, no podem obviar com la crisi actual està afectant l’educació d’adults en tots els seus vessants: aprenentatge de la llengua oficial a les Escoles Oficials d’Idiomes, educació a les presons, títol de l’ESO, accés a cicles i universitat, una formació que també afavoreix la reducció de les desigualtats. Sincerament, ens dona la impressió que aquest sector no compta perquè està en el grup de mà d’obra barata, tan necessària per mantenir el sistema, i en canvi el que ens interessa és que pares i mares puguin continuar amb la producció com si res estigués passant.

Una tornada atípica marcada per la distància i la higiene a l'aula ...

I dit això, i tant que el col·lectiu docent, en la seva totalitat, volem tornar als centres. Ho faríem de grat si no haguéssim experimentat de primera mà com les compareixences mediàtiques s’allunyen sempre d’explicar la realitat. Hem viscut l’anunci de l’enviament d’ordinadors i connexions a “totes” les llars, i això no ha estat així, tot i que és clar que se n’han fet “moltes”. Hem viscut com la Conselleria tenia intenció de deixar milers d’infants sense docent perquè va decidir aturar les substitucions —cal recordar que el professorat som persones, ens posem malaltes, no som immunes a la COVID-19 i tenim les mateixes afectacions que la resta d’humans— i si no arriba ser un cop més per la lluita, no s’haurien tornat a activar. Hem viscut com el contracte que el Departament d’Educació va fer amb Telefònica no ha funcionat, i la subcontracta que aquesta gran empresa va fer ha provocat que a dia d’avui encara hi hagi molts nens i nenes sense connexió. Hem viscut el desconcert, les informacions contradictòries, l’haver de donar la cara davant famílies que també necessitaven respostes. Hem viscut com ha costat que s’organitzés el procés de pre-inscripció, com les persones de direcció assignades per dur-lo a terme s’han passat dies als centres esperant els EPI promesos. I enmig d’aquesta angoixa, arriba el reclam per obrir escoles i la resposta somrient del Departament dient que sí, que ja va. Som-hi doncs, obertes les escoles, infectem-nos!, i somrieu…

Article publicat a Crític