Jose Alberto Villaverde. Sindicat d’Administració Pública CGT Barcelona
Dos mesos (o més) rebent trucades, redreçant preguntes, revisant BOEs, instruccions, normatives, registrant denúncies a inspecció i fent el de sempre, el que intentem fer característic del SP del SAPB, el treball colze a colze. Dia rere dia aprenem veient com les diferents administracions se salten la mateixa llei que es legisla des del govern que les sosté. Una pantomima per ocupar planes de diaris amb condols, codis de bones pràctiques recomanades per experts i fent veure que el primer és la salut, fins que algun il·luminat decideix que ho deixa de ser.
Dins aquest panorama desolador, intento ignorar les primeres notícies que parlen del nombre de morts per trobar-me amb notícies de la tornada a l’escola i la data de la selectivitat. Després de llegir els articles, em venen al cap les xerrades sobre pedagogia llibertaria que es feien des del sindicat d’Ensenyament i els diferents comunicats. La reducció de les ràtios per centre, múltiples professors per aula i uns exàmens que no siguin només memorístics, és a dir, una alternativa pedagògica. Es veu que igual alguns s’han donat un cop al cap i han vist la llum.
Segueixo baixant en el diari, ja feia dies que havia desconnectat de la realitat que es representa en les pàgines de la premsa per internet, de sobte em trobo amb un dels temes estrella del sindicat, el Teletreball. Un tema ja debatut a les assemblees que va finalitzar amb una resolució on es conclou que la CGT no està d’acord amb el teletreball. Avui la realitat ens passa per damunt. La tecnologia venia per quedar-se i aquesta manifestació en els centres de treball ens ofereix avantatges e inconvenients diversos. Ara ja podem tenir la certesa que l’organització sindical i l’acció directa als centres de treball s’ha de replantejar.
Un altre dia, en un altre context, m’arriba per xarxes que la gran indústria s’està preparant per desenvolupar, encara més, la robotització de les seves cadenes de producció, ja que evidentment, ara que s’ha de procurar mantenir distancia física entre les treballadores, per tant, la fàbrica ha d’adaptar-se als nous temps. Em faig un tip de riure en aquell moment, però de cop em ve al cap un document que es va aprovar al sindicat on es parla que hem de destruir els ordinadors perquè ens prendran la feina. Benvingudes al ludisme del S. XXI! La realitat ens torna a passar per sobre. Suposo que en algun moment hem oblidat allò de la reducció de la jornada i d’aquells mestres que parlen sobre la lacra que suposa el treball remunerat.
“obrim-los i obrim-nos, siguem creatius cercant solucions, el futur no serà brillant però és l’única esperança que ens queda a les anarcosindicalistes”
Després d’intoxicar-se és quasi obligatori desconnectar, gaudir d’aquells grups que et fan anar més enllà amb les seves melodies i lletres inspiradores que ens recorden el plaer de la companyia amb un mateix, en contraposició amb el mite de què la soledat és una imatge trista i allunyada de tot. S’acaba la música, millor dit, sona un anunci de merda i torna la realitat, sorgeixen de nou les preguntes: Que succeeix amb tots aquells autònoms que no aixecaran els seus comerços després d’això? Quina alternativa vam donar com a sindicat a l’anterior crisi a aquest col·lectiu? I a les persones en atur (que als que ja teníem haurem de sumar molts companys i companyes més)? On està el sindicat? Les cooperatives no són una bona eina? Quin paper ha de jugar el sindicat en aquesta xarxa? No hi ha ja cooperatives que ajuden a altres cooperatives? No podríem fer una xarxa de consum des de la militància del sindicat? No és el sindicat la forma d’estructurar l’economia alternativa que totes veiem com a objectiu?
Torno a l’abstracte, intento establir un lligam entre totes les idees que exposades, entre els desitjos i les virtuts, entre totes aquelles paraules i pensaments que han decaigut per motius més o menys vàlids en els debats del sindicat. Algun cop ens hem parat a pensar quina és la diferència entre la realitat i allò desitjable? Quin ha estat l’error o perquè no hem aconseguit fer arribar el nostre missatge? Un dia em va dir un molt bon company de feina “És que vosaltres (la CGT) sou els que teniu la raó però és impossible aconseguir el que voleu”, on queda aquesta “raó” en el moment en què ens trobem? Com la fem servir per transformar la realitat?
Hi ha una expressió que em va fer posar els pèls de punta un dia i que no he estat encara mai capaç de colar a cap comunicat, vivim a la bretxa. Som part d’aquest sistema, ens topem amb les contradiccions d’aquest i les mirem d’exposar amb l’objectiu de fer entendre a la gent que tenim allò que el meu company deia “la raó”. En aquest moment de col·lapse no és el moment de treure tot allò que com a organització hem tingut en algun moment sobre la taula i que no hem pogut estructurar pels motius que siguin?
Siguem valentes, afrontem el futur amb honestedat i comencem a treballar per fer l’alternativa, no tanquem els debats, obrim-los i obrim-nos, siguem creatius cercant solucions, el futur no serà brillant però és l’única esperança que ens queda a les anarcosindicalistes.