Anarquistes perillosos, 6è capítol

Iru Moner. Secretari Acció Social de la CGT Catalunya.

Dissabte ja es van afanyar a escampar que entre les detencions i hi havia un gran nombre de persones estrangeres, que eren «militants de grups anarquistes violents». Per fi han trobat els famosos anarquistes italians.

Diumenge, al cor de criminalització s’hi van afegir, partits polítics de dretes i esquerres, patronals i twitt stars de tot pelatge. La gran majoria de mitjans, altre cop, no van mostrar cap mena de rubor en reproduir fil per randa els comunicats de Mossos d’Esquadra i Interior.

Dilluns registres a dues cases ocupades del Maresme. Interior ja vincula «el grups anarquistes amb l’atac a la furgoneta de la Guàrdia Urbana». On segons fonts policials «s’ha requisat material divers» buscant proves que reforcin els «indicis que formarien part d’un grup criminal».

Sincerament, no s’han «currat» gaire la 6a temporada d’Anarquistes Perillosos. Más de lo mismo, cap gir argumentatiu destacable. Cap novetat en la clàssica literatura repressiva. Vénen de fora! Són dolents, són violents! Grups anarquistes organitzats. Escorcolls, comunicats, condemnes de les autoritats. Mitjans repetint els teletips dels Mossos. No us sona?

Aquest cop les acusacions salten a temptativa d’homicidi. Però el llenguatge és el mateix, grups coordinats, Grècia, Itàlia, conspiracions internacionals. Tot el relat està encaminat a què el fiscal demani presó i el jutge adopti aquesta mesura. I tots els mitjans en faran focs artificials i sensacionalisme.

Divuit detinguts i 33 ferits en els aldarulls per l'empresonament de Pablo  Hasél | NacióDigital

Als novel·listes del gabinet de premsa d’interior, als guionistes del departament de comunicació dels Mossos els vull recordar: que ja s’han fet diverses temporades amb aquests arguments i que al darrer capítol, ha estat un final feliç. Per nosaltres esclar.

Només recordar, que tenim tot un reguitzell d’operacions similars amb «grups anarquistes coordinats» «joves violents», «escorcolls amb incautació de material» i presó, que han acabat en res, en arxivament del cas. «Sabadell», «Pandora I», «Pandora II», «Piñata» o la «Ice»; Mateix argument, mateix final: absolució.

Inclús no fa gaire, van emetre una sèrie amb els mateixos arguments, però amb diferents protagonistes: «CDR». On també, les grans paraules com: empresonament o terrorisme, van obrir grans titulars i van desencadenar el linxament per part de les plomes i els micròfons del règim, amb careta de dretes o d’esquerres, però règim al cap i a la fi.

En caure les absolucions, arxivaments o alliberaments: silenci. Només vam veure silenci i alguna paraula de disculpa amb la boca petita. Cap novetat a la trinxera de la lluita social.

La trampa del debat sobre la violència

Ermengol Gassiot. Professor i secretari general de la CGT de Catalunya

Cada vegada que hi ha protestes que busquen ser efectives i anar més enllà d’una performance simbòlica, periodistes, tertulians i polítics obren el debat de la violència. Una violència que identifiquen bàsicament en qui protesta o, com a molt, en el fet de la protesta en sí. D’aquesta manera es relaciona la protesta (que pretén ser efectiva, és a dir, servir per alguna cosa) amb la paraula violència. Una paraula que s’assimila a situacions molt concretes i que aquestes mateixes tribunes acostumen a demonitzar i, de pas, negativitzen el reconeixement del conflicte que hi ha darrera de les protestes. Entrar en aquest debat ens fa caure en el seu parany. Ho estem veient en les actuals protestes per l’empresonament del cantant Pablo Hasél. M’intento explicar.

És dolenta la violència? En abstracte, evidentment que ho és. Però penso que aquesta no és la pregunta que cal fer-nos. Vivim en un món violent. Això és una certesa que no admet discussió. És violent en cada moment de la seva quotidianitat. Milers de migrants moren fugint de la misèria extrema. Una persona com l’Amancio Ortega acumula un patrimoni de gairebé el 200% del pressupost anual de la Generalitat, mentre moltes de les seves treballadores a molts països pateixen condicions properes a l’esclavitud. Cada dia esmorzem amb antiavalots repartint cops de porra en l’enèsim desnonament de la setmana. Moltes vegades a la feina ens veiem obligades a fer unes hores que no ens paguen i si ens queixem ens foten fora sense cap contemplació. La realitat és violenta i aquesta violència, que no ens agrada, ara mateix forma part de l’ADN de la nostra societat.

“La violència, que no ens agrada, forma part de l’ADN de la nostra societat”

Nosaltres, per la nostra banda, volem canviar aquest món. Per fer-ho, la primera passa és reconèixer com és aquest món. Això comporta identificar allò que és violent. Per exemple, que s’ofeguin cada dia persones a la Mediterrània no és una situació inevitable sinó que respon a unes determinades polítiques de la UE. Que cada any morin al món molts milers de dones assassinades per homes no és “natural” sinó que respon a una forma específica d’organització social. Un masclisme que, entre d’altres la publicitat perpetua de forma ben intencional. De la mateixa manera que l’atur i els sous de misèria de joves, dones i migrants és una decisió econòmica que algú l’ha pres, fora de tot control social. Aquest tipus de situacions, que són els pilars del món actual, responen a polítiques conscients. No apareixen en cap programa electoral, però hi ha qui les dissenya i qui les executa de forma totalment premeditada.

Davant d’això, la protesta social ha de ser efectiva perquè, si no, és simplement teatre. I per tal que una protesta sigui efectiva, cal que violenti allò contra el que protesta. Si això no ho tenim clar, no anem enlloc. Per tant, ens correspon pensar com podem obtenir aquesta efectivitat. Pot ser efectiu bloquejar un magatzem de distribució de vidres per cotxes a moltes automobilístiques per evitar acomiadaments? Potser sí. És violent? Doncs pels amos de l’empresa que fabrica vidres i per les empreses automobilístiques ho és. Podem aturar un desallotjament encenent un barri o una ciutat? De vegades sí. És violent? Doncs per qui ha conceptualitzat aquest desallotjament com una oportunitat per fer negoci, o pels polítics compromesos amb qui vol fer el negoci, ho és. Ocupar un rectorat i aturar la seva activitat o bloquejar un campus defensant taxes universitàries menys cares i frenar acomiadaments de professores precàries pot ser útil? Moltes vegades ho ha sigut, malgrat suposar un cost per gerents i per qui mercantilitza les universitats.

Penso que a nosaltres no ens pertoca entrar a debatre sobre la violència. Com deia, la violència existeix i quan lluitem, d’una forma o una altra l’apliquem en diferents graus. Per nosaltres el debat rellevant és quins objectius volem assolir quan promovem una protesta i de quins mitjans per fer-ho disposem per nosaltres mateixes. Aquests mitjans poden ser molts, diversos i canviants segons les situacions. Fer una assemblea i trencar l’individualisme en pot ser un, de la mateixa manera que bloquejar una via de circulació, aturar un servei de recollida d’escombraries o alçar barricades en flames també ho són. I molts d’altres que no anomenaré. La reflexió que per nosaltres és rellevant és identificar per què lluitem, qui som aquest nosaltres que lluitem i quins mitjans tenim i com els podem implementar per a que la nostra lluita serveixi per apropar-nos als objectius que la promouen. Per mi, el límit de tot això radica en l’efectivitat.

“La validesa de les nostres accions radica en la seva utilitat”

Evidentment en aquest debat hi ha tot de riscos que cal tenir presents. Un d’ells: les nostres accions també determinen com ens anem construint en cada moment. Això posa sobre la taula una dialèctica constant entre els nostres actes (a ningú ens agrada trencar vidres o tallar un carrer [sempre en abstracte], però de vegades potser ho fem) i com som. És un risc que hem de tenir present sense perdre de vista que la passivitat o el limitar-nos al simple teatre reivindicatiu simplement ens fan deixar de ser allò que som. Un altre: la nostra violència té sentit quan respon a una lluita col·lectiva, per molt que pugui prendre la forma d’accions individuals. Això comporta que el debat sobre objectius i els mitjans per assolir-los ha de ser col·lectiu, encara que sovint, i per la pròpia naturalesa del debat, sigui difícil tenir-lo de forma pública. Cal que la ràbia estigui organitzada. Ara bé, aquesta organització sempre ha de partir de qui la protagonitza i hem de fugir de qualsevol temptació de pretendre estructurar i canalitzar lluites i protestes de les quals no en som protagonistes. Aquest, però, és un altre debat.

En definitiva. La validesa de les nostres accions radica en la seva utilitat. Una utilitat que depèn de dos aspectes:  1) de l’efectivitat que proporcionen a la nostra acció col·lectiva davant un conflicte i 2) en com ens hi posiciona a nosaltres. El debat descontextualitzat de la resta sobre les formes d’aquestes accions, com la pregunta sobre si és o no és vàlid cremar un contenidor, simplement fa el joc a qui té el Poder. Un Poder que, com sabem per experiència, és violent. 

Privilegis i vacunes

Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya

A l’estat espanyol, 31 polítics s’han vacunat saltant-se els protocols. Només sis han dimitit. A Catalunya els dos són de JuntsxCat. Un oficial de la Guàrdia Civil, juntament amb el JEMAD (Jefe del Estado Mayor de Defensa), i altres alts càrrecs militars també van ser vacunats de manera irregular.

Ahir, des de la CGT de Catalunya, vam destapar i denunciar, davant la fiscalia antifrau, que cinc de les empreses més importants de transport sanitari de Catalunya van vacunar els seus gerents i alts càrrecs -que no estan en contacte amb personal de risc- abans que els sanitaris i sanitàries -que sí que estan a primera línia treballant cada dia-.

A Euskal Herria, els dos gerents dels hospitals de Bilbao han estat denunciats pel sindicat ELA i cessats pel govern basc pel mateix. A Múrcia, el conseller de salut va dimitir després de reconèixer que es va vacunar ell i 400 alts funcionaris, en un altre clar cas de tràfic d’influències. I al País Valencià el PSOE ha destituït tres alcaldes per saltar-se els protocols, només començar el procés de vacunació. No podia faltar la vacunació exprés del Bisbe de Mallorca, per completar el pòquer dels poders fàctics en corruptela.

“posar-se la vacuna valent-se d’una posició de poder és corrupció”

Entre les revelacions de la premsa, trobem que les Forces Armades ja han rebut les suficients dosis de vacunes per a vacunar a tots els militars. Mentrestant, gran part dels treballadors sanitaris del país encara esperen que els punxin.

Els casos de polítics, gerents, directius sanitaris, alts funcionaris i militars, saltant-se els protocols i vacunant-se abans que ningú no deixen de sumar titulars. I els que falten per descobrir, per culpa de l’opacitat i encobriment de la informació per part de l’administració. Com en el cas del Solsonès, on la presidenta del Consell Comarcal es nega a informar si el gerent del consell ha estat vacunat o no.

Només una farmacèutica i un sistema de sanitat 100% públic, sota control i revisió popular, poden evitar els desgavells d’un sistema corrupte i en declivi. I així, posar per davant les necessitats de les persones i el bé comú.
Només assegurant-nos que tots aquells que fan trampes no reben la segona dosis, i fent dimitir tots aquells que s’aprofitin de la seva posició per a vacunar-se, assegurarem que tot això no segueixi passant. No podem seguir normalitzant les corrupteles del poder.

Perquè diguem-ho clar: posar-se la vacuna valent-se d’una posició de poder, és corrupció. La resta són excuses barates.

Anar al jutjat o anar a fer classe? La repressió i nosaltres

Ermengol Gassiot. Secretari General de la CGT de Catalunya

Ahir havia d’anar a recollir un document a un jutjat penal. A la mateixa hora tenia classe. Una classe presencial en un curs on de classes presencials en podem fer molt poques. A més, estem a finals de semestre. Un semestre on tots/es hem fet el que hem pogut, professores i estudiants, per intentar mantenir l’essència del que haurien de ser els estudis universitaris: un espai per formar-nos, per compartir, per generar una visió del món reflexiva i autònoma, etc.

Ahir havia de decidir. O anava al jutjat i deixava inconclús el que havíem previst amb els i les estudiants fer aquest semestre o anava a classe, amb el que això comporta de desatendre el requeriment d’un jutjat. En un pla una mica més abstracte, la decisió basculava entre fer el que dictaminava un procediment repressiu o seguir sent el que un és. En el meu cas, i en aquest àmbit, un treballador de l’educació amb els compromisos que aquesta feina, al meu entendre molt bonica, comporta. Finalment, vaig optar per seguir sent jo mateix i vaig anar a classe, assumint les implicacions d’aquesta decisió.

Ho vaig fer convençut. Ja fa molt de temps que he patit episodis repressius. Alguns en pell pròpia i molts d’altres a través de companyes i companys. Citacions, multes, judicis, identificacions, agressions, etc. Potser ara se’n parla, d’una part de la repressió. Però sempre n’hi ha hagut i en segueix existint una que no ocupa cap espai als altaveus mediàtics. De l’experiència molts/es de nosaltres hem vist com la repressió, que sovint dura molts anys, juga amb les persones, buscant anul·lar-les com si fóssim hàmster fent rodar la roda que sempre ens manté allà on qui posa la roda a la gàbia, el poder, ens vol.

“mentre la repressió busca normalitzar el fer-nos girar la roda, nosaltres ens reafirmem sent i fent allò que som”

Per vèncer la repressió, cal neutralitzar el seu objectiu que és anul·lar-nos. De formes repressives n’hi ha moltes, tant en el grau de la seva intensitat com en la seva qualitat. Això implica que de respostes a la repressió també n’hi ha d’haver moltes, quant a la forma com a mínim. Però l’objectiu d’aquestes respostes és sempre el mateix: intentar deixar sense efecte la repressió o revertir el cop i tornar-lo cap a dalt. La desobediència conscient de la repressió és una manera de fer-ho. Mentre ella busca normalitzar el fer-nos girar la roda, nosaltres ens reafirmem sent i fent allò que som. En el meu cas, per exemple, una manera de confrontar una acció repressiva per lluitar per un servei públic és seguir dedicant el meu temps a construir una educació crítica i radicalment pública.

Això també val per aquelles repressions quotidianes, que existeixen, però que sovint ens costa de reconèixer-les. Per exemple, quan en una empresa o en un barri ens organitzem col·lectivament com a treballadors/es o com a veïns/es, ho fem al marge i malgrat les institucions del món del treball i de l’àmbit local. Unes institucions que, a banda, veiem com a còmplices o com a part del problema contra el qual ens organitzem: precarietat i explotació laboral, especulació i privatització del dret a l’habitatge i l’espai públic, etc.

Hem viscut molts cops com aquestes institucions castren la nostra capacitat d’acció i d’organització col·lectiva. En l’àmbit sindical, per exemple, una forma molt efectiva de neutralitzar una lluita de treballadors/es és reconduir-la a reunions de comissions i de meses de vés a saber què. Quan hi entrem, ens situem en un terreny que qui té el poder ha dissenyat. On pot preveure tots els nostres moviments i anticipar-s’hi. On nosaltres perdem la iniciativa i la capacitat de sorprendre’l. En definitiva, un terreny que ens frena, ens imposa un marc de referència i ens erosiona la capacitat d’acció.

Podem anomenar com sigui aquests mecanismes, però són també una forma de (micro) repressió. Desobeir-los o, com a mínim, tenint clar que no són un camí obligatori és la via per deixar-la sense efecte i continuar sent nosaltres mateixos.

I què fa el govern de l’Estat?

Juanjo Gallardo. Sindicat d’Ensenyament de Barcelona

Diem govern de l’Estat, perquè com ja sabem, són dues coses diferents. No sempre el govern controla l’Estat. I en moltes ocasions, forces de l’Estat actuen al marge del control del govern. Per tant, tenir el govern no és necessàriament tenir el poder. En el terreny de les mesures econòmiques que pot adoptar el govern amb l’objectiu de combatre les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia, ens trobem enfront de l’oposició de sectors econòmics molt poderosos que hipotequen moltes de les mesures que podrien adoptar-se. Ara bé, escudar-se en aquestes hipoteques, o en l’argument que la correlació de forces no és favorable i impedeix adoptar mesures més contundents per pal·liar els efectes de la crisi econòmica en un context de neoliberalisme rampant, és reconèixer que la sobirania popular no és real en les democràcies liberals, que, en el fons, és una fal·làcia, una mentida.

Aquestes excuses són la demostració que no existeix l’atreviment i la valentia al govern PSOE-UP per enfrontar-se a aquestes poderoses forces profundes, o d’anar a remolc (en el cas de Podem) d’un partit com el PSOE, pilar central del manteniment del Règim del 78, és un camí que porta a la frustració i la impotència i pot deixar oberta la porta a l’extrema dreta. Moltes de les mesures que s’han adoptat i que han estat presentades com avenços històrics per a les classes populars (IMV, ERTO, etc.) han quedat en mers focs d’artifici, en mesures de teòrica bones intencions, però d’efectivitat molt reduïda. Parlem de covardia perquè l’estat d’alarma proclamat permetria el govern actuacions contundents amb els privilegis de les elits econòmiques, però només està servint per incrementar la repressió i l’autoritarisme.

Una de les mesures estrella del govern “més progressista de la història” ha estat l’aprovació de l’Ingrés Mínim Vital (IMV). L’objectiu buscat, segons els mateixos impulsors, és acabar amb “la pobresa extrema”. És a dir, no amb la pobresa general, sinó només amb l’extrema. Què vol dir això? Doncs que dels 4,4 milions de famílies i els 10 milions de persones que es troben en situació de pobresa, l’IMV només va destinat a 850.000 llars que suposa uns 2,2 milions de persones. Tot just el 25% de la població que caldria atendre. El pressupost destinat tot just arriba als 3.000 milions, poca cosa si ho comparem amb la pujada de l’11% del pressupost destinat a compra d’armament (només el programa de compra d’avions Eurofigther EF-2000 arriba als 12.840 milions, segons l’informe de Centre Delas sobre els pressupostos de 2021).

“la sobirania popular no és real en les democràcies liberals,en el fons, és una fal·làcia, una mentida”

De les 714.000 sol·licituds presentades durant l’estiu només s’havien resolt 32.629, de les quals només es van acceptar 4.148 i rebutjades 28.481. El mateix govern va haver de reconèixer la mala gestió i demanava paciència. Però a finals de juny només 74.000 persones l’havien pogut obtenir, el que no arriba ni al 5% de les previstes. Al setembre s’havien tramitat el 80% de les sol·licituds, però solament s’havien aprovat el 50%. El Decret deixa fora de l’accés a l’IMV als menors de 23 anys (recordem el percentatge d’atur juvenil, el més alt d’Europa) i als majors de 65 anys (molts amb pensions de misèria que amb prou feines arriba al SMI) S’obliga a demostrar que has viscut de manera independent els 3 anys anteriors a la petició de l’ajut, a més de demostrar que has cotitzat un mínim de 12 mesos. Requisit de difícil compliment per a molts joves que treballen en economia submergida o amb alts nivells de precarietat i períodes amplis sense treballar. Recordem també que l’edat mitjana de marxa del domicili familiar dels nostres joves està situada als 29 anys pel que els serà molt difícil accedir a la prestació pràcticament fins que no compleixin els 30.

Per no parlar de la pràctica impossibilitat d’accés a la població immigrant no regularitzada i amb problemes per fer-ho a causa dels impediments que deriven de la Llei d’Estrangeria. Un altre alt percentatge de població que quedarà fora de l’ajuda. A tot això unir-li les dificultats burocràtiques amb què es trobaran molts treballadors amb dificultats per a informar-se i gestionar la petició a causa, entre altres coses, de l’entramat burocràtic que sembla fet a posta per poder denegar l’ajuda, i a la seva deficient formació en gestió informàtica, el que deixarà a moltes persones excluides. És clar que el IMV quedarà molt lluny d’acabar amb la pobresa de milers i milers de persones.

D’altra banda, el govern està utilitzant l’endeutament com l’instrument que li permeti assumir l’enorme despesa que les necessitats socials estan posant sobre la taula. Aquest deute de l’Estat arriba ja al 120% del PIB, i els interessos d’aquest deute supera amb escreix el pagament de més de 20.000 milions d’euros cada any i això aventura futures retallades per poder pagar-la. No hi havia un altre camí? Per descomptat, però tornem a xocar amb la covardia d’un govern que no s’atreveix a tocar els privilegis de les grans fortunes. Es podria haver optat per una potent política fiscal que, per una banda, eliminés els privilegis que posseeixen per mitjà de l’enginyeria financera (SICAV, per exemple) que els permet quedar exempts del pagament d’importants quantitats al fisc. També, un increment de la pressió fiscal sobre les rendes més altes. Els estudis realitzats sobre la renda bàsica pels editors de Sin Permiso, han calculat que la imposició d’un impost del 10% sobre la fortuna del 10% de la població més rica, suposaria uns ingressos de 90.000 milions d’euros anuals. És clar que només la pressió del carrer pot forçar canvis de polítiques socials.