Sindicalisme en temps de Covid

Javier López i Agustí Liñan. Membres del Secretariat Permanent de la Federació Intercomarcal de la CGT de Lleida

La CGT a Lleida ha crescut molt els últims anys. Aquesta federació intercomarcal, que agrupa diferents sindicats i seccions sindicals s’ha convertit en un dels pols anticapitalistes més importants de la província. Ens ho expliquen l’Agustí i el Javier. 

El 15 d’octubre de 2016, la Federació Intercomarcal de la CGT de Lleida celebrà la seva assemblea anual. Assemblea que serveix per escollir un nou Secretariat Permanent per gestionar la Federació els següents quatre anys. Així doncs, a l’octubre acaba el mandat de l’actual Secretariat Permanent en complir-se quatre anys des que un grup de persones, provinents de les seccions sindicals d’Ensenyament i Atento principalment, vam decidir llençar-nos a la piscina després de percebre la necessitat urgent de redreçar una deriva que enteníem que no permetia al sindicat tenir presència tant sindical com social, i tant dins de la mateixa organització com al territori.

Els objectius immediats que ens vam marcar aquest nou SP van ser bàsicament solucionar alguns dels problemes interns de gestió i d’espai, així com l’expansió del sindicat tant per sectors laborals com territorialment.

Aquest pla de ruta pretenia seguir el camí dels companys i companyes que ens van precedir en aquest propòsit. Des de la tasca de companys històrics amb l’empremta de la CNT com són el Paco, el Jordi, l’enyorat Jose, el Rafel, el Rafa, el Luis Antonio i altres, fins a la gestió més recent de companys i companyes com han estat el Pau, l’Esther, l’Anna o el JR Barri. Una feina que en ambdós casos pretenia que l’organització esdevingués quelcom més que un sindicat, abordant àmbits de treball fonamentals per a la transformació social. Des d’una perspectiva en la qual la intervenció social i la sindical són indestriables en una organització que pretén ser revolucionària, i per tant, motor de canvi de la societat. Per treballar en aquest sentit ens vam fixar dos eixos principals, l’organització interna i la projecció externa, i el que consideràvem (i considerem) com un eix transversal: la comunicació.

Organització interna

Pel que fa a l’organització interna ens proposàvem millorar la coordinació entre les seccions sindicals per tal d’implicar a les més despenjades en el funcionament orgànic. Volíem enfortir els llaços i el suport mutu entre aquestes per a funcionar com una única organització en cada un dels conflictes en els quals ens impliquéssim. Podríem dir que el balanç és agredolç. Tot i que sí que hem enfortit aquest espai quant a participació, implicació i debat, no trobem la manera de donar sortida de manera coordinada a les diferents lluites i reivindicacions de les diferents seccions. Les dinàmiques i les inèrcies de la tasca diària molts cops ens fa perdre de vista el conjunt de l’organització i tenir-la present per fer-nos forts en els conflictes en els que intervenim. No obstant això, considerem que és un eix fonamental el fet de continuar treballant en aquest sentit de cara als pròxims anys.

Fruit de la tendència creixent que s’està vivint, l’organització hem vist augmentada l’afiliació i les seccions sindicals. Així, més enllà de consolidar seccions com Paeria (amb una presència i un treball espectacular a l’Ajuntament de Lleida), Atento, Ros Roca, Ensenyament, AGE, Correus, etc., hem augmentat seccions sindicals amb representació en empreses com Indulleida, el Geriàtric de la Pobla de Segur o altres seccions sense representació, però amb molta empenta i ganes de treballar com són la a la Universitat de Lleida o a Ambulàncies Ivemon Egara. Percebem com la CGT cada cop té més presència i s’està convertint en un sindicat de referència entre la classe treballadora del nostre territori.

“el contingut polític de la nostra organització ens compromet com a classe obrera i amb el nostre territori”

Així mateix, convençudes que la CGT la fem les persones, i que l’activitat pública d’aquestes repercuteix en l’organització, intentem estar presents en lluites i en projectes culturals i socials de la ciutat. Aquest fet ajuda a fer que el sindicat esdevingui en un referent proper i vàlid.
També internament, crèiem imprescindible reprendre la participació orgànica dins el Confederal de Catalunya. En aquest sentit el balanç és més positiu en considerar que som una peça més en l’engranatge de l’organització. Hem participat periòdicament de les plenàries i ens hem implicat en els debats i decisions orgàniques del confederal. I el que és més important segons la nostra manera d’entendre les coses: hem generat i construït complicitats i afinitats amb diferents federacions, sindicats i persones arreu del territori, enfortint el suport mutu i la solidaritat, proposant debat sobre la pràctica anarcosindicalista dins l’organització i fent propostes de futur de com entenem la lluita obrera sindical des de la CGT.

Projecció externa

Quant a la projecció externa estava pensada en dos eixos principals, per una banda, desenvolupar una campanya d’expansió arreu de la província. Una província extensa on crèiem indispensable la presència d’espais i nuclis amb autonomia per a donar respostes ràpides a les demandes del territori i reforçar la visibilitat del sindicat més enllà de la capital. L’objectiu era i és treballar amb col·lectius propers de cara a obrir espais col·laborativament que reforcin la presència tant de la CGT com la d’altres col·lectius que facin acció política que complementi l’activitat sindical. Tot i que és un aspecte delicat que encara no hem pogut portar a terme, continuem teixint complicitats arreu del territori que ens permetin concretar-ho en el moment que el projecte sigui viable.

A Atento Lleida, NO PASSARAN! | Cgt Atento Lleida

D’altra banda, teníem també l’objectiu de millorar la coordinació amb la resta de col·lectius, organitzacions i moviments socials propers i la participació en espais de confluència amb aquests, com marees ciutadanes, plataformes, projectes polítics concrets, etc. Aquesta fita és una de les que segurament hem pogut desenvolupar millor al llarg d’aquests últims anys.
La major part dels membres del SP venim dels moviments socials i ens vam atansar al sindicat precisament per la seva vinculació i suport cap a aquests. Suport no sempre valorat i reconegut, tot sigui dit. És amb aquesta vinculació que es teixeixen xarxes de solidaritat entre col·lectius que ens donem suport mútuament, amplificant les lluites respectives i donant peu a la reflexió política. 

La CGT és quelcom més que un simple sindicat. El contingut polític de la nostra organització ens compromet com a classe obrera i amb el nostre territori més enllà dels conflictes laborals. Al llarg d’aquests quatre anys hem treballat estretament al carrer amb els mateixos espais de lluita amb els que convergim des de fa dècades: l’esquerra independentista de caràcter anticapitalista, el moviment feminista i d’alliberament LGTQBI, el moviment okupa, el moviment llibertari, col·lectius antiracistes, moviments ecologistes i de defensa de la terra, la lluita pels serveis públics, etc. Concretant, hem col·laborat de diverses formes amb grups com la PAH o la PAICAM, el Casal Popular de Joves, l’Ateneu Cooperatiu La Baula, les diverses marees, la Biblioteca Anarquista Maria Rius, el Centre de Cooperació de la UdL, el Col·lectiu A les Trinxeres o la Plataforma Fruita amb Justícia Social.

La comunicació

Pel que fa a la comunicació, la vam establir com a eix transversal, atès que considerem que està estretament vinculada als dos objectius esmentats anteriorment, i que molts cops no dedicàvem l’atenció que es mereixia. Aquest eix el vam abordar des de dues vessant, la comunicació interna i l’externa.

En la nostra militància abans d’assumir responsabilitats vam observar com bona part de la feina feta a la CGT en el dia a dia per part de l’afiliació, de delegats i delegades, i de les seccions, difícilment arribava més enllà de les persones implicades directament. El conjunt de l’organització realitza una tasca immensa a la qual entenem cal donar difusió, i que aquesta difusió cal fer-la tant de cara a dins com de cara a fora del sindicat. Mantenir canals de comunicació interns actius ha d’ajudar a la participació i la vinculació de l’afiliació amb l’organització més enllà dels conflictes particulars, d’empresa, de sector, etc. I en aquesta tasca és imprescindible la implicació de les seccions que són qui realment produeixen aquesta informació. I en el mateix sentit, tenir major presència als mitjans de comunicació comercials per difondre la nostra activitat i les nostres idees al conjunt de la classe treballadora ha d’ajudar a convertir el sindicat en un referent més enllà de la gent propera a la militància. Tornem a tenir una sensació positiva en relació amb una major presència als mitjans i una altra de negativa en no haver aconseguit incrementar els continguts generats des de les mateixes seccions.Finalment, estem treballant en la imatge gràfica del sindicat. Una proposta que esperem implementar pròximament per ajudar a identificar l’organització als carrers i ajudar-nos en les tasques de comunicació. Tot això ha d’anar acompanyat del canvi de local, esperem que definitiu, recuperant el nostre patrimoni sindical.

Volin

Agustí Guillamon. El Far.

Vsevolod Mikhaïlovitch Eichenbaum (1882-1945), més conegut pel pseudònim de “Volin” va néixer l´11 d´ agost de 1882 a Vorónezh. De família burgesa acomodada; els seus pares eren metges. Matriculat a la Facultat de Dret de San Petersburg, aviat l’abandonà per a dedicar-se plenament a la militància al Partit Socialista Revolucionari.

El 9 de gener de 1905 era a les primeres files de la manifestació del Diumenge Sagnant, bàrbarament reprimida per les tropes tsaristes. L’endemà (10) va participar en la fundació del primer soviet, creat per a ajudar a les víctimes i perseguits de la matança del dia anterior. Mesos després participà en la fundació del Soviet de San Petersburg. En 1906 va intervenir a una insurrecció contra el tsarisme a Kronstad. Va ser detingut i empresonat a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, i després deportat a Sibèria, d´on va aconseguir evadir-se el 1907. Arribà a França, on evolucionà cap a l’anarquisme, acabà els seus estudis i sovintejà els cercles revolucionaris.

En 1915 va ser detingut per les seves activitats antimilitaristes. L’estiu de 1916 va ser deportat a un camp de concentració pel govern Millerand, aconseguint fugir i embarcar a Burdeus en un vaixell cap als Estats Units. En aquest país, treballà a la Federació d’Unions Obreres Russes, on s’encarregà de l’edició de Golos Trudà/La Veu del Treball. Va fer conferències i mítings per tot arreu dels Estats Units i el Canadà.

El 4 de gener de 1917, davant les primeres notícies d’aldarulls revolucionaris a Rússia, va decidir tornar-hi com a militant anarcosindicalista a Petrograd, on va patir la feblesa i divisió del moviment anarquista. Va ser redactor del Golos Trudà fins a la firma de la pau de Brest-Litovsk (3 de març de 1918), quan va decidir deixar el periòdic i Petrograd, davant l’omnipotència dels bolxevics.

Se’n va anar a Brobov, on treballà al soviet d’aquesta ciutat. S’encarregà de la redacció del diari Nabat (Toc d’Alarma), editat a la regió. Va sumar-se als organitzadors de la Conferència de Kursk, encarregada de redactar una declaració d’unificació de les diverses tendències anarquistes en conflicte. Volin va formular la seva tesi de la Síntesi Anarquista. A la tardor de 1918, Volin creà, amb d’altres companys, la Federació Anarquista d’Ucraïna, coneguda amb el nom de Nabat, organització amb gran capacitat de mobilització.

Biografía de Volin - Portal Libertario OACA

El 1919, Volin s’afegí al moviment makhnovista i fou responsable de la secció de cultura i educació de l’exèrcit insurreccional. Aquest mateix any, Volin va ser designat president del Consell d’Insurgents, on treballà intensament durant sis mesos. Va emmalaltir de tisis el desembre de 1918 i fou hospitalitzat a Moscou, on va ser fàcilment detingut pels bolxevics el 14 de gener de 1920. Entregat a la Tcheka, fou alliberat a l’octubre de 1920, gràcies a l’aliança firmada entre l’Exèrcit Negre i l’Exèrcit Roig, amb l’objectiu de lluitar conjuntament contra les tropes blanques del baró de Wrangel. D’altra banda, Nèstor Makhnò havia exigit expressament la llibertat de Volin.

Volin es traslladà a Jàrkov, on col·laborà amb la Confederació Nabat a la preparació d’un Congrés anarquista, convocat pel 25 de desembre. El dia anterior, els bolxevics van detenir a Volin i a tots els anarquistes compromesos amb Makhnò.

Empresonat primer a Butyrka i després a Lefòrtovo, va patir les brutalitats de la Tcheka. Va fer vaga de fam, que terminà feliçment gràcies a la sobtada intervenció d’Emma Goldman, Alexander Berkman i Alexander Shapiro, delegats del sindicalisme europeu que participaven en un Congrés del Profintern (juliol de 1921). Aquests sindicalistes aconseguiren el compromís dels bolxevics d’alliberar a deu d’ells, entre els qui apareixia el nom de Volin.

Va poder-se refugiar amb la seva família a Alemanya, acollit per la Unió Obrera Lliure de Berlín, que publicà el seu opuscle La persecució de l’anarquisme a la Rússia Soviètica. Traduí el llibre de Piotr Arxinov sobre la història del moviment makhnovista. Sebastián Faure el va invitar a residir a França, on arribà amb la seva família a l’estiu de 1925. Col·laborà a l’Enciclopèdia Anarquista i edità diversos opuscles i articles. També amb Arxinov, participà en la publicació de Dielo Trudà (Causa Obrera), del Grup d’Anarquistes Russos a l’Estranger.

Arran de la publicació de la controvertida Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris, en 1926, Volin va trencar amb Nèstor Makhnò, Piotr Arxinov i d’altres. La tempestuosa disputa va marcar una profunda divisió en el si del moviment anarquista rus a l’exili.

En abril de 1927 Volin, Sobol, Schwartz, Senya Fléchine, Mollie Steimer i d´altres van publicar una “Resposta a la Plataforma”, que atacava i refutava la Plataforma de Dielo Trudà, alhora que reclamava un humanisme universal que negava la lluita de classes com a horitzó únic. Veien en la creació d’un centre polític i un exèrcit revolucionari la defensa del principi d’autoritat.

Volin oposava a la Plataforma, una organització de Síntesi Anarquista, que anés cap a la superació de les divisions teòriques i organitzatives existents entre els llibertaris: anarcosindicalisme, anarco-comunisme i individualisme. La polèmica es generalitzà i s’enverinà, fins al punt de què els partidaris de la síntesi van acusar els plataformistes de voler inocular el virus bolxevic al pensament anarquista.

El 1934, Prudhommeaux i Volin van fundar Terre Libre. A petició de la CNT espanyola, Volin es va encarregar de la publicació a París del periòdic en llengua francesa L’Espagne Antifasciste. El gener de 1937 Leo, fill de Volin, arribà a Barcelona com a milicià. Prudhommeaux i Volin van criticar fermament el col·laboracionisme cenetista a L’Espagne Nouvelle i Terre Libre.

El juny de 1940 es traslladà a Marsella, on acabà La Revolució Desconeguda, publicada pòstumament el 1947. Les privacions de la lluita clandestina contra els nazis minaren la seva salut. Va morir de tuberculosi, a Paris, el 18 de setembre de 1945.

La lluita a Nissan no s’atura

Daniel Mulero. Redacció Catalunya

La plantilla de la Nissan manté el pols a la multinacional i a les administracions per evitar el tancament de les factories a territori català. Després de més d’un mes de vaga indefinida, la lluita de les treballadores s’aguditza.

La plantilla de Nissan fa més d’un mes que està de vaga indefinida i amb l’objectiu d’evitar el tancament de les fàbriques a Catalunya, però també a la resta de l’Estat. La vaga va començar el passat 4 de maig a la fàbrica de Montcada i Reixac. L’empresa volia aixecar l’ERTO a una part de la plantilla per poder produir un encàrrec pendent de furgonetes Mercedes (empresa del mateix grup empresarial). La proposta de la Direcció de Nissan era que un cop realitzada aquesta comana tornaria a afectar a la totalitat de la plantilla a l’ERTO i comunicaria a l’estiu quin pla té respecte a totes les plantes que hi ha actualment a l’Estat. Ara ja sabem quin pla té: el tancament de les plantes a la província de Barcelona.

El Comitè d’Empresa en bloc ha demanat poder reunir-se amb la direcció de Nissan en diferents ocasions però quan no s’han assegut a una taula de negociació, ho han fet per no donar cap solució a la continuació de la producció o garantir els llocs de treball. Recordem que estan en joc més de 3000 llocs de treball directes i uns 22000 d’indirectes.

Per aquests motius la plantilla de Nissan va recórrer a una vaga indefinida com a mesura de pressió. Per poder resistir en una lluita que està sent llarga i dura (i es preveu mantenir-se), la vaga només es va realitzar formalment en el centre de treball de Montcada i Reixac on es produeixen la majoria de peces necessàries. L’aturada de la producció d’aquesta planta ha provocat que no es pugui produir en la resta de plantes, ja que se segueix una cadena de muntatge. Així doncs permet reduir costos de la vaga a la plantilla i poder disposar d’una Caixa de Resistència que equilibra (i democratitza) l’afectació de la vaga alhora que s’aconsegueix paralitzar totalment l’activitat empresarial. És una estratègia per poder aguantar tot el temps que faci falta. Des del 13 de maig també s’han sumat a la vaga la vintena de treballadors de la planta de Sant Andreu de la Barca que havien de produir una línia petita que abasteix de material i peces a Renault i Nissan Anglaterra.

“cal assenyalar no només la responsabilitat de la direcció de Nissan sinó també el paper de les Administracions Públiques”

El 28 de maig es va fer públic la decisió en ferm de la multinacional nipona de tancar a finals d’any les plantes que té a la província de Barcelona. Aquesta decisió s’emmarca dins d’una política global de l’aliança empresarial automobilista de Nissan-Renault-Mitsubishi. Per entendre millor aquesta decisió hem de tenir en compte que l’Estat francès té participacions en Renault o que l’Estat japonès les té en les altres dues empreses. Al seu torn, Renault té accions de Nissan, i Nissan en té de Mitsubishi. Dins d’aquesta aliança s’ha establert que per fer front a la nova crisis econòmica, el Govern francès ha posat com a condició per “rescatar” a Renault, que aquesta haurà de construir tots els cotxes, especialment els elèctrics, en el propi territori. El govern nipó, també actua de forma similar traslladant les seves fàbriques cap al Japó, la Xina i els EUA. L’Estat espanyol ha mantingut sempre una política en el sector de l’automòbil de rescatar/subvencionar les fàbriques a canvi de res, i veu ara com la falta estratègica el deixa sense possibilitat d’intervenció directa en les decisions de les multinacionals.

La plantilla de Nissan, conjuntament amb treballadors d’empreses auxiliars o de llocs de treball indirectes, ha realitzat diferents mobilitzacions per tal de visualitzar aquest gran conflicte. El 29 de maig es van fer concentracions a diferents concessionaris de Nissan en vàries ciutats metropolitanes com Barcelona, Molins de Rei o Granollers, secundades per centenars de persones. Fins i tot, davant l’entusiasme de les treballadores es va tallar l’AP-7. El 2 de juny es va fer una concentració única davant del concessionari de Renault a Esplugues del Llobregat per assenyalar també a l’aliança empresarial, còmplice del tancament de les fàbriques. Vam poder veure milers de persones com perdien la por a manifestar-se conjuntament, tot utilitzant mascaretes. També es va produir un tall de carretera a la B-23.

El 3 de juny va haver-hi una concentració de les treballadores d’Acciona davant la seu central de l’empresa multiserveis. A les plantes de Nissan hi treballen unes 500 persones subcontractades per Acciona fent tasques logístiques i d’una part del muntatge. A part dels més de 22000 llocs de treball indirectes, també hi ha centenars de treballadors que hi treballen directament a les plantes de Nissan subcontractats a través d’empreses auxiliars com també és el cas de la trentena de treballadors de Faurecia. Aquestes plantilles estan participant de les mobilitzacions perquè estan quedant en l’oblit de les patronals i els hi afecta directament el tancament.

En moltes concentracions hem vist apropar-se no només treballadors afectats (de forma directa o indirecta) sinó també altres col·lectius com va ser el cas dels taxistes que es van sumar a la marxa lenta de cotxes el 4 de juny que va col·lapsar la Diagonal de Barcelona. Hi ha hagut molta solidaritat per part de la societat civil a través de la Caixa de Resistència (ES21 0049 1944 2623 1003 0440) que es va voler visibilitzar en la concentració del piquet de la fàbrica de Montcada “La Resistance” el dissabte 6 de juny on vam poder veure milers de treballadors i treballadores. Les movilitzacions són continues i permanents, i  repartides per tot el territori metropolità. Moltes xarxes de suport han fet accions per reivindicar la solidaritat amb les plantilles en lluita. El 9 de juny al vespre es va fer una manifestació per les Rambles de Barcelona que va acabar a plaça Catalunya amb la crema d’uns ords que simbolitzaven als alts directius de la multinacional.

Cal assenyalar no només la responsabilitat de la direcció de Nissan sinó també el paper de les Administracions Públiques. En última instància aquestes haurien de fer les accions i inversions necessàries per mantenir els llocs de treball, continuï o no la multinacional. Ara és urgent una decidida aposta per un canvi de model productiu que produeixi béns sostenibles i ecològics. És fonamental que els Governs siguin valents i posin en marxa un pla industrial no només per potenciar la producció de vehicles elèctrics sinó per aprofitar una intervenció/nacionalització de les fàbriques i maquinàries per desenvolupar béns necessaris, per exemple relacionats amb el transport públic o la sanitat. A més seria desitjable que tot aquest procés comptés amb la participació de les treballadores, moltes d’elles formades en feines especialitzades i amb el coneixement per afrontar aquest repte. Si va ser possible en pocs dies transformar part de les cadenes de muntatge de Nissan per fabricar respiradors durant les pitjors setmanes de la pandèmia, per què no fer-ho per una reconversió industrial ecològica i social?

La classe treballadora s’està mobilitzant, no per un tema purament econòmic (o per possibles indemnitzacions) sinó per mantenir els llocs de treball. Com ja es va fer en la dècada dels setanta, on Motor Ibèrica (empresa precedent a Nissan en les actuals plantes) va dur a terme vagues que van durar més de noranta dies, la lluita no pararà fins a aconseguir els seus objectius: un futur digne per la gent treballadora.

Recuperem l’espai comú

Plataforma per l’Espai Comú (Sabadell)

El centre social L’Obrera (Avinguda Barberà 142, Sabadell), neix el 1r de maig de l’any 2015. Una plataforma anomenada Recuperem l’Espai Comú, formada per entitats de la ciutat, havia estat gestant el projecte durant els mesos previs. El fonament era molt clar: regalar -o retornar- a la ciutat un gran espai en el qual desenvolupar, de forma comunitària i autogestionada, activitats quotidianes, de formació i d’oci sense ànim de lucre. Donat que no existia més full de ruta que aquesta declaració d’intencions, l’edifici va ser posat a disposició del veïnat de Sabadell a través d’assemblees obertes des del primer dia.

Propietat de l’entitat bancària Cajamar (i cedida al fons voltor Haya Real Estate, filial europea del devorador mundial Cerberus), L’Obrera és un edifici de 2000 metres quadrats que havia estat abandonat i sotmès a la degradació, al mig del barri de l’Eixample, durant vuit anys.

El seu nom és un homenatge a L’Obrera, construïda a finals del segle XIX, al carrer Estrella de Sabadell, que era la seu de la Federació Obrera de Sabadell, adherida a l’AIT, i que va ser el niu de nombroses lluites socials de treballadors. Com a espai dinamitzador de la resistència de la classe treballadora contra una realitat d’explotació i d’injustícia va guanyar-se grans simpaties que el van omplir de sentit, però també va cultivar l’odi d’aquells que perdien beneficis en cada victòria sindical. Durant la vaga general de 1917 va haver de ser defensada amb barricades contra l’envestida de la Guàrdia Civil que, sobrepassada, va acabar demanant covardament l’assistència d’artilleria (sent l’únic cop a la història que s’han disparat canons dins Sabadell). L’edifici va sobreviure a aquest atac i a les divisions obreres dels anys trenta, a l’apropiació per part dels sindicats feixistes un cop perduda la guerra i a la posterior propietat municipal encara sota el franquisme. Amb l’arribada de la democràcia burgesa, la pugna per la propietat de l’edifici va suposar un seguit d’ocupacions polèmiques que va resoldre l’organisme municipal, democràticament, a cop de martell, derruint-lo sense avisar i a correcuita. Així va perdre Sabadell un dels seus referents històrics de lluita obrera i associativa, i tot el seu potencial simbòlic per catalitzar les lluites del nostre temps.

Retornant ara a L’Obrera de l’Avinguda Barberà, des de la seva ocupació i durant aquests últims cinc anys, el centre social ha esdevingut un espai ple de vida que allotja projectes de gran participació. En són exemples el Gimnàs Popular Rukeli, un gimnàs d’arts marcials construït pels mateixos participants, en el qual entrenadors sense ànim de lucre ofereixen classes diàries de boxa, kick boxing, muay thai, grappling, MMA, judo i kung fu. En un món on la violència i l’individualisme són el pa de cada dia, alternatives d’esports de contacte en un espai de respecte i de construcció col·lectiva són fonamentals.

“La primera batalla contra l’imperi està en el dia a dia”

Un altre exemple seria La Madrasseta, escola gratuïta d’idiomes i repàs escolar que implica moltíssims professors i alumnes que, a part de gaudir d’un servei fonamental al qual molta gent no pot accedir econòmicament, descobreixen relacions d’aprenentatge mutu i de solidaritat.

Altres projectes serien La Sobirana, una xarxa d’autogestió d’aliments malbaratats per les grans superfícies i d’intercanvi de roba, que fuig de la caritat i que aposta per l’organització horitzontal; una coral popular; una agenda setmanal d’esdeveniments culturals gratuïts amb bar els divendres; així com la possibilitat d’espais per reunir-se i desenvolupar activitats a totes les entitats i persones a títol individual que ho sol·licitin.

l'Obrera | Ràdio Sabadell

Més enllà d’aquests projectes concrets, un altre punt fort de L’Obrera consisteix en els vasos comunicants que s’estableixen entre les diverses activitats i més enllà. A part de conviure-hi persones de diferents edats i gèneres, procedències geogràfiques o orientacions polítiques que no es trobarien de cap altra forma, allò que comença com les simples ganes d’aprendre boxa pot acabar convertint-se en oferir classes d’anglès com a professor a La Madrasseta, o col·laborant amb la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi o el Sindicat de Llogateres.
Des dels seus inicis, la voluntat de L’Obrera estava clarament relacionada amb transcendir l’anterior concepció dels centres socials okupats com a espais patrimoni de reduïts grups de joves per dur a terme festes o reunions, sovint autodenominats com a avantguarda però amb una qüestionable incidència en la transformació social positiva.

Així doncs, L’Obrera se situa més enllà de la propaganda amb proclames ideològiques ultraradicals, de les performances i de les conspiracions militants. Però també dels tempos organitzatius ràpids, mediàtics i disruptius que implica la política entesa com a maquinària electoral. L’Obrera explora altres lògiques, creant a poc a poc i amb grans dosis de paciència i feina modesta, alternatives reals de vida quotidiana, que capaciten per ser més lliures, autònomes i democràtiques a les persones que hi participen. En aquest sentit, el respecte, la fraternitat i les decisions col·lectives són imprescindibles.

El projecte, viscut des de dins, també mostra els límits de la teoria d’avantguardes. Venim d’una època de gran atomització social i les persones no tenen costums comunitaris ni organitzatius. Quan eixamplar la participació, acceptant a gent de tota mena i sense filtres ideològics a priori, educant a poc a poc i pacientment en pràctiques més democràtiques, no és una prioritat, s’acaben creant petits nuclis ultramilitants i saturats de tasques que acaben experimentant un gran cansament i desil·lusió.

Al capdavall, té poc sentit crear un centre social complex, que ofereix gran quantitat d’activitats i possibilitats, si tota la feina és assumida sempre per les mateixes, poques i saturades persones. Això no és la creació d’una alternativa real.

Actualment, L’Obrera està lliurant la batalla contra el seu desallotjament sense renunciar a cap front. Cajamar, tot i les pressions i invitacions al diàleg, aposta sempre a la carta de guanyar per la via judicial, ja que, tot i l’abandonament de la seva propietat durant molts anys, són ells qui posseeixen el títol i dret d’especulació legals. La situació de L’Obrera, pròxima al centre de Sabadell i entre tres de les artèries viàries principals de la ciutat, resulta molt llaminera per als plans econòmics del mercat immobiliari. Un solar valuós on poder construir un nou bloc de pisos, i una bona quantitat en beneficis, en una ciutat que condemna a les seves joves a cercar sota les pedres un lloguer que, com a mínim, puguin pagar entre unes quantes, per abusiu que sigui.

Papers de Versàlia - Lectura poética de Papers de Versàlia en el CSA L' Obrera de Sabadell.

D’una banda tenim el capital privat internacional reclamant el que considera seu per força de llei, per l’altra, tenim la comunitat veïnal defensant els espais on arrela i es nodreix. Així es va exposar davant la jutgessa, argumentant que la causa contra L’Obrera anava més enllà de decidir qui posseeix legalment l’espai. Desnonar L’Obrera suposaria destruir un dels pocs espais de vida popular que existeixen al sud de Sabadell.

“d’una banda tenim el capital privat internacional, per l’altra, la comunitat veïnal defensant els espais on arrela i es nodreix”

Sorprenentment els arguments a favor del fet col·lectiu i autogestionat no van entendrir la postura de les representants del poder judicial; dura lex, sed lex. Aquest fet, sumat a la total impotència institucional per salvar L’Obrera (tant pel que fa als partits de dretes com d’esquerres), fa que l’única possibilitat de conservar el centre social passi per l’organització popular i la creació d’un teixit de vincles sòlids entre el veïnat.

Esplais i caus, colles de cultura popular, grups musicals, grups de lectura, unions excursionistes, escoles populars, equips d’esport, etc. Avui en dia encara mantenim, de forma més o menys subterrània, estructures d’activitat més enllà del consumisme, ja que aquella joventut que omplia els ateneus en el passat encara persisteix i en té necessitat.

Però aquestes opcions associatives existeixen de forma desconnectada, aïllada, com és norma en aquesta època líquida i atomitzada. Manca l’entorn d’intercanvi, de contacte, on es forgen les complicitats. L’espai on del “molts” neix el “nosaltres”. L’espai comú.

És en aquesta conjuntura que neix la nova plataforma de Sabadell “Recuperem l’espai comú”. La problemàtica de la manca d’espais comunitaris que encarna L’Obrera no és un cas aïllat, sinó que es tracta d’una constant a les nostres ciutats. Com bé va dir el regidor Carles Rossinyol del Partit Demòcrata Català al Ple de l’Ajuntament del juliol de 2018, on es va aprovar una moció simbòlica contra el desallotjament de L’Obrera: “hi ha moltes entitats que necessiten locals i no es dediquen a okupar. Hi ha cua”.

Així doncs, la llarga cua d’entitats que esperen des de fa anys l’assignació d’un local municipal, sumada a les problemàtiques d’espai o de les condicions de locals municipals ja assignats, i sumada a la impossibilitat de pagar els desorbitats lloguers per part de les entitats sense ànim de lucre, genera a Sabadell una pila de necessitats no resoltes. Mentrestant, però, les grans empreses, els bancs i els fons voltor campen tranquil·lament devorant tot allò que poden.
El passat 2 de novembre vam celebrar la primera assemblea d’aquesta futura plataforma, a la qual van assistir 40 persones i 18 entitats de la ciutat, i van projectar-se els primers eixos de treball. Recuperar l’espai comú demana organització, convèncer a les persones treballadores, al veïnat, a la gent qualsevol, que val la pena defensar la possibilitat de comunitats democràtiques abans que les seves vides es converteixin en un desèrtic anar i tornar entre una feina precària, un oci estèril i consumista i les dificultats per pagar un habitatge.

Cal també que les organitzacions populars ja consolidades, les que basen la seva activitat en la defensa dels seus interessos, s’afegeixin i facin seva la lluita pels espais comuns, que no és altra lluita que la de recuperar allò que ja era nostre i vam perdre en mans del mercantilisme. Què ha passat amb aquells vells ateneus populars que oferien teatre, lectura i formació contra els locals d’alcohol, apostes i degradació a la joventut obrera? Destruïts i confiscats pel capitalisme armat, que imposa un oci que no només és consumisme, també és proselitisme ideològic.

La primera batalla contra l’imperi està en el dia a dia, en confrontar la constant i pesada cascada d’ideologia que aboca el poder sobre la població i en l’apropiació amb sentit de la vida quotidiana. Per tant, el dia a dia, i l’espai on es desenvolupa, és l’escenari principal on es prepara qualsevol futura lluita, on es decideix l’afiliació de cada persona a un corpus o altre d’idees i pràctiques. Ras i curt, cal ser-hi perquè se’ns escolti i per operar canvis reals i sòlids en les nostres vides.

Actualment la quarantena ha obligat a paralitzar l’activitat normal de l’Obrera, però la lluita per una societat diferent segueix viva. L’Obrera participa en les xarxes de suport mutu de la ciutat, i col·labora amb CGT Sabadell en el manteniment d’un Punt d’Informació Laboral a distància; aportant així el seu gra de sorra en la tasca de no deixar a cap persona enrere.
Qui segur no ha quedat paralitzat és el capital, que sempre viu davant l’oportunitat d’aprofitar les desgràcies. El passat 4 de maig Cajamar va enviar un parell d’operaris per tal de, aprofitant la quarantena, canviar els panys de les portes. Un intent de desallotjament encobert com ja hem vist en altres casos, però que en el nostre cas va ser frustrat per la intervenció de diverses veïnes.

Enllaços d’interès:

Dossier L’Obrera VS Cajamar: https://issuu.com/lobrerasabadell/docs/4_5938287852931514927

El ple, contra el desallotjament del centre social L’Obrera:
https://www.isabadell.cat/sabadell/politica/ple-municipal/el-ple-de-sabadell-contra-el-desallotjament-de-lobrera/

Apuntes desde nuestra trinchera:
https://marxismocritico.com/2018/03/05/apuntes-desde-nuestra-trinchera/

Gimnàs popular Rukeli: lents treballadors de tots els dies:
https://catarsimagazin.cat/gimnas-popular-rukeli-lents-treballadors-de-tots-els-dies/

Entrevista “L’Obrera, lucha vecinal y autogestión en Sabadell”:
https://www.youtube.com/watch?v=mRNoO4vz2co&feature=youtu.be&fbclid=IwAR0JN_21LYZSpJK5tkNBrb2WZcHObwTcKiGC8-2BYZoMlBQJgHHh3ih6PLo

Documental:

La “nova” normalitat

Editorial

Arribem al mes de juny amb tot el territori català, almenys, a la fase 1. La pandèmia del Coronavirus ha canviat molts aspectes de la nostra vida quotidiana, i fa la pinta que continuaran canviant moltes coses, moltes dinàmiques i moltes costums de la gent. Un cop passat l’embat fort de la pandèmia, i a l’espera de propers rebrots, el que diuen “nova normalitat” es va instal·lant a casa i a la societat. Mascaretes, gel hidroalcohòlics, distàncies de seguretat…

Però no tot són canvis d’aquesta mena. L’atur ha crescut exponencialment els últims mesos. Les persones afectades per expedients de regulació es multipliquen i ja són un percentatge elevadíssim de persones les que els pateixen. Milers són també les que, degut a la incompetència de les administracions, han vist desaparèixer els seus ingressos de la nit al dia.

La nova normalitat està suposant una sagnia per la classe treballadora. El Capital ha tornat a guanyar el pols al Treball. Ara ens toca a nosaltres. Ara ens toca a nosaltres tornar als carrers, tornar a l’organització i la mobilització. Adaptant-nos a la nova realitat, reinventant mètodes, formes d’organització, formes de protesta. Perquè si hi ha quelcom que ha caracteritzat l’anarcosindicalisme durant tota la seva història ha estat, precisament, la seva capacitat d’adaptació i lluita.