Lucía Álvarez
Deia Kierkegaard, al Diari d’un seductor, que les dones havíem de tindre llibertat, però no les ocasions per a disposar d’ella. És significatiu com tothom parla contínuament de la llibertat, també en l’actualitat, però no l’exerceix si no és com a llibertat de consumir, ni vol que la resta puga fer-ho més enllà de decidir quatre banalitats preestablertes. Eixa mena de llibertat formal, teòrica, que només existeix com a paraula però que no es pot practicar, ajuda a que els discursos de polítics i altres persones amb poder sonen millor del que podrien fer-ho si digueren la veritat de les seues aspiracions: alguns volen llibertat per a comprar i acumular béns a costa de que molts altres no puguen mai decidir sobre les seues pròpies vides. En un sistema capitalista, la llibertat és una mercaderia més, que es compra i es pot vendre, donat que no té altra traducció que els diners. Ens han ensenyat que no podem fer absolutament res sense ells i que tenim i hem de tindre una relació de dependència absoluta amb respecte d’ells. I, com que això és així, la gran majoria es veu obligada a vendre bona part del temps vital a canvi d’eixa mercaderia peculiar, ara ja ni física, que esdevé divina, que són els diners. Treballem forçosament prou més de la meitat de la nostra existència per a disposar d’un limitat temps lliure en el que, suposadament, poder fer el que vulguem. No fan altra cosa que insultar-nos quan ens diuen que no hi ha alternativa i que aquest és el millor dels móns possibles.
Llegeix més
