El 8M anem a la vaga feminista. No hi ha
polítiques feministes si no es deroguen les reformes laborals”
Aurora Pulido i Rosalia Molina. Sindicat Administració Pública Barcelona i sindicat Ensenyament Barcelona
Des de fa temps el moviment feminista i les organitzacions que ens definim feministes hem iniciat un procés per a no callar més, no callar davant del sistema patriarcal, que ens està assassinant, explotant, culpabilitzant. Ens hem aixecat ben fortes i juntes per eradicar i soscavar el Sistema patriarcal i el capitalisme que ataca fonamentalment, la dignitat de les dones. I hem dit i diem PROU.
Aquest és el segon mes de març en què la Revista Catalunya està escrita íntegrament per dones. Ara bé, mes rere mes la revista fa ressò de les veus, opinions, crítiques i propostes que també signen les nostres companyes. No sabem si aquests paràmetres s’haguessin tingut en compte a l’hora d’editar-la sense l’esclat de l’onada feminista generat per les convocatòries de Vaga General dels últims anys. Sospito que, si més no, el procés hagués estat més lent.
La
publicació arriba de la ma d’una nova convocatòria de vaga per part de la CGT
de Catalunya, decisió que van prendre els sindicats al Ple celebrat a Valls el
22 de febrer després d’haver fet les assemblees amb les seves afiliades.
Sembla
que el fet que el Dia Internacional de la Dona Treballadora coincideixi en
diumenge ha abonat el terreny per intentar desmobilitzar un moviment que ja es
demostra imparable. Des dels sectors que obvien que diumenge és un dia
laborable per a moltes, i justament és quan es fan les feines més feminitzades
i precaritzades, fins a d’altres que opinen que s’està utilitzant l’eina de la
vaga de forma sacrílega i fins i tot se’ns retreu no haver estat capaces de
revertir les condicions laborals, ni tampoc aturar la producció de forma
massiva. Cal tenir barra per exigir al moviment feminista que en 2 anys faci el
que el moviment obrer no ha aconseguit amb dècades.
Caldrà
obrir mires i entendre que aquesta onada feminista potser no atura la
producció, però és innegable com cada vegada més trobem dones generant
conflictes sindicals no menors, i que benvinguda sigui la vaga si, com s’està
demostrant, està sorgint un moviment feminista de classe, que repta a l’estat,
repta el feixisme i el racisme, repta el capitalisme, repta el patriarcat i
posa la vida digna al centre.
Els
articles d’aquesta edició formen part d’aquesta lluita, esperem que gaudiu de la Revista Catalunya i…
Maribel Ramírez. Secció sindical CGT Hospital de Bellvitge
@galiextrelana
Aquests dies parlant entre companyes, teníem molt clar el nostre punt de vista: volíem fer vaga laboral feminista el 8 de Març. Sempre que fos la consigna del moviment feminista, i aquest així es pronunciés.
A moltes de les lluites
que s’han dut a terme al llarg de la història, segurament, les companyes no pensàvem
o no sentíem el mateix. Les lluites no són perfectes, sí necessàries. Algunes
vegades es guanyen i d’altres es perden però l’única opció que tenim es
provar-ho.
Tots els 8 de Març, a totes nosaltres, se’ns omple el cap d’ aquelles dones que ens van
obrir el camí, i van ser capces de deixar enrere les seves diferencies. No nomenaré
noms concrets, crec que unes eren la cara visible però la lluita era de moltes.
I és així com treballem les dones que volem canviar el món: deixem de banda les
nostres diferències i lluitem per la igualtat de totes.
Aquest any, el dia
internacional de la dona treballadora cau en diumenge. L’únic dia de descans
que ens queda a moltes en tota la setmana. Però, descans per a qui? Dies que
prenen valor amb l’escalf de la família
i els amics, i que comencen a ser utòpics. Penseu: quanta gent del vostre
entorn treballa dissabtes o fins i tot els diumenges?
Aquesta és la nostra realitat, qui ens portaria la
cerveseta a una terrassa? Qui cuidaria de les nostres malaltes i de la nostra
gent gran? El descans i l’oci d’una part de la societat, ens ha abocat a
jornades laborals poc conciliadores d’un nombre molt elevat de companyes. Els
dies en família per aquestes companyes són tresors anuals, ja que quan elles
treballen els seus fills, parelles i amics descansen.
Voldria compartir un
pensament que cada vegada em ronda més sovint pel cap. Els diumenges ja no són
dies de descans, són dies de consum. El dia a dia ens deixa poc temps de lleure.
La societat ha transformat l’únic dia de
descans, d’unes jornades laborals
maratonianes, en dies de consum, no us sembla? Som nosaltres qui creem aquestes
necessitats, formem part d’aquesta societat i de la demanda que aquesta fa. Aquest
és un dels motius més importants d’aquest any: la visibilitat d’aquelles
companyes que, per necessitat, només
tenen l’opció de treballar quan tothom descansa.
Els motius esmentats haurien de fer enfocar la nostra força el diumenge. Entrar en un debat de si la vaga tindrà seguiment o no, per caure en diumenge, fa que les nostres forces es dispersin. Perquè no obrir el debat de quina seria la millor manera d’acompanyar a les nostres companyes un dia com aquest? Seria un repte més de la lluita de totes
“proposar un altre dia de vaga precipitadament pot fer que aquestes es sentin menyspreades”
Al sector de l’hostaleria,
potser no facin vaga, potser no tinguin la força per lluitar contra
l’empresari; però imagineu, per un moment, tots aquests negocis buits. Imagineu
que a l’empresari li sortís més car romandre obert aquell dia, que fer vaga a
les mateixes companyes que treballen en precari? Com diu una companya meva de
feina; lo gozaríamos!!!
Aquest mateix pensament
es podria compartir amb els sectors d’espectacles i de comunicació. Sectors on la
conciliació només queda reflectida als convenis, als plans d’igualtat i protocols
de les empreses, però no al dia a dia de les treballadores. Al sector sanitari
seria encara més complex, els diumenges es treballa sota mínims. Podríem entrar
en un conflicte on es vulnerés el dret de fer vaga?
Un dia tan internacional de lluita feminista on la consigna és tant clara, en un sector tan feminitzat on els diumenges entren dintre de la teva jornada laboral, les treballadores no tindrien l’opció d’adherir-se a una vaga. Tornaríem una vegada més a demostrar que les llibertats no són un dret de totes, que el sistema capitalista i autoritari que ens pertoca sembla com les religions: parlen molt i prohibeixen més.
Fem una ullada als
nostres propis privilegis i utilitzem-los per fer visible aquelles companyes
que cada dia de l’any, fins i tot el 8 de Març són silenciades pel patró i
oblidades per les lluites. No totes podem cridar, sindicar-nos i porta la
nostra lluita als carrers. Això només es pot aconseguir conscienciant a la gent
de fer una gran vaga laboral, de consum i de cures, els tres grans eixos per
portar a endavant qualsevol canvi a la societat.
Està tant normalitzada la
poca conciliació familiar de les companyes, treballadores els caps de setmana, que
no ens parem a rumiar que proposar un altre dia de vaga precipitadament pot fer
que aquestes es sentin menyspreades.
Una gran majoria
treballem de dilluns a divendres, i no som conscients del que suposen jornades contràries a tothom. Crec que aquest
any més que mai, i fent referència a la sororitat entre nosaltres, hauríem d’enfocar
la nostra lluita a acompanyar aquelles treballadores que malgrat ser diumenge
han d’anar als seus llocs de feina.
El 8 de Març no és un dia
qualsevol, fa referència a totes aquelles dones que van ser represaliades per un empresari. En uns moments laborals molt
precaris de les seves vides van decidir organitzar-se i lluitar contra tota
mena d’abusos als quals estaven sotmeses. Aquest any més que mai, la lluita
s’ha d’enfocar en denunciar la precarietat de les treballadores més precàries.
Per elles, per les que cuiden, les migrades, les que no tenen papers i per
tant, no tenen drets en aquesta societat. Per una sororitat interseccional on
totes tinguem un espai segur i un àmbit laboral digne.
La meva opinió del que
produeix el moviment feminista la vull relacionar amb una dita molt castellana,
dedicada a aquella part de la societat que intenta que les dones ens esfumem
dels llocs de reunió i de crítica a la societat a tots els àmbits: “Quien se pica ajos come”
Sortim al carrer el 8
Març, però lluitem tots els dies a tots el àmbits per un món feminista.
Si mirem enrere, la trajectòria de la lluita feminista dels últims anys és exponencialment contundent. Fa cinc anys, al crit de «Les dones movem el món, ara l’aturarem!», vam sortir a omplir els carrers, convocades a la Vaga de Totes, que s’havia teixit mitjançant un procés assembleari obert, descentralitzat, interseccional, intergeneracional, i amb la mateixa voluntat de lluitar per visibilitzar la feminització de la precarietat i la pobresa.
Ningú donava
un duro per aquesta convocatòria. De veritat era necessària una vaga feminista?
No en teníem prou amb la resta d’espais per participar? La resposta al carrer
parla per sí mateixa. La Vaga de Totes va aplegar milers de persones arreu de molts
territoris i va establir un precedent per al que serien l’aturada i les vagues
generals que li seguirien els anys següents, cada vegada més àmplies i amb més
ressò any rere any, amb un seguiment a més de 170 països arreu del món. Centenars
de milers de persones al carrer vam reivindicar, des de trenc d’alba el fi de
les relacions laborals precàries –entre altres coses– i ens vam unir en un sol
crit per defensar vides dignes i lliures per tothom.
Amb l’energia
que tot això va desencadenar, sembla quasi impensable no tornar a convocar una vaga
general feminista enguany. Per què hauríem d’aturar-nos ara que hem arribat
fins aquí?
La participació de les dones és nuclear a molts aspectes de la vida, el cost de la qual continua sent desorbitat. Volem una jornada laboral de 30 hores i la ratificació del Conveni 189 de l’OIT. Necessitem garantir la protecció a les nostres companyes davant d’acomiadaments, tancaments d’empreses i feines marcades per la temporalitat. Ens hem organitzat per plantar cara a la incertesa, els salaris baixos, les jornades parcials no desitjades, la solitud no volguda i la pobresa en la vellesa. L’emancipació econòmica és necessària per evitar viure lligades a la dependència d’una família, una relació o un Estat.
Ser dona encara constitueix la principal causa de pobresa, i la precarietat s’agreuja moltes vegades pel fet de tenir més edat, de tenir persones que depenen de nosaltres, o per patir algun altre tipus de violència que travessa tots els aspectes de la vida quotidiana.
“una vaga general no pot consistir en un acte performatiu que caduca passades les 24 hores i 1 minut”
Arran les passades convocatòries, tenim companyes
condemnades a pagar milers d’euros per fer piquets, companyes que han anat a
buscar a sa casa per exercir el seu dret a fer vaga. Perquè volen que visquem amb
por. Volen que recordem cada dia de l’any els dos minuts que ens vam exposar un
poc més «del compte» (atenció al llenguatge: fins i tot la prudència i la
submissió tenen nom de dona!). Només han aconseguit que encara enfortim més la
nostra xarxa i siguem més conscients que aquesta lluita és vital.
L’altre dia, una companya reflexionava que, davant la repressió que ha patit la lluita feminista aquests últims anys, ara mateix no podem deixar que la repressió faci política per nosaltres. No és el moment de fer cap pas endarrere.
Les dones que treballen en
l’àmbit de les cures, en el sector d’hostaleria, les que fan la neteja, treballen
també en diumenge. Precisament, són aquestes feines les que pateixen més
violència en l’àmbit laboral: subcontractació i terciarització, condicions
laborals nefastes, invisibilització, marginació… En definitiva, sabem
de sobra els motius per fer vaga, i crec que estem d’acord que una vaga general
persegueix la desestabilització l’esquelet productiu de qui ens oprimeix.
Entenem la
desconfiança que pot generar una convocatòria de vaga general, donat que moltes
vegades el seu objectiu queda difuminat i relegat a un segon terme, per darrere
dels actes que esclaten i s’obliden l’endemà. Està clar que una vaga general no pot consistir en un acte
performatiu que caduca passades les 24 hores i 1 minut. Per això, el 8
de març volem abandonar el tarannà festiu, per recuperar el que ha de ser: una
jornada de lluita obrera, en la que organitzem la nostra ràbia i visibilitzem
el que hem treballat
seriosament cada dia de l’any en tots els àmbits, per arribar més lluny.
L’hivern de
1918, Amàlia Alegre va penjar un cartell en què convidava a totes les dones a
deixar de treballar i anar a protestar al Govern Civil contra la pujada del
preu del blat i del carbó. Al contrari del que molts esperarien, aquest acte
visceral va desencadenar un seguit de protestes protagonitzades per dones, que
van culminar en revoltes.
Enguany, es
proposava una vaga general feminista, no de 24, sinó de 48 hores, sentint a
priori aquesta mateixa visceralitat. Dic a priori visceral, perquè només cal
aprofundir un poc en els motius per adonar-se que els fonaments d’aquesta
proposta són estratègics.
Fa cinc anys,
ningú esperava un seguiment més que anecdòtic de la Vaga de Totes. Avui, podem
mirar orgulloses el camí que està traçant una lluita cada dia més consolidada,
més diversa, i més ambiciosa. Ara no és el moment de conformar-nos amb cap límit.
Necessitem anar més enllà, fora dels marges que ens imposa l’ordre patriarcal,
en els que ja no hi cabem, perquè ja som milions.
Per aquest
motiu, cal convocar enguany una vaga de 48 h, per trencar aquest marc en què ens
podem acomodar aquelles persones que encara no veiem des de quins privilegis
també podem actuar i plantejar-nos que també som part de la solució.
Hem de seguir
fins que aconseguim que totes les persones que encara no senten tan seus els
motius de la vaga com el batec mateix siguin capaces de solidaritzar-se amb les
seves companyes i veïnes. Perquè ho hem de fer per mi, però també per tu i per
totes les meves companyes. Lluitarem
fins a aconseguir el món que volem. Visca la lluita feminista!
