La “nova” normalitat

Editorial

Arribem al mes de juny amb tot el territori català, almenys, a la fase 1. La pandèmia del Coronavirus ha canviat molts aspectes de la nostra vida quotidiana, i fa la pinta que continuaran canviant moltes coses, moltes dinàmiques i moltes costums de la gent. Un cop passat l’embat fort de la pandèmia, i a l’espera de propers rebrots, el que diuen “nova normalitat” es va instal·lant a casa i a la societat. Mascaretes, gel hidroalcohòlics, distàncies de seguretat…

Però no tot són canvis d’aquesta mena. L’atur ha crescut exponencialment els últims mesos. Les persones afectades per expedients de regulació es multipliquen i ja són un percentatge elevadíssim de persones les que els pateixen. Milers són també les que, degut a la incompetència de les administracions, han vist desaparèixer els seus ingressos de la nit al dia.

La nova normalitat està suposant una sagnia per la classe treballadora. El Capital ha tornat a guanyar el pols al Treball. Ara ens toca a nosaltres. Ara ens toca a nosaltres tornar als carrers, tornar a l’organització i la mobilització. Adaptant-nos a la nova realitat, reinventant mètodes, formes d’organització, formes de protesta. Perquè si hi ha quelcom que ha caracteritzat l’anarcosindicalisme durant tota la seva història ha estat, precisament, la seva capacitat d’adaptació i lluita.  

El virus seguirà existint

Editorial

“No volem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema”. Això deia una de les moltes pintades que hem pogut veure aquests dies. I potser seria la que millor sintetitza la situació que estem vivint la classe treballadora. El cert és que la situació actual dista molt de “normalitat” i pel que sembla no es preveuen temps millors. La classe treballadora està tornant a pagar una crisi que ha provocat la irresponsabilitat dels qui governen i prenen les decisions. No són eslògans buits. És la realitat. Veiem com empreses fan caixa amb la situació actual. Fins i tot la UGT s’ha sumat al carro de vendre fum per guanyar diners a dojo, estafant, si cal, treballadores i Seguretat Social.

Deia, també, el geògraf David Harvey quan explicava el Capital, que el sistema capitalista necessita estar en moviment constantment. No es pot aturar. Si s’aturen les transaccions, si s’atura el consum, si s’atura la producció, el sistema cau (d’aquí que les vagues siguin una eina tan poderosa). Aquest fet explica perquè, un altre cop, encara que perilli la salut de tota la població, aquest sistema no pot aturar la seva activitat. I els polítics que justifiquen i avalen aquest sistema criminal fan els malabarismes necessaris per a que això no passi.

El virus més perillós pel planeta i per la humanitat seguirà existint després de la Covid19: el capitalisme. A les nostres mans està fer-li front o resignar-nos a aguantar els cops.

Pandèmies i solidaritats

Caos. Pandèmia. Reclusió social. Doctrina del shock? Vivim uns temps, si més no, complicats. La crisi del COVID-19 està colpejant la societat d’una forma virulenta i brusca que, sembla ser, ningú no s’esperava. Els Estats europeus han vist com en poc dies, les nefastes polítiques sanitàries d’anys anteriors aboquen a la societat a un carreró sense sortida on la carn de canó tornem a ser la classe treballadora.

No contents amb això, les mesures per contrarestar aquesta pandèmia estan sent del tot insuficients i, per descomptat, destinades a salvaguardar el sacrosant Capital. Aquest és el temps que ens ha tocat viure. I lluitar. Perquè, deixem-nos de romanços, en aquesta situació qui no plora no mama. Ara bé, tampoc és qüestió de practicar el “campi qui pugui”, que és la doctrina social i ideològica que hem estat mamant en aquest capitalisme salvatge. Les situacions de crisi treuen el pitjor de molta gent, sobretot d’aquells que només comptabilitzen la vida, i la mort, en funció dels beneficis. També aquestes situacions treuen el millor de la gent, i arreu afloren iniciatives de solidaritat, de suport mutu, de lluita i de comunitarisme.

Es confirma la intuïció anarquista: el capitalisme és una merda però la societat és meravellosa. L’ésser humà és extraordinari. Sempre i quan sigui capaç de foragitar el bunker que el Capital ha construït a la nostra ment. Sumem-nos a les solidàries. Odiem a la burgesia que és infecta i rapaç. Només així podrem cuidar-nos entre totes ara, i en l’avenir.

I alcem la barricada de la vida contra la mort. Que la vida és lluita i, de moment, estem vius.

Per solidaritat i responsabilitat aquest mes, el Cataluya, no s’imprimirà

Redacció Catalunya

Aquest mes, el Catalunya, no s’imprimirà.

La Redacció de la Revista Catalunya hem decidit, extraordinàriament, no imprimir la versió en paper del número 217 del periòdic, corresponent a aquest mes d’abril. No obstant, tots els lectors i lectores, podran gaudir del Catalunya com cada mes en versió pdf, completament gratuït, com sempre.

Aquesta decisió es pren per coherència i solidaritat per i amb la classe treballadora catalana. La revista, amb una tirada de 13.000 exemplars mensuals, és l’òrgan d’expressió de la Confederació General del Treball de Catalunya i pretén ser una eina de debat, discussió i propaganda de les lluites de la classe treballadora.

La determinació de no fer-la arribar en paper ni a casa, ni al sindicat, ni a l’ateneu, ni al bar, ni a la biblioteca del barri ve donada perquè en cap cas col·laborarem en posar en perill les treballadores i usuàries. No ens permetrem ser còmplices de les decisions d’un estat que posa en perill la salut dels repartidors i repartidores i de la població en general. Des de l’equip de redacció volem solidaritzar-nos amb totes les treballadores de Correus, DHL, Glovo, i amb totes aquelles persones i col·lectius que no els queda altra opció que jugar-se la seva salut perquè els que treuen rèdit de la seva força de treball mantinguin els seus beneficis.

La Redacció de la Revista Catalunya som treballadors i treballadores, hi ha professores, carteres, educadores, treballadores de transport, etc. I per tant fem nostra la lluita de les nostres seccions sindicals a les empreses de repartiment que estan lluitant amb dents i ungles per defensar la salut i els drets de la classe treballadora.

Aquest mes, el Catalunya, per solidaritat i per responsabilitat, no sortirà en paper. Perquè d’aquesta crisi o en sortim més organitzades, o no en sortirem.

La vaga del 8 de març, en diumenge, dia laborable

Marta Minguella

Aquest és el segon mes de març en què la Revista Catalunya està escrita íntegrament per dones. Ara bé, mes rere mes la revista fa ressò de les veus, opinions, crítiques i propostes que també signen les nostres companyes. No sabem si aquests paràmetres s’haguessin tingut en compte a l’hora d’editar-la sense l’esclat de l’onada feminista generat per les convocatòries de Vaga General dels últims anys. Sospito que, si més no, el procés hagués estat més lent.

La publicació arriba de la ma d’una nova convocatòria de vaga per part de la CGT de Catalunya, decisió que van prendre els sindicats al Ple celebrat a Valls el 22 de febrer després d’haver fet les assemblees amb les seves afiliades. 

Sembla que el fet que el Dia Internacional de la Dona Treballadora coincideixi en diumenge ha abonat el terreny per intentar desmobilitzar un moviment que ja es demostra imparable. Des dels sectors que obvien que diumenge és un dia laborable per a moltes, i justament és quan es fan les feines més feminitzades i precaritzades, fins a d’altres que opinen que s’està utilitzant l’eina de la vaga de forma sacrílega i fins i tot se’ns retreu no haver estat capaces de revertir les condicions laborals, ni tampoc aturar la producció de forma massiva. Cal tenir barra per exigir al moviment feminista que en 2 anys faci el que el moviment obrer no ha aconseguit amb dècades.

Caldrà obrir mires i entendre que aquesta onada feminista potser no atura la producció, però és innegable com cada vegada més trobem dones generant conflictes sindicals no menors, i que benvinguda sigui la vaga si, com s’està demostrant, està sorgint un moviment feminista de classe, que repta a l’estat, repta el feixisme i el racisme, repta el capitalisme, repta el patriarcat i posa la vida digna al centre.

Els articles d’aquesta edició formen part d’aquesta lluita, esperem que gaudiu de la Revista Catalunya i…

Visca la lluita feminista!