El dia 8 de març la CGT de Catalunya convoca vaga general feminista, perquè ens sobren els motius. Per denunciar la bretxa salarial de gènere; per exigir la fi de la violència de gènere; per unes mesures efectives contra l’assetjament sexual i/o per raó de gènere als centres de treball; pel repartiment i reconeixement del treball domèstic i de cures; per unes polítiques de conciliació serioses; pel repartiment de la riquesa, aquí i ara; contra l’explotació sexual, el proxenetisme i la tracta de blanques, i en defensa dels drets de les treballadores sexuals; per trobar-nos i reconèixer-nos com a feministes. Avancem cap a un futur sense masclisme!
Iván González Díaz. Afiliat a CGT Ensenyament Baix Camp Priorat
Des de l’esclat de la crisi econòmica del 2008, a Catalunya i a l’estat espanyol s’ha produït un procés d’empobriment i precarització de les condicions de vida i de feina de la classe treballadora. Actualment, la taxa d’atur general de l’estat espanyol és del 14%, i del 33% si es té en compte la franja de joves de fins a 25 anys, unes xifres que són molt similars a les de Catalunya.
En alguns punts emblemàtics de la ciutat de Sabadell (la seu de l’AVAN al carrer de l’Estrella, on hi havia l’Obrera; als antics safareigs públics de Gràcia; a l’antiga seu del Círcol Republicà Federal, al carrer Narcís Giralt, entre d’altres) s’hi ha penjat una reproducció del primer número del Full Oficial del Comitè del Front Popular i Organitzacions Obreres de Sabadell, de data 21 de juliol de 1936.
I és que fa exactament 85 anys que les forces polítiques obreres de Sabadell van organitzar la vida social i econòmica de la ciutat com a resposta al cop militar feixista. Les organitzacions obreres i d’esquerra van impulsar el moviment de resposta al cop militar. El triomf del feixisme comportaria la destrucció sense contemplacions de les organitzacions. A la llum de l’experiència d’Itàlia, Alemanya i Àustria, coneixien el règim de terror i esclavatge en què consistiria la dictadura feixista.
El Sabadell del primer terç del segle XX és una ciutat industrial bruta, amb problemes d’abastiment d’aigua i una trentena de vapors (amb les seves corresponents xemeneies). Una ciutat amb olor de borra i de filatures, que tot just ha crescut cap a un segon eixample: Gràcia, la Creu Alta, l’Avinguda, la Cobertera i Hostafrancs. Es construeixen noves fàbriques i les típiques cases angleses, de planta baixa o planta baixa i pis, amb poca claror i ventilació a l’interior, sense aigua corrent ni clavegueres, mentre que les condicions higièniques a les fàbriques són lamentables, amb espais reduïts i sense llum ni ventilació. La causa de defunció més destacada és l’apoplexia i la tuberculosi.
Sabadell és una ciutat obrera, amb més de la meitat de la població treballant a la indústria. I d’aquesta, les 3/4 parts ocupades en la indústria tèxtil. Una ciutat que esclata socialment el 1909 en l’anomenada Setmana Tràgica. Malgrat la repressió i una patronal que no cedeix, la lluita obrera és persistent. Els anys de la primera guerra mundial són els temps en què «fer mantes» esdevé expressió popular de «fer-se ric» (els fabricants produeixen per als exèrcits dels països en guerra) i els temps de les reunions al bosc de Can Feu, amb la presència de Salvador Seguí. 1917 és l’any de la Vaga General Revolucionària, en què la ciutat patí una forta repressió, fins al punt que l’Obrera i el Bar el Diluvio (posteriorment conegut com «Bar el Millón», al davant de la Mata) són bombardejats per una divisió de l’exèrcit. Aquesta conflictivitat social no minvarà fins a partir del 1921, amb l’increment de l’atur, la repressió i la posterior clandestinitat forçada pel pistolerisme de la patronal i la dictadura de Primo de Rivera.
“Amb la commemoració dels 85 anys de la revolució del 1936 retem homenatge a totes les persones que van fer front al feixisme “
Al 1931, la CNT és la principal força obrera a Catalunya i Sabadell és el tercer nucli local de la CNT, per darrera de Barcelona i Badalona. Aquesta ciutat obrera i rebel se la tornarà a jugar a la revolta de l’octubre del 34, els represaliats i represaliades de la qual no tornaran a la ciutat fins al febrer del 36 amb el triomf del Front d’Esquerres. És una ciutat amb una forta consciència de classe i una cultura obrera contraposada al conservadorisme catòlic i integrista de la classe patronal. Una cultura avançada i, entre alguns medis anarquistes, clarament feminista, com molt bé documenta l’historiador Eduard Masjuan a «Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939)». Es defensen els drets de les dones i es difon coneixement per al control de la natalitat. Una qüestió que no serà fins dècades més tard, ja als anys 70, quan es podrà reprendre el fil des del moviment veïnal i el moviment feminista, amb el desplegament de les vocalies de la dona i dels centres de planificació familiar. Sobta comprovar encara avui com l’Església catòlica condiciona l’exercici del dret a la interrupció voluntària de l’embaràs a través de la seva posició de domini en patronats hospitalaris, com denuncia el setmanari La Directa, núm. 528 (Quan el dret a l’avortament depèn de la comarca).
I, malauradament, tornem a veure seriosament amenaçats drets i llibertats per una extrema dreta cada dia més desacomplexada, incrustada i parapetada en l’aparell de l’estat, amb una gran visibilitat mediàtica i política que busca la seva «normalització» mentre escampa les llavors de l’odi i de la persecució cap als col·lectius més vulnerables, com seria el cas dels migrants, contra els drets de les dones i de les persones LGTBI o contra qualsevol dissentiment de les seves «úniques veritats naturals i irrefutables»: la unitat de la nació espanyola és indivisible i un home és un home, i una dona, una dona.
Amb la commemoració dels 85 anys de la revolució del 1936 retem homenatge a totes les persones que amb el seu compromís i la seva lluita van fer front al feixisme i van voler aixecar un nou ordre social més just i equitatiu. A més del reconeixement, cal recuperar l’important llegat de pensament crític que ens han deixat aquelles generacions. Un llegat imprescindible contra els atacs dels enemics de drets i llibertats.
Algunes promocions d’alts jerarques militars han enviat al cap de les Forces Armades, Felip VI, una carta demanant mesures contra els “rojo-separatistes”. En les seves xarxes socials han arribat a demanar fins i tot l’afusellament de la meitat de la població espanyola. En fi, una brutalitat. Tornem al “soroll de sabres” de què aquest Estat no ha sortit en tota la seva història contemporània.
Durant el segle XIX es van produir més de 60 pronunciaments militars que tenien com a objectiu, no que l’exèrcit arribés al poder, sinó provocar canvis de govern, i va ser habitual observar a importants caps militars encapçalant-los (Espartero, Narváez, O’Donell, Prim, Serrano, etc.), es van produir tres guerres civils (guerres carlines) i, a més, l’exèrcit era la primera força política de l’Estat.
Al segle XX, la tradició es mantenia. Un exèrcit ideològicament ancorat en la seva autoimatge de salvadors de la pàtria, va imposar als governs de la 1ª Restauració l’anomenada Llei de Jurisdiccions (1905), poc després que assaltessin diaris catalanistes sense cap tipus de represàlia. Amb aquesta Llei es convertien en jutges i parts de totes aquelles manifestacions que suposaren una “ofensa” a la unitat de la pàtria, a l’exèrcit i la monarquia (sembla que les coses no han canviat gaire) L’exèrcit es convertia en la principal força armada encarregada de mantenir l’ordre públic, complementant eficaçment en aquesta funció a la Guàrdia Civil.
El 1917 van amenaçar amb un cop d’Estat (manifest d’1 de juny) si no es reconeixien les seves reivindicacions laborals (ascensos per mèrits i reconeixement de les seves organitzacions “sindicals”) i van reprimir salvatgement la vaga general d’agost (70 morts), cop d’estat que van acabar fent el 1923 per frenar el potent moviment anarcosindicalista que amenaçava els privilegis de les elits dominants. Durant el segle XX, els militars han governat aquest Estat, directament, durant 47 anys, la majoria d’ells (40) després de provocar una guerra contra el seu propi poble.
Doncs bé, jo creia que l’Exèrcit s’aixecava per salvar els privilegis de les elits quan aquest estaven realment en perill. Així va ser el 1936, quan un fort moviment obrer havia impulsat reformes tan importants com la Agrària, la Religiosa, l’Educativa, la Laboral, en defensa de la dona, etc. I cert, els privilegis de les elits estaven realment en perill. Es van aixecar per salvar-los i van mantenir 40 anys una dictadura sagnant que va afusellar, després d’acabada la guerra, a més de 150.000 persones (ara demanen l’afusellament de 26 milions. La seva avarícia sanguinària és realment insaciable).
“de què es queixen aquests militarots afranquistats? “
Creuen els militars que els privilegis de les elits, de la qual ells formen part, estan avui dia en perill a Espanya? Creuen de veritat que el PSOE, un dels pilars de sistema que manté aquests privilegis, els posarà en perill? ¿No s’adonen que ha estat precisament el PSOE el que ha donat estabilitat a la monarquia? I que serà l’instrument fonamental en la futura recomposició que el Règim del 78 necessita? Han proposat, en els seus 22 anys de govern, impulsar una reforma agrària a Andalusia i Extremadura? ¿No veuen que són ells els que estan desactivant intel·ligentment el poc foc de rebel·lia i oposició que mantenia Podem? ¿No veuen a Pablo Iglesias donant-los consells sobre quin és el millor camí per salvar la monarquia? ¿Però no veuen que, malgrat tot, aquest govern manté a la presó als líders independentistes catalans? ¿No veuen que aquest govern “rojo-separatista” tot just no surt de la defensa dels interessos del capital a través del control del pressupost que exerceix la Unió Europea? És que no veuen com l’Església Catòlica segueix rebent més de 10.000 milions d’Euros de les arques de l’estat cada any? ¿No veuen que el PSOE no s’atreveix, encara que de vegades amenaci amb això, a posar en qüestió els acords de l’Estat espanyol amb el Vaticà, negociats abans d’entrar en vigor la actual constitució? ¿No veuen que els pressupostos per 2021 pugen les despeses militars en gairebé el 5% quan els treballadors estan patint la més important crisi social en 40 anys? Que ni tant sol hi ha un potent moviment popular que estigui amenaçant l’status quo. I que no han abolit ni la Llei Mordassa ni la Reforma Laboral, ni … Ho deixo.
Podria seguir, però és que tots sabem el que s’acaba de dir. Llavors, de què es queixen aquests militarots afranquistats? ¿No són conscients que els privilegis fonamentals del que ells representen no estan en perill? No veuen que són els nouvinguts d’esquerres els que els estan guardant el “cortijo” millor que el seu propi personal, ja que inclús han acabat amb l’oposició al carrer, que pràcticament ha desaparegut. Està clar que el que volen és que “el seu cortijo” (doncs així ho entenen ells) ho administri el seu propi personal. Personal de confiança, ja que Podem en el govern sembla que els és insofrible. Volen que siguin el seu personal de confiança qui administri, si arriben, els fons d’ajuda que la Unió Europea ha acordat com a resposta econòmica a les conseqüències socials de la COVID, volen seguir recordant que per sobre de la democràcia hi ha la unitat d’Espanya i que estan disposats a donar la vida per ella (amenaça directa als que discrepem de la visió que ells tenen d’aquesta Espanya que diuen estimar). Està clar que ni tan sol els agrada la democràcia liberal si els seus no són els que governen. Recordem que des del principi del govern de coalició PSOE-UP ja van dir que era un govern il·legítim. Si el govern és il·legítim, tot val per enderrocar-lo, fins i tot les pressions militars perquè el Rei, cap de les Forces Armades, prengui posició. El rei continua callat.
Quan fa un any vam començar amb les tasques de formació en l’àmbit de la CGT Catalunya érem conscients de la dificultat que implicaria organitzar-les a causa de la situació sanitària. Organitzar xerrades, tallers o debats respectant el distanciament social i unes mesures sanitàries en constant canvi ha sigut quelcom complicat, però ens hi hem anat adaptant.
Ara bé, un dels efectes més evidents de la pandèmia ha estat la intensificació del procés de digitalització de les relacions socials. Ja fa més d’una dècada que cada cop més àmbits de la vida i relacions passen a donar-se a través d’internet, però aquest procés s’ha accelerat moltíssim. I evidentment en la formació també.
Si bé moltes persones ja rebien bona part de la seva formació llegida a través d’internet (Wikipedia, articles, xarxes socials…) en detriment de llibres i diaris en paper, el canvi més rellevant ha estat l’extensió de les xerrades i debats online, que fins fa poc eren quelcom molt marginal.
Aquest tipus d’activitats ens van venir imposades durant el primer confinament. Gairebé totes les organitzacions van començar a fer streamings, xerrades i debats a través de xarxes socials o programes de videoconferències. Però encara que les mesures s’ anessin afluixant aquest tipus d’activitats s’han quedat i se n’han organitzat al llarg de tot l’últim any. S’han dut a terme tant en format només online com en format mixt (amb possibilitat d’assistència tant online com presencial).
Quina és la nostra valoració al respecte? No podem extreure’n encara grans conclusions, ja que com que és un format amb poc recorregut seria precipitat fer afirmacions concloents. Ara bé, sí que podem apuntar algunes dinàmiques que hem observat, però que s’han d’agafar amb prudència.
“cada context té els seus avantatges i inconvenients. Ens toca a nosaltres detectar-los i saber navegar entre les onades”
Per un costat el format online a priori permet l’accés a gent que no té facilitat per moure’s o que viu lluny del lloc on es du a terme l’activitat. Això evidentment és útil especialment en el cas de les activitats organitzades per les Secretaries de Formació dels Comitès Confederals, ja que en el cas de les Federacions Locals no hi ha aquesta necessitat de descentralització i extensió territorial. També té l’avantatge que la formació es pot gravar i quedar penjada online, perquè persones que no hi han pogut assistir per problemes d’horaris puguin visualitzar-la més tard.
Ara bé, tot i que puguem identificar alguns avantatges, també ens trobem amb algunes problemàtiques associades. Per un costat, encara que es pogués pensar que el fet que no hi hagi impediments geogràfics a l’assistència permetria que hi participés molta més gent, la realitat ha estat que exceptuant alguns petits casos l’assistència ha estat més aviat baixa. A més, hem detectat que al voltant d’un 30% o 40% de les persones inscrites finalment no assistien. Podria ser simplement que les activitats que hem organitzat no fossin de l’interès de les afiliades, però les dades de la Secretaria de Formació del Comitè Confederal són molt similars.
També hem notat que en els debats online les persones participen molt menys. Això ho hem pogut contrastar tant en els debats de format mixt com amb els de format només presencial. Quan la persona amb què debats és una pantalla, i especialment si les càmeres estan apagades, les persones agafen un rol més passiu. Per no parlar de tots els problemes de participació associats a una mala connexió o a problemes tècnics.
Per tant, una hipòtesi és que la no presencialitat fa que la gent s’impliqui menys, que tingui un sentiment de responsabilitat més laxe respecte a l’activitat, tant en l’assistència com en la participació.
Un altre punt que veiem problemàtic respecte al format online és la manca de relació que s’estableix entre les persones assistents. Els debats, formacions i altres activitats presencials permeten establir llaços entre les participants. Les converses que podem tenir quan s’acaba, en un ambient més informal, ens permeten conèixer a companyes d’altres sindicats que potser no coneixeríem en la nostra activitat del dia a dia.
Per altra banda, la majoria de persones que fan les formacions no tenen coneixements de com dur-les a terme en un format online. Si fer una xerrada presencial ja és complicat (amb pedagogia, generant interès entre la gent, etc.), amb el format online es torna encara més difícil. Això fa que algunes formacions siguin difícils de seguir des de casa i com que desconnectar-se d’una xerrada és menys violent que aixecar-se de la cadira i sortir de la sala, el descens en el nombre d’assistents durant la sessió es dona molt més en el format online.
A més, les xerrades i formacions gravades acostumen a durar més d’una hora i pel format que tenen la gent no les acostuma a veure a posteriori. Les dades de visualització dels vídeos de formacions deixen força clar que gairebé ningú es mira més de cinc minuts de vídeo de xerrades penjades.
Finalment, no podem deixar de mencionar la dependència tecnològica que tenim respecte a les grans multinacionals capitalistes que controlen internet (Amazon, Microsoft, Google, etc.). En la gran majoria de casos utilitzem programes d’aquestes empreses, fins i tot pagant, cosa que els enriqueix encara més.
Per tot això, creiem que de moment tenim grans limitacions per dur a terme la formació online de forma a adequada i que, en cas de voler seguir-la fent, hem de millorar força el format. Per exemple hauríem de treballar cap a una major sobirania tecnològica; en comptes de gravar xerrades hem de fer materials de formació específicament audiovisuals, però més amens. I també hem de seguir apostant per la presencialitat i contacte directe, per la formació directa organitzada pels sindicats i federacions locals, per generar materials escrits, etc.
Cada context té els seus avantatges i inconvenients. Ens toca a nosaltres detectar-los i saber navegar entre les onades.
