Etiqueta: Salut Laboral

Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT

Durant els darrers dies un intens debat ocupa a jutges, magistrats, advocats, comitè d’empresa i (és clar) treballadors: s’aplica la Llei de Prevenció de Riscos Laborals (L31/1995) durant el període d’estat d’alarma pel coronavirus?

És un debat intens, i respon a l’allau de demandes de mesures cautelars presentades per sindicats i comitès d’empresa demanant el compliment de les mesures preventives (mascaretes, guants, ulleres de protecció, etc…) en treballs declarats «essencials» durant l’estat d’alarma establerts a partir del RD 463/2020. El debat jurídic té importants repercussions pràctiques; per exemple, poden els treballadors sanitaris reclamar als jutjats que s’apliquin les mesures preventives que estableix la llei? O han d’acceptar treballar amb evidents riscos laborals atenent a la situació excepcional d’alarma? Poden reclamar ara els sanitaris o han d’esperar a que passi l’estat d’alarma?

Els tribunals i jutjats estan donant respostes diverses, i fins i tot marcadament contradictòries. En aquest article, però, analitzarem els arguments només dels autos i resolucions judicials que han entès aplicable les llei de prevenció de riscos laborals durat l’estat d’alarma, desenvolupant els seus arguments. Existeixen múltiples resolucions judicials que han interpretat en sentit totalment contrari (com entre d’altres, l’Auto 226/2020 del Jutjat 1 de Mataró de 2/3/2020, o el contundent Auto del Jutjat Social 34 de Madrid de 30/3/2020), però en el present text analitzarem els arguments que han esgrimit les resolucions judicials favorables a la existència de tots els drets en matèria preventiva i de salut laboral durant l’estat d’alarma.

El TSJC defensa l’aplicació dels drets en matèria preventiva durant l’estat d’alarma

Fins a la data d’avui, dues resolucions han resolt mesures cautelars del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC, autos 8/2020 i 9/2020) i han estimat les reclamacions, requerint que es proporcionin les mesures de protecció necessàries.

Com sempre, és d’especial menció i d’imprescindible lectura l’auto en que ha actuat de ponent el Magistrat Carlos Hugo Preciado Domenech (auto 9/2020, de 2 d’abril), on es repassa la normativa aplicable, que segons la resolució no és només la LPRL (L31/1995), sinó també normativa europea i la seva interpretació pel TJUE, desenvolupant els Convenis de la OIT, i les resolucions judicials fins al moment, per concloure, de forma clara i explícita que;

«El estado de alarma no ha suspendido el derecho fundamental a la salud, a la vida y a la integridad física, no podría -mediante el RD 462/2020-, ni tampoco el derecho a la prevención de riesgos»

Alertant el TSJC alhora que:

«La Sala tampoco puede dejar de valorar que la falta de medidas de prevención solicitadas no sólo pueden afectar a la salud, la integridad física y la vida de quienes prestan servicios esenciales en esta crisis (sanitarios, policias, etc.) sino a los ciudadanos en general, que al entrar en contacto con miembros de dichos servicios que carecen de protecciones individuales elementales, pueden sufrir contagios»

Per tant, la interpretació del TSJC fins al moment és clara i explícita; la Llei de Prevenció de Riscos Laborals no ha estat derogada per l’estat d’alarma, ni tan sols podia fer-ho, i els treballadors dels serveis declarats «essencials» no només tenen dret a les proteccions preventives necessàries, sinó que si no es protegeix aquests col·lectius es podria posar en risc de contagi a la resta de la població. 

Alhora, la sala del TSJC entra a valorar també el fet que existeix per la situació excepcional una mancança evident a la realitat de tot tipus de proteccions preventives (EPIs, mascaretes, roba adequada,…), tal com argumenten les empreses i autoritats, però argumenta que:

«La Sala no ignora la existencia de escasez de estos medios (…) nuestra función se limita a garantizar la tutela judicial efectiva de quienes, nombrados como servicios esenciales, tienen por función principal garantizar la seguridad y el ejercicio de los derechos de la población, sin que esta circunstancia implique el deber de sacrificio de sus derechos a la salud y a la protección eficaz en materia de prevención».

Però aquesta, tal com dèiem, no ha estat la única resolució en aquest àmbit del TSJC. En el seu auto número 8/2020, de 31 de març, es determina literalment:

«Todo ello pues, evidencia una verdadera situación de riesgo a la que se ven abocados muchos profesionales, en especial los que prestan servicios sanitarios, entre ellos los médicos, que han de desarrollar su cometido en contacto con personas afectadas por esa enfermedad diagnosticadas o no.»

Per estimar posteriorment la demanda de mesures cautelars, i fallar en el següent sentit:

«requerir al INSTITUT CATALA DE LA SALUT y a las treinta i dos entidades más que se contienen en el inicio del escrito (…) para que proporcionen a los médicos de esas instituciones, todas las medidas de protección necesarias para que puedan desarrollar sus funciones en condiciones de seguridad, en el momento que reciban los EPIS y demás medidas de protección.»

Altres autos arreu l’Estat espanyol

El TSJC no ha estat l’únic tribunal o jutjat que ha hagut de resoldre demandes com les descrites anteriorment. La llista és llarga de resolucions judicials en aquest àmbit (al final de l’article n’he recollit unes quantes).

En totes elles l’argumentació és anàloga a la del TSJC. Així, a l’Auto 320/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social 10 de València, de 26 de març de 2020, s’estimen les mesures cautelars, argumentant que:

«no cabe sino concluir que la entidad demandada se halla obligada a entregar de manera inmediata, y en un plazo máximo de 24 horas, las medidas de prevención requeridas por la parte actora, pues las mismas se consideran absolutamente necesarias para que los médicos y titulares sanitarios puedan desarrollar sus funciones de atención y cuidado del paciente con unas mínimas condiciones de seguridad, con el fin de evitar el riesgo de ser contagiados o de incrementar más el contagio»

I en idèntic sentit podem observar l’Auto 21/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social 6 d’Alacant, de 26 de març de 2020:

«Es evidente que existe la obligación general de suministro, incluso urgente, de Equipos de protección de los trabajadores (EPI) a todos y cada uno de los profesionales sanitarios, así como a cualquier otro profesional implicado en la atención a terceros, para evitar el riesgo de contagio que constituye el periculum in mora y también es evidente que es prioritario el riesgo expositivo de los profesionales sanitarios»

La urgència de la mesura també és analitzada, tal com podem observar a l’Auto de Mesures Cautelars del Jutjat Social 4 de Castelló, de 27 de març de 2020, que determina:

«También es hecho notorio la urgencia de dichas medidas, que no sólo del deber de seguridad impuesto a la Administración sanitaria o del derecho del trabajador a ser protegido, sino también del derecho del paciente a ser atendido adecuadamente por el personal sanitario, con el fin de proteger su salud y sobre todo de salvar el mayor número de vidas posible»

Com podreu observar a la llista final de l’article, els Autos han estat de múltiples jutjats socials territorials (Madrid, Palencia, León, Santander, Gasteiz,…) i han afectat diferents col·lectius amb feines declarades «essencials» durant l’estat d’alarma, principalment personal sanitari, com metges, infermers, personal d’ambulàncies,… i també altres feines, com personal de jutjats, entre d’altres.

Conclusió

Una part dels jutjats i tribunals estan estimant les demandes de mesures cautelars de treballadors de serveis declarats «essencials» durant l’estat d’alarma pel coronavirus. Aquestes resolucions determinen clara i expressament que la declaració d’estat d’alarma en cap cas ha derogat l’aplicació de la normativa en matèria preventiva.

Les resolucions citades són clares i explícites; les mesures preventives dels treballadors de sectors declarats «essencials» no només son d’obligat compliment per les empreses i autoritats pel dret a la integritat física i la salut, sinó que a més representen una seguretat pel conjunt de la població, que podrien patir un augment del risc de contagi amb treballadors declarats «essencials» sense prestant els seus serveis sense les mínimes mesures de seguretat laboral.

Per tant, i a l’espera de que la jurisprudència vagi interpretant tot el conjunt de darreres normatives i l’estat excepcional que vivim, és evident que una part dels jutjats i tribunals ha respost que malgrat l’estat d’alarma no s’ha derogat la llei de prevenció de riscos laborals, i la seva aplicació ha de ser urgent. Altres resolucions judicials han determinat en sentit radicalment contrari.

El resultat a cada centre de treball, com sempre, no només serà el resultat del debat jurídic, sinó que dependrà de la lluita i organització dels propis treballadors, utilitzant les eines jurídiques al seu abast, però sobretot les eines sindicals i de mobilització.    

Autos de Mesures Cautelars favorables a l’aplicació de la LRPL durant l’estat d’alarma

– Interlocutòria 9/20202 de Mesures Cautelars del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de 2 d’abril de 2020

– Auto 8/2020 de Mesures Cautelars del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de 31 de març de 2020

– Auto de Mesures Cautelars del Jutjat Social 31 de Madrid, de 25 de març de 2020

«SE REQUIERE a la CONSEJERIA DE SANIDAD DE LA COMUNIDAD DE MADRID para que en el término de 24 horas provea a todos Centros de la Red del SERVICIO MADRILEÑO DE SALUD, Hospitalarios, Asistenciales de Atención Primaria, SUMMA 112, SAR, Centros con pacientes institucionalizados, así como todos los demás Centros asistenciales de la Comunidad de Madrid, ya sean públicos o privados, y cualesquiera otras Dependencias habilitadas para uso sanitario, de BATAS IMPERMEABLES, MASCARILLAS FPP2, FPP3, GAFAS DE PROTECCIÓN y CONTENEDORES GRANDES DE RESIDUOS»

– Auto 30/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social 41 de Madrid, de 19 de març de 2020

«Requerir a las Administraciones demandadas a fin de que se provea de forma inmediata, en el término de 24 horas, en todas las sedes judiciales, a los Letrados de la Administración de Justicia que deban realizar funciones presenciales durante la vigencia de la pandemia del COVID-19 de mascarillas, guantes, gel desinfectante, y gafas si fuera posible.»

– Auto de Mesures Cautelars del Jutjat Social 4 de Castelló, de 27 de març de 2020

«REQUIÉRASE a la CONSELLERIA DE SANITAT a fin de que con carácter urgente e inmediato, en cuanto sea posible, provea a los centros sanitarios de la provincia de Castellón (hospitales, centros de salud, SAMU, PAC…) a los que no se haya proporcionado el material de protección individual (batas impermeables, mascarillas FPP2 y FPP3, gafas de protección, calzas específicas y contenedores grandes de residuos)»

– Auto 320/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social 10 de València, de 26 de març de 2020

«REQUIÉRASE a la CONSELLERIA DE SANITAT a fin de que con carácter urgente e inmediato, en el término de 24 horas, provea a todos los centros sanitarios (hospitales, centros de salud, SAMU, PAC…) de la provincia de Valencia, de batas impermeables, mascarillas FPP2 y FPP3, gafas de protección, calzas específicas y contenedores grandes de residuos, para garantizar la salud y protección de los citados profesionales sanitarios.»

– Auto 21/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social 6 d’Alacant, de 26 de març de 2020

«Requerir a la Consejería de Sanidad de la Generalidad Valenciana para que provea con carácter urgente y en el menor tiempo posible a todos los Centros Sanitarios de la provincia de Alicante de Batas Impermeables, Mascarillas FPP2, FPP3, Gafas de Protección, Calzas Específicas y Contenedores de Grandes Residuos, a fin de garantizar la salud y protección de los profesionales sanitarios de la provincia de Alicante.»

– Auto 21/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social 2 de Salamanca, de 30 de març de 2020

– Auto 20/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social 1 de León, de 27 de març de 2020

«Requerir a la CONSEJERÍA DE SANIDAD DE CASTILLA Y LEÓN–GERENCIA REGIONAL DE SALUD DE CASTILLA Y LEÓN-GERENCIA DE LAS ÁREAS DE LEÓN-GERENCIA DE ATENCIÓN ESPECIALIZADA DE LEÓNGERENCIA DE ATENCIÓN PRIMARIA DE LEÓN-GERENCIA DE ASISTENCIA SANITARIA DEL BIERZO, para que provea con carácter urgente e inmediato, y a más tardar en el término de 24 horas, en cantidad suficiente y de forma continuada de BATAS IMPERMEABLES, MASCARILLAS FPP2 y FPP3, KITS PCR DIAGNÓSTICO COVID-19 Y SUS CONSUMIBLES, KITS DE DIAGNÓSTICO RÁPIDO (DETECCIÓN DE ANTÍGENO), GAFAS Y PANTALLAS DE PROTECCIÓN, HISOPOS y CONTENEDORES GRANDES DE RESIDUOS en todos los Centros hospitalarios, Centros asistenciales de Atención Primaria, Servicios de Emergencias, Centros con pacientes institucionalizados, así como todos los demás Centros asistenciales de la provincia de León, ya sean públicos o privados y cualesquiera otras dependencias habilitadas para uso sanitario»

– Auto 193/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social 1 de Santander, de 27 de març de 2020

– Auto 13/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social 1 de Gasteiz, de 30 de març de 2020

– Auto 3/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social 1 de Palencia, de 27 de març de 2020

– Auto de Mesures Cautelars del Jutjat Social 1 de Guadalajara, de 27 de març de 2020

– Auto 14/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social 1 de Zamora, de 27 de març de 2020

Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a la CGT.

@AlexTisminetzky

Anàlisi jurídic i pràctic de l’aplicació de l’article 21 LPRL durant l’estat d’alarma

Durant l’aplicació de l’estat d’alarma, decretat pel Real Decret 463/2020, de 14 de març, por el que se declara el estado de alarma para la gestión de la situación de crisis sanitaria ocasionada por el COVID-19 s’han generat molts dubte als centres de treball i en el món sindical sobre les possibilitats i límits de la paralització de l’activitat productiva, tant pels representants unitaris (Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa) com pels propis treballadors.

Amb aquest article intentarem desenvolupar l’àmbit legal i la jurisprudència de la possibilitat de paralització de l’activitat productiva, intentant respondre a les principals preguntes pràctiques que hem rebut al Col·lectiu Ronda: quan ho puc aplicar? Quines infraccions empresarials ho justifiquen? Qui ho pot aplicar? Quines conseqüències pot comportar?

Hem de destacar però que la jurisprudència en cap cas ha analitzat una situació anàloga a la que estem vivint, i per tant, actualment només podem intentar aplicar les interpretacions legals passades a una situació totalment nova, i que en els propers mesos de ben segur els jutjats hauran de delimitar, en els seus límits i característiques.

En tot cas, atenent al gran ventall dels múltiples casos concrets que s’han donat aquests dies, és impossible analitzar-los tots específicament en un article, i sempre destacarem que el marc legal pot donar-nos eines, però només la lluita sindical dels propis treballadors podrà garantir la salut laboral real a cada centre de treball.

El dret a la paralització de l’activitat productiva, article 21 LPRL

La normativa en aquest àmbit és clara i de fàcil enteniment. Concretament, la «Ley 31/1995, de 8 de noviembre, de prevención de Riesgos Laborales», LPRL, determina literalment:

“Artículo 21. Riesgo grave e inminente.

(…) 3. Cuando en el caso a que se refiere el apartado 1 de este artículo el empresario no adopte o no permita la adopción de las medidas necesarias para garantizar la seguridad y la salud de los trabajadores, los representantes legales de éstos podrán acordar, por mayoría de sus miembros, la paralización de la actividad de los trabajadores afectados por dicho riesgo. Tal acuerdo será comunicado de inmediato a la empresa y a la autoridad laboral, la cual, en el plazo de veinticuatro horas, anulará o ratificará la paralización acordada.

El acuerdo a que se refiere el párrafo anterior podrá ser adoptado por decisión mayoritaria de los Delegados de Prevención cuando no resulte posible reunir con la urgencia requerida al órgano de representación del personal.”

Aquesta capacitat també ve recollida a l’article 19.5 de l’Estatut dels Treballadors (Real Decreto Legislativo 2/2015, de 23 de octubre, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley del Estatuto de los Trabajadores), que literalment determina:

“Artículo 19. Seguridad y salud en el trabajo.

(…) Si el riesgo de accidente fuera inminente, la paralización de las actividades podrá ser acordada por los representantes de los trabajadores, por mayoría de sus miembros. Tal acuerdo podrá ser adoptado por decisión mayoritaria de los delegados de prevención cuando no resulte posible reunir con la urgencia requerida al órgano de representación del personal. El acuerdo será comunicado de inmediato a la empresa y a la autoridad laboral, la cual, en veinticuatro horas, anulará o ratificará la paralización acordada”

Per tant, en el que en alguns àmbits sindicals es coneix com «fer un article 21», els Delegats de Prevenció o el Comitè d’Empresa, estan facultats per a paralitzar la activitat dels treballadors afectats per un «risc greu i imminent» a causa d’una infracció preventiva de l’empresa. Poden realitzar aquesta actuació proposant-ho a l’òrgan de representació unitària, o (en cas d’urgència) per decisió majoritària dels propis Delegats de Prevenció.

Tal com determina la norma, un cop els Delegats de Prevenció o el Comitè d’Empresa han pres la decisió de paralització, es comunica de forma immediata a l’empresa, i s’haurà de comunicar a la Inspecció de Treball, per a que en un termini màxim de 24 hores determini per informe si aquesta actuació preventiva ha estat adequada o no.

Què significa la la paralització de l’activitat?

Aquesta paralització de l’activitat dels treballadors afectats pot tenir múltiples expressions; potser la més fàcil d’apreciar i «típica» és la suspensió d’activitat d’una maquinària defectuosa que posi en perill (greu i imminent) als treballadors (risc de cops, atrapaments o lesions físiques), i es pot aplicar també a tota una cadena de muntatge, grup de màquines o instal·lacions defectuoses. Per tant, si els Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa detecten una màquina, eina o cadena de muntatge que pot provocar un «risc greu i imminent» poden paralitzar-la.

Com és evident, no existeix cap jurisprudència ni sentència concreta que hagi aplicat aquesta normativa al cas de la crisi que estem vivint del coronavirus, però la seva aplicació pot ser múltiple, i per posar només uns exemples:

– Paralització de centres de treball complerts per incompliments greus preventius empresarials que comportin un risc greu i imminent a tots els treballadors

– Paralització d’activitats productives de tasques concretes, com repartiment a una zona, del servei de menjador, o qualsevol activitat que suposi riscos especials greus i imminents,… sense afectar al conjunt d’activitat de l’empresa

– Paralització d’un espai determinat del centre de treball on s’han donat casos de positius i enviament a confinament als treballadors que hi han estat en contacte durant períodes importants amb possible càrrega viral.

– Modificacions de número de treballadors en un espai per complir el requisit de distància mínima entre persones.

És per tant aplicable a qualsevol activitat productiva o tasca dins el centre de treball que posi en perill (greu i imminent) als treballadors.

Què és un «risc greu i imminent»?

Per a que existeixi aquesta situació, la normativa i la jurisprudència han determinat que cal que es compleixi el requisit de que es donin indicis racionals de que la continuació de la situació de risc pugui produir danys greus als treballadors, tant de forma immediata com a llarg termini.

El primer qualificatiu de «greu» no té cap dificultat d’interpretació, i és literal; la gravetat del risc ha de ser real i demostrable (no pot ser una mera suposició o no determinable, no pot basar-se en «rumors» o en informacions que no puguin ser verificables públicament), podent produir un dany que ha de ser qualificat de «greu» per a la salut o integritat física dels treballadors.

El segon requisit del risc, «imminent» té una aplicació més complexa: pot ser un risc que pugui causar immediatament un dany als treballadors (per exemple una màquina que pot produir atrapaments o cops), però també s’inclouen aquells riscos actuals que, malgrat no poder provocar un dany immediat, podria causar un dany greu a llarg o mig termini. Per exemple, en el cas d’una exposició actual a amiant sense les mesures preventives legals, que després d’anys de latència podrà causar greus patologies als treballadors exposats, s’entén que estem davant d’un risc greu i imminent a afectes del compliment dels requisits per a la paralització per evitar l’exposició. Aquesta mateixa situació es pot donar en exposicions a altres substàncies, com agents biològics, cancerígens, o químics.

Aquesta definició de «risc greu i imminent» ve recollida a l’article 4.4 de la LPRL:

«Artículo 4. Definiciones.

(…) 4.º Se entenderá como «riesgo laboral grave e inminente» aquel que resulte probable racionalmente que se materialice en un futuro inmediato y pueda suponer un daño grave para la salud de los trabajadores.

En el caso de exposición a agentes susceptibles de causar daños graves a la salud de los trabajadores, se considerará que existe un riesgo grave e inminente cuando sea probable racionalmente que se materialice en un futuro inmediato una exposición a dichos agentes de la que puedan derivarse daños graves para la salud, aun cuando éstos no se manifiesten de forma inmediata.»

Com és evident novament, no existeix cap jurisprudència ni sentència concreta que hagi aplicat aquesta normativa al cas de la crisi que estem vivint del coronavirus. En els propers mesos i anys de ben segur que ja tindrem la interpretació dels tribunals, però a data d’avui haurem d’intentar aplicar aquests criteris a cada cas concret.

En tot cas, només la existència general d’una crisi sanitària pel coronavirus a l’Estat espanyol no és suficient per aplicar la paralització de l’activitat productiva actualment per si mateixa, i caldria una situació de risc concret, real i greu pels treballadors en el concret centre de treball en cas de continuar l’activitat productiva.

Qui pot prendre la decisió de la paralització?

Sempre és aconsellable que la decisió sigui de la majoria dels Delegats de Prevenció o del Comitè d’Empresa, com a representants unitaris dels treballadors. Aquestes persones tenen una protecció legal que els permet realitzar l’actuació amb més possibilitats reals d’èxit i sense haver de patir represàlies empresarials. A la pràctica, davant de situacions concretes a l’empresa, i davant la impossibilitat de reunir el Comitè d’Empresa d’urgència, solen ser els Delegats de Prevenció els que l’apliquen en la majoria de casos.

Pot aturar l’activitat productiva un treballador que no sigui Delegat de Prevenció ni membre del Comitè?

La norma ens informa que teòricament també podria ser decidida pels treballadors afectats (sense cap càrrec de representació), però és una opció no recomanable, i que només es podria portar a terme en casos molt extrems i en que no puguin actuar ni Delegats de Prevenció ni Comitè d’Empresa. La paralització per part dels treballadors pot comportar sancions i represàlies empresarials (fins i tot l’acomiadament), atenent a que no compten amb la protecció legal de ser representants, deixant la seva resolució final als jutjats, amb un resultat final sempre difícil de predir a priori.

Pot aturar la producció un Delegat de Prevenció o membre del Comitèd’empresa sense el consens o acord de la majoria de Delegats de Prevenció o Comitè d’Empresa?

No. La norma és clara en el sentit; la paralització ha de ser acordada per la majoria del Comitè d’Empresa, i en el seu defecte per la majoria dels Delegats de Prevenció.

Es pot aplicar l’article 21 a totes les empreses?

Hi ha sectors que degut a l’excepcional situació d’alarma no poden paralitzar la seva activitat productiva, especialment el sector sanitari, tal com determina expressament el Real Decret 463/2020, de 14 de març, por el que se declara el estado de alarma para la gestión de la situación de crisis sanitaria ocasionada por el COVID-19 en els articles 4, 8.2, 11 i 13, que determina prestacions personals «obligatòries» per a a la protecció de la salut pública.

Que fer un cop aplicada paralització?

Es comunica immediatament a l’empresa, i es dona trasllat a la Inspecció de Treball, que teòricament en el termini de 24 hores haurà d’emetre informe sobre el risc, i si es complien els requisits de «greu i imminent» per a poder aplicar la paralització. Si la Inspecció de Treball valida la paralització, és evident que no es podrà reprendre l’activitat productiva paralitzada fins que el risc hagi desaparegut.

A la pràctica, i en la situació excepcional que estem vivint, la Inspecció de Treball no està complint (per impossibilitat) el termini de 24 hores per personar-se al centre de treball i emetre informe. Això comporta que la paralització de l’activitat productiva es pugui allargar dies o setmanes, fins que actuí la Inspecció de Treball.

Qui és el responsable de la paralització?

Els responsables en aquest cas seran els Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa que ho han acordat, i no els treballadors que hagin acatat la paralització decidida. Els Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa no poden patir cap perjudici derivat d’aquesta actuació preventiva al servei de la salut laboral dels seus companys, a menys que es demostrés la seva actuació amb «mala fe» o «negligència greu», o la inexistència del risc greu i imminent al·legat.

Per tant, en el cas d’analitzar si aplicar o no la paralització, per part dels Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa s’ha de preveure poder demostrar documentalment o amb testimonis la existència del risc greu i imminent quan es personi la Inspecció de Treball. És important no aplicar aquesta paralització en base a rumors («es diu que ha passat això») o a testimonis que posteriorment no estiguessin disposats a certificar-ho davant de la inspecció o del jutjat (és molt comú en dies excepcionals com els actuals rebre «informacions» que la font no podria o voldria corroborar públicament).

En cas de que l’empresari entengués que s’ha paralitzat una activitat productiva sense la existència d’aquest risc greu i imminent, podria demandar pels danys i perjudicis causats als membres del Comitè d’Empresa o Delegats de Prevenció que ho hagin acordat. Fins ara, a la pràctica en els casos en que s’ha aplicat la paralització s’ha fet per situacions extremadament greus i riscos especialment severs en matèria de salut laboral, però és evident que és una eina que s’ha d’accionar amb cautela.

Per tant, és important poder demostrar documentalment o amb testimonis fiables la existència real del risc greu i imminent, i en aquest cas els que han aplicat la paralització només podrien ser condemnats en cas d’haver actuat de «mala fe» i no en defensa dels drets dels seus companys.

Sentències interessants en aquest àmbit:

• Sentència Tribunal Suprem de 30/01/1989. Ponente: JUAN GARCIA MURGA VAZQUEZ
• Sentència TSJ País Basc de 16/12/2014, Nº de Recurso: 2432/2014, Nº de Resolución: 2438/2014. Ponente: MANUEL DIAZ DE RABAGO VILLAR«”La conclusión es más patente cuando advertimos que otro de los supuestos protegidos por la garantía de falta de perjuicios dispuesta en el art. 21.4 LPRL es el contemplado en el art. 21.2 LPRL, que es uno de los escasos supuestos en que nuestro ordenamiento jurídico faculta al trabajador para actuar por propia iniciativa en protección de su derecho suyo, de tal forma que también él, individualmente, tiene derecho a dejar de trabajar y abandonar el lugar de trabajo si considera que está expuesto a un riesgo grave e inminente para su vida o su salud. Lo importante no es que exista tal tipo de riesgo, sino que él crea que se da, bastando con que su apreciación sea de buena fe y no constituya una grave negligencia. En tal caso, su cese en el trabajo no le genera merma en su derecho al salario.”»
• Sentència TSJ Cantàbria de 17/01/2002, Nº de Recurso: 937/2000, Nº de Resolución: 22/2002, Ponente: SANTIAGO EDUARDO PEREZ OBREGON