La trajectòria militant dins del sindicalisme, se sol donar en edats més avançades. Segurament, el primer contacte amb un sindicat es doni quan hi ha un conflicte dins de l’empresa o perquè la plantilla està ben organitzada. Però no sol ser la primera opció per una persona que està començant el seu procés de politització. Altres fronts de lluita com l’habitatge, el moviment estudiantil o les assemblees de barri semblen ser més atractives per qui vol començar a canviar les coses i organitzar-se.
Josep Garcia Vázquez. Afiliat al Sindicat d’Administració Pública de Barcelona i membre de l’SP de la Secció Sindical de la CGT a la Diputació de Barcelona
A finals del mes de maig del 2019, i a petició de la Coordinació de la revista Catalunya, des de la Secció Sindical de la CGT a la Diputació de Barcelona vam redactar una nota tot explicant el conflicte que havíem tingut aleshores a la nostra administració arran de la publicació de les bases de les ofertes públiques d’ocupació corresponents als anys 2016 i 2017, el qual va tenir com a resultat la paralització de l’execució de les mateixes.
Més de dos anys després, aquest conflicte, el qual no té a veure –en realitat– amb una situació específica a la Diputació, sinó que s’emmarca dins del conflicte general que afecta al conjunt de les administracions públiques a l’Estat espanyol al voltant de la solució que s’ha de donar a la problemàtica del personal interí en abús de temporalitat, continua sense resoldre’s. Podem dir, però, que molt probablement aquest ha entrat ara ja en una fase decisiva, que es verificarà durant els propers mesos, d’aquí a l’octubre (aquestes línies s’escriuen a principis d’agost), i que haurem de veure si resulta o no definitiva.
El conflicte té a veure amb l’ús i abús durant les darreres dècades de la figura de l’interinatge dins del sector públic, tant entre el personal laboral, com funcionari, com estatutari, per a cobrir vacants de caràcter permanent i estructural. Una pràctica de contractació fraudulenta, però massiva i generalitzada en tots els sectors de l’administració (amb excepció de l’Administració General de l’Estat, i tret d’alguns organismes de la mateixa), que ha estat sortejant durant molt de temps la seva pròpia legalitat (l’obligació establerta al Text refós de l’Estatut Bàsic d’Empleat Públic de proveir reglamentàriament les places al cap de 3 anys de la seva aprovació en oferta pública), i que es va veure enormement agreujada per la congelació de les ofertes públiques i la imposició del mecanisme draconià de les taxes de reposició en època el Ministre Montoro.
La conseqüència de tot plegat es pot comprovar amb estadístiques a la mà. L’administració pública a l’Estat espanyol és el sector econòmic amb major afectació de l’ocupació temporal, àdhuc amb una proporció superior a la del sector privat. Aquesta afecta especialment alguns nivells de l’administració, com la local i l’autonòmica, i es concentra de forma desmesurada en alguns dels subsectors clau dins la prestació de serveis públics, com la sanitat i l’ensenyament, però no només en aquests.
Aquest conflicte ha generat una important dinàmica de litigiositat (amb un paper destacat, i no sempre positiu, d’alguns grans despatxos d’advocats), gran part de la qual ha acabat involucrant al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), mitjançant diverses “qüestions prejudicials” trameses al llarg del temps a aquesta instància judicial per part dels tribunals espanyols. Això ha estat així davant l’evidència de la no transposició a l’ordenament jurídic espanyol de la Directiva 1999/70/CE sobre el treball de durada determinada o, més ben dit, de la transposició només parcial de la mateixa a les activitats del sector privat. Aquest fet deixava oberta la via per a reclamar, en base a la Clàusula 5 de l’esmentada Directiva, i davant la inexistència en l’ordenament jurídic espanyol d’una sanció efectiva i dissuasòria a l’abús de temporalitat comès per les administracions, que es declarés el caràcter fix de la relació laboral com a sanció adequada a aquest abús, tal com es fa en la jurisdicció social al sector privat.
Si bé la jurisprudència que ha anat generant el TJUE des d’aleshores en relació amb aquesta qüestió no es decanta de forma clara i automàtica per aquesta conversió a la fixesa de les relacions laborals en abús de temporalitat, sí que resulta evident que les diverses Sentències i Autos que ha anat dictant els dos darrers anys apunten cada cop més en aquesta direcció, en constatar l’existència de l’abús i l’absència de cap mecanisme real i efectiu que es pugui considerar com a sanció dissuasòria a la comissió d’aquest. En qualsevol cas, i si bé a hores d’ara el TJUE no ha acabat d’indicar de forma clara quina és la solució adequada a la problemàtica, sí que ha palesat en la seva jurisprudència quina no és la solució, en establir que la inclusió de places ocupades per personal abusat en convocatòries d’oferta pública de torn lliure i de resolució incerta no pot considerar-se en cap cas com una sanció adequada a l’abús. Entre la jurisprudència europea recent que afecta aquest assumpte cal destacar la Sentència C103/18 i 429/18 del 19 de març del 2020, a més de l’Auto del 30 de setembre del 2020 contra la Cambra Municipal de Gondomar (Portugal), assumpte C-135/20, la Sentència d’11 de febrer del 2021, contra Topikis Aftodioikisis (OTA) “Dimos Agiou Nikolaou”, assumpte C-760/18, l’Auto de l’assumpte C-103/19, de 2 de juny, i la Sentència C-726/19, de 3 de juny del 2021.
“l’administració pública a l’Estat espanyol és el sector econòmic amb major afectació de l’ocupació temporal”
A partir d’aquí s’han produït nombroses sentències de fixesa a la jurisdicció social en el cas de personal interí laboral de les administracions i també de societats empresarials públiques sotmeses al TREBEP. Algunes de les darreres s’han donat a nivell de Tribunals Superiors de Justícia, en concret, a Galícia i a Madrid. La Sentència C-726/19 del TJUE, del 3 de juny, va obligar la Sala Social del Tribunal Suprem, fet poc habitual, a revisar la doctrina que fins aquell moment venia aplicant i, si bé es tornava a decantar per una figura que semblava que l’evolució de la controvèrsia ja havia descartat (la de l'”indefinit no fix”, que en realitat és una figura també temporal), circumscrivia de forma clara per primera vegada l’abús a les relacions laborals superiors a 3 anys. La jurisdicció contenciosa-administrativa, en canvi, s’està mostrant més refractària, a hores d’ara, a sotmetre’s a la jurisprudència comunitària decantant-se per la fixesa. Tanmateix, s’han dictat diverses sentències de fixesa en primera instància en jutjats contenciosos administratius, la primera de les quals el 8 de juny del 2020 en un cas portat per la Secció Sindical de la CGT a l’Ajuntament d’Alacant (si bé a hores d’ara desestimada pel TSJCV, i pendent de veure com s’acaba resolent en instància superior).
El conflicte, però, no es redueix només al seu tortuós recorregut jurídic, el qual encara no ha finalitzat, i que es troba condicionat en gran mesura pel conservadorisme d’una judicatura que es resisteix a deixar d’assimilar l’abús de temporalitat amb qualsevol altra situació d’accés “normal” a la funció pública, a la qual li són d’aplicació els principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat (obviant, així, que el personal abusat ja va accedir en el seu dia, i ho va fer mitjançant processos selectius als quals forçosament li eren d’aplicació d’aquests principis). Es troba condicionat també, per una àmplia resistència a admetre el principi de primacia del dret de la UE, contemplat en el propi ordenament jurídic espanyol. Això ens du a un xoc de legitimitats jurisdiccionals bastant ridícul, i a la llarga insostenible, alhora que el TJUE va estrenyent cada cop més el cercle, prejudicial rere prejudicial, amb els seus Autos i Sentències.
Però, com dèiem, el conflicte no es limita al seu vessant judicial, i ha generat una dinàmica de mobilitzacions inèdita, molt voluntarista i impregnada en molts casos per una forta actitud antisindical, en què ha pres protagonisme una xarxa multiforme i diversa de plataformes i col·lectius d’interins i interines. Al si de la mateixa el propi personal afectat ha pres la iniciativa en la denúncia del frau comès i en la defensa dels seus llocs de treball, en una experiència d’autoorganització gens habitual al sector de l’administració pública. Si bé la dinàmica generada al si d’aquesta xarxa és complexa i en alguns casos ha derivat en discursos i pràctiques amb les quals algunes de nosaltres ens hem sentit poc identificades, resulta evident també que aquest “moviment interí” està palesant i, d’alguna manera, encarnant, el més gran conflicte que s’ha donat en el sector públic des de l’època de les retallades salvatges de l’anterior crisi econòmica. No hi ha dubte tampoc que és el principal element que està posant en qüestió, ara mateix, la posició hegemònica dels sindicats del poder (CCOO, UGT, i CSIF) dins l’administració. Cal reconèixer, a més, que gran part de les seves mancances tenen a veure amb el fet que el sindicalisme combatiu no hem sabut donar una resposta adequada a la problemàtica, inquietuds i reivindicacions del col·lectiu, un fet sobre el qual convindria fer una profunda autocrítica, i de forma urgent. Si dins del moviment hi ha hagut marge perquè intentessin treure’n rèdit tota mena d’oportunistes de tots els colors, això ha estat així, és, en gran mesura, per culpa nostra.
La problemàtica de l’abús de temporalitat afecta centenars de milers de persones a totes les administracions de l’Estat. L’estimació que es fa des de les plataformes i col·lectius d’interines és d’unes 800.000 persones, i la que fa el Govern espanyol (òbviament, interessat a rebaixar al màxim la magnitud del problema) és d’unes 300.000. Recentment el Govern de l’Estat ha pres la iniciativa per a “resoldre” a la seva manera el conflicte per via legislativa, com a part dels compromisos adquirits amb la Comissió Europea en el marc del “Pla de Recuperació i Resiliència”, aprovat per a poder-se beneficiar dels anomenats fons “NextGenerationEU”. Aquesta comesa li ha correspost a l’efímer Ministre de Política Territorial i Funció Pública, durant 3 escassos mesos, l’inefable Miquel Iceta. L’operació preveia l’aprovació d’un “Acuerdazo” i un “Decretazo” exprés en ple període estival, que pogués ser convalidat en seu parlamentària al mes de juliol, per a minimitzar l’oposició social al carrer per part del col·lectiu afectat, i que permetés dir-li a la CE que s’havia legislat per a reduir la desmesurada temporalitat al sector públic espanyol. I així, el dia 5 de juliol el Ministeri subscrivia amb CCOO-UGT-CSIF a la Mesa General de Negociació de les Administracions Públiques l’anomenat “Acord sobre el Pla de xoc per a reduir la temporalitat a les administracions públiques”, el contingut del qual va ser aprovat en forma de Reial Decret-llei al Consell de Ministres el dia 6, i publicat l’endemà, 7 de juliol, al BOE. La nostra valoració sobre el mateix la vam expressar en un comunicat d’urgència difós el mateix dia 7, en el qual dèiem:
“L’Acord subscrit amb el Ministeri pels sindicats majoritaris (…), i el RDL subsegüent suposa, a parer nostre: • Una reedició d’anteriors “Acuerdazos” signats en època d’en Montoro, que aboca als interins en frau de llei a fer processos de concurs-oposició de torn lliure i resolució incerta si volen estabilitzar la seva relació laboral. • Una restricció màxima de les indemnitzacions (…) per cessament, de les quals es deixa fora als interins en abús que no entrin en el nou “procés d’estabilització”, tot establint, a més, una quantia mínima per a les mateixes (20 dies per any treballat), que en cap cas es pot concebre com una sanció proporcionada a l’abús. • La modificació de l’article 10 [i de l’article 11] del TREBEP inclosa en el RDL es traduirà forçosament en major precarietat i rotació laboral en el sector en el futur, i constitueix una porta oberta a la privatització de serveis. • No dona compliment en cap cas a la jurisprudència europea en relació a l’abús de temporalitat i a la seva sanció i és, més aviat, una burla de la mateixa.”
L'”Icetazo” va ser convalidat finalment, pels pèls, en votació parlamentària el dia 21 de juliol, en una sessió plenària esperpèntica. Per un sol vot, després de repetir la votació, que inicialment va donar com a resultat un empat, i amb el Govern del PSOE havent de pactar amb el seu soci de coalició, UP, i el seu principal aliat parlamentari, ERC, la tramitació posterior com a projecte de llei per a presentació d’esmenes. Aquesta tramitació es realitzarà per procediment d’urgència i és voluntat del Govern que estigui enllestida al mes d’octubre, la qual cosa ens marca de forma immediata el “tempo” per al conflicte. El que resulta evident és que ara mateix tenim un RDL aprovat i publicat al BOE que no compleix en absolut amb la jurisprudència europea, no satisfà les reivindicacions del col·lectiu, i que haurà de ser modificat molt substancialment en el tràmit d’esmenes si és que el resultat final ha d’aproximar-se mínimament a una solució justa i digna a la problemàtica que ens ocupa. Si no és així, la litigiositat continuarà, i el conflicte també. A hores d’ara, les possibles modificacions que s’han fet públiques (i que s’han difós àmpliament als mitjans, en una operació de propaganda a gran escala) són clarament insuficients i cal considerar-les com a poc més que un maquillatge per a justificar-ne la convalidació.
“aquest “moviment interí” està encarnant el més gran conflicte que s’ha donat en el sector públic des de l’època de les retallades salvatges”
Aquestes modificacions, pel que sabem, pretenen aprofitar la previsió continguda en l’art. 61.6 del TREBEP (accés via concurs de mèrits). Aquesta és una via possible, però que es troba lluny de l’aplicació directa de la jurisprudència europea que es contempla amb la “Proposició de llei d’estabilització de les treballadores i els treballadors del sector públic català” presentada per la CUP i ERC al Parlament de Catalunya, i que es troba actualment en tràmit. Una opció, la d’aquesta proposició de llei catalana, que seria clarament preferible, i que marca el camí el qual per a nosaltres hauria de ser la solució. En tot cas, la de l’art. 61.6 del TREBEP és una via possible, però no suposarà pas una solució al problema si no preveu que hi puguin entrar totes les casuístiques d’interines i temporals en abús, en els termes definits pel TJUE. D’altra banda, resulta evident que cal augmentar les indemnitzacions previstes per cessament, tant pels interins actualment en abús, com pels de nou ingrés. No es pot admetre que gent que ha patit un frau de llei es pugui acabar anant al carrer amb 20 dies per any treballat (i prenent com a referència només l’últim nomenament, obviant tots els anteriors a la darrera vacant ocupada). Les indemnitzacions contemplades haurien de ser, com a mínim, les equivalents a un acomiadament improcedent a la jurisdicció social, i han de contemplar tot l’historial de nomenaments successius de la persona abusada. També caldria introduir pròpiament una sanció econòmica a l’abús, més enllà de la indemnització al cessament, un aspecte totalment obviat en el RDL aprovat, malgrat totes les Sentències i Autos del TJUE que evidencien la necessitat (i l’obligatorietat) d’introduir en l’ordenament jurídic espanyol una sanció adequada i dissuasòria a l’abús.
Per últim, i per no allargar més aquest escrit, el text definitiu de la llei que s’aprovi a l’octubre, si vol resoldre el conflicte, haurà de modificar substancialment la regulació continguda en el RDL relativa a la modificació dels articles 10 i 11 del TREBEP en allò que afecta els interins i interines de nou ingrés, i a la sanció a l’abús en el futur. La regulació aprovada és una autèntica barbaritat, que no fa altra cosa que castigar als treballadors i treballadores que pateixin l’abús, tot trencant la seva vinculació laboral, amb una indemnització ridícula i insuficient, i no farà res més que augmentar exponencialment la precarietat i la rotació laboral en tot el sector de l’administració pública. Suposarà també, i això no ens cansarem de dir-ho, una evident porta oberta a la privatització dels serveis públics, fet pel qual ens hi hem d’oposar frontalment.
El 10 de març de 2021 es va portar a terme una vaga general de Sanitat i Serveis. Formant part de la mesa sindical de sanitat la CGT va deixar clara la postura davant dels menysteniments que el sistema ha fet a la població i a les treballadores i treballadors. Va ser la primera vaga inclusiva que es portava a terme a Catalunya on tots els sectors que donen servei a la salut i benestar, estaven cridats a la vaga. Amb uns mínims màxims, el suport als carrers i des dels centres de treballs amb una crida a la situació que patim per un sistema que comença a treballar més com una multinacional que com uns serveis a la ciutadania.
La falta de recursos dels sistemes i les retallades de drets laborals va fer que moltes de nosaltres, cansades de maltractaments, cridéssim als carrers el nostre descontent davant del sistema i el seu funcionament.
Hem patit, però ara toca lluitar! No podem callar més, amb un discurs per part de tots els sistemes molt humà, a parer nostre només és humà el discurs no la realitat del que vivim. Ens tenen treballant amb un estrès psicosocial i físic brutal, som un dels sectors més forts de sustentació de la ciutadania i juguen amb els nostres sentiments. Som uns dels col·lectius pitjors tractats.
Els diferents sectors ens expliquen la seva realitat i les condicions laborals supeditades sempre al benestar de les persones, el sistema ho sap i juga amb les administracions, sense possibilitat de secundar les vagues degut a la pressió assistencial i a la responsabilitat de les treballadores davant la societat.
Fa anys un president de la Generalitat va dir que els qui treballàvem a la sanitat i els serveis era per vocació, trobarem el punt d’equilibri per fer-nos sentir sense que recaigui amb el que tant estimem la qualitat del nostre treball.
Teleassistència
La CGT va entrar amb força el 2020 al Servei de teleassistència de la ciutat de Barcelona, sent majoria al comitè d’empresa, i mantenint el 40% de representativitat al comitè de la Diputació.
És un servei essencial i públic en mans privades, amb conveni precari, el de la dependència, patint retallades concurs rere concurs. Reclamem la vacunació i el reconeixement de la Covid-19 com a malaltia professional a més d’un conveni digne.
Celia SanJuan CGT Barcelona
Servei d’Atenció Domiciliària
A finals del 2018, un grup de treballadores del Servei d’Atenció Domiciliaria (SAD), fartes de veure’s trepitjades contínuament per les empreses i sindicats que paraven les seves reivindicacions, van començar a organitzar-se amb la CGT. D’aquí van sorgir noves seccions sindicals i, aquest any, a la ciutat de Barcelona, la CGT es converteix en la primera força sindical als comitès d’empresa. El nostre objectiu és organitzar-nos amb companyes de tot el territori i poder fer una lluita comuna.
És un servei essencial que no ha tingut paga Covid, escassetat brutal d’EPIS i a sobre amb baixes per contagi al 75% del sou. El conveni firmat per CCOO i UGT amb convivència que gestionen els serveis públics permet sous que no arriben a 900 euros, jornades de 35 hores partides amb un sistema pervers de bossa d’hores que les treballadores “deuen” a l’empresa quan falla una visita domiciliària.
El SAD i Teleassistència són dos serveis públics de gestió privada, ens uneix l’atenció a un dels col·lectius més vulnerables de la societat, la gent gran.
Dora Inés Sánchez Mariño, CGT Barcelona
Hospitals públics
Els hospitals públics després d’anys de retallades tant en drets laborals com de recursos al malalt, no visibles per a ells i elles però si per les treballadores d’una manera assistencial. Moltes de nosaltres feia anys que fem una crida a aturar el desmantellament, observant que en situacions normals les llistes d’espera sobrepassaven la necessitat d’una població i que els passadissos de les urgències es reconvertien en llits on els malalts passaven dies, al mateix temps que els grans empresaris de la sanitat volien participar d’una manera lucrativa a la nostra salut, intentant treure un benefici.
Tinc clar que tenim els pitjors empresaris, no es pot entendre d’una altra forma donat que la sanitat és deficitària, no?
Demandes tan clares com l’encavalcament horari, que les treballadores no assumeixin la seguretat del canvi de torn del seu temps personal o que totes tinguem dret als 14 festius anuals són demandes molt bàsiques que a qualsevol empresa són reconegudes per l’empresari.
Que la formació per tindre professionals qualificats és totalment econòmica, mitjançant màsters i postgraus invertint part del nostre sou per tindre millors contractes o mitjançant cursos de sindicats que fidelitzen afiliats amb rebaixes i mercantilitzant la formació dels i les professionals, quan aquesta formació hauria de ser per part de l’empresa totalment gratuïta.
La fuga de professionals del sistema públic no és una casualitat, és un maltractament d’aquests durant dècades fins a obtenir una plaça, no tothom aguanta. Una vegada la tens la realitat és que les condicions laborals no lluitades, per una precarització de la contractació d’un gran nombre de companys i companyes s’arrossega durant tota la seva vida laboral.
Aquesta pandèmia ha deixat clara les nostres queixes i demandes donant la raó a totes les mancances davant d’un sistema polític que “brinda homenatge als grans capitals sanitaris”.
Maribel Ramírez Gallardo, CGT Baix Llobregat
Transport sanitari
Creiem convenient sortir al carrer a reivindicar tota l’explotació, precarització i desprotecció que patim des de fa anys al servei d’ambulàncies de Catalunya.
Per desgràcia, continuem en mans privades d’autèntics taurons que volen augmentar els seus beneficis a costa de vides o explotació. Era necessari sortir i explicar a la població que potser la pròxima vegada ens plantem… el nostre compromís té un límit: la nostra salut i la de les nostres famílies, aquest límit s’està sobrepassant des de fa molt de temps.
Les nostres reivindicacions són bàsiques perquè el servei d’ambulàncies a Catalunya sigui segur i eficient.
L’eliminació de contractes en pràctiques, internalització, provisió i gestió pública dels serveis d’ambulàncies (TSNU, TSU i centre de coordinació), conveni SEM per tot el personal, formació igualitari per tot el sector, reconeixement de tasques…
Creiem que totes aquestes demandes són fonamentals i necessàries pel benefici de la ciutadania, fent que sigui un servei públic i de qualitat.
Samuel López Yuste, CGT Baix Llobregat
Hospitals privats
Durant la pandèmia, a l’estar minvat el sistema sanitari públic i concertat, les companyes hem estat al peu del canó, no se’ls ha reconegut el seu esforç davant de la pandèmia. Els beneficis se’ls han emportat les empreses privades els seus patrons i les treballadores han sigut utilitzades com a mà d’obra barata de pandèmia. La falta de reconeixement per part de la Generalitat quan diàriament ingressaven pacients amb Covid, van premiar el servei públic i al SISCAT amb una paga ridícula i ofensiva per categories, als hospitals privats no ens van arribar ni a ofendre perquè no se’ns ha tingut en compte per la paga Covid, fins i tot varen incloure a les residències, però es van deixar els hospitals privats. Les empreses ens exigeixen un nivell d’expertesa amb màsters i postgraus i no se’ns valora. Això va provocar una fuga massiva als hospitals públics, generant una càrrega assistencial brutal a les companyes que es van quedar al privat, augmentant les càrregues de treball, augment d’hores extres que posa en risc la vida dels malalts que, siguin del sistema que siguin, són persones.
“vam haver de treballar sense EPI’s, doblant torns en condicions infrahumanes”
Els polítics que s’omplen la boca amb la sanitat pública són els mateixos que permeten l’associació de multinacionals, tant nacionals com estrangeres, que el que fan és empobrir les condicions laborals de les treballadores.
Luis San Martin, CGT Barcelona
Residències
Són centres abandonats en el moment del pic de pandèmia, 29.473 morts en les residències. D’aquestes, sense diagnòstic Covid, aproximadament uns 10.000, molts d’ells sense possibilitat d’accedir a un hospital.
Conveni “escombraria” pactat pels grans sindicats amb les patronals, horaris i sous mínims i indignes. Vam haver de treballar sense EPI’s, doblant torns en condicions infrahumanes. Vam ser abandonats pel sistema i patronals tant les persones grans com els i les treballadores.
Va ser un cop molt dur, el vincle familiar que es dóna als centres de gent gran a causa de la relació del dia a dia amb aquestes persones, sense possibilitat ni recurs per poder fer res, ha comportat molts problemes psicològics a la salut de les treballadores.
Abans de la pandèmia ja denunciàvem que les plantilles eren insuficients i com a tots els serveis privatitzats ens ha donat la raó. La pandèmia ens ha deixat veure que els nostres grans estaven en condicions lamentables.
Demanem la dignificació de les condicions laborals i socials d’una manera real que es reflecteixi en millors condicions laborals i millors serveis.
Luis San Juan, CGT Barcelona
Atenció Primària
L’atenció Primària és la porta d’entrada del poble al sistema de salut, i les retallades de fa més d’una dècada van deixar una Atenció Primària ferida i amb els seus professionals sota mínims i que encara no han recuperat tots els drets sostrets fa més d’una dècada.
Fa un any vam començar a fer front a la pandèmia amb un 16% del total del pressupost de Salut, quan l’OMS demana un 25%, i si s’han en sortit ha estat per les seves treballadores, tot i la manca de recursos i d’EPI adequats al començament, que van deixar una pila de treballadores malaltes i amb seqüeles. Aquest 25% de pressupost permetria:
– Recuperar l’atenció integral i longitudinal a les persones, incorporant de nou als EAP les funcions sostretes per la creació de nous dispositius d’atenció (ESIC…)
– Supressió d’aquests dispositius, tant si són del marc hospitalari com primari, i incorporació d’aquests recursos als EAP.
– Fer un millor seguiment a una població envellida amb patologies cròniques i amb un temps de consulta adequat.
– Potenciar la medicina comunitària, per fomentar l’autocura de les persones.
– Accelerar els processos de selecció de les treballadores i eliminar la precarietat en la contractació
– Cobrir totes les absències del personal i recuperar places amortitzades…
Cal potenciar el reconeixement social de la tasca de l’Atenció Primària i dotar-la de la capacitat d’incidir sobre tot el procés assistencial i les llistes d’espera dels serveis especialitzats, i amb bona coordinació amb els serveis socials i sanitaris.
Lourdes Prieto Cabo, CGT Baix Llobregat
061 Teleassistència
Hem multiplicat la càrrega de treball i vista reduïda les nostres retribucions. S’ha ampliat la plantilla, però no la inversió envers el servei, condicionant així els plusos variables obtinguts per licitació.
Demanem la internalització del servei del 061 perquè aquest deixi de ser un negoci on es lucren empreses voltor. La inversió que es realitza en aquestes empreses ha de recaure sobre la plantilla.
El reconeixement de la nostra categoria professional amb el seu respectiu conveni propi (actualment reconeguts com a telemàrqueting, hem treballat més que mai durant la pandèmia i no se’ns ha reconegut ni recompensat), sent exclosos de la coronopaga per part de l’Administració.
Demanem una conciliació familiar i jornades dignes, ja que actualment, les gestores del 061 reben el seu calendari mes a mes amb una antelació de deu dies.
Al final es redueix en “a mateix treball mateixes condicions”, ja n’hi ha prou de subcontractacions.
Durant aquesta situació de crisi sanitària i econòmica, que estem vivint, hem constatat que hi ha una càrrega oculta de la pandèmia sobre les dones. S’estan donant infinitat de situacions en les quals les dones ens trobem en situació de desigualtat i s’estan magnificant les desigualtats ja existents; per tant, constatem que tindrà un cost especialment alt per nosaltres.
Hi ha uns aspectes que reflecteixen clarament aquestes desigualtats:
Les condicions laborals de les dones, amb uns treballs cada vegada més precaritzats.
Les mesures econòmiques adoptades pels Governs deixant una altra vegada fora a col·lectius precaritzats i vulnerables, grups socials invisibilitzats com els manters, les treballadores sexuals, les treballadores de la llar, tots i totes treballadores de l’economia submergida.
La càrrega en el treball de cures, suposant un augment de les cures com a càrrega femenina, les dones estem carregant amb la cura dels fills, l’aprovisionament, cuinar, netejar, cures als familiars grans i/o dependentes, i la carrega domèstica.
La major incidència de la violència de gènere sota el confinament.
Conciliació familiar; enganyosa en aquests moments, ja que moltes empreses pretenen enganyar a les treballadores, fent creure que el teletreball era una mesura de conciliació.
Degut a aquesta situació, des dels grups de dones de CGT i la secretària de gènere de Catalunya, hem estat elaborant i difonent diferents manifestos i articles denunciant i explicant com estem patint aquestes situacions de desigualtats:
I diferents articles en la Revista Catalunya dels mesos de maig i juny:
-Coronavirus i desigualtats de gènere. Repercussions de l’estat de confinament a les dones. Revista Catalunya. (Maig).
-Les dones ja hem tingut prou, ara exigim canviar el sistema. Revista Catalunya. (Juny).
Des de la Secretaria de Gènere de CGT Catalunya i CGT Berga, s’ha elaborat una Guia de Recursos i Mesures sobre conciliació laboral i familiar. Una eina molt útil per conèixer quines son les mesures reals de conciliació (no s’ha inclòs permisos de maternitat ni lactància), amb la finalitat que serveixi per a resoldre dubtes actuals i que ajudi a les companyes en una lluita per aconseguir una veritable conciliació laboral i familiar de qualitat, en aquest context de crisi.
Fins fa molt poc, l’única mesura de conciliació familiar era la reducció de jornada establerta als Estatuts dels Treballadors i Treballadores. Amb l’última modificació del RD 6/2019 s’amplia l’opció d’adaptació de la jornada i la modalitat (treball a distància i teletreball) amb la finalitat de generar una conciliació sense reduir la jornada laboral. Ara, a més, se suma el Plan Me Cuida, pensat expressament per l’actual crisi sanitària, que va entrar en vigor el març de 2020 i prorrogat, de moment, fins finals de maig del 2021.
Així i tot, aquestes mesures de conciliació familiar segueixen sent molt insuficients i evidencien la greu desigualtat de gènere en l’àmbit laboral, la qual repercuteix en diversos àmbits de la nostra vida.
Les actuals mesures de conciliació no pretenen canviar ni els rols de gènere ni la qualitat de les cures i per tant, enforteixen més aquesta segregació vertical. Per tant, més que mai hem d’exigir recursos per atendre les necessitats de cures així com una veritable coresponsabilitat del treball de cures a tota la societat.
La conciliació, en definitiva, concepte de per si poc normalitzat, esdevé en molts casos pràcticament inexistent, sobretot pel que fa a les famílies monomarentals. Sense oblidar que moltes dones majors de 65 anys viuen soles.
Teletreball
A l’inici d’aquest temps de pandèmia, als mitjans es parlava del teletreball com la gran novetat, una situació estranya, el significat de la qual era una absoluta incògnita: com funcionava, qui podria fer-ho, quina era la seva dimensió real en el món laboral.
Per a molts era evident el seu caràcter de privilegi dins del món del treball, perquè no tots els sectors podrien utilitzar-lo com a modalitat. L’emergència sanitària va deixar en evidència que gran part dels àmbits on es podia dur a terme, no estaven preparats per a assumir-lo ni organitzacional ment, ni legalment, ni tècnicament, ni des de la prevenció de riscos laborals. Tot això està canviant ara amb la recent Llei de Teletreball del govern espanyol (Reial Decret Llei 28/2020).
Tot i que alguns convenis contemplen el teletreball també com a mecanisme de conciliació familiar, la situació de confinament ha fet sortir les limitacions que comporta haver de treballar al mateix temps que s’està a cura de menors, avis o persones en situació de dependència. També ha passat que diferents membres de la família han hagut de fer ús de l’ordinador o altres dispositius i connexions a internet i, finalment, ha sortit a la llum la bretxa digital que s’ha fet evident en l’àmbit d’escoles , instituts i llars.
Malgrat tots aquests factors, el teletreball s’ha presentat com una solució immediata i relativament eficaç per a mantenir en funcionament empreses i institucions que, d’una altra manera, haurien posat en perill un gran nombre de llocs de treball. En aquest sentit, un privilegi, quan hem vist una successió d’EROs, ERTOs i acomiadaments per tot arreu que han fet estralls entre la classe treballadora, portant sofriment, incertesa i des protecció a moltíssimes treballadores.
Malauradament, el teletreball sempre fa que es treballi més, es sumen dues hores més a la jornada laboral, es continua connectat més enllà de l’horari laboral.
“posar la vida al centre suposa tenir-ne cura, un treball que s’ha de valorar i compartir”
Per tant, queda demostrat que el teletreball és el parany d’un vell conte d’explotació. El caràcter de novetat del teletreball no és tal: fa anys que hi ha sectors precaritzats i externalitzats que es veuen sotmesos a aquesta organització d’explotació i desconnexió entre treballadores, sistemes especialitzats a afeblir solidaritats. Pensem en tota la gamma de falses autònomes, des de les informàtiques aïllades a casa seva, amb dates de lliurament absurdes que els obliguen a treballar caps de setmana sencers, fins a professorat “col·laborador”, aquest últim l’eufemisme utilitzat en la UOC per a denominar aquelles docents precàries que no tenen contractes laborals, sinó “contractació de serveis”.
Definitivament, el privilegi es presenta com una explotació aguda i silenciosa, sobre tot per les dones, les quals encara assumeixen més càrregues i majors responsabilitats en la cura d’infants i tasques de la casa.
Dones embarassades i Covid-19
Com hem anat dient, en el transcurs d’aquesta pandèmia hem vist, una vegada més, com s’han ignorat les necessitats intrínseques de les dones en tota la seva diversitat.
L’agressió del Covid-19 suposa un risc major per a les treballadores atès que per raons biològiques, en els cossos nascuts com a dones, impacta el període de gestació, els tractaments per a la reproducció assistida, la cura maternal i la lactància natural, així com també tots els riscos que es poden derivar de compaginar aquests períodes amb la feina. Això suposa un risc físic i psíquic major, ja que es tracta d’una situació emocionalment insofrible gestionar la maternitat i/o lactància amb els possibles contagis als que poden estar exposades en els centres de treball, inclosos els desplaçaments, en l’actual estat en el que ens trobem.
Ara més que mai cal fer prevaldre com a compromís social el dret a la seguretat de la salut de les persones i, principalment, d’aquelles especialment sensibles a l’exposició del Covid-19 o en situacions més vulnerades: famílies monomarentals, excloses i/o violentades, amb fill/es menors de 14 anys, entre d’altres situacions d’opressió.
Una altra conseqüència negativa és que al no existir un suport potent per part de l’Estat cap a la maternitat, moltes empreses eviten contractar, escindeixen o no renoven el contracte de treball a dones amb possibilitat de quedar-se embarassades o que estiguin ja en gestació. Per tant, de tot això podem extreure que quan una dona decideix ser mare se la penalitza al mercat laboral i a més a més, la seva vida es torna més precària.
Per evitar això, cal negociar uns Plans d’Igualtat de qualitat a la nostra feina.
Salut i treball
Un altre punt preocupant de l’impacte de les mesures de conciliació és a l’àmbit de la salut. Com alerten molts col·lectius feministes i de la salut, les actuals mesures forcen que les persones que han de compaginar el treball assalariat amb el treball de cures familiar tinguin una sobrecàrrega que repercuteix directament en el descans, provocant l’esgotament físic i emocional. Segons dades de l’associació SalutMental Catalunya, aquests episodis d’estrès per no arribar a acomplir degudament totes les tasques, tant productives com reproductives, en molts casos es tradueixen en episodis d’estrès, frustració i angoixa que poden generar problemes de salut mental més greus (depressió, ansietat, trastorn per estrès posttraumàtic, trastorns per consum de tòxics…). En el cas de famílies monoparentals, aquest panorama es veu agreujat tant si la mare ha de teletreballar des de casa, com si ha d’anar a treballar fora.
Observem que s’està produint una total manca de compliment pel que fa a la prevenció de riscos laborals que patim principalment les dones, sense recursos per treballar en condicions i ni tan sols se’ns fan tests de diagnòstic. Una gestió pèssima de la crisi que aboca a la classe treballadora a arriscar-se la salut.
Un clar exemple: La crisi sanitària no ha fet més que evidenciar la greu desigualtat de gènere en les relacions laborals. L’Estat espanyol ha adoptat només 1 mesura per reforçar la seguretat econòmica de les dones. De moment, aquesta mesura es resumeix al Plan Me Cuida, i l’únic avanç que aporta és poder demanar l’adaptació 24 hores abans, enlloc de 15.
Què vol dir “Posar la vida al centre”?
Últimament estem escoltant que cal posar la vida al centre. Però què vol dir això. Que cal tenir en compta que aquesta normalització d’injustícies estructurals, com es denuncia des del feminisme, transcendeix a més la qüestió de gènere (si bé és transversal a la majoria d’elles): afecta també a tots aquells col·lectius que la societat ha anat deixant al marge per poder continuar mantenint l’aparença de ser operatiu i eficient. Estem parlant de les persones que viuen al carrer, de la pobresa crònica, les migrades injustament i il·legalment recloses en els CIES, les persones grans que malviuen en soledat, les que pateixen explotació laboral, l’opacitat d’un sistema penitenciari que segueix considerant-se un espai aliè pel conjunt de la ciutadania, i un llarg etcètera. Una realitat que només acceptem en la mesura en què es manté invisibilitzada. A més l’administració, amb uns serveis d’atenció social insuficients, condemna als col·lectius més precaris a una exclusió social, ampliant-se l’elevada feminització de la pobresa i provocant dificultats econòmiques per poder pagar el lloguer, llum, aigua… Per contra, la ciutadania ens estem organitzant creant xarxes de suport mutu als barris i poblacions; on es segueix lluitant per reivindicacions concretes com la campanya de vaga de lloguers que va començar l’abril del 2020 i que gràcies a aquestes lluites es va aconseguir que el govern aprovés el decret llei que evita desnonaments durant l’estat d’alarma, malgrat que segueixen havent-hi desnonaments per tot arreu.
Posar la vida al centre suposa assumir tenir-ne cura, i és un treball que s’ha de valorar i compartir. Hi ha d’haver una educació a les escoles des dels primers anys per conèixer la responsabilitat d’assumir al llarg de la vida el compromís de cuidar-la. Alhora, l’obligació de la societat i els governs de quantificar el valor econòmic que suposa, que les dones hagin assumit i assumeixin el fer-se càrrec de les cures de la família. Posar la vida al centre suposa no oblidar a les treballadores de la llar, serveis d’atenció domiciliaria, i sector social, amb unes condicions laborals molt precaritzades i d’explotació, a vegades sense contracte laboral; si arrel de la pandèmia la societat ens hem adonat que son tasques essencials, les hem de valoritzar.
Què podem fer?
Per acabar, volem assenyalar com amb la crisi sanitària i econòmica generada per la pandèmia, ha sortit a la llum la precarietat existent als serveis públics en aquest suposat Estat de Benestar, a causa de les constants retallades d’ anys anteriors, que s’ha hagut d’equilibrar amb el sobre esforç de les professionals amb la conseqüent agreujament de la seva salut.
Però també creiem que les crisis ens han de servir per fer-nos veure com n’és d’important la lluita i l’organització social, així com generar xarxes a l’empresa i a tota la societat.
Més que mai hem de lluitar per aconseguir fer possibles els canvis necessaris. Lluitar per la incorporació de la perspectiva de gènere en les polítiques actives de treball, i aprofitar que actualment tenim l’oportunitat de fer-ho negociant uns Plans d’Igualtat de qualitat, que han d’ésser renovats o creats gràcies als nous RD 901/2020 i 902/2020. Aquests Plans d’igualtat són tan important com ho són els Convenis, per tant, totes les millores que podem afegir al Pla tindran la mateixa vigència i validesa que el del Conveni.
Lluitemperquè aquesta crisi no la paguem les de sempre.
Per aconseguir-ho, cal afiliar-nos a un sindicat combatiu i de classe com la CGT. Només organitzades aconseguirem no perdre cap dels drets aconseguits a nivell laboral, sindical, familiar i social. Per aquesta raó és fonamental no quedar-nos aïllades.
Per tot això, és fonamental la lluita per tots els nostres drets i la lluita per posarfi a les situacions de discriminació cap a les dones. I concretament, la lluita per una millora de les condicions laborals, la qual segueix sent fonamental, amb Covid o sense, perquè, malauradament, sense recursos econòmics les dones ens convertim en persones dependent d’un altre o de l’Estat, sense llibertat ni possibilitats d’autorrealizat-nos com a persones.
Des de CGT, i com a dones organitzades no ens aturarem. Continuarem lluitant per aconseguir:
Mesures per prevenir i eradicar la violència de gènere.
La incorporació de la perspectiva feminista en les polítiques actives del treball.
Reconeixement de les cures i de l’àmbit domèstic com a un treball indispensable pel funcionament de la societat
Dotació de recursos per aconseguir una veritable coresponsabilitat del treball de cures.
Exigir el permís retribuït per deure inexcusable com a mecanisme que, per una banda, garanteixi una conciliació laboral i familiar de qualitat que prioritzi la vida enfront del capital i, que per l’altra, l’empresariat assumeixi la seva responsabilitat social.
Exigir la implementació de mesures reals de conciliació a llarg termini, flexibles i adaptades a la situació de cada nucli familiar.
LA POR NO ENS PARALITZARA, CONTINUAREM LLIURES I COMBATIVES, MOVILITZANT-NOS PER UNES VIDES DIGNES.
Rosalia Molina Puyalón . CGT Ensenyament Barcelona
Que gairebé el 40% de les treballadores de l’educació estiguin en situació de precarietat no és conseqüència de la COVID 19. La causa profunda està en el model laboral capitalista imposat des de les dècades vuitanta i noranta per les decisions polítiques dels governs.
“Retallar en educació i, concretament en els drets laborals de les treballadores de les escoles infantils municipals és una decisió política”, deia un manifest de les treballadores de l’escoles bressol que denunciava la gestió de l’Ajuntament de Barcelona.
Una més dels centenars de denúncies de les treballadores precàries de l’educació: educadores d’infantil, per a nens i nenes amb necessitats especials, educadores emocionals i totes aquelles que ni tan sols són considerades part del personal educatiu, com les monitores de temps lliure i menjador o d’extraescolars i de suport.
Però aquesta denúncia és una sentència implacable: l’arrel de la precarietat no és un virus que va fer “inevitable” aquesta situació de major explotació. Governs, central i autonòmics, ajuntaments -de partits de dretes i els del “canvi”-, ministeri i ministres d’Educació han pres durant dècades la decisió política que les pernicioses reformes laborals i les retallades en educació recaurien en la classe treballadora i que les conseqüències serien encara pitjor per als sectors precaris, altament feminitzats. Per això és que la lluita contra la precarietat en l’educació també té “rostre de dona”.
En l’última dècada s’ha retallat més de 6.000 milions d’euros, la qual cosa ha suposat la pèrdua de 22.000 docents, augment d’alumnes per aula, disminució de les inversions, retallada en els programes d’atenció a la diversitat i a les dificultats d’aprenentatge, reducció de les ajudes mitjanes rebudes pels becaris o de l’augment de les taxes acadèmiques. Això està afectant greument un començament del curs travessat per la segona ona a tota la comunitat educativa, però encara més als sectors precaris. És imprescindible la unitat de plantilla fixa, subcontractada i externalitzada per a l’organització contra totes aquestes “decisions polítiques” dels governs, amb la complicitat de les direccions dels sindicats “majoritaris”.
Model laboral del capitalisme espanyol: externalització i privatització de treballs essencials a les escoles públiques
Des dels governs de Felipe González d’ara endavant es van anar imposant diverses reformes laborals, des de 1997 moltes amb la signatura de les direccions dels grans sindicats. Aquestes van inaugurar les ETTs (Empreses de Treball Temporal), els contractes porqueria, les subcontractacions i tota la configuració del model laboral espanyol de precarietat. La reforma laboral del 2012 del PP va aprofundir i va consolidar el model de la subcontractació sense límit, determinat per la contractació a través d’empreses multiserveis (EMS) que en els centres de treballs públics es van estendre com un virus, beneficiant-se d’un gran buit legal en relació a la seva activitat, donant via lliure a salaris basats en l’SMI (Salari Mínim Interprofessional), per fora dels convenis sectorials i molt més baixos en relació als quals es podrien percebre en contractes públics i plantilla fixa. Les precàries de l’educació contractades per les EMS realitzen la seva activitat de caràcter permanent com a educadores, però sota contractes amb empreses externalitzades de servei d’àpats, hostaleria o col·lectivitats durant dècades.
Empreses com Aramark o Endemar, Paideia, Diverjoc, Cuina justa o la Pere Tarrès són les que ofereixen serveis d’educació extraescolar però també de servei d’àpats i cuina. Obtenen alts guanys dels centres públics no sols a costa de baixos salaris, sinó també de la molt mala qualitat del servei d’alimentació.
Després de la pandèmia tot ha empitjorat, “Si ens toca un nen o nena en confinament del nostre anomenat ‘grup bombolla’, no tenim ni tan sols una màscara en condicions, ni baixes mèdiques, ni PCR. I a més del nostre treball hem de netejar i desinfectar totes les taules i les cadires del menjador, mentre cuidem dels nens”, explica Alba, monitora d’una escola del Guinardó, contractada per una empresa multinacional.
Les monitores de temps lliure i menjador han estat un dels col·lectius més perjudicats, només a Catalunya, són més de 20.000 persones a les quals es van acomiadar o suspès el seu contracte amb ERTOs el mes de març i van passar a cobrar entre 200 i 300 euros, unes altres ni tan sols han cobrat des de març i altres milers sota contracte d’obra i servei ni tan sols van tenir dret a una prestació: “Per què totes aquestes suspensions que ens estan imposant, no són considerades igual que els confinaments i baixes per coronavirus? És a dir amb el 100% de salari i a càrrec de les mútues? Perquè tenim contractes precaris d’empreses privades, que ens tracten com a material descartable”, explica Alba.
“si la doble càrrega ja era pesada abans de la pandèmia, ara s’està fent insuportable i insostenible”
En una situació similar es troben les educadores d’educació infantil de 0 a 3 anys de Barcelona davant les noves condicions contractuals aplicades per l’Ajuntament, que inclou la rescissió dels seus contractes en cas de tancament d’escoles a causa de la pandèmia. De fet, fins fa poques setmanes totes elles es trobaven des del mes de març en l’atur o sense prestació ni dret a ERTO. A més, “Fa 11 anys (que …) sense convocatòries d’oposicions i l’únic camí per a formar part d’aquestes sigui la bossa de substitucions que ara ens porta fins a on estem”, denuncien en un manifest.
Des del començament de curs no hi ha hagut cap mena d’augment de personal per a cobrir les necessitats de la COVID ni per part de l’administració ni molt menys de les empreses. Les precàries de l’educació no estan incloses en els protocols del departament d’educació i sanitat, no se les considera en contacte estret, malgrat compartir espais de menys de 2 metres de distància i gairebé mitja hora amb nens sense màscara en els menjadors. “Aquesta pandèmia ha maximitzat una situació de precarietat prèvia. Som treballadores de moltes edats i veus com a companyes teves van amb por de treballar perquè hi ha una desorganització total per part de l’empresa. I per als protocols del Govern central i del Govern català semblés que nosaltres som invisibles”, explica Anna, treballadora de suport escolar i extraescolars d’una altra escola del barri de Sant Andreu de Barcelona.
Essencials per a la conciliació, però no “cuiden a les que cuiden”
En el llibre Patriarcat i Capitalisme. Feminisme, classe i diversitat (C. L. Burgueño, J. L. Martínez, Akal, 2019), dediquem un capítol especial a analitzar la divisió sexual del treball sota la qual, els treballs assalariats vinculats a les cures i la reproducció, han estat històricament infravalorats pel sistema capitalista i patriarcal per a imposar major explotació, tota mena de bretxes i desigualtats. Paradoxalment, actualment aquelles tasques que sota la pandèmia es consideren de “primera línia”, els qui pateixen major explotació són els sectors essencials, altament feminitzats: neteja, sanitaris, d’educació o supermercats. Treballs que van redoblar la seva jornada laboral i estan molt exposades al contagi.
En l’educació les dones representen el 67 per cent, però només si considerem al personal sota contracte públic, ja que el sector externalitzat representa el 40 per cent del personal a les escoles i el 95 per cent són dones i la resta de treballadors masculins són majoritàriament joves. Que aquest exèrcit d’educadores són una sustentació essencial de la tan reclamada conciliació és innegable.
“Les monitores de menjador garantim que les famílies tinguin on deixar als seus fills per a menjar mentre treballen. En plena pandèmia durant l’estiu ja ens estaven dient les empreses per a la reobertura dels casals d’estiu. Clar que som essencials, però gairebé 25.000 que arribem a ser a Catalunya hem estat en ERTOs i EROs”, explica Mercè, monitora d’una escola del barri Trinitat Vella. A més, els seus precaris treballs sempre van acompanyats de tota mena de tasques de cura, com de “cangurs”, professores particulars, monitores de transport escolar, entre altres, encara que ja la gran majoria sense contracte i amb una gran inestabilitat salarial i laboral.
Ara bé, l’equació és contrària si alguna treballadora té la mala sort que el seu fill o filla acabi en confinament: no hi haurà ni permís retributiu ni baixa mèdica per a ella. Així ens ho explica Eva, monitora i educadora extraescolar de Girona: “El dia que el meu fill va haver d’estar confinat i fer-se el PCR l’empresa em va descomptar els dies sencers. És indignant que no tinguem dret a un permís retributiu com a qualsevol educadora contractada per un centre públic”.
Si la doble càrrega ja era pesada abans de la pandèmia, ara s’està fent insuportable i insostenible per a les treballadores, al punt de veure’s obligades en molts casos a abandonar el treball per a tornar a recloure’s en la llar. Clar que no serà tampoc una decisió de les treballadores, sinó que és part d’una altra decisió política governamental des que van retallar en Serveis Socials i l’educació de 0 a 3 anys -guarderies- són un luxe per a les famílies de la classe treballadora.
La imprescindible unitat entre empleades públiques i precaritzades de l’educació
Les més “oblidats i oblidades” venen trepitjant els carrers des de fa anys amb processos de lluita i autoorganització amb la joventut i les dones en primera línia: Les Kellys, les treballadores de serveis socials, de la neteja i cures, els MIR, sectors precaris de l’educació i la sanitat, els Riders, Amazon, Globo, Telepizza, entre molts més.
Cal prendre una altra “decisió política”: unificar les demandes dels sectors més precaris, subcontractats i altament representat per les dones i franges de la joventut, amb els reclams de les empleades públiques de l’educació. Les primeres exigeixen “N’hi ha prou de subcontractes i precarietat. Internalització és la solució!”. Les segones, exigeixen la implementació i planificació eficient de les mesures de seguretat i salut, la reducció de les ràtios, un increment de personal docent i no docent dels serveis educatius, de recursos i mitjans digitals. Sota aquesta unitat cal lluitar per una educació pública, universal, gratuïta i de qualitat.
