Ni oblit, ni perdó. Justícia i reparació. El cas de Juan Gabriel (Knafo)

Redacció Catalunya

El 3 de març de 1976, dins el marc de les lluites reivindicatives i després de mesos d’aturades i vagues, a Vitòria-Gasteiz foren assassinats cinc treballadors mentre es realitzava una assemblea multitudinària en una església del barri obrer de Zaramaga. Dos dies més tard, Tarragona va ser seu d’una manifestació multitudinària en solidaritat amb els fets de Vitòria. Va ser aquell dia, quan Juan Gabriel Rodrigo Knafo va morir després d’un accident produït en una persecució policial. A dia d’avui encara no s’han esclarit els motius de la seva mort tot i el treball i pressió constant de la seva família i diferents entitats de Tarragona mantenen la lluita perquè es reobri el cas i es faci justícia i reparació.

Parlem amb la Matilde Rodrigo Knafo, germana de Juan Gabriel.

Matilde, què va passar a Tarragona al 5 de març del 1976?

En aquella època  a Tarragona es construïa el Complex Petroquímic del Morell-La Pobla, conegut com la Refineria, i allà també es respiraven aires reivindicatius. Les morts de Vitòria fan que els treballadors es reuneixin en assemblea per a mostrar la seva solidaritat i es decideix realitzar una marxa el 5 de març des de la refineria fins a Tarragona, sota el lema “Vitoria hermanos, nosotros no olvidamos”

Entenem que Rodrigo Knafo es va unir a aquesta mobilització i es va produir una persecució policial que  va acabar amb la seva mort. Ho pots explicar?

El meu germà Juan Gabriel Rodrigo Knafo tenia 19 anys i treballava en la construcció de la refineria Empetrol (actual Repsol) a la Pobla de Mafumet. Des d’allí es va sumar a la manifestació del 5 de març fins a la ciutat de Tarragona. A l’entrada de la ciutat els policies esperaven als manifestants, i a l’alçada de la Rambla van ser perseguits pels antidisturbis. Juan Gabriel es va refugiar amb un company a una botiga, però sentint-se insegur va entrar al portal annex i va pujar escales amunt cap al terrat d’un bloc de pisos del carrer Unió de Tarragona. Dos policies van perseguir-lo i ja al terrat va rebre un impacte que el va fer trontollar i va caure a plom de diversos pisos d’alçada a la vorera.

Els testimonis presencials comenten que quan es va produir la caiguda, la unitat policial, enlloc d’esmorteir-la, va ordenar buidar la calçada i inevitablement el cos va anar directe al sòl. Un dels testimonis va intentar posar la seva moto per a protegir (de trepitjades) la marca de la sang del sòl, per facilitar una posterior investigació dels fets, però no va servir de massa cosa. 

Es van poder esbrinar els motius de l’accident i per tant, de la seva mort? 

Després de l’accident la por va fer que la multitud es dispersés. Cal entendre que en aquella època la gent es manifestava malgrat la violència que exercia la policia franquista (nomenats “grisos”). Només feia sis mesos de la mort del dictador.

Desconeixem si Juan Gabriel va morir de forma immediata o no, si va rebre un tret o l’impacte d’una pilota de goma, o va ser llançat al buit . L’ambulància el va traslladar a l’Hospital Santa Tecla de Tarragona, però van impedir que la família el pogués veure. 24 hores més tard, per ordre judicial, se’ns va permetre veure el seu cos al tanatori. 

I allí va començar la carrera d’obstacles… 

Cert, des del primer moment. D’entrada, la família no vam rebre cap explicació sobre el motiu de la seva mort, i no hi va haver cap voluntat d’investigar-ho. La por va ser un factor determinant, ja que testificar podia tenir conseqüències molt dures. A l’únic testimoni que es va atrevir a declarar, en presentar-se al jutjat, li van aconsellar que marxés si no volia acabar igual que el meu germà.

Per part de l’Ajuntament tampoc es va oferir cap suport als familiars. Al contrari, tot el que s’ha fet ha estat gràcies a l’esforç de la família i d’entitats de Tarragona que continuen perseverant perquè no esdevingui un cas més que queda en l’oblit. 

“avui dia, l’Ajuntament de Tarragona encara no ha començat el procés judicial necessari per fer justícia”

Per part de l’Ajuntament tampoc es va oferir cap suport als familiars. Al contrari, tot el que s’ha fet ha estat gràcies a l’esforç de la família i d’entitats de Tarragona que continuen perseverant perquè no esdevingui un cas més que queda en l’oblit. 

No va ser fins al 2016, i coincidint amb l’aniversari de la mort de Rodrigo, que l’Ajuntament de Tarragona va accedir a col·locar una placa, que es va pagar gràcies a les aportacions de les associacions (no de l’Ajuntament), en el lloc dels fets, al número 7 del Carrer Unió. 

D’altra banda, la família estem en total disconformitat amb l’homenatge que va fer l’Ajuntament l’any 2017, col·locant un monòlit al xamfrà entre Rambla de Tarragona i C. Unió, a la ruta de la memòria històrica. El document que han escollit ha estat una fotografia del Diari Espanyol amb un redactat de periodistes funcionaris del règim que l’encapçala el text “Dia violent. Centenars de manifestants s’enfronten a la força pública a la Rambla” i en lletra més petita fan referència a la mort d’un manifestant per una caiguda. La família reclamem que es modifiqui aquest escrit, és clar.

Quin va ser el suport que va rebre la família  en aquell moment? 

L’advocat Rafael Nadal Company es va posar en contacte amb la família per a oferir-se per representar el cas desinteressadament. I juntament amb l’arquebisbe de la ciutat van aconseguir un nínxol en el cementiri de la localitat per poder-lo enterrar, ja que d’entrada a la família no la deixaven triar. En el moment de l’enterrament, darrere la família hi havia una gernació acompanyant-nos, i de fet, la fotografia va ser portada a nivell nacional a la revista Cambio16.

El pare de Juan Gabriel va rebre un oferiment econòmic del partit comunista de França que es va posar en contacte amb ell per la mort del jove. Però el pare tot i agrair-ho va declinar perquè “ni això ni molt més podia retornar la vida del seu fill”.

L’associació de Vitòria mitjançant el seu president Andony Txasko van estar en contacte amb la família amb la finalitat d’afegir la mort de Juan Gabriel a la causa de Vitòria, ja que la vinculació era directa.

Es repeteix sovint que l’assassinat de Knafo és més conegut a Vitòria que a Tarragona. Quines estratègies s’han utilitzat perquè el procés judicial no tirés endavant i per tant, es tanqués el cas intentant que passés a l’oblit?

D’entrada, a l’advocat Nadal li van impedir l’accés als arxius policials i mèdics, que podien ser determinants per saber la veritat. Pel que fa a la família, vam estar vigilats durant un any per un policia secreta de paisà a la porta de casa. També van utilitzar els mitjans per canviar el relat de la història, descrivint al Juan Gabriel com un delinqüent comú. Al policia sospitós d’haver disparat el van traslladar a una altra localitat espanyola. Aquest va tocar el dos i ja està.

Quines entitats us han acompanyat en la llarga cursa per fer justícia?

La família ha pogut continuar la recerca gràcies a l’associació que investiga els fets de Vitòria perquè va sumar la mort de Juan Gabriel a la seva causa. La jutgessa argentina Servini actualment investiga delictes de lesa humanitat durant el franquisme i la transició espanyola, de fet, l’exministre Martín Villa va anar a declarar per videoconferència al consolat argentí de Madrid al setembre passat.

Per això, en record de Juan Gabriel la família organitza cada any al voltant del 6 de març una ofrena floral. El lloc triat és al carrer Unió on és situada la placa commemorativa pel seu record.

A Tarragona hi ha hagut diverses entitats que han treballat incansablement perquè aquest cas no s’oblidi i es reobri. Associacions com Paraules per la Pau, Fòrum de Tarragona per la Memòria i Ateneu llibertari Alomà. 

La formació política CUP de Tarragona amb Laia Estrada i Jordi Martí van presentar mocions a l’Ajuntament per a esbrinar què va succeir en una causa judicial i posar un espai de memòria ben senyalitzat. El sindicat CGT col·labora a trobar nous testimoniatges. Al novembre es va organitzar un acte per fer difusió de la crida a l’obertura del cas i a la cerca de més testimonis. 

La família té esperances que aquesta publicació al rotatiu Catalunya de la CGT serveixi per a fer difusió i remoure consciències per  aconseguir d’una vegada per sempre un judici que s’espera des de fa gairebé 45 anys, ja que s’han fet diversos actes per diferents associacions però no s’ha aconseguit un inici de procés judicial encara.

Com està la situació a hores d’ara? Hi ha esperança que es pugui reobrir el cas per aconseguir la reparació?

Encara s’està esperant sentència ferma de la justícia argentina perquè no es va poder investigar a Espanya anys enrere per la llei d’Amnistia de 1977 que protegia els franquistes.

D’altra banda, la CUP Tarragona va presentar dues mocions a l’Ajuntament, al 2016 i al setembre de 2020. La primera perquè s’interposi una querella criminal davant dels jutjats d’instrucció de Tarragona per investigar els crims contra la humanitat comesos per la dictadura franquista a Tarragona, entre 1936 i 1978 i per esclarir la mort de 764 persones assassinades i s’hi destinin els recursos necessaris per poder-ho fer efectiu. La finalitat de la del 2020 és la d’homenatjar Juan Gabriel Rodrigo Knafo, l’últim tarragoní mort pel franquisme i segurament la víctima més oblidada dels fets de Vitòria.

Però avui dia, l’Ajuntament de Tarragona encara no ha començat el procés judicial necessari per fer justícia. Aquesta és una via d’esperança per a la família per no deixar en l’oblit la mort de Juan Gabriel. Per això demana que s’apliqui el reconeixement en la memòria històrica.

Al novembre la CGT junt amb altres entitats van convocar un acte a Tarragona en memòria de Knafo, quina era la finalitat?

La finalitat de l’acte era fer una crida a trobar nous testimonis, ja que a causa de les amenaces no n’hi ha gaires. També es volia visibilitzar el cas ja que el proper 6 de març farà 45 anys de la seva mort i pretenem fer-li l’homenatge que li pertoca. 

Estem molt satisfets perquè a partir d’aquell acte i d’una entrevista que ens van fer a posteriori a TAC12 hi ha hagut dos persones que al dia 5 de març del 1976 van presenciar els fets i s’han ofert com a testimonis.

La família està molt agraïda a les associacions, partits polítics i sindicat que donen suport a la causa de Juan Gabriel i no deixarem mai de lluitar.
Moltes gràcies per tot.


“Qualsevol vaga és essencialment política”

Rubén Paez. Redacció Catalunya

Parlem amb Francisco Garrobo, un conegut militant dels moviments socials de nou barris, participa d’espais com el sindicat d’habitatge, el 3 voltes rebels, les xarxes de suport mutu, Nou barris LGTBI i és militant del Partit Pirata i de la CUP Nou Barris. Aquest novembre ha estat condemnat a tres anys i mig de presó per participar en un piquet a la vaga del 8N de 2017.

Quan vas començar a militar als moviments socials?

Doncs vaig començar polititzar-me més durant el 15M, i després vaig començar a participar en grups d’habitatge del barri, sobretot a Ciutat Meridiana, aturant desnonaments i a partir d’aquí sobretot vaig començar a treballar en el tema dels desnonaments a Nou Barris, centrats, sobretot, a Ciutat Meridiana. 

No és el primer cop que pateixes la repressió per la teva militància, explica’ns-ho

Fins ara els mossos de Nou Barris m’han obert 14 procediments judicials, dels quals 6 han arribat a judici. Una vegada, fins i tot, em van acusar d’intentar ocupar una casa durant una ocupació fallida en la qual ni tan sols hi era, només per què segons un mosso hi havia algun amb la cara tapada i amb una complexió semblant a la meva… una altra cosa no, però repressió n’he patit de totes les menes. Crec que és per què els mossos es pensen que sense mi, alguns moviments socials de Nou Barris no funcionarien, cosa que, per sort, és una ximpleria. Jo només sóc un més dels que al barri es juguen la cara. Però és evident que hi ha a la comissaria de Nou Barris una dinàmica de persecució cap a mi. El caporal em va dir fa poc que cada cop que em vegi a un desnonament em posarà una multa per llei mordassa i una altra per delicte contra la salut pública, perquè sembla que impedir desnonaments durant una pandèmia posa en risc la salut pública però deixar a una família amb nenes al carrer no.

Per què creus que et persegueixen?

És evident que busquen ofegar els moviments socials amb la por, és la seva tàctica. Tractar a un sindicat d’habitatge com un moviment delictiu és la seva manera d’intentar que la gent no surti al carrer. És el mateix a tot arreu, quan van intentar equiparar els CDRs amb organitzacions terroristes o la persecució de militants de sindicats combatius, fins i tot la premsa que es produeix fora dels grans mitjans està patint molta persecució. Crec que el seu objectiu és eliminar qualsevol dissidència, el meu cas no és el primer, i segur que no serà l’últim. A aquelles persones que, com jo, som més visibles ens ataquen per debilitar la lluita, però per sort això no funciona així. Els moviments horitzontals són més grans que les persones, si m’empresones, les lluites a Nou Barris continuaran, i potser fins i tot amb més força.

Tres anys i mig pel piquet del 8N de 2017, deu ni do. En què va consistir el piquet d’aquell dia i què t’han imputat?

Com sabeu, era una vaga convocada per la Intersindical. De fet, jo era molt crític amb aquella convocatòria, però com cada vaga general, es va crear un piquet unitari al barri i en aquell context del 155 i l’enorme repressió política vaig decidir participar-hi, com vaig participar en la vaga del 3 d’Octubre, i a totes les que he viscut. El piquet unitari es va convocar a Via Júlia, el componíem unes 100 persones i va desembocar en un tall a la ronda. Realment no va passar res extraordinari ni va haver-hi més tensions de les habituals en una acció d’aquestes característiques. De fet quan portàvem una estona els mossos ens van demanar que obríssim un carril almenys i després de parlar-ho la gent va accedir a fer-ho. El tall va durar 3 hores i vam decidir vam marxar pacíficament. No vaig ser ni tan sols identificat formalment durant la jornada, però els mossos que van venir em van reconèixer. No és la primera vegada que em passa com ja us he explicat. A la sentència, tot i que queda clar que no va haver-hi violència i, fins i tot un mosso va declarar que vaig col·laborar per rebaixar la tensió, diu que les retencions que vam crear van “violentar” les persones que les van sofrir, en una interpretació que recorda a la doctrina Marchena, i per tant em van declarar culpable d’aldarulls i desordres públics. I com que, pel meu historial, em consideren reincident, em van condemnar a tres anys i mig. 

Érem quatre acusats a la causa. A un altre company que estava acusat del mateix delicte, li ha caigut un any perquè no tenia antecedents. Els altres dos companys acusats han estat absolts, suposo que per què tenen tots dos més de 70 anys i feia lleig, i els deixen fora pel mateix pel qual a mi em condemnen. Tots quatre érem allà i no vam fer res d’especial. A mi m’imputen per què un mosso em va reconèixer, per res més. I el més greu és que el fet que ens trobéssim en el context d’una vaga general totalment legal no va ser tingut en compte pel jutge, ja que la vaga és un dret fonamental i empresonar algú per participar-hi és una vulneració a aquest dret, cosa que em sembla molt greu. Per mi això és una de les coses més greus per què si perdem els recursos i vaig a presó, seria acceptar que la participació en un piquet pot ser motiu en si mateix de delicte. És un reforçament terrible del codi penal i un cop molt fort al dret a vaga. El jutge a la meva sentència arriba a dir que era una manifestació política i no un piquet per què considera que era una vaga política.

“el meu cas no és una qüestió personal, es tracta de defensar el dret a vaga”

Explica’ns com va anar el judici quina va ser l’actitud del jutge.

Va haver-hi tres jutges i el que va donar la cara ens va semblar un jutge bastant tranquil, però un altre d’ells ha estat involucrat en diversos temes, entre ells també va ser un dels que va negar el segon grau a Jordi Cuixart. La senyora fiscal insistia reiteradament en el fet que es tractava d’una manifestació política, saltant-se la decisió del Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya. Van cridar a testificar a un motorista que sabem que té militància feixista, per dir-ho així. Es va presentar al judici (la fiscal semblava la seva advocada) i fins i tot el nostre advocat li va anar a preguntar si havia tingut incidents anteriors amb l’independentisme, al que va respondre que sí. Més tard es van presentar uns 10 mossos aproximadament i tots aquells preguntats per la suposada agressió a aquest senyor van respondre que no va existir. No obstant això, el jutge en la seva sentència afirma que hi va haver agressió. També van ser preguntats per la violència d’aquest dia, tan sols dos mossos van dir que van veure situacions de tensió que podrien derivar en violència, la resta de mossos van negar les situacions de tensió: van assumir que no hi va haver més tensió que en qualsevol altra manifestació o tall de carreteres, fins i tot alguns van al·legar que els manifestants van col·laborar en tot moment per evitar que la tensió pogués anar a més. Però el jutge assumeix únicament les paraules dels dos primers i, a més, afegeix comentaris per justificar la violència de la manifestació. Els nostres testimonis van reivindicar el mateix i el jutge ni tan sols ho té en compte. És un judici farsa.

Com el que estem veient últimament amb el Javi Gallardo o amb tants d’altres represaliats a l’estat espanyol. El meu sols és un més.

No creus que has tingut un judici just?

Home sembla molta casualitat que el judici del meu company Moisès amb el motorista, que l’acusa d’agressió al mateix piquet, ha caigut a la mateixa sala i al mateix jutge que ens ha condemnat. Al Moisès l’ha denunciat un motorista que diu que el va agredir durant la mateixa jornada, i tot i que cap dels més de deu mossos d’esquadra que es trobaven al piquet ha declarat haver vist cap agressió i tot i que el denunciant és un destacat militant d’extrema dreta que en la seva declaració ha dit que no és la “la primera vegada que té problemes amb un independentista”, el cas continua endavant. Les meves defenses em recomanen que no digui res, així que no diré que tot plegat fa pudor de les clavegueres de l’estat. Aviat el col·lectiu Solidaritat Perifèrica de Nou Barris penjarà uns vídeos sobre la trajectòria dels tres jutges que han estat involucrats al nostre judici. Us demano que els veieu, les imatges parlen per si soles. Que cadascú tregui les seves conclusions. 

El meu advocat creu que en l’apel·lació l’acusació caurà per què no es sustenta en res, quantes vegades hem sentit que els mossos i altres cossos repressius tenen a un jutjat presumpció de veracitat, sempre en contra d’activistes? Doncs al nostre cas, cap d’ells van veure violència i fins i tot dos d’ells van declarar que l’actuació dels manifestants va impedir que la tensió inherent anés a més. Però sembla que la paraula de la policia només es té en compte quan serveix per incriminar. Han adoptat la doctrina Marchena per parlar de violència allà on no hi va haver res més que una protesta legitima i pacifica.

Com esteu treballant l’apel·lació?

Doncs la meva defensa està molt emprenyada per què consideren que el jutge es va extralimitar en portar a declarar al motorista que acusa injustament a en Moisés, ja que és una causa diferent, cosa completament irregular, i a sobre el meu advocat no el van deixar interrogar-lo, cosa que és causa d’indefensió, i també demana que es tingui en compte (ja és irònic) les declaracions dels mossos que van declarar que no va haver-hi violència, però sobretot volem fer èmfasi que el dret a vaga és un dret fonamental i participar d’un piquet sense violència forma part d’aquest dret. Per tot això considerem que s’hauria de suspendre el judici i demanem al TSJC la nostra absolució d’acord amb la mateixa sentència, que si la llegeixes no demostra cap delicte i és només retorçant el codi penal que el jutge pot treure’n un delicte, i menys una condemna tan dura. Creiem que hauria de ser fàcil guanyar l’apel·lació, però és clar, a veure qui instrueix el cas… És una loteria i ho sabem, segons com ho vulgui interpretar qui o jutgi, podria anar a la presó, això està clar. Però si això passa estem decidint d’anar a totes les instàncies i recórrer fins a Estrasburg si cal per defensar la nostra innocència i, sobretot, el nostre dret a participar d’una vaga reivindicativa.

Tens confiança en la justícia?

Fa unes setmanes vam commemorar el 25 N, i quantes vegades veiem com agressions masclistes i LGTB-fòbiques ni tan sols s’accepten a tràmit i molt menys com a crims d’odi?, i a mi em demanen tres anys i mig… crec que de vegades el que es jutja realment és qui resulta molest per al sistema, qui és un problema i qui no, i incloc els delictes comuns o els de corrupció, que no representen un problema i se’ls jutja d’una altra manera a quan el que es tracta és un tema polític que desafia el sistema. Tot i que en realitat, tot és política, qualsevol vaga és essencialment política, parlar de què una vaga és il·legal per ser política és un sense sentit. Una vaga per tombar una reforma laboral elaborada per un govern, és una vaga política. La justícia espanyola mai ha pogut o no ha volgut deslliurar-se del franquisme.

Et queda alguna altra causa pendent ara mateix?

He tingut sort i a l’acusació per participar en un desnonament al carrer la Jota de Nou Barris no ha estat acceptat a tràmit, però tinc un altre judici per haver estat en la rebuda de l’autobús dels feixistes de “hazte oir”, on m’imputaven un delicte d’odi. Un policia em va reconèixer i em va imputar. Aquell dia només estava allà, i està documentat que no vaig fer res, només vaig estar fent fotos, és el que us deia, em tenen fitxat i m’ho imputen tot. 

És un judici on també estan imputats companys de la IAC, companyes anarquistes i de l’esquerra independentista, que només volien deixar clar que l’extrema dreta no era benvinguda. Espero poder celebrar el judici en llibertat i no des de la presó, ja veurem.

Què és el que diu l’auto i les conclusions finals del judici?

Doncs em consideren el líder per haver mediat per obrir un carrer de la carretera. Com que sóc conegut per la meva militància carreguen contra mi. A una ocupació al carrer Pablo Iglesias que va sortir malament, un home amb la cara tapada va sortir corrents i a l’atestat policial diu “creemos que por la complexión es Francisco Garrobo, habitual de las manifestaciones del barrio”. Jo ni estava allà aquell dia.

Et planteges deixar la militància?

Lògicament a partir d’ara haig d’anar molt amb compte per què amb aquest judici obert una altra detenció podria significar presó preventiva, així que potser no puc estar tant a primera línia… hi ha molts altres treballs, però no penso deixar mai la meva militància, ni deixaré de manifestar-me. Tot i això, sé que si jo haig de fer un pas enrere, altres companys faran un pas endavant.

Com veus la situació actual dels moviments socials?

Jo sóc optimista, crec que sobretot a l’habitatge estan sorgint molts moviments i lluites transversals i molta gent s’està polititzant. Estan tocant coses tan bàsiques… l’educació, la sanitat… Això genera respostes molt fortes i la pandèmia ho ha enrarit tot, però la gent que està treballant a les xarxes de suport de barri o als sindicats d’habitatge, estan fent un treball increïble. Cada vegada és més a prop la creació d’espais de lluites compartides, i això és molt gran.

Què els demanes als sindicats?

Als combatius, dels altres no espero res… Res, que pensin que el meu cas no és una qüestió personal. Es tracta de defensar el dret a vaga i no deixar que el criminalitzin. I donar les gràcies per tot el suport que estem rebent, ens fa més forts i ens ajuda a continuar.

Es dispara la repressió a TEPSA

Comunicat de la secció sindical de CGT a TEPSA

En els últims dies s’estan vivint situacions molt tibants en el nostre centre de treball. Situacions que per a res afavoreixen el bon ambient laboral, que perjudiquen greument la cultura del treball, la impossibilita. Aquest tipus de situacions estan inserint una càrrega psicosocial als treballadors que en el pitjor dels casos podrien afavorir que s’ocasionessin incidents o accidents.

La Direcció de TEPSA, lluny de treballar per solucionar-les, amb la seva actitud, intencionadament o no les està afavorint.

Com tots hem pogut veure, el relleu generacional en la Direcció de TEPSA, lluny de treballar per a solucionar els problemes de sobrecàrrega de treball, de vetllar per una vigilància de la salut adequada als productes als quals estem exposats. Lluny de promoure una cultura real de la Prevenció i la Salut en el treball, més enllà de mera propaganda. Lluny d’alleujar amb contractació la sobrecàrrega de treball existent en les instal·lacions. Lluny de contemplar el delicat del nostre treball manejant matèries perilloses. Ho assumeix o mira cap a un altre costat. Cap als treballadors.

En els últims dies la Direcció de TEPSA està promovent un nivell de tensió i sotmetent al personal d’operacions a una càrrega mental i unes pressions molt perilloses en qualsevol treball. Està armant un argument a base de sancions i expedients a operaris de manera gairebé obscena en la qual “la foto Final” pretén ser moguda a propòsit en una adreça: la dels/les treballadors/es, per a així construir el fals relat que les manques en seguretat i el risc, vénen donades únicament per part dels/les treballadors/es.

Nosaltres, que portem anys denunciant i comunicant la manca de personal i el risc que això suposa, veient com tapen incidents molt greus en els quals només l’empresa té responsabilitat i sancionen petits errors de treballadors amb un relat fals, intencionat, obscè. Que portem temps avisant a l’empresa que tres persones no poden atendre una emergència amb dos vaixells de matèries perilloses en descàrrega. Que hem avisat una vegada i una altra que s’estan donant situacions molt perilloses.

Nosaltres unides no permetrem que TEPSA sigui un altre IQOXE!
I és que no tenim dubte que tot això està directament relacionat amb un nou pla de reestructuració que acabarà reduint condicions, salaris i en la línia dels últims 6 anys: amb una política d’externalització i precarització que finalment acabarà afectant a tots els departaments.

Mai s’ha tractat de “a qui” assenyalen, persegueixen, sancionen o acomiaden… i ara tampoc. Sempre ha estat igual, ho feien amb la persona, però “de cara al col·lectiu”, ara tampoc ha canviat. Sembla que, a portes de rebre als nous compradors, RUBIS TERMINAL, potser la Direcció de TEPSA necessita “construir culpables” als quals dirigir el focus. Encara que això suposi comprometre l’ambient laboral creant aquest tipus de nefastes situacions.

Tampoc és una cosa que comprometi només la seguretat del personal d’operacions, això és obvi. Tots/es sabem la quantitat de personal que treballa en altres departaments, personal extern, etc.… i tot/es sabem les característiques de les nostres instal·lacions i la dels accidents greus associats a aquesta mena d’activitat. Sempre present el lloc en el qual estem, les empreses veïnes dedicades també a matèries perilloses, la proximitat amb la població civil: impedim que es repeteixi un accident tan recent com el de IQOXE i en el qual s’està demostrant clarament les negligències per part de la direcció d’empresa.


Per nosaltres, per les nostres companyes, per les nostres famílies.

“és un judici polític a tot nivell”

Rosalia Molina. Redacció Catalunya

El passat 23 de setembre va fer un any de la coneguda com Operació Judas, on van ser detinguts diferents integrants dels CDR de Catalunya. La Guàrdia Civil detenia a cops i de forma il·legal a nou companys i companyes, dues de les quals del CDR de Mollet, l’Alexis i el Germi. Les acusacions de terrorisme i tinença d’explosius van resultar objectivament “inexistents” segons els propis informes policials. A causa d’aquesta operació, set persones van passar tres mesos de presó preventiva en règim FIES i, dos d’elles, en aïllament social complet a Soto del Real.

Per parlar de tot això entrevistem el Germi i l’Alexis. La seva vida va canviar profundament i les conseqüències a nivell familiar, laboral i personal encara perduren. 

Quant de temps vau estar tancats a la presó?

Germi: Per ser exactes, 110 dies des del segrest. 3,5 mesos.

Alexis: Jo vaig estar 95 dies, tres detingut a comissaria i després a Soto del Real.

Què se sent durant aquest empresonament? 

G: Uf, moltes coses… Por, sobretot al principi, durant els primers moments. Incertesa, que encara continua; preocupació, per la família, pels amics i les companyes d’arreu. Neguit, confusió, incredulitat… I molts moments de ràbia continguda… molts d’ells encara continuen, per la repressió, que segueix i per les repercussions que van tenir els fets del 23S. Però també alegria, companyerisme, i comprensió de com funciona el sistema judicial i la seva politització. Però sobretot agraïment, per tota l’ajuda rebuda, l’escalf i el suport.

A: De tot, des de la ràbia més profunda, fins l’emoció més bèstia, des de la soledat absoluta fins l’escalf més fort, veient solidaritat i humanitat fora i dins.

Dins la presó, éreu coneixedors de les xarxes de suport que es van crear arrel del vostre empresonament? 

G: Inicialment no, comptava amb els amics i el meu CDR, però no tenia en ment tota la gentada que es va bolcar en nosaltres. El meu pare, quan ens veiem o parlàvem per telèfon, sempre m’explicava la quantitat de gent que hi havia darrera nostre. Un cop vaig sortir, vaig entendre la dimensió del què m’ havia explicat.

A: Al principi no ho sabia, després l’Anna, la meva companya, m’ho deia, i poc a poc vaig anar veient la magnitud de la xarxa de solidaritat, aquesta ha estat molt important i sento un gran agraïment per a totes les persones que ens estan ajudant.

Com us sentiu un cop sortiu de la presó? 

G: Desbordat, de tant escalf, alleugerit i amb la sensació de que el dia 23, s’havia parat el món, per nosaltres, però que el món havia continuat i ens havíem perdut tres mesos i escaig de la vida, com si haguéssim estat a una altra realitat.

A: Desbordat, desubicat, com si fos un espectador. No acabava de sentir cap alegria… encara no he acabat de recuperar-me. 

Quines problemàtiques us trobeu un cop fora? 

G: En el meu cas, em van respectar la feina, i l’empresa em va donar tot el seu recolzament. A nivell familiar, va ser un cop dur, la situació amb la meva ex-parella ja estava en conflicte i la detenció va acabar per trencar-la. Hi han hagut molts canvis a la meva vida des de que vaig sortir. Des de sacrificar la meva gossa, fins a moltes altres més.

A: He hagut d’assumir que l’opció laboral que tenia abans de la detenció, que era treballar per hores -sóc autònom i tinc fibromialgia i fatiga crònica- ara no em servia, veure que la vida es queda en standby… amb un futur molt incert.

Es triga molt en adaptar-se a la “realitat de fora” un cop surts? 

G: Encara l’estic fent. Realment, com que la repressió continua i seguim tenint un futur incert, no podem fer gaires plans més enllà d’una o dues setmanes. Vaig trigar a centrar-me tres setmanes, que va ser quan vaig reincorporar-me a la feina, i a la rutina.

A: No l’he fet encara, em sento controlat i vigilat, m’espanto quan els gossos borden, em sento incòmode en ambients que estigui molt exposat.

Com està ara mateix la causa a nivell jurídic?

G: És complicada, seguim sota investigació i en espera a que s’acabi aquesta etapa per poder continuar, encara no sabem ni l’acusació fiscal, per tant, encara tampoc hi ha data pel judici. Tot és molt incert, i hi ha moments molt desesperants. Però això també demostra que és un judici polític a tot nivell, ens tindran a l’espera fins que a ells els interessi. Per sort, tenim un equip d’advocats, que no paren i que estan molt a sobre del cas.

A: Vam sortir amb llibertat sota fiança de 10.000€, a l’espera de judici i anant un cop de setmana als jutjats. Ara mateix, amb aquesta pandèmia, molt complicat. Els terminis d’instrucció han començat des de 0 quan ja s’haurien d’haver acabat, i a més han afegit ara a quatre companyes més – tres d’elles també companyes de Mollet- a la mateixa causa. Sentim que poden continuar la repressió sempre que vulguin, de fet, ho estan fent.

Des de la redacció del Catalunya, els mostrem el nostre suport, solidaritat i força en la lluita.


Antonio González Pacheco, conegut com “Billy el Niño” ha mort víctima de la Covid19 a Madrid

Article publicat a Memòria Llibertària

Aquesta pandèmia està generant, desgraciadament, molts obituaris. Habitualment són notícies que ens posen tristes les que ens arriben. Però no sempre pensem que és tan injusta la vida amb qui mor. Avui ha mort un torturador confés i no penedit. Confés perquè centenars de persones han atestat sobre les tortures que van rebre a les mans de la policia franquista i sota la direcció d’aquest pistoler, per això el seu sobrenom de “Billy el Niño”.

S’ha anat un ser gris i mediocre però molt violent, que es va dedicar com a activitat professional a torturar als qui intentaven perforar el règim franquista després de més de tres dècades de dictadura. S’ha anat algú, que com s’ha demostrat en l’actualitat, estava protegit per l’Estat pels “bons serveis” realitzats. D’aquí les medalles que engreixaven el seu ego i la seva pensió de funcionari de les forces repressives. Per això, ni amb un Govern “progressista” en el qual es troben declarats enemics la impunitat franquista, ha estat públic l’expedient d’or d’aquest criminal ni retirades les medalles que va aconseguir per torturar.

“ni amb un Govern “progressista” ha estat públic l’expedient d’or d’aquest criminal”

Avui és un dia molt trist per a la justícia. S’ha mort un imputat en un procés de drets humans sense haver-se realitzat una recerca correcta sobre els delictes comesos per González Pacheco i altres, per les traves que ha posat el mateix sistema judicial i el govern. I així, les querelles interposades contra ell també moren en decaure la responsabilitat penal. Però no així les causes contra el franquisme que mantenen vives les víctimes. Primer, perquè l’estratègia de persecució als antifranquistes no se li va ocórrer a Antonio González Pacheco, per molt sàdic i malalt que estigués. Les tortures infligides a les persones que militaven en agrupacions i associacions contra la dictadura i per la llibertat estaven ordenades pel sistema repressiu del règim franquista en un pla sistemàtic i organitzat per a afeblir l’oposició al cabdill. Així, juntament amb Pacheco (que ha estat el més conegut pel seu exhibicionisme natural), hi ha més policies denunciats en les querelles presentades en els Jutjats de Plaza de Castella.

Per això, no poden acabar els processos oberts en els quals Billy el Niño sigui un dels acusats. I, a més, les víctimes de les tortures i els qui els donem suport en aquesta lluita no pararem fins que es faci Justícia i es declarin delictes d’Estat aquelles tortures comeses per a blindar el règim del dictador. Malgrat les seves pallisses, les idees dels qui van lluitar contra Franco no s’han vist ressentides sinó que han estat enfortides, i amb la comunitat reeixida amb la Querella Argentina la xarxa s’ha fet més extensa.

CGT només lamenta que hagi estat el Coronavirus i no els tribunals els que hagin fet justícia amb la vida d’aquest lamentable subjecte que gaudia produint dolor físic i psíquic en les seves víctimes, i que mai ha mostrat el menor penediment pels crims comesos. Però el més indignant és la impunitat que continuen gaudint personatges com González Pacheco.

Sabem que el franquisme no ha mort.