Etiqueta: Oscar Murciano

Òscar Murciano, Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya

El passat 4 de novembre s’iniciava una vaga indefinida a l’empresa de transformació de paper i plàstics Iberboard, a Alcover. Els 146 treballadors i treballadores la van seguir des del primer moment al 100%, aturant completament la producció i el sistema de cogeneració elèctrica que hi ha instal·lat. Al quart dia de vaga es certifica la victòria de la plantilla amb un document signat a mediació de la Generalitat on s’acceptava el compliment de tot allò que es reivindicava. Aquesta és la història d’una lluita decidida i victoriosa.

La fàbrica d’Iberboard té presència a Alcover amb diferents noms des del 1925, protagonitzant un bon número de lluites obreres al territori des de llavors; avui s’hi suma una més, organitzades ara des de la CGT.

Iberboard ha tingut una etapa complicada, amb concurs de creditors inclòs, i una entrada de nous accionistes liderats pel grup Grífols. L’actitud d’aquesta nova direcció ha estat molt agressiva des de l’inici, degradant el clima laboral i acumulant processos col·lectius contra les seves mesures de retallades de condicions.

“He patit durant 15 anys i ha estat ara que he vist el que pot ser un sindicat”

L’empresa incomplia els increments de conveni, implanta a més un ERTO per ‘baixada de la producció’ mentre alhora s’acumulaven centenars d’hores extraordinàries mensualment. Vist que no hi havia forma d’alterar l’actitud prepotent i explotadora dels empresaris, la plantilla va decidir en assemblea convocar vaga indefinida amb la CGT. La reacció de direcció va ser acomiadar al delegat LOLS de la CGT, un membre del comitè d’empresa també de la CGT i tres treballadors més.

Aquest fet va inflamar a la plantilla i esclatar la indignació de tal forma que ja era evident que la vaga seria massiva. Finalment, a mediació de Treball l’empresa va fer marxa enrere readmetent a tothom qui volgués, mentre que per part del comitè de vaga es va donar uns dies de termini per a veure si es podia arribar a un acord.

La proposta de l’empresa enviada unes hores abans de l’inici va ser rebutjada per la plantilla, així que el dilluns 4 de novembre a les 5 del matí el piquet de treballadores es va autoconvocar per defensar la vaga indefinida. El seguiment va ser de la totalitat de les 146 treballadores excepte la persona encarregada de processar les nòmines de la plantilla que, un cop enviat els diners, es va sumar al piquet i vaga. Únicament els directius de l’empresa van mirar de creuar la línia del piquet sense èxit. Es comentava que la grua va haver d’endur-se un d’aquests luxosos cotxes per problemes amb les rodes del vehicle.

Els torns al piquet es mantenien les 24 hores del dia, comptant amb el suport de col·lectius del territori que feien arribar material de logística, menjar, beure i llenya per aguantar les nits fredes a la fàbrica. El matí del segon dia, Iberboard va anar a buscar una persona a casa seva perquè entrés a la planta, com si això pogués alterar la paralització completa de la producció. Actes il·lògics i absurds com aquests indicaven a la plantilla el grau de desesperació de la empresa davant la potència dels efectes de la vaga.

Durant els dies que faltaven fins mediació de dilluns es van enfortir les relacions dels i les treballadores, el sentiment de pertinença a una comunitat, a una classe social. Finalment, dijous l’empresa va cedir en tot per aturar la vaga:

-Finalització immediata de l’ERTO.

-Retorn del 80% de les pèrdues temporals salarials motivades pel temps que l’ERTO va estar actiu.

-Actualització del salari al que pertoca segons conveni.

-Pagament dels endarreriments per no haver-ho fet abans.

A l’assemblea de treballadors que van ratificar l’acord els plors i abraçades es barrejaven, de vegades una cosa i després l’altre, per tornar a començar. Al dia següent un dels vaguistes explicava com quan passeges pel poble veïns i veïnes s’abracen als vaguistes, estenent l’alegria per tot el territori. Les companyes estan demanant fulls per afiliar-se, mentre la caixa de resistència creada perquè aguantessin segueix recaptant milers d’euros provinents d’ens de la CGT, col·lectius del territori i persones solidàries.

Iberboard ens mostra que és la lluita la clau de la victòria i no la mentida i traïció dels pactes socials de la rendició. Cal tirar a terra els despatxos concebuts com a barricades de la lluita sindical i social. No només per raons de comportament, si no també pràctics: Mentre el conflicte és l’únic que obre la porta dels drets, el delegacionisme només perpetua la subsidiarietat i complicitat amb la patronal.

Finalment, cal destacar el gran paper que la Federació Intercomarcal de l’Alt Camp-Conca de Barberà ha dut en aquesta vaga, enganxats cada minut als vaguistes, assessorant i alhora mantenint l’espaï autònom de les seves decisions. Aquesta tasca no és només puntual si no una més de les que realitzen habitualment i que mostren que un anarcosindicalisme motivat, alegre i actiu és clau per incrementar l’organització obrera en un territori.

Un treballador afirmava: “He patit durant 15 anys i ha estat ara que he vist el que pot ser un sindicat. Traslladeu el nostre agraïment a tota la CGT, no sabem com podem agrair i retornar el que hem rebut”.

Òscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya

Fa poc més d’un mes vam conèixer un posicionament del jutge Santiago Vidal declarant legal l’esquirolatge realitzat per Fira de Barcelona, denegant l’aplicació de mesures cautelars per garantir el dret de vaga. L’empresa va sotscontractar un altre proveïdor de muntatge d’escenaris per així rebentar la vaga del personal en lluita. El jutge va fer servir com excusa una jurisprudència encara en litigi per la qual una empresa client podia adjudicar el servei prestat per una empresa proveïdora en vaga a una altra. A banda d’això, Santiago Vidal va afegir de la seva collita que seria ‘desproporcionat’ que el dret de vaga passés per sobre de les afectacions a terceres persones que participarien a les activitats programades al festival Sònar.

Em pregunto quina vaga no afecta a tercers. Com es pot posar a la mateixa alçada aquest suposat dret per sobre de la capacitat de poder igualar les forces en una taula de negociació? Si el jutge hagués fet efectiu el dret fonamental recollit a la constitució per sobre dels poderosos interessos de la Fira, el conflicte s’hauria solventat en unes hores. Per contra, va deixar la vaga a l’alçada d’un acte folklòric sense conseqüències reals de pressió. No passem per alt que l’Ajuntament de Barcelona i Generalitat de Catalunya formen part del patronat de la Fira i no van moure un dit.

Un parell de setmanes després es va conèixer que el senyor jutge va demanar la seva jubilació voluntària i a viure, que són dos dies. En tot cas aquesta aberració que escup al dret de vaga de la classe treballadora es contextualitza dins d’una ofensiva general que ens ha de fer reflexionar al respecte.

El primer que cal comprendre és que el dret de vaga hauria de ser il·legal en qualsevol sistema capitalista. Som, objectivament, davant un sabotatge col·lectiu contra propietats alienes i que provoquen un dany econòmic als seus legítims propietaris. Amb aquesta coacció, es vol que l’altre part cedeixi en els seus plantejaments. Quina diferència hi ha amb la figura del xantatge penal? Cap, perquè ho és.

No hi ha cap altre acció sota aquests paràmetres que sigui tolerada pel sistema. Si no es reprimeix pel simple fet de fer-ne és única i exclusivament perquè es va arrencar per la força i el capitalisme va haver de cedir com a mal menor d’altres escenaris. Actualment no es pot eliminar sense més, doncs encara és valorat positivament com a signe de ‘democràcia’ pel conjunt de la població. Per tant la utopia neoliberal de l’oligarquia és rebaixar-ho a un dret formal més de la vitrina de les hipocresies del sistema, sense força real efectiva. Posar el dret de vaga just al costat de l’article 47 de la Constitució que diuen garanteix el dret a una vivenda digna a tot ciutadà/ana. Risas.

“normalitzar mecanismes de socialització, apertura dels conflictes laborals al territori, creació d’escenaris imprevisibles i una major confrontació del tipus que es decideixi i convingui en cada moment”

El dret de vaga no és només que algunes persones puguin fer-ne, sinó que la vaga sigui efectiva, que tingui el suficient poder de coacció com per fer modificar la voluntat d’empresaris o governs. Això implica la capacitat d’aturar els mitjans de producció i no permetre esquirolatge de cap tipus. Tot el que no sigui això la converteix en una farsa sota unes normes de domesticament cada vegada més estretes.

Sense estendre’ns gaire, la via cap a la irrellevància de les vagues segueix tres principals camins:

• Uns serveis mínims brutals. Només al darrer mes, les convocatòries de vagues a RENFE de la CGT només les poden realitzar el 3% de la plantilla. La vaga de Ryan Air té serveis del 100% en els viatges a les illes (com si tota la comunicació amb aquestes depengués d’aquesta companyia). Ampliació dels serveis mínims a les vagues de Metro a Barcelona per “contaminació” (episodi que no va causar restriccions a la circulació de vehicles privats), i un llarguíssim etcètera que en ocasions demana més personal en servei mínim que el que hi ha sense vaga.
• La criminalització de les vagues. Conscients que la població no estarà per l’eliminació d’aquestes, almenys de moment, els mitjans de comunicació en mans del poder econòmic o polític es centren en les afectacions. Creen el context adequat per facilitar les restriccions que realitzaran els governs o promocionant un ambient per ‘regular’ més encara les vagues al sector privat. “Jo no tinc cap culpa, Em sembla bé que hi hagi vagues però sempre paguem els mateixos”.

En aquesta criminalització a nivell polític hi participa gairebé tothom. Els que ho fan obertament o els hipòcrites que filtren salaris manipulats de treballadors de Metro per a llençar a la població contra ells, les que diuen que ‘no es pot negociar amb vaga convocada’ o les que parlen en xats privats que la CGT ‘és un càncer pel sector públic’ per les diferents lluites que realitzem.

• Creació de nous precedents, les vagues de proveïdors. Aquest punt, encara en litigi, és molt preocupant. L’economia productiva avui dia es basa en les externalitzacions dels processos productius. A tota empresa important hi ha una galàxia de proveïdors. Quan un d’aquest fa vaga, la seva capacitat de pressió ve donada moltes vegades en el dany que exerceix al negoci del client, que habitualment afegeix pressió addicional al proveïdor perquè solventi el seu conflicte.

Amb la sentència del Suprem sobre el cas Altrad (encara en recurs) s’obre la porta a que tota empresa client pugui fer esquirolatge legal, derivant la prestació de servei de l’empresa en vaga a una altra. S’acaba d’aquesta forma amb la capacitat d’aturar de forma efectiva la producció del servei, deixant molt minvada de força la vaga: el proveïdor només ha de resistir la pèrdua temporal de plusvàlues del contracte, el client tenir plans de contingència.

Amb aquest panorama, que legalment anirà a pitjor, i que pot tenir el toc de gràcia tard o d’hora en la redacció d’una llei de vaga, tenim dues alternatives com a sindicat i sindicalisme en general. La primera és seguir adaptant-nos a les normes existents i assumir-les, acceptant una estratègia que posa punt i final a la capacitat efectiva de la majoria de les vagues. La segona és incrementar el conflicte i la resposta a les agressions per defensar i compensar la pèrdua de poder de la vaga legal.

Aquí cadascú ha d’explorar noves vies (vagues “il·legals”, diferent tipus d’accions complementàries, etc.), però sembla clar que moltes passen per afegir noves formes de pressió a la realització de les vagues. I això implica normalitzar mecanismes de socialització, apertura dels conflictes laborals al territori, creació d’escenaris imprevisibles i una major confrontació del tipus que es decideixi i convingui en cada moment. Hem d’anar deixant més de banda la mirada legal per unir i enfortir de forma més decidida la sindical i social. Ens juguem molt.