Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT
La indignació s’ha anat estenent als centres de treball alhora que es coneixia el redactat d’una de les darreres sentències del Tribunal Constitucional (nº118/2019, de 16 d’octubre de 2019). I alhora també sorgien mil i unes preguntes; em poden acomiadar només per estar malalt? És igual si és per un Accident de Treball? què pot fer el sindicat per evitar-ho?… Amb aquest article intentarem explicar els fonaments d’aquesta resolució judicial i respondre alguns d’aquests dubtes.
Aquest mes entrevistem als familiars de l’Alexis i del Germinal (Germi), presos polítics del 23S- Parlem amb l’Anna Arnó, la companya de l’Alexis i el Manel Tomás pare d’en Germi.
El 23S
L’Audiència Nacional posava en marxa l’Operació Judas i la repressió de l’estat
i el regim del 78 ens demostrava que no s’havia acabat. Agents
de la Guàrdia Civil
van irrompre a primera hora del matí a domicilis de Sabadell, Cerdanyola del
Vallès, Mollet del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Sant Pere de Torelló i
Sant Fost de Campsentelles i
detenia nou persones, el Edu, Xavi, Jordi, Ferran, Txevi, Alexis, Germinal,
Klara, David.
Set van ser empresonats a Soto del Real, però dos van restar en llibertat amb càrrecs. Són el Davidi la Klara . Era el començament de l’operació Judes, l’operació de la Guàrdia Civil ordenada per l’Audiència espanyola contra independentistes de base que acabà amb la detenció de nou persones. Segons el Ministeri d’Interior espanyol, ‘preparaven accions violentes’; per això el jutge els va acusar de terrorisme, rebel·lió i tinença d’explosius. Tots els empresonats estan imputats del mateix : de pertànyer a “una organització criminal” , amb producció de substàncies explosives i actuaven en “laboratoris clandestins”; però cap de les famílies creuen res de tot allò que se’ls està acusant, i els advocats i advocades defensen en tot moment la seva innocència.
Després de més de 3 mesos continuen presos a Soto del Real amb dificultats a les comunicacions i sense cap perspectiva de futur. Algunes de les detingudes no van tenir accés a un advocat fins hores després de la detenció, i es va negar l’accés a aspectes indispensables per al sumari. La defensa dels empresonats , a càrrec de les advocades de Alerta Solidària, estan querellant-se per vulneració dels Drets Humans.
Ens interessa molt saber
com esteu. Com ho viviu les famílies
Les famílies ho vivim amb molta angoixa, impotència, incertesa, neguit. dolor…. Ara, però, més tranquil·les, gràcies a tot el suport que tenim des de tot arreu, però és com viure en “una muntanya rusa” constantment.
Com va ser la detenció i
com vareu saber que els havien detingut?
Les respostes en aquest
apartat són diferents, ja que les situacions personals de cadascú ho són:.
Pel que fa a l’Alexis,
l’Anna ens explica: A
les 5.30h de la matinada vam sentir gent
dins de casa, i després vaig veure el
reflex d’un laser, ens pensàvem que ens estaven robant, vam trucar al 112
denunciant-ho ; després vam veure que la
casa era plena de guàrdies civils , ens van dir que l’Alexis estava detingut ,el
van posar de genolls i el van emmanillar a l’esquena , em van dir que jo anés a l’habitació
dels meus fills de 10 i 12 anys. Jo estava en xoc, desconcert total, no sabíem
que estava passant. Em van dir que estava detingut “per motivos que el ya sabe”.
Vivim
en una casa on estàvem fent obres i van dir que algunl material que hi havia per
casa ( que era material de la feina d’Alexis i altres estris que hi havia al
traster de l’antic propietari)era per fer poder elaborar materials explosius;
aquestes imatges de casa nostre, amb una bossa d’escombreries dient que era
perillosa. van sortir repetidament per totes les notícies. Ens van prendre tots
els mòbils, inclòs els dels meus fills. Després totalment col·lapsada, impotent
, sense saber que fer ni on anar, vaig sortir de casa; llavors no tenia cap
contacte de cap companya del CDR ni d’Alerta Solidària, apart de que sense telèfon, no podia comunicar-me
amb ningú. Va ser la meva germana , que havia sentit les notícies, que va trucar a una advocada d’ofici. Molt aviat la
premsa va venir a casa, la noticia va córrer com la pólvora.
Per sort les companyes del grup de suport 23S i d’Alerta Solidària es van posar en contacte amb mi i vam començar a avançar en les defenses i en el suport cap les famílies.
“La sensació constant que se’ns està criminalitzant, se’ns castiga també a les famílies i el seu entorn”
La detenció del Germi va
ser diferent, i el Manel ho va saber d’una altra manera:
Manel: Jo soc el pare,a ell el van anar a
buscar i detenir a casa seva també de matinada i amb un gran desplegament de
guàrdies civils tant dins com fora de casa, en presencia de la seva filla de 15
anys.També la premsa enseguida van filtrar les notícies i imatges de casa seva. Jo estava de vacances quan el grup de
suport es van posar en contacte amb mi, explicant que estava passant , em van
dir que els havien portar a l’Audiència Nacional, vaig anar cap allí, els
primers moments estava perdut sense
saber que fer, col·lapsat, angoixat, impotent; però ben aviat el grup de suport de Sabadell, em van venir a
buscar, va ser una injecció de solidaritat, escalf i ajuda molt important. A
continuació els grup de Suport 23S i Alerta Solidària ens van ajudar en tot el procés.
Com us heu organitzat
les famílies
Mitjançant
el grup de suport 23S s’ha creat un grup de suport dels familiars, ens reunim
setmanalment, on a més de treballar i debatre qüestions tècniques i jurídiques,
ens serveix per a donar-nos suport mutu, escalf, i compartir vivències,
emocions. Tenim també el suport d’una psicòloga que ens ajuda a gestionar las
nostres emocions, ràbia, neguits. angoixes….
És
un espai molt important per a totes nosaltres, ja que ens ajuda a sobreviure a
aquesta situació.
Teniu comunicació amb
ells : de quin tipus , i amb quina
periodicitat?
Si
tenim comunicació, cada dia, tant l’Alexis com el Germi ens poden trucar durant
8 minuts, només poden trucar ells, (el pagament de les trucades és a càrrec
dels presos) .Les visites son setmanals, hi ha de 2 tipus, les del vidre durant
40 minuts, que poden anar ja amistats, amb un llistat previ, i les vis a vis,
que poden ser intimes o familiars,1hora. Fins fa poc no podia anar cap amistat.
Ells
només poden enviar 2 cartes a la setmana,
però les cartes tant les que ells envien com les que reben triguen com a mínim
1 mes en arribar. És molt complicat poder-se comunicar amb ells d’aquesta
manera.
Qui coordina les seves
defenses
El
col·lectiu d’advocades “Alerta Solidària”, son les que coordinen les seves defenses, estem
totalment recolzats per elles, en tot moment ens sentim en molt bones mans. Des
del primer moment ens han orientat i aconsellat del que calia i cal fer.
Quines accions s’estan
fent
Apart
de les accions jurídiques necessàries, el que volem fer molta incidència i
agrair es tota l’ extensió i mostres de solidaritat que s’està fent per tot
arreu. Cada dia 23 de cada mes una població diferent on hi ha companyes
detingudes i també d’altres, organitzen un acte de suport amb les detingudes ,amb
jornades de debat, denuncia, dinar solidari, música reivindicativa, però
sobretot son actes per denunciar i donar
a conèixer a tota la societat la injustícia d’aquestes detencions, i per cridar
ben fort: Llibertat preses, No a la repressió,… s’està fent molta difusió per
totes les xarxes També s’ha fet molt “merchandising”:samarretes, xapes, banderoles,
bosses,etc.. que serveix per a mantenir
la caixa de solidaritat per despeses de les famílies pels desplaçaments a veure’ls
o per necessitats bàsiques que es generen en l’àmbit familiar i proper.
També
s’han organitzat, moltes manifestacions i concentracions de solidaritat i de
denuncies per exigir la seva llibertat.
Altre manera de solidaritat molt important és la crida a escriure als presos,s’organitzen tallers per escriure’ls cartes; que és aconsellable que siguin en castellà. S’ha obert un compte corrent solidari amb les preses del 23S.
Que en penseu de totes
les accions de suport que s’estan fent?. Com us sentiu davant de tot el suport
i mostres de solidaritat.
Sentim
la xarxa de solidaritat molt important,
el suport és impressionant, sentim la solidaritat , el suport mutu, l’escalf
constant. I no només a Catalunya, sinó a Madrid, on hi ha una xarxa molt
important ,un grup de persones que ens recull a l’estació, ens porta en cotxe;
recordem que Soto del Real està lluny de Madrid, ens acullen a les seves cases;
comprovar tot aquest suport extern ens ajuda moltíssim, ens dona molta
fortalesa i coratge.
Com heu sentit el suport de la ciutadania. Quin
recolzament esteu tenint per part dels CDRs, i
dels moviments socials
El
màxim suport des del 1r moment. En tot moment la solidaritat, l’escalf, l’ajuda
mútua per tot arreu. Es molt important,és el que ens fa sobreviure i resistir.
Sobretot sentir que no estem soles, que tenim una xarxa de solidaritat darrera
impressionant; no ens ho podíem ni pensar.
Heu tingut suport
d’algun partit polític?
Només
s’ha implicat la CUP,
com a companyes al costat. El que si s’ha aconseguit és que gràcies a la
proposta d’alguns partits (CUP, ERC i PDCat) s’aprovés una resolució en el
Parlament de Catalunya demanant la llibertat de totes i l’arxivament de les
causes.
Penseu que son també
presos polítics?
Per
suposat que pensem que son presos polítics, i a més pensem que els van detenir
com a mesura d’escarment i de model de repressió cap a tothom que lluitem per les llibertats
Quines perspectives hi
ha en aquests moments
Cap, de moment no veiem cap esperança, ni cap futur immediat. Ja es van fer unes altres vistes, on el jutge va dir que no hi ha indicis per estar detinguts, que s’anul·lessin les ordres de presó perquè la sala penal de l’Audiència Nacional va considerar que no van rebre la informació necessària en la vista,però malgrat això no els va deixar en llibertat, continuen presos. Les advocades d’Alerta Solidària han dit que és “una anomalia” que s’anul·lessin les ordres de presó però se’ls hagi mantingut empresonats
Què és el més dur
de tot plegat.
El més dur és no poder abraçar-los, no estar amb ells. Tots els moments i vivències que ens perdem plegades. La impotència, el desgast emocional i físic que estem patint. Soto del Real esta molt lluny. La sensació constant de que se’ns està criminalitzant, se’ns castiga també a les famílies i al seu entorn. I no veure cap perspectiva de futur. Estem veient un retrocés a la societat, respecte a les llibertats i la demostració que la repressió de l’estat no s’ha acabat.
Jordi F. Fernández. Sindicat d’Activitats Diverses de Terrassa
Presos polítics? Polítics presos? Aquest desacord en la qualificació dels independentistes catalans empresonats ha estat motiu de debat. Però… importa l’ordre d’aquestes paraules? Per a mi, en absolut, perquè la paraula fonamental d’aquest parell d’expressions —i sobre la qual hem de centrar la nostra atenció— és aquesta: presos.
Pensem en els presos, en tots els
presos, és a dir, en persones privades de llibertat, separades de manera
forçada de les seves famílies, amistats i cercles socials, persones a qui —sota
el pretext de dissuadir-les de cometre actes contraris al bé comú o de
reeducar-les per reinserir-les a la societat— es castiga de manera inhumana i
se’ls produeix un dany de difícil curació, tant físic com psicològic.
Pot ser que algú concebi la presó
com una institució degradant quan s’hi tanca uns polítics que, segons el seu
criteri, han sofert un tracte injust però, no és cert potser que una gran part
dels presos socials també pateixen un tracte injust, ja que són persones amb discapacitats
intel·lectuals o psíquiques, o que procedeixen de famílies desestructurades o
de contextos de pobresa i marginació? No som tots responsables, almenys en
part, que en la nostra societat no es faci res o gairebé res per evitar que
aquestes persones cometin delictes? Podem acceptar de manera despreocupada
l’existència de les presons fins al dia que afecti un nostre familiar o amic?
Podem seguir ignorant els problemes socials que comporta el capitalisme? Si no
hi ha justícia social, pot ser justa la Justícia?
I què dir de la situació d’aquelles
altres persones que s’han equivocat un sol cop, que han comès un primer delicte
en un moment d’ofuscació? Què se n’ha de fer? Recloure-les en un lloc que Piotr
Kropotkin va definir com la universitat del crim, el lloc on es barrejaran
—potser tan sols a l’espera del seu primer judici— amb delinqüents experts?
Què fer amb i per les persones empresonades? Fa molts anys un company més gran em va dir: «Quan triomfi el comunisme llibertari, quan desaparegui el sistema capitalista, desapareixeran les presons i ningú serà pres en elles». Per descomptat, però què hem de fer mentrestant? Hem d’esperar de braços creuats aquest futur imprecís?
“Potser hi ha qui creu que la presó és una institució degradant, però necessària i inevitable”
Potser hi ha qui creu que la presó
és una institució degradant, però necessària i inevitable; però en altres
èpoques també devien semblar necessaris i inevitables els suplicis com ara
rebre assots en públic i després ser passejat pels carrers i escarnit; les
execucions públiques a la foguera, la forca o per decapitació ofertes com a
espectacle; les mutilacions i desmembraments; les exposicions en llocs de pas
dels cadàvers dels reus o dels seus membres esquarterats… i, per fortuna,
totes aquestes atrocitats han desaparegut en les nostres societats i ningú les
troba a faltar.
Crec que és possible plantejar-se
un procés d’abolició dels empresonaments en què, en una primera etapa, es
reduïssin de forma progressiva els àmbits delictius que comporten condemnes de
privació de llibertat. Es podria començar pels delictes contra el patrimoni i
socioeconòmics —que constitueixen un terç de tots els que es cometen a Espanya—.
Si a les persones condemnades se’ls apliqués com a correctiu la realització
tutelada de treballs pel bé de la comunitat o de les persones victimitzades, podria
ser una opció realment rehabilitadora si de manera paral·lela s’executessin
polítiques encaminades a aconseguir la disminució de les desigualtats socials i
un repartiment just de la riquesa.
Prou és veritat que quan aquests
delictes socioeconòmics els cometen especuladors o polítics i empresaris
corruptes resultarà més difícil aconseguir la seva rehabilitació, ja que de cap
manera podem atribuir la motivació del seu comportament delictiu a la
necessitat, sinó a l’absència de valors ètics.
Un col·lectiu de persones
empresonades a qui en un bon nombre se’ls podria evitar la privació de
llibertat seria el de les qui tenen malalties mentals, en què la causa de la
seva conducta conflictiva es troba en el seu trastorn mal tractat. Si es té en
compte que el 10% dels presos de l’Estat tenen alguna afecció mental, no
resulta tan estrany pensar que se’n podria reduir el nombre si de manera prèvia
fossin atesos per un sistema sanitari públic de qualitat.
I quan es tracti de persones amb
comportaments violents que hagin derivat en delictes de lesions o de violència
de gènere, per evitar reincidències, s’hauria d’intentar corregir-ne el comportament
mitjançant una assistència psicològica rehabilitadora, intensa i
individualitzada.
És clar que hi ha ocasions en què,
pel context i la desmesura d’un tipus de delicte, podem pensar que els qui el
cometen difícilment poden ser rehabilitats: genocidi, assassinat en sèrie,
tracta d’éssers humans, agressió sexual reiterada, delicte de lesions agreujat
per traïdoria i acarnissament, terrorisme d’Estat o violència greu
indiscriminada, crim organitzat… naturalment, per què negar-ho? En aquests
casos, no sembla haver-hi alternativa ni fàcil ni immediata, però fins i tot
així, per què no intentar-ho?
Finalment, suggereixo un primer pas
cap a l’abolició de les presons que, per descomptat, seria el de la prevenció
mitjançant el reforç de la responsabilitat de les famílies —sobretot s’alliberessin
de la xacra de l’explotació, la precarietat i les jornades laborals extenuants—
en l’educació en valors ètics dels menors, de la implicació en aquest mateix sentit
de la gent del veïnat o del barri i, sobretot, amb el compromís de
l’Escola, una institució que ara mateix es projecta cada vegada més en funció
dels interessos de mercat que de les necessitats socials i individuals.
Carles Pérez. Sindicat d’Activitats Diverses de Sabadell
Assistir a la realitat històrica sense una línia d’acció pròpia tensa a l’anarquisme, que ha de decidir-se entre opcions alienes. Ja ho vam veure, salvant moltes distàncies, en la situació en que es van trobar les anarquistes ucraïneses davant la guerra al Donbass. La realitat d’un moviment infantil en els seus plantejaments, desorganitzat i dispers, va impedir formalitzar una resposta seriosa al conflicte:
– La crueltat de la guerra feia de la no intervenció
l’actitud de la immoralitat. Estaven els anarquistes d’acord amb el bany de
sang? O els era aliè? En tot cas, la passivitat els allunyava del poble que
pretenien representar. Ni tan sols era perdonable perdre el temps en jocs quan
la sang es perdia en un altre conflicte imperialista.
– El front ucraïnès permetia respondre la ingerència
imperialista russa sobre el territori ucraïnès, així com compartir trinxera amb
les perilloses faccions feixistes pro-europees que es van alçar, amb sospitosa
facilitat, durant el Maidan.
– El front rus permetia plantar cara l’alçament del nazisme
a Kiev, alhora que servir els interessos geopolítics de la Federació Russa,
actor conegut per ser repressor de les llibertats civils.
Podem extreure una lliçó d’aquest exemple: És vital acudir a
les lluites històriques amb un projecte propi. La militància en una
organització anarquista hauria de ser un acte amb contingut propi, relegant els
vots útils i els “millors que res” a la marginalitat. Serà que hem donat per
caducat el projecte emancipador que proposava el comunisme llibertari?
Si és així, si hem acceptat relegar-nos a sindicats dedicats únicament a la batalla laboral, assemblees de postmodernes trastocades, horts urbans i concerts de “puretes” alcoholitzats, més ens valdria emprendre la diàspora definitiva per migrar allà on més escalfi el sol. Semblaria que el pensament llibertari ha perdut tota capacitat d’impulsar un canvi revolucionari, però si l’experiència kurda ha de servir d’alguna cosa en la història que sigui per demostrar que un projecte basat en línies llibertàries, si és disciplinat i conta amb objectius clars, té, encara en aquests temps infausts del segle XXI, molta batalla per presentar.
“hem donat per caducat el projecte emancipador que proposava el comunisme llibertari?”
Les kurdes van aconseguir presentar un programa coherent amb
el seu context històric. Van saber donar veu als anhels del poble,
aglutinant-lo en el seu discurs. Així han pogut construir una realitat
revolucionaria digna de defensar-se. El crim serà destruir-la, no defensar-la;
la legitimitat del seu moviment és total, els seus fruits són positius. Han
creat vida en un món que agonitza.
No oblidem que una de les inspiracions del far ideològic
kurd, Abdullah Öcalan, per crear el seu Confederalisme Democràtic no es altre
que Murray Bookchin amb el seu Municipalisme Llibertari, una recuperació i
actualització dels postulats del vell Kropotkin. El somni segueix viu tot i que
noves generacions l’imaginin diferent.
Mentrestant aquí seguirem amb militàncies diluïdes, involucrant-nos
a la babalà en projectes aliens ja que el quietisme davant la ignomínia és la
més rastrera maldat; quan no ens tanquem en la tasca sindical esperant que “La
Conquesta del Pa” es converteixi en èxit de vendes per intervenció divina.
Finalment a casa, assistia a les imatges de la protesta,
amenitzades amb el discurs criminalitzador dels mitjans oficials en bloc, sense
poder evitar pensar que amb tota probabilitat entre les caputxes s’amaguen
anarquistes, jugant-se la seva llibertat i integritat física a la barricada. No
aquelles anarquistes italianes que anuncien per televisió amb trompeteria
apocalíptica, sinó de les que viuen vides corrents amb la ment desperta i el
cor compungit. En algun moment podrem valorar l’impacte en la nostra realitat
que podrà provocar aquesta revolta, mentrestant la gran esperança parlamentaria
morada pugna per ser reconeguda pels partits d’ordre com a actor polític
legítim i la cúpula del meu sindicat mostra dificultats per mostrar empatia amb
una generació agitada, encara amb represàlies de presó i amputacions per enmig.
Són temps dolents per a l’esperança a la comarca anarquista.
Les nostres millors militants aposten per projectes
estatistes, d’àmbit espanyol o català, quan no són directament purgades en les
lluites internes, mentre encara hem de congraciar-nos perquè el sindicat ha
sigut capaç d’adherir-se, poc a poc i empès per la repressió policial, a una
vaga aliena. Doncs aquell divendres moltes vàrem secundar la convocatòria de
vaga d’una altra organització, que s’emportarà la simpatia del poble que
pretenem emancipar. I encara hagués sigut pitjor si ens haguéssim quedat a casa.
No hi ha opció correcta.
Venen temps durs on el capital es retorcerà violentament en
la seva agonia. O cabem la nostra pròpia trinxera, la de la llibertat i la
justícia, o la realitat ens passarà per sobre a totes.
Una vaga com la del 30 de Gener a Euskadi, és possible a Catalunya?
Rubén Paez. Sindicat de Transports de Barcelona
Llegint
el titular molts em diran que és clar que sí. De fet, durant els dos últims
anys en el nostre país s’han convocat fins a sis vagues generals sense que a cap de les centrals sindicals majoritàries
se les veiés ni se les esperés.
Ara bé, si no volem caure en fer-nos trampes al solitari, haurem d’admetre una sèrie d’elements que estan associats a aquestes vagues:
-primer: els textos de la convocatòria que es registrava a Treball incloïen reivindicacions laborals, però tots sabem que aquestes s’utilitzaven per embolcallar altres objectius i evitar la seva possible il·legalització. Per acabar-ho d’adobar, aquestes convocatòries no van ser ni tan sols vagues, sinó aturades de país, eufemisme que a mi, i imagino que a qualsevol sindicalista seriós li passa el mateix, em fa grinyolar les dents. Fins i tot en titllaria una d’elles com de tancament patronal i per tant, representaria l’antítesi del que representa una vaga general combativa.
-segon:
si compartim la idea que una jornada de vaga té com a objectiu aturar el teixit
productiu d’un país, també estarem d’acord que en aquest sentit, aquestes
convocatòries van ser un fracàs. L’única que podríem qualificar d’exitosa és la
del 3 d’octubre, reconeixent però que aquest èxit el van determinar les circumstàncies
de repressió brutal patida només dos dies abans. Malgrat em dol dir-ho, els
sindicats convocants en vam tenir més aviat poc a veure.
És
veritat que algunes, no totes, van ser grans jornades de lluita i que
utilitzant com a paraigües la convocatòria de vaga es van fer algunes accions
espectaculars per part d’alguns moviments socials (no pas per part del moviment
sindical). De tota manera, una jornada de lluita no és una vaga, i encara menys
una vaga general.
-tercer: aquestes vagues mai no es van treballar seriosament com a vagues. Una vaga general no es convoca amb quinze dies, no es convoca sense fer assemblees en els centres de treball i sense promoure-la. Que hi hagi motius per fer-la (d’aquests sempre en sobren) no assegura el seu èxit, cal treballar perquè hi hagi una conjuntura favorable. Les condicions per a una vaga no només apareixen, també es creen. I això implica mesos de preparació, i tenir implantació en els centres de treball. I aquí arribem al moll de l’os. Les vagues esmentades van ser convocades per sindicats minoritaris, i ni tan sols amb consens entre les diferents centrals sindicals anomenades combatives o alternatives.
Arribats a aquest punt i havent deixat clar del que estic parlant, reformulo la pregunta: és possible una vaga general amb èxit, laboral i combativa, sense la participació de CCOO i UGT a Catalunya? La resposta és que fins ara, això ha estat impossible.
Fa dotze anys que sóc militant de la CGT i des de llavors sempre he comprovat, de vegades dolorosament, que al sindicalisme combatiu i de classe no li era possible convocar una vaga general amb èxit sense CCOO i UGT. No tan sols això, la part més dramàtica és saber que amb ells tampoc és possible perquè són gestors de la pau social, des de fa ja massa temps, i , ni volen, ni saben ser combatius. Aquesta situació ens ha deixat durant molts anys en un atzucac que semblava insalvable. L’única solució? Superar l’immobilisme de les grans centrals sindicals amb grans mobilitzacions i sobrepassar-los des del carrer, lluny dels despatxos i les taules on ells es fan forts. I a llarg termini, arrabassar-los la majoria sindical. Aquest és l’únic camí, la resta no ens serveix. Hem d’acceptar que mai hem tingut les condicions per poder fer-ho, i hi hem de sumar el fet que massa sovint hem prioritzat malgastar energies lluitant entre nosaltres i contra altres sectors de l’esquerra. D’aquesta manera ens hem allunyat d’afavorir la creació de la conjuntura d’una necessària vaga general. Amb tot, objectivament, en els dos últims anys les condicions han canviat favorablement per a nosaltres. I tot sembla indicar que ho continuaran fent.
“No importa perquè no ens hi vam posar ahir, el que importa és perquè no ens hi posem ara, quan tenim al davant un exemple tan clar”
El proper
dia 30 de gener hi haurà una vaga general al País Basc, sense Comissions
Obreres i sense UGT , convocada per ELA i LAB i impulsada des d’una carta de
drets socials que no resumiré aquí, però que convido a tothom a fer-hi una
ullada. Val la pena. Aquesta vaga l’han estat treballant els sindicats
convocants des de fa un any, i la carta de drets socials que alhora fa de taula
reivindicativa encara ha trigat més a fer-se perquè ha estat consensuada per la
gran majoria dels moviments socials, amb poques excepcions, que conflueixen al País
Basc. Parlem dels moviments feministes, els moviments per l’habitatge, els pensionistes,
els ecologistes, les associacions de gent migrada. Hi són tots. I, què voleu
que us digui, a mi em fa molta enveja . No els desitjo sort perquè no la necessiten,
les coses ben fetes no necessiten de l’atzar.
I la
pregunta sorgeix sola, per què no hem fet quelcom semblant a Catalunya? El
debat subsegüent donaria per molts articles, i segur que no ens posaríem d´acord.
En qualsevol cas no vull parlar ara d’allò que ja no té remei. No importa per què
no ens hi vam posar ahir, el que importa és per què no ens hi posem ara, quan
tenim al davant un exemple tan clar. I , al menys jo, no hi trobo cap motiu de
pes per no fer-ho.
Crec que si tots els sindicats combatius i de classe que existeixen al nostre país som capaços de deixar de banda el que ens separa i ens concentrem en crear un clima d’entesa i en centrar-nos en allò que ens uneix, no resultaria gaire difícil arribar a acords. Qui no esta en contra de la llei mordassa? O de les reformes laborals? Qui no està per recuperar el poder adquisitiu que aquesta crisi li ha manllevat a la classe treballadora per donar-la als més rics? Qui no està en contra de la repressió cada cop més generalitzada tant als carrers com als llocs de treball? Qui no està per la igualtat real de sous entre homes i dones ? Qui no està en contra de la Llei Aragonès i de les privatitzacions i externalitzacions als serveis públics? Qui no està per revertir les retallades i pujar i blindar les pensions? Aquestes només són unes quantes reivindicacions laborals que ens uneixen, les primeres que em venen al cap i crec que a tall d’exemple ja n’hi ha prou. Una de les coses que més se’ns retreu als sindicalistes és la nostra incapacitat per anar tots a una. Està clar que amb els majoritaris no anem enlloc (tampoc ells volen anar amb nosaltres, tenim agendes molt diferents ). Però, i amb la resta d’organitzacions? Tots els sindicats alternatius hem crescut en els últims anys en major o menor mesura. Això és degut a dos factors principalment. El primer és que es comencen a guanyar lluites concretes a determinats sectors. És veritat que encara no hem aconseguit grans canvis a un nivell mes ampli però cada mes a aquesta mateixa revista es poden llegir les cròniques de les nostres victòries. Estem creixent de forma constant i cada vegada que es guanya un conflicte ens fem més forts. I no se n’havien guanyat tants des de fa molts anys. El segon motiu es el descrèdit dels sindicats majoritaris, que han venut tants cops als treballadors i han desmobilitzat tantes vegades i d’una forma tan descarada que cada cop són menys els que se’ls creuen. Vivim un moment que pot ser una gran finestra d’oportunitat per a nosaltres. Hem de capitalitzar el desgast i l’enuig de la classe treballadora i ho hem de fer ara, abans que l’extrema dreta emergent ho faci. Ens ho juguem tot, però podem guanyar.
Es
veritat que ELA i LAB tenen la majoria sindical al País Basc que
desgraciadament no tenim encara aquí. Però també cal admetre que el nivell de
presència als carrers i de mobilització a Catalunya és en aquests moments molt
més alt que a Euskadi. I fins i tot allà les centrals sindicals han tingut la
lucidesa, tot i tenir la majoria sindical, de no obviar que en aquest moment
les vagues perquè tinguin èxit han de apel·lar també els moviments socials no
estrictament laborals que cada lluiten al carrer per crear una alternativa social
al model capitalista. L’ecologisme, el
feminisme, els moviments per un habitatge digne o les lluites antidepressives
han de ser eixos fonamentals de les nostres reivindicacions, ja que travessen
de punta a punta la realitat social de la classe treballadora, i actualment
generen més consens que les reivindicacions laborals. Per què succeeix això? No
ho sé però penso que hauríem de fer certa autocrítica. Un sindicat que perd el
pols del carrer està perdut. Hem de trobar la manera de tornar a posar les
lluites laborals al centre del discurs de les lluites al carrer . I per això necessitem
fer nostres les reivindicacions dels moviments socials , sense tractar de controlar-los
ni fagocitar-los, mai per davant ni per darrera de ells, sinó al costat, com a germans
de lluita.
A
Catalunya hem deixat que les reivindicacions nacionals, que divideixen a la classe
treballadora, eclipsessin durant dos
anys les reivindicacions laborals i socials que son aquelles que poden millorar
inequívocament la nostra vida. I que ningú em mal interpreti, la lluita contra
la repressió en totes les seves formes i el legítim exercici de autodeterminació
de qualsevol poble del món em semblen lluites importantíssimes i legítimes, paro
no més importants que la derogació de les reformes laborals i la restauració de
tots els drets laborals i el poder adquisitiu perdut per la classe treballadora
en els últims anys. Més aviat al contrari. Sé que el que plantejo és complicat
i a molts dels meus companys d’organització els grinyola, així com a altres que no ho són, però si no abandonem les posicions tancades
que ens impedeixen treballar juntes per crear les condicions necessàries mai
podrem convocar una vaga general combativa i exitosa . Nomes amb grans mobilitzacions,
només des del carrer, només amb la unió de la classe treballadora defensant els
seus drets, trencarem el marc immobilista en què portem enclaustrats massa
temps. Al cap i a la fi, un sindicat que no té capacitat real d’ incidir en la
realitat social i laboral del món que l’envolta, per què serveix? El repte és gran, però la recompensa és
enorme. La paraula clau és generositat. La gent està prou farta i les
condicions són bones, però no podem esperar a que els moments caiguin del cel.
Hem de deixar de ser reactius i tornar-nos proactius, ser nosaltres qui marquem
els passos a fer i no deixar aquest espai per als nostres enemics de classe.
Les condicions sorgeixen de vegades, però també cal crear-les. I aquest és un
bon moment per començar aquest procés.
Hem d’arremangar-nos i començar a treballar colze a colze amb tots
aquells que volen derrotar el capitalisme. Per bastir fronts amplis, sense
deixar de ser qui som, sense deixar de ser anarquistes. Però amb una ment
oberta i amb una fita clara. Per sobrepassar CCOO i UGT ens fa falta una vaga
general que els passi per sobre. I sols no podem.
