Mútues, governs i patronal: organitzacions criminals

18 de maig de 201925 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Sindicat del Metall de Barcelona

Als últims anys, la classe treballadora està patint descomunals agressions per part de les patronals recolzades pels diferents governs que han ocupat la Moncloa i la Generalitat. Un dels atacs més contundents i que més repercussió té sobre les treballadores i treballadors són els relacionats amb la prevenció i els accidents de treball.

Segons les xifres oficials al 2017, a l’estat espanyol, es van produir 583.425 accidents laborals, dels quals 618 van ser mortals i d’aquests 134 in itinere. Al 2018 van ser 602.316 els accidents laborals, dels quals 652 van ser mortals, 146 in itinere.

Sense poder comptar amb aquells accidents que no declaren les empreses, en un any, el terrorisme patronal va augmentar en gairebé 20.000 accidents laborals, un 3% més, que van costar la vida a un 5% més de persones treballadores.

La prevenció de la sinistralitat laboral és una responsabilitat de l’empresariat. Aquesta obligació de controlar-la, reduir-la i eliminar-la és correlativa al dret de les treballadores i treballadors de la protecció de la seva salut. El conflicte parteix del fet que la prevenció té un alt cost econòmic per a les empreses i requereix d’una constant inversió. I, com sabem, despesa i benefici empresarial són dos paraules oposades.

La inversió econòmica en aquesta matèria, per part de les empreses, suposaria un estalvi econòmic a mig i llarg termini per a les mateixes ja que els accidents i l’absentisme es reduirien molt notablement. I és aquí on les mútues juguen un paper fonamental en ser associacions d’empresaris destinades a realitzar “les activitats preventives de l’acció protectora de la Seguretat Social “.

L’objectiu empresarial és clar, obtenir més beneficis i reduir les despeses en matèria de prevenció

La patronal ha fet servir la seva influència en els diferents governs i poc a poc ha anat perfilant un escenari cada vegada més beneficiós per als seus interessos, culminant la seva estratègia quan el govern del PP va aprovar la llei 35/2014 i el Reial Decret 625/2014 pel qual les mútues, fins llavors denominades Mútues d’Accidents de Treball i Malalties Professionals, passen a ser entitats col·laboradores de la Seguretat Social. Amb aquest canvi, poden gestionar, a més de les prestacions econòmiques i assistència sanitària derivada de les contingències professionals, la prestació econòmica d’incapacitat temporal derivada de les contingències comunes.

En aquest canvi normatiu, que es fa per modernitzar, agilitzar, fer més eficient i transparent, etc. la gestió de l’acció protectora de la Seguretat Social, subjau el control de l’absentisme laboral, dotant a les mútues de majors competències, donant-los la possibilitat del control de les baixes per malaltia comú que abans no tenien. Les propostes d’alta mèdica a la Seguretat Social, que ja podien fer les Mútues, es van demostrar poc efectives ja que acabaven recaient en el personal facultatiu que estenia la baixa des de criteris únicament mèdics.

A partir d’aquesta llei s’amplien els supòsits perquè la mútua pugui tallar la prestació econòmica a qui no es sotmet al control i seguiment de la seva baixa, una capacitat coercitiva fins a la data mai vista.

L’objectiu de les mútues, entitats suposadament sense ànim de lucre, ha esdevingut en la reducció dels índexs d’accidentalitat sota criteris clarament mercantilistes i no mèdics. Després de l’aplicació de successius decrets llei durant aquests anys, podem observar com el desviament d’accidents i malalties professionals a la Seguretat Social ha augmentat. La qualificació d’accidents sense baixa s’ha disparat i actualment s’estan produint situacions on persones amb ossos trencats són considerats accidents lleus sense baixa.

L’objectiu empresarial és clar, obtenir més beneficis i reduir les despeses en matèria de prevenció. És aquí on entra la llei de Bonus (RD 231/2017 del 10 de març) per la qual es regula l’establiment d’un sistema de reducció de les cotitzacions per contingències professionals a les empreses que hagin disminuït de manera considerable la sinistralitat laboral. Amb això es premia a les empreses que inverteixin i incentivin la prevenció, reduint fins a un 10% les seves cotitzacions a la Seguretat Social i millorant notablement la seva imatge corporativa.

En principi aquesta idea estaria bé si fos un fet real, però malauradament està significant que les mitjanes i grans empreses s’estan esforçant al màxim en manipular les baixes per aconseguir el 0% en accidents. A més, gràcies a la situació de precarietat del mercat laboral la situació d’atur i desemparament dels treballadors i treballadores, assoleixen els seus objectius. La por i la necessitat fan que les plantilles acceptin situacions contràries als seus drets i perjudicials per a la salut.

Atès que les empreses, i mútues, tenien veritables complicacions per accedir al sistema de bonificacions (acceptació dels comitès de seguretat i salut, documentació de les seves activitats preventives, no haver requeriments o sancions de la Inspecció de Treball, …), el recent RD 860/2018 ve a regular aquelles mesures que han de dur a terme les mútues per realitzar la seva activitat preventiva i estalviar-se un 1% de les quotes per contingències professionals, quantitat gens menyspreable. Paradoxalment aquestes activitats són les que la mateixa Llei de Prevenció obliga les empreses en la seva activitat preventiva, programes, assessorament, control i reducció de la sinistralitat.

Tot aquest enriquiment de les patronals, a través de les mútues, està significant un frau per al sistema públic, que ha d’assumir sanitàriament els danys que ocasiona el treball a la població. Un sistema públic que deixa de percebre les quotes que han de pagar les empreses i que, a més, ha d’assumir prestacions econòmiques que són responsabilitat de les mateixes. un sistema públic que, per falta de fons, acaba retallant en Sanitat i en la Inspecció de Treball que és el mecanisme de vigilància i exigència del compliment normatiu.

En definitiva; mútues, governs i patronals: organitzacions criminals que estan fent negoci amb la salut i els accidents de milers de persones treballadores.

Nova okupació de la PAHC Sabadell

18 de maig de 201918 de maig de 2019 Equip Comunicació CGT Catalunya

Aida G. S. Militant de la PAHC de Sabadell

El passat diumenge 28 d’abril, dia d’eleccions generals, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisi (PAHC) de Sabadell vam decidir fer ús, un cop més, de la nostra política basada en la col·lectivitat i el suport mutu. És per això que vam alliberar tres pisos en un mateix bloc propietat d’una entitat bancària, que anteriorment havien estat ocupades de manera conflictiva per una màfia.

Van ser algunes de les veïnes les que es van posar en contacte amb la Plataforma per explicar-nos la situació ja que eren conscients que les persones que pertanyem al col·lectiu de la PAHC assumim la responsabilitat d’una bona convivència veïnal i d’involucrar-nos amb la comunitat tot el que ens sigui possible. A més, sempre que hi ha una ocupació nostra, la finalitat és arribar a un acord amb la propietat perquè aquestes persones paguin un lloguer social per poder viure amb tranquil·litat fins que la seva situació millori.

Aquesta acció es va dur a terme gràcies a les més de cent persones que van ser-hi presents i és una conseqüència directa de la manca de solucions per part de les institucions, que no ofereixen ajuda a les persones que tenen una problemàtica greu i que veuen els seus drets vulnerats. És el cas, per exemple, de les persones que no tenen documents perquè no estan empadronades, però no és poden empadronar perquè no tenen documents. Tot això ens porta a un cercle infinit que, de no ser per la tasca cooperativa que fem a la PAHC, on donem les eines perquè la gent s’empoderi i lluiti pels seus casos, acabaria inevitablement amb desenes de persones al carrer o confinades i malvivint a pisos atapeïts.

En aquests tres habitatges s’han instal·lat un pare solter amb un menor, una mare amb dues menors més i dos joves sols. Totes aquestes persones han esgotat les vies burocràtiques i legals i s’han vist pràcticament obligades a ocupar perquè no tenen on anar: a Catalunya hi han gairebé mig milió de pisos buits i 2.000 sol·licituds d’emergència habitacional.

I és que des de fa vuit anys venim denunciant la situació, cada cop més crítica i exigim que es prenguin mesures per frenar la precarietat que ens trobem en matèria d’habitatge; no pot ser que es segueixi mercantilitzant un dret bàsic com és l’habitatge i segueixi havent persones desemparades a les quals se’ls hi nega l’accés a un sostre.

Per això, la PAHC Sabadell continuarem lluitant i fent tot el que estigui al nostre abast perquè no quedi cap persona sense casa, mentre hagi cases sense gent.

Trobada de dones de CGT a Ruesta

18 de maig de 201925 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Dones de CGT Catalunya

Diferents dones, militants i afiliades a la CGT de tot l’estat, es van trobar el passat mes de març a Ruesta, per traçar una línia comuna de lluita feminista.

Arran el Congrés extraordinari a Mèrida per la vaga del 8M, i tal i com es van desenvolupar durant el mateix els debats i les discussions amb fortes discrepàncies, diferents dones, militants i afiliades a CGT de tot l’estat espanyol, vàrem veure la necessitat de trobar-nos per debatre i treballar plegades, per mirar de desenvolupar i elaborar una tasca comuna arreu de tota l’organització i a partir dels nostres sindicats i territoris, per tal d’assolir una igualtat real entre companyes i companys, fer efectiu un món sense distinció de gènere, i aconseguir una educació feminista real.

Com a dones afiliades entenem que la CGT és un sindicat de base, en què les secretaries no estan per sobre de cap afiliada i en què les bases decideixen, i han de decidir, com s’organitzen. Els nostres acords congressuals contemplen l’establiment i creació de xarxes d’associació entre les dones.

Per aquest motiu ens vam autoconvocar a una trobada de reflexió i debat i vàrem acordar que el millor lloc on anar plegades era aprofitar un dels espais que tenim com a CGT. Així vam triar Ruesta per a la nostra trobada.

Com a dones anorcofeministes constatem que malgrat els avenços fets a la societat respecte al feminisme, dins de la nostra organització encara falta moltíssima feina a fer. Algunes ponències presentades i aprovades en el Congrés de CGT Catalunya a Òdena-Igualada ja anaven en aquesta línia de reivindicació, com també algunes de les presentades al Congrés extraordinari de Mèrida.

La trobada de Ruesta era molt necessària i va esdevenir molt enriquidora, fructífera i positiva. Ens va dotar d’empoderament col·lectiu, energia, força i molta sororitat entre nosaltres. I vam decidir continuar treballant plegades amb la militància activa que ja exercim des dels nostres sindicats i territoris. Per que la revolució llibertaria i feminista ha de combatre el patriarcat i el capitalisme començant pels nostres àmbits més propers i estimats. Creiem fermament que l’existència dins la CGT de dones feministes que impulsin, des de baix, el treball en el diferents sindicats per a aconseguir una igualtat efectiva entre homes i dones, és un valor afegit per a l’organització. La unió del treball de totes les dones reforça la veu de l’organització en la lluita feminista contra el patriarcat i contra el capitalisme.

Ja els acords del XV Congrés Confederal de Valladolid, celebrat al 2001 sota la rubrica “4.8 Mujeres en CGT”, estableixen que l’esperit de la creació de la Secretaria de la dona es basa entre d’altres principis rectors en el de “dinamitzar la comunicació entre dones i les seves diferents experiències de vida, així com la participació i compromís de les dones amb el sindicat”, “(…) es necesario reivindicar el feminismo, como un discurso radical y anticapitalista dentro de nuestra organización y desde ella, en las propuestas que lancemos de cara afuera y, sobre todo, en las vías de construcción de mundos distintos que buscamos (…) La CGT ha de ser protagonista activa en la movilización de un feminismo de base anticapitalista, antimilitarista y antiautoritario”.

Volem que el treball de les companyes militants actives amb qui estem coordinant-nos, serveixi perquè la lluita feminista sigui cada dia més forta i perquè el nostre sindicat sigui realment igualitari i sigui un lloc on totes tinguem veu i presència.

Seguirem lluitant per aconseguir reforçar el feminisme que ha de fer de la nostra una societat més lliure i més justa.

Perquè tenim clar que JUNTES SOM MÉS FORTES.

80 anys de la fi de la Guerra Civil

18 de maig de 201929 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Ferran Aisa

La derrota de la República va significar un cop molt greu per les aspiracions revolucionàries de transformar la societat, però també pels republicans i els moviments progressistes que van ser escombrats pel franquisme.

La desfeta de les forces republicanes va empènyer cap a l’exili la més gran diàspora que han conegut mai els pobles de la península ibèrica. Aquest èxode va començar un parell de mesos abans de la fi de la lluita bèl·lica amb la caiguda de Barcelona el 26 de gener de 1939 i l’arribada a la frontera francesa de l’exèrcit del general Franco a primers de febrer del mateix any. Entre finals de gener i primers de febrer de 1939 prop de mig milió de persones van creuar la ratlla que separava Catalunya de França. Homes, dones, vells i nens creuaven els Pirineus fugint del franquisme.

L’èxode es realitzà amb la pitjor situació per l’ésser humà: condicions climàtiques, totalment adverses pels fugitius que anaven mal vestits, mal calçats, mal alimentats i, alhora, patint el terror dels bombardejos de l’enemic. Els que fugien de la ira de l’exèrcit vencedor caminaven desencisats, esmaperduts, vençuts, desfets… Els fugitius quan arribaren a la frontera semblaven ombres en pena, els quals eren detinguts per gendarmes francesos que els hi treien el poc que portaven. La majoria d’aquestes persones serien internades a camps de concentració que vigilaven guàrdies senegalesos.

D’una manera improvisada s’obriren camps de refugiats a l’anomenada Costa Vermella i a diversos pobles del Departament dels Pirineus Orientals francesos. L’organització sindical es va estendre pels nou camps de concentració de França: Bram, Gurs, Setfonts, Vernet, Argelers, Agde, Barcarès, Rivesaltes i Sant Cebrià. A més dels camps pròpiament dits, n’hi havia centres de refugiats per dones, vells i infants i presons militars com el castell de Cotlliure. La dispersió familiar era cosa molt comú en aquells moments tràgics. Les Comissions de camp es dedicaven a connectar els refugiats amb els comitès de l’exterior per posar-los en contacte amb els seus familiars.

L’amuntegament humà era la tònica general dins de les barraques habilitades generalment a la platja. Les malalties, la sarna, els polls i les epidèmies eren el pa de cada dia per els habitants dels camps i molts refugiats no van poder sobreviure a les infrahumanes condicions dels camps i del terrible hivern de 1939. Malgrat tot els refugiats van trobar la solidaritat i l’ajuda d’entitats com el SRI (Socors Roig Internacional), SIA (Solidaritat Internacional Antifeixista), la Creu Roja o institucions benèmerites com els Quàquers anglesos o nord-americans. També van tenir cura dels exiliats espanyols els organismes institucionals republicans del SERE i de la JARE, així com els comitès de les diverses forces polítiques i sindicals.

La CNT dins dels camps van crear comitès i subcomitès per enllaçar amb altres camps i amb el Consell General del Moviment Llibertari. Entre els milers de refugiats tancats als camps de refugiats hi havia militants dels partits polítics d’esquerres i de les organitzacions sindicals. Tan sols es lliuraren de ser enviats als camps els principals intel·lectuals, els dirigents polítics i els líders sindicals degudament acreditats; així com els responsables dels diferents governs (República, Generalitat, Basc) i els alts càrrecs militars. Els quals eren traslladats a centres d’acollida de Perpinyà, Tolosa de Llenguadoc o Montpeller. La majoria d’ells tingueren més sort alhora d’embarcar-se rumb a Amèrica. El dia 10 de febrer van entrar els darrers contingents republicans a França que venien escortats per soldats de l’exèrcit popular, principalment del “Quinto Regimiento” i de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti), els quals van haver d’abandonar les armes a la ratlla de França. Mentrestant Catalunya era ocupada totalment per les tropes de Franco i s’iniciava aleshores una brutal repressió sense precedents a la història del nostre país.

La zona de Llevant i de Madrid van ser les darreres zones republicanes a ser preses pels feixistes. Molts republicans van quedar atrapats al port d’Alacant a l’espera d’uns vaixells que mai no van arribar. Tan sols un vaixell anglès va carregar republicans fins a la bandera i el 28 de març va sortir del port d’Alacant cap a Orán (Argelia). Es tractava del vell vaixell carboner Stanbrook comandat per el capità Archibald Dickson, el qual, malgrat el bloqueig que patia el port, va salvar nombroses vides. La resta de republicans atrapats a Alacant van ser detinguts i tancats a correccionals situats en presons, convents, castells i camps de treball. Al final de la guerra els soldats republicans i els militants d’esquerres, que no van poder fugir cap a França o cap el Nord d’Àfrica, van patir directament la repressió franquista durant molts anys. El nou règim instaurà la por sistemàtica i va fer florir la pau del cementiri. La victòria franquista d’abril de 1939 fou l’inici, doncs, del règim autoritari que va escombrar les llibertats d’Espanya. La guerra va acabar oficialment amb el famós parte del Caudillo: “En el día de hoy cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. Francisco Franco. Burgos, 1 de abril de 1939”. El nou règim no solament anul·lava les llibertats democràtiques i les institucions catalanes com el Parlament i la Generalitat de Catalunya, sinó que prohibia les organitzacions polítiques, sindicals, socials i culturals.

La repressió també anul·lava la identitat nacional del poble català, basc i gallec. Totes les institucions republicanes van quedar anul·lades i en el seu lloc es va imposar el falangisme, el militarisme i l’Església. El nacionalcatolicisme fou la nova i única ideologia del règim franquista de la postguerra. Paral·lelament a l’exili de tants espanyols a l’interior d’Espanya els derrotats omplien les presons i els camps de treball eren plens de sindicalistes, republicans, catalanistes i militants polítics de totes les tendències. Els processos sumaríssims els condemnaven a presó i a pena de mort.

D’aquesta manera milers de persones foren afusellades en els primers anys del franquisme. En una paraula, els drets humans van desaparèixer de la península ibèrica. Espanya, com digué un general franquista, va ésser passada a sang i foc. Les presons d’Espanya van quedar plenes a vessar. Espanya es va convertir en una gran presó amb l’aplicació de la moral nacional catòlica i una fèrria disciplina militar. Els sindicats i els partits polítics van ésser prohibits per llei i els seus militants foren perseguits. Malgrat la repressió les organitzacions polítiques i sindicals es van reorganitzar clandestinament a l’interior i d’una manera més lliure a l’exili.

Joan Puig Elias, una figura a reivindicar

18 de maig de 201929 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Joan Puig Elias va ser un personatge imprescindible en el seu temps, però, sorprenentment, oblidat per les generacions posteriors.

El món de l’educació no l’ha reconegut com cal i no forma part del temari d’història del Magisteri ni espanyol ni català. Els seus companys sindicalistes de l’anarquisme el mencionen sovint però no el reverencien com la figura de Durruti o Frederica Montseny. I fins i tot els seus veïns, els habitants de Sallent (el seu poble natal) ham trigat molt de temps en fer-lo fill predilecte de la població.

El que més l’agradaria a Joan Puig Elias si ara estigués viu seria, potser, ser qualificat com un mestre, un bon mestre racionalista, estimat i respectat per tot l’alumnat, director d’una escola obrera del barri del Clot de Barcelona (Escola Natura), seguidor de les idees de Ferrer i Guàrdia de forma heterodoxa, havent incorporat a l’antidogmatisme del racionalisme totes les grans incorporacions de l’Escola Activa dels anys vint. Va voler importar de Freinet, Piaget, Montessori… els seus grans ensenyaments afegits a les teories de Ferrer i Guàrdia. Així va fer sorgir una nova forma d’ensenyar bassada en la coeducació, l’ensenyament als alumnes obedients del temps de la Dictadura de Primo de Rivera del que significava el concepte llibertat, el protagonisme absolut de l’alumne, la necessitat d’explicació científica de qualsevol matèria fugint dels dogmes confessionals, l’aprenentatge a través de l’ experimentació, l’estimulació de la curiositat infantil, l’observació directa de la natura (excursions) i el coneixement de la realitat social (mercats, indústries), fomentant el pensament crític a través de conferències i debats, buscant l’educació integral: l’equilibri de coneixements intel·lectuals, físics i manuals, aconseguint la fraternitat mestre-alumne perquè creia ferventment que no hi ha coneixement sense emotivitat, eliminant els càstigs i els premis (portant a terme una disciplina assembleària), on l’art era imprescindible (els alumnes havien de sentir-se feliços amb teatre, música, dansa i la lectura directa dels clàssics) i on estaven incorporades les noves tecnologies de l’època (fotografia, cinema i redacció d’una revista periòdica). Feia que l’Escola fos la segona casa dels alumnes estant oberta a les famílies per les tardes i els diumenges, sent el mentor de la creació de nous professors racionalistes entre els alumnes i, en definitiva, utilitzant l’educació com l’instrument per a crear una nova societat, un Món Nou.

Aquestes noves idees que eren fonamentals en 1926 ara són les bases de la Nova Reforma educativa de, per exemple, Escola Nova XXI; però ningú ha mirat 90 anys enrere per veure si algú havia defensat aquestes teories pedagògiques amb anterioritat i quins resultats havia obtingut.

Però Puig Elias no va ser sols un bon pedagog teòric i al mateix temps pràctic sinó que va voler ser un transformador del sistema educatiu. Joan Puig va concebre la Guerra com una oportunitat per portar a terme la Revolució pedagògica i ell la va encapçalar liderant tots els estaments. Des dels primers dies de la guerra va rebre les responsabilitats educatives de l’Ajuntament de Barcelona i va ser president de l’òrgan de la Generalitat dedicat a l’educació: el CENU. Posteriorment, l’any 1938, va afegir a aquestes responsabilitats la de ser Subsecretari del Ministeri d’Instrucció Pública de la República en temps de Segundo Blanco

La seva família i algun dels seus alumnes de l’Escola i de les Colònies de refugiats ens han parlat del seu caràcter afable, l’elegància en el tracte i en les formes, la seva capacitat d’intermediació, i la seva virtut de saber escoltar amb un pensament ferm i clar. Va fugir de tots els extremismes i va ser respectuós amb tots els que pensaven diferent que ell en el terreny religiós i polític, sense ser dèbil ni mal·leable.

Ha estat molt difícil descobrir noves dades sobre la biografia d’aquest home eminent. La participació de la seva família del Brasil i d’avis d’Aragó que havien estat nens refugiats de les colònies infantils que Joan Puig va crear a Barcelona i Ribes de Freser ens ha permès conèixer tot allò que passava a la seva vida i que les hemeroteques no podien recollir perquè no eren fets públics.

Hem sabut que un dels eixos fonamentals de la seva teoria pedagògica es va centrar en les Colònies de nens refugiats on l’educació era veritablement integral en aquestes llars de convivència total. Va organitzar una colònia infantil amb nens refugiats, principalment orfes (molts d’ells aragonesos) a l’expropiada Granja Vella d’Horta, també coneguda com casa de Martí Codolar. La seva companya sentimental en aquell moment, Emilia Roca Cufí (gran actriu a nivell nacional durant els anys vint), també es va fer càrrec d’una altra colònia infantil que es va crear a Ribas de Fresser, a la casa de colònies que feia servir l’escola Natura del Clot amb nens orfes de la Casa del Nen i fills de militars republicans ferits.

Joan Puig Elias va tenir contacte amb nombroses personalitats, però destaca una per sobre de totes perquè la va intentar implicar en la seva tasca de trobar ingressos econòmics per mantenir les colònies. Aquesta persona va ser Emma Goldman, activista anarquista internacional, que va visitar diverses vegades Barcelona durant la Guerra Civil. Emma va transcriure en el seu llibre Visió en flames l’experiència de visitar la ciutat de llibertat, la colònia infantil de Ribes de Freser. Tots els refugiats d’aquestes colònies que hem pogut entrevistar valorant aquests anys amb Puig Elies a Catalunya i a França com un dels moments més importants de la seva vida i quasi cap esdeveniment posterior els ha marcat amb més profunditat que aquesta convivència educativa.

Puig Elias no va ser sols un bon pedagog teòric i al mateix temps pràctic sinó que va voler ser un transformador del sistema educatiu

En el moment de la pèrdua de la guerra, Joan Puig Elias va marxar a França amb el Govern i va fer evacuar les dues colònies en direcció a la nació veïna abans del tancament de les fronteres. Una vegada en territori francès, Emilia Roca va aconseguir la solidaritat d’agrupacions de mestres francesos que van trobar diferents llocs on refugiar als nens de les colònies i poder continuar la tasca pedagògica que portaven a terme. Finalment, van residir al poble de Lagnes (Provença) on van conviure amb els nens francesos a l’escola, van realitzar obres de teatre i exposicions, i van viure amb felicitat lluny dels problemes de la guerra. Malauradament, gran part dels nens van ser repatriats el 1941 per ordre de Franco.

A partir d’aquest moment, Joan Puig Elias va iniciar una vida eminentment política com a maquis i participant molt activament en la recuperació de la Generalitat i la CNT/MLE de l’exili a Toulouse. Però la impossibilitat de fer caure el govern de Franco i la visió del reconeixement internacional que va tenir el van derrotar i va acabar marxant a Brasil.

Aquesta investigació vol posar en valor la vida de centenars de mestres anònims que van portar a terme un canvi en l’escolarització formal i rígida dels anys trenta, van fer una lluita per la llibertat directament en el front o en el conjunt de colònies infantils que es van crear a la rereguarda amb nens refugiats i es van unir a nivell internacional, aconseguint una germanor que va suplir l’activitat dels governs francès, català i del conjunt de potències internacionals, inactius en aquells moments. Molts d’aquests mestres es van veure abocats a l’exili, on està documentada la docència com la professió majoritària, però molts d’ells van continuar actius i reconeguts a l’estranger. Tots aquests rastres vitals els volem unificar en la persona de Joan Puig Elias a qui amb aquest escrit volem fer un homenatge i un acte de divulgació del seu valor per evitar el seu oblit total.

Glòria Campoy