8 Mil Motius per fer Vaga

Parlem amb el col·lectiu 8Mil Motius, format per solidàries i per les dones imputades per un piquet en la passada vaga general feminista del 2018. Són acusades per un delicte de desordres públics greus i els hi demanen fins a 26.000€ en concepte de responsabilitat civil. 

El 8 de març del 2018, en el context de la Vaga General Feminista, un piquet format per dones talla les vies dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya a l’altura de Sant Cugat. Mesos després. Tres mesos després, set integrants del piquet aneu a declarar als jutjats com a imputades. De què us acusen?

El passat 8 de març, en un context de Vaga General Feminista, des del Comitè de Vaga de Sant Cugat vam decidir sumar-nos a les convocatòries d’accions de primera hora del matí en les que es volia visibilitzar que si les dones decidim que aquest món que ens oprimeix s’aturi, podem fer-ho. Crèiem (i creiem) que és legítim que en un context on les dones de classe treballadora estem doble i triplement oprimides hem d’utilitzar totes les eines de lluita que tenim i que hem guanyat al llarg de la història i convocar i participar activament de la Vaga General Feminista és una d’aquestes.

Aquest tall de vies era una acció simbòlica on volíem mostrar que juntes podem fer que el dia no comenci amb normalitat, al mateix temps que denunciar que a diari, les dones quan agafem els mitjans públics de transport patim agressions i violències masclistes i que hem decidit dir prou i que cal senyalar a aquelles organitzacions, que tot i saber que són còmplices de les agressions que s’hi produeixen no fan res.

El 14 de març, una setmana després de la vaga, vam rebre les citacions per anar a declarar davant dels mossos. Tres mesos després se’ns va citar per anar a declarar als jutjats de Rubí. Actualment, encara estem en fase d’investigació i no s’han formulat les acusacions. A més, el jutge tampoc ens va informar de què se’ns investigava. Quan ens van citar a declarar els mossos, ho feien per un possible delicte de desordres públics.

Tenim entès que FGC s’han personat com a acusació particular. Què us demanen?

FGC es va personar com a acusació particular. De moment, ha demanat una responsabilitat civil de 26000€, però fa un parell de mesos que ha decidit retirar-se de la part penal. Ara que el procés ja està engegat, ara que la fiscalia ja està actuant, continuen demanant una responsabilitat civil de 26000€.

Teniu data de judici? En què es basa la vostra defensa?

Encara no s’ha tancat la fase d’investigació. Estem a l’espera de saber de què se’ns acusa finalment, i poder elaborar el nostre escrit de defensa. No obstant, tal i com ja vam deixar clar quan vam anar a no declarar, entenem que el tall de vies era una acció legítima en una jornada de vaga general feminista, legalment convocada, en la que juntament amb dones de tot el món volíem denunciar un sistema que ens oprimeix per ser dones en tots els àmbits de la nostra vida.

Què us va portar a tallar les vies dels FGC?

Segons un informe elaborat per la pròpia Generalitat l’any 2016, més del 17% de les agressions masclistes que es produeixen fora de la parella tenen lloc en el transport públic. I FGC no tenia cap protocol ni cap política per fer-hi front. Som moltes les dones que hem viscut agressions quan agafem els FGC a diari per anar a estudiar, a treballar o desplaçar-nos per realitzar qualsevol activitat, i el que és més greu, moltes d’aquestes agressions es naturalitzen o no es denuncien perquè sabem que difícilment tindran conseqüències.

El 8 de març, en la jornada de vaga general feminista, vam decidir que entre totes senyalaríem aquells àmbits on les dones seguim vivint opressions a diari, a Sant Cugat (i al Vallès) era important senyalar als FGC.

La vaga del 8 de Març del 2018 no va aconseguir aturar la producció. Perquè penseu que va ser un èxit?

No es va aturar la producció en alguns àmbits, en altres sí. Però el que ens fa valorar la vaga general feminista com un èxit és la gran visibilitat que va tenir, com des de que vam començar a preparar la vaga es van posar les desigualtats i les opressions que vivim les dones treballadores, i com a través de les accions durant la jornada de vaga es va poder visibilitzar clarament un feminisme de classe (i voldríem dir també antiracista, encara que ens queda molta feina per fer en aquest àmbit).

Es van fer molts esforços per invisibilitzar la Vaga General Feminista, vam tenir una contraconvocatòria dels sindicats del sistema que volien que la vaga fracassés, i malgrat tot, les dones organitzades vam aconseguir portar el debat als carrers i que comencessin a entrar als centres de treball. Això és un èxit, sobretot quan des del sindicalisme es segueix tenint molta por a la lluita de les dones per millorar les nostres condicions laborals.

Com afrontareu aquest procés repressiu?

Hem creat un grup de suport, 8 Mil Motius, i des del grup de suport estem treballant la campanya feminista i antirepressiva. Volem que el cas serveixi per seguir posant sobre la taula tots els motius, els 8 mil motius, que ens van portar a fer vaga, no només per nosaltres, sinó per totes les dones que han lluitat en el passat i per totes les que ho faran en el futur.

A part, hi ha les dificultats econòmiques que aquestes les portem com podem: venent samarretes, fent barres i tenim una caixa de resistència (ES51 3025 0014 0914 0009 6010).

Teniu pensades accions de protesta i solidaritat?

Estigueu atentes a quan hi hagi l’escrit d’acusació, us farem arribar convocatòries! I mentrestant, aquest 8 de març tornarem a sortir al carrer, perquè seguim tenint 8 Mil Motius per lluitar!



La vida de les combatents. Entrevista a Alba Sotorra.

Redacció

La reusenca Alba Sotorra, directora i productora independent, va presentar a finals del 2018 el seu segon llargmetratge titulat Comandante Arian, una història de dones, guerra i llibertat. El documental està gravat en diferents etapes del 2015 al 2017 a Rojava, territori del kurdistan sirià on al 2012 s’inicia una revolució social que té el feminisme com a eix vertebrador, basant-se ideològicament amb el confederalisme democràtic d’Abdullah Öcalan.

Quan l’Alba arriba a Kobane l’any 2015, coneix l’Arian, comandant d’un dels batallons de les Unitats de Defensa de les Dones (YPJ), i més tard decideix tornar per acompanyar-la i documentar la vida a la primera línia del front a la missió del batalló, que és l’alliberament de Kobane, ciutat controlada pel Dáesh (Isis). L’Arian, una dona determinada a dedicar la seva vida a lluitar per construir un món feminista, va ser ferida al front i és aleshores quan la directora decideix introduir-hi dos temps, el de l’acompanyament en la missió del batalló, i el de la recuperació de l’Arian després de rebre els cinc trets.. La pel·lícula explora diversos àmbits que copsen l’estratègia armada, però també la part més íntima de la convivència, la vida de les combatents durant la guerra, els seus sacrificis, somnis i ideals.

Publiquem aquesta entrevista al voltants del 27 de gener, data que commemora el tercer aniversari de l’alliberament de Kobane. Què implica aquest alliberament?

És una data molt important perquè marca l’inici del final del Dáesh, l’Estat Islàmic. És una gran victòria per a la revolució de Rojava. Aquest alliberament va arribar després de mesos d’una resistència heroica liderada per les dones. Per tant, marca també una gran victòria del moviment feminista.

Què et porta a Rojava i a documentar la revolució que s’hi està duent a terme?

Jo en aquells moments vivia a Berlin i vaig estar seguint aquesta resistència des dels mitjans perquè es va fer mediàtic. Tot i que aquí no va arribar gaire, allí estava molt present.

El que va fer que es convertís en una necessitat el fet d’anar-me’n fins a Síria i posar-me enmig d’una guerra va ser, no només que les dones s’haguessin armat per defensar-se, a elles i als territoris de l’Estat Islàmic, sinó també que havien agafat les armes per fer una revolució que estava transformant les estructures socials i polítiques de Rojava. Les dones s’havien organitzat i armat per dur a terme una revolució amb l’objectiu d’implementar uns ideals polítics que tenien en el centre la idea de transformació, amb un eix prioritari, el de l’emancipació de les dones i el feminisme. Per mi és la primera revolució en què no només les dones participen, sinó que les dones la lideren, i la lideren perquè l’emancipació és l’objectiu principal.

Rojava forma part del Kurdistan, un poble oprimit pels estats de Turquia, Iran, Síria i Irak. Creus que els anys de lluita per l’alliberament d’aquest territori i la politització de la població que ha comportat aquesta lluita, ha afavorit l’organització de les dones que han decidit formar les YPJ?

I tant.Aquesta revolució no neix com un bolet del no res, sinó que és fruit de dècades de lluita en la clandestinitat de tot un poble. Potser sí que l’ideari inicial és més identitari i parteix de les dones kurdes, però ràpidament s’estén a molts altres col·lectius i ètnies i pobles de la zona. Hi participen també dones àrabs, assíries, circassianes, voluntàries estrangeres…

“És la primera revolució en què no només les dones participen, sinó que les dones la lideren, i la lideren perquè l’emancipació és l’objectiu principal”

Tu arribes a Kobane amb la teva càmera. Què fa que t’hi quedis i com t’arribes a involucrar amb les YPJ?

Jo arribo a Kobane a principis del 2015, just després de l’alliberament. La ciutat està completament bombardejada i assetjada. Tot i la victòria, el Dáesh la continua envoltant, excepte per la zona nord, la que fa frontera amb Turquia, que és per on s’hi creua per accedir-hi. L’arribada va ser impactant, amb la visió d’una ciutat totalment destruïda. Però ràpidament, en sortir el sol vaig veure com comença a agafar vida i t’adones com de les runes, en surt un poble que avui li poden bombardejar la casa, però l’endemà ja està netejant les runes per tornar-la a reconstruir. La revolució de Rojava i tot el que s’ha aconseguit fins ara, és un projecte increïble que ha sorgit de les cendres de la guerra. 

Al llarg d’aquests quatre anys en què m’he passat llargues estades, he pogut veure com aquella ciutat que vaig veure en runes, avui torna a tenir vida. I aquesta reconstrucció simbolitza tota la idea del projecte que hi ha darrere.

I d’aquí a la caserna? Com hi arribes?

Aquell primer dia vaig anar a la caserna de les YPJ, em vaig presentar com el que sóc, una dona feminista, que arribava amb la intenció de fer un projecte cinematogràfic. Em van acollir i entendre molt bé. Aleshores encara hi havia poques dones que arribaven de fora. De fet, en principi vaig anar-hi sola, amb la intenció d’investigar i després tornar-hi amb un equip. Però al veure la situació em vaig adonar que era molt millor dur-ho a terme sola. Apropar-me a la  història íntima i molt personal de l’Arian, només tenia sentit si jo em quedava al seu costat i feia el que ella fes. Això vol dir que em van donar un uniforme i me’n vaig anar al front amb ella i la resta de dones del seu batalló.

Va haver-hi reticències pel fet que fossis una dona occidental?

Elles no fan aquesta diferència entre dones occidentals i dones d’aquí. He aprés que la lluita d’una dona en qualsevol part del món, és també la meva lluita. Aquesta idea de la internacional feminista. Ens hem de recolzar siguem d’on siguem. Em van acollir amb aquest esperit. Elles van valorar molt que jo anés amb la intenció que quedar-m’hi i gravar la pel·lícula per poder-ho traslladar cap aquí. Tampoc s’hi troben molt amb això, pensa que la premsa occidental normalment agafa la imatge de la dona soldat guapa i obvia el projecte que tenen darrere.

Com funcionen les YPJ?  Com es diferencien de les Unitats de Defensa del Poble (YPG)?

És molt important que quedi clar que les YPJ no són en cap cas la secció femenina de cap exèrcit. És un exèrcit comandat per dones. I això vol dir empoderament. Són dones armades i organitzades.

En l’estratègia de guerra es treballa totalment en col·laboració amb les YPG, que tenen batallons mixtes. Tot i així, els batallons mixtes estan comandats per dones. I això té una explicació i uns antecedents. Les dones del moviment kurd, que van començar a combatre als anys 80, van experimentar que quan s’unien a moviments activistes i a la guerrilla, patien la mateixa discriminació masclista que vivien a fora. I es van plantejar si valia la pena lluitar, si seguien amb el mateix masclisme i amb paràmetres patriarcals.

“He aprés que la lluita d’una dona en qualsevol part del món, és també la meva lluita”

Aleshores van començar a organitzar-se i va ser arran d’això que van decidir crear espais de protecció. Van posar la norma que cap dona seria comandada per un home per no rebre el seu abús de poder. Afirmen que per desmantellar la construcció patriarcal de gèneres i aconseguir la igualtat cal adoptar mesures radicals. Això inclou el dret a l’autodefensa i a l’ús de les armes per a
defensar els principis polítics i ideològics. Aquesta línia d’acció pot ser considerada com a «extrema», però en una guerra, l’agitació social i les revoltes poden proporcionar a les dones uns espais de reafirmació i de representativitat que en el transcurs de la vida «normal» i civil resultarien inassolibles.

I d’això els homes que formen part de les unitats de defensa també en són conscients. Saben que han nascut en una societat on el patriarcat hi està intensament arrelat. El lema dels homes és el primer enemic contra qui hem de lluitar és contra nosaltres mateixos. Per tant, els membres de Unitats de Defensa del Poble comparteixen els mateixos ideals que els de les YPJ.

I el lema de les dones?

És clar, també en tenen i és molt potent: la resistència més gran es troba en la personalitat d’una dona lliure, que en kurd seria Berxwedana heri mezin di kesayeta jina azad de israrkirin.

Per ser lliure has de resistir. Les dones s’hi juguen tant… Sempre diem que al final, el més valent és el que té menys a perdre. I les dones ho tenen clar, i quan se’ls presenta l’Estat Islàmic, s’hi enfronten amb l’actitud de dir “per aquí no passareu”.

Les dones lluiten amb la determinació de saber que no es faran enrere. Però tothom som vulnerables. Com es gestionen les cures enmig d’una guerra?

És molt interessant veure que aquesta guerra és de dones i l’estan fent les dones. Fins i tot tenint l’Estat Islàmic al costat i sabent que en qualsevol moment pot caure un morter, es feia una reunió diària entre les que estan protegint un punt, només per parlar de com es sentien: “Tu com et sents, a tu què et passa?”. Són les reunions de crítica i autocrítica i en aquell context tothom s’ho pot dir tot, des de les coses que poden semblar insignificants fins a les més transcendentals. És un espai molt necessari, perquè es pugui parlar de tot allò que incomoda, de l’estat d’ànim, etc. Això feia que al col·lectivitzar un problema, es fes molt més petit i en molts casos arribés a desaparèixer. D’una banda, això ajudava a cohesionar el col·lectiu i d’altra banda era un suport emocional en moments baixos. Compartir la tristesa, l’angoixa, la por, la inseguretat, el dubte, ho fa molt més suportable.

Els homes també el tenen aquest espai?

Ells ho fan, però d’una forma diferent. Jo no vaig estar a la dels homes però sí que vaig anar a reunions mixtes. Aquestes no eren tan emocionals. Tenien un contingut més estratègic, de funcionament de les guàrdies, per exemple.

A la pel·lícula s’explica què és el que porta a l’Arian decidir involucrar-se amb les YPJ. Creus que les seves motivacions són representatives de la resta de dones que ho fan?

Els factors que les motiven són diversos . Hi ha noies molt joves que te n’adones que no han tingut temps de polititzar-se. N’hi ha, sobretot les àrabs, que venen fugint d’un matrimoni forçat.

L’Arian, a més a més de créixer en un entorn militant, sent molt jove va presenciar el salvatge tracte que rebien les víctimes de la violència sexual. Una amiga seva va ser assassinada amb 11 anys per la família quan va es va quedar embarassada després d’una violació. Més tard, decideix que ha de passar a l’acció, i dedica la seva vida a l’objectiu d’aconseguir l’emancipació de la dona. I està determinada a no cedir i no perdre el veritable sentit de la seva lluita: la llibertat per a la pròxima generació de dones. I malgrat quedar greument ferida, ja mai es donarà per vençuda.

Parles de la participació de dones molt joves amb les YPJ. Quan les famílies se n’assabenten, es creen conflictes entre aquestes i el batalló? Com es gestiona?

Si una família va a buscar la seva filla perquè no està d’acord que hagi marxat, des de les YPJ el primer que es fa és protegir les noies. Intenten parlar amb la família per arribar a un acord. Cal tenir en compte que hi entren temes tribals, temes d’honor, etc. És molt problemàtic perquè potser que les famílies les acusin d’haver-les segrestat. Es parla molt amb la noia també. Però el que tenen clar és que si no tenen la seguretat que la família desfà el matrimoni, les noies es queden amb elles estudiant.

“Elles no es rendeixen mai, mai. I aquesta cosa del no rendir-se i de seguir resistint és el que al final et fa guanyadora”

La revolució de Rojava té com a objectiu l’aplicació del confederalisme democràtic, basat en els principis d’Abdullah Oçallan, i crear una societat lliure de cap estat on el poble tingui el poder de decisió real. Vas poder percebre aquesta transformació?

Per explicar-ho cal posar-ho en context. Rojava és un territori al nord de Síria, rural, molt tradicional i patriarcal. S’hi produeixen crims d’honor, matrimonis forçats de nenes que no arriben ni a l’adolescència, violència domèstica. Hi ha molta, molta feina per fer. Si aquesta revolució s’ha acceptat i no s’està qüestionant des de la base és perquè les YPJ, amb el seu esforç, valentia i sacrifici per alliberar aquell territori, han mostrat que la dona pot tenir molts altres rols que el de mare, cuidadora, germana i dona. Han canviat la percepció que fins aleshores es tenia de les dones. Ara, al veure-les armades i amb l’èxit que han tingut en una lluita tan bèstia, ningú pot posar en qüestió que prenguin decisions. Gràcies a això, a nivell social, aquest moviment armat s’accepta i s’acull. De tots els elements que aquesta revolució reivindica i transforma, la idea de la igualtat de gènere és la que està arrelant més. Això ja és un fet, per exemple, actualment en l’àmbit polític està establerta una paritat absoluta entre homes i dones. Tots els càrrecs de presa de decisions s’han duplicat.

També existeixen assemblees que són només per a dones perquè es va veure que a les mixtes, les dones no parlaven. Aleshores es creen aquests espais no mixtes per prendre decisions polítiques.

Pel que fa a l’àmbit social, a cada barri s’han organitzat les cases de les dones i són elles mateixes les que regulen les injustícies o la violència contra les dones des del seu barri i des de la seva mirada. S’han prohibit els matrimonis forçats i els de nenes de menys de divuit anys. Ara estudien durant més anys. La violència domèstica està penalitzada (fins ara es contemplava dins de la idea de l’honor de la família). Els crims d’honor estan perseguits i castigats.

Al costat d’això hi ha hagut altres transformacions. La idea de la democràcia radical i directa, que sigui el poble qui prengui les decisions i s’autogestioni. L’autogestió avarca tots els àmbits. La idea és que al final no s’hagi de tenir un exèrcit, ni policia, sinó que les decisions surtin de les assemblees. Això està costant més perquè no hi ha una tradició, però s’està fent molta pedagogia. El que es vol és arribar a crear un confederalisme entre pobles i fer desaparèixer els estats, perquè són institucions de poder, i d’abús de poder versus el poble.

Aquest projecte té un eix ecològic. Ho pots explicar?

Per parlar d’un exemple concret.S’ha creat un poble amb materials ecològics que és només per a dones i nens. S’intenta que sigui un poble que es pugui autoabastir. Aquest seria un exemple d’ideari ecològic que es vol estendre.

I en l’àmbit educatiu, s’estan produint canvis?

Sí, i tant. S’han posat molts esforços en reobrir les escoles i per fi s’ensenyen totesles llengües del territori: àrab, kurd i yazidí. Això és meravellós perquè s’ha entès que la diversitat de les llengües és també la diversitat cultural d’un poble.

Un altre aspecte molt interessant és que han introduït una assignatura nova que s’ensenya a totes les escoles, és la Jineologia, la ciència de les dones que es basa en el principi que cap societat pot alliberar-se si no es produeix abans l’alliberament de les dones que formen part d’ella. El que fa és recuperar el rol de la dona en la història, en la mitologia i reexplicar-ho.

Com viuen les recents amenaces de l’estat turc de bombardejar Rojava?

Es viuen amb preocupació perquè són molt serioses, però no es viuen amb por. S’està intentant buscar una solució pactada. S’entén que la via al final és que hi hagi pau i democràcia a Síria. Si Síria és democràtica, Rojava seguirà existint, perquè la gent vol que existeixi. En el pitjor dels casos, que seria que els estats no donessin suport a Rojava, es confia en la solidaritat internacional de les persones. Les persones tenen molta força a nivell polític i de mobilització. I si tot això tampoc funciona, lluitaran fins al final. I això també ho tenen molt clar. Elles no es rendeixen mai, mai. I aquesta cosa del no rendir-se i de seguir resistint és el que al final et fa guanyadora. Perquè només perds si et rendeixes. Si tu segueixes, encara que et passi de tot, perdre no perdràs.

Què podem aprendre des de la nostra perspectiva de feminisme?

Una de les coses podria ser la idea del sacrifici, no des del punt de vista catòlic, és clar. Potser pel que tenim a perdre, aquí no estem tan avesades a la idea de sacrificar-nos. I allà és té clar, qui no es sacrifica, qui no posa esforç, no obté. Tot això té una relació directa amb la idea d’empoderament. Reconquerir allò que ens oprimeix i transformar-ho. Si ho aconsegueixes, t’empoderes. Elles, amb l’exèrcit han fet una reapropiació creant un cos d’autodefensa, per exemple.

Una altra, l’he comentat abans, cal que aprenguem que la lluita d’una dona en qualsevol part del món és la nostra lluita. Hem de deixar de costat les petiteses que ens separen, i que ens uneixi la importància d’aquesta essència que ens uneix, que és acabar amb el patriarcat. Aquesta és la lluita de totes.

Moltes gràcies Alba, gràcies per aquest treball i per difondre i per fer-nos veure, a través de la perseverança del poble de Rojava, que la lluita és l’únic camí, i que aquesta lluita és feminista o no ho és.  «Jin, jiyan, azadi! Dones, vida, llibertat!»

FITXA COMANDANTE ARIAN, una historia de mujeres, guerra y libertad Títol original: Comandante Arian
Direcció: Alba Sotorra
Any: 2018
Durada: 70‘
País: Espanya
Idioma original:  Kurd i àrab  (Subtitulada al català, castellà, anglès, francès, sorani, farsi, hawrami i alemany) Per infomació sobre els passis d’aquest documental podeu seguir les següents xarxes: @ComandanteArian a twitter, instagram i facebook