Aquest mes d’abril parlem amb la nostra companya Anna Gabriel, exiliada a Suïssa des del febrer de 2018. Afiliada al sindicat d’Activitats Diverses de Sallent, l’Anna ha estat també delegada sindical per la CGT a la UAB durant anys. El seu exili, motivat per l’onada repressiva de l’Estat Espanyol durant el 2017 i 2018 no ha impedit que l’Anna continuï afiliada a la CGT ni tampoc, que desisteixi del seu esperit rebel i solidari. Parlem amb ella sobre l’exili, el sindicalisme i la repressió.
- Bon dia Anna, primer de tot, no voldríem començar l’entrevista sense preguntar-te com estàs.
Estic bé. Tot i haver marxat de casa i haver hagut de començar de zero, en poc temps he aconseguit tenir una feina l’àmbit sindical, tenir les necessitats bàsiques cobertes, i tenir un espai de militància, de relacions i d’amistat que m’omple. De vegades dic que el meu exili és com un exili de base, ja que visc de forma molt similar a com vivia allà: treballant i militant. Igual que allà, cada dia intento ser conscient dels privilegis que tinc en relació a molta d’altra gent, i intento conèixer persones que fan de la seva vida un gest permanent de coherència i lluita per un altre món possible.
- Un any fora de casa, lluny dels teus… com es viu aquest procés a nivell personal?
Jo crec que quan emprens el camí de l’exili ho fas convençuda. Jo hi havia pensat molt, ho havia pogut compartir i tenia clar que li donava un sentit polític i col·lectiu. No marxava tenint en compte la meva circumstància, sinó que marxava per posar-me al servei de la denúncia col·lectiva: ja feia setmanes que els Jordis eren a la presó i s’augurava que la repressió, lluny d’aturar-se, seguiria. Recordo que ens despertàvem cada dia amb els mitjans avançant sentències i l’extrema dreta seguia amb les seves amenaces i la seva impunitat.
Una amiga que també va passar per l’exili em deia que l’exili és com situació de normalitat excepcional: intentes construir-te una vida plena i acostar-te a la persona que eres. Però sempre hi ha un punt d’excepcionalitat i de raresa. Intentes no oblidar i no fer oblidar el motiu pel qual ets aquí, i reiterar l’excepcionalitat de la situació. Però alhora, l’excepcionalitat esdevé normal, perquè ja és quotidiana.
Hi ha molta literatura d’exili, jo no ho sabré descriure millor del que ho han fet d’altres persones. Però és obvi que en l’origen de la decisió no hi ha la llibertat, sinó unes circumstàncies que et desborden.
Aquest és el punt en comú que tens amb xilenes, argentines, kurdes o colombianes. Ningú ha marxat de casa seva com qui marxa a fer un Erasmus. I alhora, tothom intenta preservar la decisió de marxar com un exercici de llibertat que sigui embrió de la llibertat col·lectiva que es vol construir.
- En aquestes circumstàncies, suposem que es fa difícil mantenir alguns vincles, tant a nivell polític com personal…
És evident. Jo no puc militar on ho feia abans, no faig torns a l’Ateneu Rocaus de Sallent ni torns de barra a la Fumera, la millor festa major dels Països Catalans, per cert. No estic a les assemblees. No tinc la família a prop, ni els amics de sempre. Tota la meva realitat ha canviat. Sóc en un país que no coneixia, en un context polític i social diferent al d’allà. Visc en una llengua que no és cap de les meves dues llengües maternes. Per tant els vincles que vols i pots mantenir han de superar kilòmetres de distància i una impossibilitat física evident. No és senzill, és clar. Hi ha vincles que perds, i d’altres que intentes mantenir, però que més aviat, redefineixes.
Jo no veig a la meva mare cada dia, com faria si visqués a Sallent. Tothom que vulgui veure’m ha d’agafar un avió, un cotxe, o un tren. I fer hores de viatge. Les converses sobre política, amb algunes persones amb les que jo podia parlar de política quotidianament, es condensen en el cap de setmana que em venen a veure. És quan intentem encapsular tot el que hem deixat de compartir en el darrer any… Veus i vius des de la distància moments en els quals tu formaries part del que succeeix. I sempre penses que si una companya et necessita, no hi podràs ser.
No em queixo. Sóc realista i no vull amagar la duresa de determinats moments. Però alhora, també vull transmetre que les internacionalistes tenim una mena de passaport que ens apropa a les militants d’arreu, més enllà de fronteres i dificultats. I que l’experiència, m’apropa molt més a moltes d’altres persones que han passat per aquí, malgrat la distància temporal i les diferències històriques.
- Perquè tu, has crescut en un entorn on la memòria històrica obrera de les mines i el tèxtil es difonia oralment i en primera persona. Des dels records transmesos d’un besavi cremant els diners a la plaça de Sallent davant la imminència del comunisme llibertari, una àvia que et cantava ‘Hijo del Pueblo’ o la militància comunista de la teva mare. Era inevitable en aquest context que acabessis organitzada en un sindicat anarcosindicalista o va haver algun fet o procés que et va decidir a fer el pas?
Suposo que no era inevitable, perquè si totes les besnétes o netes de militants de la CNT dels anys 30 militessin en l’anarcosindicalisme tindríem tota una altra situació, veritat? Jo sempre dic que he tingut un privilegi de família, malgrat haver passat també per moltes dificultats i patir també les conseqüències de les trencadisses de les migracions econòmiques. Però sí, he tingut una escola de valors a casa, de sentiment de justícia profund, de lleialtat de classe, de generositat obrera i de militància de base, discreta, però convençuda.
No vaig haver de fer, per tant, cap pas. Només sentir que jo volia poder assemblar-me a tots ells i elles, els de casa. La meva història és com la de tantíssima altra gent d’aquest país.
- Has hagut d’exiliar-te a un altre país degut a la repressió, però mantens la teva organització sindical dins la CGT. Quina ha estat la motivació per fer-ho?
La veritat és que ara sóc també militant d’un altre sindicat, aquí, com ho sóc d’un altre partit polític. Però segueixo sent afiliada a la CGT, a Endavant, a la CUP o a la Barraqueta i a l’Ateneu Rocaus. Segueixo sent subscriptora de la Directa i de Tigre de Paper. No vull deixar de ser el que era. I agraeixo que em permeteu que segueixi sent així. Agraeixo, moltíssim, que sapiguem desbordar la repressió de l’estat amb els petits gestos, i alguns gestos, ho permeten, com el fet de seguir formant part de la CGT.
- Havies estat delegada sindical per CGT a la UAB en els moments durs de les retallades del govern Mas, amb increments de taxes pels estudiants, acomiadaments de professorat, precarització, etc. La lluita de la secció ha provocat ser reprimits, tant indirectament en forma d’acomiadaments selectius, com amb peticions penals dins del macroprocés conegut com ‘Som 27 i més’. Com has viscut aquests anys i amb quins moments de la lluita sindical et quedes?
La feina a la secció de la CGT de la UAB va ser una escola. Tot i estar sindicada des de sempre, no havia trobat cap secció de la CGT a les feines que havia tingut. Arribar a la UAB i trobar-me la secció que existia em va permetre treballar i implicar-me en un àmbit en el que hi ha moltíssima feina per fer. Vaig trobar-hi moltes companyes i vaig poder formar part de comitès de vaga i sumar-me a mobilitzacions en un context brutal de retallades. Retinc molts moments d’assemblees, de converses de cigarreta abans d’entrar-hi i de vagues. I també el moment en què arriba la denúncia a les companyes del cas 27 i més.
Hi ha litigis que s’apunten estratègics, que tenen valor no només per les persones que els pateixen, sinó que tens la sensació que hi ha raó d’Estat. I des del primer moment vaig tenir clar que el cas del 27 i més era estratègic: hi ha en joc el dret i la llibertat de la comunitat universitària a manifestar-se, a fer rodes de premsa o a organitzar-se per denunciar unes retallades que posen en perill que la classe treballadora hi pugui accedir.
L’exili té costos, i un d’ells és no poder ser al costat de totes les companyes, entre elles l’Ermen Gassiot, un professor assenyalat i represaliat únicament pel seu compromís pels drets de treballadores i estudiants.
- Com veus la CGT en aquests moments i, de forma general, les perspectives dels mètodes anarcosindicalistes com a alternativa al fracàs de la concertació sindical per oferir respostes a l’empobriment generalitzat de la nostra classe?
Sempre he cregut que les treballadores necessitem espais propis d’organització, autònoms i que no necessitin intermediaris en clau d’interlocució o negociació. Li diuen concertació i no ho és, sinó que és renúncia. Tanmateix, sense treballadores conscients i organitzades, el nostre model sindical troba aviat els seus límits. Així que és moment de seguir insistint a peu de carrer, de fàbrica, de lloc de treball, a pobles i barris, que cap dret dels aconseguits és per sempre, i que no hi ha motiu per deixar d’organitzar-nos i de lluitar.
- Com valores que des d’entitats transversals en quant a classe s’intervingui en els processos d’organització o decisió de les treballadores? Ens referim per exemple a les darreres eleccions sindicals del sector públic.
Sí, n’he pogut discutir amb algunes companyes, i la veritat és que el primer que em surt de dir és que, malgrat que qualsevol actor pot recolzar una o altra opció sindical, em sembla injust que no es recolzi opcions sindicals que s’han distingit clarament per la defensa dels drets de la classe treballadora, que han estat actores també en la denúncia de la vulneració de pèrdua de drets civils i polítics. No crec que estiguem en un moment de replegar-nos, sinó tot el contrari, de treure el millor de nosaltres mateixes per teixir xarxes fortes.
En aquest sentit, em sembla que per intervenir en el món sindical o sociolaboral calen algunes prevencions importants i una visió de molt més llarg abast: d’entrada, el respecte més absolut per l’autoorganització i l’autonomia de la classe treballadora i dels seus processos de debat, de decisió i de lluita; i més concretament, un coneixement de les seves reivindicacions i necessitats. Però més enllà d’això, em sembla que cal tenir en compte la necessitat de teixir aliances molt més àmplies, també amb aquells sindicats que, malgrat no ser independentistes, s’han mullat, i molt, en la lluita per l’exercici concret del dret a l’autodeterminació i en la lluita contra la repressió.
- La repressió està prenent un paper cada cop més notori en els conflictes socials i polítics a l’estat espanyol. El teu exili és una prova, però també ho són les detencions, multes, etc. a activistes socials i sindicals. Com interpretes aquesta deriva? Què penses que es podria fer des del sindicalisme?
Són moments, com n’hi ha hagut d’altres, de cercar en la base dels valors del sindicalisme, i trobar-hi l’ajuda mútua, les caixes de resistència i la solidaritat antirepressiva. Nosaltres hem de ser allà on hi hagi gent represaliada, i intentar que allà on siguem, estenguem la necessitat de la lluita sindical. Ens distingeix la generositat, i no és tant pensar si l’altre faria el mateix si em passés a mi. Es tracta de fer el que creiem que s’ajusta als valors que defensem. Malgrat que pugui ser difícil a vegades, hem de mirar d’estar presents en totes les lluites contra la repressió política, social i sindical. Això sí, ser-hi reforçant alhora la lluita de la classe treballadora, la seva organització i la seva autonomia. Ser-hi, sense deixar de ser nosaltres mateixes.
- Ara fa un any i poc que estàs exiliada a Suïssa. Suposo que les diferències entre el món laboral i sindical d’allà i les d’aquí seran enormes…
Enormes. La història del moviment obrer suís i com configura el món de les relacions en el treball, és força únic. Partim d’una cultura tripartida, de diàleg i concertació, producte de la força que té el capitalisme suïs, que sovint s’imposa a les fórmules clàssiques de lluita de la classe treballadora, que malgrat tot subsisteixen.
No hi ha salari mínim i el salari mig, que ronda els 7000 francs, és especialment irrellevant en un país amb fortíssimes desigualtats. Som en un país molt industrialitzat, en sectors amb poca competència mundial, amb un sector financer potentíssim i amb la ràtio de multinacionals per habitant més alta del món. És evident que les fórmules sindicals, en aquest context, són absolutament diferents. No hi ha un percentatge d’afiliació sindical especialment alt, però és més alt que a l’Estat espanyol.
El crisol cultural de les afiliades és d’una riquesa molt extraordinària, i és habitual, per exemple, fer assemblees en tres idiomes simultàniament. Cal tenir en compte que el percentatge de treballadores d’origen estranger és força més alt que a casa nostra i desenes de milers venen cada dia a treballar des dels països fronterers.
Hi ha un acord marc amb la UE, amb unes mesures d’acompanyament, que han permès que la lliure circulació de persones s’acompanyés d’unes mesures de protecció salarial que han estat claus perquè augmenti el percentatge de treballadores i treballadores que es troba sota una certa protecció. Aquest acord marc actualment es troba en discussió, amb fortes pressions per desmantellar aquestes mesures d’acompanyament i la forma com es resolgui, serà clau pel futur immediat de la classe treballadora d’aquest país.
- Com es viu la vaga general feminista des de l’exili?
Ja em va passar l’any passat pel 8 de març, i enguany; mentre jo em manifestava pels carrers de Ginebra, mirava el mòbil per veure si m’arribaven missatges de com estava anant pels carrers de Barcelona o València. I m’emociona. I llavors guardo el mòbil i torno a immergir-me en la manifestació de Ginebra. Però l’emoció continua. I les ganes de ser amb les meves, augmenten exponencialment.
- Tens prevista una data de tornada?
No hi ha data de restitució dels drets civils i polítics a l’Estat espanyol. La denúncia de les vulneracions, segueix tenint sentit. De moment, per tant, no tinc data de tornada.
- Per cert, t’arriba el Catalunya? Què en penses de la revista? Critica’ns.
La revista em segueix arribant a casa, a Sallent, i ma mare, quan ve, les porta. Em sembla, si em permeteu, que ens falten dones al consell de redacció i això ens hauria de fer pensar algunes coses importants. Però a banda, em sembla que la perseverança en seguir publicant el Catalunya és una de les millores herències que tenim. No sempre ha estat fàcil i no se m’escapen les tensions que sovint hi ha hagut al voltant de la publicació. Em sembla extraordinari, repeteixo, que segueixi sent una realitat, i convido a les afiliades que encara no la rebin o la llegeixin, a que ho facin, i que la difonguin.
- Si et sembla, pots adreçar unes paraules a les companyes i companys de la CGT de Catalunya.
Us he de dir que tinc ganes de fer una carta a les afiliades de la CGT, perquè sovint les penso, perquè tenia ganes de fer-vos arribar que malgrat tinguem moltes companyes que no siguin independentistes ni partidàries de lluites que van més enllà de la classe treballadora, crec que no podem oblidar que la defensa del dret a l’autodeterminació no pot ser viscut com un atac als interessos de classe o de gènere. Per moltes, va estretament lligat, per això el defensem. Però més enllà d’això, i sobretot, penso en donar ànims i força a totes i cadascuna de les que fan una forma de vida de la seva militància als seus llocs de treball i més enllà. A totes vosaltres, una abraçada infinita!
Te la tornem. I esperem que puguis tornar aviat a casa.
