Opinió

La recerca precària ja no es resigna: el 28M vaga

16 de juliol de 201925 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Ermengol Gassiot, delegat sindical de CGT-UAB i secretari general de la CGT de Catalunya

El proper dimarts 28 de maig hi haurà vaga de personal docent i investigador a diverses universitats i centres de recerca de Catalunya. I on no hi hagi vaga, hi haurà mobilitzacions. Tot sembla indicar que aquesta primavera suposa un punt i apart en la dinàmica de resignació i pessimisme que fa anys que travessen les universitats. Un pessimisme que és la conseqüència directa d’unes retallades salvatges que va patir el sistema universitari públic de Catalunya des de l’any 2010 i que s’han anat consolidant. I de les privatitzacions.

A la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Universitat de Lleida, a la Universitat de Barcelona, a la Universitat Pompeu Fabra i a diversos centres del CSIC les darreres dues setmanes hi ha hagut assemblees d’investigadors. Per ser més exacte, de personal docent i investigador (PDI). Concretament, es tracta d’investigadors predoctorals, els i les becàries de tercer cicle de fa una dècada. Un col·lectiu que poc a poc, fruit de les lluites ja dels anys 1990’s, ha vist com cada vegada més se’ls reconeix com a personal laboral i a les universitats com a membres del PDI. Curiosament es tracta d’un reconeixement que ha arribat abans a l’àmbit legislatiu i jurídic que no pas les consciències d’una part rellevant del professorat, que continua veient (i de vegades utilitzant) el personal investigador en formació (PIF) com a “becaris”.

Com deia, els i les PIF de les universitats i d’alguns centres de recerca públics estan sortint de l’armari. I ho fan per reclamar el seu dret a existir com a treballadores i treballadors. Una de les coses que ens posen sobre la taula és que la seva recerca és també una feina, tant si la fan amb contracte o si l’estan continuant cobrant l’atur un cop finalitzat. Si per un professor/a consolidat dirigir una tesi doctoral, o participar d’una publicació científica, és part de l’activitat laboral per la qual cobra, no és també treball fer la tesi doctoral o participar en el mateix article quan ets un investigador/a a qui se li ha acabat el contracte predoctoral? Preguntes com aquesta posen sobre la taula una crua realitat a les universitats. I no s’hi val tancar els ulls, per incòmodes que siguin. Això passa i és una part estructural d’un sistema de recerca que fa massa anys que ha normalitzat la precarietat.

” En el desert de les universitats, on com a molt se sentia alguna veu reclamant el dret a viure dels i les professores associades, alguna cosa comença a bellugar-se”

L’excusa per l’eclosió d’assemblees que hi està havent és l’aprovació del Estatuto del Personal Investigador en Formación per part del govern espanyol ara fa uns mesos mitjançant un Reial Decret. Sense ser res de l’altre món, ja que no ataca ni de lluny la precarietat estructural de la investigació i les universitats. Darrera l’excusa hi ha, no obstant, un col·lectiu de joves investigadors/es que ha anat adquirint cada vegada més consciència de la seva dignitat. Passejant pels passadissos de departaments universitaris feia temps que se sentia una remor que avisava d’aquest procés i simplement calia fixar-s’hi una mica. O fer això que sempre és tant interessant com parlar amb la gent jove, amb companys i companyes amb qui compartim el mateix espai de treball. I ara han sortit a la llum, com a subjectes, reclamant un seguit de mesures concretes.

En el desert de les universitats, on com a molt se sentia alguna veu reclamant el dret a viure dels i les professores associades, alguna cosa comença a bellugar-se. Qualsevol moviment enmig del gris del pessimisme i la resignació és sempre positiu. I quan aquest moviment és horitzontal, participatiu i assembleari, encara més. A banda, està tenint l’encert de combinar l’exigència de mesures concretes (l’aplicació de l’EPIF) amb una reflexió més general sobre la recerca, les universitats i els i les treballadores que les fem funcionar. Suposo que això porta aquest moviment a mirar més enllà dels aspectes concrets que poden beneficiar als PIF directament i plantejar també un increment del pressupost de les universitats i d’altres mesures. I han construït una vaga. Bé, no només ells. Més ben dit, la seva implicació també sindical, ha comportat que construïm una vaga aquest dimarts 28 de maig.

Resultado de imagen de universitat autonoma de barcelona vaga

Com sempre que passen coses, les persones hem de posicionar-nos en una realitat canviant. La resta del PDI hem de pensar com ens situem en aquest procés que s’obre. Podem seguir immersos en el nostre pessimisme i resignació. O llepant-nos les ferides, que són moltes, que molts i moltes de nosaltres tenim després de tants anys de polítiques tant agressives contra les universitats públiques. Com a interins/es, associats/des, postdocs amb contractes de pràctiques després de tants anys, professors/es titulars amb grups massificats de classe, etc. Però també podem alçar una mica la mirada i implicar-nos en un moviment que tot just neix i que busca millorar fora dels despatxos i les taules de negociació. Personalment, jo crec que la batalla per l’aplicació de l’EPIF es guanyarà i que aquesta victòria serà del conjunt del PDI (i si m’apureu dels i les treballadores de les universitats) si sabem, entre totes i tots, trobar el nostre espai en aquesta. Per això suposo que com a secció sindical de la CGT a la UAB ens hi hem bolcat i m’imagino que també per aquesta raó ho ha fet l’Assemblea de professorat associat de la UAB. I com a la UAB, a d’altres llocs.

De fet, hi ha en joc mirar de reorientar les universitats i la recerca. D’entrada, comencem per no resignar-nos. I fem-ho conjuntament. Per això, el 28 de maig ens interpel·la a tot el PDI.

Un dilema fals i la perillosa trampa del vot (útil)

18 de maig de 201925 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Ermengol Gassiot. Secretari General de la CGT de Catalunya

Una vegada hi havia un presoner. Un vespre, va entrar un carceller a la seva cel·la i li va dir: “Demà al matí tornaré. Si em dius una cosa que sigui certa, et condemnarem a cadena perpètua. Si el que em dius és una mentida, t’afusellarem”. L’endemà el presoner se’n va anar a dinar a casa seva.

Torna un nou cicle electoral. La primera data la tenim aquest 28-A. I una bona part dels i les potencials electores ens trobem en una situació semblant a la del presoner. Possiblement per primer cop des de fa més de 30 anys tenim a sobre la taula un fantasma creïble de que un partit d’extrema dreta (desacomplexada i molt més explícita que la del PP) arribi a les institucions. Per l’altra, hi ha qui planteja que és necessari votar (i votar entre allò que se’ns ofereix amb possibilitats de sortir, que tampoc és massa divers, que diguem) per frenar aquesta extrema dreta. Ja sigui en clau autonòmica o estatal. Mitjans de comunicació, tertulians, opinadors i una bona part de la classe política repeteixen aquesta dualitat. Un cop darrera l’altre, doncs és sabut que la reiteració és una forma efectiva de fer que un missatge passi a formar part de la nostra consciència, de que n’acceptem la lògica. I aquí hi ha una trampa. Una trampa molt important.

Ja sabem com és això de les eleccions parlamentàries. Fa molts anys que patim l’electoralisme i veiem com aquesta democràcia merament nominal fa servir les urnes i les paperetes com a eina de legitimació d’un poder que, ho patim, en realitat no ens consulta pràcticament cap de les seves decisions rellevants. Per contra, ha imposat una cultura de la delegació que ens limita a la immensa majoria de la població a conformar-nos amb un simple rol d’espectadors. A renegar de ser protagonistes de la realitat per ser simples consumidors de vides prefabricades. El show dels recents debats televisius n’és una bona mostra. Qui els mira, sovint ho fa des del sofà i només li falta la paperina de crispetes a la mà. Consumim un producte acabat que s’assembla molt al fet de llegir, l’endemà, els titulars que prepara la premsa. L’espai que se’ns deixa és molt limitat. Abans podia ser la tertúlia amb els/les amigues o la conversa de bar. Ara, cada cop més, ho són els comentaris als FB o al TW, molt més impersonals i que ens alliberen del risc d’interactuar col·lectivament amb altres persones que comporten les converses en viu. Tot en ordre.

Ara bé, per garantir que la cosa funcioni, cal que ens hi sentim implicats/des. D’això el vot i la fal·làcia de que podem decidir alguna cosa. Una bona manera de mobilitzar aquest vot en sectors que ens podem sentir frustrats per un sistema polític que notem molt allunyat de nosaltres és crear una por. I el feixisme de Vox sembla que funciona prou bé. Pel propi sistema, podria semblar que comporta un risc: que quan els mitjans de comunicació es fan ressò del seu discurs, aquest arribi a un segment de la població i que, fins i tot, condicioni el que diuen altres partits polítics. Més que un risc, però, en realitat li suposa un avantatge. Per una banda, permet normalitzar a mig termini algunes mesures que d’una altra manera potser toparien amb més resistències. Ho veiem al conjunt d’Europa, quan les propostes xenòfobes de l’extrema dreta acaben influenciant gran part dels arcs parlamentaris. Per l’altra, quan el feixisme impregna una part de la classe treballadora és una victòria del capitalisme: situa el conflicte dins de nosaltres mateixos, com alternativa aboca a una altra part dels i les treballadores a donar per bones algunes de les opcions que planteja el joc electoral i desactiva encara més el conflicte social.

No podem conformar-nos en escollir entre opcions prefabricades que ens venen donades i, en el fons i en la forma, contràries als nostres interessos

La por al feixisme beneficia enormement al sistema polític. Fa que una part dels potencials electors, que en un altre context es quedarien a casa, acabin anant a votar i, en certa mesura, acabin implicant-se en el procés. Però també reverteix en un altre fet. Ens obliga a triar entre opcions que ens desagraden, per allò de votar “lo menos malo”. Els treballadors/es sabem perfectament que un hipotètic govern Sánchez estarà venut a les polítiques de la Troika i de l’IBEX 35, com ho està també el de la Generalitat. Unes polítiques que directament ens oprimeixen, tant en matèria econòmica com en espais de participació col·lectiva, de llibertats públiques, etc. Que any a any, legislatura a legislatura, es normalitzi que la classe treballadora haguem d’escollir entre opcions que ens perjudiquen, que no son nostres i que ens van en contra, atempta directament contra la nostra consciència col·lectiva. Ens imposa una frustració, un sentiment de que no hi ha res a fer. Ens desvaloritza com a subjecte col·lectiu, ens condemna a la passivitat i estén, com una autèntica arma de destrucció massiva, la concepció de que no hi ha res a fer. Que la realitat és immutable. Tot el contrari que pensaven, ara fa 100 anys, els nostres avantpassats quan guanyaven vagues i avançaven en el camí de la revolució social.

En definitiva, ens acostumen a que l’única sortida és seguir el dilema que ens plantegen: feixisme o vot útil. Veritat o mentida, presó de per vida o afusellament, com li imposen al presoner.

En la història, el presoner pot marxar a casa perquè, en arribar el matí, li diu al carceller: “Avui m’afusellareu”. La resposta que construeix queda fora del sistema i trenca la lògica perniciosa a la que el volien sotmès. En conseqüència, guanya la llibertat.

A la vida real, cal cercar una alternativa al fals dilema que ens planteja l’electoralisme. No podem conformar-nos en escollir entre opcions prefabricades que ens venen donades i, en el fons i en la forma, contràries als nostres interessos. Tampoc podem acceptar aquesta coresponsabilitat imposada d’haver de promoure opcions de l’esquerra domesticada (i traïdora als nostres interessos), que ja sabem que no ens agraden. L’alternativa és fer saltar les regles del joc. Defugir la passivitat, la cultura de la delegació i l’electoralisme.

Dit així sembla molt fàcil, però a ningú se’ns escapa que en realitat ens costa molt construir alternatives que semblin creïbles. En aquest post que ja arriba a la seva fi jo tampoc pretenc fer-ho. En realitat, ha de ser una tasca col·lectiva. Sí que m’agradaria, no obstant, enumerar algunes idees. En primer lloc, la nostra acció col·lectiva l’haurem de fer a partir de nosaltres mateixos/es, les nostres formes d’organitzar-nos i de la nostra pròpia lògica. Per desgràcia els darrers anys ja hem vist què passa quan juguem a fer de bruixots, quan sectors dels moviments socials entren dins la lògica electoral i institucional. Aquest no pot ser el camí. Cal reobrir espais de conflicte concrets, en els que hi puguem intervenir amb els recursos que tenim tant a nivell organitzatiu com de persones. Amb la idea de guanyar-los i retroalimentar-nos com a jo col·lectiu. Promoure una dinàmica de creixement que només ens beneficiarà si és autònoma a les pautes del poder. I un creixement que ha de permetre’ns incrementar el conflicte social i plantejar les nostres pròpies alternatives.

Sóc conscient que això darrer que he dit no deixen de ser abstraccions. Simplement vull remarcar que és urgent defugir del miratge de l’electoralisme. Cadascú pot votar o no, però la llibertat no la guanyarem mitjançant els vots. L’obtindrem només si som capaços de reconstruir-nos col·lectivament dins d’una lògica ben diferent a la de l’electoralisme. I és urgent que ens hi posem.

Per si algú l’interessa, aquest 28-A jo tornaré a ser un abstencionista actiu.

Denúncies, renúncies i conflictes

18 de maig de 201929 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Manuel Quesada. Afiliat al Sindicat d’Activitats Diverses de Sabadell

El passat 21 de març vaig rebre una notificació del jutjat penal de Sabadell. La jutgessa havia decidit arxivar la denúncia que SMATSA -empresa concessionària de la neteja de Sabadell- m’havia interposat per injúries, calúmnies i atac a l’honor. La denúncia no era pas una tonteria, una querella criminal en la qual se’m demanava no només que em retractés del que havia dit en un article d’opinió sinó, també, el pagament de 6.000€ en concepte de perjudicis. Aquesta va estar motivada per un article d’opinió que va sortir publicat a diversos mitjans de comunicació locals, en que expressava el meu punt de vista i el posicionament de la CGT de Sabadell entorn el conflicte que s’obria en aquell moment amb l’empresa de neteja de la ciutat.

Aquelles setmanes l’ajuntament de Sabadell havia fet pública la seva voluntat d’intervenir l’empresa degut a tota una sèrie d’irregularitats i d’incompliments en el contracte. En resum, era el primer pas per a la municipalització del servei. I això ho sabia l’ajuntament, ho sabia l’empresa i ho sabia la plantilla. La cosa està en que la CGT havíem estat l’únic sindicat que havíem defensat precisament això, que els serveis públics siguin públics. Aquest posicionament va ser criticat per la direcció de l’empresa, que va aprofitar la situació per crear una aliança amb CCOO i UGT per “eliminar” la CGT dins l’empresa. I ho poso entre cometes perquè realment van utilitzar aquesta paraula.

L’objectiu que tenia l’article que vaig publicar, quan encara era Secretari General de la CGT de Sabadell, tenia diversos objectius. El primer, denunciar les pràctiques mafioses i antiobreres que la direcció de l’empresa porta duent a terme durant anys i a les quals hem estat l’únic sindicat, la CGT, que les hem combatut. El segon objectiu, lligat al primer, era precisament evidenciar i denunciar la política d’enxufisme i amiguisme que CCOO i UGT practiquen a l’empresa. Finalment, també mostrar i explicitar la posició que la CGT havíem pres, que no era altra que apostar per la municipalització del servei, no sense recalcar que a qualsevol atac a les condicions laborals dels i les treballadores ens tindrien de cara, ja fos l’empresa, l’ajuntament o el Papa de Roma.

L’article doncs no va passar desapercebut i, pel que sembla, va ofendre bastant al senyor Eugenio, directiu de l’empresa i imputat al cas Mercuri i la trama Pokémon, dues trames de corrupció que actualment estan sent investigades. També va ofendre les direccions de CCOO i UGT del Vallès Occidental, que em van titllar de mentider, sense, clar, explicitar quines eren les “mentides” que deia. També van dedicar-se a amenaçar els companys de la secció sindical de CGT a SMATSA, amenaces que van anar acompanyades de “bulos”, rumors i mentides que es van dedicar a escampar per l’empresa, com per exemple que la CGT érem l’ajuntament i algunes tonteries per l’estil.

A la declaració davant la jutgessa, òbviament, no només no em vaig retractar si no que vaig refermar el que havia dit a l’article, aportant, a més, proves documentals del que deia. No m’ho vaig prendre com una qüestió personal, suposo que l’empresa el que pretenia era estendre la por no només a mi, sinó sobretot a la secció sindical de la CGT. És a dir, no tenia altra forma d’atacar l’acció sindical dels meus companys que a través de mi.

La gestió de la denúncia però, no va ser del tot fàcil. Vaig rebre el suport i la solidaritat de multitud de companys, els primers, els companys del sindicat de neteja, acompanyant-me en tot moment als jutjats, denunciant públicament aquest cas de persecució, etc. També d’altres ens sindicals d’arreu de Catalunya, i d’altres organitzacions de Sabadell. Però altres companys, més propers orgànicament, em van recriminar la meva actitud, en el sentit de que no podia anar dient el que em venia de gust, o que havia de mesurar les meves paraules perquè em podien portar problemes, com el que suposadament tenia amb la denúncia que m’havien posat. De fet, algunes recomanacions que vaig rebre van anar en la línia de retractar-me davant la jutgessa. Òbviament, no vaig fer cas, doncs no havia dit cap mentida. Es va plantejar fins i tot una “recol·lecta” per a poder pagar la multa que m’interposarien, al que em vaig negar rotundament. No només jo, sinó qualsevol ens de la CGT, pagaria un cèntim en concepte de multa a una empresa de lladres i que ens havien declarat la guerra a la CGT.

No hem d’oblidar mai que és només mitjançant el conflicte i la confrontació que avancem com a organització. I com a classe.

Per bé o per mal, la jutgessa va decidir arxivar la denúncia perquè no hi veia indicis de delicte. Segons el seu auto, m’empara el desenvolupament del càrrec sindical que ocupava, doncs tenia tot el dret a fer les consideracions i crítiques que estimés necessàries, més quan existia –i existeix– un conflicte laboral entre l’empresa i el nostre sindicat. I tampoc veia delicte d’injúries, aportant nombrosa jurisprudència en relació a la llibertat d’expressió, una victòria en els temps que corren, tot i que no s’ha volgut rentabilitzar per part del meu sindicat.

Tot i que l’auto encara no és ferm (l’empresa encara té marge per recórrer), penso que hem d’aprendre quelcom d’aquest procés. D’una banda, l’empresa, o la patronal, o en definitiva els nostres enemics, buscaran totes les formes possibles per intentar debilitar-nos, ja sigui assetjant els nostres delegats i afiliats o denunciant a qui aixeca la veu contra ells. D’altra banda, ens hem acostumat potser massa a estar dintre de la seva llei i a alguns fins i tot els hi espanta quan es transgredeixen aquestes lleis fetes a mida. No hem d’oblidar mai que és només mitjançant el conflicte i la confrontació que avancem com a organització. I com a classe.

La GOLOSS TRUDA en el “procés” II

16 de maig de 201929 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Quan analitzem la realitat a través de les teories, en aquest cas l’anarquisme, es corre el risc de que la realitat no encaixi amb el nostre puzle doctrinari de l’anarquista ideal. Sembla que alguns obliden que al terreny de les teories, és igual si és sobre anarquisme o sobre animalisme, hi ha una fase empírica, a partir de l’observació i la reflexió de la realitat i una fase filosòfica i racionalista. L’empirisme a les ciències, diguem-ne pures, avui dia està tan assumit que la meva filla de nou anys sap que quan cau al llençar-se d’un arbre la causa principal no és per falta d’ales per volar, sinó per la tossudesa de la força de la gravetat. No obstant, alguns continuen insistint en mantenir un excés de racionalització llibertària, amb tota la seva saviesa d’anys de teorització i reflexió sobre el que altres han experimentat i escrit analitzant la realitat que els hi va tocar viure, a l’hora d’analitzar el que avui està passant a nivell social, polític, al carrer, als barris i als centres de treball, en això que per aquí anomenem Catalunya.

D’aquests experts en ideals de tots, hem après últimament, per exemple, que la proximitat és un factor determinant per l’opressió de classe. A Estat gran, opressió gran; a Estat petit, en aquest cas català, opressió més gran. Per tant, des de l’anarquisme involucrar-se en la lluita independentista a Catalunya, a més de ser antinatural a la pròpia teoria llibertària, no serveix per res. Atenció navegants. Ara bé, el que no s’explica és la raó per la qual la classe dirigent catalana, molt propera i sempre predisposada a defensar els seus privilegis cada cop que s’ha vist desbordada pel moviment obrer (afortunadament llibertari… pel fet diferenciat català), per la revolució social, ha necessitat tirar del Primo de Zumosol de l’Estat espanyol, encara que només sigui per a que els hi enviï un Capità General com deu mana. Sembla que la prosaica teoria sobre l’opressió per proximitat, entra d’altres que no entrarem a comentar, per descoratjar suports àcrates a l’independentisme anticapitalista i antifeixista, s’ajusta més a la falta de visió realista i empírica del que està passant en aquest país que a la realitat històrica. Bé, que cadascú pensi el que vulgui, però per nosaltres en nom de l’anarquisme no parla ningú, per molt doctor que sigui en les seves teories i inepte en la seva pràctica.

“hem de donar suport a tot intent de ruptura amb el règim del 78”

No és senzill tenir una posició clara en aquestes circumstàncies. I menys per una organització com la CGT, un sindicat que lluita per la llibertat econòmica, política i social de la classe treballadora, pel seu dret a la subsistència, que alhora hauria de ser el fonament en què basar la lluita per la llibertat dels pobles. La CGT no pot inhibir-se en aquesta lluita però tampoc podem quedar enredats en el joc del politiqueig electoralista i manipulador al que se’ns pretén arrossegar cada cop que es demana, des de sectors independentistes més o menys afins, la nostra participació, el nostre suport, com a sindicat combatiu. No s’ha de ser molt enginyós per acusar d’ingenuïtat als que creuen que amb el procés independentista i la República Catalana es construirà la Revolució Social i llibertària de juliol del 36. En canvi, als que juguen aquesta partida a tot o res amb les cartes marcades per principis inamovibles, no trobant ni una sola raó per donar suport o almenys col·laborar de forma circumstancial amb l’independentisme antisistema com a millor estratègia per començar a caminar cap a una societat alliberada de qualsevol forma de dominació. Més que ingenus, diríem que superen la candidesa volteriana.

Hem de ser conscients que els intents de control i manipulació política del malestar social a Catalunya, de canalitzar i dirigir la lluita de la classe treballadora, per part del catalanisme conservador, és a dir, d’unificar el discurs de l’alliberament nacional i la problemàtica social no és res nou. Podríem dir que s’han donat al llarg de la nostra història més recent diferents formes de fer-ho i que, sense pretendre ser reduccionista, es podria parlar de la “via Cambó”, col·laboracionisme amb les dretes espanyoles, quan la qüestió social a Catalunya es posa lletja, per dir-ho d’alguna manera. I la “via Macià”, ruptura amb l’stablishment polític espanyol de forma unilateral, però, alhora, de forma previnguda per no acabar arrossegat pel somni de la Revolució Social. O sigui que l’independentisme progressista de l’esquerra anticapitalista i la lluita de la Goloss Truda (la veu del poble) en aquest país (molts militant en l’anarcosindicalisme) sempre ha tingut dos enemics comuns: la classe dominant espanyola i la seva homòloga a Catalunya.

Això no és res nou pels que militem a les diferents trinxeres contra el capitalisme, com també ho és el tenir clar que els moviments socials subvencionats com l’ANC o Òmnium juguen un paper important per a disciplinar i controlar la protesta popular per a que no derivi en un conflicte entre classes socials antagòniques. El sistema liberal actual somia amb consolidar una societat bilateral, de tolerància, entre el capital i la classe treballadora. Un món feliç on no tingui cabuda l’esquema de la negociació col·lectiva, on una vegada desarmat el potencial del sindicalisme combatiu, el concepte de moviment obrer passi a les estanteries de les biblioteques universitàries, i no en totes, també sigui dit. Amb aquesta lògica, les classes mitges com a identitat social i política venen a ser el Messi dels canvis socials a les nostres societats democràtiques i liberals, per tant, no és estrany que estiguin dirigint un procés polític com el català cap a la recerca de la República d’Ítaca.

En aquesta conjuntura, un cop més, el tema nacional sembla que pretén ser el Loctite que unifiqui i agrupi tot l’esforç de dissidència social i laboral. Com estem veient als últims resultats de les eleccions sindicals de la Intersindical a les Administracions Públiques (inter-sindic. gen.cat): de la lluita de classes passem al discurs nacional de ruptura amb les espanyes. Per tant, al discurs conformista que des de fa alguns anys reprodueixen alguns mitjans de l’stablishment polític econòmic de que el sindicalisme està en crisi i ja no funciona com a força per lluitar contra el capital i el poder polític que li dona cobertura, ara s’hauria d’afegir: els sindicats, sobretot els combatius com la CGT que no renunciem a la lluita de classes, que segueixen sent una pedra a la sabata del sistema, tampoc funcionen, han quedat sobrepassat pels temps, ara sembla que l’única cosa vàlida és el suport al nou sindicalisme groc que pretén dirigir la lluita laboral i el conflicte social cap al terreny mort de les institucions.

Retallades i repressió, aquesta és l’autèntic full de ruta del nacionalisme català que avui pretén suplantar a l’independentisme compromès amb la lluita anticapitalista i antifeixista. En temes de repressió ho veiem cada cop més que les forces policials del país, com els calçots, actuen contra la dissidència social i laboral. Hem viscut moments èpics en aquest sentit, dignes de ser explicats en una altra Història Universal de la Infàmia, om quan el nacional/indepe Felip Puig llença la seva actualitzada campanya “Delateu” contra els que participarem a la vaga general contra les retallades del 2012 –actualitzada perquè es basa en una altra vaca sagrada del nacionalisme català, Prat de la Riba, que dugué a terme la mateixa campanya contra els sindicalistes i anarquistes que participaren a la revolució de juliol del 1909. Eren els temps en que un cop pujaves a Montjuic era difícil baixar a la Barcelona Rebel. Del castell al cementiri amb quatre trets al pit, el més normal-. En fi, controlem la ira. Tot això és tan evident que cansa ja haver de repetir-ho una i una altra vegada. Però no ho oblidem, per a que no ho oblidi ningú.

Defensem, per tant, un model federal lliure, que com en les nostres relacions personals, es basa tant en el dret a unir-se per mutu acord, com en el dret de separar-se unilateralment

Dit tot això, s’ha de pensar en el que diem que pretenem amb els nostres principis ideològics i el que realment fem al nostre dia a dia. Per començar, en el tema del dret a l’autodeterminació dels pobles, si ens autodefinim com a federalistes haurem de pensar i actuar com a tal. El nostre federalisme té a veure més amb el federalisme de Pi i Margall que no pas amb la pamplinada centralista de l’estat de les autonomies socialdemòcrata, per tant hem de defensar el dret dels individus a federar-se lliurement per a construir institucions municipals que a l’hora es federen per construir nacions “naturals”, no Estats. Defensem, per tant, un model federal lliure, que com en les nostres relacions personals, es basa tant en el dret a unir-se per mutu acord, com en el dret de separar-se unilateralment. És a dir, si ens definim com a federalistes, això implica inequívocament que estem pel dret d’autodeterminació de comunitats i pobles, així com per defensar les decisions que aquests, lliurement, puguin assumir amb el dret de separació, d’unió i de secessió entre ells. És per tot això que hem de donar suport a tot intent de ruptura amb el règim del 78, que no és més que una rèmora d’un Estat que funciona com una institució essencialment tòxica com un conglomerat d’interessos que pretenen establir opressions polítiques de classe i de nació.

El cóm traduir tota aquesta matraca d’ideals a la realitat de les nostres relacions socials i laborals com a cegeteres i fer complir els acords orgànics sobre el tema, és la qüestió. Entre totes haurem de decidir-ho i només ens servirà allò que puguem crear nosaltres mateixes, i mentrestant s’ha de mantenir la dissidència als centres de treball, als barris, als carrers i allà on es lluiti contra aquesta societat capitalista.

I com que crec que el nostre independentisme respon més a una qüestió ideològica que a una qüestió d’identitat, podem confluir sense problemes en les lluites socials i polítiques amb gent que s’autodenomina independentista i anticapitalista. Ens uneix un mateix objectiu: acabar amb un sistema i un Estat repressor i punt. Som la Goloss Truda del Procés, i no els únics.

Martin Navarro Zamora. Afiliat al sindicat d’Administració Pública de Barcelona i Secretari de Formació de la CGT de Catalunya.

Reflexions sobre diversos acords del Congrés de la CGT de Catalunya

22 d'abril de 201929 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Sota el meu criteri, veig algunes incoherències resultat dels acords presos al darrer Congrés de la nostra CGT a Catalunya. Des del meu punt de vista, tot comença amb l’aprovació, amb un esglai d’alegria al plenari, d’un vot particular que ningú es va atrevir a qüestionar llavors. No es tracta de tot el punt sencer sinó d’un parell d’apartats que fan molt de mal, en concret del vot particular que diu:

Nuestra principal estrategia de lucha continuará siendo negociar con la presión y la acción directa.

Formación a nuestra afiliación y delegadas de cómo negociar con la presión y la acción directa.

El verdadero grupo de apoyo o grupo de trabajo no es otro que el sindicato, la localidad, federación… ya sea en lo social o en lo sindical.

Proponemos reflexión contra la inmediatez, la calidad sobre la cantidad, las ponencias frente a los artículos de opinión. Debemos recuperar la capacidad de proponer, pensar y decidir de la afiliación.

No ir de la mano con aquellas organizaciones que han formado parte de la represión a nuestra afiliación.

CGT no puede ni debe apoyar la creación de ninguna estructura de Estado.

Subratllo i analitzo dos punts:

En primer lloc no vull deixar d’opinar, ara que tinc l’oportunitat de fer-ho, sobre: “El verdadero grupo de apoyo o grupo de trabajo no es otro que el sindicato, la localidad, federación… ya sea en lo social o en lo sindical”. Aquest gran brindis al sol és compartit pels que sempre hem pensat que el nostre sindicat, un sindicat anarcosindicalista, abraça molts més aspectes de la vida que no només el laboral. Però, malgrat aquest benvolgut desig, ens trobem que vivim en un món on sorgeixen diverses formes de lluita, algunes d’elles més o menys efímeres i d’altres perdurables en el temps, però són formes de lluitar que espontàniament es formen des d’un moviment assembleari i, no tots aquests moviments acaben tenint el mateix recorregut, com és lògic, fruit de la seva pròpia diversitat.

Algun dia, algú hauria de plantejar-se que alguna cosa està passant al nostre sindicat, perquè tenim molts militants de la CGT que hi participen d’aquests moviments però no es donen les circumstàncies propícies per desenvolupar-los dins dels nostres locals. Considero que no sóc jo qui ha de qualificar un moviment o altre de llibertari, però és evident que els inicis d’aquests grups d’activitat social tenen un caire àmpliament assembleari i llibertari.

El que més em preocupa , però, és la manca de sentit de l’expressió “la calidad sobre la cantidad”. Qui escrigués aquesta expressió hauria de fer també la difícil tasca de determinar qui és la persona idònia per validar “la qualitat” i quins són els paràmetres per mesurar-la. Només cal fer un cop d’ull a la història i veurem molts exemples de col·lectius, com ara els nazis, que van voler determinar què i qui era millor, o el moviment de supremacia de la raça blanca, etc. amb això em pregunto, qui pot permetre’s el luxe de decidir sobre aquest aspecte?

Amb tot això vull dir-vos que, segons el meu parer, uns acords congressuals que determinen que la qualitat està per sobre de la quantitat és una barbaritat, especialment en un sindicat anarcosindicalista en el que es defensa a ultrança que tothom té els mateixos drets i les mateixes obligacions, sense distincions. Personalment, crec que se’m farà molt difícil dur a la pràctica aquesta decisió congressual i considero que hauríem de rectificar-la en un proper congrés.

En segon lloc ”… la CGT no puede ni debe apoyar la creación de ninguna estructura de Estado”.

En aquest Congrés, tothom sabia que la proposta que es va aprovar, i que contenia aquesta frase, anava directament dirigida a aquells que prefereixen una independència per Catalunya, i com que una independència implica en si mateix construir un estat, i com que el manual de l’àcrata diu que hem que estar en contra de l’estat, ens trobem amb un problema.

La contradicció arriba quan en el punt d’estatuts es rebutja (per no arribar als dos terços de vots a favor) que es modifiqui l’article tercer, que actualment indica que “La CGT de Catalunya té com a àmbit essencial d’actuació el territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya “, per aquest nou redactat on es diria que “ La CGT de Catalunya té com a àmbit essencial d’actuació el territori de Catalunya”.

Considero que el fet de mantenir als nostres estatuts el redactat “Comunitat Autònoma de Catalunya” implica mantenir una estructura estatal, amb la qual cosa incomplim els nostres propis acords congressuals. Jo era partidari de la modificació d’aquest punt, precisament per evitar qualsevol lligam amb un estat, però també mostrant la més que afermada posició contrària a una Catalunya governada pels polítics que actualment reclamen la independència. Crec que no es va avaluar d’una forma raonada el que es va proposar.

Tota aquesta valoració personal no pretén ser més que una reflexió sobre el que som capaços de fer, però recordant sempre, que tenim l’oportunitat de rectificar si compartiu les meves opinions.

Salut i bona reflexió, que sempre és contraria a una ràpida acció.