Mireia Bazaga, advocada laboralista i afiliada a la CGT.
Nosaltres, els advocats i les advocades, no som ni hem de ser els portaveus ni els caps pensants dels sindicalistes en un conflicte col·lectiu. Nosaltres quan participem de qualsevol negociació col·lectiva ho fem com a assessors amb coneixements jurídics. A partir d’aquí la nostra participació a la negociació s’ ha de limitar a això, a assessorar als i les treballadores en termes jurídics. I punt.
De sospesar les forces i veure com actuar en cada moment, de les tècniques a seguir, dels mitjans mentre dura la negociació s’ han d’encarregar els i les sindicalistes, és a dir, els i les treballadores.
No és tan difícil, en un conflicte sabem que la probabilitat d’èxit rau en la força que mostrin els i les treballadores davant l’ empresa, no de les paraules tècniques que usi en base a la legalitat vigent un lletrat assessor. Per això ja està l’ àmbit judicial, on tot i així, la probabilitat d’èxit també ha de raure en la pressió que es faci des de la col·lectivitat de treballadors/es. En la negociació no ens hem d’ emparar en el que podríem aconseguir o no legalment, si no les millores a nivell laboral no s’ haguessin aconseguit mai.
O a cas les 8 hores de jornada diària van sorgir d’una negociació entre advocats d’empresa i de sindicats? No, companys i companyes, no. Si volem ajudar en una negociació, animem als treballador/es a aconseguir els seus objectius amb les seves pròpies eines, perquè d’altra manera, amb la legislació laboral vigent, sabem que ben poc està a les nostres mans.
Estem allà per explicar què podem i què no podem treure a l’empresa d’acord amb la legalitat vigent o com redactar un determinat article en una negociació de conveni per tal d’afavorir els interessos de la part obrera, però els qui decidiran què i com ho volen, són els i les treballadores, no ho oblidem. Perquè la llei ara mateix empara molt poc la classe obrera, perquè l’estatut dels treballadors erra en el seu nom, això prou que ho sabem.
“Si volem ajudar en una negociació, animem als treballador/es a aconseguir els seus objectius amb les seves pròpies eines”
És bàsic i fonamental no permetre a l’empresa que es senti còmode en una negociació, tot parlant amb un lletrat o una lletrada, en termes legals, generant una alienació total dels qui han de confrontar-se amb l’empresa realment. Perquè l’empresa no estigui còmode caldrà quelcom més que conceptes jurídics i converses polides, així, les reunions aniran passant i la consecució de drets no arribarà. Qui ha de parlar en una negociació són les parts afectades. I en una negociació on és evident que les posicions no són d’igualtat perquè uns són els que ocupen i els altres els que es troben subjectes a les ordres dels ocupadors, cal deixar clara una posició de força on la veu que sigui escoltada sigui la de l’assemblea, la de la secció sindical, però no la d’un lletrat/da alienat del conflicte i que a fi de comptes pot ser que acabi emportant-se un tall del pastís pactat.
Els advocats i les advocades que assessorem la CGT hem de tenir, sota el meu parer, una ideologia propera a la del sindicat, evitar que la finalitat de la negociació sigui obtenir diners més enllà de salvar llocs de treball (per alguna cosa a la CGT no pactem ERO’s). Hi hem de ser per garantir llocs de treball, no per suprimir-los. Potser caldria recordar-ho.
Si els i les advocades que estem assessorant al sindicat som aliens als principis del mateix i només busquem benefici econòmic, aquest no hauria de ser el nostre sindicat, perquè la CGT té uns objectius clars, o els hauria de tenir. I, a la inversa, quan escollim assessors, potser que ens fixem en si busquen ajudar-nos en la mida que sigui possible a nivell jurídic o si simplement van comptant el número de persones afectades per veure quina quantitat s’enduran al final de cada conflicte.