Un dels moments més bonics del treball de recerca històrica és aquell en què trobes, entre centenars de documents insípids o repetitius d’un lligall, un full, o de vegades una senzilla nota, en la qual algú, revoltant-se contra l’estupidesa de les preguntes fora de lloc d’un imprès que ha d’emplenar, es decideix a explicar en una breu acotació que aquell formulari està antiquat i no pot intentar abastar la realitat existent perquè ja no és possible, ni en el paper, ni en la mentalitat del buròcrata que ho ha redactat amb cura per “arxivar” la realitat social i laboral.
L’èxode republicà de 1939 fou l’inici de la
reorganització de les institucions i de tots els moviments polítics i sindicals
derrotats pel franquisme. La Diputació Permanent de les Corts Espanyoles es van
reunir a París el 27 de juliol de 1939, però la guerra mundial va deixar-la
inoperant fins que va reconstruir-se l’agost de 1945 a Mèxic, sota la
presidència interina de Diego Martínez Barrios, aleshores la presidència del
govern republicà espanyol va recaure en José Giral. També es va reorganitzar a
l’exili els governs de la Generalitat de Catalunya i del poble basc. Després de
l’afusellament de Lluís Companys el 15 d’octubre de 1940 al Castell de
Montjuïc, el president del parlament català Josep Irla va assumir-hi la presidència
interinament. El lehendakari del govern basc a l’exili va continuar essent el
membre del PNB José Antonio Aguirre.
Malgrat que la feina era feixuga, era necessari obrir
vies de resistència per refer els ponts del diàleg i lluitar per recuperar les
llibertats perdudes. Davant les dificultats, els partits realitzen reunions per
tal de reorganitzar-se com és el cas del PSUC i el PCE, l’ERC, els socialistes,
i també els moviments sindicals: CNT i UGT. Les dues centrals majoritàries
d’Espanya es reorganitzaren a l’interior de la península i a la resta del món
on s’instal·laren nuclis de militants. Les dues centrals ho feren
paral·lelament als camps de concentració de França, malgrat la condició de
refugiats, els cenetistes, ja havien muntat a l’hivern de 1939 un comitè dins
d’Argelers. Paral·lelament, es creaven comitès a l’Àfrica del Nord. Els
cenetistes crearen tota mena d’activitats culturals i educatives als mateixos
camps per tal d’enlairar la moral dels refugiats espanyols.
La CNT també fou la primera entitat sindical a organitzar-se clandestinament dins de l’Estat espanyol, ja l’any 1939 disposava de comitès a les presons, els camps de treball i a les fàbriques de ciutats com València i Barcelona. Poc després s’organitzava la UGT, que va seguir, més o menys, el mateix model dels anarcosindicalistes, doncs el primer objectiu era l’ajuda als refugiats dels camps de concentració de França i als que estaven patint repressió dins de les presons espanyoles. Els Consells Militars se succeïen condemnat a milers de persones a la presó, als camps de concentració o directament a ser afusellats. La UGT i la CNT van crear a meitat dels anys quaranta un Comitè d’Enllaç a la imatge dels que ja havien existit durant l’etapa de la Guerra Civil. El Comitè d’Enllaç era un organisme per coordinar les lluites contra el franquisme. El setembre de 1946 van treure un òrgan del Comitè Nacional d’Enllaç CNT-UGT, Fraternidad. En aquest primer número es presentaven, alhora que es dirigien al proletariat espanyol: “(…) Nace Fraternidad como consecuencia lógica de la que realmente existe entre los trabajadores de la UGT y de la CNT, fraternidad adquirida, tanto por la igualdad en el castigo y en el sufrimiento dados por querer pensar de que por ser común el mal, común ha de ser el remedio, es pues Fraternidad una publicación conjunta de la CNT y de la UGT. (…) Saludamos con la máxima emoción a los que, por no adaptarse a la esclavitud, purgan en cárceles y penales el delito de desear una España en la que no haya privilegios y resplandezca e imperen el deseo de vivir y la alegría en los rostros de sus ciudadanos, desterrando para siempre el espectro del mañana en unos, y la trágica realidad del presente en otros. Podemos y debemos poseer todo ese gesto de rebeldía que supieron mantener ante el frío y cruel penitenciario cuando intentan escarnecer su dignidad y torturar su consciencia.”
El franquisme, per llei de 9 de febrer de 1939, reprimia
a les associacions Culturals i socials: (Escoles Racionalistes, Ateneus
Llibertaris, Ateneus Populars, Casals catalanistes, Cases del Poble,
Cooperatives de Cases Barates, etc.) i totes les Lògies Maçòniques. Amb la
victòria de Franco el nacionalcatolicisme s’imposava a tots els espanyols amb
la creu i l’espasa. L’Església catòlica va jugar un paper determinant en el nou
sistema totalitari imposat per la força de les armes a Espanya. Els matrimonis
civils van ser anul·lats, els divorcis de l’època republicana van deixar de
tenir efecte. L’Església va dedicar-se a fer misses a espais públics per expiar
els “dimonis ateus” de la República.
L’educació de l’escola va retornar als pitjors temps de
l’exaltació de la pàtria imperial espanyola i del catolicisme més conservador.
La repressió moral va afectar a la censura del cinema, del teatre, del
music-hall, de la literatura, de la història, etc. La censura s’aplicava a tots
els mitjans de comunicació, tant la ràdio com la premsa, fins i tot els mitjans
que eren controlats per l’anomenat “Movimiento Nacional”. Tot havia de passar pel
sedàs de la censura la qual era controlada per l’Església, la Falange Espanyola
o per el Ministeri d’Informació i Turisme. Les úniques organitzacions que
imperaven eren aquelles que exaltaven els valors del nacionalcatolicisme: FET i
de les JONS, OJE, AC, Auxilio Social, Secció Femenina de FE i SEU. La Falange
Espanyola i l’Església catòlica imposaven una estricta moral carrinclona als
súbdits del règim franquista. Els costums del poble eren manipulats pels
vencedors. Espanya retrocedia dos segles…
En la immediata postguerra la propaganda del règim va girar a favor de Hitler i de Mussolini. Franco es va entrevistar amb els dos mandataris europeus, amb Hitler ho féu a Hendaya el 23 d’octubre de 1940, acompanyat dels ministres d’afers estrangers Ramon Serrano Suñer i Joachim Von Ribbentrop; i amb Mussolini a Bordigera (Alps italians), el 12 d’abril de 1941, novament amb el seu cunyat Serrano Suñer i el ministre Conde Ciano. Espanya no va entrar a la guerra mundial, però va enviar els voluntaris de l’anomenada “División Azul” a combatre amb els nazis al front de Rússia.
La relació del règim amb Alemanya va continuar durant la guerra mundial, sobretot mentre els nazis anaven ocupant Europa. Molts espanyols van anar a Alemanya a treballar a les seves fàbriques, era un avanç de la gran immigració dels anys seixanta. A finals de 1940 va visitar Espanya el cap de les SS Heinrich Himler, que va recórrer en olor de multitud Madrid, Toledo, Burgos, Sant Sebastià i finalment Barcelona. El cap de les SS fou rebut al port de Barcelona amb arcs triomfals i amb la desfilada de les Joventuts Hitlerianes de l’Escola Alemanya i de l’OJE. Himler va visitar una txeca i va pujar fins a Montserrat tal vegada cercant el Sant Grial o mites esotèrics estrets de Parsifal. Malgrat les simpaties nazi-feixistes del règim franquista, aquest va sobreviure als seus aliats alemanys i italians, gràcies a l’inici de la guerra freda entre el món occidental i la URSS.
Per entendre, el perquè els treballadors catalans al 1936 van ser capaços de posar en marxa l’obra constructiva de l’anarquisme espanyol, hem d’entendre primer tot el camí traçat en les lluites socials del segle XX.
Els obrers en la seva gran majoria a Catalunya es van afiliar a la CNT, i van tenir la necessitat de construir el que hem entès com la “Societat Paral·lela”, aquesta consistia en autoformar-se en el treball i en els barris, a través de Cooperatives de Consum, de Construcció, economats, escoles racionalistes, ateneus populars, les prestacions mutualistes, les caixes de resistència que procuraven portar a bon terme els propis sindicats i a partir del Congrés Regional de Sants de 1918 l’organització per sectors industrials.
Amb aquest bagatge d’aprenentatge
dels obrers, davant els esdeveniments que es van produir amb l’aixecament
militar feixista que a Catalunya els obrers el van fer fracassar, i als pocs
dies d’aquell 19 de juliol de 1936 i després d’una setmana de vaga general per
celebrar la festa de l’eufòria revolucionària, els comitès orgànics de la CNT van
prendre un camí decisiu. Sabent que els carrers eren dels anarcosindicalistes,
van deixar de banda la proposta de Garcia Oliver, Aurelio Fernández, etc.,
aquella coneguda com “a pel tot ” i van optar pel “Comitè de
Milícies Antifeixistes” on cabien la resta d’organitzacions sindicals i
partits. Els obrers, sense esperar cap ordre i davant l’absència de la gran
majoria d’empresaris; i amb l’experiència acumulada d’anys anteriors de
societat paral·lela, no van dubtar. I com a primer símptoma es veurà la imatge
dels tramvies circulant per Barcelona.
Els obrers van tornar a les fàbriques, majoritàriament van ser els qui van decidir reprendre l’activitat laboral i econòmica, gairebé sense esperar cap consigna ni tant sols dels sindicats. Van ser ells els qui van decidir col·lectivitzar la majoria de les fàbriques. Després va ser el Sindicat de la CNT amb les seves estructures els que parlarien de col·lectivitzacions i, encara dies més tard, el Comitè de Milícies (Consell d’Economia de Catalunya, 14 d’agost de 1936) i després la Generalitat amb el seu Decret de Col·lectivitzacions i control Obrer (26 d’ octubre del 1936), i a tot això s’apuntaria al carro també la UGT.
“Van ser els obrers els qui van decidir col·lectivitzar la majoria de les fàbriques”
A Catalunya durant el
període revolucionari 1936-1939 pràcticament tots els sector econòmics van
quedar col·lectivitzats i altres socialitzats. excepte el sector bancari que
fou misteriosament respectat per problemes de política internacional. Empreses
confiscades pels treballadors i col·lectivitzades on la propietat va passar a
ser del conjunt dels treballadors, que van establir a través dels seus comitès
de control obrer i per mitjà de l’autogestió i l’assemblea, la direcció, el
control de la producció, la seva administració i organització interna. Empreses
controlades on la direcció i la gestió eren compartides entre l’antic
propietari o gerent i el comitè de control obrer. Ningú no podia prendre cap
decisió unilateral i tot era consensuat.
Podem ressaltar també la
socialització de sectors econòmics important i vitals per la subsistència, com
per exemple les elèctriques, la coneguda Canadenca, el sector de la fusta, o
també el sector de l’espectacle sobre tot el cinema i el teatre.
Així, des del primer moment el Sindicat de la Fusta de la CNT va decidir socialitzar el sector, tot començant pels tallers més petits, que aleshores aplegava uns 3.000 treballadors. Per això necessitava ocupar espais més grans i deixar de banda els locals petits e insalubres. Van ocupar l’església de Santa Madrona del carrer de Tapioles i altres locals del carrers de Radas i Blai, Reina Amàlia, etc. El Sindicat va socialitzar tot el procés de la fusta des de la matèria primera (l’arbre) fins a la venda del moble. Per això, va necessitar desplegar-se per tot Catalunya i adaptar-se a les fustes del país. Els obrers es van especialitzar en cada una de les fustes i el seu procés industrial, ja fossin cadires, somiers, mobles, etc. Tot aquest procés es va anar desenvolupant durant els anys 1936 i 1937.
Va ser un sector que tot i els problemes de les matèries primeres, no va voler estar subvencionat ni pel Comitè de Milícies, ni per la Generalitat. Sempre va voler respondre per ell mateix i va arribar fins al final, ja que consideraven que d’altra manera es convertirien en una mena de cooperativistes de l’Estat. Tant es així, que també van intervenir en la creació d’un altre sector important per la fusta com va ser el Sindicat de la Indústria de l’Edificació, Fusta i Decoració de la CNT, que tenia la seva seu al carrer de Bailèn 11 de Barcelona. Seguint les directrius de la Federació de Sindicats de la Indústria, la gent implicada en la construcció d’habitatges havia de considerar que la fusta era un element important en la construcció. A finals de 1938, eren unes 7.000 persones les que treballaven en aquest sector.
Pel que fa al Sindicat de
l’Espectacle, molt arrelat al Paral·lel, cal dir que abans del 19 de juliol del
1936 hi havia constituïdes diverses societats com autors, músics, operadors de
cinema, electricistes, porters, etc. Aquestes
societats, en assemblea el 23 i 24 de juliol de 1936, van decidir entrar en
bloc al Sindicat l’Espectacle de la CNT. Pocs dies després de l’assemblea el sindicat
va decidir confiscar tots els cinemes i teatres de Catalunya. Pel bé del
públic, es pretenia acabar amb la claca, la revenda, la propina, etc. La
represa de la plena normalitat dels teatres i els cinemes va arribar el 15
d’agost de 1936 amb uns preus molt més assequibles al públic i amb el sector
socialitzat. Pel que fa a les obres de teatre, el sindicat va optar per fer
representacions en la seva majoria per a la distracció del públic, això sí,
traient les connotacions burgeses a cada una de les obres representades, cosa
que portà algun problema amb les Joventuts Llibertàries, que apostaven per un
teatre més social i d’avantguarda.
El Sindicat de
l’Espectacle, en el seu informe aparegut durant l’any 1937 presentava
detalladament unes despeses de més de dos milions de pessetes entre els
impostos que pagava i les despeses de manteniment i sous dels obrers i
artistes. Els teatres que s’obriren foren uns 15 a tot Catalunya, encara que en
el decurs de la guerra se’n tancaren alguns i, sobretot, a l’hivern hi havia una
programació més reduïda. També tingueren l’ocasió, encara que fou per minories,
de tirar endavant nous projectes de companyies de teatre com Teatre
Experimental i Teatre de l’Art.
Pel que fa referència a la indústria de l’energia a Catalunya, hi havia cinc empreses que es dedicaven a vendre energia. La més gran i potent amb diferència era Riegos y Fuerzas del Ebro S.A., coneguda popularment pel nom de la Canadenca. Aquesta empresa distribuïa fluid elèctric a tota Catalunya i tenia uns 6.000 treballadors. Per tant, era una de les empreses més grans de Catalunya. La seu principal estava a la Plaça Catalunya, però és ben coneguda la seva central tèrmica de l’avinguda del Paral·lel amb les seves tres xemeneies.
Recordem que en aquell
moment La Canadenca continuava en expansió. Des de l’endemà de la revolució i
després que la major part dels tècnics marxessin del país, els treballadors es
van fer càrrec de l’empresa. El control obrer des del primer moment va garantir
la normalitat energètica a tot el territori. Així, a mitjans d’agost de 1936,
els comitès de les cinc empreses catalanes de l’energia, conjuntament amb els
sindicats de la CNT i UGT, van confiscar les empreses de l’aigua, del gas i de
l’electricitat de Catalunya a fi de socialitzar el sector. Aquesta incautació
obeïa a que, mentre la Generalitat no intervingués amb una clara vocació de fer
rutllar el sector, els obrers se’n feien càrrec.
En conseqüència, els
obrers van crear el Comitè Central del Control Obrer de Gas i Electricitat, que
tenia els seus subcomitès tant del gas com de l’electricitat i que es mantingué
pràcticament fins al final de la guerra, potser amb més controls i comitès
intermediaris.
“La nostra revolució és la més profunda dels dos últims segles, aquí s’ha plasmat en realitats pràctiques, teòriques, utòpiques sense que l’autoritarisme ho hagi pogut impedir” (Abel Paz).
El col·lectivisme va ser una tradició arrelada en l’anarquisme i
anarcosindicalisme peninsular organitzat i recollit a través dels seus
congressos. L’obra constructiva de la revolució van ser les col·lectivitats que
van tenir lloc tant en el camp com a la ciutat.
A Barcelona es col·lectivitzaren la construcció, la indústria
metal·lúrgica, els escorxadors, els serveis públics, els transports, els
serveis de salut, els cinemes, els teatres, les perruqueries, els hotels i les
pensions, la distribució d’aliments… Com apunta Agustín Souchy, es van igualar
els sous.
L’ocupació de la indústria es va produir de manera sorprenentment
ràpida. Després dels primers dies i amb la majoria de quadres directius fora de
les empreses, calia reorganitzar la producció. Els obrers van prendre el
control de les fàbriques, passant la vida econòmica de les mateixes a les mans
dels empleats que les ocupaven.
El primer testimoni documental de les col·lectivitzacions va ser el Ple Regional de Grups Anarquistes de Catalunya celebrat el 21 d’agost de 1936 en el qual es va aprovar la confiscació i la col·lectivització dels establiments abandonats pels seus propietaris i el control sindical obrer de les indústries explotades en règim d’empresa privada. La Generalitat de Catalunya va trigar a donar cobertura legal a les col·lectivitzacions. No va promulgar el Decret de Col·lectivitzacions fins al mes d’octubre de 1936, una vegada incorporats al seu govern a membres de la CNT.
No obstant, el 24 de juliol de 1936 i després de quatre dies sense
transport, es va reprendre el servei dels ferrocarrils metropolitans de
Barcelona, fent-se càrrec d’aquest servei el Sindicat Únic del Ram del
Transport de Barcelona de la CNT. Es va constituir un Comitè Obrer de control
format per treballadors del ferrocarril per controlar l’empresa
col·lectivitzada i prendre les primeres mesures.
La primera d’aquestes mesures va ser l’acomiadament de 56 empleats
i càrrecs de l’empresa, entre els quals figuraven el director gerent, els seus
assistents i individus que cobraven a final de mes sense cap ocupació en
l’empresa. Amb aquesta mesura l’empresa col·lectivitzada es va estalviar 30.000
pessetes al mes. Tenint en compte que el salari mensual de conductor rondava les
250-300 pessetes, ens podem fer una idea de la magnitud de la retallada. Els
quinze afiliats que comptava la UGT van demanar voluntàriament integrar-se en
la CNT, central sindical on estaven afiliats els 407 treballador que van
constituir la col·lectivitat del Metro.
En el Comitè de la col·lectivització en una assemblea del dia 4 de
setembre de 1936, va informar del treball realitzat durant aquests primers
mesos. En aquesta assemblea es va informar del balafiament dut a terme per la
companyia durant el període 1932 fins a 18 de juliol de 1936 equivalent a
1.300.000 pessetes, entre subvencions a la premsa i la ràdio, viatges a Madrid
i pagaments a banquers, polítics i periodistes.
Abans de la revolució, les companyies de tramvia, metro i
autobusos eren privades, cadascuna d’elles dirigides per diferents empreses. El
sindicat de la CNT va acordar integrar-les en una única empresa
col·lectivitzada sota un únic sistema més eficient i sense malversacions.
Aquesta millora va ser viscuda pels usuaris del transport públic d’una forma
molt favorable degut a que simplificava i millorava la mobilitat a la ciutat i
la seva àrea d’influència. Es va determinar una tarifa de 0,15 pessetes per
trajecte i es va acordar estudiar la baixada del preu del viatge a 0,10
pessetes, i un sistema d’utilització únic per a tota la xarxa de transport
públic. Una altra mesura va ser la d’oferir transport gratuït per a escolars,
persones majors, accidentats en el treball, milicians ferits i persones amb
algun tipus de minusvalidesa.
Per facilitar el canvi al públic quan el paper moneda de l’Estat era escàs, es va posar en circulació el 20 de novembre de 1937 l’emissió de vals-moneda de 0,15 i de 0,05 pessetes.
Val moneda en circulació per pal·liar la manca de paper moneda de l’Estat
Es va millorar la jornada dels treballadors de la col·lectivitat,
de les 8 hores abans de juliol de 1936 van passar a realitzar 6,40 hores
diaries. No obstant i finalitzat el curt estiu de l’anarquia, el 6 de novembre
de 1936 es va acordar l’ampliació de la jornada a 9 hores diàries excepte pels
treballs de nit a l’interior dels túnels. Decisió motivada per la situació de
guerra i acordada per unanimitat.
Van experimentar una equiparació salarial de les diferents
professions que agrupen els treballadors del metro (ferrocarril transversal),
experimentant una pujada salarial. Aquesta equiparació salarial va implicar la
puja d’un 15% del salari de mitjana.
Per a més informació:
Mintz, Frank (1977). La autogestión en la España revolucionaria. Madrid: Las Ediciones de La Piqueta.
Obra colectiva (1973). Colectivizaciones. La obra constructiva de la revolución española. Ensayos, documentos, reportajes. Toulouse: CNT de España en el exilio.
Paz,
Abel (2002). Viaje al pasado (1936-1939). Madrid: Fundación Anselmo
Lorenzo.
Memòria
1936 del Ferrocarril Metropolitano de Barcelona (Transversal), colectivización
CNT-AIT (1937). Barcelona, 6 de gener.
Memòria
1937 del Ferrocarril Metropolitano de Barcelona (Transversal), colectivización
CNT-AIT (1937). Barcelona, 31 de desembre.
Ateneu Racionalista del carrer Vallespir, Barcelona, 1 de juliol de 1918
“Compañeros, os agradeceré un poco de silencio, lo que espero de vuestra benevolencia, porque mis condiciones físicas no permitirán, tal vez, que llegue mi voz a todos vosotros y harán que en este acto no me extienda en demasiadas consideraciones. Así, pues, seré muy breve; de ello doy promesa.
El Congreso que tiene su coronación en este acto, lo han dicho todos los que me han precedido en el uso de la palabra y yo lo repito, es de una importancia capitalísima. Lo es porque cuando creía la burguesía catalana que la Confederación Regional había recibido un golpe de muerte; que nuestras energías se habían agotado y nuestros métodos se habían declarado en quiebra, nos levantamos más fuertes que nunca, y con una potencia y una capacidad superiores conquistamos nuestras posiciones. Es mirando las luchas pasadas que se creía que el proletariado quedaría anémico, que no podría hacer más que una vida vegetativa, y que tendríamos que conformarnos con lo que se nos diera como una limosna.
“nos levantamos más fuertes que nunca, y con una potencia y una capacidad superiores conquistamos nuestras posiciones”
El Congreso ha demostrado que los trabajadores de Cataluña no solamente sabrán desquitarse de los procedimientos con ellos empleados; ha demostrado también que nos han sobrado energías para ocuparnos de las cosas presentes y para discutir y preparar las cosas del porvenir.
El hecho anormal, la locura desencadenada de formas gigantescas que se ha producido en el mundo, ha despertado las conciencias y ha hecho ver la necesidad de preparamos para las luchas del porvenir. Los problemas que han de plantearse después de la universal matanza, no los resolverán los gobiernos capitalistas, porque ya la conciencia de los trabajadores no permite que se les engañe. No podrán resolverlo, porque el problema es de tan difícil solución que tal vez nosotros, en este momento, tampoco podríamos resolverlo si nos exigieran la responsabilidad de ello.
No hay posibilidad humana de hacerlo segura y matemáticamente. Es muy hondo. No es una solución lo que hacen los ingleses; no lo resuelve el vincular la riqueza en el Estado sino que hay que entregarla al pueblo que es el elemento creador de dicha riqueza. Lloyd George, a quien consideramos como el tipo representativo del nuevo sistema capitalista, que tiende a vincular la riqueza en el Estado, sufre una gran equivocación. Las 600.000 casas que se construyen en Inglaterra para entregarlas a los obreros después de la guerra, ya es hoy una solución mezquina. Lloyd George, en quien reconocemos, aunque sea nuestro adversario, una gran capacidad, fracasará. No se contentará con chozas quien ha ofrecido su vida; querrá la justicia y la libertad completas; rechazará la tutela del Estado. La guerra se prolonga porque la burguesía no encuentra una fórmula para terminarla. Y esto sucede lo mismo en Alemania y Austria, que en Francia, Italia e Inglaterra. Aceptemos la posibilidad de que sea cierta la expresión de Wilson cuando dice que los aliados encarnan la justicia; pero esta justicia y esta libertad no son la justicia y la libertad nuestras; no son la justicia y la libertad de los compañeros de los Estados Unidos y de los trabajadores del mundo entero.
“pasando por encima de todo, procuremos que la organización fuerte sea un hecho, para hacer frente a la burguesía catalana, a la burguesía española, a la burguesía del mundo todo”
La trascendencia del Congreso radica en que nos da la posibilidad de llevar a nuestras organizaciones el máximum de su potencia. Para ello no tenemos más que poner en práctica las pautas de. organización que él nos ha trazado. Cuando termine la guerra, cuando las cuestiones se resuelvan más bien por los dictados de la pasión que por los consejos de cerebro, si no representamos una fuerza inmensa, si no somos una agrupación potentísima por nuestra cohesión y por nuestra capacidad, seremos juguetes de la burguesía.
Pero si nos superamos, si conquistamos nuestra capacidad y nos colocamos en condiciones de actuar de un modo enérgico, de hacer frente a todas las posibilidades de ataque, seremos respetados, atendidos y nos impondremos.
Compañeros: pasando por encima de todo, procuremos que la organización fuerte sea un hecho, para hacer frente a la burguesía catalana, a la burguesía española, a la burguesía del mundo todo. ¡Trabajadores de Barcelona que habéis sellado con vuestro entusiasmo la labor del Congreso Regional; camaradas delegados, que en representación de la Cataluña que piensa y trabaja asististeis a las tareas del Congreso cuyo epílogo hacemos esta noche aquí, yo en vuestro nombre saludo a todos los explotados de la tierra, que, como nosotros, esperan el reino de la justicia y de la libertad!
