Agustí Guillamón
Un dels moments més bonics del treball de recerca històrica és aquell en què trobes, entre centenars de documents insípids o repetitius d’un lligall, un full, o de vegades una senzilla nota, en la qual algú, revoltant-se contra l’estupidesa de les preguntes fora de lloc d’un imprès que ha d’emplenar, es decideix a explicar en una breu acotació que aquell formulari està antiquat i no pot intentar abastar la realitat existent perquè ja no és possible, ni en el paper, ni en la mentalitat del buròcrata que ho ha redactat amb cura per “arxivar” la realitat social i laboral.
Això em va passar fa poc, consultant un arxiu de la Junta de Reformes Socials de Terrassa. Es tractava d’una sèrie d’estadístiques i informes, empresa per empresa, ciutat a ciutat, més o menys interessants, sobre vagues, en els quals es detallava el nombre i el sexe dels vaguistes, la durada de les lluites, les bases de regulació del treball aprovades, i les conquestes aconseguides pels obrers, entre les quals constava sempre com a primer punt el reconeixement del sindicat únic, en segon lloc la setmana anglesa, en tercer l’augment de salaris i posteriorment una sèrie de reclamacions pròpies de cada ofici o branca industrial. I llavors va aparèixer una breu nota, mecanografiada a dues cares, adjunta al formulari oficial, que l’alcalde de la important ciutat fabril de Terrassa havia omplert per enviar a la Junta de Reformes Socials.
La nota, datada a l’octubre de 1919, deia ni més ni menys que “Des que es va constituir en aquesta ciutat el Sindicat únic […] han proclamat la norma de no voler res amb les autoritats, sigui qualsevol el caràcter d’aquestes, i al acordar una vaga, la plantegen i desenvolupen sense donar coneixement previ i sense admetre cap intervenció que no sigui la de part directament interessada, donant-se també el cas que si es tracta d’indagar quina és la Junta o la Comissió dirigent del moviment, contesten els interessats que entre ells no hi ha Junta ni Comissió de cap mena, que tots obren amb igual autoritat i representació, i que els seus assumptes no més volen tractar-los amb aquells que directament han de resoldre’ls”.
L’alcalde efectua una magnífica definició dels mètodes de lluita i d’acció de la classe obrera, descriu la vaga salvatge com a excel·lent exemple de la tàctica d’acció directa, característica essencial del sindicalisme revolucionari en 1919. Els impresos de l’Institut de Reformes Socials eren ja incapaços de recollir i reconèixer l’aparició del sindicat únic, que donava una força enorme a la classe obrera, fins llavors organitzada en societats de resistència. El 1919 la CNT ja no cabia en els formularis de l’Institut de Reformes Socials. La filosofia de mediació entre la Patronal i els obrers, pròpia de l’Institut, havia quedat obsoleta davant els mètodes d’acció directa, en què el sindicat únic tractava directament amb cada un dels empresaris, que quedaven així en una situació de major debilitat.
La Patronal respondria, en els mesos següents, a aquests nous mètodes de la lluita obrera amb el terrorisme patronal i els pistolers contractats per assassinar als sindicalistes de l’únic, amb la modernització i militarització del sometent, amb la complicitat de la policia i del exèrcit, per posar en pràctica el terrorisme d’Estat contra la classe obrera, amb troballes com l’anomenada “llei de fugues”, d’aplicació quotidiana a la sortida de la presó, o en les cordes de presos, quan els obrers detinguts eren traslladats a peu d’una a una altra presó.
Però això està més enllà de la nota d’octubre de 1919, encara que aquest terrorisme estatal ja havia començat a manifestar-se. La importància de la nota rau en el crit d’impotència de l’alcalde contra els nous mètodes de lluita obrera. Els obrers que es presenten a negociar són comissions provisionals, nomenades per a cada ocasió, en les que poden intervenir obrers d’un altre ram de producció, que a més no es presentarien a la propera reunió, i que no responen a més criteri que la defensa dels acords presos en assemblea. Aquesta organització de delegats, de caràcter provisional, revocable, sense més capacitat de decisió que l’atorgat per l’assemblea, desorienta i enfureix a empresaris i autoritats.
La Junta de Reformes Socials es lamentava de la inoperància del seu propi paper, ja que “és valent-se d’informacions indirectes i tractant de les qüestions millor amb caràcter particular que amb caràcter oficial” com podien assabentar-se del que estava succeint, perquè els treballadors no reconeixien a les autoritats establertes cap poder de mediació. El sindicat únic negociava directament amb cada empresari.
Les vagues en curs, a l’octubre de 1919, “les parcials de serrallers, mecànics, paletes, fusters i del ram de l’aigua, i les totals de forners i llauners i lampistes” ja no es plantejaven entre la Patronal del sector i un comitè de vaga, amb la mediació de l’Institut, sinó que els obrers manifestaven “no voler res amb l’Autoritat”. D’altra banda l’Institut confessava el seu total naufragi, i afirmava: “no aconseguir mai saber si aquells que acudien a les seves cites, anomenats a l’atzar, tenien la representació necessària per a tractar de l’assumpte. El més freqüent és que en citar a la comissió de vaga dels fusters, per exemple, es presenti un fuster i quatre o més de diferents oficis: carreters, paletes, sabaters, etcètera”.
La organització dels obrers al sindicat únic i els mètodes d’acció directa havien fet saltar aquest organisme de mediació que era l’Institut de Reformes Socials, que havia estat creat en 1883 com un primer intent d’institucionalitzar a Espanya l’anomenada “qüestió social”.
La patronal recorreria aviat a un altre tipus de mediació, i a practicar també “la seva pròpia acció directa”: la llei de fugues i el locaut, amb la complicitat de la policia i l’exèrcit, el sometent i els pistolers a sou. Van ser els anomenats “anys del pistolerisme” a Catalunya, és a dir, la guerra de classes de 1917-1923, que va acabar brutalment amb la dictadura del general Primo de Rivera. L’objectiu no era altre que destruir el sindicat únic i la imposició individual a cada treballador de les condicions de treball elaborades per la empresa.
Els principis del sindicalisme revolucionari poden resumir-se en la capacitat de la classe obrera per enfrontar-se autònomament al capitalisme, desenvolupant la lluita de classes, mitjançant una tàctica que s’oposava a l’apropiació política o parlamentària per qualsevol partit obrer o burgès, de la lluita obrera.
Les dues conquestes fonamentals de la CNT, en vigílies del congrés de desembre de 1919, que va donar preponderància a l’anarcosindicalisme sobre el sindicalisme revolucionari a la CNT, van ser el sindicat únic d’indústria i la acció directa. Són precisament les dues conquestes que enlluernen en el text que hem exposat, i que tant sorprèn i indigna a l’alcalde de Terrassa.