Categoria: Entrevistes

“La idea s’inspira en el Congrés de Sants organitzat el 1918”. Parlem amb Aitor Terradelles

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció

Durant aquests mesos s’està duent a terme el procés per l’organització del Congrés d’Habitatge de Catalunya. Parlem amb Aitor Terradelles, membre del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca i membre del Grup Motor del Congrés d’Habitatge de Catalunya, que ens explica què és i quina importància té aquest congrés.

– Primer de tot, explica’ns què és això del Congrés d’Habitatge. 

En poc temps la lluita pel dret a l’habitatge ha canviat molt. Els preus de lloguer tenen una importància que fa 5 anys no tenien. La PAH s’ha centrat en la ILP i a tot el territori (especialment a l’AMB i al Maresme) han aparegut nous col·lectius d’habitatge amb les seves pròpies dinàmiques. 

Des d’algunes militants del moviment, volíem intentar reflexionar sobre el moment on ens trobàvem i, sobretot, veure cap allà on podíem anar conjuntament. Malauradament, la dinàmica sindical dels nostres col·lectius (molts amb poca experiència) no ens permet dedicar-li temps a tenir debats profunds i sabíem que no volíem construir una coordinadora que no durés més d’un any degut a les diferents opinions. 

Vam pensar que l’organització d’un congrés, preparat amb temps i impulsat per un grup motor, podria ser la fórmula per trobar punts en comú, teixir estratègies i plantejar models organitzatius. Així doncs, el Congrés d’Habitatge de Catalunya és tot un procés que va començar cap al juny de l’any passat i on hi trobem diverses fases de debat i decisió.

– Entenem llavors que és una iniciativa dirigida a posar en comú i dotar d’una mateixa coherència totes les iniciatives relacionades amb la lluita per l’habitatge?

Sí, la idea de tot plegat és trobar diverses línies des d’on abordar aquest conflicte conjuntament. No volem que aquesta lluita s’apagui quan ja no tinguem més força o idees, hem d’aprofitar ara, que estem amb ganes, per implementar noves estratègies i formes de lluita i passar al següent nivell. 

En aquest sentit, la idea s’inspira en el Congrés de Sants organitzat el 1918 (ara farà 101 anys) quan els sindicats van decidir canviar el seu model organitzatiu i com això va suposar una gran millora en la lluita, resultant en la Vaga de la Canadenca de l’any següent.

– Perquè, com al Congrés de Sants, pel que fa a la participació al congrés, hi poden participar multitud de col·lectius i entitats, sense perjudici de la seva naturalesa organitzativa?

El Congrés és tot un procés i, en cada un, hi participen uns agents concrets. Creiem que, qui lideri aquest procés i qui en tregui les línies finals hem de ser els grups d’habitatge que ja treballem en base al suport mutu (PAH’s, Sindicats de Llogaters, grups i xarxes d’habitatge, etc.).

“la idea de tot plegat és trobar diverses línies des d’on abordar aquest conflicte conjuntament”

Entenem també que, en diversos pobles del territori, on hi ha menys activitat, hi han col·lectius que fan feina d’una mica de tot: no els hi volem barrar al pas a participar. L’únic requisit és que treballin el tema de l’habitatge a través del suport mutu entre afectades.

Dit això, ara hem tingut uns debats locals on hem donat veu al veïnat perquè aportessin les seves idees. Tenim planejat diversos debats sectorials (laboral, feminisme, cooperatives, jovent) on volem que hi vinguin els actors claus de cada àmbit. Hem de plantejar línies de cooperació entre altres àmbits de lluita, doncs els problemes d’habitatge sempre van junts amb problemes de salari, d’edat, de gènere, origen…

– En aquest sentit, hem vist que en el decurs del procés d’aquest Congrés hi ha diferents fases. Perquè?

No volíem posar tota la llenya a un intensíssim cap de setmana i, potser, no posar-nos d’acord. Sabem com funcionen les dinàmiques de debat i no és sa ni productiu plantejar grans debats d’aquesta manera. A més, partim de bases ideològiques diferents. Per això, plantegem diverses jornades i moments on fer les preguntes adequades. D’altra banda, això ens ajuda a mantenir els nostres ritmes de militància, que no són baixos, mentre les diferents comissions treballen. A part, com ja hem dit, volíem que hi participessin col·lectius molt diferents i, fer-ho en diferents fases ens ha permès anar reclutant gent i fer el congrés més extensiu.

– Tenim data per la trobada, per la celebració del Congrés en si?

La trobada final, on s’aprovaran les ponències generals, es celebrarà, aproximadament, a principis de Novembre.

– Quantes organitzacions estan participant a hores d’ara?

Ara mateix tenim més de 20 col·lectius que han aprovat la seva participació i estem, pràcticament, en permanent expansió. Hi ha especialment presència a l’AMB i al Maresme. Dins les possibilitats de cada grup, s’aporten mans a treballar en les diferents comissions del grup motor, que és l’òrgan que va impulsant les fases del procés. També hi ha grups que no poden aportar gent i simplement confirmen que participaran de les decisions més claus, que també és una forma de participar.

– El mes passat vam assistir a mobilitzacions a Barcelona. Es fan de forma coordinada? Quin pes tenen aquestes mobilitzacions en el Congrés d’Habitatge?

La majoria de grups participants ja estem coordinades de manera informal, ja que la nostra militància es creua per casos que portem conjuntament o campanyes que creiem interessants.  Les mobilitzacions són una part important dels debats que hem de tenir i hem de reflexionar sobre quines són les seves oportunitats i debilitats.

– La PAH, per exemple, porta molts anys de lluita per l’habitatge digne i, a més, a infinitat de modes: escraches, manifestacions, okupacions, etc. Hi ha una aposta per algun tipus de mobilització determinada per part del Congrés d’Habitatge?

Justament volem posar totes aquestes dinàmiques que hem estat practicant fins ara sobre la taula i dir: “ens estan sent útils? Què volem aconseguir amb elles?” No apostem per res en concret perquè existeixen moltes postures i el que fa falta és posar-se d’acord.

– Sindicat de Llogaters. Quina relació i quin pes té amb el Congrés?

El Sindicat de Llogaters participa al Congrés com un actor més, aportant gent a les comissions i impulsant tot aquest procés.

– Finalment, anima’ns a participar d’aquest Congrés. 

Per les persones que ja participin en grups d’habitatge: poseu-vos en contacte amb nosaltres i estarem 100% disponibles a resoldre-us tots els dubtes i pors que tingueu. No volem que es tracti d’un procés tancat a quatre assembles de Barcelona, sinó que volem que sigui extens i plural, encara hi sou a temps! Per qui no participi dels grups d’habitatge: si coneixeu col·lectius que tractin aquesta problemàtica, poseu-los en contacte amb nosaltres. 

Per últim, si ja participeu d’altres sectors en lluita, estigueu atentes als debats sectorials que s’aniran donant.

“Qui ostenta l’hegemonia cultural té en realitat un control sobre la societat”. Entrevista amb l’artista Rock BlackBlock.

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció

El graffiti i el muralisme han irromput a la realitat urbana de moltes ciutats i pobles del nostre país fins a convertir-se en una realitat quotidiana. Aquest mes parlem amb Rock BlackBlock, un artista urbà que pinta i decora l’espai públic amb missatges reivindicatius i amb un estil propi que l’ha fet convertir-se en un dels referents de l’art urbà.

– Bon dia Roc, hi ha obres teves a molts racons del país. T’autodenomines il·lustrador  “tot terreny”, a què et refereixes amb això?

Primer de tot, hauria de dir que hi ha dos conceptes aquí. Un és il·lustrador i l’altre tot terreny. Jo em considero il·lustrador perquè el disseny gràfic implica un exercici de comunicació que implica l’emissor com el receptor. Molts artistes fan una feina unidireccional, projecten cap enfora la seva idea. En aquest cas, tot i que és una disciplina artística, té molt d’il·lustració. I tot terreny perquè utilitzo el mateix concepte per il·lustrar portades, llibres, murals… per tant, és tot terreny perquè s’aplica a diferents suports i disciplines.

– Vas començar com a il·lustrador i tatuador. Què et porta a passar al graffiti i convertir-te en un referent de l’art urbà? 

Bé, no sé si sóc un referent de l’art urbà, però sí que puc explicar com vaig passar al món del graffiti. Sempre havia tingut una inquietud artística i creativa, i vaig trobar en la il·lustració i el disseny gràfic camp per córrer. Però també sempre he tingut inquietuds socials, des de que em va arribar la carta de la mili i em vaig sumar al moviment d’insubmissió. D’aquella època recordo molt els murals que es feien. Venia l’Azagra, per exemple, marcava en guix, i vint persones feien un “pinta i colorea” que deia jo. A mi allò em despertava molt d’interès. Vaig tenir la sort de coincidir amb un artista del graffiti i em va donar la primera empenta d’això de pintar amb un esprai. Allò va ser com oli en un llum perquè vaig poder compaginar aquestes dues facetes de la meva vida. Donar-me una eina com un esprai em va donar l’oportunitat de introduir a aquells murals polítics i de caràcter reivindicatiu tota la vessant artística i creativa. I allò va ser a l’època de l’Hamsa, un centre social okupat al barri de Sants, amb moltes parets que em van servir de llenç.

– Moltes de les teves obres tenen un important component social, reivindicatiu… Podríem dir que el compromís social és part essencial d’aquestes. Perquè? 

Bé, com us dic, les meves inquietuds socials i la necessitat d’incidir en l’entorn per transformar la societat cap a una societat més justa ha estat sempre. Juntament amb les inquietuds artístiques que us he comentat. El muralisme és una eina de primera línia per donar a conèixer totes aquestes inquietuds. Per exemple, quan pinto un quadre sempre em surt una vessant més artística i introspectiva, però l’espai públic, que és un espai col·lectiu, que ens pertany a tots i totes, és un espai idoni per visibilitzar coses que ens impliquen a tots i totes. Aleshores, on em situo jo és en ser un interlocutor, i intento recollir les inquietuds d’una part de la societat per posar-ho en aquest espai públic i donar-ho a conèixer a la resta de la societat. Seria com una espècie de mediador d’aquestes inquietuds. I això ho faig perquè vull incidir en el meu entorn per una transformació social.

Resultado de imagen de roc blackblock

– Que vols transmetre amb les teves obres?

Com us comentava, amb aquesta vocació de donar a conèixer inquietuds col·lectives intento també buscar punts de confluència. De vegades tinc encàrrecs i pinto coses que, bé, són encàrrecs professionals per dir-ho d’alguna forma, que potser em motiven relativament poc. També és veritat que tinc les meves línies vermelles, i si no em sento a gust amb el missatge directament no ho faig. Però bé, el que intento, sobretot quan es tracta de treballar en l’espai públic és realitzar missatges col·lectius en els que jo em sento a gust i reflectit. Aleshores, malauradament en aquesta societat coses que cal combatre i treballar hi han moltes, per tant l’antirracisme, l’antifeixisme, la lluita contra l’especulació… no sé, les inquietuds són moltes i diverses.

– Hi ha una vinculació evident de les teves obres amb els moviments socials i la protesta. Els autors soviètics dels anys vint buscaven quelcom similar. Beus d’alguna tradició artística en concret?

Bé, la veritat és que m’inspiro en moltes. És curiós que m’esmenteu els autors soviètics perquè és una corrent que donaria molt de què parlar, perquè hi havia una part de voluntat de transformació, però molts dels autors avantguardistes van acabar rebent una imposició sobre el realisme soviètic i havent d’abandonar les seves corrents més transformadores perquè no eren enteses pel govern soviètic o per l’Estat. Bé, jo m’inspiro… no sé, en realitat tinc moltes influències que van des del graffiti més ortodox fins el muralisme llatinoamericà que em sembla que potser és el referent on jo… No diré on m’emmirallo perquè em sembla molt pretensiós, però sí que és un gran inspirador, sobretot per aquest concepte d’utilitzar l’espai públic i utilitzar els murals com una via de donar a conèixer la història i una mica les aspiracions socials de tota la comunitat. Però com us deia, i sobretot avui amb les xarxes socials que estan rebent inputs i referències a temps real de tot el món, en realitat les influències són infinites.

“on em situo jo és en ser un interlocutor (…) i això ho faig perquè vull incidir en el meu entorn per una transformació social”

– Com veus l’espai públic? Quina visió tens de l’activitat artística urbana?

A mi m’agrada parlar molt sobre el concepte de l’hegemonia cultural. Tampoc és que sigui un gran entès, però em semblen molt interessants els plantejaments de Gramsci, que parla de qui ostenta l’hegemonia cultural té en realitat un control sobre la societat. Crec que a nivell urbà, i sobretot Barcelona, és un grandíssim exemple. Durant molt de temps hi ha hagut un poder que ha ostentat aquesta hegemonia que ha sigut qui ha puntuat i qui ha decidit què era legítim i què era correcte i què era ser un bon model de ciutat i un bon model artístic i què podia passar al carrer i què no. Crec que gràcies a les xarxes socials, i crec que el muralisme i el graffiti són un revulsiu contra això que s’escapa per tots cantons i això amb les xarxes socials hem pogut constatar que corrents com el graffiti com l’art urbà tenen un recolzament molt més gran del que la burgesia definia i el que tenia cabuda en una ciutat. Per mi l’espai públic és part de l’espai personal de tots nosaltres però que transcendeix a l’individu, també a nivell col·lectiu. Jo sempre poso d’exemple que quan tu et sents d’un lloc tens la necessitat de marcar-lo, d’incidir en aquell espai. Si estàs en una habitació d’hotel és un espai neutre i escèptic, i converteixes un espai en casa teva quan pots decorar-lo, quan pots d’alguna marcar-lo i fer-‘te’l teu. Crec que això és el que passa a la ciutat. I quan sortim i prenem els carrers i els hi donem colors i expressem les nostres inquietuds, crec que estem convertint espai escèptic en casa nostra i li estem donant vida. Per tant crec que és imprescindible que la ciutat estigui viva i als carrers es noti aquest batec.

Sobre l’activitat artística urbana… crec que això donaria per quatre entrevistes més. Si bé per un cantó s’està convertint en un fenomen “mainstream”, en un fenomen que fins i tot de vegades s’està convertint en una eina de gentrificació, també es pot convertir en una eina de transformació, de lluita i de suport als moviments veïnals i de base. En realitat, crec que té tantes cares com persones i artistes pugui haver-hi al carrer.

Resultado de imagen de roc blackblock

– Pregunta obligada. Drets d’autor, què en penses? 

És una pregunta interessant. En realitat viure de l’art significa moltes vegades morir de gana. També és cert que l’art és una eina d’especulació de primera línia, aleshores la línia i la frontera és una mica delicada. Com a creador, necessito que es respectin algunes condicions sobre el dret de l’autoria, és a dir, l’autor ha de tenir uns drets. Ara bé, també sóc un ferm seguidor del que són els conceptes de Creative Commons o el Copyleft i, bàsicament, el meu plantejament potser seria posar una mica de sentit comú. És a dir, si de les obres que es creïn es genera un lucre, crec que el primer que se n’ha de veure beneficiat és el creador. I de la mateixa manera que tots, inclús els autors i creadors, ens nodrim de tot el que trobem al nostre voltant, especialment a les xarxes socials, també crec que és de rigor que siguem generosos amb fer aquesta devolució i compartir aquest material. Crec que ens enriqueix com a societat. Desgraciadament, avui dia, els drets d’autor acaben protegint més als intermediaris que no pas als creadors originals. O, en tot cas, respecta i afavoreix els creadors que ja tenen un volum i un comerç molt fort, i en canvi altres que treballen d’una forma més autònoma o més marginal segueixen estant més desprotegits. Crec que els drets d’autor avui dia formen part d’un sistema pervers i capitalista i caldria donar-li la volta i revisar-ho, com tantes altres coses…

Tots els Regnes de la Terra

Equip Comunicació CGT Catalunya

Aquest mes al tinter, parlem amb Daniel Bastús, militant de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell. El Dani, com el coneixen a Sabadell, és professor de secundària a un institut de Terrassa i, des de fa poques setmanes, també escriptor. Parlem amb ell del seu primer llibre “Tots els Regnes de la Terra. Una Història de la PAH”, una novel·la que gira al voltant de la militància i els processos de concienciació dels que menys tenen.

Resultado de imagen de tots els regnes de la terra

-Professor de secundària, militant dels moviments socials, què et porta a escriure un llibre com aquest?

Per una banda, jo fa anys que milito a la PAHC, que és una organització que està atapeïda de gent que és important per mi i que té unes històries de les quals he après moltíssim. A banda d’això, l’any passat vaig fer un postgrau de periodisme literari, el treball final del qual consistia, justament, en un reportatge novel·lat de llarga extensió. Quan em vaig assabentar del que havia de fer, de seguida vaig tenir clar que volia escriure sobre la PAHC: perquè al seu interior hi ha tota una sèrie d’històries que són apassionants i que mereixen, com a mínim, ser explicades.

-Tots els Regnes de la Terra. Explica’ns el perquè d’aquest nom.

Sense entrar al fons, perquè és una expressió que apareix en dues ocasions a dins de la novel·la, d’una forma en què –espero- s’explica prou a si mateixa… és un gir, una expressió d’un text preciós de C.K.Chesterton, l’autor britànic, i que alhora té una relació immediata amb la PAH. Chesterton era un pensador conservador, però conservador en el sentit que avorria la societat moderna, amb tota la seva desigualtat, explotació i alienació. El text en qüestió és un text que és llegit públicament en un moment important de la història de la PAH i que constitueix tot un manifest sobre la ètica, la justícia i la lluita de classes. Dit això, no vull estar-me d’agrair el meu amic Albert per, mentre llegia el manuscrit, haver-me donat la idea del títol. Trobo que li escau molt a la novel·la.

-Per què has pensat que és important escriure un llibre sobre això?

Hi ha diversos nivells aquí. Per una banda, el personal: perquè les persones que apareixen a la novel·la són totes persones molt importants per a mi  i tenia ganes de retre’ls una mena d’homenatge. Però no és només això: a banda de ser importants per mi, aquestes històries tenen molt de pes en si mateixes. Crec que hi ha herois de la literatura que tenen una història força més plana que la Sandra, la Deboh o la Urimari, que són companyes de la PAHC de Sabadell. I aquí anava, en realitat: diria que l’experiència de la PAHC de Sabadell ens pot donar moltes pistes sobre com són els processos de desalienació i subjectivació política. La PAHC és una organització on –un nombre prou important de vegades com perquè sigui una tendència a subratllar- les persones hi arriben com a afectades i en surten com a militants. Què significa això? Que persones que arriben a l’assemblea soles, petites, enfonsades, de vegades amb prejudicis racistes, o amb pràctiques masclistes, sovint; i en tot cas sempre amb l’objectiu únic de resoldre els seus problemes particulars d’habitatge… hi viuen un procés de transformació -lent, llarg i persistent-, després del qual la lluita pels drets de totes els passa a ser una necessitat de primer ordre. Un dels objectius del llibre, en aquest sentit, era intentar desentranyar i reconstruir la forma com es donen aquest tipus de processos.

-Tu has estat militant de la PAHC de Sabadell. Què t’ha aportat això personalment i militant?

En la vida militant, tot. La PAHC m’ha capgirat la meva forma d’entendre l’acció política. Té a veure amb el que parlàvem tot just ara. Quan vaig entrar a la PAH, jo venia de militar en petites organitzacions on consideràvem que si proclamàvem molt fort els nostres principis i exhibíem la nostra pulcritud moral la gent correria a sumar-se a nosaltres. Al final, és clar, érem sempre els mateixos, i no teníem la menor capacitat agregadora. Hi ha un breu text molt lúcid que em va passar fa anys el meu amic Juky i que jo mai em canso de recomanar, que parla d’aquest tipus d’organitzacions. És del Hal Draper, un marxista dels EUA, va ser escrit pels 60-70, i es titula “Hacia un nuevo comienzo… por otro camino. La alternativa a la micro-secta”. Es pot trobar molt fàcilment per internet i dona moltes respostes.

Però bé, tornant a la PAH. La PAH ens ha ensenyat una sèrie de principis que –tot i que per moltes siguin obvis- intentaré sintetitzar. 1) Que la militància política ha de tenir com a base la solució immediata de les necessitats materials de les persones (combatre un ERO, disputar una pujada del lloguer, poder mantenir un espai al barri on dur a terme activitats socials gratuïtes…) i ha d’estar fonamentada en la perspectiva d’assolir petites victòries. I 2)  Que aquesta lluita per solventar les necessitats materials s’ha de dur a terme de forma col·lectiva, democràtica i pràctica. Col·lectiva: perquè hem de prendre consciència que els conflictes que sovint vivim de forma atomitzada tenen una dimensió més àmplia, que només els podem plantar cara a partir de l’agrupació entre iguals i perquè, en fer-ho, no només resolem el nostre conflicte original sinó que hi guanyem una comunitat. Democràtica: perquè les persones que arriben a les nostres organitzacions, encara que d’entrada no tinguin ni experiència ni una sèrie d’habilitats, han de decidir sobre el rumb i el sentit de les mateixes en el mateix rang que qualsevol altre. La temptació d’escurçar els processos deliberatius per part d’un grup de persones més bregades té com a revers la limitació o esmussament de molts processos d’aprenentatge i subjectivació. Bona part dels quadres polítics més complets i carismàtics que conec fa pocs anys estaven a les seves pròpies antípodes ideològiques. I pràctica: perquè, a falta de lleis que ens protegeixin, hem de resoldre els nostres conflictes materials de forma directa i pràctica, amb les nostres pròpies mans, a través de l’acció (aturar un desnonament, recuperar un bloc de pisos per a la gent).

Al llarg de tot aquest procés, aconseguim col·locar (part de) les nostres condicions d’existència, abans en mans de poders desconeguts, sota el nostre control col·lectiu i democràtic. Tot aquest procés, que és un procés de desalienació a través de la praxi, ens fa més lliures, més complets i més feliços.

-Per què decideixes donar-li la forma que li has donat al llibre (una novel·la)?

Perquè –i això ho hem comentat molts cops amb companyes de la PAHC- si la tesi feminista els 70 deia amb encert que “el personal és polític”, la cita, al seu torn, es deixa acabar de completar, fins a dir també: “el polític és personal”. Amb això vull dir que els grans processos històrics de transformació política no passen al marge ni per sobre de la vida concreta de la gent, sinó precisament a través de la seva quotidianitat. Si ens plantem, doncs, en el terreny de la vida personal de les persones, es pot entendre que la novel·la –i concretament, la novel·la de no-ficció- sigui un gènere que es pugui moure amb més comoditat que l’assaig.

-La protagonista del teu llibre és una dona. Per què?

És una bona pregunta. No és ni tan sols una decisió personal: és que no podia ser d’altra manera. La PAHC és una organització, a part de feminista, majoritàriament femenina. Les dones de la PAHC ho expliquen molt bé: sovint, quan les famílies es troben en una situació tan límit com que estan a punt de perdre l’habitatge, l’home, proclamat o autoproclamat en moltes llars cap de família, s’ensorra, desorientat, embargat per una mena de consciència de fracàs vital. En aquesta situació, enmig del naufragi, és la dona la única qui, en moltíssimes ocasions, manté el cap prou clar com per recollir les regnes de la situació. Així, és la dona qui va buscar ajuda a la PAHC, qui explica el seu cas i comença a col·locar els fonaments per la seva resolució. Mentre l’home segueix ensorrat, la dona ja ha començat un procés d’activació personal i política que tindrà un llarguíssim recorregut. Hi ha un capítol a la novel·la centrat justament en aquesta qüestió.


-Recomana’ns el teu llibre, sense spoilers.

Les persones que apareixen al llibre diuen que us el pilleu. Jo, com a mínim, no acostumo a portar-los la contrària.

 

“la CGT té molt recorregut per endavant si sabem llegir els temps que corren”

Equip Comunicació CGT Catalunya

Entrevista amb Ermengol Gassiot. Secretari General de la CGT de Catalunya

Entrem al Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ens hem d’esperar perquè està atenent un alumne. A la porta, juntament amb cartells sobre arqueologia hi trobem també cartells que criden a la vaga, cartells antirepressius i retalls de diari. L’Ermengol Gassiot ens fa passar al seu despatx compartit, ple de papers, llibres i eines. Treballador i membre de la secció sindical de la CGT a la UAB, Secretari General de la CGT de Catalunya, “l’Ermen” és qui ens fa la primera pregunta a nosaltres, preocupant-se per com va el Catalunya.

  • Professor de prehistòria a la universitat, pare i militant. Com a arqueòleg, quines evidències de treball comunitari i cooperatiu has trobat i fins quan es remunten? Trobes alguna relació amb el model social que voldríem anar assolint?

A través de l’arqueologia veiem com el treball comunitari i cooperatiu és constant al llarg de la història. El que no és tant habitual, són les evidències de l’existència d’explotació i d’opressió política. De fet, l’existència de l’Estat i de les desigualtats de classe són molt recents en la història de la humanitat. El que ara veiem com inherent a la nostra naturalesa és, de fet, una anècdota en els prop de 2 milions d’anys que té la humanitat. A ningú se’ns escapa que el futur no serà una tornada enrere en el temps: com a humans hem innovat, hem aprés coses, per bé i per mal. Però això no treu que no puguem aspirar a construir un futur en llibertat i sense explotació. De fet, durant la majoria de la nostra existència les i els humanes hem viscut així.

  • Et vas formar com a militant al moviment okupa de Terrassa, en uns moments, a més, en que el moviment d’okupació era pràcticament l’únic moviment social que plantejava una confrontació directa contra el capital. Quines creus que són les lliçons, mancances i límits d’aquesta formació?

Això donaria per a tota una entrevista i encara ens faltaria temps. Així, molt ràpidament, crec que el moviment okupa de finals dels 1990’s va tenir tres grans encerts. El primer, identificar que el valor d’ús de les coses, el poder-les fer servir per allò que es van fer, està per sobre del seu valor de canvi en el mercat capitalista. És a dir, prioritzar donar una utilitat a un edifici que el dret del seu propietari a fer-lo servir per a especular i pel seu lucre privat. El segon, evidenciar que la (falsa)”democràcia” sorgida de la Transició era una fal·làcia, que no ens creiem ni la seva cultura del consens, ni seus procediments institucionals ni les seves lleis. Okupàvem, ho fèiem sabent que era il·legal i ho reivindicàvem amb orgull, perquè per davant de la propietat privada i les lleis hi havia el dret a construir usos col·lectius dels edificis. El tercer, teníem molt clar que sota la fal·làcia de la “democràcia” hi havia un conflicte, entre rics i pobres, entre explotadors i explotades, etc. Aquest conflicte el posàvem sobre la taula quan okupàvem i ens hi posicionàvem de la mateixa forma que ho feien els polítics, jutges, immobiliàries i policies quan ens desallotjaven. Assumíem que en un conflicte, quan t’agredeixen, respons. D’aquí allò de “desalojos son disturbios”. I ho defensàvem amb el cap ben alt. De mancances i limitacions també n’hi va haver. La repressió sovint ens va acabar marcant l’agenda i va dificultar els intents que vam fer d’arribar a sectors socials més amplis. Molt poques vegades vam aconseguir trencar aquest cercle.

  • Canviem de terç. Vas ser escollit Secretari General per segon cop al Congrés d’Igualada de l’octubre de 2018, com a part d’un Secretariat Permanent que renovà les energies. Com veus l’organització després d’aquest congrés i el seu potencial de catalitzador pel canvi social a Catalunya?

Més enllà de congressos, i fins i tot de la CGT, el sindicalisme actualment ens trobem en una disjuntiva. Col·lectivament hem de triar entre el manteniment de les organitzacions tal com són, sense renunciar a les seves essències, i l’enfortir les organitzacions com a eines de lluita. Així enunciada, és fàcil estar d’acord amb les dues opcions d’aquesta dicotomia. La CGT som una organització anarcosindicalista. Això vol dir que som de classe, autònoms als poders i organitzacions polítiques, que defensem l’acció directa per incidir en el conflicte amb el capital i l’estat, que som assemblearis, etc. Ara bé, en un context en que les relacions laborals canvien, és inevitable veure que si realment volem ser això que diem que som, ens hem de replantejar aspectes organitzatius que es van dissenyar en un context molt diferent. Ara, la majoria de la gent jove (i una part de la no tant jove) te feines precàries, amb una nul·la expectativa de jubilar-se al lloc on treballen actualment. En conseqüència, formes d’organització que es van definir en una època en que era habitual que un treballador/a estigués 20 o 30 anys a la mateixa empresa ara són molt poc útils com a eina de lluita per qui viu en aquesta precarietat laboral. O quan parts importants de les treballadores i treballadors d’un centre productiu estan externalitzades en diferents empreses i convenis. El debat sobre aquesta problemàtica, si no es planteja explícitament i sense pors, pot acabar portant a una confrontació entre qui com a aspiració central té el garantir la continuïtat de l’organització tal i com és avui en dia i qui considera que és imprescindible llegir bé el present i, sense tabús, actualitzar les formes de lluita i d’organitzar-nos. Crec que tot i que hi era implícit, en el Congrés d’Igualada de 2018 no vam ser capaces d’afrontar obertament aquesta reflexió. Hem criticat molt que el “Procés” ha col·lapsat molts espais de debat social i, en certa mesura, en aquell congrés va servir d’excusa per no abordar altres discussions més centrals pel sindicalisme, com la que acabo de plantejar.

  • I com veus actualment el panorama sindical català? Que té a aportar la CGT de Catalunya a aquesta situació?

El panorama sindical català va canviant, amb ritmes diferents segons el sector. Després de la vaga del 3-O del 2017 el sobiranisme va començar a mirar cap el món del treball. Fins aleshores havia prescindit de les organitzacions de treballadors. Com a plantejament interclassista no els interessaven gens. No obstant, recentment han vist el potencial que té poder controlar aquest espai de mobilització. I això s’ha traduït en aposta de l’ANC, TV3, etc. per promoure el “sindicalisme republicà” de la Intersindical CSC. Es tracta d’una opció transversal que ha entrat amb força en determinats sectors de l’administració pública però que ho tindrà més complicat per estendre’s a molts àmbits del sector privat. Aquí el predomini “electoral” de CCOO i UGT continua sent fort i potser nosaltres experimentem un cert fre al creixement dels darrers anys que en algun moment ens portarà a reflexionar sobre si hi ha un topall per a nosaltres a les eleccions sindicals. Però bé, més enllà d’això, la CGT té molt recorregut per endavant si sabem llegir els temps que corren. Per una banda, segurament som el sindicat més present en els conflictes laborals a Catalunya. Gairebé podem dir que, a diferència de l’àmbit electoral, som “majoritaris” en l’acció i la lluita. Per l’altra, a molts llocs estem tenint una capacitat considerable d’obrir-nos als sectors socials més precaritzats i a defugir del sindicalisme només de comitès i sectors, territorialitzant la nostra activitat. En definitiva, en l’àmbit institucional del “sindicalisme” hi ha una irrupció del sobiranisme en alguns espais mentre, en paral·lel, nosaltres consolidem la nostra presència en els conflictes i comencem a experimentar noves formes d’acció sindical, on la relació recíproca i de suport mutu amb moviments socials és un aspecte clau.

Resultado de imagen de ermengol gassiot radio klara
  • Així doncs, està el món llibertari preparat per adaptar-se i fer front a les noves situacions de precarietat laboral i repressió?

El món llibertari és molt divers. Em consta que els debats més o menys explícits que hi ha dins de la CGT també hi són, amb les seves particularitats, a altres sindicats com ara la CNT. Això indica que dins de l’anarcosindicalisme hi ha una preocupació sincera per créixer i fer-ho fora de l’àmbit institucional de les relacions laboral, així com també de ser més útils del que ara som de cara a la lluita de la classe treballadora. Per l’altre costat, diversos espais llibertaris i anarquistes veuen els àmbits laborals com un espai de confrontació al poder i de lluita. Poc a poc cal anar teixint complicitats entre les diferents organitzacions, espais i tradicions anarquistes i llibertàries en aquest àmbit. El 3 d’octubre del 2017 ja ho vam intentar i s’ha vist clarament en la manifestació del 1r de maig a la tarda a Barcelona, on ens hi vam trobar unes 5.000 persones. Crec que cal seguir tirant per aquí, poc a poc però sense deixar de fer-ho. Caldrà assumir la nostra diversitat i que ningú té la recepta màgica de com fer-ho. De fet, aquest procés de construir espais de trobada va en paral·lel al debat necessari que hem de fer nosaltres, la CGT, per revisar i si cal adaptar al món actual la nostra forma de fer. 

  • 27 i més. Com valores aquest procés judicial? Quina perspectiva teniu els i les represaliades?

Crec que de la sorpresa inicial per l’envergadura de l’envestida repressiva, amb peticions penals d’entre 11 i 14 anys per persona, ara hem passat a normalitzar-ho dins de les nostres vides, tant a nivell individual com en els llocs on militem. Però això no ens ha de fer perdre de vista que és el pitjor cas de repressió de presó en molts anys contra una lluita estudiantil i sindical en defensa de la universitat pública. Ni tampoc que haguem d’oblidar d’on venen les denúncies que ens han portat fins aquí: de suposats companys/es de treball a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), gent molt propera a l’antiga sociovergència i, una d’elles, fins i tot afiliada a CCOO. Poc a poc, el procediment va avançant i la previsió és que en breu es tanqui la instrucció i ho passin tot al jutjat penal. En diverses ocasions jo ja he argumentat la meva resistència personal a ser part d’aquesta farsa i a fer front políticament a la repressió, aquest cas inclòs. Crec que una bona part de les encausades, sinó totes, pensem de manera similar.

  • Què podem fer nosaltres com a sindicat?

Entre d’altres coses aquest episodi repressiu és un atac directe a l’acció sindical, honesta i valenta de la CGT, en aquest cas a la UAB. La millor manera que podem respondre com a organització és seguir promovent aquest sindicalisme en clau de conflicte, buscant punts de trobada amb els diferents actors i que no centri la base de la seva activitat en els comitès d’empresa. Aquesta és la millor resposta antirrepressiva: si hem vingut a fer sindicalisme de lluita, fem sindicalisme de lluita. Hem d’evitar que la repressió ens marqui el pas, tot i que és obvi que la gent represaliada necessitem la solidaritat del sindicat.

  • Ets historiador, t’hem de preguntar. Perquè és important la història i la memòria col·lectiva?

La memòria col·lectiva és el reconeixement que nosaltres fem de la nostra pròpia història. És un patrimoni immaterial que tenim com a classe, de la mateixa manera que la burgesia té la seva pròpia memòria (i ens la intenten imposar, com a “història objectiva” a tothom). La necessitem per reconèixer-nos a nosaltres mateixes, construir-nos com a subjecte col·lectiu i actuar en conseqüència. Ara bé, reivindicar la història i la memòria no vol dir, en absolut, que en fem un fetitxe. En coneixement de la nostra història ha de servir-nos per analitzar la realitat present i decidir com hi intervenim.

  • La teva professió d’arqueòleg t’ha portat també a polititzar l’arqueologia. Has estat el responsable de diverses excavacions de foses comunes de la Guerra Civil, reivindicant, a més, la seva obertura i la implicació popular en aquests processos. Explica’ns perquè veus important aquestes accions.

L’exhumació de fosses comunes, i de la manera en que s’ha fet durant molt temps, al marge de les institucions, ha permès una reapropiació col·lectiva d’una història que encara se’ns nega. La memòria de la Guerra Civil, el Franquisme i la Transició va ser construïda de forma molt acurada i premeditat després de la mort del dictador, com una pota més del Règim del 78. Obrir fosses i fer-ho col·lectivament està ajudant a trencar aquest monopoli de la memòria, a evidenciar el caràcter criminal i la naturalesa repressiva del franquisme, a entendre com va funcionar aquesta repressió, i desemmascarar la impunitat (re)construïda durant la Transició. Una impunitat que va comptar amb la complicitat, en aquell moment, d’ERC, PSOE i PCE. D’altra banda, també ajuda a trencar el mite que el 18 de juliol del 1936 només hi va haver un alçament militar contra un govern “legítim”. També hi va haver altres conflictes, com el derivat d’una Revolució Social que naixia per canviar, d’arrel, el món. Però d’això en podem parlar un altre dia.

“El Pacient hauria de ser crític amb el tractament que li ofereixen”

Equip Comunicació CGT Catalunya

Aquest mes, al Tinter, parlem amb Vanessa Bermejo, terapeuta manual i especialista en Medecina Tradicional Xinesa. TCAE i Tècnica Superior en Dietètica, la Vanessa aposta per una mirada crítica a tot allò que les pacients consumim en relació amb la nostra salut. Ens explica quines implicacions té i què comporta el sistema sanitari actual i quin pes té el lobby farmacèutic.

Bon dia Vanessa. Primer de tot, ens agradaria saber, quina és la teva feina?

Bon dia. La meva feina consisteix en atendre una consulta on faig assessorament dietètic, massatge esportiu i acupuntura.

Llegeix més