Categoria: Opinió

Més lliures o més esclaus, nosaltres decidim.

Equip Comunicació CGT Catalunya
Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya
@moner80

Han passat molts anys des de la implantació de les ETT, jo era petit quan vaig anar a les primeres manis i accions per tal de tancar-les, era a finals dels 90. Anys després, de jove, i amb una FP acabada, a mitjans dels 2000, la majoria de feines que trobava eren a través d’ETT. El que el meu pare trobava una aberració, treballar uns mesos aquí uns mesos allà sense formació i amb poques mesures de seguretat, a mi ja em semblava normal. Eren els anys en què ser mileurista era ser un pena, però tenir un treball temporal s’acceptava.

Després va venir la «Crisi» dels 2009, els ERO’s es multiplicaven, el nombre d’aturats s’enfilava i els sous es desinflaven, pocs conflictes i vagues es guanyaven, «doctrina del Shock». Els mitjans bombardejaven amb notícies de crisi, acomiadaments, atur, pobresa i desnonaments. Terreny perfecte per implantar una reforma laboral. Una no, dos! El PSOE el 2010 i el PP, amb el suport de CiU, el 2012. Amb l’excusa de flexibilitzar la contractació, regenerar l’economia i combatre l’atur, ens van cardar dues hòsties bones.

Dues reformes laborals neoliberals en dos anyets. Representants de la més casposa, ambiciosa i retrògrada classe empresarial, junt amb els polítics de torn, van decidir dinamitar el model de negociació col·lectiva, es van ampliar les causes per a l’acomiadament objectiu, i fortes rebaixes a les indemnitzacions, entre altres coses. Es van comptabilitzar quasi 1.200.000 de treballadors afectats per expedients, només els tres anys següents de ser aprovada la reforma laboral del 2012. La classe treballadora vam esdevenir simples titelles en mans d’un poder empresarial desorbitat i unilateral.

Els sindicats majoritaris, després d’anys de sintonia amb els governs i la patronal de torn, corrupteles vàries i desprestigi mediàtic per part dels mitjans del poder, tenien la imatge pels terres i molt poca credibilitat entre els treballadors. Mentre que els sindicats combatius, no estàvem preparats ni érem prou forts per a plantar cara al monstre capitalista. Ens ho vam empassar tot. El neoliberalisme va tornar a guanyar i avui en patim els resultats.

“si la temporalitat segueix, el poble, o el barri, han de ser la nova secció sindical”

El passat 2019 a l’estat espanyol es van signar 22,5 milions de contractes laborals. Només un 10% han estat indefinits. Un 45% han tingut una durada inferior a un mes i un 27% una durada de 7 dies o menys. O dit d’una altra manera, per cada 100 llocs de treball es fan 122 contractes o els nous treballadors firmen un nou contracte cada deu mesos de mitja. Per altra banda els contractes a temps parcial (de menys de 40 h setmanals) han augmentat considerablement. El 36% del total de contractes fets el 2019 són parcials, un 41% si ens centrem en els contractes indefinits.

Sospito que aquest augment dels contractes a temps parcial, fins a un terç del total, és a causa de l’ajustament de les empreses a l’augment del salari mínim. Per ajustar-se a la llei, redueixen la jornada al contracte, però després treballes les mateixes hores, cobrant el mateix. Les ETT controlen el 23% de les noves contractacions.

L’Organització Internacional del Treball (OIT) es feia ressò fa uns dies de l’enorme caiguda de les rendes del treball (salaris) en favor de les del Capital (diners guanyats a través d’inversions o la plusvàlua dels treballadors). Passant d’un 66,6% del PIB el 2009 a un 61,2% el 2017. El que significa que uns 64.500 milions d’euros que cobràvem els treballadors ara ho guanyen especuladors i empresaris. Despossessió i empobriment de les treballadores. Tot el que vam guanyar en un segle ho estem perdent en unes dècades.

Per capgirar la situació hem de ser pragmàtics, hem de ser més àgils i ràpids que el capital, que està en constant renovació. No podem combatre amb les mateixes tàctiques que fa cent anys si veiem que no donen resultat.

Per això si la temporalitat segueix, el poble o el barri, han de ser la nova secció sindical. Si les lleis que ens protegeixen no entren als llocs de treball, s’ha de gravar al patró per demostrar-ho. Si el patró no compleix, se l’ha de sacsejar. Si les empreses només entenen de beneficis se’ls ha de parlar en pèrdues. Si l’enemic no és un objectiu accessible apuntem als seus clients o socis.

Per fer això possible ens necessitem a totes. Participatives i despertes. Intel·ligència col·lectiva per crear aquest nou món, que, o es llaura cada dia entre totes, o no brota, no creix. I necessitem créixer. Créixer per poder guanyar batalles empresa a empresa, barri a barri, poble a poble. Créixer per la classe treballadora torni a ser conscient de si mateixa. Créixer per poder saltar a negociar convenis i mobilitzar sectors. Créixer fins que el sindicalisme combatiu pugui mirar cara a cara a la patronal. És l’única manera de fer un salt a la Història. El nostre futur està en joc. Podem acabar més lliures o més esclaus, nosaltres decidim.

Créixer bé és integrar bé

Equip Comunicació CGT Catalunya
Óscar Murciano. Secretari d’acció sindical de la CGT de Catalunya
@UnNouMon

Fa unes setmanes es va fer públic el creixement en afiliació que estan experimentant els sindicats de la CGT de Catalunya, i podem dir que mai havia estat tan elevat. Amb gairebé 3.000 altes en un any es dupliquen les que teníem només dos anys enrere. Si es manté la tendència de 2018 i 2019, en algun moment dels propers dos anys el sindicat superarà les 20.000 persones afiliades. Una extensió que pot significar un canvi en la capacitat de la CGT per a mobilitzacions cada cop més rellevants.

Això és inevitable si seguim mantenint una referencialitat en les lluites (10 vagues guanyades completament per seccions de la CGT l’any passat), defensa activa dels drets socials i als centres de treball. No podem estar guanyant prestigi entre la classe treballadora, mostrant amb fets la utilitat del conflicte per guanyar, i alhora sorprendre’ns que cada cop més persones vegin en la CGT el model sindical que dóna respostes a la seva situació de precarietat i patiment. Simplement, és normal que estigui passant això.

No és preocupant, doncs, aquest canvi en el número d’incorporacions, ni hem de mirar com una situació preocupant que cada cop més persones vulguin organitzar-se amb nosaltres. El repte, per tant, no està en desconfiar dels fulls d’afiliació pendents de registrar, sinó trencar-nos el cap per redoblar la seva integració el més aviat possible en els valors i funcionament anarcosindicalista i la pròpia vida del sindicat. L’èxit o fracàs en aquesta integració té una única responsabilitat: la de tots nosaltres, la dels que ja hi som.

No m’agrada portar automàticament contextos socials del 36 al 2020 però, de tant en tant, va bé per comprovar que moltes reflexions i situacions actuals ja es donaven llavors, i se seguiran donant.

“La nostra resposta (…) ha de ser molt més activa en afavorir la participació concreta i tangible”

Rellegint el ‘Manual del militante de la CNT-FAI’, editat per l’oficina de propaganda el 1937, no deixa de sobtar-me com en la qüestió del proselitisme no s’estaven per romanços, descrivint mètodes d’actuació com trobades ‘casuals’ amb la persona a convèncer a bars, o converses sense ‘que éste no se dé cuenta de que pretendéis catequizarle’. L’objectiu era incorporar obrers de forma activa i integrar-los dins el funcionament de la CNT. Aquest paràgraf també és molt descriptiu:

“Muchos idealistas, por no conocer bien la misión que les compete, como tales y militantes, sufren no pocas decepciones. Un vegetariano que machaca exclusivamente su tema ante personas enamoradas exclusivamente de la alimentación carnívora, fracasará estrepitosamente. Al anarquista puede ocurrirle otro tanto, si sus oyentes no están preparados para recibir los efluvios del ideal.”

La CNT al 36 no afiliava anarquistes, afiliava obrers en una organització anarcosindicalista. La CGT i la CNT al 2020 fan el mateix. I és des d’aquesta organització que es pot construir objectius i funcionaments comuns, davant la vida i front els nostres enemics de classe.

El repte que tenien els companys i companyes aleshores era, també, equivalent al nostre. Indiscutiblement el nivell de consciència obrera i d’influència del sindicat a barris i viles era infinitament més omnipresent que el nostre actualment, però el risc també hi era. Ningú neix anarcosindicalista sinó que és un procés d’aprenentatge i assimilació de les idees i mètodes anarquistes combinades amb la practicitat del conflicte quotidià capital-explotades. Aquest camí es recorre més ràpid com més a prop sigui el punt de partida previ de cadascú. Però més lluny o més a prop, tothom el pot fer. És feina nostra, de tots i totes, redoblar esforços i repensar estratègies territorials i sindicals per a que aquest procés sigui el més àgil possible.

Essent evident que la formació és clau, ho és també focalitzar la participació, creació i potenciament a nivell territorial d’espais de militància directa i socialització del sindicat. Sempre he observat que s’adquireix més consciència amb una setmana de lluita i conflicte assembleari que amb un any de teoria matxacona. Cal passar per la decisiva cadena d’errors i encerts personals i col·lectius per poder afavorir una militància autònoma i no infantilitzada ‘pels que saben molt’. Això no té recorregut i només aporta cotitzants dependents i militants cremats.  

El 2018 es van incorporar al sindicat 2.150 persones, l’any passat 2.918 més. La nostra resposta com a organització davant la inevitabilitat de forts creixements ha de ser molt més activa en afavorir la participació concreta i tangible, la socialització del sindicat i la imprescindible formació mitjançant diversos canals.

Seguirà plovent amb intensitat i el riu s’obrirà camí igualment, de nosaltres depèn el com. Pense-m’hi però, especialment, actuem amb iniciatives concretes sense esperar massa perquè el temps no s’atura.

Feixisme i antifeixisme

Equip Comunicació CGT Catalunya
Agustí Guillamon. Diccionari militant

Els mitjans de comunicació són la veu del seu amo i del gran capital que els finança. Els desacreditats, falsaris i corruptes socialistes i populars del partit únic PP-PSOE necessiten desesperadament l’espantall feixista per a mantenir-se en l’escenari polític, i, a més, com si fossin opcions diferents.

Drets i llibertats democràtiques han entrat en contradicció amb la defensa dels interessos del capital per part de l’Estat. Aquesta contradicció condueix a la burgesia a renunciar a la seva pròpia ideologia democràtica i revela el caràcter repressiu de l’Estat, que ha de defensar els interessos del gran capital per TOTS ELS MITJANS, inclosos els que suposen l’abolició dels drets i llibertats democràtics.

Democràcia i feixisme no s’oposen, sinó que es complementen; ja sigui de manera alternativa o a l’uníson. Podemos i la seva proposta d’aliança antifeixista es complementa amb el feixisme de Vox: es tracta de sotmetre el proletariat a l’alternativa entre feixisme o antifeixisme, obstruint qualsevol via anticapitalista.

Podemos fa una crida a defensar la democràcia capitalista, atiant l’espantall feixista de Vox: Cura que ve el llop! Defensem aquest sistema corrupte i explotador, perquè pitjor seria el feixisme!

El desdoblament polític de la burgesia, davant la constant amenaça del proletariat, sota els seus dos aspectes de feixisme (l’ultradretà Vox, però també de PP i Ciutadans) i democràcia parlamentària (PSOE, Podemos i nacionalistes) convergeixen en una estratègia comuna de la burgesia, en defensa dels seus interessos històrics de classe.
La funció de la socialdemocràcia (PSOE i Podemos) és la de desviar les lluites del proletariat del seu objectiu històric d´emancipació classista i, per tant, anticapitalista, per a portar-lo cap a la defensa de la democràcia burgesa. És necessari preparar l’altar de la sagrada unitat antifeixista de totes les classes, per a procedir a efectuar tots els sacrificis econòmics “necessaris”, incloses les llibertats democràtiques i el nivell de vida dels treballadors.

Vox manca de programa, perquè als cent punts del seu pretès projecte polític només se li pot denominar via lliure al capitalisme salvatge i esclavització del proletariat: el franquisme com a solució. El feixisme no és un producte de les capes reaccionàries de la burgesia, ni producte d’una societat feudal, sinó per contra producte d’un capitalisme avançat que, davant la galopant crisi econòmica que s’aveïna, passa a l’ofensiva.
Hi ha una continuïtat essencial entre democràcia i feixisme, d’igual manera que en el segle 19 va existir una continuïtat bàsica entre liberalisme i democràcia. Els mètodes socialdemòcrata i feixista en lloc d’alternar-se en el govern tendeixen a fusionar-se. Podemos i Vox són dues veus diferents per a defensar els mateixos interessos: els del gran capital financer i de les multinacionals.

PSOE i Podemos, i d´altres, ens demanen que acceptem joiosament l’actual capitalisme salvatge, corrupte i caduc per a salvar-nos del feixisme.

Feixisme i democràcia eren només dues formes diferents de govern del capitalisme. Però, avui, el capitalisme és un sistema obsolet, que només pot oferir-nos misèria, horror i mort. Per primera vegada en la història es planteja la possibilitat de la desaparició en el planeta de l’espècie humana i de tota mena de vida, a causa de l’explotació incontrolada i excessiva dels recursos naturals per un capitalisme salvatge i suïcida. Tanmateix, com això afecta als beneficis immediats de les multinacionals, els governs no poden fer res davant una catàstrofe anunciada.

L’alternativa no és feixisme o antifeixisme, perquè tots dos defensen el sistema capitalista, mentre ens enganyen amb un fals enfrontament.

Fa vuitanta anys, feixisme i democràcia eren dues formes diferents de govern de l’Estat capitalista; fa quaranta, eren dues formes alternatives, que els Estats aplicaven en funció de la relació de forces existent; avui, s’han fusionat i a penes són diferents tarannàs del mateix mètode de govern, explotació salvatge de la natura i atac generalitzat a les condicions de vida del proletariat.

Resultado de imagen de clase proletaria"

La globalització canvia lleument les regles de joc. Sorgeix una nova classe corporativa (inferior a l’un per cent de la població), gestora de les multinacionals, de caràcter, àmbit, vida, hàbits i interessos internacionals, oposada i diferent a la classe empresarial de caràcter i àmbit nacionals. Aquest enfrontament provoca nous fenòmens, com el Brexit o l’independentisme català. Els Estats nacionals son incapaços de conciliar o representar els interessos d´una classe mitjana proletaritzada i unes burgesies nacionals en perill d´extinció. La democràcia parlamentària dona pas a un totalitarisme democràtic, buit de drets i llibertats reals.

Entre els proletaris s’incrementa fins al paroxisme l’atur, la indigència i la precarietat. Sorgeixen fenòmens nous i descarnats com el treballador pobre, amb sous de fam i misèria. Aquesta nova classe corporativa manca d’arrelament geogràfic i és totalment indiferent i aliena a la qüestions socials, ecològiques o laborals. Els governs democràtics es converteixen en ostatges d’aquesta nova classe corporativa, que no controlen de cap manera, com poden fer encara amb les empreses de caràcter nacional.

D’aquesta forma, l’aparença formal de les democràcies occidentals oculta la gestió tirànica de l’economia internacional per aquesta minoritària i elitista classe corporativa, independent dels febles Estats nacionals, que ho sotmet i subordina tot als beneficis i interessos de les grans signatures multinacionals, que ni paguen impostos, ni compleixen la legislació vigent, contaminen sense límits ni mesura, o amenacen amb anar-se a un altre lloc.

Aprofundim, depurem i afilem la teoria, perquè les batalles del demà són d’una magnitud gegantesca i ens juguem l’existència com a espècie humana.

En el capitalisme no hi ha futur.

Presos i presons

Equip Comunicació CGT Catalunya
Jordi F. Fernández. Sindicat d’Activitats Diverses de Terrassa

Presos polítics? Polítics presos? Aquest desacord en la qualificació dels independentistes catalans empresonats ha estat motiu de debat. Però… importa l’ordre d’aquestes paraules? Per a mi, en absolut, perquè la paraula fonamental d’aquest parell d’expressions —i sobre la qual hem de centrar la nostra atenció— és aquesta: presos.

Pensem en els presos, en tots els presos, és a dir, en persones privades de llibertat, separades de manera forçada de les seves famílies, amistats i cercles socials, persones a qui —sota el pretext de dissuadir-les de cometre actes contraris al bé comú o de reeducar-les per reinserir-les a la societat— es castiga de manera inhumana i se’ls produeix un dany de difícil curació, tant físic com psicològic.

Pot ser que algú concebi la presó com una institució degradant quan s’hi tanca uns polítics que, segons el seu criteri, han sofert un tracte injust però, no és cert potser que una gran part dels presos socials també pateixen un tracte injust, ja que són persones amb discapacitats intel·lectuals o psíquiques, o que procedeixen de famílies desestructurades o de contextos de pobresa i marginació? No som tots responsables, almenys en part, que en la nostra societat no es faci res o gairebé res per evitar que aquestes persones cometin delictes? Podem acceptar de manera despreocupada l’existència de les presons fins al dia que afecti un nostre familiar o amic? Podem seguir ignorant els problemes socials que comporta el capitalisme? Si no hi ha justícia social, pot ser justa la Justícia?

I què dir de la situació d’aquelles altres persones que s’han equivocat un sol cop, que han comès un primer delicte en un moment d’ofuscació? Què se n’ha de fer? Recloure-les en un lloc que Piotr Kropotkin va definir com la universitat del crim, el lloc on es barrejaran —potser tan sols a l’espera del seu primer judici— amb delinqüents experts?

Què fer amb i per les persones empresonades? Fa molts anys un company més gran em va dir: «Quan triomfi el comunisme llibertari, quan desaparegui el sistema capitalista, desapareixeran les presons i ningú serà pres en elles». Per descomptat, però què hem de fer mentrestant? Hem d’esperar de braços creuats aquest futur imprecís?

“Potser hi ha qui creu que la presó és una institució degradant, però necessària i inevitable”

Potser hi ha qui creu que la presó és una institució degradant, però necessària i inevitable; però en altres èpoques també devien semblar necessaris i inevitables els suplicis com ara rebre assots en públic i després ser passejat pels carrers i escarnit; les execucions públiques a la foguera, la forca o per decapitació ofertes com a espectacle; les mutilacions i desmembraments; les exposicions en llocs de pas dels cadàvers dels reus o dels seus membres esquarterats… i, per fortuna, totes aquestes atrocitats han desaparegut en les nostres societats i ningú les troba a faltar.

Crec que és possible plantejar-se un procés d’abolició dels empresonaments en què, en una primera etapa, es reduïssin de forma progressiva els àmbits delictius que comporten condemnes de privació de llibertat. Es podria començar pels delictes contra el patrimoni i socioeconòmics —que constitueixen un terç de tots els que es cometen a Espanya—. Si a les persones condemnades se’ls apliqués com a correctiu la realització tutelada de treballs pel bé de la comunitat o de les persones victimitzades, podria ser una opció realment rehabilitadora si de manera paral·lela s’executessin polítiques encaminades a aconseguir la disminució de les desigualtats socials i un repartiment just de la riquesa.

Prou és veritat que quan aquests delictes socioeconòmics els cometen especuladors o polítics i empresaris corruptes resultarà més difícil aconseguir la seva rehabilitació, ja que de cap manera podem atribuir la motivació del seu comportament delictiu a la necessitat, sinó a l’absència de valors ètics.

Un col·lectiu de persones empresonades a qui en un bon nombre se’ls podria evitar la privació de llibertat seria el de les qui tenen malalties mentals, en què la causa de la seva conducta conflictiva es troba en el seu trastorn mal tractat. Si es té en compte que el 10% dels presos de l’Estat tenen alguna afecció mental, no resulta tan estrany pensar que se’n podria reduir el nombre si de manera prèvia fossin atesos per un sistema sanitari públic de qualitat.

I quan es tracti de persones amb comportaments violents que hagin derivat en delictes de lesions o de violència de gènere, per evitar reincidències, s’hauria d’intentar corregir-ne el comportament mitjançant una assistència psicològica rehabilitadora, intensa i individualitzada.

És clar que hi ha ocasions en què, pel context i la desmesura d’un tipus de delicte, podem pensar que els qui el cometen difícilment poden ser rehabilitats: genocidi, assassinat en sèrie, tracta d’éssers humans, agressió sexual reiterada, delicte de lesions agreujat per traïdoria i acarnissament, terrorisme d’Estat o violència greu indiscriminada, crim organitzat… naturalment, per què negar-ho? En aquests casos, no sembla haver-hi alternativa ni fàcil ni immediata, però fins i tot així, per què no intentar-ho?

Finalment, suggereixo un primer pas cap a l’abolició de les presons que, per descomptat, seria el de la prevenció mitjançant el reforç de la responsabilitat de les famílies —sobretot s’alliberessin de la xacra de l’explotació, la precarietat i les jornades laborals extenuants— en l’educació en valors ètics dels menors, de la implicació en aquest mateix sentit de la gent del veïnat o del barri  i, sobretot, amb el compromís de l’Escola, una institució que ara mateix es projecta cada vegada més en funció dels interessos de mercat que de les necessitats socials i individuals.

Militàncies sense nord (2a part)

Equip Comunicació CGT Catalunya
Carles Pérez. Sindicat d’Activitats Diverses de Sabadell

Assistir a la realitat històrica sense una línia d’acció pròpia tensa a l’anarquisme, que ha de decidir-se entre opcions alienes. Ja ho vam veure, salvant moltes distàncies, en la situació en que es van trobar les anarquistes ucraïneses davant la guerra al Donbass. La realitat d’un moviment infantil en els seus plantejaments, desorganitzat i dispers, va impedir formalitzar una resposta seriosa al conflicte:

– La crueltat de la guerra feia de la no intervenció l’actitud de la immoralitat. Estaven els anarquistes d’acord amb el bany de sang? O els era aliè? En tot cas, la passivitat els allunyava del poble que pretenien representar. Ni tan sols era perdonable perdre el temps en jocs quan la sang es perdia en un altre conflicte imperialista.

– El front ucraïnès permetia respondre la ingerència imperialista russa sobre el territori ucraïnès, així com compartir trinxera amb les perilloses faccions feixistes pro-europees que es van alçar, amb sospitosa facilitat, durant el Maidan.

– El front rus permetia plantar cara l’alçament del nazisme a Kiev, alhora que servir els interessos geopolítics de la Federació Russa, actor conegut per ser repressor de les llibertats civils.

Podem extreure una lliçó d’aquest exemple: És vital acudir a les lluites històriques amb un projecte propi. La militància en una organització anarquista hauria de ser un acte amb contingut propi, relegant els vots útils i els “millors que res” a la marginalitat. Serà que hem donat per caducat el projecte emancipador que proposava el comunisme llibertari?

Si és així, si hem acceptat relegar-nos a sindicats dedicats únicament a la batalla laboral, assemblees de postmodernes trastocades, horts urbans i concerts de “puretes” alcoholitzats, més ens valdria emprendre la diàspora definitiva per migrar allà on més escalfi el sol. Semblaria que el pensament llibertari ha perdut tota capacitat d’impulsar un canvi revolucionari, però si l’experiència kurda ha de servir d’alguna cosa en la història que sigui per demostrar que un projecte basat en línies llibertàries, si és disciplinat i conta amb objectius clars, té, encara en aquests temps infausts del segle XXI, molta batalla per presentar.

“hem donat per caducat el projecte emancipador que proposava el comunisme llibertari?”

Les kurdes van aconseguir presentar un programa coherent amb el seu context històric. Van saber donar veu als anhels del poble, aglutinant-lo en el seu discurs. Així han pogut construir una realitat revolucionaria digna de defensar-se. El crim serà destruir-la, no defensar-la; la legitimitat del seu moviment és total, els seus fruits són positius. Han creat vida en un món que agonitza.

No oblidem que una de les inspiracions del far ideològic kurd, Abdullah Öcalan, per crear el seu Confederalisme Democràtic no es altre que Murray Bookchin amb el seu Municipalisme Llibertari, una recuperació i actualització dels postulats del vell Kropotkin. El somni segueix viu tot i que noves generacions l’imaginin diferent.

Mentrestant aquí seguirem amb militàncies diluïdes, involucrant-nos a la babalà en projectes aliens ja que el quietisme davant la ignomínia és la més rastrera maldat; quan no ens tanquem en la tasca sindical esperant que “La Conquesta del Pa” es converteixi en èxit de vendes per intervenció divina.

Finalment a casa, assistia a les imatges de la protesta, amenitzades amb el discurs criminalitzador dels mitjans oficials en bloc, sense poder evitar pensar que amb tota probabilitat entre les caputxes s’amaguen anarquistes, jugant-se la seva llibertat i integritat física a la barricada. No aquelles anarquistes italianes que anuncien per televisió amb trompeteria apocalíptica, sinó de les que viuen vides corrents amb la ment desperta i el cor compungit. En algun moment podrem valorar l’impacte en la nostra realitat que podrà provocar aquesta revolta, mentrestant la gran esperança parlamentaria morada pugna per ser reconeguda pels partits d’ordre com a actor polític legítim i la cúpula del meu sindicat mostra dificultats per mostrar empatia amb una generació agitada, encara amb represàlies de presó i amputacions per enmig.

Són temps dolents per a l’esperança a la comarca anarquista.

Les nostres millors militants aposten per projectes estatistes, d’àmbit espanyol o català, quan no són directament purgades en les lluites internes, mentre encara hem de congraciar-nos perquè el sindicat ha sigut capaç d’adherir-se, poc a poc i empès per la repressió policial, a una vaga aliena. Doncs aquell divendres moltes vàrem secundar la convocatòria de vaga d’una altra organització, que s’emportarà la simpatia del poble que pretenem emancipar. I encara hagués sigut pitjor si ens haguéssim quedat a casa. No hi ha opció correcta.

Venen temps durs on el capital es retorcerà violentament en la seva agonia. O cabem la nostra pròpia trinxera, la de la llibertat i la justícia, o la realitat ens passarà per sobre a totes.