“A l’Economat de Sants el consum té poder”

Redacció Catalunya

El passat 10 de gener vam visitar la botiga de l’Economat Social. Es tracta d’una cooperativa de treball especialitzada en la venta de producte ecològic, local i d’economia social i solidària. S’ha establert a Barcelona amb una botiga a Sants -i un centre cultural autogestionat- al carrer de la Constitució 85. Vam parlar amb el Marc Montaner, soci treballador de l’economat.

Llegeix més

Parlem amb el Miguel Ángel Campillay, membre de l’assemblea autoconvocada Chile Despertó Barcelona

Redacció Catalunya
Resultado de imagen de xile solidaritat

Hola Miguel,

Per començar, ens agradaria saber quina és la situació actual a Xile, i quins són els elements que s’han donat per a què hi hagi hagut un esclat social d’aquesta magnitud.

Des del 18 d’octubre hi ha protestes a les ciutats de tot el país, en les que hi hem vist a dones, homes, joves, nenes, nens; als pobles originaris; a estudiants i professionals; a persones grans; a sindicats de treballadores i treballadors; a organitzacions de professionals; és un moviment social ampli, heterogeni i transversal, proper a organitzacions de base i distanciat de partits polítics.

Com a resposta, tenim una repressió i violència policial espantosa. El primer que va fer el president Piñera va ser declarar la guerra al poble mobilitzat instaurant un estat d’emergència que va posar als militars a reprimir les protestes, fets que no passaven des de la dictadura de Pinochet. Això va ser l’inici de la violència i el descontrol de las forces de l’ordre. Human Rights Watch, Amnistia Internacional i la ONU han evidenciat que a Xile es reprimeix la protesta a través de la violació de drets humans. És molt fàcil trobar vídeos de pallisses, trets al cos o atropellaments, que mostren l’ús abusiu de la força per part de Carabineros de Xile. Hi ha també testimonis verificats de violència sexual. A les nenes, adolescents i dones se les despulla, se n’abusa o directament se les viola com a forma de repressió. També hi ha el cas d’un jove al que van violar penetrant-lo amb un bastó policial. D’aquí ve que el col·lectiu Las Tesis, en la performance que s’ha globalitzat, parla d’ ‘un violador en tu camino’, en referència al lema de Carabineros ‘un amigo en tu camino’. A més a més, tenim el rècord mundial de pèrdues oculars per trets per part de la policia, a més a més de dues persones que han perdut completament la visió. També, s’ha evidenciat la presència de químics corrosius a l’aigua que la policia fa servir per llençar des dels camions d’aigua. La policia xilena crema, tortura, viola i mata sota la justificació de restituir l’ordre.

A més a més el govern – amb només un 6% d’aprovació – ha intentat criminalitzar les mobilitzacions i instaurar lleis que restringeixen les llibertats de manifestants, legalitzant mecanismes propis d’una dictadura. També ha donat suport a la violència de Carabineros. La classe política s’ha mostrat incapaç de canalitzar les demandes dels manifestants i ha quedat completament deslegitimada.

També s’ha iniciat un procès constituent, que obri la possibilitat de trencar el jou de la constitució de Pinochet. Tan mateix, aquesta demanda s’ha desvirtuat amb acords que no consideren la participació directa del poble. Hem vist també que la dreta ha iniciat una campanya en contra del procès constituent, carregada d’arguments en una suposada defensa de la pàtria i dels xilens, quan en realitat el que defensen es un model econòmic i social que beneficia als privilegiats de sempre. Aquesta campanya ha encoratjat l’aparició de grups violents reaccionaris que han atacat llocs que commemoren a les víctimes de la dictadura, i que han amenaçat i agredit a activistes i dirigents socials. De tot això també és fàcil trobar evidències a les xarxes socials.

Despertem de tenir por a trencar la falsa imatge de tranquil·litat i benestar

Per últim, en el que crec és en la gran victòria de les mobilitzacions, tenim processos de recuperació del teixit social i de politització de la ciutadania. Assemblees territorials, cordons populars, discussió política com un fet quotidià, són coses amb les que la dictadura va arrasar, que el model xilè va aprofundir. Valors com l’emprenedoria, la individualitat o la competència van ser naturalitzats, i les i els xilens els han aconseguit subvertir en aquests mesos de mobilitzacions.

Sobre les causes, és molt aviat per saber-ho. L’èxit econòmic xilè és fals, la riquesa l’acumulen molt pocs, i hi ha una majoria que no té gairebé res. La justícia social, el dret a la salut, a l’habitatge o a l’educació són absents. Un model on el món polític està al servei dels poders econòmics col·ludits i evasors d’impostos, que fixen els preus o que contaminen i enverinen territoris, sense que en pateixin cap conseqüència. En aquest context, l’augment de 30 pesos xilens en la tarifa del metro de Santiago, que va generar protestes que van ser reprimides violentament en la setmana prèvia al 18 de octubre, va ser la gota que va fer vessar el got.

A les manifestacions són habituals frases com ‘no son 30 pesos, son 30 años’, o ‘nos quitaron tanto que nos quitaron el miedo’. A diferència de les mobilitzacions anteriors, amb demandes específiques, aquesta protesta està en contra de tot el sistema neoliberal promotor de desigualtats i abusos que fins ara s’havien normalitzat a Xile. D’aquí ve la idea de ‘Chile Despertó’: despertem d’una normalitat violenta, que afavoreix a molt pocs. Despertem d’un estat de queixa que ens conduïa a fer alguna cosa en contra del sistema. Despertem de tenir por a trencar la falsa imatge de tranquil·litat i benestar. Despertem de la idea que no existeix cap possibilitat de viure d’una altra manera.

Arran d’aquest esclat social sorgeix el vostre col·lectiu, com us esteu organitzant i quins són els vostres propòsits?

Com Assemblea Autoconvocada Chile Despertó Barcelona, hem treballat per donar visibilitat a les violacions de Drets Humans i els crims del Govern de Sebastián Piñera i de Carabineros davant de la comunitat internacional. També hem obert espais de participació política per a les xilenes i xilens que estan aquí, replicant els cabildos i la consulta ciutadana que van fer a Xile.

Aquests propòsits orienten la nostra organització en dos fronts. D’una banda, hem dut a terme diverses accions a Catalunya, principalment a Barcelona. Hem marxat pels carrers de la ciutat, ens hem manifestat davant del consolat xilè de la ciutat, hem fet intervencions a punts turístics rellevants. D’altra banda, estem coordinats amb altres assemblees a Xile i a altres països, amb les quals hem realitzat accions conjuntes per propiciar reunions amb organismes internacionals, representants polítics i actors rellevants.

Ara mateix estem en un procès de redefinició dels nostres objectius. La situació a Xile va canviant i ens exigeix convertir-nos en una assemblea amb propòsits que es puguin anar adaptant a les necessitats del moviment social xilè. Estem treballant en això.

Manteniu algun contacte amb col·lectius socials a Xile? I a nivell de l’Amèrica Llatina?

Sí, hem anat avançant cap a la vinculació amb col·lectius, assemblees i organitzacions de base al nord, al centre i al sud de Xile, que estan treballant per transformar el nostre país perquè esdevingui un lloc on, com diem, la dignitat es faci costum. Això ens ha permès estar molt al dia del que succeeix i seguirem treballant en aprofundir aquests vincles.

En l’àmbit dels nostres pobles germans, hem participat en assemblees amb companyes i companys provinents de diversos països, com Bolívia, Brasil, Colòmbia, Hondures, Equador, Uruguai. Un dels nostres objectius és la feina conjunta, ja que el que veiem darrere dels esclats socials en els territoris és, fonamentalment, el mateix que a Xile: desigualtat social, extractivisme, vexacions als pobles originaris. És l’ordre neoliberal i neocolonial que ubica als nostres països com un recurs explotable i, als seus habitants com a persones que, o són servils als poders econòmics, o se’ls esclafa a través de la violència i el terrorisme d’Estat. Jo mateix he vist la semblança en el relat: democràcies al servei dels poders econòmics, drets socials privatitzats i l’ordre per sobre de la vida humana.

Hem vist que us vau mobilitzar per la cimera de la COP25 d’aquest desembre passat, cimera que a priori s’hauria d’haver realitzat a Santiago però que es va traslladar a Madrid a causa de les mobilitzacions que s’estan produint a Xile. Quines accions vau realitzar a la cimera?

El que vam fer a la COP25 va ser una altra de les nostres accions organitzades amb assemblees de xilenes i xilens a Europa. Vam fer diverses coses, de les que destaco quatre activitats. Primer, la nostra participació a la marxa del 6 de desembre, on vam prendre els carrers de Madrid en el bloc llatinoamericà, juntament amb els pobles originaris i amb les companyes i companys de nacions germanes. Si bé la marxa tenia a veure amb el canvi climàtic, crec que vam poder fer visible el que passa a Xile, especialment si considerem que allà tenim el model neoliberal més ‘pur’, el que té devastadores conseqüències socials i mediambientals. Vam poder pujar a l’escenari amb un manifest escrit per xilenes i xilens de diverses ciutats. D’això hi ha diversos vídeos circulant. En segon lloc, vam ser part de la Cimera Social pel Clima, amb una activitat de debat i reflexió al voltant de la idea que la Justícia Social i la Justícia Climàtica van de la mà. A més a més, vam poder fer la primera assemblea de xilenes i xilens en territori estranger, que ens va permetre definir una agenda que estem desenvolupant. I, per últim, vam retre un homenatge a les persones assassinades per l’Estat xilè des del 18 d’octubre, en un sector de la UCM. Va ser bastant intens, molt positiu per a nosaltres, més enllà del paperot que va fer Xile, específicament la ministra Schmidt, en el rol de la presidència de la COP25. També vam denunciar el govern espanyol per donar suport al govern xilè tot i els crims que s’estan cometent a Xile. I bé, com a part de les nostres accions coordinades com a xarxa de xilens i xilenes residents a l’estat espanyol, ens reunim coordinadament a Barcelona, Madrid, Saragossa i Granada per expressar el nostre rebuig a l’anunci que el President de Xile, Sebastián Piñera, va fer sobre l’assessoria que rebran les forces policials del país per part de la UIP (Unitat d’Intervenció Policial espanyola), per millorar la capacitat operativa del seus mecanismes de control de l’ordre públic. És impresentable que amb els antecedents que té Piñera com a violador dels drets humans, l’estat espanyol en sigui còmplice.

Què podem fer des de Catalunya per donar suport a la lluita del poble xilè?

És una pregunta difícil perquè el poble català està en la seva pròpia disputa política. Idealment, més enllà del que està passant a Xile, seria important que en qualsevol territori europeu es faci una reflexió sobre els privilegis dels que gaudeixen en detriment del Sud Global. He estat en converses amb persones d’aquí i s’han sorprès quan comencem a explicar-los que allà estan el Santander, el BBVA o Endesa. O que empreses espanyoles són propietàries de l’aigua i de les carreteres. L’aposta per un sistema diferent passa en bona part per la consciència que poden desenvolupar aquells que estan en posició de privilegi.

Crec que és important que s’informin, participin i difonguin. Per fer això són importants les nostres xarxes socials. El nostre perfil a Facebook i a Instagram és @chiledespertobcn. A twitter, @chiledespertobc. Així difonem informació sobre el que passa a Xile, que vosaltres podeu conèixer i ajudar-nos a fer més visible per a les persones en territori català, espanyol o europeu. També són els canals de les nostres activitats futures, les que sempre definim com obertes per a qui vulgui sumar-s’hi. Crec que vosaltres sou fonamentals per superar el setge informatiu. Pensa que, a diferència de Veneçuela, el grau de cobertura que han donat a Xile ha estat mínim, gairebé inexistent a nivell de mitjans de comunicació tradicionals. Entenem que poden haver-hi interessos en això, ja que la inestabilitat a Xile genera inestabilitat als poders econòmics espanyols, com dèiem abans. Fer tot això més visible afavorirà que el govern xilè es vegi pressionat i que els manifestants es sentin recolzats per la comunitat internacional.

“Sentim la xarxa de solidaritat molt important”.

Entrevista a familiars de presos polítics del 23S

Aquest mes entrevistem als familiars de l’Alexis i del Germinal (Germi), presos polítics del 23S- Parlem amb  l’Anna Arnó, la companya de l’Alexis i el Manel Tomás pare d’en Germi.

El 23S L’Audiència Nacional posava en marxa l’Operació Judas i la repressió de l’estat i el regim del 78 ens demostrava que no s’havia acabat. Agents de la Guàrdia Civil van irrompre a primera hora del matí a domicilis de Sabadell, Cerdanyola del Vallès, Mollet del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Sant Pere de Torelló i Sant Fost de Campsentelles i detenia nou persones, el Edu, Xavi, Jordi, Ferran, Txevi, Alexis, Germinal, Klara, David.

Set van ser empresonats a Soto del Real, però dos van restar en llibertat amb càrrecs. Són el Davidi la Klara . Era el començament de l’operació Judes, l’operació de la Guàrdia Civil ordenada per l’Audiència espanyola contra independentistes de base que acabà amb la detenció de nou persones. Segons el Ministeri d’Interior espanyol, ‘preparaven accions violentes’; per això el jutge els va acusar de terrorisme, rebel·lió i tinença d’explosius. Tots els empresonats estan imputats del mateix : de pertànyer a “una organització criminal” , amb producció de substàncies explosives i actuaven en “laboratoris clandestins”; però cap de les famílies creuen res de tot allò que se’ls està acusant, i els advocats i advocades defensen en tot moment la seva innocència.

Després de més de 3 mesos  continuen presos a Soto del Real amb dificultats a les comunicacions i sense cap perspectiva de futur. Algunes de les detingudes no van tenir accés a un advocat fins hores després de la detenció, i es va  negar l’accés a aspectes indispensables per al sumari. La defensa dels empresonats , a càrrec de les advocades de Alerta Solidària, estan  querellant-se per vulneració dels Drets Humans.

Ens interessa molt saber com esteu. Com ho viviu les famílies

Les famílies ho vivim amb molta angoixa, impotència, incertesa, neguit. dolor…. Ara, però,  més tranquil·les, gràcies a tot el suport que tenim des de tot arreu, però és com viure en “una muntanya rusa” constantment.

Com va ser la detenció i com vareu saber que els havien detingut?

Les respostes en aquest apartat són diferents, ja que les situacions personals de cadascú ho són:.

Pel que fa a l’Alexis, l’Anna ens explica: A les 5.30h  de la matinada vam sentir gent  dins de casa, i després vaig veure el reflex d’un laser, ens pensàvem que ens estaven robant, vam trucar al 112 denunciant-ho ; després  vam veure que la casa era plena de guàrdies civils , ens van dir que l’Alexis estava detingut ,el van posar de genolls i el van  emmanillar  a l’esquena , em van dir que jo anés a l’habitació dels meus fills de 10 i 12 anys. Jo estava en xoc, desconcert total, no sabíem que estava passant. Em van dir que estava detingut “per motivos que el ya sabe”.

Vivim en una casa on estàvem fent obres i van dir que algunl material que hi havia per casa ( que era material de la feina d’Alexis i altres estris que hi havia al traster de l’antic propietari)era per fer poder elaborar materials explosius; aquestes imatges de casa nostre, amb una bossa d’escombreries dient que era perillosa. van sortir repetidament per totes les notícies. Ens van prendre tots els mòbils, inclòs els dels meus fills. Després totalment col·lapsada, impotent , sense saber que fer ni on anar, vaig sortir de casa; llavors no tenia cap contacte de cap companya del CDR ni d’Alerta Solidària, apart  de que sense telèfon, no podia comunicar-me amb ningú. Va ser la meva germana , que havia sentit les notícies, que va  trucar a una advocada d’ofici. Molt aviat la premsa va venir a casa, la noticia va córrer com la pólvora.

Per sort les companyes del grup de suport 23S i d’Alerta Solidària es van posar en contacte amb mi i vam començar a avançar en les defenses i en el suport cap les famílies.

“La sensació constant que se’ns està criminalitzant, se’ns castiga també a les famílies i el seu entorn”

La detenció del Germi va ser diferent, i el Manel ho va saber d’una altra manera:

Manel: Jo soc el pare,a ell el van anar a buscar i detenir a casa seva també de matinada i amb un gran desplegament de guàrdies civils tant dins com fora de casa, en presencia de la seva filla de 15 anys.També la premsa enseguida van filtrar les notícies i imatges de casa seva. Jo estava de vacances quan el grup de suport es van posar en contacte amb mi, explicant que estava passant , em van dir que els havien portar a l’Audiència Nacional, vaig anar cap allí, els primers moments  estava perdut sense saber que fer, col·lapsat, angoixat, impotent; però ben aviat  el grup de suport de Sabadell, em van venir a buscar, va ser una injecció de solidaritat, escalf i ajuda molt important. A continuació els grup de Suport 23S i Alerta Solidària ens van ajudar en tot el procés.

Com us heu organitzat les famílies

Mitjançant el grup de suport 23S s’ha creat un grup de suport dels familiars, ens reunim setmanalment, on a més de treballar i debatre qüestions tècniques i jurídiques, ens serveix per a donar-nos suport mutu, escalf, i compartir vivències, emocions. Tenim també el suport d’una psicòloga que ens ajuda a gestionar las nostres emocions, ràbia, neguits. angoixes….

És un espai molt important per a totes nosaltres, ja que ens ajuda a sobreviure a aquesta situació.

Teniu comunicació amb ells : de quin tipus , i amb  quina periodicitat?

Si tenim comunicació, cada dia, tant  l’Alexis com el Germi ens poden trucar durant 8 minuts, només poden trucar ells, (el pagament de les trucades és a càrrec dels presos) .Les visites son setmanals, hi ha de 2 tipus, les del vidre durant 40 minuts, que poden anar ja amistats, amb un llistat previ, i les vis a vis, que poden ser intimes o familiars,1hora. Fins fa poc no podia anar cap amistat.

Ells només poden enviar 2  cartes a la setmana, però les cartes tant les que ells envien com les que reben triguen com a mínim 1 mes en arribar. És molt complicat poder-se comunicar amb ells d’aquesta manera.

Qui coordina les seves defenses

El col·lectiu d’advocades “Alerta Solidària”, son les que  coordinen  les seves defenses, estem totalment recolzats per elles, en tot moment ens sentim en molt bones mans. Des del primer moment ens han orientat i aconsellat del que calia i cal fer.

Quines accions s’estan fent

Apart de les accions jurídiques necessàries, el que volem fer molta incidència i agrair es tota l’ extensió i mostres de solidaritat que s’està fent per tot arreu. Cada dia 23 de cada mes una població diferent on hi ha companyes detingudes i també d’altres, organitzen un acte de suport amb les detingudes ,amb jornades de debat, denuncia, dinar solidari, música reivindicativa, però sobretot son actes per  denunciar i donar a conèixer a tota la societat la injustícia d’aquestes detencions, i per cridar ben fort: Llibertat preses, No a la repressió,… s’està fent molta difusió per totes les xarxes També s’ha fet molt “merchandising”:samarretes, xapes, banderoles, bosses,etc.. que serveix per a  mantenir la caixa de solidaritat per despeses de les famílies pels desplaçaments a veure’ls o per necessitats bàsiques que es generen en l’àmbit familiar i proper.

També s’han organitzat, moltes manifestacions i concentracions de solidaritat i de denuncies per exigir la seva llibertat.

Altre manera de solidaritat molt important és la crida a escriure als presos,s’organitzen tallers per escriure’ls cartes; que és aconsellable que  siguin en castellà. S’ha obert  un compte corrent solidari amb les preses del 23S.

Que en penseu de totes les accions de suport que s’estan fent?. Com us sentiu davant de tot el suport i mostres de solidaritat.

Sentim la xarxa de solidaritat  molt important, el suport és impressionant, sentim la solidaritat , el suport mutu, l’escalf constant. I no només a Catalunya, sinó a Madrid, on hi ha una xarxa molt important ,un grup de persones que ens recull a l’estació, ens porta en cotxe; recordem que Soto del Real està lluny de Madrid, ens acullen a les seves cases; comprovar tot aquest suport extern ens ajuda moltíssim, ens dona molta fortalesa i coratge.

Com  heu sentit el suport de la ciutadania. Quin recolzament esteu tenint per part dels CDRs, i  dels moviments socials

El màxim suport des del 1r moment. En tot moment la solidaritat, l’escalf, l’ajuda mútua per tot arreu. Es molt important,és el que ens fa sobreviure i resistir. Sobretot sentir que no estem soles, que tenim una xarxa de solidaritat darrera impressionant; no ens ho podíem ni pensar.

Heu tingut suport d’algun partit polític?

Només s’ha implicat la CUP, com a companyes al costat. El que si s’ha aconseguit és que gràcies a la proposta d’alguns partits (CUP, ERC i PDCat) s’aprovés una resolució en el Parlament de Catalunya demanant la llibertat de totes i l’arxivament de les causes.

Penseu que son també presos polítics?

Per suposat que pensem que son presos polítics, i a més pensem que els van detenir com a mesura d’escarment i de model de repressió cap a tothom que  lluitem per les llibertats

Quines perspectives hi ha en aquests moments

Cap, de moment no veiem cap esperança, ni cap futur immediat. Ja es van fer unes altres vistes, on el jutge va dir que no hi ha indicis per estar detinguts, que  s’anul·lessin les ordres de presó perquè la sala penal de l’Audiència Nacional va considerar que no van rebre la informació necessària en la vista,però malgrat això no els va deixar en llibertat, continuen presos. Les advocades d’Alerta Solidària han dit que és “una anomalia” que s’anul·lessin les ordres de presó però se’ls hagi mantingut empresonats

Què és el més dur de tot plegat.

El més dur és  no poder abraçar-los, no estar amb ells. Tots els moments i vivències que ens perdem plegades. La impotència, el desgast emocional i físic que estem patint. Soto del Real esta molt lluny. La sensació constant de que se’ns està criminalitzant, se’ns castiga també a les famílies i al seu entorn. I no veure cap perspectiva de futur. Estem veient un retrocés a la societat, respecte a les llibertats i  la demostració que la repressió de l’estat no s’ha acabat.

“Aquí la lluita és la vida”

Parlem amb l’Hugo Gómez-Pintado, militant internacionalista que actualment col·labora amb la resistència del poble Kurd contra l’atac de Turquia. Amb 24 anys, aquest barceloní, compromés amb la lluita de les treballadores i per un habitatge digne, viatjà a la zona de Rojava. Des de mitjans de 2019, ajuda i participa de la solidaritat amb el poble kurd. Ens explica, des del seu punt de vista, com està la situació al nordest sirià.

Bon dia Hugo,

  • Primer de tot, coneixent la situació política i militar de la zona, què és el que et porta a viatjar a Rojava en plena guerra?

Vaig arribar a Rojava a l’estiu, abans que la guerra comencés. Si bé és cert que les amenaces estaven sobre la taula des de finals de l’any 2018, quan vaig arribar l’operació d’invasió turca encara no havia començat i la guerra contra DAESH havia acabat feia alguns mesos. El territori es trobava en allò més semblant a la pau que s’ha vist aquí els darrers deu anys. La motivació per a venir era la mateixa: aportar el que es pogués en el procés revolucionari que aquí s’està vivint i aprendre quins mètodes i estratègies polítiques utilitzen en l’organització de la revolució

  • Perquè, ben bé, quina és la tasca que desenvolupes allà?

Ara mateix faig feina de premsa. Estic localitzat a la ciutat de Kobanê però em vaig movent per la regió quan van passant coses. De tant en tant em moc a altres ciutats com Raqqa, Manbij o Ayn Issa per conèixer la situació i explicar quines coses passen. La presència de periodistes -especialment de mitjans internacionals- és quasi nul·la ara mateix degut a la perillositat de la zona. Per això algunes persones que havíem vingut aquí amb altres motivacions fem aquesta feina. També hi ha voluntàries i voluntaris treballant a hospitals.

  • Com veus la situació actualment? Quina capacitat té el poble kurd de defensar-se davant un estat com Turquia, amb totes les seves aliances militars?

La diferència tècnica entre les forces de defensa del Nord i l’Est de Síria i l’Exèrcit Turc -el segon exèrcit més gran de l’OTAN- és molt gran. Mentre els soldats turcs van equipats amb armes d’última generació, tenen carros blindats, tancs, avions i drons amb tecnologia punta per a donar suport a les seves tropes terrestres (molts cops aquest paper el fan terroristes d’Al-Qaeda, ex-combatents d’ISIS i altres milícies gihadistes), les SDF (Forces democràtiques síries), els consells militars locals i els Asayish (organització de seguretat kurda de la Federació Democràtica del Nord de Síria) disposen majoritàriament d’armes lleugeres, algunes armes més pesades i alguns carros blindats. No tenen ni força aèria ni bateries antiaèries amb les que fer front als avions (alguns d’ells espanyols) i drons usats per Turquia (ianquis i israelians).

Però on hi ha una mancança els i les revolucionàries del Nord i l’Est de Síria hi veuen un repte. Les estratègies de defensa no es basen només en l’àmbit militar, que també. La població ha rebut instrucció en l’ús de Kalashnikov, l’arma més usada tant per forces de defensa militars com civils, les ciutats estan plenes de pneumàtics per a, arribat el moment, fer fogueres que desprenguin fum negre que eviti que els drons d’observació siguin capaços de veure què està passant a la ciutat, on hi ha aglomeracions civils i quins moviments militars s’hi fan. També els principals carrers tenen preparades teles que actuaran com a sostre amb la mateixa finalitat. Les barricades estan preparades a pràcticament cada cantonada. A part d’això, les forces militars del Nord i l’Est de Síria són molt hàbils en les tècniques de guerrilla. Aquest és un dels principals punts a favor de les forces revolucionàries.

La resistència de Serekaniye fou possible gràcies a aquestes tècniques i les forces de defensa les han millorat gràcies a l’experiència. La clau segueix sent la unitat civil-militar. Són les famílies qui acullen els combatents, són particulars amb els seus cotxes qui ajuden tant en la logística com a traslladar ferits i màrtirs. Aquesta força i unitat és el que realment fa possible la resistència.

Turquia forma part de l’OTAN i la major part d’Estats membres han fet condemnes lleus de l’ocupació sense anar més enllà. El comerç d’armament i la presència, per exemple, de militars espanyols a Turquia continua. Però en aquest temps els pobles del Nord i l’Est de Síria, especialment les kurdes, han fet també molts avenços diplomàtics i mediàtics que estan sent de gran utilitat en la defensa, doncs la guerra no només es lluita des de l’àmbit militar i tant Turquia com l’Administració del Nord i l’Est de Síria ho saben.

  • Com es viu la guerra com a militant internacionalista?

Som bastants voluntaris internacionalistes ara pel Nord de Síria. La realitat aquí i allà és absolutament diferent: les formes de relacionar-se, l’organització de la vida, les ciutats i pobles, tot és diferent. Per tant només aquest xoc i la necessitat d’adaptar-nos als ritmes i les formes de fer locals ja suposen un esforç. Si a això hi sumem la situació de guerra, on tot s’expressa més a l’extrem, de vegades ens trobem, especialment les que portem aquí poc temps, una mica desubicades. Però, en general, les companyes ajuden molt en l’adaptació. Venint d’un país en “pau”, sentir les bombes i els trets a prop genera una sensació estranya, però l’adaptació és més ràpida del que sembla quan t’ho imagines. La moral que ens dóna veure com es valora la nostra presència aquí ens ajuda. Saber que la feina que fem és útil ho fa tot més fàcil.

“on hi ha una mancança els i les revolucionàries del Nord i l’Est de Síria hi veuen un repte”

  • Alguns mitjans parlen de neteja ètnica. Per què?

Tot el Nord de Síria, com tot l’Orient Mitjà, és un mosaic de pobles, cultures i religions. Al nord de Síria, històricament a Qamishlo, Derik, Kobane i Afrîn la major part de la població és kurda. Tot i això, també hi ha àrabs, assiris, yazidis… Els repetits episodis repressius contra el poble kurd fan que la terra anomenada “Kurdistan” no sigui fixa. Els darrers anys hem pogut veure com a tot el Nord de Síria hi ha una gran part de la població que és kurda. En aquest sentit, el que Erdogan pretén amb l’actual invasió és eliminar-los del Nord de Síria alhora que se’ls nega la identitat al Kurdistan turc. Per tant aquí i ara, al Nord de Síria, parlem d’una part de la dinàmica de l’Estat turc: negació de la identitat kurda, negació de drets a la població kurda i assimilació com a turcs. Al Nord de Síria, Turquia només pot aconseguir aquests plans fent enginyeria demogràfica: guerra fins que la població kurda marxa, segrestos, violacions i violència constant a les que no marxen i re-ubicació d’àrabs afins al règim d’Erdogan (això és molt important, no tots els àrabs són “benvinguts” a la zona ocupada) a les cases i terres que abans pertanyien a famílies kurdes i d’altres pobles de la regió. Porten quasi dos anys fent-ho a Afrîn i ho estan fent ara a la zona ocupada entre Gire Spî i Serekaniyê.

  • Confederalisme Democràtic. Una aposta política difícil ja en condicions normals. Com s’articula aquesta proposta en temps de guerra? Quines deficiències i qualitats té?

El Confederalisme Democràtic està resultant realment funcional en temps de guerra. Cada poble s’ha organitzat, les minories tenen les seves pròpies forces d’autodefensa, cada ciutat té un consell militar local independent, les institucions segueixen funcionant amb certa normalitat. És clar que les coses no resulten tan fàcils com abans, però realment l’organització social i econòmica mai ha estat fàcil. El règim de Barzani, Kurdistan iraquià, fa anys que va imposar un bloqueig contra el nord i l’est de Síria, de forma que és Barzani qui decideix qui i què entra i surt del Nord i l’Est de Síria. Pràcticament podríem dir que el Confederalisme Democràtic ja està pensat per a situacions de guerra. Les inclou. Qualsevol ideologia desenvolupada a Orient Mitjà ha de ser capaç d’adaptar-se a la guerra.

Ara bé, els projectes econòmics, de creació de cooperatives de treballadores, han estat potser un dels punts fluixos. S’ha buscat el millor mètode amb proves, assaig i error, i finalment han donat amb un model que encaixa en l’organització social del Nord i l’Est de Síria: les cooperatives del moviment hauran de coordinar-se amb les comunes per a produir segons la necessitat. Val a dir que des del primer dia els preus d’allò bàsic estan regulats i els serveis imprescindibles (aigua, llum) són gratuïts. Tot i les dificultats que imposa Turquia, alterant el cabdal del riu Èufrates, per produir electricitat, aquesta segueix sent gratuïta, tot i que l’electricitat marxa algunes estones. Les organitzacions de dones (Kongra Star, Jinen Ciwan, YPJ…) estan funcionant a tota màquina durant la guerra. Realment, els eixos vertebradors del Confederalisme Democràtic s’han mantingut intactes: autodefensa, alliberament de la dona, ecologisme, democràcia radical.


  • Què penses podem aprendre des de Catalunya del projecte polític kurd i de la seva defensa?

Per començar, l’actitud davant la lluita. En dos sentits: aquí la lluita és la vida, s’hi dedica tot el temps, totes les relacions s’articulen entorn de la lluita i si algú és també part d’una organització, encara que no el coneguin des del primer dia és un company, un més. No són grups d’amics com sovint sembla a Catalunya, on tothom es coneix de fa anys i sembla que es demani currículum o pedigrí “revolucionari”. Altres elements podrien ser l’esperança, la dedicació també emocional i la moral. Si hi ha un problema o un conflicte, existeixen les estructures per a afrontar-lo (no es fuig dels conflictes), no tenen mania a aquest company o companya, això no està permès, es considera una vergonya. Som tots iguals i ens hem d’entendre sí o sí, per tant, cal un bon ambient. També les dinàmiques generals: tota la vida s’articula segons els valors revolucionaris. Altres aspectes bàsics en les organitzacions kurdes són la crítica i l’autocrítica. Periòdicament es fan sessions de crítica i autocrítica. En petits grups, s’avaluen conductes o accions des d’una perspectiva revolucionària, segons els valors que ha d’encarnar la persona que es vulgui considerar revolucionària. Les crítiques no poden tenir l’objectiu d’enfonsar a la persona, es fan des de l’amor i el compromís, doncs al criticar has de treballar amb la persona per a que millori. Tothom critica, és criticat i s’autocritica, per tant el clima és d’igualtat. No és “tu tens aquesta actitud individualista i t’ho has de treballar” sinó “jo m’he de treballar això i tu allò i ho farem junts per a créixer en conjunt”. Alhora, també podríem aprendre sobre els valors revolucionaris, a Catalunya crec que ens manca una anàlisi i discurs en aquest sentit.

  • Què podem fer des de Catalunya per ajudar al poble kurd?

Des de Catalunya es poden fer moltes coses. La primera sortir als carrers quan és necessari, la injecció de moral quan surten a la televisió les mobilitzacions d’arreu del món és vital per a mantenir la resistència. D’altra banda, aquí sempre calen mans. Ja sigui com a periodista, metge, enginyera o com a militant per a la defensa civil (comunicació, suport a la joventut…) venir aquí és una opció. Però les opcions són infinites. Aportacions econòmiques també són benvingudes. Lluitar allà és necessari: la resistència internacional és una part fonamental de la resistència que aquí es desenvolupa. A Catalunya i als Països Catalans hi ha diversos col·lectius de suport a la causa kurda (Azadî, Manresa amb Kurdistan, Ponent, València…) i col·lectius dedicats específicament a la resistència, com el Comitè de Resistència Internacionalista. Implicar-nos i fer que les nostres organitzacions s’impliquin en aquests col·lectius i en la campanya RiseUp4Rojava és molt important per dues coses: intensificar la solidaritat amb Kurdistan i el Nord Est de Síria i generar un clima d’unitat revolucionària. Davant un capitalisme i un patriarcat globalitzats també es fa necessària una resposta global.

“Tot suport és benvingut i l’Andrea ho agrairà molt”

Redacció

L’Andrea és una sabadellenca que actualment està privada de llibertat a la presó Wad Ras. Va ser detinguda el 16 d’octubre durant les manifestacions que es realitzaren aquella setmana arreu de Catalunya. Parlem amb Txell Valls, membre del Grup de Suport de l’Andrea i del Centre Social l’Obrera de Sabadell.

Bon dia Txell, ens trobem a l’Obrera, un centre social de Sabadell okupat ara fa més de dos anys. Quina vinculació té l’Andrea amb l’Obrera?

L’Andrea és una jove que, com tantes altres, participa d’aquest espai i el fa un lloc millor amb el seu esforç, les seves ganes i seu compromís. Ella participa a diferents activitats que s’hi duen a terme dins d’aquest petit espai que hem arribat a sentir com casa nostra. Per exemple, a la Sobirana, una xarxa solidària d’aliments i roba del sud de Sabadell, s’encarrega d’anar a buscar els aliments juntament amb altres companyes per poder-lo repartir els dissabtes al matí. També participa del gimnàs Rukeli on hi va a fer boxa, on aprèn envoltada de companys i companyes que treballen i entrenen juntes. A la Madrasseta, l’escola popular del sud, hi anava a aprendre llengua de signes i, cada dues setmanes, anava a les converses en francès. És membre del Grup de Dones de l’Obrera i, a tot això, se li ha de sumar les hores incomptables d’assemblees, de jornades d’adequació de l’espai, d’actes i campanyes que s’han preparat i realitzat. En definitiva, és una noia molt estimada per totes nosaltres i bolcada 100% en el que creu.

Com assumiu el seu entorn militant la detenció i posterior empresonament de la companya?

Nosaltres creiem que es tracta d’una detenció molt injusta i totalment arbitrària. Des de l’Obrera es troba molt a faltar la seva presència, dia sí i dia també, entre les quatre parets que formen aquest espai. No podem fer una altra cosa que lluitar des dels moviments socials tirant endavant aquest projecte tant gran que tenim a les nostres mans. El grup de suport, juntament amb la família, és el que va tirant del carro en tot aquest procés, i nosaltres, com a Obrera, ens adherim a les accions que proposa, ja sigui en compartir per les xarxes socials, enviant cartes de suport o ajudant en el que faci falta.

Quines accions teniu previstes?

Tenim una campanya per enviar cartes de suport a la nostra companya, per poder-li enviar tot el suport, estima i força des d’aquí fora. Perquè sàpiga que pensem en ella i lluitem per ella i totes les altres preses polítiques cada dia. Qui vulgui, pot fer arribar la seva carta al correu següent:  cartesawadras@gmail.com . Tot suport és benvingut i l’Andrea ho agrairà molt, ja que allà dins, el simple fet de rebre cartes de persones conegudes o desconegudes, la fa desconnectar unes mil·lèsimes de segon de la realitat que està vivint ara mateix. A aquest correu també ens podeu enviar vídeos que li podem fer arribar des del Youtube, ja que des de la biblioteca de la presó es pot connectar a internet una vegada al dia i pot veure els vídeos penjats des del nostre compte. Li encanta veure aquests vídeos siguin del que siguin.

A part, justament pel 16 de novembre, aquest pròxim dissabte, estem preparant un esdeveniment on hi haurà diverses xerrades, concerts i paradetes del grup de suport tant de l’Andrea, com de la Xènia i de la Paula, les companyes ja alliberades de Wad-Ras. Trobareu més infirmació a les nostres xarxes socials d’Instagram o Twitter: @andreallibertat.  Tret d’aquest esdeveniment no en tenim cap més amb data establerta, però estem treballant per altres accions que més endavant es comunicaran. 

Hi ha alguna previsió judicial de llibertat condicional?

Ara per ara, no podem fer gaire cosa més ja que restem a l’espera de la resolució de l’últim recurs interposat a l’Audiència Provincial.

és important reivindicar tots els cassos de les companyes presses”

Què penseu de la “Revolta Catalana”?

L’Obrera és un espai apartidista, on hi ha gent amb ideologies i sensibilitats molt diferents, però totes tenim un front comú. En aquest cas és que totes estem a favor de la lluita pels drets i les llibertats fonamentals, especialment les de la classe obrera.  És per això que no estem d’acord amb aquests empresonaments i no pararem de lluitar en contra de tota repressió i fins que l’Andrea i les altres detingudes siguin lliures.

Digueu-nos què podem fer des de la Revista Catalunya.

Com us he dit anteriorment, tot suport i ajuda és benvinguda. Considerem que el fet de difondre el cas és imprescindible i ajuda moltíssim perquè pugui arribar al major nombre de persones possible i sàpiguen què és el que verdaderament està passant. Creiem que és important que no només reivindiquem el cas de la nostra companya i amiga Andrea, sinó també tots els cassos de les altres companyes presses.

També creiem que és molt important respectar el silenci de les famílies de totes les preses, i deixar-los el seu espai per poder expressar-se lliurement, si és que ho volen fer en qualsevol moment. Això, no només va dirigit a tots els mitjans de comunicació, sinó que també fa referència a totes les persones a títol individual.

Contra la seva repressió, la nostra solidaritat.