L’Elvira (2a part)

Viatge als orígens

Endinsar-me en el relat de l’àvia ELVIRA ha fet possible parlar d’ella amb l’orgull d’haver superat els misteris i secrets que em perseguien des de petita.

El meu desig és continuar amb la descoberta de més dades i lliurar-me a expressar els sentiments i emocions sense reserves; plorar amb desconsol per les notícies rebudes i connectar amb les avantpassades protagonistes de la història que ens precedeix.

L’agost de 1992  vaig decidir anar a conèixer la terra de l’origen patern. Li vaig proposar al meu company fer un viatge a Astúries, el destí del qual seria  Belmonte de Miranda i des d’allà visitaríem Quintana, Alcedo, Boinas i altres llogarets del Concejo. Una aventura de plaer i descoberta. Pel camí vam parar a Donosti per veure uns cosins i després vam seguir per la cornisa cantàbrica cap als Pics d’Europa, Covadonga i llacs d’Enol, fins endinsar-nos per les belles terres asturianes cap al Port de Somiedo. Un cop allotjats a Belmonte vam prendre els camins cap a Alceu que s’enfilen costeruts fins arribar als 550 m sobre el nivell del  mar. Un curull de pau i tranquil·litat ens omple quan contemplem l’entorn i les valls regades pel riu Pigüeña.

Arribats a Alceu deixem el cotxe i caminem entremig de les cases escampades dalt del muntijol.  A la vora del camí un home conrea un camp. Ens presentem i flueix  l’intercanvi d’informació. Recorda a José de quan eren petits; anaven a l’escola, corrien pels afores  i amb l’ajut dels gossos pasturaven el bestiar a l’esguard dels llops.  Poc a poc sentim veus que s’acosten i encuriosides s’integren a la conversa. L’emotivitat del moment es reflexa en els rostres alegres: ¿a ver que mire tu cara por si me da a alguien?

Voltem entremig de les quatre cases que hi han enfilades en els petits turons i ens senyalen la casa de l’únic ramader que queda. En ella havia servit José. Una mica més avall entrem en  la casa on van viure Celina i  Elvira. És una habitació fosca amb una forn de llenya amb el que s’escalfaven i cuinaven. Les parets de l’habitacle en desús confrontaven amb un hòrrio que s’alçava pel damunt dels nostres caps.

Ens conviden a casa seva i al davant d’un got de “sidriña” comencen a parlar sense embuts del que recordaven que es deia i es parlava, que a la fi és la història oral del poble i la seva gent:

-Elvira tuvo dos hijos. El mayor, Monolito  dicen que podia ser de Benjamin de la Josefa… Benjamín se fue  a trabajar a Madrid  de capataz de obras públicas y allí vivió… pareció ser que, en Madrid, vivió con una mujer. Ya de mayor  volvió al pueblo y cuidolo una sobrina suya, hija de su hermana Josefa.

Tot plegat va semblar-me un garbuix de fets, emocions i sentiments, difícils d’assimilar. Però, no era això el que buscava?  

D’aquesta trobada a Alceu conservo el vídeo més valuós d’aquell viatge. Ara, de bell nou,  quan torno a veure’l i escoltar-lo amb deteniment penso en cóm seguir amb la descoberta del passat.

—————-

Recordo que fa uns vint anys, en una trobada de Dones de la CGT a Madrid, vaig conèixer a la companya  Maria que viu i treballa a l’esmentada ciutat. Parlem de la coincidència del cognom, Alvarez, i la sorpresa i alegria per les dues és descobrir que havia nascut al poble de les meves avantpassades,  a Alceu.  Hem estat connectades mitjançant la xarxa de dones de CGT i, ara, en fer el relat de l’àvia Elvira l’he comentat la meva inquietud per continuar amb la recerca. En el poble encara viu la seva mare i una parenta que conserva bona memòria. Durant la setmana santa les veurà i parlarà amb elles. Espero amb delit el resultat. 

Una altra companya que és de València m’ha comentat que el seu germà està fent recerca en hospitals i cementiris d’aquella zona per trobar familiars desaparegudes en la guerra civil i la postguerra. Tinc l’esperança que la seva experiència em serveixi per saber com buscar qualsevol indici que em porti a l’Elvira.

És un treball genealògic que voldria completar aquest estiu amb un nou viatge a Astúries per intentar esbrinar en els llibres del Registre civil de Belmonte de Miranda les incoherències entre relats orals i documents escrits. De pas aprofitaré per conèixer en persona la Jesusa, treballadora del Registre que m’ha ajudat en la recerca. També serà interessant anar a l’Arxiu diocesà d’Oviedo per explorar, en els vells llibres procedents de les parròquies, els registres d’esdeveniments en la vida de les persones d’abans de 1871. Sembla ser que l’Elvira tenia un germà que va emigrar a Amèrica. 

Fins aquell agost de 1992 cap descendent de l’Elvira no havia visitat mai Belmonte ni  Alceu. L’any 2019, al cap de 80 anys de la seva desaparició , obro de nou el cor al passat amb dos objectius: seguir investigant sobre els orígens i  trobar el lloc on descansen les seves restes. 

——————————————

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries