Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya
L’expansió de la pandèmia del COVID-19 segueix accelerant-se dia a dia. Desenes de milers de persones s’han contagiat a tot l’Estat. Una xifra que sabem que no reflecteix la realitat ja que no es fa el test a la majoria de les persones que presenten símptomes que no són greus. En el moment de tancar aquesta edició les dades oficials ens parlen de 65.719 infectats i 5.138 morts a tot l’estat, sent d’aquests 14.263 infectats i 1.070 morts a Catalunya. Ja hem superat el sostre psicològic d’haver superat a la Xina en defuncions. I les dades no paren d’augmentar.
Però la situació dramàtica no acaba només amb aquesta crisi sanitària que està portant a milers de persones a la mort. Aquesta crisi està repercutint de forma molt dura sobre la classe treballadora. És una crisi que té un biaix de classe molt clar i que, amb tota seguretat, condicionarà els propers anys de les nostres vides. No cal oblidar que el referent més proper que tenim és la crisi financera i econòmica que esclatà el 2008. I tots i totes sabem qui l’ha acabat pagant.
Aquest biaix de classe s’expressa en diferents aspectes. El primer i més clar pels efectes que està tenint sobre el treball. Estem veient com cada dia augmenten els acomiadaments, els ERTOs, els EROs… com obliguen a la gent a agafar vacances obligades sota l’amenaça de l’acomiadament, etc. sumat a les irregularitats patronals que dia a dia denuncien els i les treballadores. Òbviament, les reformes laborals que han generat un escenari on el treball és molt més insegur, han abonat el camp per a que la indefensió de la classe treballadora sigui el pa de cada dia i s’agreugi en moments com aquest.
Les declaracions de Foment de Treball en les que sol·licitava al govern mesures excepcionals (i ràpides) per facilitar els acomiadaments ens pot donar una idea de per on van els trets en la gestió d’aquesta crisi vírica que s’ha convertit en una crisi econòmica. Les pressions al govern per part de l’empresariat, sens dubte, estan determinant la postura d’aquest, caracteritzada per la inacció, les mesures a mitges tintes, i la preponderància de salvaguardar el Capital per sobre de les vides humanes.
El segon aspecte en que s’expressa aquest biaix de classe és que la pandèmia afecta, de forma molt més crua, a la classe treballadora i, concretament, als sectors més precaritzats d’aquesta. Les mesures de confinament, que s’estan presentant com totalment insuficients, s’estan basant en que una part de la població, la més vulnerable econòmicament, continua havent d’anar a treballar, sovint en sectors no essencials i innecessaris per combatre la pandèmia. Treballadors de Glovo obligats a repartir, sectors industrials o de serveis continuen a tota màquina, obligant a milers de persones a agafar transports públics amb el risc de contagi que suposa aquesta exposició.
“l’única sortida a l’atzucac en que ens trobem és precisament el contrari: la transferència dels recursos privats a allò públic, a la col·lectivitat”
Però tampoc podem oblidar que la situació de la sanitat pública es troba pràcticament convalescent després de les diferents onades retalladores durant els anys precedents. Mostra d’això són totes les veus de sanitaris i sanitàries que denuncien la falta de recursos, la falta de mesures de prevenció (en aquest número del Catalunya en tenim uns quants exemples). Aquesta falta de mitjans esta sent suplerta per l’esforç dels treballadors i treballadores de la sanitat pública. Torns interminables, pressió psicològica, un elevat risc de contagi degut a l’exposició constant a virus, etc. I mentrestant, la sanitat privada controla, encara, el 41,6% del total dels hospitals de l’Estat espanyol. En aquest sentit, la situació a Catalunya no és millor: un 70,5% dels hospitals són de titularitat privada, el 42,3% d’aquests amb ànim de lucre, deixant un escàs 26,8% d’hospitals de titularitat pública, com ho demostra el Catàleg Nacional d’Hospitals 2019 del Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social.
La prioritat en aquest cas hauria de ser salvar la vida de les persones, i salvaguardar les vides de milions de persones que, d’una manera o d’una altra, estan veient els seus ingressos reduir-se, amb una perspectiva de futur gens encoratjadora.
Pla de xoc
En aquest sentit, la solidaritat no ha trigat en sorgir. És cert que en moments de crisi tot s’accelera, i en un escenari com el que estem vivint, on tot és nou, les iniciatives solidàries afloren arreu per intentar parar el cop, el cop del COVID-19 i el cop econòmic a que ens estem veient exposades la classe treballadora. De fet, podem comptar: en el moment del tancament d’aquesta edició, només a Catalunya, hi ha presentats 58.843 ERTOs que afecten a un total de 459.182 treballadores.
Les organitzacions empresarials, els sindicats majoritaris i els grans lobbies han elaborat ja el seu pla de xoc particular. Les mesures del govern van encaminades a aquest escenari: flexibilització dels Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTOs), mesures de suport a l’activitat econòmica per garantir la seva liquiditat, etc. Però en aquest cas, i tal com assenyala Yasmine Khris (a la secció d’internacional), el que ens van vendre com l’única forma d’estabilitat ens ho estan venent ara com l’única forma de combatre la pandèmia. I és curiós perquè, a més, Yasmine, assenyala que, efectivament, tot allò que la Troika demanava com a imprescindible, ara s’està evidenciant com a inoperant.
La patronal catalana i la del País Valencià presentaven a l’inici de la pandèmia una sèrie de mesures –a les quals ha donat suport, no ho oblidem, CCOO i UGT– dirigides a evitar la pèrdua de capital per part de les empreses. La majoria de les demandes, tal com apuntava la Directa fa uns dies, destinades a que el govern espanyol apliqui línies de finançament amb tipus d’interès zero, exempcions o ajornaments graduals sense interessos del pagament dels impostos i de les cotitzacions socials o incentivar les inversions per “minimitzar el màxim possible” els efectes de la crisi a les empreses. Doncs bé, sembla que, com sempre, les pèrdues econòmiques es socialitzen (atents a que les cotitzacions a la seguretat social dels i les treballadores no acabi corrent a càrrec de l’Estat, és a dir, a càrrec nostre) mentre que els beneficis continuen anant a parar a uns pocs. Als de sempre.
Però paral·lelament, ha sorgit també, de la població autoorganitzada, un paquet de mesures alternatiu, un Pla de Xoc que res té a veure amb el que proposa el Capital i l’Estat, on la CGT hi tenim un paper a desenvolupar. La filosofia que hi ha darrere aquest pla de xoc l’expressava molt bé la CGT de Catalunya fa uns dies: “que el Coronavirus no sigui la coartada per a una nova retallada de drets i una transferència de recursos públics a les empreses privades” perquè, al cap i a la fi, l’única sortida a l’atzucac en que ens trobem és precisament el contrari: la transferència dels recursos privats a allò públic, a la col·lectivitat.
Aquest Pla de Xoc passaria per, al contrari de les mesures preses pel govern, enfortir la sanitat pública, protegir les treballadores dels serveis essencials, paralitzar tota activitat econòmica no essencial, prohibir els acomiadaments i introduir una renda bàsica universal i incondicional, suspendre el pagament de lloguers, hipoteques i subministraments bàsics per la població, destinar recursos per prevenir la violència masclista que en aquests dies de quarantena pot generar autèntics estralls, l’alliberament de persones preses majors de 60 anys o amb patologies greus i el tancament dels CIEs i la fi de les deportacions.
El sindicat com a antídot
Nosaltres, militants de la CGT de Catalunya en nuclis, seccions, sindicats, federacions no hem de, i no podem, restar passives a tota aquesta dinàmica que s’està generant. És més, hem de ser conscients que som el tercer sindicat de Catalunya i, si ens ho mirem bé, el primer sindicat que actua com a sindicat, i no com a una extensió i una crossa de la classe empresarial i del govern.
El confinament en que ens estem veient aquests dies no ha d’aturar la nostra tasca sindical, és més, ha de servir per fer-ne més. Hem rebut milers de consultes d’afiliats i no afiliats, ens hem vist immersos de sobte en una realitat en la que hem hagut de fer front a tot tipus d’abusos patronals, ens hem vist en la tessitura d’haver de defensar la nostra salut i la dels nostres companys a carteries, a fàbriques, a supermercats, a consultories, a hospitals, a tot arreu. Hem editat centenars de fulls informatius amb l’objectiu de promoure l’autodefensa laboral. Hem denunciat públicament aquests abusos, hem destapat tripijocs de caps i sindicats grocs, hem aturat ERTOs… Hem fet el que ha de fer un sindicat. Ni més ni menys. I això queda. Es percep. Molta gent ha vingut a trucar a la porta del sindicat a demanar ajuda i han vist clarament que la CGT, a diferència d’altres, som un sindicat de i per la classe treballadora. Que estem quan hem d’estar i on hem d’estar.
Amb les cartes que ens ha tocat jugar, hem jugat i estem jugant de la millor manera que sabem. Però cal no abaixar la guàrdia, perquè vindran temps més difícils, i tot apunta a que un altre cop el conflicte entre Capital i Treball es tornarà més cru, més visible, i més violent. I hem d’estar preparades i preparats per fer-hi front. Així doncs, cap on caminar enmig de la tempesta? Quin és el recorregut a fer? En un escenari nou, on tot canvia d’un dia per l’altre, què fer?
“la sortida social i col·lectiva a la crisi del COVID-19 passarà pels treballadors i treballadores, que som qui dia a dia fem funcionar el món”
Posar la vida al centre
Potser és en aquests temps on hem d’aprendre més de les lliçons que el feminisme ens està donant durant els últims anys. La lluita contra el COVID-19, tot i les metàfores i la parafernàlia bel·licista dels discursos oficials, vindrà de la mà precisament de les cures, en tota la seva dimensió, però sobretot, de l’imperatiu feminista: Posar la vida al centre.
Ara més que mai és imperiós posar tota l’activitat de la nostra societat al servei de les persones. Al servei de la vida, i no dels diners. Per fer-ho, cal una intervenció pública immediata de tota l’activitat econòmica privada i enfortir també el teixit de l’economia social, de les cooperatives reals. És imprescindible que orientem tota l’activitat cap a l’esforç col·lectiu per combatre l’expansió del COVID-19. I per poder fer això, hem de prescindir i deixar de banda els interessos capitalistes que no cerquen altra cosa que obtenir rèdits de les seves empreses, encara que això suposi uns quants o molts milers de morts. Unes morts que són vistes com de persones prescindibles, principalment gent de més de 60 anys i malalts, en una espècie d’eugenèsia social com la que els anys 1930s defensava el nazisme.
En aquests context, la sortida social i col·lectiva a la crisi del COVID-19 passarà pels treballadors i treballadores, que som qui dia a dia fem funcionar el món, i no pas pels accionistes i empresaris. Som nosaltres qui sabem com treballar i com fer que una indústria produeixi i un servei social funcioni. Com a organització de treballadores i treballadors que som, la CGT de Catalunya ens posem al servei del conjunt de la població per contribuir a construir aquesta resposta col·lectiva i social a la crisi. Per això, ens hem de fixar els següents punts:
- Paralització de tota activitat econòmica no essencial. En l’actual situació és criminal posar en risc la salut dels i les treballadores, de les seves famílies i persones properes (i, per tant, del conjunt de la societat) només per obtenir benefici privat. S’ha desuspendre qualsevol activitat productiva i de serveis que no s’adreci al bé col·lectiu. I això s’ha de fer de forma immediata. Exigim a les administracions que prenguin les mesures oportunes per garantir-ho.
- Intervenció pública de tota l’activitat econòmica així com de tots els recursos productius. L’activitat econòmica, tant productiva com de serveis, s’ha de subordinar a les necessitats col·lectives. Les fàbriques s’han de posar a funcionar per cobrir les necessitats d’equipaments sanitaris, de neteja i d’atenció de les persones. Els serveis s’han d’enfocar, exclusivament, a garantir les cures i el suport a tota la població, començant per les persones malaltes, aïllades i les que presenten factors de risc. Per això és imprescindible que des de les administracions públiques s’intervingui l’activitat econòmica amb aquesta finalitat.
- Control dels treballadors i treballadores de les activitats als centres de treball. Ja hem vist com des de l’inici de la crisi, a molts centres de treball els directius s’han esfumat i han sigut els i les treballadores les que els han fet funcionar. Som nosaltres qui sabem com funcionen les màquines. Qui sabem què poden fer i què no. Qui sabem com atendre a les persones, com netejar o com realitzar una distribució d’aliments. Som també nosaltres qui sabem que cal protegir-nos quan treballem i qui no dubtarem a sacrificar la nostra salut laboral. A més, els i les treballadores som solidàries. Com a sindicat ens oferim, en aquelles activitats que siguin essencials per sortir de la pandèmia i salvar vides, a contribuir a organitzar el funcionament de la producció i serveis a través dels espais d’organització col·lectiva dels i les treballadores i treballadors. L’única exigència que posem és que la finalitat de l’activitat ha de ser, única i exclusivament, social.
La sortida de la crisi del COVID-19 no la resoldran ni els capitalistes, que només miren pel seu benefici, ni uns polítics que, a banda de retallar durant anys la sanitat pública, no volen posar en risc els interessos del Capital. Conscients d’aquest fet, fem una crida al conjunt de la població a organitzar-nos per construir una solució social i col·lectiva a la pandèmia i a la crisi actual. Amb el suport mutu a pobles i barris i posant l’economia al servei de la població.
