Entrevistes

“Estem vivint una situació en que els EPIs de que disposem són insuficients”

17 de març de 202025 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Redacció Catalunya

Des del Catalunya, intentarem aportar el nostre granet de sorra en aquesta crisi del Covid-19, conegut com Coronavirus. Per això, avui, hem parlat amb Beatriz Casas, treballadora d’ambulàncies Falck VL, delegada d’igualtat per la CGT al comitè d’empresa i secretària de gènere de la Federació comarcal de la CGT Baix Llobregat. Degut a la situació actual, realitzem aquesta entrevista telemàticament, entre torn i torn de la Bea, que ens explica la situació mentre va a la feina a treballar.

Imagen — Una prestatgeria a l’Hospital Universitari de Bellvitge, on es veu la mancança de materials.

Bona tarda Bea. Primer de tot, en què consisteix la teva feina?

Porto dotze anys treballant al Transport sanitari urgent (TSU), però ara treballo al Transport sanitari no urgent. Ens ocupem bàsicament de portar persones a diàlisi, radioteràpies, quimioteràpies, rehabilitació… bé, ara la rehabilitació no s’està fent. Ens movem a la comarca del Baix Llobregat: Molins de Rei, L’Hospitalet, Sant Joan Despí, el Prat, Cornellà… i excepcionalment fem sortides també fora d’aquest territori.

Suposem que amb la crisi actual del Coronavirus haurà canviat la vostra feina.

Sí. Ara ens veiem en la situació de que hem de fer altes o trasllats interhospitalaris amb pacients afectats per Coronavirus, és a dir, que tenen positiu en Covid-19. Els traslladem a centres hospitalaris que estiguin més a prop de casa seva o, simplement, els hem de traslladar perquè hi ha saturació als hospitals. Una altra cosa que fem són altes a domicili, és a dir, portar pacients a casa seva perquè facin la quarantena.

Aquesta feina, no suposa un augment de risc de propagació del virus?

El problema no és tant si ens infectem nosaltres, que també, ja que d’aquesta manera hi haurà menys personal sanitari disponible. El problema és que després de fer una alta o un trasllat d’un pacient positiu en Coronavirus, hem de traslladar pacients de diàlisi, o de radioteràpia, pacients molt delicats, amb un sistema immunològic molt deteriorat pels tractaments, és a dir, que són persones d’alt risc. I això és un perill, no sé si m’estic explicant…

“no tenim material de prevenció adequat, ni a ambulàncies, ni a centres hospitalaris ni en stok”

Però com a personal sanitari, teniu equips de protecció individuals (EPIs). Aquests equips us haurien de protegir a vosaltres i als pacients.

Els EPIs que tenim són completament insuficients. A banda d’això, clar, penseu que per exemple nosaltres, amb el material que ja és insuficient de per si, hem de portar diferents pacients amb els mateixos EPIs.

Llavors, com us ho feu?

Com us he dit, estem vivint una situació en que els EPIs de que disposem són insuficients. Pel Transport sanitari urgent, quan hi ha un cas sospitós de Coronavirus, sí que hi ha uns equips que són els que s’utilitzen al medi hospitalari. Aquests són guants: doble guant, unes ulleres de protecció per a que no puguin entrar gotes als ulls, una mascareta FPP2 o FPP3, que són les mascaretes que s’han d’utilitzar, i una bata de màniga, que a més són impermeables. Això és el que s’hauria d’utilitzar. Nosaltres al transport sanitari no urgent, utilitzem mascaretes quirúrgiques que no estan catalogades ni com FPP2 ni com FPP3, ni tal sols com a FPP1, i guants, fins i tot quan són casos confirmats de positius en Coronavirus.

Les bates que utilitzen el personal de transport sanitari no urgent són completament insuficients.

Deu ni do… la falta de recursos degut a les retallades s’està notant en moments així doncs.

Sí, es nota moltíssim. Es nota per tot el que he comentat, perquè no tenim el material de prevenció adequat, ni a ambulàncies, ni a centres hospitalaris, i tampoc no hi han en stock. És un problema que va més enllà de les empreses. És un problema del govern, que no ens ha facilitat els mitjans per poder tenir una sanitat protegida. Es nota molt la falta de recursos a la sanitat.

I no hi ha un protocol per a això? Tenim entès que s’ha fet un nou protocol.

El protocol que tenim és que jo, que sóc una treballadora d’una ambulància de transport sanitari no urgent, he de fer trasllats interhospitalaris de pacients positius en Coronavirus, o fins i tot altes a domicili perquè facin la quarantena, amb una mascareta quirúrgica de les verdes i uns guants normals, ni tan sols una bata d’aïllament! Ni ulleres, ni res. Quan el protocol diu que hem de portar tot el kid. I a nosaltres, transport sanitari no urgent, només ens donen una mascareta quirúrgica i guants, i al pacient igual. I a aquesta persona l’he de portar on sigui, i després de desinfectar el cotxe, he de portar a altra gent, a diàlisi, radioteràpia, quimioteràpia… Hem d’anar a centres de diàlisi, etc. és una merda. No tenim material suficient. I el protocol va en consonància amb l’stock de material.

Aquesta falta de recursos, també s’haurà notat a nivell de personal. Com us afecta aquesta mancança a nivell laboral? S’han modificat torns per exemple?

En principi no s’han modificat. Però sí que tenim ordre del Ministeri de Sanitat de que ara es necessita que tot el personal estigui operatiu. És a dir, ara no podem gaudir ni de vacances, ni de permisos, etc. A més, hem d’estar les 24h disponibles, perquè si ens truquen, encara que no estiguem dins la jornada laboral, hem d’estar disponibles per a que ens cridin en qualsevol moment. I acudir. Fem torns de 12 hores o fins i tot 24, no podem dinar…

Mascaretes totalment insuficients per evitar la propagació del COVID-19.

Aquesta situació doncs, deu generar un estrès psicològic considerable, no?

Som un sector que ja de base patim un maltractament psicològic constant per part de les empreses, i per part inclús de les usuàries, que no entenen que la nostra feina és per ajudar…

“no ens estan donant cap informació, ni a nosaltres ni als nostres familiars”

Ara, amb aquesta crisi del Coronavirus, s’estan restringint molt els serveis. Però amb aquesta falta d’EPIs, falta d’informació i la quantitat de companys i companyes en quarantena que tenim ara mateix… sí, tenim por. Estem anant a treballar amb por. Principalment pels pacients que estem portant en ambulància, perquè són pacients molt delicats, immunodeprimits i que no tenen la tranquil·litat que podem tenir gent més jove o gent sana. Després quan marxem cap a casa, també tenim famílies, persones delicades al nostre càrrec, però hem de continuar treballant. A mi m’ha arribat a trucar gent plorant directament perquè el nou protocol ens deixa desemparades. A nosaltres, als nostres pacients i als nostres familiars.

A més de l’estrès emocional a que esteu sotmeses normalment, aquesta situació i falta de recursos sanitaris, ho empitjora…

Genera molt estrès, perquè no ens estan donant cap informació a les treballadores. Personalment, tinc la sort i el privilegi de viure en una casa amb bastant d’espai, i m’estic preparant un “zulo” a casa meva, una habitació tancada per no sortir, perquè en cas que jo em contagiï, no contagiï el meu company que té problemes respiratoris, i per tant és població d’alt risc.

“Anem a treballar amb por. La gent sovint plora”

Amb tot això vull dir que no ens estan donant cap informació, ni a nosaltres ni als nostres familiars. Res. No ens estan donant res, no ens diuen res. Jo arribo a casa i no sé si estic malalta, si estic infectada. De fet hi ha companys i companyes que han tingut contactes directes i continuen treballant, amb nens i nenes a casa, amb familiars sota tractaments com les quimioteràpies, diàlisis… anem a treballar amb por, la gent sovint plora, tal qual us ho dic. És una situació caòtica. Caòtica referent a les treballadores, caòtiques per les usuàries, caòtic en la gestió.

Des de la redacció del Catalunya només us poden donar les gràcies per la feina que feu i molts ànims a totes les companyes.

Dones amagades darrera l’espectacle

7 de març de 202029 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

La lluita per aconseguir una major conciliació de la vida laboral amb la vida familiar.

Redacció Catalunya

Elles són algunes de les dones que treballen en el sector de l’espectacle, algunes darrera del teló, però sense elles, l’espectacle no seria possible. Són dones que treballaran el diumenge 8M, i tots els dies festius, per tal que la resta de la societat en puguem gaudir. Als horaris que han de fer, on no existeixen festius, caps de setmana, nits, etc. Per això ens volem endinsar en aquest sector que utilitzem molt sovint, però que coneixem molt poc, malgrat que és un sector, també, molt feminitzat.

Entrevistem a diferents dones, amb feines molt diverses dins del món de l’espectacle: Guisela Zannerini, treballadora del Liceu com a mezzosoprano estable en el cor d’aquesta institució. Pilar Martin, treballadora a l’àrea d’imatge de TV3, al departament de disseny de vestuari; i Betlem Zamora, documentalista de TV3.

En què consisteix la vostra tasca.

Gisela: la meva feina consisteix en prendre part en la programació artística de la temporada del Teatre del Liceu en concert i òperes. A més de les actuacions assagem gairebé cada dia per tal de preparar la programació prevista.

Pilar: la meva feina consisteix en vestir a partir de pautes tècniques, de realització i del tipus de programa (personatges de ficció, informatiu, magazine…). Construir looks a partir de cessió de fabricants, compra o reciclatge de la roba que solem guardar a la “vestiteca” per donar-li nova utilitat i sobretot, estalviar en programes amb poc pressupost. Un cop preparat el vestuari, seguim la gravació per possibles rècords, perquè no sempre es grava en ordre cronològic ni en el mateix dia. A més, compagino la meva feina amb la representació de CGT al Comitè d’empresa.

Betlem: jo sóc documentalista a TV3. Treballo a l’arxiu d’imatges, catalogant tots els programes que s’emeten per després poder recuperar imatges segons les necessitats de cada programa.

Com podeu conciliar la vida laboral i familiar?

G: Degut al tipus de feina hi ha moltes restriccions que dificulten la conciliació amb la vida familiar. Malauradament pot passar que ens posin també assajos en aquests dies que més necessitaríem estar amb la família. D’aquesta manera és veritablement un repte poder conciliar, de forma plena, la vida personal amb la vida laboral.

B: Tenim horaris de torns, perquè l’empresa no tanca mai. Els treballs a torns fa difícil conciliar la vida laboral i familiar, així que ho fem fent equilibris en segons quins moments i comptant amb l’ajuda familiar.

P: La reivindicació que més ens preocupa és la de la conciliació, la de ficar la vida de les persones en el centre, per sobre dels interessos econòmics i productius del capitalisme i de l’empresa.

Hi ha discriminació laboral de les dones respecte als homes?

P: Sí, això és així. Ho hem constatat amb les dades que hem aconseguit amb la negociació del Pla d’igualtat. Les dones patim una bretxa salarial del 8’6% dins la mateixa categoria, i en els complements de tots els sostres de vidre sota els que treballem, arriba al 50,6%. Hem de recordar que som una empresa pública amb un conveni col·lectiu propi, i amb més homes que dones dins la plantilla.

B: Imaginem que també per un major compromís de les dones en relació a les responsabilitats i cures familiars, cosa que no significa un menor compromís amb la feina. A més, evidentment les dones en categories inferiors i en situacions més precàries són les que pateixen una major discriminació laboral.

Constateu que hi ha bretxa salarial entre les dones?

G: Les xifres parlen per sí soles, la constatació és real en el dia a dia. En molts casos el salari és el mateix, però encara s’ha de treballar molt en la percepció del nostre col·lectiu en relació a l’equitat a nivell de feina. De fet, sovint, ens trobem amb comentaris molt masclistes que ens acusen de treballar molt menys.

Teniu Plans d’igualtat a les vostres empreses… es compleixen?

P: Estem negociant el Pla d’acció, és a dir, la segona etapa. Com ens va costar molt aconseguir una bona diagnosi per aconseguir reduir la bretxa salarial i les discriminacions de les dones evidents en les dades quantitatives, malgrat ser una empresa pública, les dades ara mateix les hem d’actualitzar perquè ja són del 2015. En tot aquest temps no hem millorat ni tampoc s’ha trencat cap sostre de vidre amb la promoció de les dones. Encara que no tenim el Pla d’igualtat, estem contentes del que hem estat aconseguint com a CGT en tota la llarga i duríssima negociació.

Quines demandes urgents teniu?

P: Aconseguir un Pla d’igualtat real, en la pràctica, de la vida dins i fora de la empresa. Demanar a l’empresa una veritable manera de conciliar la vida laboral i familiar. Acabar amb la discriminació salarial i laboral de les dones, amb el sostre de vidre que no ens permet treballar amb igualtat de condicions només pel simple fet de ser dones. I aconseguir, d’una vegada per totes, una major conciliació de la vida laboral amb la vida familiar.

Aquest 8M Vaga de consumir, també de consumir espectacles

“Fer despesa pública de manera preventiva és una inversió per la població

2 de març de 20206 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Redacció Catalunya

Aquest mes de març entrevistem a la Maribel, treballadora tècnica en cures auxiliars d’infermeria. Entrem a l’hospital on ràpid es fan evidents les conseqüències de les retallades: grans cues d’usuàries, falta de recursos per atendre’ls… La sanitat és un dels sectors que més ha patit les retallades per part de la Generalitat i del Govern. Afegit a la privatització que s’està duent a terme al sector sanitari, on cada vegada s’estan externalitzant més serveis deixant sense recursos al sector sanitari públic. Elles, com altres companyes, representen a un dels col·lectius més feminitzats de l’economia i, a més, dels més precaritzats, sobretot pel que fa a les condicions laborals de les dones. Els seus horaris, on no existeixen festius, caps de setmana, nits, etc. dificulten encara més la conciliació de la vida laboral i familiar.
Llegeix més

Parlem amb el Miguel Ángel Campillay, membre de l’assemblea autoconvocada Chile Despertó Barcelona

10 de febrer de 202029 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Redacció Catalunya

Hola Miguel,

Per començar, ens agradaria saber quina és la situació actual a Xile, i quins són els elements que s’han donat per a què hi hagi hagut un esclat social d’aquesta magnitud.

Des del 18 d’octubre hi ha protestes a les ciutats de tot el país, en les que hi hem vist a dones, homes, joves, nenes, nens; als pobles originaris; a estudiants i professionals; a persones grans; a sindicats de treballadores i treballadors; a organitzacions de professionals; és un moviment social ampli, heterogeni i transversal, proper a organitzacions de base i distanciat de partits polítics.

Com a resposta, tenim una repressió i violència policial espantosa. El primer que va fer el president Piñera va ser declarar la guerra al poble mobilitzat instaurant un estat d’emergència que va posar als militars a reprimir les protestes, fets que no passaven des de la dictadura de Pinochet. Això va ser l’inici de la violència i el descontrol de las forces de l’ordre. Human Rights Watch, Amnistia Internacional i la ONU han evidenciat que a Xile es reprimeix la protesta a través de la violació de drets humans. És molt fàcil trobar vídeos de pallisses, trets al cos o atropellaments, que mostren l’ús abusiu de la força per part de Carabineros de Xile. Hi ha també testimonis verificats de violència sexual. A les nenes, adolescents i dones se les despulla, se n’abusa o directament se les viola com a forma de repressió. També hi ha el cas d’un jove al que van violar penetrant-lo amb un bastó policial. D’aquí ve que el col·lectiu Las Tesis, en la performance que s’ha globalitzat, parla d’ ‘un violador en tu camino’, en referència al lema de Carabineros ‘un amigo en tu camino’. A més a més, tenim el rècord mundial de pèrdues oculars per trets per part de la policia, a més a més de dues persones que han perdut completament la visió. També, s’ha evidenciat la presència de químics corrosius a l’aigua que la policia fa servir per llençar des dels camions d’aigua. La policia xilena crema, tortura, viola i mata sota la justificació de restituir l’ordre.

A més a més el govern – amb només un 6% d’aprovació – ha intentat criminalitzar les mobilitzacions i instaurar lleis que restringeixen les llibertats de manifestants, legalitzant mecanismes propis d’una dictadura. També ha donat suport a la violència de Carabineros. La classe política s’ha mostrat incapaç de canalitzar les demandes dels manifestants i ha quedat completament deslegitimada.

També s’ha iniciat un procès constituent, que obri la possibilitat de trencar el jou de la constitució de Pinochet. Tan mateix, aquesta demanda s’ha desvirtuat amb acords que no consideren la participació directa del poble. Hem vist també que la dreta ha iniciat una campanya en contra del procès constituent, carregada d’arguments en una suposada defensa de la pàtria i dels xilens, quan en realitat el que defensen es un model econòmic i social que beneficia als privilegiats de sempre. Aquesta campanya ha encoratjat l’aparició de grups violents reaccionaris que han atacat llocs que commemoren a les víctimes de la dictadura, i que han amenaçat i agredit a activistes i dirigents socials. De tot això també és fàcil trobar evidències a les xarxes socials.

Despertem de tenir por a trencar la falsa imatge de tranquil·litat i benestar

Per últim, en el que crec és en la gran victòria de les mobilitzacions, tenim processos de recuperació del teixit social i de politització de la ciutadania. Assemblees territorials, cordons populars, discussió política com un fet quotidià, són coses amb les que la dictadura va arrasar, que el model xilè va aprofundir. Valors com l’emprenedoria, la individualitat o la competència van ser naturalitzats, i les i els xilens els han aconseguit subvertir en aquests mesos de mobilitzacions.

Sobre les causes, és molt aviat per saber-ho. L’èxit econòmic xilè és fals, la riquesa l’acumulen molt pocs, i hi ha una majoria que no té gairebé res. La justícia social, el dret a la salut, a l’habitatge o a l’educació són absents. Un model on el món polític està al servei dels poders econòmics col·ludits i evasors d’impostos, que fixen els preus o que contaminen i enverinen territoris, sense que en pateixin cap conseqüència. En aquest context, l’augment de 30 pesos xilens en la tarifa del metro de Santiago, que va generar protestes que van ser reprimides violentament en la setmana prèvia al 18 de octubre, va ser la gota que va fer vessar el got.

A les manifestacions són habituals frases com ‘no son 30 pesos, son 30 años’, o ‘nos quitaron tanto que nos quitaron el miedo’. A diferència de les mobilitzacions anteriors, amb demandes específiques, aquesta protesta està en contra de tot el sistema neoliberal promotor de desigualtats i abusos que fins ara s’havien normalitzat a Xile. D’aquí ve la idea de ‘Chile Despertó’: despertem d’una normalitat violenta, que afavoreix a molt pocs. Despertem d’un estat de queixa que ens conduïa a fer alguna cosa en contra del sistema. Despertem de tenir por a trencar la falsa imatge de tranquil·litat i benestar. Despertem de la idea que no existeix cap possibilitat de viure d’una altra manera.

Arran d’aquest esclat social sorgeix el vostre col·lectiu, com us esteu organitzant i quins són els vostres propòsits?

Com Assemblea Autoconvocada Chile Despertó Barcelona, hem treballat per donar visibilitat a les violacions de Drets Humans i els crims del Govern de Sebastián Piñera i de Carabineros davant de la comunitat internacional. També hem obert espais de participació política per a les xilenes i xilens que estan aquí, replicant els cabildos i la consulta ciutadana que van fer a Xile.

Aquests propòsits orienten la nostra organització en dos fronts. D’una banda, hem dut a terme diverses accions a Catalunya, principalment a Barcelona. Hem marxat pels carrers de la ciutat, ens hem manifestat davant del consolat xilè de la ciutat, hem fet intervencions a punts turístics rellevants. D’altra banda, estem coordinats amb altres assemblees a Xile i a altres països, amb les quals hem realitzat accions conjuntes per propiciar reunions amb organismes internacionals, representants polítics i actors rellevants.

Ara mateix estem en un procès de redefinició dels nostres objectius. La situació a Xile va canviant i ens exigeix convertir-nos en una assemblea amb propòsits que es puguin anar adaptant a les necessitats del moviment social xilè. Estem treballant en això.

Manteniu algun contacte amb col·lectius socials a Xile? I a nivell de l’Amèrica Llatina?

Sí, hem anat avançant cap a la vinculació amb col·lectius, assemblees i organitzacions de base al nord, al centre i al sud de Xile, que estan treballant per transformar el nostre país perquè esdevingui un lloc on, com diem, la dignitat es faci costum. Això ens ha permès estar molt al dia del que succeeix i seguirem treballant en aprofundir aquests vincles.

En l’àmbit dels nostres pobles germans, hem participat en assemblees amb companyes i companys provinents de diversos països, com Bolívia, Brasil, Colòmbia, Hondures, Equador, Uruguai. Un dels nostres objectius és la feina conjunta, ja que el que veiem darrere dels esclats socials en els territoris és, fonamentalment, el mateix que a Xile: desigualtat social, extractivisme, vexacions als pobles originaris. És l’ordre neoliberal i neocolonial que ubica als nostres països com un recurs explotable i, als seus habitants com a persones que, o són servils als poders econòmics, o se’ls esclafa a través de la violència i el terrorisme d’Estat. Jo mateix he vist la semblança en el relat: democràcies al servei dels poders econòmics, drets socials privatitzats i l’ordre per sobre de la vida humana.

Hem vist que us vau mobilitzar per la cimera de la COP25 d’aquest desembre passat, cimera que a priori s’hauria d’haver realitzat a Santiago però que es va traslladar a Madrid a causa de les mobilitzacions que s’estan produint a Xile. Quines accions vau realitzar a la cimera?

El que vam fer a la COP25 va ser una altra de les nostres accions organitzades amb assemblees de xilenes i xilens a Europa. Vam fer diverses coses, de les que destaco quatre activitats. Primer, la nostra participació a la marxa del 6 de desembre, on vam prendre els carrers de Madrid en el bloc llatinoamericà, juntament amb els pobles originaris i amb les companyes i companys de nacions germanes. Si bé la marxa tenia a veure amb el canvi climàtic, crec que vam poder fer visible el que passa a Xile, especialment si considerem que allà tenim el model neoliberal més ‘pur’, el que té devastadores conseqüències socials i mediambientals. Vam poder pujar a l’escenari amb un manifest escrit per xilenes i xilens de diverses ciutats. D’això hi ha diversos vídeos circulant. En segon lloc, vam ser part de la Cimera Social pel Clima, amb una activitat de debat i reflexió al voltant de la idea que la Justícia Social i la Justícia Climàtica van de la mà. A més a més, vam poder fer la primera assemblea de xilenes i xilens en territori estranger, que ens va permetre definir una agenda que estem desenvolupant. I, per últim, vam retre un homenatge a les persones assassinades per l’Estat xilè des del 18 d’octubre, en un sector de la UCM. Va ser bastant intens, molt positiu per a nosaltres, més enllà del paperot que va fer Xile, específicament la ministra Schmidt, en el rol de la presidència de la COP25. També vam denunciar el govern espanyol per donar suport al govern xilè tot i els crims que s’estan cometent a Xile. I bé, com a part de les nostres accions coordinades com a xarxa de xilens i xilenes residents a l’estat espanyol, ens reunim coordinadament a Barcelona, Madrid, Saragossa i Granada per expressar el nostre rebuig a l’anunci que el President de Xile, Sebastián Piñera, va fer sobre l’assessoria que rebran les forces policials del país per part de la UIP (Unitat d’Intervenció Policial espanyola), per millorar la capacitat operativa del seus mecanismes de control de l’ordre públic. És impresentable que amb els antecedents que té Piñera com a violador dels drets humans, l’estat espanyol en sigui còmplice.

Què podem fer des de Catalunya per donar suport a la lluita del poble xilè?

És una pregunta difícil perquè el poble català està en la seva pròpia disputa política. Idealment, més enllà del que està passant a Xile, seria important que en qualsevol territori europeu es faci una reflexió sobre els privilegis dels que gaudeixen en detriment del Sud Global. He estat en converses amb persones d’aquí i s’han sorprès quan comencem a explicar-los que allà estan el Santander, el BBVA o Endesa. O que empreses espanyoles són propietàries de l’aigua i de les carreteres. L’aposta per un sistema diferent passa en bona part per la consciència que poden desenvolupar aquells que estan en posició de privilegi.

Crec que és important que s’informin, participin i difonguin. Per fer això són importants les nostres xarxes socials. El nostre perfil a Facebook i a Instagram és @chiledespertobcn. A twitter, @chiledespertobc. Així difonem informació sobre el que passa a Xile, que vosaltres podeu conèixer i ajudar-nos a fer més visible per a les persones en territori català, espanyol o europeu. També són els canals de les nostres activitats futures, les que sempre definim com obertes per a qui vulgui sumar-s’hi. Crec que vosaltres sou fonamentals per superar el setge informatiu. Pensa que, a diferència de Veneçuela, el grau de cobertura que han donat a Xile ha estat mínim, gairebé inexistent a nivell de mitjans de comunicació tradicionals. Entenem que poden haver-hi interessos en això, ja que la inestabilitat a Xile genera inestabilitat als poders econòmics espanyols, com dèiem abans. Fer tot això més visible afavorirà que el govern xilè es vegi pressionat i que els manifestants es sentin recolzats per la comunitat internacional.