Aquesta pandèmia està generant, desgraciadament, molts obituaris. Habitualment són notícies que ens posen tristes les que ens arriben. Però no sempre pensem que és tan injusta la vida amb qui mor. Avui ha mort un torturador confés i no penedit. Confés perquè centenars de persones han atestat sobre les tortures que van rebre a les mans de la policia franquista i sota la direcció d’aquest pistoler, per això el seu sobrenom de “Billy el Niño”.
S’ha anat un ser gris i mediocre però molt violent, que es
va dedicar com a activitat professional a torturar als qui intentaven perforar
el règim franquista després de més de tres dècades de dictadura. S’ha anat
algú, que com s’ha demostrat en l’actualitat, estava protegit per l’Estat pels
“bons serveis” realitzats. D’aquí les medalles que engreixaven el seu ego i la
seva pensió de funcionari de les forces repressives. Per això, ni amb un Govern
“progressista” en el qual es troben declarats enemics la impunitat franquista,
ha estat públic l’expedient d’or d’aquest criminal ni retirades les medalles que
va aconseguir per torturar.
“ni amb un Govern “progressista” ha estat públic l’expedient d’or d’aquest criminal”
Avui és un dia molt trist per a la justícia. S’ha mort un imputat en un procés de drets humans sense haver-se realitzat una recerca correcta sobre els delictes comesos per González Pacheco i altres, per les traves que ha posat el mateix sistema judicial i el govern. I així, les querelles interposades contra ell també moren en decaure la responsabilitat penal. Però no així les causes contra el franquisme que mantenen vives les víctimes. Primer, perquè l’estratègia de persecució als antifranquistes no se li va ocórrer a Antonio González Pacheco, per molt sàdic i malalt que estigués. Les tortures infligides a les persones que militaven en agrupacions i associacions contra la dictadura i per la llibertat estaven ordenades pel sistema repressiu del règim franquista en un pla sistemàtic i organitzat per a afeblir l’oposició al cabdill. Així, juntament amb Pacheco (que ha estat el més conegut pel seu exhibicionisme natural), hi ha més policies denunciats en les querelles presentades en els Jutjats de Plaza de Castella.
Per això, no poden acabar els processos oberts en els quals Billy el Niño sigui un dels acusats. I, a més, les víctimes de les tortures i els qui els donem suport en aquesta lluita no pararem fins que es faci Justícia i es declarin delictes d’Estat aquelles tortures comeses per a blindar el règim del dictador. Malgrat les seves pallisses, les idees dels qui van lluitar contra Franco no s’han vist ressentides sinó que han estat enfortides, i amb la comunitat reeixida amb la Querella Argentina la xarxa s’ha fet més extensa.
CGT només lamenta que hagi estat el Coronavirus i no els
tribunals els que hagin fet justícia amb la vida d’aquest lamentable subjecte
que gaudia produint dolor físic i psíquic en les seves víctimes, i que mai ha
mostrat el menor penediment pels crims comesos. Però el més indignant és la
impunitat que continuen gaudint personatges com González Pacheco.
Arreu del territori han proliferat les xarxes de suport per a fer front a la crisi generada per la pandèmia de la Covid19. Avui, parlem amb membres de la Xarxa de Suport de Nou Barris. La Joanna Ruiz i l’Albert Villacampa, veïns del barri de Porta i membres de l’Associació de Veïnes i Veïns i del Grup de Dones Portenyes, i l’Esther Ardit, veïna de La Guineueta (Nou Barris), sòcia del Casal Popular 3 Voltes Rebel i afiliada a CGT Transports, també participa de la Xarxa de Teixidores de Nou Barris.
Bon dia. Expliqueu-nos com i quan van sorgir les xarxes de
suport a Nou Barris i quina va ser la vostra motivació personal per engegar el
projecte.
Albert: Podem dir que
les Xarxes de Suport al Districte neixen amb l’objectiu de donar resposta a les
necessitats més quotidianes derivades de la crisi de la COVID-19. Les primeres
Xarxes apareixen a l’inici de la declaració de l’Estat d’Alarma de la mà
d’algunes entitats. Poc a poc entitats i veïnes d’altres barris van identificar
les mateixes problemàtiques i la necessitat d’organització va ser evident.
Llavors es van anar compartint recursos ja existents entre les diferents veïnes
i entitats (formularis, cartells, processos, contactes, et.c) i, això, ha
facilitat l’impuls de 9 xarxes als 13 barris del districte de 9B,
interconnectades a partir d’estructures de coordinació telemàtiques.
Esther: La motivació personal crec que és la mateixa en totes nosaltres: el saber que teixint xarxes comunitàries és com podem arribar a donar respostes immediates a les necessitats de les persones que el sistema no contempla o arriba massa tard.
Com heu organitzat la xarxa? (procés de coordinació de
voluntaris, recollida de les necessitats i resposta a les demandes)
Joanna: No podem dir
que totes les Xarxes funcionem igual, però segurament tenim procediments
similars. Tant a la Xarxa de Porta com a la del Casal Popular es van generar
uns formularis i un compte de mail, des d’on s’han recollit les demandes i la
informació de les veïnes que volen aportar el seu temps solidàriament. Per tal
de gestionar i informar al voluntariat s’han generat grups de Whatsapp i/o
Telegram. Els casos més urgents que arriben es gestionen en coordinació amb
serveis especialitzats, com Serves Socials i el CAP. Quan entra una demanda
normalment es busca una voluntària que visqui a prop i li derivem el cas. De
cada cas es fa seguiment per confirmar que s’ha pogut resoldre la necessitat.
Esther: En el cas del
grup de Teixidores de Nou Barris, la finalitat, ara per ara, és fer mascaretes
d’ús no sanitari i ens hem organitzat via grup de Whatsapp amb un enllaç que
hem fet córrer per xarxes. Tenim un petit grup de coordinació i en
col·laboració amb les voluntàries de les altres xarxes de suport fem la recollida i entrega del material a les
cosidores, tot i que també es coordinen entre elles en funció de la proximitat.
Al principi la prioritat era aconseguir roba per poder cosir i tot era
mitjançant roba de cotó que teníem les del grup o s’aconseguia entre el veïnatge. Fins ara hem intentat cobrir els serveis del barri més
urgents i també vam fer una entrega de 800 mascaretes per pacients a l’Hospital
de Sant Pau, que ens ho va demanar. Hem de dir també que vam rebre una donació
d’unes 300 mascaretes hidròfugues d’una empresa tèxtil de Sevilla i una donació
de material hidròfug per part de l’ANC per fer 1500 mascaretes. L’objectiu és poder
fer-les arribar al major nombre de veïnes de
Nou Barris que encara no en tenen, per exemple
repartint-ne als Mercats i ara també ens n’han demanat del Banc
d’aliments de Porta per donar-ne a les seves usuàries.
En el cas de la Xarxa de Suport 3 Voltes Rebel, us en
parlaré jo una mica perquè em sembla important fer-ho i perquè dues de les
persones que la van engegar i que havien de fer aquesta entrevista, per les
circumstàncies excepcionals que estem vivint no han tingut temps de fer-la, com
són en Carles Miró i en Jordi Gutiérrez.
La Xarxa sorgeix des de persones del mateix Casal i
alhora que funciona com a xarxa de suport per a les veïnes que ho necessiten,
també fa de centre logístic de Nou Barris, per exemple a l’hora de fer
donacions grans de mascaretes o com a lloc on centralitzar la recollida d’àpats
preparats per diferents restaurants que després venen a recollir les entitats
que ho fan arribar a les persones que ho necessiten.
Una altra iniciativa molt important és que va gestionar la creació d’una Caixa de Solidaritat a disposició de totes les xarxes de suport de Nou Barris per cobrir les necessitats arran la crisi de la Covid-19, mitjançant un compte corrent on poder fer donacions.
Quin és el perfil de les persones voluntàries? I de les
demandants? Quines són les demandes més habituals?
Albert: Entre les
voluntàries segurament identifiquem diversos perfils i diferents actituds.
Trobem persones d’entitats, veïnes a títol individual, mestres, personal
sanitari, jubilades, etc.; algunes més actives als espais de coordinació i
d’altres esperant de forma latent a rebre una necessitat que gestionar. El
perfil de les demandes, així de qui demanda, també és divers; tot i que predominen
les gestions de demandes de famílies i gent gran. Algunes demandes habituals
estan relacionades amb fer la compra o anar a buscar medicaments a la farmàcia.
Entre les demandes de les persones més vulnerables trobem recurrentment
necessitats vinculades a l’alimentació i l’habitatge.
Esther: En el cas de
les Teixidores, hem de dir que totes les que cusen són dones a títol individual, la majoria d’edat avançada amb moltes ganes d’ajudar i sentir-se útils. El què
també constata l’assignació de
rols de gènere en la vida quotidiana.
Com heu arribat a les persones que no tenen accés a les
xarxes socials? Us heu coordinat amb altres xarxes, entitats o comerços del
barri?
Joanna: Des del primer
moment vam saber que l’activitat de la Xarxa no podia estar desconnectada de la
tasca que fan altres agents del nostre entorn. Per això hem generat sistemes de
detecció i derivació de necessitats amb el comerç de proximitat i les
farmàcies, així com amb els Serveis Socials i el CAP. Evidentment la xarxa
veïnal a la que tenen accés les entitats també facilita que la informació
arribi a la gent, a banda dels cartells i la publicitat a les Xarxes Socials.
Com s’ha dit anteriorment, la interacció entre les Xarxes també ha fet possible
el seu creixement i desenvolupament.
Esther: Tot i que el confinament fa que tota aquesta tasca de coordinació i servei comunitari no sigui gens fàcil.
Quin impacte creus que ha tingut la xarxa al barri?
Albert: la primera resposta del veïnat va ser molt ràpida, a l’alçada de la situació. A Porta en poc temps vam arribar a les 100 voluntàries per exemple. Tot i que les Xarxes segurament no arribem a cobrir la majoria de necessitats, i que el seu funcionament a distància és complex de gestionar, el despertar d’aquesta solidaritat i la ràpida resposta organitzativa ja és un triomf de les classes populars i, per tant, podem dir que la conjuntura ha tingut un impacte positiu en la (re)politització d’alguns temes entre el veïnat i les entitats. Aquest context s’havia d’aprofitar.
“a Porta en poc temps vam arribar a les 100 voluntàries”
Esther: Estic d’acord
amb l’Albert. En el cas de la Xarxa de Teixidores hi ha unes 40 cosidores que
alhora estan fent vincles i teixint xarxa fora del grup arran de la seva activitat i això sempre és positiu.
D’altra banda les xarxes també
fem d’altaveu de denúncia, per exemple
quan es va aixecar el confinament i la gent havia de tornar a treballar
i Nou Barris, sent el territori on hi ha més infectats de Barcelona, no teníem
punts de repartiment a les parades de Metro. Cosa que vam aconseguir que es
rectifiqués al dia següent.
Més enllà de les evidents parts positives, creus que
aquestes xarxes tenen algun aspecte negatiu?
Joanna: Evidentment
tot aquest procés té zones més obscures. El Districte no està posant gaires
facilitats i molts serveis/farmàcies estan treballant amb altres projectes de
voluntariat (Creu Roja, per exemple), fet que dificulta la derivació de casos a
les Xarxes Veïnals. També, no tothom s’està implicant de la mateixa manera i no
sempre és compartida la detecció de les limitacions implícites a l’Estat. El
debat constant per justificar iniciatives que esdevenen una evidència desgasta,
sobretot quan la resposta ha de ser ràpida.
Sabeu si des de les institucions s’ha desenvolupat algun projecte similar? Què en penseu?
Albert: Igual, igual segur que
no. Però hi ha coses que s’han reproduït des de la institució, o simplement ja
existien. Per exemple, el projecte Radars ja comptava amb una xarxa de persones
que estaven alerta de la gent gran que viu aïllada. També sabem que, amb les
hores lliures de tècnics que no fan res a l’Ajuntament, s’ha creat una Xarxa de
voluntàries que ajuden a desenvolupar tasques dels Serveis Socials als barris.
Com sempre… treballant comunitàriament.
Els Districtes podrien estar més atents a què passa al seu voltant i
reforçar el seu paper comunitari oferint més suport a les Xarxes.
A nivell polític i social, quina creieu que és la
repercussió de les xarxes? Creieu que tenen futur més enllà d’aquesta crisi?
Joanna: Com es
comentava abans, pot ser un bon moment perquè les esquerres espavilin ara que
s’està posant a l’agenda popular el debat sobre les evidències i contradiccions
del sistema que ha fet més visible aquesta nova crisi. Les Xarxes són petits
nodes d’autoorganització que ens permeten treballar un discurs de transformació.
L’objectiu, doncs, és generar espais de resistència des d’on consolidar
pràctiques comunitàries basades en la solidaritat.
Per últim, molt probablement hi ha alguna pregunta que us
agradaria que us haguéssim fet i no se’ns ha acudit. Feu la vosaltres mateixos
i contesteu amb llibertat.
Esther: Jo més que una pregunta voldria fer constar que aquesta entrevista l’hem fet tres persones però que hi ha molta gent darrera les xarxes de suport i encara en necessitem més.
Parlem amb Jose Luís Pérez, conegut com a Bibi per molta gent. El Bibi és un històric i incombustible del sindicat. Afiliat i militant del sindicat del metall de l’Anoia, Secretari d’Organització de la Federació Comarcal i militant actiu de la Federació del Metall de Catalunya, ens explica com s’està vivint la situació a la Conca d’Òdena i a les empreses del sector del metall.
Com viu aquesta situació el sector metal·lúrgic a
Catalunya?
Davant d’aquesta situació inèdita d’emergència sanitària, les treballadores i els treballadors de les empreses del sector metal·lúrgic ens trobem en diferents escenaris respecte a les mesures aprovades, però si podem dir que totes elles coincideixen, d’una o altre forma, en carregar directament contra la classe obrera. La majoria d’aquestes mesures són preses per la patronal: per exemple els ERTEs per causes de força major, que deixen sense la possibilitat de negociació a les seccions sindicals a les empreses. En aquesta situació la CGT recorre al seu ADN principal: l’Acció Directa com a arma de defensa per protegir els interessos de les plantilles. Per desgràcia, un cop que es reprengui l’activitat a les plantes de producció, apareixeran conflictes derivats de la flexibilitat que han introduït de forma sistemàtica, per recuperar la producció no realitzada, augmentant les jornades i els ritmes de treball en un futur immediat.
Tu ets d’Igualada. Com s’està vivint això a la Conca d’Òdena?
Des que
la Generalitat de Catalunya va bloquejar les entrades i sortides a la població
i va implantar el confinament de la Conca les empreses amb feines no essencials
van aturar l’activitat durant els dies posteriors al 12 de març. Algunes
empreses es van negar a fer-ho, i fins i tot sense tenir en compte la utilització
dels equips de protecció individual (EPIs), ni altres mesures d’aïllament i
desinfecció. En aquesta situació, l’actuació de les delegades i delegats de CGT
va ser determinant per paralitzar l’activitat mitjançant l’aplicació de
l’article 21. La gran majoria de les empreses del metall de la Conca d’Òdena
han suspès els contractes de les treballadores i treballadors per causa de força major. La comarca registra
1.426 ERTEs, 26 EREs, i aquestes mesures afecten a 9.000 mil persones de
l’Anoia.
Suposem que és un escenari que genera inquietuds… Quina
és la situació actual en aquesta zona?
El
confinament perimetral a la fase 2 ha provocat indignació i desesperació a més
de 10.000 famílies sense saber, durant pràcticament un mes, qui es faria càrrec
de la situació econòmica.
I la gent que viu o treballa fora de la
zona confinada?
El fet
de viure en qualsevol dels quatre municipis i treballar fora ha provocat un
conflicte entre l’administració municipal i el govern central per no atendre
aquesta situació tant agònica per moltes famílies. A dia d’avui queda per
resoldre la situació del col·lectiu de treballadores i treballadors que viuen
fora de la Conca d’Òdena i presten serveis a empreses de sectors o serveis
essencials. Nosaltres considerem que les mesures són insuficients i arriben
tard. Un cop aprovat el RD el passat dimarts dia 7 d’abril, que reconeix el
dret a la baixa laboral, apareix el vergonyós col·lapse burocràtic. Aquesta
situació també vulnera drets fonamentals. La desprotecció dels autònoms és més
que evident, ja que no poden deixar de pagar impostos i tributs i a la vegada
no poden mantenir l’activitat econòmica.
Quines són les inquietuds que tenen les treballadores davant
l’imminent arrencada productiva?
El
sentir generalitzat de la classe obrera és un de indignació i frustració cap el
govern central i el català. Aquest últim encotillat i buidat de respostes
contra la decisió de la represa de l’activitat econòmica, continuant immersos
en l’estat d’alarma. La gent té inseguretat en referència a les mesures que van
aplicar les empreses per evitar contagis. La població obrera exigeix a les
empreses els PRC (test de COVID-19) per realitzar les jornades laborals amb més
seguretat sanitària a les plantes productives.
El passat dia 10 de març es va retre un petit homenatge a la memòria de Salvador Seguí, al lloc on va ser assassinat el mateix dia de l’any 1923. Recordant la figura del Noi del sucre i la seva empremta en el moviment anarcosindicalista i la CNT cal ressaltar la capacitat organitzativa i de lideratge d’aquell home que va dedicar tota la seva vida a la emancipació de la classe obrera.
Seguí, nascut el 14 d’abril de 1886 a Tornabous (Lleida) va
passar la seva infantessa al barri xino (ara el Raval), bastió de la classe
treballadora, en unes condicions miserables. De ben jove ja va implicar-se en
la lluita dels treballadors i va mostrar les seves dots d’orador i polemista.
Encara que va anar poc temps a l’escola, era un gran lector i acudia amb
freqüència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i a la Biblioteca Arús, on va entrar
en contacte amb el pensament anarquista. El Noi del Sucre fou autodidacta com
tants d’altres líders sindicals, com el pensament àcrata responia al seu propi
temperament, va acceptar de bon grat els postulats anarquistes.
L’any 1908, Seguí ja s’havia incorporat als grups anarquistes que actuaven dintre de Solidaritat Obrera participant en totes les accions importants de l’organització. El 3 de juliol de 1909 va intervenir en la constitució de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona. Cal tenir present que en aquell moment l’anarcosindicalisme era encara un moviment minoritari, frenat per les discussions doctrinals i una rèmora d’individus contraris a qualsevol tipus d’organització i molt influenciats per l’anarquisme individualista.
Els anys 1910 i 1911 Salvador Seguí, que ja ha passat de la vintena d’anys s’incorpora de ple a les tasques directives del moviment obrer català. Aquets dos anys van ser decisius pel proletariat: els dirigents obrers, seguint el ritme que s’havien marcat amb Solidaritat Obrera i desprès de l’amarga experiència de la Setmana Tràgica i el procés de Montjuic, van constituir primer la Confederació Regional del Treball el 1910 i, l’any següent, la Confederació Nacional del Treball.
Aquests joves formen part de la generació que eren infants a finals
del segle XIX i que s’havien incorporat a la lluita proletària amb un nou
impuls i amb un nou sentiment. El seu propòsit era crear noves tàctiques de
lluita i d’organització. Un dels capdavanters d’aquesta nova generació va ser
el Noi del Sucre. Allò que havia de canviar la trajectòria del proletariat fou
la transformació de la Solidaritat Obrera a la CNT, moment en que la burgesia
catalana s’estava transformant a causa, principalment, de la guerra europea de
1914-1918. Els obrers catalans troben una nova eina de lluita, d’acció i de
projecció amb el seu nou sindicalisme en un moment en que era possible
pressionar la burgesia que vivia una eufòria econòmica i una urgent necessitat
de producció. La burgesia catalana davant de la possibilitat de guanys
immediats va atendre algunes demandes reivindicatives del proletariat, fet que
va donar força i prestigi al nou sindicat.
Amb la constitució de la CNT l’anarquisme va deixar de ser
només una actitud personal o una acció de tipus individual per esdevenir una
força orgànica i trobava el camí per esdevenir una gran organització al servei
de la classe obrera. Del 30 d’octubre a l’1 de novembre de 1910 es celebrà el Congrés
constitutiu de la CRT de Catalunya, al qual hi havia representades 96 unions
sindicals i 43 adhesions d’altres societats. S’hi va decidir que, donat el cas,
la vaga general hauria de ser revolucionària i fou elegit secretari general
Josep Negre. En aquest Congrés es van posar les bases del sindicalisme
revolucionari, el mitjà per poder assolir el comunisme llibertari.
L’any 1918, durant els dies 28 de juny al 1 de juliol, va tenir lloc al’Ateneu racionalista del carrer Vallespir, a Sants, el Congrés de la CNT que havia de donar una empenta definitiva a l’organització sindical. Es van tractar diversos temes com l’acció directa, l’apoliticisme del anarcosindicalisme o l’educació dels obrers, però l’acord més important que es va prendre i que va originar més debat va ser la creació del Sindicat Únic o d’indústria. Laproposta de Seguí, va ser la implantació del sindicat únic com a mitjà més eficaç per a poder respondre al moment històric actual i fer prevaldre la personalitat del proletariat davant la burgesia, en acabar la guerra.
“per a Seguí, anarquisme i sindicalisme eren dos elements complementaris (…) l’un és l’esperit i l’altre la matèria”
Pocs mesos desprès la prova de foc del nou sistema
organitzatiu es faria realitat amb la vaga de la Canadenca (Riegos y Fuerzas
del Ebro), que tindria el seu origen en un conflicte menor entre 8 empleats
d’oficines de la companyia als qui l’empresa havia decidit reduir el sou amb
l’excusa de que deixaven de ser temporals i passaven a fixos. El 5 de febrer de
1919, els empleats es declararen en vaga i plantejaren a la direcció el seu
dret a sindicar-se. El conflicte es va estendre fins a arribar a esdevenir una
vaga general que paralitzà Barcelona i moltes poblacions del voltant, doncs la
indústria, mancada d’energia, va deixar de funcionar. Desprès de 44 dies de
vaga es va arribar a un acord que va ser ratificat per mes de 20.000 obrers que
assistiren al míting de Les Arenes, on s’havia de aprovar en assemblea de
treballadors l’acord al que s’havia arribat amb les autoritats i amb l’empresa.
Per a Seguí, anarquisme i sindicalisme eren dos elements complementaris,
el sindicalisme és l’orientació econòmica i la plasmació real dels principis
anarquistes, l’un és l’esperit i l’altre la matèria. No s’entén l’un sense
l’altre i es necessiten mútuament. L’anarquisme sense sindicalisme és pura
especulació filosòfica i el sindicalisme sense anarquisme es nomes organització
sense ànima, vida sense objectius.
Als temps actuals, en que el capitalisme mostra la seva
faceta mes salvatge, hem de reprendre el pensament de Seguí, que no ha perdut
la seva vigència, i tenir clar que l’objectiu de l’acció sindical i social ha
de ser la emancipació de classe i l’enderroc de l’estructura capitalista.
Felip Cortiella i Ferrer va néixer el 9 de novembre de1871 a Barcelona, al carrer Sant Jeroni, 36 (actual Rambla del Raval). A l’inici dels noranta es traslladà a Madrid on va connectar amb les associacions llibertàries. El 1894 retornà a Barcelona instal·lant-se aleshores amb la seva dona al carrer Viladomat, 15. Cortiella fou tipògraf de professió, naturista d’afició, agitador cultural, poeta, narrador, conferenciant i un destacat promotor del teatre anarquista, que va tenir la seva època daurada entre l’Exposició Universal de Barcelona i la Setmana Tràgica. Com a tipògraf va treballar de caixista a La Publicidad i, el 1897, a la revista modernista L’Avenç, que va irradiar-li una gran influència en el seu tarannà de defensor de la llengua catalana.
Cortiella fou autodidacta, la lectura de Déu i l’Estat de Bakunin i la influència
del seu germà Josep el van encarrilar cap a les idees llibertàries. Va
freqüentar l’Ateneu Obrer Barcelonès on es va aficionar al teatre i va
participar a les activitats culturals de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Va ser
fundador de la Societat Tipògrafa “La Solidària” que es va adherir el 1910 a la
CNT. El 1895 va fundar la Companyia Lliure de Declamació estrenant obres
d’Ibsen, Mirbeau, Peius Gener, Teresa Claramunt, Louise Michel i Pietro Gori.
La seva agitació teatral la va portar als teatres, ateneus i centres socials. Escriví
articles a les revistes Teatre Social i
Ciencia Social. Les seves
conferències tenien força ressò com la pronunciada al Teatre Lara (Poblesec)
“El teatro y el arte dramático de nuestro tiempo” i la que va fer a l’Ateneu
Enciclopèdic Popular “Irradiacions. De la simplicitat del cor i elevació moral
i intel·lectual com a més alta creació i fruïció de la bellesa”, que foren
publicades.
La seva tasca dramàtica la va continuar el 1904 al Centre
Fraternal de Cultura i dos anys més tard fundà l’Agrupació Vetllades Avenir,
societat teatral que va tenir un gran èxit entre el públic barceloní de caire
proletari. Els principals col·laboradors teatrals de Cortiella foren Leopold
Bonafulla, Josep Masgomeri, Joan Usón, Joanet Sallent, Joan Llunes, Albà Rosell
i la companyia dels germans Enric i Miquel Guitart. També fundà els periòdics Avenir i Tramontana (1907) tots dos en català.
Vetllades Avenir publicava edicions barates de les obres teatrals que representaven. El teatre social d’ideologia anarquista va servir per difondre la cultura, la moral i l’ètica àcrata entre les classes populars. Les Vetllades Avenir realitzaven una mena de teatre-fòrum, els assistents rebien un butlletí on es parlava de l’obra que anaven a veure. Tota representació venia precedida d’una breu conferència amb el tema de l’obra a representar i una breu biografia del seu autor. L’apassionament formava part d’aquests espectacles dramàtics on el públic aplaudia els obrers rebels i xiulava als patrons explotadors. La conscienciació a través del teatre era tan real que de vegades després d’una representació es convocava una manifestació espontània.
El teatre de la rosa de foc va comptar amb diversos
elencs, tant aficionats com professionals, per portar a escena obres de caire
social tant en castellà com en català, algunes d’elles traduïdes d’altres
llengües. A aquesta tasca de traducció van col·laborar gent com Pompeu Fabra,
Adrià Gual, Joan Pérez Jorba i Felip Cortiella. Tots ells van traduir obres
d’autors europeus: Henrik Ibsen, Octave Mirbeau, Gabriel Trarieux, Paul Herviu,
Lucien Descaves, Eugéne Brieux, Maurice Donnay, Gerhard Hauptmann…
Autors que la companyia Vetllades Avenir estrenaren als teatres barcelonins Español, Apolo, Lara, Lope de Vega, Circ Barcelonès, Olimpo, Novetats, Euterpe de Sabadell, etc. Les Vetllades Avenir i altres grups teatrals com Alba Social van posar en escena el millor d’Ibsen: Espectres, Quan despertarem entre els morts, Nora o la Casa de Nines, Els pilars de la societat, Un enemic del poble, Rosmersholm; així com Mirbeau: Els mals pastors i l’Epidèmia.
“Cortiella fou autodidacta, la lectura de Déu i l’Estat de Bakunin i la influència del seu germà Josep el van encarrilar cap a les idees llibertàries”
Felip Cortiella no solament va traduir i representar als
grans autors europeus, sinó que va escriure nombroses obres dramàtiques algunes
de les quals van ser estrenades amb gran èxit com El goig de viure, Els
artistes de la vida, Dolora, El
morenet, La brava joventut i Flametes
del gran amor. Cadascuna d’elles representa un tema moral de l’anarquisme:
la defensa de l’individu, l’amor lliure, l’emancipació humana, la regeneració
per l’anarquisme, el naturisme, l’amor a la cultura, la lluita contra
l’explotació, l’ètica llibertària. També escriví narracions com El plor de l’auba (1901) i poesia com Anarquines (1908). Un altre dels factors
promoguts per Cortiella és la defensa de la llengua catalana i més concretament
dins dels mitjans llibertaris catalans. Per a Cortiella era fonamental escriure
en català i per la mateixa idea fomentar la catalanització de l’anarquisme.
Malgrat això, no es considerava un nacionalista català
sinó un internacionalista que ho era des del seu país i la seva llengua. Les
Vetllades Avenir es van dissoldre l’any 1910, a partir d’aleshores Cortiella va
passar etapes de depressió i malaltia, malgrat això va continuar treballant de
tipògraf i escrivint per expandir la Idea emancipadora de l’anarquisme, però
l’època daurada del teatre anarquista ja havia passat.
El 1917 li van oferir ésser director de Solidaridad Obrera, Cortiella va
proposar que el diari sortís en català, hi hauria d’esperar trenta anys perquè
la CNT publiqués un diari en català Catalunya,
on abans de morir hi va arribar a publicar algun article. El 1918 havia
publicat la novel·la curta Els precursors
i el 1933 La vida gloriosa on
recollia articles, poemes i obres de teatre escrites entre 1918 i 1927.
Cortiella va deixar una gran part de la seva obra inèdita
que es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Separat de la seva primera dona
amb la que havia tingut dos fills, els seus darrers anys de vida els va viure
al carrer Taquígraf Garriga amb la seva nova companya amb la qual tingué un
fill. En aquest domicili va morir el 3 de juliol de 1937 essent enterrat al
cementiri de Les Corts. L’Ajuntament republicà de Barcelona va decidir aquell
mateix mes posar el seu nom al carrer dels Àngels.
