Orígens del 8 de març (2a part)

Equip Comunicació CGT Catalunya

Aquest article és la continuació del  que es va publicar al Catalunya el mes de març i on es va   es va presentar la 1a part.

PER QUÈ EL DIA VUIT?

Escriure sobre el 8 de març és fer memòria, molta memòria.

El cert és que els orígens del 8 de març són una clara concatenació de desitjos emancipadors de les dones obreres clarament enquadrats dins un context històric i revolucionari molt més ampli en que les dones, no només acompanyaven els homes, sinó que feien el seu propi camí, creaven el seu discurs i proclamaven les seves pròpies vagues generals i revolucions.

. … ELS DEBATS DE SEMPRE

Quin rastre podem seguir en el nostre cas sobre dones obreres que tinguessin la mirada del feminisme? Podem dir que a casa nostra no hi havia un seguiment d’aquest moviment de dones proletàries tant potent? Què passa amb el feminisme, més concretament, el feminisme de classe, el d’aquí, durant aquells temps?

Hem de ser conscients que per a explicar tot això ens caldria un dossier a part, però podem començar fent uns apunts en aquest espai. Aquí no va existir una corrent sufragista a imatge de la britànica o l’americana. Sí que hi havia dones com Concepción Arenal o Carme Karr i associacions femenines, que defensaven l’inexistent dret al vot de les dones, però no hi trobem dones encadenant-se a les portes dels parlaments o fent vagues de fam per a vindicar els drets civils.

La particularitat que trobem al nostre territori s’explica per diversos factors. Hi ha moltes diferències entre zones, tant a nivell català com a nivell de l’estat espanyol, o sigui, no vivien les mateixes circumstàncies les dones dels latifundis andalusos, que les de les petites comunitats agràries gallegues o les de la industrial Catalunya o els poblets pirinencs. Però el que crida més l’atenció són les discontinuïtats en les modernitzacions i evolucions, doncs hi ha molts passos endavant i enrere en poc espai de temps. A això s’hi sumà el fet que les modificacions legals de cara a la igualtat de les dones es feien des de la perspectiva de la necessitat de fer una revisió de les lleis vigents, no perquè es veiés la necessitat de plantejar la qüestió de la segregació de gènere en l’educació ni perquè hi hagués hagut una revolta o pressió social i feminista al respecte. Així, s’entén que les mentalitats no canviessin i que les millores legals encara tinguessin clàusules que insistissin, entre d’altres coses, en l’obediència al marit o al pare.

En un context de dictablandes i dictadures, on l’església catòlica tenia encara molt poder polític, econòmic, legal i social, no es podia donar el mateix context que, per exemple, a l’estat alemany. Però vol dir això que no hi havia un fort moviment de dones proletàries, anticapitalistes i feministes? Rotundament no.

És cert que, en els relats històrics generals, el primer amb el que ens topem és amb un feminisme de les dones de classes benestants que procura explicar a les dones de les classes treballadores que sortir al carrer a protagonitzar revoltes no és adequat per una noia. Provenien de les corrents tant regeneracionistes com catòliques, que apostaven, això sí, per acabar amb l’analfabetisme, sobretot el femení. El que passa és que de vegades no se sabia si es tractava de ser la perfecta esposa. Si bé hi havia un rebuig a l’educació d’adorn que rebien les joves de classe mitja i alta i a la nul·la que rebien les dones de classe obrera, no s’acceptava en la majoria dels cercles polítics que els dones poguessin ser agents actius dels canvis i revoltes socials. La força que estaven assolint la AIT i els sindicats fundats per dones anarquistes, sobretot a Barcelona, i el degoteig constant de dones afiliades, provocà que les dones que representaven el feminisme il·lustrat, com Dolors Monserdà, Francesca Bonnemaison, és a dir, les dones lligueres, apostessin per intentar adoctrinar les noies en la caritat i en l’ideal de dona catalana i catòlica mitjançant escoles femenines, obres de caritat, articles a la revista Feminal o fundant el seu propi sindicat conservador de l’agulla.

Per altra banda, les altres dones que protagonitzaren una dura batalla pel vot femení, les republicanes (Dolors Bargalló, Reis Bertral, Llibertat Picornell), estaven molt centrades en les dones de les classes mitjanes i d’aquests cercles sorgeixen iniciatives com el Club femení i d’Esports de Barcelona. De les corrents menys conservadores provenen Pardo Bazán, Concepción Arenal, Maria Cambrils o Berta Wilhemi.

Sabem que la majoria dels discursos i iniciatives es centraven en el vot i en l’educació, però  en la nostra memòria de treballadores i feministes, tenim pioneres, tenim dones de fàbrica, oradores (Guillermina Rojas, Belén Sárraga, Teresa Claramunt, Suceso Portales, Lucía Sánchez Saornil Kyralina, Lola Iturbe, Teresa Mañé, Amalia Domingo Soler, Ángeles López de Ayala, Amparo Poch… i totes les que oblidem, totes les anònimes) que mereixen un tractament a part i més profund, que ja el farem. Elles, precursores del feminisme de classe i fundadores de sindicats de dones i de Mujeres Libres, dotaren el moviment obrer d’un discurs i una pràctica diferents, pioneres i avançades al seu temps. No sabem si som realment conscients del nivell discursiu i pràctic de les dues Tereses, del que Teresa Mañé i Teresa Claramunt van suposar per les dones i per l’anarquisme. 

Si ens poguéssim allargar, podríem parlar de tots els moviments de dones antifeixistes durant els anys trenta, de totes les Loles Dinamiteras, de com la lluita pel vot no suposà una preferència perquè eren dones llibertàries i no creien en el sistema legal i civil nascut per i des de la burgesia, de com creien en l’autonomia de les organitzacions de dones, de com feien debats entre feminisme de la igualtat i de la diferència, etc.

Tornant enrere, com en el cas de les dones que van iniciar les celebracions del vuit de març, dibuixen la seva línia de revoltes i vagues protagonitzades i iniciades per dones ja des del segle XIX i que han quedat esborrades de la memòria; ara en recordem i enumerem només unes quantes:

Els esquadrons de dones barcelonines, armades amb piques, que el 1820 anaren a lluitar contra l’absolutisme.

El 1835, centenars de dones de Barcelona cremaren convents i assassinaren el representant de Madrid. Altres dones obreres cremaren la fàbrica El Vapor. Aquell mateix any, les autoritats publicaren un ban dient que les dones que participessin en protestes públiques serien titllades de dones públiques (putes). Però elles seguiren.

Durant el Bienni Progressista protagonitzaren protestes demanant pa i llibertat arreu. Els avalots i incendis que tingueren lloc a Castella foren per l’atur, l’augment dels preus dels aliments i la inflació.

L’any 1830, unes 3.000 cigarreres de Madrid abandonaren el seu lloc de treball i atacaren la fàbrica i el seu director, doncs les seves condicions de vida i de treball eren terribles.

Cap al 1870, ja hi havia 8.000 dones al Sindicat de Manufactures, 5.000 eren de la Federació Regional Española, que ja parlava de Revolució Social, anarquia i col·lectivisme. De la AIT ja hi havia llavors dos sectors de dones destacables a València i Palma i ja començava a tenir presència a Andalusia.

El 1891, les obreres de Barcelona ja s’organitzaven autònomament i per l’1 de maig feien assemblees massives amb representacions de tots els rams. Totes les oradores eren dones: camiseres, enquadernadores, sabateres, criades, sastres, obreres tèxtils… En assemblees prèvies, durant l’abril ja hi havia representats 47 grups diferents de treballadores, es parlava sobre anarquia i destacava Teresa Claramunt com a oradora coneguda. Amb una mostra de consciència feminista, s’organitzaren expressament només dones, per a evitar la incomoditat dels abusos i imposicions masculines. Seguint la influència de Claramunt, una de les més brillants anarquistes, entre 1905 i 1921, hi havia més dones vaguistes que homes.

El 1913, unes 13.000 obreres es declararen en vaga a Barcelona (vaga de la Constància) per demanar la jornada de nou hores, els torns de nit de vuit hores i augment de sou.

Durant la Primera Guerra Mundial traspassaren les demandes sindicals i obreres i obriren noves formes d’organització incloent a tota la comunitat: a Barcelona, Màlaga, Córdoba, Vigo, Madrid i Alacant passaren a l’acció directa i assaltaren centres de distribució d’aliments perquè escassejaven i eren molt cars. N’organitzaren la distribució a nivell local, al mateix temps que organitzaven la lluita sindical. I un llarg etcètera.

Esperant poder compartir moltes més informacions, relats i reflexions, i també posar en comú la història de les dones treballadores.

Els hi devem a elles, … i sobretot  a les àvies i les rebesàvies de les nostres àvies…

Dones llibertàries i Dones de CGT Catalunya

Anna Gabriel: “Les treballadores necessitem espais propis d’organització”

Equip Comunicació CGT Catalunya

Aquest mes d’abril parlem amb la nostra companya Anna Gabriel, exiliada a Suïssa des del febrer de 2018. Afiliada al sindicat d’Activitats Diverses de Sallent, l’Anna ha estat també delegada sindical per la CGT a la UAB durant anys. El seu exili, motivat per l’onada repressiva de l’Estat Espanyol durant el 2017 i 2018 no ha impedit que l’Anna continuï afiliada a la CGT ni tampoc, que desisteixi del seu esperit rebel i solidari. Parlem amb ella sobre l’exili, el sindicalisme i la repressió.

  • Bon dia Anna, primer de tot, no voldríem començar l’entrevista sense preguntar-te com estàs.

Estic bé. Tot i haver marxat de casa i haver hagut de començar de zero, en poc temps he aconseguit tenir una feina l’àmbit sindical, tenir les necessitats bàsiques cobertes, i tenir un espai de militància, de relacions i d’amistat que m’omple. De vegades dic que el meu exili és com un exili de base, ja que visc de forma molt similar a com vivia allà: treballant i militant. Igual que allà, cada dia intento ser conscient dels privilegis que tinc en relació a molta d’altra gent, i intento conèixer persones que fan de la seva vida un gest permanent de coherència i lluita per un altre món possible.

  • Un any fora de casa, lluny dels teus… com es viu aquest procés a nivell personal?

Jo crec que quan emprens el camí de l’exili ho fas convençuda. Jo hi havia pensat molt, ho havia pogut compartir i tenia clar que li donava un sentit polític i col·lectiu. No marxava tenint en compte la meva circumstància, sinó que marxava per posar-me al servei de la denúncia col·lectiva: ja feia setmanes que els Jordis eren a la presó i s’augurava que la repressió, lluny d’aturar-se, seguiria. Recordo que ens despertàvem cada dia amb els mitjans avançant sentències i l’extrema dreta seguia amb les seves amenaces i la seva impunitat.

Una amiga que també va passar per l’exili em deia que l’exili és com situació de normalitat excepcional: intentes construir-te una vida plena i acostar-te a la persona que eres. Però sempre hi ha un punt d’excepcionalitat i de raresa. Intentes no oblidar i no fer oblidar el motiu pel qual ets aquí, i reiterar l’excepcionalitat de la situació. Però alhora, l’excepcionalitat esdevé normal, perquè ja és quotidiana.

Hi ha molta literatura d’exili, jo no ho sabré descriure millor del que ho han fet d’altres persones. Però és obvi que en l’origen de la decisió no hi ha la llibertat, sinó unes circumstàncies que et desborden.

Aquest és el punt en comú que tens amb xilenes, argentines, kurdes o colombianes. Ningú ha marxat de casa seva com qui marxa a fer un Erasmus. I alhora, tothom intenta preservar la decisió de marxar com un exercici de llibertat que sigui embrió de la llibertat col·lectiva que es vol construir.

  • En aquestes circumstàncies, suposem que es fa difícil mantenir alguns vincles, tant a nivell polític com personal…

És evident. Jo no puc militar on ho feia abans, no faig torns a l’Ateneu Rocaus de Sallent ni torns de barra a la Fumera, la millor festa major dels Països Catalans, per cert. No estic a les assemblees. No tinc la família a prop, ni els amics de sempre. Tota la meva realitat ha canviat. Sóc en un país que no coneixia, en un context polític i social diferent al d’allà. Visc en una llengua que no és cap de les meves dues llengües maternes. Per tant els vincles que vols i pots mantenir han de superar kilòmetres de distància i una impossibilitat física evident. No és senzill, és clar. Hi ha vincles que perds, i d’altres que intentes mantenir, però que més aviat, redefineixes.

Jo no veig a la meva mare cada dia, com faria si visqués a Sallent. Tothom que vulgui veure’m ha d’agafar un avió, un cotxe, o un tren. I fer hores de viatge. Les converses sobre política, amb algunes persones amb les que jo podia parlar de política quotidianament, es condensen en el cap de setmana que em venen a veure. És quan intentem encapsular tot el que hem deixat de compartir en el darrer any… Veus i vius des de la distància moments en els quals tu formaries part del que succeeix. I sempre penses que si una companya et necessita, no hi podràs ser.

No em queixo. Sóc realista i no vull amagar la duresa de determinats moments. Però alhora, també vull transmetre que les internacionalistes tenim una mena de passaport que ens apropa a les militants d’arreu, més enllà de fronteres i dificultats. I que l’experiència, m’apropa molt més a moltes d’altres persones que han passat per aquí, malgrat la distància temporal i les diferències històriques.

  • Perquè tu, has crescut en un entorn on la memòria històrica obrera de les mines i el tèxtil es difonia oralment i en primera persona. Des dels records transmesos d’un besavi cremant els diners a la plaça de Sallent davant la imminència del comunisme llibertari, una àvia que et cantava ‘Hijo del Pueblo’ o la militància comunista de la teva mare. Era inevitable en aquest context que acabessis organitzada en un sindicat anarcosindicalista o va haver algun fet o procés que et va decidir a fer el pas?

Suposo que no era inevitable, perquè si totes les besnétes o netes de militants de la CNT dels anys 30 militessin en l’anarcosindicalisme tindríem tota una altra situació, veritat? Jo sempre dic que he tingut un privilegi de família, malgrat haver passat també per moltes dificultats i patir també les conseqüències de les trencadisses de les migracions econòmiques. Però sí, he tingut una escola de valors a casa, de sentiment de justícia profund, de lleialtat de classe, de generositat obrera i de militància de base, discreta, però convençuda.

No vaig haver de fer, per tant, cap pas. Només sentir que jo volia poder assemblar-me a tots ells i elles, els de casa. La meva història és com la de tantíssima altra gent d’aquest país.

  • Has hagut d’exiliar-te a un altre país degut a la repressió, però mantens la teva organització sindical dins la CGT. Quina ha estat la motivació per fer-ho?

La veritat és que ara sóc també militant d’un altre sindicat, aquí, com ho sóc d’un altre partit polític. Però segueixo sent afiliada a la CGT, a Endavant, a la CUP o a la Barraqueta i a l’Ateneu Rocaus. Segueixo sent subscriptora de la Directa i de Tigre de Paper. No vull deixar de ser el que era. I agraeixo que em permeteu que segueixi sent així. Agraeixo, moltíssim, que sapiguem desbordar la repressió de l’estat amb els petits gestos, i alguns gestos, ho permeten, com el fet de seguir formant part de la CGT.

  • Havies estat delegada sindical per CGT a la UAB en els moments durs de les retallades del govern Mas, amb increments de taxes pels estudiants, acomiadaments de professorat, precarització, etc. La lluita de la secció ha provocat ser reprimits, tant indirectament en forma d’acomiadaments selectius, com amb peticions penals dins del macroprocés conegut com ‘Som 27 i més’. Com has viscut aquests anys i amb quins moments de la lluita sindical et quedes?

La feina a la secció de la CGT de la UAB va ser una escola. Tot i estar sindicada des de sempre, no havia trobat cap secció de la CGT a les feines que havia tingut. Arribar a la UAB i trobar-me la secció que existia em va permetre treballar i implicar-me en un àmbit en el que hi ha moltíssima feina per fer. Vaig trobar-hi moltes companyes i vaig poder formar part de comitès de vaga i sumar-me a mobilitzacions en un context brutal de retallades. Retinc molts moments d’assemblees, de converses de cigarreta abans d’entrar-hi i de vagues. I també el moment en què arriba la denúncia a les companyes del cas 27 i més.

Hi ha litigis que s’apunten estratègics, que tenen valor no només per les persones que els pateixen, sinó que tens la sensació que hi ha raó d’Estat. I des del primer moment vaig tenir clar que el cas del 27 i més era estratègic: hi ha en joc el dret i la llibertat de la comunitat universitària a manifestar-se, a fer rodes de premsa o a organitzar-se per denunciar unes retallades que posen en perill que la classe treballadora hi pugui accedir.

L’exili té costos, i un d’ells és no poder ser al costat de totes les companyes, entre elles l’Ermen Gassiot, un professor assenyalat i represaliat únicament pel seu compromís pels drets de treballadores i estudiants.

  • Com veus la CGT en aquests moments i, de forma general, les perspectives dels mètodes anarcosindicalistes com a alternativa al fracàs de la concertació sindical per oferir respostes a l’empobriment generalitzat de la nostra classe?

Sempre he cregut que les treballadores necessitem espais propis d’organització, autònoms i que no necessitin intermediaris en clau d’interlocució o negociació. Li diuen concertació i no ho és, sinó que és renúncia. Tanmateix, sense treballadores conscients i organitzades, el nostre model sindical troba aviat els seus límits. Així que és moment de seguir insistint a peu de carrer, de fàbrica, de lloc de treball, a pobles i barris, que cap dret dels aconseguits és per sempre, i que no hi ha motiu per deixar d’organitzar-nos i de lluitar.

  • Com valores que des d’entitats transversals en quant a classe s’intervingui en els processos d’organització o decisió de les treballadores? Ens referim per exemple a les darreres eleccions sindicals del sector públic.

Sí, n’he pogut discutir amb algunes companyes, i la veritat és que el primer que em surt de dir és que, malgrat que qualsevol actor pot recolzar una o altra opció sindical, em sembla injust que no es recolzi opcions sindicals que s’han distingit clarament per la defensa dels drets de la classe treballadora, que han estat actores també en la denúncia de la vulneració de pèrdua de drets civils i polítics. No crec que estiguem en un moment de replegar-nos, sinó tot el contrari, de treure el millor de nosaltres mateixes per teixir xarxes fortes.

En aquest sentit, em sembla que per intervenir en el món sindical o sociolaboral calen algunes prevencions importants i una visió de molt més llarg abast: d’entrada, el respecte més absolut per l’autoorganització i l’autonomia de la classe treballadora i dels seus processos de debat, de decisió i de lluita; i més concretament, un coneixement de les seves reivindicacions i necessitats. Però més enllà d’això, em sembla que cal tenir en compte la necessitat de teixir aliances molt més àmplies, també amb aquells sindicats que, malgrat no ser independentistes, s’han mullat, i molt, en la lluita per l’exercici concret del dret a l’autodeterminació i en la lluita contra la repressió.

  • La repressió està prenent un paper cada cop més notori en els conflictes socials i polítics a l’estat espanyol. El teu exili és una prova, però també ho són les detencions, multes, etc. a activistes socials i sindicals. Com interpretes aquesta deriva? Què penses que es podria fer des del sindicalisme?

Són moments, com n’hi ha hagut d’altres, de cercar en la base dels valors del sindicalisme, i trobar-hi l’ajuda mútua, les caixes de resistència i la solidaritat antirepressiva. Nosaltres hem de ser allà on hi hagi gent represaliada, i intentar que allà on siguem, estenguem la necessitat de la lluita sindical. Ens distingeix la generositat, i no és tant pensar si l’altre faria el mateix si em passés a mi. Es tracta de fer el que creiem que s’ajusta als valors que defensem. Malgrat que pugui ser difícil a vegades, hem de mirar d’estar presents en totes les lluites contra la repressió política, social i sindical. Això sí, ser-hi reforçant alhora la lluita de la classe treballadora, la seva organització i la seva autonomia. Ser-hi, sense deixar de ser nosaltres mateixes.

  • Ara fa un any i poc que estàs exiliada a Suïssa. Suposo que les diferències entre el món laboral i sindical d’allà i les d’aquí seran enormes…

Enormes. La història del moviment obrer suís i com configura el món de les relacions en el treball, és força únic. Partim d’una cultura tripartida, de diàleg i concertació, producte de la força que té el capitalisme suïs, que sovint s’imposa a les fórmules clàssiques de lluita de la classe treballadora, que malgrat tot subsisteixen.

No hi ha salari mínim i el salari mig, que ronda els 7000 francs, és especialment irrellevant en un país amb fortíssimes desigualtats. Som en un país molt industrialitzat, en sectors amb poca competència mundial, amb un sector financer potentíssim i amb la ràtio de multinacionals per habitant més alta del món. És evident que les fórmules sindicals, en aquest context, són absolutament diferents. No hi ha un percentatge d’afiliació sindical especialment alt, però és més alt que a l’Estat espanyol.

El crisol cultural de les afiliades és d’una riquesa molt extraordinària, i és habitual, per exemple, fer assemblees en tres idiomes simultàniament. Cal tenir en compte que el percentatge de treballadores d’origen estranger és força més alt que a casa nostra i desenes de milers venen cada dia a treballar des dels països fronterers.

Hi ha un acord marc amb la UE, amb unes mesures d’acompanyament, que han permès que la lliure circulació de persones s’acompanyés d’unes mesures de protecció salarial que han estat claus perquè augmenti el percentatge de treballadores i treballadores que es troba sota una certa protecció. Aquest acord marc actualment es troba en discussió, amb fortes pressions per desmantellar aquestes mesures d’acompanyament i la forma com es resolgui, serà clau pel futur immediat de la classe treballadora d’aquest país.

  • Com es viu la vaga general feminista des de l’exili?

Ja em va passar l’any passat pel 8 de març, i enguany; mentre jo em manifestava pels carrers de Ginebra, mirava el mòbil per veure si m’arribaven missatges de com estava anant pels carrers de Barcelona o València. I m’emociona. I llavors guardo el mòbil i torno a immergir-me en la manifestació de Ginebra. Però l’emoció continua. I les ganes de ser amb les meves, augmenten exponencialment.

  • Tens prevista una data de tornada?

No hi ha data de restitució dels drets civils i polítics a l’Estat espanyol. La denúncia de les vulneracions, segueix tenint sentit. De moment, per tant, no tinc data de tornada.

  • Per cert, t’arriba el Catalunya? Què en penses de la revista? Critica’ns.

La revista em segueix arribant a casa, a Sallent, i ma mare, quan ve, les porta. Em sembla, si em permeteu, que ens falten dones al consell de redacció i això ens hauria de fer pensar algunes coses importants. Però a banda, em sembla que la perseverança en seguir publicant el Catalunya és una de les millores herències que tenim. No sempre ha estat fàcil i no se m’escapen les tensions que sovint hi ha hagut al voltant de la publicació. Em sembla extraordinari, repeteixo, que segueixi sent una realitat, i convido a les afiliades que encara no la rebin o la llegeixin, a que ho facin, i que la difonguin.

  • Si et sembla, pots adreçar unes paraules a les companyes i companys de la CGT de Catalunya.

Us he de dir que tinc ganes de fer una carta a les afiliades de la CGT, perquè sovint les penso, perquè tenia ganes de fer-vos arribar que malgrat tinguem moltes companyes que no siguin independentistes ni partidàries de lluites que van més enllà de la classe treballadora, crec que no podem oblidar que la defensa del dret a l’autodeterminació no pot ser viscut com un atac als interessos de classe o de gènere. Per moltes, va estretament lligat, per això el defensem. Però més enllà d’això, i sobretot, penso en donar ànims i força a totes i cadascuna de les que fan una forma de vida de la seva militància als seus llocs de treball i més enllà. A totes vosaltres, una abraçada infinita!

Te la tornem. I esperem que puguis tornar aviat a casa.

Catalunya 208 (abril 2019)

Equip Comunicació CGT Catalunya

Catalunya 208 (abril 2019)

– EDITORIAL: QÜESTIÓ D’ESTAT

– TEMA DEL MES: Orígens del 8 de Març (2 part)

– SINDICAL: Perquè el metro fa vaga?

Eleccions sindicals

L’afectació de l’acció sindical

I l’ANC va tocar el xiulet

Notícies sindicals

– OPINIÓ: Reflexions sobre diversos acords del Congrés de la CGT de Catalunya

La GOLOSS TRUDA al “procés” I

– EL DOCUMENT: Treball de cures, l’omissió que sosté la vida

– L’ENTREVISTA: Anna Gabriel: “Les treballadores necessitem espais propis d’organització, autònoms i que no necessitin intermediaris en clau d’interlocució o negociació”

– SOCIAL: Acceptarem el “Tú calla”? Revertim la repressió

Altsasu o com desmuntar el relat de l’odi

La xarxa de l’extrema dreta catalana gravita cap a Vox

– LES NOSTRES VEUS LLIBERTÀRIES: Dones llibertàries – La necessitat de treballar plegades com a grups de dones

– INTERNACIONAL: Comunitats indígenes i camperoles colombianes
bloquegen les principals vies del país per la defensa de la vida

Comunicat de suport al professorat del Marroc

– DINAMITA DE CERVELL: L’escola Freinet de Barcelona durant la guerra civil

Melcior Niubó

– AL TINTER: Vanessa, assessora dietètica, massatge esportiu i acupuntura: “El pacient hauria de ser crític amb el tractament que li ofereixen”

Descarregar en format PDF

La revolta de les dones

Equip Comunicació CGT Catalunya

Eines contra la violència de gènere en el context educatiu

La construcció d’un projecte educatiu d’igualtat ha de contemplar el desenvolupament, en tots els nivells educatius, de procediments i actituds per l’educació inclusiva, integradora i participativa. la qual cosa compren des del minut zero la planificació d’una estratègia per l’eradicació de la discriminació per gènere.

Com identificar i detectar problemes de gènere en l’àmbit educatiu?

Hem de saber transmetre el problema social que suposa la xacra global de la violència sexista contra les dones, definida com a autèntica pandèmia mundial sexista (ONU, Declaració sobre l’Eliminació de la Violència contra la Dona, 20-12-1993). Actualment ja disposem de prou estudis com per poder analitzar el fenomen d’una forma global, i els diversos organismes encarregats de recollir les dades ofereixen xifres esgarrifoses, només per recordar algunes: 1 de cada 3 dones ha patit violència de gènere al llarg de la seva vida (35% de dones del món), 230 milions de nenes menors de 15 anys han estat forçades al matrimoni, 133 milions de  dones han patit mutilacions genitals i 600 mil són víctimes del tràfic de persones (el 71%, 1 de cada 3, són menors) principalment per explotació sexual (3 de cada 4). A Europa 62 milions de dones han patit maltractaments (el 33%) tenint present que només es denuncien un 33% de les agressions. A Espanya només es denuncien un 16% de les agressions, per aquest motiu hem d’aprendre a interpretar dels dades estadístiques partint de la base que la dona maltractada en el nostre entorn més pròxim se sent sola, aïllada, incompresa, humiliada i desprotegida amb raó, atès que només s’arriben a condemna un 22% dels delictes (només 2 de cada 10 denuncies per maltractament). La qual cosa evidencia que el sistema judicial no està sent efectiu per combatre la violència de gènere.

Cal ajudar a reconèixer i rebutjar els diversos tipus de violència de gènere (segons classificació del Consell d’Europa):

–Violència física (agressions corporals com empentes, cops, atacs amb armes, mossegades, cremades, estrangulacions, mutilacions, etc.);

–Violència sexual (qualsevol activitat sexual no consentida); 

–Violència psicològica (múltiples modalitats d’agressió intel·lectual o moral, com amenaces, aïllament, menyspreu, intimidació i insults en públic, etc.);

–Violència econòmica (desigualtat en l’accés als recursos compartits com negar l’accés als diners, impedir l’accés a un lloc de treball, a l’educació, etc.);

–Violència social (l’agressor limita els contactes socials i familiars de la seva parella, aïllant-la del seu entorn i limitant així un suport social);

–Violència estructural (contra els drets bàsics de les persones, amb obstacles fermament arrelats i que es reprodueixen diàriament en el teixit social, com  les relacions de poder que generen i legitimen la desigualtat, i el sostre de vidre per a les dones);

–Violència espiritual (consisteix en obligar a acceptar o erosionar el sistema de creences cultural o religiós d’un altre, a través del ridícul o del càstig).

Cal ajudar a identificar les situacions sexistes quotidianes, amb l’eliminació dels prejudicis, i sensibilitzar l’alumnat davant qualsevol tipus de discriminació o maltractament. La violència de gènere es produeix de forma esglaonada que sovint comença amb comentaris i menyspreu i que com a últim esglaó pot portar a l’assassinat. En aquest recorregut, cal fer especial atenció en  el fet que hi ha un nivell perillós de tolerància entre la joventut en tres àmbits: a la gelosia, el caràcter dominant de l’home i alguns comportaments i conductes basades en el control de la parella (Observatori Regional de la Violència de Gènere). Cal assenyalar aquests comportaments i visualitzar el fort impacte físic i emocional que provoquen en la dona. Per això, és de vital importància i una necessitat social de transmetre valors d’igualtat entre els/les adolescents perquè puguin afrontar i rebutjar situacions de violència o de postures abusives amb respostes de tolerància zero, i reconstruir el model saludable de relacions de parella.

Cal reforçar d’una manera positiva la diversitat, la interculturalitat i el paper femení, detectant i ajudant a suprimir els estereotips i rols de gènere. En aquest sentit haurem de ser part productiva i complementar els continguts amb les aportacions, les personalitats i els valors femenins que sovint han estat silenciats als materials didàctics o apareixen de forma únicament testimonial en els llibres de text. Ser part activa en el procés, que també vol dir fer arribar les nostres queixes i demandes als sectors públics i de producció editorial implicats.

També en la detecció i gestió de les violències de gènere juga un paper fonamental l’acció tutorial. En aquest sentit haurem de col·laborar en la difusió dels protocols d’actuació corresponents en tots els àmbits educatius, com a part integral transversal dels currículums i, sí es dóna el cas, exigir la formació necessària.

Quines són les lleis de protecció integral davant la violència de gènere?

La Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, és la primera que inclou la perspectiva de gènere per analitzar el problema social incorporant el fet cultural com a causant del fenomen: discriminació manifesta que es reflecteix socialment en situacions desiguals i una relació de poder exercida pels homes sobre les dones, de manera que són les parelles amb les quals estan o han estat vinculades per llaços afectius, les quals exerceixen aquest domini sobre elles. Situa l’acte de violència basat en el gènere aquell que tingui possibilitats de tenir com a conseqüència qualsevol perjudici o patiment de la salut física, sexual o psicològica de la dona, incloent amenaces d’aquests actes, coerció o privacions arbitràries de la seva llibertat tant si es produeix en la vida pública com privada.

Aquesta Llei estableix fins i objectius diferenciats per a cadascuna de les etapes educatives: des de l‘educació infantil fins a les universitats. És important recordar que la Llei té un caràcter global, i destaca la importància de la sensibilització social i de la seva conscienciació i corresponsabilitat en la lluita contra aquesta xacra.

La llei busca per tant la implicació de la societat (sensibilització) per eradicar la violència contra les dones, informar les víctimes dels seus drets i dels instruments previstos per a la seva protecció, i aconseguir un rebuig social cap als maltractadors. Es tracta d’un pas més, sens dubte, en la normativa legal contra la violència de gènere que n’amplia la definició i estableix mesures preventives. A més, estableix i garanteix, a les dones que són o han estat víctimes de violència de gènere, una sèrie de drets laborals i de Seguretat Social, amb la finalitat que puguin conciliar les seves obligacions laborals amb les seves necessitats de protecció i recuperació integral.

Una particularitat de la Llei de protecció integral contra la violència de gènere que la fa singular i sense precedents és que dóna una resposta global a la violència que s’exerceix sobre les dones. L’àmbit de la Llei recull tant aspectes preventius com educatius, socials, assistencials i d’atenció posterior a les víctimes, així com la normativa civil que assenyala l’àmbit de la família o de la convivència on principalment es duen a terme els maltractaments. De la mateixa manera, detalla la resposta penal que ha de recaure sobre qualsevol manifestació violenta regulada per la Llei.

La Llei amplia l’atenció immediata a les afectades i incrementa el suport laboral i econòmic a les víctimes, que tindran prioritat per accedir a un habitatge protegit o una residència pública de gent gran, en el cas de les dones d’edat avançada.

Llei orgànica 3/2007 de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, que desenvolupa en els seus articles continguts i indicacions cap al sistema educatiu en matèria d‘igualtat.

Resultat d'imatges de feminisme a l'aula

En l’àmbit educatiu

Article 4. Principis i valors del sistema educatiu.

1. El sistema educatiu espanyol inclourà entre les seves finalitats la formació en el respecte dels drets i llibertats fonamentals, així com l’exercici de la tolerància i de la llibertat dins dels principis democràtics de convivència. Igualment, el sistema educatiu espanyol inclourà, dins dels seus principis de qualitat, l’eliminació dels obstacles que dificulten la plena igualtat entre homes i dones i la formació per a la prevenció de conflictes i per a la resolució pacífica d’aquests.

2. L’Educació Infantil contribuirà a desenvolupar en la infantesa l’aprenentatge en la resolució pacífica de conflictes.

3. L’Educació Primària contribuirà a desenvolupar en l’alumnat la capacitat per adquirir habilitats en la resolució pacífica de conflictes i per comprendre i respectar la igualtat entre sexes.

4. L’Educació Secundària Obligatòriacontribuirà a desenvolupar en l’alumnat la capacitat per relacionar-se amb els altres de forma pacífica i per conèixer, valorar i respectar la igualtat d’oportunitats d’homes i dones.

5. El Batxillerat i la Formació Professionalcontribuiran a desenvolupar en l’alumnat la capacitat per consolidar la seva maduresa personal, social i moral, que els permeti actuar de forma responsable i autònoma i per analitzar i valorar críticament les desigualtats de sexe i fomentar la igualtat real i efectiva entre homes i dones.

6. L’Ensenyament per a les persones adultes inclourà entre els seus objectius desenvolupar activitats en la resolució pacífica de conflictes i fomentar el respecte a la dignitat de les persones i a la igualtat entre homes i dones.

7. Les Universitats inclouran i fomentaran en tots els àmbits acadèmics la formació, docència i investigació en igualtat de gènere i no discriminació de forma transversal.

Article 5. Escolarització immediata en cas de violència de gènere.

Les Administracions competents hauran de preveure l’escolarització immediata dels fills que es vegin afectats per un canvi de residència derivada d’actes de violència de gènere.

Article 6. Foment de la igualtat.

A fi de garantir l’efectiva igualtat entre homes i dones, les Administracions educatives vetllaran perquè a tots els materials educatius s’eliminin els estereotips sexistes o discriminatoris i perquè fomentin l’igual valor d’homes i dones.

Article 7. Formació inicial i permanent del professorat.

Les Administracions educatives adoptaran les mesures necessàries perquè en els plans de formació inicial i permanent del professorat s’inclogui una formació específica en matèria d’igualtat, a fi d’assegurar que adquireixen els coneixements i les tècniques necessàries que els habilitin per a:

a) L’educació en el respecte dels drets i llibertats fonamentals i de la igualtat entre homes i dones i a l’exercici de la tolerància i de la llibertat dins dels principis democràtics de convivència.

b) L’educació en la prevenció de conflictes i en la resolució pacífica dels mateixos, en tots els àmbits de la vida personal, familiar i social.

c) La detecció precoç de la violència en l’àmbit familiar, especialment sobre la dona i els fills i filles.

d) El foment d’actituds encaminades a l’exercici dels mateixos drets i obligacions per part de dones i homes, tant en l’àmbit públic com privat, i la corresponsabilitat entre els mateixos en l’àmbit domèstic.

Article 8. Participació en els Consells Escolars.

S’adoptaran les mesures precises per assegurar que els Consells Escolars impulsin l’adopció de mesures educatives que fomentin la igualtat real i efectiva entre homes i dones. Amb la mateixa finalitat, en el Consell Escolar de l’Estat s’assegurarà la representació de l’Institut de la Dona i de les organitzacions que defensin els interessos de les dones, amb implantació a tot el territori nacional.

Article 9. Actuació de la inspecció educativa.

Els serveis d’inspecció educativa vetllaran pel compliment i aplicació dels principis i valors recollits en aquest capítol en el sistema educatiu destinats a fomentar la igualtat real entre dones i homes.

Art. 23. L’educació per a la igualtat de dones i homes.

El sistema educatiu inclourà entre les seves finalitats l’educació en el respecte dels drets i llibertats fonamentals i en la igualtat de drets i oportunitats entre dones i homes.

Art. 24. Integració del principi d’igualtat en la política d’educació.

Les Administracions educatives garantiran un igual dret a l’educació de dones i homes a través de la integració activa, en els objectius i en les actuacions educatives, del principi d’igualtat de tracte, evitant que, per comportaments sexistes o pels estereotips socials associats, es produeixin desigualtats entre dones i homes. L’eliminació i el rebuig dels comportaments i continguts sexistes i estereotips que suposin discriminació entre dones i homes, amb una especial atenció als llibres de text i materials educatius.

Art. 25. La igualtat en l’àmbit de l’educació superior.

En l’àmbit de l’educació superior, les Administracions públiques en l’exercici de les seves respectives competències fomentaran l’ensenyament i la investigació sobre el significat i abast de la igualtat entre dones i homes.

En conclusió, cal intervenir, no passar per alt, denunciar i advertir totes les actuacions incorrectes, desiguals, injustes i discriminatòries que han gaudit de total impunitat i d’una permissivitat que les ha reforçades. Hem d’establir un nivell de tolerància zero cap a tot el que vulneri els marges de la simetria entre sexes, cap a qualsevol comportament sexista. La tolerància d’aquestes manifestacions afavoreix i dóna força al discurs sexista, al pensament misogin, al comportament autoritari. Hem d’educar per aprendre a detectar aquests senyals d’alarma, aquests símbols masclistes, i desterrar de les pissarres, dels passadissos, de les televisions, de les xarxes socials, del carrer, i d’arreu, els gestos de dominació o d’autoritat sexistes, i que poden desembocar en violència de gènere.

Aquest ha de ser l’any d’eradicació de la violència de gènere i perquè això passi la pressió social és essencial. S’ha de trencar el silenci, hem d’exigir que es compleixin les lleis per acabar amb la impunitat, s’han de demanar responsabilitats polítiques per ineficàcia i incompliment de mesures pressupostàries i de formació del personal que intervé en els processos de violència de gènere, i s’han d’assenyalar tots els agents implicats -inclosos els jutges i les jutgesses- que ni escolten ni donen  protecció a les víctimes.

Perquè ningú ho farà per nosaltres: Empoderament femení!

Sonya Torres. Afiliada a CGT Ensenyament.

#emPRENYADES amb el departament d’Educació

Equip Comunicació CGT Catalunya

Que el departament d’Educació aplica polítiques que institucionalitzen la discriminació laboral per raó de gènere és un tema poc conegut. Hi ha l’errònia percepció que les condicions de les treballadores de l’administració són justes atès que és aquest l’organisme que hauria de garantir l’equitat i el compliment de la llei d’igualtat efectiva de dones i homes.

Hi ha dos factors que han afavorit l’existència d’aquesta desigualtat. D’una banda, les retallades, que s’han acarnissat amb el pressupost destinat a educació; de l’altra, l’aprovació de la llei d’educació de Catalunya (LEC) i el posterior desplegament del Decret de Plantilles.

La dificultat de posar dades a aquest fet ve agreujada perquè, en molts casos, es tracta d’una discriminació indirecta. Per exemple, a priori, el redactat de la llei 5/2012 d’acompanyament de pressupostos, que deroga el dret de reducció 1/3 de jornada per cura d’un infant mantenint el 100% del salari, es podria desvincular de la desigualtat de gènere, ja que pot afectar qualsevol dels dos progenitors. En realitat,  aquesta mesura posada en  context es tradueix en una afectació econòmica a les mestres i professores, que com a dones, assumim principalment les tasques de cures.

Era previsible que l’aprovació de la LEC i del consegüent decret de plantilles obrís la porta a una conculcació institucionalitzada dels drets laborals dels i les treballadores docents. Si fem una anàlisi en clau de gènere, podem concloure que aquest desplegament normatiu s’ha traduït en una penalització flagrant de la maternitat. L’aprovació del Decret de Plantilles va obrir la porta de forma explícita i implícita, a l’exclusió per motius de gènere. No fa gaire que el Tribunal de Justícia va condemnar el propi Departament d’Educació per una possible vulneració dels drets fonamentals d’una professora interina que havia denunciat la no renovació arbitrària del seu nomenament per a continuar en el lloc de treball que havia estat ocupant durant vuit anys consecutius. La sentència recollia l’existència d’una sèrie d’irregularitats en el procediment seguit i expressava la sospita que el veritable motiu de la no renovació del contracte podia haver estat el fet que la docent havia gaudir recentment del permís de maternitat.

Tot i la contundència de la resolució, el Departament d’Educació no ha pres cap mesura per acabar amb aquestes pràctiques abusives, afins al despotisme empresarial, que lesionen de manera arbitrària els interessos del col·lectiu del personal docent més vulnerable.

L’atac més recent contra el dret a la maternitat es va donar el juny del 2017, quan el Govern va aprovar una resolució que permet l’acomiadament encobert de mestres i professores interines durant el període de permís de maternitat. Així, una dona docent interina que obtingui una adjudicació de treball en uns serveis territorials diferents del que havia tingut el curs anterior es queda sense vinculació laboral amb el departament fins a la seva incorporació després del període de maternitat. És a dir, a les mestres i professores que estan en aquesta situació se les acomiada i se les exclou de sou i de permís.

Durant els últims anys, les reivindicacions en l’àmbit de l’ensenyament han posat el focus en les millores del sistema educatiu, i han deixat al marge les demandes relacionades amb l’empitjorament de les condicions laborals. El 2018, vam viure i participar en  la primera vaga general feminista al nostre territori, el 2019 hi tornarem. Seria un bon moment per forçar la retirada d’aquestes polítiques de contractació per part d’un departament d’Ensenyament que alhora ha permès, tal com s’ha demostrat a l’Escola Viaró, que les escoles de l’Opus Dei excloguin les dones de la possibilitat de ser contractades, sense que fins ara tinguem coneixement que s’hagin pres mesures per evitar-ho.

Marta Minguella. Delegada sindical de CGT Ensenyament.