Amiant al Metro de Barcelona

La CGT denuncia la perillositat, tant per usuàries com per treballadores, de la presència d’amiant a les línies de metro de Barcelona.

Secció sindical CGT Metro
@CGTmetroBCN

L’alarma comença a sonar en el moment en què es fa públic als mitjans de comunicació que al Metro de Madrid es troben diversos trens de la sèrie 2000 i 5000 amb presència d’amiant a la pintura bituminosa (pintura que envolta l’estructura dels vagons). Aquest tipus de sèries de tren afectades també hi són al Metro de Barcelona, i en poques setmanes es comença a conèixer, al principi en compte gotes però creixent d’una forma exponencial, casos i casos de nous vehicles afectats per la presència d’amiant fins a sobrepassar la norantena de vehicles. I ja no només en trens sinó en una gran varietat de peces repartides per totes les instal·lacions del suburbà.

 La direcció de Transports Metropolitans de Barcelona (en endavant TMB) sempre havia presumit de ser “referent” en l’àmbit europeu en la detecció i retirada d’amiant. No era la primera vegada que es trobava amiant al Metro de Barcelona, ja a la dècada dels noranta i també en la dels 2000, s’havia trobat amiant i procedit a retirar-lo en infraestructures, obres diverses i canonades i conductes de tota mena. Tot i els precedents, en diverses reunions entre els delegats de prevenció dels sindicats i la direcció, aquesta última sempre havia negat la presència d’amiant als trens. Però l’aparició d’amiant en la pintura bituminosa que recobreix els trens (sèries operatives en l’explotació del Metro de Barcelona) destapa la veritable actitud de la direcció, oposada a ser modèlica o referent.

 En un primer moment la direcció nega la presència d’amiant al Metro de Barcelona, i un cop és evident que són els mateixos trens que al Metro de Madrid intenta minimitzar l’afectació i l’exposició d’aquest tòxic. Primer prova de fer veure que l’exposició és mínima i que és un tema merament intern de l’empresa (sense cap mena de possible afectació o risc de perillositat als usuaris). Però tal com denuncia la CGT Metro, en el seu moment hi havia amiant als frens dels trens que quan actuaven per fricció, alliberaven partícules a l’aire, no és gens ingenu pensar que aquestes partícules es queden en suspensió en l’aire dels túnels i passadissos del Metro (i que per la seva pròpia infraestructura és molt difícil de renovar tot l’aire de la immensa xarxa subterrània). L’aire que respirem usuaris i treballadors és el mateix.

 Davant d’aquestes acusacions la direcció de l’empresa ha manifestat sempre davant els mitjans de comunicació que es limita a complir la legislació vigent en referència a la detecció i retirada de l’amiant, i que per tant no hi ha perill. D’altra banda, és una legislació de mínims com així fan saber la immensa majoria de col·lectius afectats per l’amiant a tot l’Estat.

Aquesta actitud a la defensiva de la direcció va comportar la desconfiança dels sindicats i una enorme falta d’informació i transparència en la gestió. La gravetat de la situació, ja que està en risc tant la salut de la plantilla com la dels usuaris, suma’t a unes deteriorades relacions laborals per temes com l’automatització de portes (posant en perill llocs de treball), com la no contractació de personal que hauria d’estar en la borsa de treball d’estiu o l’acomiadament d’un treballador sentenciat com a improcedent, va obligar a l’Assemblea de Treballadors del Metro anar a la vaga.

 Durant la primavera del 2019 gairebé tots els dilluns durant tres mesos es van fer 9 jornades de vaga, a més de diferents concentracions i fins a tres manifestacions de la plantilla de Metro al costat d’altres col·lectius d’afectats per l’amiant com són les AAVV dels Tres Turons o la plantilla de l’antiga empresa de fabricació de trens de MACOSA (ara Alstom), entre d’altres. També es van assessorar pel Col·lectiu Ronda de juristes, especialitzats en el tractament jurídic de casos amb amiant. Les vagues van donar una gran exposició mediàtica a la problemàtica de l’amiant i altres col·lectius com els citats ho van poder aprofitar per donar a conèixer els seus casos, alhora que també es va assenyalar responsables polítics (com l’Ajuntament de Barcelona, on es van concentrar a les portes treballadors i treballadores del Metro de Barcelona i de la resta de col·lectius). També va servir perquè entre els afectats es poguessin traspassar informacions i coneixements, tot practicant d’una manera molt natural el suport mutu i la solidaritat.

“la pressió sindical i social va fer que la direcció de l’empresa pública hagués d’acceptar la realitat”

 La pressió sindical i social va fer que la direcció de l’empresa pública hagués d’acceptar la realitat i va veure’s obligada a realitzar algunes de les reivindicacions de la plantilla del Metro de Barcelona. Davant els mitjans de comunicació es va comprometre a retirar tot l’amiant en tres anys, però mai ha signat aquest compromís davant la representació dels treballadors i treballadores. D’altra banda es va aconseguir començar a realitzar tot un inventari de tots els elements afectats per amiant per la seva senyalització i conseqüent presa de mesures de protecció abans de la seva retirada. També es va poder forçar a l’empresa a augmentar els col·lectius obligats a fer-se revisió mèdica per assegurar si havien estat exposats o no els treballadors, ja que en un primer moment segons l’empresa el col·lectiu potencialment afectat era molt minoritari i des dels sindicats es demana que es faci aquest seguiment mèdic a tota la plantilla.

 Després de diverses setmanes de mobilitzacions, la plantilla va decidir no convocar-ne de noves, ja que la sensació majoritària de la lluita era d’estancament. La Inspecció de Treball a Barcelona va ser també determinant a l’hora de rebaixar i destensar el conflicte que la plantilla de Metro Barcelona havia posat sobre el taulell mediàtic, amb una resolució lamentable on va considerar que la direcció de TMB ja estava fent passes per solucionar el conflicte i per tant va deixar d’investigar-ho. A diferència de Barcelona, en el cas de Madrid ha estat la mateixa Inspecció de Treball que d’ofici va realitzar diverses inspeccions, en les quals va trobar indicis evidents que membres de la direcció eren coneixedors de la presència d’amiant als trens, i així i tot ho van ocultar i no van posar cap mena de protecció, constituint així delictes que obren la via penal (tal com entén també la Fiscalia ja en ple procés judicial).

 L’Assemblea de Treballadors també va decidir redirigir la seva estratègia i aprofitant que era necessari en l’últim trimestre de l’any 2019 denunciar el Conveni, va incorporar a la negociació el conflicte de l’amiant (i la resta de punts que es portava arrossegant de temps enrere i que eren presents durant les mobilitzacions de la primavera). D’aquesta manera s’aconsegueix interpel·lar a la totalitat de la plantilla per tal de motivar-la en l’acció i suport a la plataforma de conveni, alhora que se segueix demostrant que la salut i la seguretat de les persones treballadores al Metro és una prioritat.

 Actualment les negociacions estan en un estat d’estancament per part de la direcció de TMB que té diversos fronts oberts a la vegada (negociacions de Conveni a les tres empreses que conformen la corporació: Metro, Autobusos i Telefèric) que no té una clara línia d’actuació més enllà de negar totes les reivindicacions o donar llargues per fer passar el temps. La renovada direcció a finals d’any, amb el flamant Conseller Delegat Gerardo Lertxundi i la presidenta de TMB Rosa Alarcón (PSC) designada pel Ple Municipal, sembla seguir les petjades de l’anterior direcció. Mentrestant, segueixen apareixent nous casos d’afectació per exposició perllongada en el temps de treballs a elements amb presència d’amiant tant en treballadors jubilats com en actiu. Al desembre, la Seguretat Social reconeix per primera vegada una invalidesa permanent causada per l’amiant, i tot i això l’empresa segueix negant l’exposició de les treballadores i treballadors del Metro de Barcelona.

 Les afectacions són múltiples, fins al moment d’escriure l’article, hi ha fins a 29 expedients oberts amb casuístiques diferents que van des de càncer als pulmons, calcificacions, o engruiximents pleurals. I al contrari del que ha defensat la direcció públicament, no només hi hagudes afectacions en mecànics sinó també en personal de vies i que per tant s’estén a treballadors passius l’exposició a l’amiant (que no han manipulat directament material contaminat). A més cal afegir que si TMB hagués reconegut ja l’exposició evident a l’amiant per part de la plantilla, els afectats i les seves famílies ho tindrien més senzill per facilitar els processos d’invalidesa i d’indemnització, ja de per si dolorosos.

 Quan la salut i el benestar de les persones està en risc, no valen mitges tintes i cap valoració econòmica pot ser prioritària. La plantilla de Metro Barcelona ho sap i per això seguirà lluitant. Davant la falta de respostes de la direcció, són d’esperar noves mobilitzacions per aconseguir que la salut dels treballadors sigui respectada com cal. Aquest article ha estat escrit gràcies a la col·laboració i informació donada per la secció de CGT Metro, i en especial en Toni Edo (membre del comitè d’empresa del Metro de Barcelona per la CGT).

Perquè el Metro fa vaga?

Davant els dubtes sorgits sobre els informes del TAC que estem rebent, fem un petit resum de totes les explicacions que ens aporten els especialistes consultats. En tot cas, la millor opció es sempre consultar un especialista, sempre i quan, aquest no sigui de Metro, o pagat per Metro, aquesta és la trista realitat.

Les malalties pleurals, també qualificades d’anormalitats, constitueixen el primer grau de les malalties ocasionades per l’amiant. Es classifiquen en tres grups: plaques pleurals, engruiximent pleural i efusions pleurals.

Les malalties pleurals produïdes per l’amiant no són pròpiament asbestosi, encara que alguns metges les classifiquen com asbestosi pleural benigne. Les partícules d’amiant formen calcificacions a la pleura, dites també plaques pleurals.

La major part dels malalts amb plaques, engruiximent o efusions pleurals no tenen cap símptoma.

Resum de les malalties produïdes per l’exposició a l’amiant:

“Benignes”

Placa pleural Engruiximent pleural

Efusió pleural benigne

Greus

Asbestosi

Mesotelioma

Càncer de pulmó

L’engruiximent pleural

Les fibres d’amiant, que es mouen del pulmó a la pleura, produeixen l’engruiximent pleural i podrien desenvolupar una fibrosi (cicatrius).

Com les plaques, l’engruiximent constitueix una evidència de l’exposició a l’amiant i un risc més elevat de desenvolupament d’altres malalties més greus. No està demostrat que patir l’engruiximent comporti automàticament mes possibilitats de acabar patint càncer o mesotelioma, però si hi ha engruiximent, es que hi ha hagut exposició a l’amiant i per tant, aquesta exposició sí que comporta mes possibilitats de desenvolupar alguna d’aquestes malalties més greus.

En altres paraules, el teixit que recobreix els pulmons (pleura) està inflamat degut a les fibres d’amiant que s’hi han instal·lat.

Les plaques pleurals

Les plaques pleurals són l’engruiximent pleural de determinades zones. Estan composades per teixits fibrosos, dins dels quals poden observar-se fibres d’amiant mitjançant el microscopi electrònic. En general les plaques no produeixen dificultats respiratòries. Són una prova de l’exposició a l’amiant.

La incidència de les plaques està relacionada amb la dosis d’exposició a l’amiant i augmenten amb l’edat.

En altres paraules, l’amiant ha produït unes lesions que poden anar avançant amb el pas del temps i derivant en una fibrosi (cicatrius).

Els companys amb plaques pleurals. Què passa amb ells?

Actualment, després dels TACs realitzats fins ara, no podem dir quants afectats per amiant i de quina gravetat tenim al Metro, l’empresa continua ocultant aquesta informació, i aquest és un dels motius de les vagues. Sí sabem pel que hem parlat amb els companys, que hi ha molts casos d’engruiximent de pleura, i ja alguns casos de plaques pleurals (teixit fibrocicatricial).

A l’estat espanyol, la legislació sobre l’amiant va arribar tard i és la més permissiva d’Europa. Això és degut a que, com a país amb indústria de fabricació amb amiant, les grans empreses van realitzar la seva pressió sobre els polítics per a que això fos així. A mode d’exemple, els companys de Metro amb plaques pleurals continuen actualment treballant en un entorn amb elements d’amiant, sense ser reconeguts com a malalts, esperant el desenvolupament de la seva malaltia. En canvi, a altres països, les plaques pleurals han estat reconegudes com a malaltia professional amb dret a indemnització. Per exemple a Noruega, el 1956, a França, el 1985, a Portugal, el 1980 o Alemanya, el 1988.

En resum, ja sabíem que ens enfrontàvem a una Direcció que nega el problema de l’amiant al Metro, a uns responsables mèdics d’empresa que oculten els malalts i a uns polítics (de tot signe) que fan oïdes sordes al problema, no sigui que els hi esquitxi d’alguna forma el que va camí de convertir-se en un problema de salut pública. Doncs a més de tot això, ens enfrontem a una legislació feta per afavorir a l’empresari i fer callar els problemes de salut dels treballadors.

Segons la llei a l’estat espanyol, els treballadors amb cicatrius als pulmons (plaques pleurals), no han de ser reconeguts com a malalts professionals (tot i que a dia d’avui encara no els hi hagi creat un problema respiratori, aquest fet no els fa presagiar res de bo pel futur). Els legisladors suposaran que el fet de que les hagi produït lesions pulmonars a causa del treball, va compensat pel salari que “amablement” els hi atorga l’empresari cada mes.

Aquesta situació, digna de l’edat mitjana, és contra el que ens toca lluitar, mitjançant la força de la plantilla i la lluita sindical, com han fet a tantes altres empreses abans que nosaltres. Seguirem el seu exemple.

Senyors directius i polítics, no deixarem de defensar els nostres malalts. Retirin l’amiant, reconeguin a tots els malalts, tracti’ns-hi com és degut i reconeguin als morts per amiant. Mentre això no passi, hi haurà un conflicte laboral al Metro.

CGT Metro