Conciliació laboral i familiar de qualitat

Clara M. Rodríguez i Rosalia MolinaC

Durant aquesta situació de crisi sanitària i econòmica, que estem vivint, hem constatat que hi ha una càrrega oculta de la pandèmia sobre les dones. S’estan donant infinitat de situacions en les quals les dones ens trobem en situació de desigualtat i s’estan magnificant les desigualtats ja existents; per tant, constatem que tindrà un cost especialment alt per nosaltres.

Hi ha uns aspectes que reflecteixen clarament aquestes desigualtats:

  1. Les condicions laborals de les dones, amb uns treballs cada vegada més precaritzats.
  2. Les mesures econòmiques adoptades pels Governs deixant una altra vegada fora a col·lectius precaritzats i vulnerables, grups socials invisibilitzats com els manters, les treballadores sexuals, les treballadores de la llar, tots i totes treballadores de l’economia submergida.
  3. La càrrega en el treball de cures, suposant un augment de les cures com a càrrega femenina, les dones estem carregant amb la cura dels fills, l’aprovisionament, cuinar, netejar, cures als familiars grans i/o dependentes, i la carrega domèstica.
  4. La major incidència de la violència de gènere sota el confinament.
  5. Conciliació familiar; enganyosa en aquests moments, ja que moltes empreses pretenen enganyar a les treballadores, fent creure que el teletreball era una mesura de conciliació.

Degut a aquesta situació, des dels grups de dones de CGT i la secretària de gènere de Catalunya, hem estat elaborant i difonent diferents manifestos i articles denunciant i explicant com estem patint aquestes situacions de desigualtats:

I diferents articles en la Revista Catalunya dels mesos de maig i juny:

-Coronavirus i desigualtats de gènere. Repercussions de l’estat de confinament a les dones. Revista Catalunya. (Maig).

-Les dones ja hem tingut prou, ara exigim canviar el sistema. Revista Catalunya. (Juny).

Des de la Secretaria de Gènere de CGT Catalunya i CGT Berga, s’ha elaborat una Guia de Recursos i Mesures sobre conciliació laboral i familiar. Una eina molt útil per conèixer quines son les mesures reals de conciliació (no s’ha inclòs permisos de maternitat ni lactància), amb la finalitat que serveixi per a resoldre dubtes actuals i que ajudi a les companyes en una lluita per aconseguir una veritable conciliació laboral i familiar de qualitat, en aquest context de crisi.

Actuals mesures de conciliació laboral i familiar

Fins fa molt poc, l’única mesura de conciliació familiar era la reducció de jornada establerta als Estatuts dels Treballadors i Treballadores. Amb l’última modificació del RD 6/2019 s’amplia l’opció d’adaptació de la jornada i la modalitat (treball a distància i teletreball) amb la finalitat de generar una conciliació sense reduir la jornada laboral. Ara, a més, se suma el Plan Me Cuida, pensat expressament per l’actual crisi sanitària, que va entrar en vigor el març de 2020 i prorrogat, de moment, fins finals de maig del 2021.

Així i tot, aquestes mesures de conciliació familiar segueixen sent molt insuficients i evidencien la greu desigualtat de gènere en l’àmbit laboral, la qual repercuteix en diversos àmbits de la nostra vida.

Les actuals mesures de conciliació no pretenen canviar ni els rols de gènere ni la qualitat de les cures i per tant, enforteixen més aquesta segregació vertical. Per tant, més que mai hem d’exigir recursos per atendre les necessitats de cures així com una veritable coresponsabilitat del treball de cures a tota la societat.

La conciliació, en definitiva, concepte de per si poc normalitzat, esdevé en molts casos pràcticament inexistent, sobretot pel que fa a les famílies monomarentals. Sense oblidar que moltes dones majors de 65 anys viuen soles.

Teletreball

A l’inici d’aquest temps de pandèmia, als mitjans es parlava del teletreball com la gran novetat, una situació estranya, el significat de la qual era una absoluta incògnita: com funcionava, qui podria fer-ho, quina era la seva dimensió real en el món laboral.

Per a molts era evident el seu caràcter de privilegi dins del món del treball, perquè no tots els sectors podrien utilitzar-lo com a modalitat. L’emergència sanitària va deixar en evidència que gran part dels àmbits on es podia dur a terme, no estaven preparats per a assumir-lo ni organitzacional ment, ni legalment, ni tècnicament, ni des de la prevenció de riscos laborals. Tot això està canviant ara amb la recent Llei de Teletreball del govern espanyol (Reial Decret Llei 28/2020).

Tot i que alguns convenis contemplen el teletreball també com a mecanisme de conciliació familiar, la situació de confinament ha fet sortir les limitacions que comporta haver de treballar al mateix temps que s’està a cura de menors, avis o persones en situació de dependència. També ha passat que diferents membres de la família han hagut de fer ús de l’ordinador o altres dispositius i connexions a internet i, finalment, ha sortit a la llum la bretxa digital que s’ha fet evident en l’àmbit d’escoles , instituts i llars.

Malgrat tots aquests factors, el teletreball s’ha presentat com una solució immediata i relativament eficaç per a mantenir en funcionament empreses i institucions que, d’una altra manera, haurien posat en perill un gran nombre de llocs de treball. En aquest sentit, un privilegi, quan hem vist una successió d’EROs, ERTOs i acomiadaments per tot arreu que han fet estralls entre la classe treballadora, portant sofriment, incertesa i des protecció a moltíssimes treballadores.

Malauradament, el teletreball sempre fa que es treballi més, es sumen dues hores més a la jornada laboral, es continua connectat més enllà de l’horari laboral.

“posar la vida al centre suposa tenir-ne cura, un treball que s’ha de valorar i compartir”

Per tant, queda demostrat que el teletreball és el parany d’un vell conte d’explotació. El caràcter de novetat del teletreball no és tal: fa anys que hi ha sectors precaritzats i externalitzats que es veuen sotmesos a aquesta organització d’explotació i desconnexió entre treballadores, sistemes especialitzats a afeblir solidaritats. Pensem en tota la gamma de falses autònomes, des de les informàtiques aïllades a casa seva, amb dates de lliurament absurdes que els obliguen a treballar caps de setmana sencers, fins a professorat “col·laborador”, aquest últim l’eufemisme utilitzat en la UOC per a denominar aquelles docents precàries que no tenen contractes laborals, sinó “contractació de serveis”.

Definitivament, el privilegi es presenta com una explotació aguda i silenciosa, sobre tot per les dones, les quals encara assumeixen més càrregues i majors responsabilitats en la cura d’infants i tasques de la casa.

Dones embarassades i Covid-19

Com hem anat dient, en el transcurs d’aquesta pandèmia hem vist, una vegada més, com s’han ignorat les necessitats intrínseques de les dones en tota la seva diversitat.

L’agressió del Covid-19 suposa un risc major per a les treballadores atès que per raons biològiques, en els cossos nascuts com a dones, impacta el període de gestació, els tractaments per a la reproducció assistida, la cura maternal i la lactància natural, així com també tots els riscos que es poden derivar de compaginar aquests períodes amb la feina. Això suposa un risc físic i psíquic major, ja que es tracta d’una situació emocionalment insofrible gestionar la maternitat i/o lactància amb els possibles contagis als que poden estar exposades en els centres de treball, inclosos els desplaçaments, en l’actual estat en el que ens trobem.

Ara més que mai cal fer prevaldre com a compromís social el dret a la seguretat de la salut de les persones i, principalment, d’aquelles especialment sensibles a l’exposició del Covid-19 o en situacions més vulnerades: famílies monomarentals, excloses i/o violentades, amb fill/es menors de 14 anys, entre d’altres situacions d’opressió.

Una altra conseqüència negativa és que al no existir un suport potent per part de l’Estat cap a la maternitat, moltes empreses eviten contractar, escindeixen o no renoven el contracte de treball a dones amb possibilitat de quedar-se embarassades o que estiguin ja en gestació. Per tant, de tot això podem extreure que quan una dona decideix ser mare se la penalitza al mercat laboral i a més a més, la seva vida es torna més precària.

Per evitar això, cal negociar uns Plans d’Igualtat de qualitat a la nostra feina.

Salut i treball

Un altre punt preocupant de l’impacte de les mesures de conciliació és a l’àmbit de la salut. Com alerten molts col·lectius feministes i de la salut, les actuals mesures forcen que les persones que han de compaginar el treball assalariat amb el treball de cures familiar tinguin una sobrecàrrega que repercuteix directament en el descans, provocant l’esgotament físic i emocional. Segons dades de l’associació Salut Mental Catalunya, aquests episodis d’estrès per no arribar a acomplir degudament totes les tasques, tant productives com reproductives, en molts casos es tradueixen en episodis d’estrès, frustració i angoixa que poden generar problemes de salut mental més greus (depressió, ansietat, trastorn per estrès posttraumàtic, trastorns per consum de tòxics…). En el cas de famílies monoparentals, aquest panorama es veu agreujat tant si la mare ha de teletreballar des de casa, com si ha d’anar a treballar fora.

Observem que s’està produint una total manca de compliment pel que fa a la prevenció de riscos laborals que patim principalment les dones, sense recursos per treballar en condicions i ni tan sols se’ns fan tests de diagnòstic. Una gestió pèssima de la crisi que aboca a la classe treballadora a arriscar-se la salut.

Un clar exemple: La crisi sanitària no ha fet més que evidenciar la greu desigualtat de gènere en les relacions laborals. L’Estat espanyol ha adoptat només 1 mesura per reforçar la seguretat econòmica de les dones. De moment, aquesta mesura es resumeix al Plan Me Cuida, i l’únic avanç que aporta és poder demanar l’adaptació 24 hores abans, enlloc de 15.

 Què vol dir “Posar la vida al centre”?

Últimament estem escoltant que cal posar la vida al centre. Però què vol dir això. Que cal tenir en compta que aquesta normalització d’injustícies estructurals, com es denuncia des del feminisme, transcendeix a més la qüestió de gènere (si bé és transversal a la majoria d’elles): afecta també a tots aquells col·lectius que la societat ha anat deixant al marge per poder continuar mantenint l’aparença de ser operatiu i eficient. Estem parlant de les persones que viuen al carrer, de la pobresa crònica, les migrades injustament i il·legalment recloses en els CIES, les persones grans que malviuen en soledat, les que pateixen explotació laboral, l’opacitat d’un sistema penitenciari que segueix considerant-se un espai aliè pel conjunt de la ciutadania, i un llarg  etcètera. Una realitat que només acceptem en la mesura en què es manté invisibilitzada. A més l’administració, amb uns serveis d’atenció social insuficients, condemna als col·lectius més precaris a una exclusió social, ampliant-se l’elevada feminització de la pobresa i provocant dificultats econòmiques per poder pagar el lloguer, llum, aigua… Per contra, la ciutadania ens estem organitzant creant xarxes de suport mutu als barris i poblacions; on es segueix lluitant per reivindicacions concretes com la campanya de vaga de lloguers que va començar l’abril del 2020 i que gràcies a aquestes lluites es va aconseguir que el govern aprovés el decret llei que evita desnonaments durant l’estat d’alarma, malgrat que segueixen havent-hi desnonaments per tot arreu. 

Posar la vida al centre suposa assumir tenir-ne cura, i és un treball que s’ha de valorar i compartir. Hi ha d’haver una educació a les escoles des dels primers anys per conèixer la responsabilitat d’assumir al llarg de la vida el compromís de cuidar-la. Alhora, l’obligació de la societat i els governs de quantificar el valor econòmic que suposa, que les dones hagin assumit i assumeixin el fer-se càrrec de les cures de la família. Posar la vida al centre suposa no oblidar a les treballadores de la llar, serveis d’atenció domiciliaria, i sector social, amb unes condicions laborals molt precaritzades i d’explotació, a vegades sense  contracte laboral; si arrel de la pandèmia la societat ens hem adonat que son tasques essencials, les hem de valoritzar.

Què podem fer?

Per acabar, volem assenyalar com amb la crisi sanitària i econòmica generada per la pandèmia, ha sortit a la llum la precarietat existent als serveis públics en aquest suposat Estat de Benestar, a causa de les constants retallades d’ anys anteriors, que s’ha hagut d’equilibrar amb el sobre esforç de les professionals amb la conseqüent agreujament de la seva salut.

Però també creiem que les crisis ens han de servir per fer-nos veure com n’és d’important la lluita i l’organització social, així com generar xarxes a l’empresa i a tota la societat.

Més que mai hem de lluitar per aconseguir fer possibles els canvis necessaris. Lluitar per la incorporació de la perspectiva de gènere en les polítiques actives de treball, i aprofitar que actualment tenim l’oportunitat de fer-ho negociant uns Plans d’Igualtat de qualitat, que han d’ésser renovats o creats gràcies als nous RD 901/2020 i 902/2020. Aquests Plans d’igualtat són tan important com ho són els Convenis, per tant, totes les millores que podem afegir al Pla tindran la mateixa vigència i validesa que el del Conveni.

Lluitem perquè aquesta crisi no la paguem les de sempre.

Per aconseguir-ho, cal afiliar-nos a un sindicat combatiu i de classe com la CGT. Només organitzades aconseguirem no perdre cap dels drets aconseguits a nivell laboral, sindical, familiar i social. Per aquesta raó és fonamental no quedar-nos aïllades.

Per tot això, és fonamental la lluita per tots els nostres drets i la lluita per posar fi a les situacions de discriminació cap a les dones. I concretament, la lluita per una millora de les condicions laborals, la qual segueix sent fonamental, amb Covid o sense, perquè, malauradament, sense recursos econòmics les dones ens convertim en persones dependent d’un altre o de l’Estat, sense llibertat ni possibilitats d’autorrealizat-nos com a persones.

Des de CGT, i com a dones organitzades no ens aturarem. Continuarem lluitant per aconseguir:

  • Mesures per prevenir i eradicar la violència de gènere.
  • La incorporació de la perspectiva feminista en les polítiques actives del treball.
  • Reconeixement de les cures i de l’àmbit domèstic com a un treball indispensable pel funcionament de la societat
  • Dotació de recursos per aconseguir una veritable coresponsabilitat del treball de cures.
  • Exigir el permís retribuït per deure inexcusable com a mecanisme que, per una banda, garanteixi una conciliació laboral i familiar de qualitat que prioritzi la vida enfront del capital i, que per l’altra, l’empresariat assumeixi la seva responsabilitat social.
  • Exigir la implementació de mesures reals de conciliació a llarg termini, flexibles i adaptades a la situació de cada nucli familiar.

LA POR NO ENS PARALITZARA, CONTINUAREM LLIURES I COMBATIVES, MOVILITZANT-NOS PER UNES VIDES DIGNES.

Rosalia Molina Puyalón . CGT Ensenyament Barcelona

Clara M. Rodríguez Fernández .CGT Berguedà