Trenquem amb l’aïllament

Equip Comunicació CGT Catalunya

En suport a la vaga de fam de Leyla Güven y les 7.000 activistes que la secunden

Ensorrem Fronteres

CGT Catalunya, a través del Comitè de Resistència Internacionalista (CRI), ens sumem a la campanya internacional en suport i solidaritat amb Leyla Güven i les més de 7.000 persones preses en vaga de fam en protesta per les condicions d’aïllament imposades a Abdullah Öcalan, president del PKK, empresonat des de 1999 per l’estat turc i en règim d’aïllament a l’illa d’Imrali, el que li impedeix rebre amb regularitat visites dels seus familiars i advocats.

Resultado de imagen de leyla guven huelga de hambre

Leyla Güven , impulsora d’aquesta massiva protesta, ha dit que “hi ha violacions molt greus de drets humans a les presons. La resistència a les presons és molt valuosa”. Violacions de drets, aïllament i morts a les presons és també una realitat que trobem a l’estat espanyol. I la vaga de fam és també una forma de resistència utilitzada per les persones preses a l’estat espanyol, on una trentena van començar el primer de maig una vaga de fam col·lectiva en defensa d’una taula reivindicativa de catorze punts exigent respecte als seus drets fonamentals. En ambdós casos, coincideix, també, el silenci mediàtic i la repressió cap a les que alcen les seves veus a les presons.

Donar suport a la vaga de fam iniciada per Leyla Güven és una forma de trencar amb la impunitat dels estats i de les seves armes de guerra i repressives, com les presons, i donar suport a la resistència de les dones kurdes, dels presos i preses i de totes les persones que lluiten per una vida digna, contra tota forma d’opressió, ja sigui de l’estat, el patriarcat, el capitalisme o el colonialisme. Alcem la veu abans que sigui massa tard!

Més de 700 persones en vaga de fam

El 8 de novembre de 2018 Leyla Güven va començar la vaga de fam a la que s’han sumat 7.000 persones, a les presons, activistes a Kurdistan i a la diàspora. A Estrasburg 14 activistes kurdes estan també en vaga de fam.

A Turquia s’enfronten a la repressió dins de les presons; estan en aïllament, s’impedeix la seva comunicació amb l’exterior, mitjançant càstigs disciplinaris que no els permeten rebre visites de familiars, fer trucades, o enviar i rebre correus. Estan sotmeses a violència física i psicològica, i es troben en risc de tenir danys irreversibles; la pressió arterial i la pèrdua de pes no es mesuren regularment, no se’ls està proveint la quantitat adequada de sal, sucre, carbó, llimona i suc de fruita, el que tenen els és confiscat, i si volen comprar als mercats de la presó els cobren el doble.

Aquesta és una mesura de resistència extrema que ja ha portat a la mort a diverses persones, la majoria dones, que s’han suïcidat a la presó a Turquia. El 20 de febrer el militant kurd Ugur Sakar es va immolar a Alemanya com a protesta contra el silenci d’Europa respecte a les vagues de fam. Va morir el 22 de març a conseqüència de les ferides.

Amb aquesta lluita, les autoritats turques han permès al germà d’Abdullah Öcalan, Mehmet, visitar-lo el gener d’aquest any, per primera vegada des de 2016. I també ha rebut una visita dels seus advocats el 2 de maig (la primera des de juliol de 2011). Tot i que Öcalan va manifestar que no volia que ningú morís per ell, Leyla Guven va decidir continuar una lluita que és pels drets humans.

L’obertura d’un raig d’esperança

Leyla Güven afirma que si es garanteixen els drets legals, si s’acaba amb l’aïllament d’Öcalan, hi haurà un raig d’esperança i la possibilitat que les negociacions de pau tornin a l’agenda.

Leyla és copresidenta del Congrés de la Societat Democràtica (DTK) i parlamentària de Hakkari pel Partit Democràtic dels Pobles (HDP). Ha estat alcaldessa de Küçükdikili el 2004 i de Viransehir el 2009. Ha lluitat sempre contra la repressió del govern turc, el que li ha ocasionat problemes amb la justícia de l’estat turc. Ha estat detinguda en vàries ocasions, la última el 2018, per oposar-se a l’atac i la invasió de l’exèrcit d’Afrin, regió kurda situada a Síria. Al juny d’aquest mateix any, estant a la presó, va ser escollida diputada pel HDP a l’Assemblea Nacional turca. La diputada va ser alliberada el 25 de gener de 2019 a causa del seu deteriorat estat de salut però contínua en espera de judici i mantén a casa la seva vaga de fam, només pren Vitamina B i líquids salats i dolços.

La vida de Leyla Güven és un exemple de la resistència i lluita de la població kurda per la llibertat, la justícia, l’alliberament de la dona i l’ecologia, i també és una de les persones que ha patit la brutalitat del règim turc contra pobles, treballadors i treballadores i dones.

“Erdogan està intentant acabar amb tota forma d’autoorganització, democràcia de base i autonomia kurda arreu de Kurdistan”

La repressió de l’estat turc

Recep Tayyip Erdogan és responsable de milers de detencions d’activistes del moviment per l’alliberament del Kurdistan i després de la ruptura del procés de pau el 2015, centenars d’alcaldes i diputats kurds, periodistes, sindicalistes, professors i activistes han estat empresonats o s’han hagut d’exiliar. Tots els que s’oposen al règim autoritari d’Erdogan poden ser detinguts.

L’última acció antidemocràtica del govern d’Erdogan ha estat impedir que els regidors kurds, elegits en els últims comicis municipals del 31 de març, ocupin els seus càrrecs. Ha arribat a anul·lar les eleccions municipals a Istanbul perquè havia perdut el seu candidat i s’ha de repetir les eleccions.

Erdogan està intentant acabar amb tota forma d’autoorganització, democràcia de base i autonomia kurda arreu de Kurdistan. Des de desembre passat amenaça també amb una invasió de Rojava, després de que el gener de 2018 envaís Afrin (el cantó més a l’oest de Rojava) amb l’Exèrcit Lliure de Síria, on perduren els  saquejos i incendis de cases i comerços, l’espoli de les seves collites d’olives, i els assassinats i segrestos de la població.

Silenci internacional

Fins al dia d’avui, tot i les cartes i les trucades de persones preses i familiars al govern turc, als organismes i al Parlament Europeu, al Comitè Europeu de Prevenció de la Tortura (CPT), i a parlamentaris de diversos estats, organismes i organitzacions de drets humans (9000 correus s’han enviat amb la campanya ‘Aixeca la teva veu per Leyla’), no hi ha hagut cap resposta.

Totes les institucions mundials i, en particular, la Unió Europea, es mantenen en silenci tot i ser testimonis de totes les accions repressives i antidemocràtiques de Turquia. Leyla Güven ha dit que “crec que si el govern del AKP ignora totalment els acords internacionals dels quals forma part, és perquè se sent animat pel silenci de la Unió Europea”.

La col·laboració espanyola amb Turquia és important sobretot en l’àmbit militar tant en el marc de l’OTAN com en el de l’exportació d’armament a aquest país. Turquia és el segon comprador d’armament a l’estat espanyol. El 2016 , Turquia va comprar armament per valor de casi un milió d’euros, el que representa el 17% de les exportacions espanyoles d’armament. Armes que s’utilitzen contra la població kurda de Bakur (el Kurdistan de Turquia), o d’altres estats (Rojava a Síria o Basur a Iraq, on Turquia està bomberdejant). A més, l’Estat espanyol ha importat de Turquia 10.000 tones d’oli d’oliva, entre les que es troba oli robat d’Afrin.

Iniciativa Aixeca la teva veu per Leyla

Davant d’aquesta aliança entre els poders dels estats i organitzacions afins, ens hem d’unir els pobles i les classes treballadores. El 2 de març de 2019, diferents organitzacions socials i de drets humans, activistes, periodistes i parlamentaris d’esquerres van posar en marxa la Iniciativa “Aixeca la teva veu per Leyla” per trencar amb el silenci internacional amb l’incompliment de drets i garanties a les presons, posar fi a l’aïllament carcerari i denunciar la complicitat dels estats europeus amb el règim feixista d’Erdogan.

Com a part d’aquesta iniciativa, el CRI ha realitzat tres accions a Barcelona. El divendres 3 de maig, encartellades en suport a la vaga de fam i de denúncia del règim d’aïllament d’Erdogan, al portal del Consolat Turc i a la seu de la Unió Europea al Passeig de Gràcia de Catalunya.

El dijous 9 de maig, ens vam sumar a la convocatòria internacional del Moviment de dones kurd, fent una nova concentració davant el consolat i la darrera acció per el moment, ha estat una concentració de protesta a l’oficina d’Amnistia Internacional a Barcelona, el dilluns 13 de maig per denunciar la complicitat d’aquest organisme amb el règim turc, el seu silenci davant la situació de les preses en vaga de fam a les presons turques i fins i tot el desallotjament de companyes kurdes que protestaven a la seva seu a Londres.

Les accions no s’aturen aquí. Seguim ampliant la nostra veu per donar a conèixer la lluita del poble kurd, la total vulneració de drets de les seves preses, les vagues de fam com a acció radical i sostinguda, fins a aconseguir trencar el silenci còmplice de la Unió europea.

*Nota editorial: El passat 26 de maig es va posar fi a la vaga de fam a petició de Abdulà Ocalan a l’haver aconseguit els objectius de la mateixa*

Vídeo de Leyla Güven

Dones Cuidadores de la vida

Equip Comunicació CGT Catalunya
Amada Santos, Dones Llibertàries

Com a  Dones Llibertaries volem recordar i reconèixer a lideresas llatinoamericanes en lluita per la defensa i la cura de la terra. Un número important d’aquestes dones han estat assassinades per defensar aquests principis, “Terra i Llibertat”. Dones que no els ha estat possible participar i acompanyar-nos en aquesta revolució feminista, però que estaran sempre a la nostra memòria. I també alhora, reflectir la labor que estan duent a terme unes altres lideresas que continuen exigint justícia per als seus pobles i per  la cura del planeta.

Des de Dones Llibertàries tenim clar  la dificultat  que representa  lluitar contra corrent i gairebé sempre en posició de minoria. El pensament llibertari pot ser el més just possible, però alhora rigorós i difícil de mantenir-ho a la pràctica, però aquí estem, intentant-ho!! Enfrontant-nos no només als sistemes de governs patriarcals que oprimeixen a totes i que exerceixen la violència contra les dones, sinó també a companys que, en diferents espais i accions compartides, no assumeixen els canvis i la practica més enllà de la ideologia partidista i personalista.

Algunes d’aquestes dones que volem recordar, han portat una lluita tenaç, enfrontant-se al poder i en moltes ocasions en una gran solitud. Volem assenyalar que des de fa anys, va creixent el nombre de dones víctimes de l’atroç repressió que es dóna, en els conflictes medi ambientals a tot el món.

Recordem a algunes d’elles: Margarita Murillo, hondurenya, va ser assassinada a l’agost de 2014. Activista de Drets Humà. Era una defensora del medi ambient i una icona de la defensa pagesa per les seves terres.

Murillo estava afiliada a la Unió de Treballadors del Camp (UNC). La seva vida va estar dedicada a la lluita per l’accés a la terra de les dones pageses hondurenyes. Segons la tradició lenca, en els rius resideixen els esperits femenins i les dones són les seves principals guardianes, per això Murillo va ser una de les lideresa del moviment contra el lliurament dels rius a empreses privades i a la construcció de plantes hidroelèctriques, pel seu impacte ambiental i cultural en terres històricament habitades per indígenes.

Imagen relacionada

Va ser una de les fundadores de la Central Nacional de treballadors del Camp (CNTC) en la dècada dels 80, Murillo va ser segrestada i torturada per motius polítics pels esquadrons de la mort de Gustavo Álvarez Martínez (Cap d’Estat Major Conjunt de les Forces Armades d’Hondures)

Aquest fet la va portar a exiliar-se. Sostenia la defensa de la sobirania nacional. Murillo va ser una de les fundadores i coordinadora del Front Nacional de Resistència Popular (FNRP) després del cop d’estat de 2009. En 2013, va ser candidata a Diputada del Congrés Nacional, per Cortès, en les eleccions internes del Partit LLIURE (Llibertat i Refundació)

En 2014, havia tornat al camp després de presentar-se en les campanyes electorals. Va ser assassinada, d’un tret en el front, per un sicari mentre estava treballant la terra en la Costa Nord d’Hondures.

La fiscal a càrrec de la recerca de la seva mort, Marlene Banegas, coordinadora de la Fiscalia de Delictes contra la Vida, i la fiscal Patricia Eufrahio, van estar també assassinades dos mesos després de l’assassinat de Murillo, mentre l’estaven investigant.

Imagen relacionada

 Lèsbia Yaneth Urquía, que va ser activista del Comitè Cívic d’Organitzacions Populars i Indígenes d’Hondures (Copinh). Lèsbia tenia 49 anys quan va ser assassinada. Era originària del municipi de Marcala, departament de La Paz, i fronterer amb El Salvador. Activista i militant en defensa de la naturalesa i els drets indígenes.

Imagen relacionada

El Copinh ho va liderar, la també ambientalista i defensora de Drets Humans Berta Càceres, que va ser Coordinadora General. Va ser assassinada tres mesos abans que Lèsbia, a la ciutat de l’Esperança, a l’occident d’Hondures, lloc on vivia. Activista i militant en defensa de la naturalesa i els drets indígenes. Aquestes lideresas ambientalistes estaven en contra de la construcció de grans projectes Hidroelèctrics al seu país, ja que causen un mal irreparable a les comunitats indígenes, i al país i en general.

Imagen relacionada

Nema Grafa, presidenta de la Nacionalitat Amazònica Sapara. Nema  va enviar un comunicat a la Universitat Central de l’Equador, demanant una signatura de solidaritat per a realitzar un acord amb el Govern Nacional de l’Equador, declarant el seu territori com a “territori dedicat a la pau, al desenvolupament de la ciència i dedicat sobretot a desenvolupar el coneixement i l’amistat entre les cultures i els pobles del món”. Demanant al rectorat de la Universitat que avalés i treballés  conjuntament  per la conservació de la mare naturalesa, la recerca de la Biodiversitat i d’altres coneixements mil·lenaris.

“… ara només som 523 i és la nostra última oportunitat de sobreviure, mira el que ofereix el Candidat de dreta a la presidència del Brasil, Bolsonaro, que matarà a tots els indígenes perquè són una molèstia per al progrés. Aquesta tal vegada és la nostra última oportunitat necessitem el teu suport, si no et solidaritzes amb nosaltres ens exterminaran” diu la carta. Nema Grafa finalitza la seva carta amb aquestes paraules: “…gràcies, estem segurs que el seu gest de solidaritat serà reconegut per la història”.

Recordar a Salome Aranda, que va rebre amenaces, van apedregar la seva casa en Puyo. Va ser una de les Dones Amazòniques, lideresa de la Comunitat Moretecocha que es va reunir amb el President Lenín Moreno, el març del 2018. En aquesta trobada va denunciar al president que després de 28 anys d’operació de la Agip Oil, els impactes ambientals a la conca del riu Villano eren evidents, a més va denunciar la violència de gènere que les dones sofreixen a causa de l’operació petroliera en el seu territori.” Les Dones Amazòniques veuen amb molta preocupació com es repeteix el mateix patró per a acoquinar-nos en la nostra lluita per la vida”.

No podem oblidar a l’equatoriana Patricia Gualinga que serà guardona amb el Premi Brot Activisme Mediambiental 2019, en el Festival Internacional de Cinema Mediambiental de Canàries (Ficmec), per la seva increïble labor en defensa de la sostenibilitat mediambiental de la Amazonía Equatoriana. “L’equip directiu del Festival ha decidit reconèixer amb el premi Brot Activisme en la seva 21a edició a Patricia Gualinga, pel seu excelent treball anteposant a vegades la seva pròpia vida, en defensa de la sostenibilitat mediambiental a la Amazonía Equatoriana, sent un exemple internacional de convivència en harmonia de l’ésser humà en la naturalesa”.

En cada edició del festival es premia a diverses personalitats internacionals per la seva labor i compromís amb el medi ambient. En els anys anteriors el guardó li ho han portat activistes com Berta Càceres (Hondures), Ikal Angelie(Kenya) i Ruth Buendía (el Perú)

El Festival es duu a terme en el municipi Garachico a Tenerife, del 25 de maig al 2 de juny. Gualinga va ser una de les principals defensores del Cas Sarayaku en contra de les empreses petrolieres internacionals, les labors de les quals afectaven el poble indígena Kichwade Sarayaku. Els indígenes van guanyar aquest cas a l’Estat equatorià davant la Cort Interamericana de Drets Humans en 2012

Segons el Consell Cívic d’Organitzacions Populars i Indígenes d’Hondures (Copinh, són “feminicidis polítics” l’objectiu dels quals és “callar les veus de les dones que, amb coratge i valentia, defensen els seus drets en contra del sistema patriarcal, racista i capitalista, que cada vegada més s’acosta a la destrucció del nostre planeta”.

Els  estudis que s’han realitzat sobre comunitats indígenes i en concret sobre les dones d’aquestes comunitats, creuen que aquestes lideresas són sovint víctimes d’aquests crims polítics perquè, “d’una banda, són més vulnerables en la societat i, per un altre, fan una major denúncia i resistència contra el extractivismo, perquè els afecta directament”, segons explica Yayo Herrero (antropòloga i enginyera agrícola), directora general de la Fundació Fuhem (FUHEM, una fundació que treballa en els àmbits de l’educació i de l’ecologisme amb un enfocament social) i “En moltes d’aquestes comunitats, les dones són les que s’encarreguen de tasques com la cerca i utilització de recursos, com l’aigua. Per tant, són més conscients de la importància de mantenir-los per a sostenir un nivell de vida que la comunitat ha aconseguit, en part, gràcies a elles”, assegura.

Global Witness, una organització no governamental, amb seu a Londres, i que es dedica des de 2002 a documentar els conflictes i la corrupció, vinculats amb els recursos naturals i a denunciar els abusos mediambientals i dels drets humans a nivell internacional, segons les seves dades, declara, que l’any 2015, va ser un any negre per als i les cuidadores de la terra , ja que van ser més 185 activistes ecologistes assassinats “Aquest nombre d’assassinats és el més alt des del 2002 en el qual comencem a recollir dades” .

Estadístiques recollides segons estudi de Global Witness

Amèrica Llatina és l’escenari del major nombre d’assassinats, que representen gairebé el 60% del total. El nombre de morts: regió per regió any 2017

El Brasil va registrar major quantitat d’assassinats que qualsevol altre país, amb 57 persones assassinades, 80% de les quals van ser assassinades mentre protegien les riqueses naturals de l’Amazones. A Colòmbia, 24 persones defensores van ser aniquilades en 2017, a causa dels conflictes per la terra. A Mèxic i el Perú van augmentar els homicidis de tres a 15 i de dos a vuit respectivament. Va haver-hi menys assassinats a Hondures – cinc en comparació amb els 14 registrats en 2016 – però la creixent repressió de la societat civil ha restringit el que les persones defensores poden dir i fer. Nicaragua va registrar la major quantitat d’homicidis per càpita, amb quatre persones defensores assassinades”.

El Control Obrer a la Barcelona de 1936

Equip Comunicació CGT Catalunya
Manel Aisa

Per entendre, el perquè els treballadors catalans al 1936 van ser capaços de posar en marxa l’obra constructiva de l’anarquisme espanyol, hem d’entendre primer tot el camí traçat en les lluites socials del segle XX.

Resultado de imagen de revolució barcelona 1936

Els obrers en la seva gran majoria a Catalunya es van afiliar a la CNT, i van tenir la necessitat de construir el que hem entès com la “Societat Paral·lela”, aquesta consistia en autoformar-se en el treball  i en  els barris, a través de Cooperatives de Consum, de Construcció, economats, escoles racionalistes, ateneus populars, les prestacions mutualistes, les caixes de resistència que procuraven portar a bon terme els propis sindicats i a partir del Congrés Regional de Sants de 1918 l’organització per sectors industrials.

Amb aquest bagatge d’aprenentatge dels obrers, davant els esdeveniments que es van produir amb l’aixecament militar feixista que a Catalunya els obrers el van fer fracassar, i als pocs dies d’aquell 19 de juliol de 1936 i després d’una setmana de vaga general per celebrar la festa de l’eufòria revolucionària, els comitès orgànics de la CNT van prendre un camí decisiu. Sabent que els carrers eren dels anarcosindicalistes, van deixar de banda la proposta de Garcia Oliver, Aurelio Fernández, etc., aquella coneguda com “a pel tot ” i van optar pel “Comitè de Milícies Antifeixistes” on cabien la resta d’organitzacions sindicals i partits. Els obrers, sense esperar cap ordre i davant l’absència de la gran majoria d’empresaris; i amb l’experiència acumulada d’anys anteriors de societat paral·lela, no van dubtar. I com a primer símptoma es veurà la imatge dels tramvies circulant per Barcelona.

Els obrers van tornar a les fàbriques, majoritàriament van ser els qui van decidir reprendre l’activitat laboral i econòmica, gairebé sense esperar cap consigna ni tant sols dels sindicats. Van ser ells els qui van decidir col·lectivitzar la majoria de les fàbriques. Després va ser el Sindicat de la CNT amb les seves estructures els que parlarien de col·lectivitzacions i, encara dies més tard, el Comitè de Milícies (Consell d’Economia de Catalunya, 14 d’agost de 1936) i després la Generalitat amb el seu Decret de Col·lectivitzacions i control Obrer (26 d’ octubre del 1936), i a tot això s’apuntaria al carro també la UGT.

“Van ser els obrers els qui van decidir col·lectivitzar la majoria de les fàbriques”

A Catalunya durant el període revolucionari 1936-1939 pràcticament tots els sector econòmics van quedar col·lectivitzats i altres socialitzats. excepte el sector bancari que fou misteriosament respectat per problemes de política internacional. Empreses confiscades pels treballadors i col·lectivitzades on la propietat va passar a ser del conjunt dels treballadors, que van establir a través dels seus comitès de control obrer i per mitjà de l’autogestió i l’assemblea, la direcció, el control de la producció, la seva administració i organització interna. Empreses controlades on la direcció i la gestió eren compartides entre l’antic propietari o gerent i el comitè de control obrer. Ningú no podia prendre cap decisió unilateral i tot era consensuat.

Podem ressaltar també la socialització de sectors econòmics important i vitals per la subsistència, com per exemple les elèctriques, la coneguda Canadenca, el sector de la fusta, o també el sector de l’espectacle sobre tot el cinema i el teatre.

Així, des del primer moment el Sindicat de la Fusta de la CNT va decidir socialitzar el sector, tot començant pels tallers més petits, que aleshores aplegava uns 3.000 treballadors. Per això necessitava ocupar espais més grans i deixar de banda els locals petits e insalubres. Van ocupar l’església de Santa Madrona del carrer de Tapioles i altres locals del carrers de Radas i Blai, Reina Amàlia, etc. El Sindicat va socialitzar tot el procés de la fusta des de la matèria primera (l’arbre) fins a la venda del moble. Per això, va necessitar desplegar-se per tot Catalunya i adaptar-se a les fustes del país. Els obrers es van especialitzar en cada una de les fustes i el seu procés industrial, ja fossin cadires, somiers, mobles, etc. Tot aquest procés es va anar desenvolupant durant els anys 1936 i 1937.

Resultado de imagen de revolució barcelona 1936

Va ser un sector que tot i els problemes de les matèries primeres,  no va voler estar subvencionat ni pel Comitè de Milícies, ni per la Generalitat. Sempre va voler respondre per ell mateix i va arribar fins al final, ja que consideraven que d’altra manera es convertirien en una mena de cooperativistes de l’Estat. Tant es així, que també van intervenir en la creació d’un altre sector important per la fusta com va ser el Sindicat de la Indústria de l’Edificació, Fusta i Decoració de la CNT, que tenia la seva seu al carrer de Bailèn 11 de Barcelona. Seguint les directrius de la Federació de Sindicats de la Indústria, la gent implicada en la construcció d’habitatges havia de considerar que la fusta era un element important en la construcció. A finals de 1938, eren unes 7.000 persones les que treballaven en aquest sector.

Pel que fa al Sindicat de l’Espectacle, molt arrelat al Paral·lel, cal dir que abans del 19 de juliol del 1936 hi havia constituïdes diverses societats com autors, músics, operadors de cinema, electricistes, porters, etc.  Aquestes societats, en assemblea el 23 i 24 de juliol de 1936, van decidir entrar en bloc al Sindicat l’Espectacle de la CNT. Pocs dies després de l’assemblea el sindicat va decidir confiscar tots els cinemes i teatres de Catalunya. Pel bé del públic, es pretenia acabar amb la claca, la revenda, la propina, etc. La represa de la plena normalitat dels teatres i els cinemes va arribar el 15 d’agost de 1936 amb uns preus molt més assequibles al públic i amb el sector socialitzat. Pel que fa a les obres de teatre, el sindicat va optar per fer representacions en la seva majoria per a la distracció del públic, això sí, traient les connotacions burgeses a cada una de les obres representades, cosa que portà algun problema amb les Joventuts Llibertàries, que apostaven per un teatre més social i d’avantguarda.

El Sindicat de l’Espectacle, en el seu informe aparegut durant l’any 1937 presentava detalladament unes despeses de més de dos milions de pessetes entre els impostos que pagava i les despeses de manteniment i sous dels obrers i artistes. Els teatres que s’obriren foren uns 15 a tot Catalunya, encara que en el decurs de la guerra se’n tancaren alguns i, sobretot, a l’hivern hi havia una programació més reduïda. També tingueren l’ocasió, encara que fou per minories, de tirar endavant nous projectes de companyies de teatre com Teatre Experimental i Teatre de l’Art. 

Pel que fa referència a la indústria de l’energia a Catalunya, hi havia cinc empreses que es dedicaven a vendre energia. La més gran i potent amb diferència era Riegos y Fuerzas del Ebro S.A., coneguda popularment pel nom de la Canadenca. Aquesta empresa distribuïa fluid elèctric a tota Catalunya i tenia uns 6.000 treballadors. Per tant, era una de les empreses més grans de Catalunya. La seu principal estava a la Plaça Catalunya, però és ben coneguda la seva central tèrmica de l’avinguda del Paral·lel amb les seves tres xemeneies.  

Resultado de imagen de control obrer barcelona

Recordem que en aquell moment La Canadenca continuava en expansió. Des de l’endemà de la revolució i després que la major part dels tècnics marxessin del país, els treballadors es van fer càrrec de l’empresa. El control obrer des del primer moment va garantir la normalitat energètica a tot el territori. Així, a mitjans d’agost de 1936, els comitès de les cinc empreses catalanes de l’energia, conjuntament amb els sindicats de la CNT i UGT, van confiscar les empreses de l’aigua, del gas i de l’electricitat de Catalunya a fi de socialitzar el sector. Aquesta incautació obeïa a que, mentre la Generalitat no intervingués amb una clara vocació de fer rutllar el sector, els obrers se’n feien càrrec.

En conseqüència, els obrers van crear el Comitè Central del Control Obrer de Gas i Electricitat, que tenia els seus subcomitès tant del gas com de l’electricitat i que es mantingué pràcticament fins al final de la guerra, potser amb més controls i comitès intermediaris.

La col·lectivització del ferrocarril metropolità de Barcelona

Equip Comunicació CGT Catalunya
Josep Pimentel

“La nostra revolució és la més profunda dels dos últims segles, aquí s’ha plasmat en realitats pràctiques, teòriques, utòpiques sense que l’autoritarisme ho hagi pogut impedir” (Abel Paz).

Imagen relacionada

El col·lectivisme va ser una tradició arrelada en l’anarquisme i anarcosindicalisme peninsular organitzat i recollit a través dels seus congressos. L’obra constructiva de la revolució van ser les col·lectivitats que van tenir lloc tant en el camp com a la ciutat.

A Barcelona es col·lectivitzaren la construcció, la indústria metal·lúrgica, els escorxadors, els serveis públics, els transports, els serveis de salut, els cinemes, els teatres, les perruqueries, els hotels i les pensions, la distribució d’aliments… Com apunta Agustín Souchy, es van igualar els sous.

L’ocupació de la indústria es va produir de manera sorprenentment ràpida. Després dels primers dies i amb la majoria de quadres directius fora de les empreses, calia reorganitzar la producció. Els obrers van prendre el control de les fàbriques, passant la vida econòmica de les mateixes a les mans dels empleats que les ocupaven.

El primer testimoni documental de les col·lectivitzacions va ser el Ple Regional de Grups Anarquistes de Catalunya celebrat el 21 d’agost de 1936 en el qual es va aprovar la confiscació i la col·lectivització dels establiments abandonats pels seus propietaris i el control sindical obrer de les indústries explotades en règim d’empresa privada. La Generalitat de Catalunya va trigar a donar cobertura legal a les col·lectivitzacions. No va promulgar el Decret de Col·lectivitzacions fins al mes d’octubre de 1936, una vegada incorporats al seu govern a membres de la CNT.

No obstant, el 24 de juliol de 1936 i després de quatre dies sense transport, es va reprendre el servei dels ferrocarrils metropolitans de Barcelona, fent-se càrrec d’aquest servei el Sindicat Únic del Ram del Transport de Barcelona de la CNT. Es va constituir un Comitè Obrer de control format per treballadors del ferrocarril per controlar l’empresa col·lectivitzada i prendre les primeres mesures.

La primera d’aquestes mesures va ser l’acomiadament de 56 empleats i càrrecs de l’empresa, entre els quals figuraven el director gerent, els seus assistents i individus que cobraven a final de mes sense cap ocupació en l’empresa. Amb aquesta mesura l’empresa col·lectivitzada es va estalviar 30.000 pessetes al mes. Tenint en compte que el salari mensual de conductor rondava les 250-300 pessetes, ens podem fer una idea de la magnitud de la retallada. Els quinze afiliats que comptava la UGT van demanar voluntàriament integrar-se en la CNT, central sindical on estaven afiliats els 407 treballador que van constituir la col·lectivitat del Metro.

En el Comitè de la col·lectivització en una assemblea del dia 4 de setembre de 1936, va informar del treball realitzat durant aquests primers mesos. En aquesta assemblea es va informar del balafiament dut a terme per la companyia durant el període 1932 fins a 18 de juliol de 1936 equivalent a 1.300.000 pessetes, entre subvencions a la premsa i la ràdio, viatges a Madrid i pagaments a banquers, polítics i periodistes.

Abans de la revolució, les companyies de tramvia, metro i autobusos eren privades, cadascuna d’elles dirigides per diferents empreses. El sindicat de la CNT va acordar integrar-les en una única empresa col·lectivitzada sota un únic sistema més eficient i sense malversacions. Aquesta millora va ser viscuda pels usuaris del transport públic d’una forma molt favorable degut a que simplificava i millorava la mobilitat a la ciutat i la seva àrea d’influència. Es va determinar una tarifa de 0,15 pessetes per trajecte i es va acordar estudiar la baixada del preu del viatge a 0,10 pessetes, i un sistema d’utilització únic per a tota la xarxa de transport públic. Una altra mesura va ser la d’oferir transport gratuït per a escolars, persones majors, accidentats en el treball, milicians ferits i persones amb algun tipus de minusvalidesa.

Per facilitar el canvi al públic quan el paper moneda de l’Estat era escàs, es va posar en circulació el 20 de novembre de 1937 l’emissió de vals-moneda de 0,15 i de 0,05 pessetes.

Val moneda en circulació per pal·liar la manca de paper moneda de l’Estat

Es va millorar la jornada dels treballadors de la col·lectivitat, de les 8 hores abans de juliol de 1936 van passar a realitzar 6,40 hores diaries. No obstant i finalitzat el curt estiu de l’anarquia, el 6 de novembre de 1936 es va acordar l’ampliació de la jornada a 9 hores diàries excepte pels treballs de nit a l’interior dels túnels. Decisió motivada per la situació de guerra i acordada per unanimitat.

Van experimentar una equiparació salarial de les diferents professions que agrupen els treballadors del metro (ferrocarril transversal), experimentant una pujada salarial. Aquesta equiparació salarial va implicar la puja d’un 15% del salari de mitjana.

Per a més informació:

Mintz, Frank (1977). La autogestión en la España revolucionaria. Madrid: Las Ediciones de La Piqueta.

Obra colectiva (1973). Colectivizaciones. La obra constructiva de la revolución española. Ensayos, documentos, reportajes. Toulouse: CNT de España en el exilio.

Paz, Abel (2002). Viaje al pasado (1936-1939). Madrid: Fundación Anselmo Lorenzo.

Memòria 1936 del Ferrocarril Metropolitano de Barcelona (Transversal), colectivización CNT-AIT (1937). Barcelona, 6 de gener.

Memòria 1937 del Ferrocarril Metropolitano de Barcelona (Transversal), colectivización CNT-AIT (1937). Barcelona, 31 de desembre.

Diari Solidaridad Obrera, Barcelona, 1936-1937.

“Qui ostenta l’hegemonia cultural té en realitat un control sobre la societat”. Entrevista amb l’artista Rock BlackBlock.

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció

El graffiti i el muralisme han irromput a la realitat urbana de moltes ciutats i pobles del nostre país fins a convertir-se en una realitat quotidiana. Aquest mes parlem amb Rock BlackBlock, un artista urbà que pinta i decora l’espai públic amb missatges reivindicatius i amb un estil propi que l’ha fet convertir-se en un dels referents de l’art urbà.

– Bon dia Roc, hi ha obres teves a molts racons del país. T’autodenomines il·lustrador  “tot terreny”, a què et refereixes amb això?

Primer de tot, hauria de dir que hi ha dos conceptes aquí. Un és il·lustrador i l’altre tot terreny. Jo em considero il·lustrador perquè el disseny gràfic implica un exercici de comunicació que implica l’emissor com el receptor. Molts artistes fan una feina unidireccional, projecten cap enfora la seva idea. En aquest cas, tot i que és una disciplina artística, té molt d’il·lustració. I tot terreny perquè utilitzo el mateix concepte per il·lustrar portades, llibres, murals… per tant, és tot terreny perquè s’aplica a diferents suports i disciplines.

– Vas començar com a il·lustrador i tatuador. Què et porta a passar al graffiti i convertir-te en un referent de l’art urbà? 

Bé, no sé si sóc un referent de l’art urbà, però sí que puc explicar com vaig passar al món del graffiti. Sempre havia tingut una inquietud artística i creativa, i vaig trobar en la il·lustració i el disseny gràfic camp per córrer. Però també sempre he tingut inquietuds socials, des de que em va arribar la carta de la mili i em vaig sumar al moviment d’insubmissió. D’aquella època recordo molt els murals que es feien. Venia l’Azagra, per exemple, marcava en guix, i vint persones feien un “pinta i colorea” que deia jo. A mi allò em despertava molt d’interès. Vaig tenir la sort de coincidir amb un artista del graffiti i em va donar la primera empenta d’això de pintar amb un esprai. Allò va ser com oli en un llum perquè vaig poder compaginar aquestes dues facetes de la meva vida. Donar-me una eina com un esprai em va donar l’oportunitat de introduir a aquells murals polítics i de caràcter reivindicatiu tota la vessant artística i creativa. I allò va ser a l’època de l’Hamsa, un centre social okupat al barri de Sants, amb moltes parets que em van servir de llenç.

– Moltes de les teves obres tenen un important component social, reivindicatiu… Podríem dir que el compromís social és part essencial d’aquestes. Perquè? 

Bé, com us dic, les meves inquietuds socials i la necessitat d’incidir en l’entorn per transformar la societat cap a una societat més justa ha estat sempre. Juntament amb les inquietuds artístiques que us he comentat. El muralisme és una eina de primera línia per donar a conèixer totes aquestes inquietuds. Per exemple, quan pinto un quadre sempre em surt una vessant més artística i introspectiva, però l’espai públic, que és un espai col·lectiu, que ens pertany a tots i totes, és un espai idoni per visibilitzar coses que ens impliquen a tots i totes. Aleshores, on em situo jo és en ser un interlocutor, i intento recollir les inquietuds d’una part de la societat per posar-ho en aquest espai públic i donar-ho a conèixer a la resta de la societat. Seria com una espècie de mediador d’aquestes inquietuds. I això ho faig perquè vull incidir en el meu entorn per una transformació social.

Resultado de imagen de roc blackblock

– Que vols transmetre amb les teves obres?

Com us comentava, amb aquesta vocació de donar a conèixer inquietuds col·lectives intento també buscar punts de confluència. De vegades tinc encàrrecs i pinto coses que, bé, són encàrrecs professionals per dir-ho d’alguna forma, que potser em motiven relativament poc. També és veritat que tinc les meves línies vermelles, i si no em sento a gust amb el missatge directament no ho faig. Però bé, el que intento, sobretot quan es tracta de treballar en l’espai públic és realitzar missatges col·lectius en els que jo em sento a gust i reflectit. Aleshores, malauradament en aquesta societat coses que cal combatre i treballar hi han moltes, per tant l’antirracisme, l’antifeixisme, la lluita contra l’especulació… no sé, les inquietuds són moltes i diverses.

– Hi ha una vinculació evident de les teves obres amb els moviments socials i la protesta. Els autors soviètics dels anys vint buscaven quelcom similar. Beus d’alguna tradició artística en concret?

Bé, la veritat és que m’inspiro en moltes. És curiós que m’esmenteu els autors soviètics perquè és una corrent que donaria molt de què parlar, perquè hi havia una part de voluntat de transformació, però molts dels autors avantguardistes van acabar rebent una imposició sobre el realisme soviètic i havent d’abandonar les seves corrents més transformadores perquè no eren enteses pel govern soviètic o per l’Estat. Bé, jo m’inspiro… no sé, en realitat tinc moltes influències que van des del graffiti més ortodox fins el muralisme llatinoamericà que em sembla que potser és el referent on jo… No diré on m’emmirallo perquè em sembla molt pretensiós, però sí que és un gran inspirador, sobretot per aquest concepte d’utilitzar l’espai públic i utilitzar els murals com una via de donar a conèixer la història i una mica les aspiracions socials de tota la comunitat. Però com us deia, i sobretot avui amb les xarxes socials que estan rebent inputs i referències a temps real de tot el món, en realitat les influències són infinites.

“on em situo jo és en ser un interlocutor (…) i això ho faig perquè vull incidir en el meu entorn per una transformació social”

– Com veus l’espai públic? Quina visió tens de l’activitat artística urbana?

A mi m’agrada parlar molt sobre el concepte de l’hegemonia cultural. Tampoc és que sigui un gran entès, però em semblen molt interessants els plantejaments de Gramsci, que parla de qui ostenta l’hegemonia cultural té en realitat un control sobre la societat. Crec que a nivell urbà, i sobretot Barcelona, és un grandíssim exemple. Durant molt de temps hi ha hagut un poder que ha ostentat aquesta hegemonia que ha sigut qui ha puntuat i qui ha decidit què era legítim i què era correcte i què era ser un bon model de ciutat i un bon model artístic i què podia passar al carrer i què no. Crec que gràcies a les xarxes socials, i crec que el muralisme i el graffiti són un revulsiu contra això que s’escapa per tots cantons i això amb les xarxes socials hem pogut constatar que corrents com el graffiti com l’art urbà tenen un recolzament molt més gran del que la burgesia definia i el que tenia cabuda en una ciutat. Per mi l’espai públic és part de l’espai personal de tots nosaltres però que transcendeix a l’individu, també a nivell col·lectiu. Jo sempre poso d’exemple que quan tu et sents d’un lloc tens la necessitat de marcar-lo, d’incidir en aquell espai. Si estàs en una habitació d’hotel és un espai neutre i escèptic, i converteixes un espai en casa teva quan pots decorar-lo, quan pots d’alguna marcar-lo i fer-‘te’l teu. Crec que això és el que passa a la ciutat. I quan sortim i prenem els carrers i els hi donem colors i expressem les nostres inquietuds, crec que estem convertint espai escèptic en casa nostra i li estem donant vida. Per tant crec que és imprescindible que la ciutat estigui viva i als carrers es noti aquest batec.

Sobre l’activitat artística urbana… crec que això donaria per quatre entrevistes més. Si bé per un cantó s’està convertint en un fenomen “mainstream”, en un fenomen que fins i tot de vegades s’està convertint en una eina de gentrificació, també es pot convertir en una eina de transformació, de lluita i de suport als moviments veïnals i de base. En realitat, crec que té tantes cares com persones i artistes pugui haver-hi al carrer.

Resultado de imagen de roc blackblock

– Pregunta obligada. Drets d’autor, què en penses? 

És una pregunta interessant. En realitat viure de l’art significa moltes vegades morir de gana. També és cert que l’art és una eina d’especulació de primera línia, aleshores la línia i la frontera és una mica delicada. Com a creador, necessito que es respectin algunes condicions sobre el dret de l’autoria, és a dir, l’autor ha de tenir uns drets. Ara bé, també sóc un ferm seguidor del que són els conceptes de Creative Commons o el Copyleft i, bàsicament, el meu plantejament potser seria posar una mica de sentit comú. És a dir, si de les obres que es creïn es genera un lucre, crec que el primer que se n’ha de veure beneficiat és el creador. I de la mateixa manera que tots, inclús els autors i creadors, ens nodrim de tot el que trobem al nostre voltant, especialment a les xarxes socials, també crec que és de rigor que siguem generosos amb fer aquesta devolució i compartir aquest material. Crec que ens enriqueix com a societat. Desgraciadament, avui dia, els drets d’autor acaben protegint més als intermediaris que no pas als creadors originals. O, en tot cas, respecta i afavoreix els creadors que ja tenen un volum i un comerç molt fort, i en canvi altres que treballen d’una forma més autònoma o més marginal segueixen estant més desprotegits. Crec que els drets d’autor avui dia formen part d’un sistema pervers i capitalista i caldria donar-li la volta i revisar-ho, com tantes altres coses…