Trans* o la revolució dels cossos i el seu impacte en la gestió dels recursos humans

Equip Comunicació CGT Catalunya
Aurora Pulido. Secció sindical CGT Diputació Barcelona


“Siempre quise ser a la vez hombre y mujer para incorporar a mi ser, dentro de mi ser, las partes más fuertes y más ricas de mi madre y de mi padre  -para distribuir valles y montañas por mi cuerpo de la misma manera que la tierra se reparte en colinas y cumbres”.

Audre Lorde

Cada vegada se sent parlar més de les persones transsexuals i transgènere (trans*). Cada vegada hi ha més mitjans de comunicació que parlen de les persones trans*. Hem de dir que, aquesta revolució dels cossos ho transforma tot i ha vingut per quedar-se. Aquesta revolta de cossos dissidents que interpel·len i qüestionen el cisheteropatriarcat i el binarisme de sexe, ens obliguen a replantejar-nos tant els nostres àmbits relacionals personals, com l’àmbit de les relacions laborals i professionals. En aquest sentit, val la pena parar atenció en el possible impacte d’aquestes persones -que capgiren l’ordre social amb la seva existència i la seva presència- en la gestió de les plantilles de les organitzacions.

Així, doncs, ens hem de preguntar: el fenomen trans* té una incidència directa (o no) en la gestió de Recursos Humans i en les plantilles

Per aproximar-nos a la resposta, abans, anem a presentar algunes conductes força habituals i anem a identificar si suposen (o no) una discriminació vers les persones trans*, si vulneren alguna llei o si, fins i tot, es pot considerar una delicte

CONDUCTADISCRIMINACIÓ?IL·LEGALITAT?DELICTE?
Negar l’existència de les persones trans*…… ÉS TRANS*FÒBIA
Obligar les persones trans* a encasellar-se en la categoria de “dona” o “home”…… ÉS TRANS*FÒBIA… ÉS UNA IL·LEGALITAT
Obligar una persona trans* a fer servir el bany del gènere no sentit…… ÉS TRANS*FÒBIA
Obligar una persona trans* a fer servir un vestuari del gènere no sentit…… ÉS TRANS*FÒBIA
Nomenar les persones trans* pel seu nom no sentit…… ÉS TRANS*FÒBIA
Mantenir el nom no sentit d’una persona trans* en el correu electrònic corporatiu indicant causes tècniques i/o tecnològiques…… ÉS TRANS*FÒBIA
Canviar de lloc de feina a una persona trans*, sense el seu consentiment, per fer-la menys visible…… ÉS TRANS*FÒBIA
Xafardejar sobre els cossos i les pràctiques sexuals de les persones trans*…… ÉS TRANS*FÒBIA
Fer servir paraules ofensives per referir-se a persones trans*…… ÉS TRANS*FOBIA… ÉS DELICTE
Recollir dades sociodemogràfiques desagregades només per les categories “dona” o “home”…… ÉS INTERSEXUALFÒBIA… ÉS TRANS*FÒBIA… ÉS UNA IL·LEGALITAT
Recollir les dades de la plantilla d’una organització, empresa, corporació… només fent servir les categories “dona” i “home”…… ÉS INTERSEXUALFÒBIA… ÉS TRANS*FÒBIA… ÉS UNA IL·LEGALITAT

Bé, suposem que després de llegir el llistat i veure… que totes aquestes conductes impliquen (1) que s’està discriminant directament les persones trans*, (2) que en alguns casos s’estan vulnerant  drets reconeguts en lleis  que volen protegir-les d’una societat binària cisheteropatriarcal i lgtbifòbica i (3) que altres directament són delicte…, ha quedat clar que són conductes INTOLERABLES que s’han d’erradicar.

També cal dir que algunes d’aquestes conductes intolerables, execrables, violentes… són més freqüents quan la persona transita des d’un cos masculí cap a un cos femení (male to female). És a dir, la transició cap a un cos femení està més estigmatitzada i és causa de major burla, i situacions d’assetjament i de violència que quan la transició es fa des d’un cos femení cap a un masculí (female to male). En aquest sentit, en l’imaginari col·lectiu les dones trans* s’associen professionalment amb treballadores sexuals i han estat assassinades més dones que d’homes trans*. El patriarcat que menysté les dones i la feminitat es torna a manifestar en les persones trans*.

#El fenòmen trans* ho transforma tot

#El fenòmen trans* ha vingut per quedar-se

En tot cas, pel que fa a la gestió de les plantilles, es posa de manifest la necessitat de disposar en el si de les organitzacions, empreses i corporacions d’instruments:

  1. Per a la contractació i acollida de persones trans*;
  2. Per preparar el personal treballador quan en una unitat, secció, departament… hi ha un company o una companya que vol fer o està en un procés de transició de gènere (passing);
  3. Per desnaturalitzar conductes intolerables, assetjadores i violentes cap a les persones trans* dins dels equips i de l’organització en el seu conjunt; i
  4. Per a una professionalització del personal per a què vegi l’impacte del fenomen trans* i de la normativa legal vigent en les seves tasques i funcions (p. e. desagregar les dades de la plantilla i les dades sociodemogràfiques territorials en les caselles “dona” , “home”, “persona no binària”, “no contesta”).

Aquests aspectes s’han de tenir en compte a l’hora d’elaborar i NEGOCIAR plans d’igualtat de gènere, la qual cosa implica eixamplar la mirada i incloure mesures i accions que per tal de garantir els drets de les persones trans* en entorns laborals i professionals. 

Algunes de les mesures passaran necessàriament per una formació de tota la plantilla, però no només, ja que:

  • Si trobes que hi ha conceptes i paraules que no entens, és evident que necessites una formació en igualtat de gènere. Cap persona neix ensenyada.
  • Si consideres que titllar algunes de les conductes citades prèviament com trans*fòbes és molt exagerat, es posa en evidència que necessites una formació general en igualtat de gènere i una formació específica en normativa.
  • Si practiques algunes de les conductes citades anteriorment, necessites una trans*formació personal profunda.

#La revolució serà trans*feminista o no serà

En tot cas, és obligació de les organitzacions, empreses i corporacions garantir entorns laborals segurs, saludables i lliures de discriminacions per a tot el personal (incloent les persones trans*) i la qüestió i fenomen trans* la interpel·la. Cal que les empreses es trans*formis i es posin a remar.


Sense patró no hi ha tracta

Equip Comunicació CGT Catalunya
Verónika Aráuzo. Activista llibertària i feminista

Treball sexual des d’una perspectiva llibertària

El meu nom és Verónika Aráuzo, sóc una dona trans de 45 anys. Activista i lluitadora anarcofeminista. Activista pels drets de les treballadores sexuals i lluito per la prostitució lliure.

El meu compromís amb la lluita social sempre ha compartit tres eixos, l’anticapitalisme, la lluita per l’equitat social i el dret d’autodeterminació sobre el propi cos. Sóc activista en diferents grups socials que comparteixen les lluites per trencar les fronteres, que s’han imposat a les persones, els cossos, les identitats i la sexualitat. Sóc d’essència feminista, de ment transfeminista i d’acció anarcofeminista. Des de 2005 lluito perquè es reconegui els drets de les persones que treballem com a prostitutes.

El que anomenem Treball Sexual comprèn moltes maneres d’exercir-ho, webcam, porno, strippers, etc. Però el que genera el conflicte social és la Puta. Sí. Ella… la dona cis o trans prostituta.

Davant de la problemàtica de com abordar aquest conflicte social referent al nostre exercici, hi ha diferents maneres d’entendre-ho. Per una banda dins de les Pro-Drets existeixen dos fronts, que sempre ens han generat diferències i conflictes entre nosaltres, les que volen treballar per a tercers i les que no ho volem. Òbviament en un sistema capitalista com en el que vivim és una postura a tenir en compte, però des del respecte i a la meva manera d’entendre, totes dues postures xoquen per sí mateixes, ja que d’entrada quan es demana regular una activitat que parteix d’ella és considerada un delicte penal, no es pot crear aquest debat només des de les que ho  exerceixen, perquè es necessita saber què pensa la gerència. En contra d’aquesta postura, i des del respecte a aquestes companyes, estan els nostres interessos, les que no volem que el nostre exercici sigui gerenciat, més encara en un país on els drets laborals estan a punt d’extingir-se. És molt ingenu pensar que creant convenis laborals, sobre una empresa que legalment no existeix com són les cases de treball sexual, que a un col·lectiu profundament estigmatitzat se’ls resoldria d’un cop de ploma aquesta circumstància…  

D’altra banda, com a independents, hem modificat la nostra manera d’exercir preus i oferta a partir d’haver hagut de competir amb aquesta mena d’indústria, que no és legal, però que creix desmesuradament. I llavors…. Per què els meus drets han de servir per a legitimar el proxenetisme?

No deuríem totes i tots fer un pas al davant i perdre privilegis en detriment d’una legalitat? Se’ns diu que podem declarar-nos autònomes, però un autònom que no reconeix res del que són les meves despeses, publicitat, desplaçaments, lloguer d’espai per a exercir, condons, etc. ni les nostres possibles baixes laborals o com es destinaran els nostres impostos, entre altres coses, no podem deixar-ho a les seves mans. La solució seria poder associar-nos com a autònomes en una mena de cooperativa horitzontal, que no permeti l’explotació de companyes però que ens serveixi per a fer front a despeses. Aquests espais autogestionats tenen la finalitat d’evitar la tracta i tràfic de persones per proxenetisme i explotació sexual. D’aquesta realitat que exposo, em reverteixo al projecte de La Paz, Bolívia on companyes anarcofeministes de Mujeres Creando i OMESPRO van donar, al meu entendre, amb el que és la solució.

“Per què els meus drets han de servir per a legitimar el proxenetisme?”

El nostre exercici no pot ser obviat ni silenciat, no és un treball qualsevol, ni qualsevol pot exercir-lo, jo mateixa no serveixo per a Kelly, ho vaig intentar i no vaig superar el tercer dia de prova, o per la tanatopraxia o per la neteja de claveguerams o moltes altres feines més.

El concepte de dignitat és molt relatiu segons d’on vingui i la posició social en la qual es trobi qui ho menciona, el que per a unes persones és digne per a unes altres no ho és. L’eradicació de la prostitució tal com l’entenc, autodecidida, no es podrà realitzar en aquest món mentre continuï existint el concepte de propietat, família convencional, monogàmia, amor romàntic, capitalisme, diners, religió, fronteres, classes socials, racisme, lgtbifòbia i xenofòbia. Totes aquestes estructures amanides amb la moral  judeocristiana que colonitza les nostres ments generen l’estigma pel qual es permet l’abús a les classes oprimides, on molts col·lectius, i també les putes, ens trobem.

Podem barallar-nos entre nosaltres, però aquesta realitat no canvia pel fet de prohibir-la, només es transformarà, mentre no solucionem les desigualtats socials que ens envolten, continuarem sent usades i explotades. 

La nostra demanda, les que som independents i rebels -la que subscriu- és per les que, indistintament del seu estatus social o formació, decideixin exercir com a prostitutes, aquesta via és només per les que així ho decideixen i trenquin tots els dubtes de si és o no coaccionada per tercers. Perquè la meva lluita va en la direcció de destruir la prostitució forçada.

Audre Lorde ens deia: Perquè les eines de l’amo mai desmunten la casa de l’amo. Potser ens permeten obtenir una victòria passatgera si seguim les seves regles del joc, però mai ens serviran per a efectuar un canvi autèntic.

En un món perfecte el treball no seria dignitat… la comunitat, l’intercanvi, el respecte i les cures mútues serien una veritable dignitat.

La gestió de les emocions dins dels nostres espais

Equip Comunicació CGT Catalunya
Mar Iborra. CGT Anoia

Hem d’aprendre a gestionar les nostres relacions amb les persones per canalitzar sentiments com la por, la tristesa, l’alegria, el fàstic o la sorpresa davant d’un problema o per assolir un objectiu i començar a establir relacions sanes sense deixar cadàvers emocionals.

Hem basat tota la nostra vida al voltant de la nostra supervivència, cercant els nostres propis cercles d’afinitats, la nostra manada de llobes, vestint-nos com nosaltres volem i anant a les nostres festes on ningú ens qüestiona, en definitiva hem creat la nostra vida al voltant del feminisme més llibertari possible, Peggy Kornegger una de les exponents anarcofeministes més importants dels EUA estaria orgullosa de nosaltres. 

Som les que ens reunim als Ateneus i CSO per preparar el proper 8M, les que muntem el punt lila a cada Festa Major, les que no tenim cap problema en contestar quan algú te la necessitat de fer el comentari masclista, estem preparadíssimes per a una intifada contra 100 cunyats, 5 policies i 3 estats. Però i quan l’agressió masclista la vivim en el nostre entorn més pròxim? On es queda el nostre poder de Lisístrata i Safo? El típic menjar familiar, la parella de la nostra cosina, el tema tabú a qualsevol menjar quan el nostre millor amic nega una denúncia o al·lega que és falsa i fins i tot quan són a la nostra mateixa assemblea… Llavors quina és la solució? Allunyar-nos d’aquests espais que clarament ens trenquen els nostres esquemes matemàtics anarcofeministes o polititzar aquestes situacions? 

Primer de tot hem de ser conscients que encara que ens hagin alletat del feminisme més hegemònic possible vivim en una societat capitalista i patriarcal, per tant vivim envoltades d’infinites situacions com a tals. Aquestes situacions de vegades ens costen més de veure i identificar com actes masclistes per diversesraons, per falta de formació o deconstrucció (a ningú li agrada que li qüestionin els seus privilegis), que sigui en un entorn tan pròxim que ens fa por de reconèixer o simplement per voler seguir amb les aparences (a ningú li agrada que el culpin). 

Per a poder continuar analitzant tals esdeveniments primer hem d’estar en constant deconstrucció amb una construcció seguida tant feminista com interseccional. 

“quina és la solució? Allunyar-nos d’aquests espais (…) o polititzar aquestes situacions?”

Des del col·lectiu Fil a l’ Agulla, que són un col·lectiu que busca aconseguir una profunda democràcia tant dins de l’organització com en les intervencions que duen a terme, i assajar diàriament com fer que les necessitats individuals i col·lectives siguin compatibles, es van veure en la mateixa necessitat que molts altres, van veure aquesta mateixa necessitat de diversos col·lectius activistes de tenir un pla de treball per a aquestes situacions.

Davant aquest problema van veure que era el moment de crear una càpsula formativa anomenada “Gestió de les agressions en els espais activistes”, aquesta càpsula informativa no simplement busca el càstig cap a l’agressor sinó també la reparació de la víctima perquè deixi d’emportar-se la culpa. Un dels punts més importants seria buscar la mirada de la justícia restaurativa i els processos de reparació com una eina més de gestió de les agressions masclistes. 

Aquests processos de justícia col·lectiva s’han de fer poc a poc i ben preparats per poder espantar els estigmes “d’estar acusat de” i el “ser mala feminista per” ja que l’anàlisi va molt més enllà d’aquesta base; com el mateix col·lectiu va dir “Cal ser conscients que les etiquetes ens ajuden anomenar, però també poden caure en la simplificació i no tenir en compte tota la complexitat.” 

No identificar-se amb aquets mots pot dificultar la recuperació. Alhora, també és una dificultat reconèixer-se només com a víctima i no connectar amb la nostra part de poder. En la càpsula parlen sobre les agressions que cometen majoritàriament homes cis-heterosexuals cap a dones o persones d’identitats no binàries. Treballem sobre una estructura social, un eix d’opressió (el gènere) i en aquest sentit qui comet les agressions són homes als qui concorda la seva identitat de gènere amb l’assignada en néixer (cis) i que són heterosexuals. Sobretot se centren en aquest eix de discriminació i de violències que, com tants altres espais d’opressions o privilegis, té una forta manca d’espais de cures, de gestió de conflictes, de presa de responsabilitat i de reparació en general.

La gestió d’agressions és molt important i, per tant, la formació i la prevenció són imprescindibles. 

Isabel Clara Simó, l’escriptora perseverant

Equip Comunicació CGT Catalunya
Sandra Montserrat. CGT Sanitat Atenció Primària ICS Barcelona

Mai he escrit res i reconec que sóc molt punyetera escollint les meves lectures, però quan alguna cosa m’agrada sóc molt insistent intentant transmetre aquesta sensació als altres. Vull compartir-la, vull transmetre l’experiència de l’emoció que jo he viscut. I avui espero que us resulti agradable la lectura d’aquesta no-escriptora.

Resultado de imagen de isabel clara simó

A la primera reunió de dones de la CGT Catalunya que vaig assistir el passat gener, les companyes que l’organitzaven van exposar que el projecte de l’edició del diari Catalunya de CGT del mes de març fos elaborat exclusivament per dones que escrivissin d’altres dones, commemorant el 8M. En aquell moment em va venir al cap instantàniament, com una il·luminació, la Isabel Clara Simó. Feia dos dies que ens havia deixat, i la notícia del seu traspàs em va afectar, doncs durant la meva adolescència, llegir-la va fer sorgir el meu feminisme adormit. A través de les seves lectures, el meu sentiment feminista es va reconèixer en les seves paraules.

Com moltes dones de la meva generació, jo no sabia que era feminista. Tampoc tenia molt clar què significava ser-ho. I dic que no ho sabia perquè per mi era quelcom innat, natural i lògic. Es podia ser d’una altra manera? No sabia tampoc què significava no ser-ho, però escoltar els arguments dels que es declaren no feministes m’ha fet adonar que jo sí que ho soc. Molt, com no pot ser d’una altra manera.

N’he après, i tant que n’he après! Cada dia més. És semblant a aquella sensació quan no et surt una paraula, un sinònim, i penses i busques… i de sobte, patapam! És aquesta paraula. Sí! Eureka! Aquesta és la meva sensació quan aprenc del feminisme: estic donant forma viva als sentiments a través de les paraules. Quina sensació tan agradable, quin confort sento quan encaixo les peces d’aquest moviment, d’aquest necessari -isme com a forma de vida.

N’he après, i tant que n’he après! Cada dia més. És semblant a aquella sensació quan no et surt una paraula, un sinònim, i penses i busques… i de sobte, patapam! És aquesta paraula. Sí! Eureka! Aquesta és la meva sensació quan aprenc del feminisme: estic donant forma viva als sentiments a través de les paraules. Quina sensació tan agradable, quin confort sento quan encaixo les peces d’aquest moviment, d’aquest necessari -isme com a forma de vida.

La Isabel Clara Simó ha deixat orfes les paraules. Ja no ens escriurà més. És la sensació que vaig tenir quan em vaig assabentar de la seva malaurada mort. No llegiré res nou d’ella? M’he quedat òrfena de lectura, vaig pensar. Però fa uns dies que he decidit tornar a llegir els seus llibres en el mateix ordre que recordo haver-ho fet, en mode experiment. És a dir: llegir-la em va ajudar a redescobrir-me i a descobrir-la a ella. Ara, tot i que les paraules són les mateixes, el meu moment vital és un altre, l’apoderament sobre la meva pròpia existència és un altre, sóc jo la que ha canviat, soc una altra lectora, Isabel, en part gràcies a tu. 

“és una sensació que fragmenta la teva vida dintre de l’espai viscut”

És una sensació que fragmenta la teva vida dintre de l’espai viscut. És com una ressonància magnètica, amb la qual a través de mil talls del cervell, es poden percebre totes les capes. L’experiència i el pas dels anys em deixa aquest paral·lelisme entre la lectura i els espais: la perspectiva de les coses canvia amb l’edat.

He començat a llegir “La Salvatge”,premi Sant Jordi 1993 iprimera novel·la de la Clara-Simó que vaig llegir sent una persona en construcció. Deixem algun dia de construir-nos? Definitivament, la perspectiva de les coses canvia amb l’edat. Criar dos fills amb una educació escolar lliure tant diferent a la meva ha fet que me n’adonés: resulta que sóc feminista i no ho sabia.

la Isabel Clara Simó va néixer el 4 d’abril del 1943 a Alcoi, on va morir el 13 de gener del 2020,es llicencia en Filosofia a la Universitat de València es dedica a l’ensenyament, El 1968 es casa amb el periodista Xavier Dalfó, fundador de la revista Canigó, aleshores de publicació mensual, que tenia prohibit, explícitament, publicar cap article en català, va proposar escriure’n per primera vegada un en català, va tenir tant èxit que va acabar sent una revista en català, la seva estimada llengua.

Va ser membre de l’Associació d’escriptors en llengua Catalana, ocupa el càrrec de vicepresidenta al Principat des de el 1985-1988.L’any 1996 va ser nomenada delegada del llibre del departament de cultura de la Generalitat de Catalunya,en l’etapa que aquest organisme va passar a formar part de la Institució de les Lletres Catalanes, càrrec que exerceix fins al 1998. El 1999 la Generalitat de Catalunya li atorga la Creu de Sant Jordi. 

El 1978 inicia la seva trajectòria literària amb la concessió del Premi Víctor Català, amb el recull És quan miro que hi veig clar (1979), en el qual ja es pot entreveure el camí que seguirà la producció de ficció de l’autora: una literatura d’ulls cap enfora, que pren com a referent el món real i interpel·la el lector des de la realitat quotidiana. Publica Alcoi-Nova York (1985), Històries perverses (1992), guardonat amb el premi Crítica Serra d’Or, on l’autora fa patent la preocupació per la violència inútil, tema que té continuació a Perfils cruels (1995). Dones (1997) és objecte, l’any 2000, d’una versió cinematogràfica amb guió de Jordi Cadena i direcció de Judith Colell. Després de l’èxit de Dones, Isabel-Clara Simó elabora una caricatura mordaç de l’univers masculí a Estimats homes (una caricatura) (2002), que segueix el 2010 amb el recull de narrativa Homes. El 2004 publica Angelets, amb el qual analitza el cantó fosc de la infantesa.

El 2013 és nomenada filla predilecta i reconeguda amb la medalla d’Or de la seva ciutat natal, Alcoi, i també rep el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, atorgat per votació directa del col·lectiu d’escriptors.

El 2016 és nomenada degana de la Institució de les Lletres Catalanes, càrrec pel qual ocupa la presidència de la Junta de Govern, òrgan superior de la ILC, i la vicepresidència del Consell Assessor.

El 2017 la seva trajectòria és reconeguda amb un dels premis més prestigiosos del nostre àmbit cultural, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

L’enyorada escriptora Isabel-Clara Simó ens ha deixat una cinquantena llarga de llibres principalment de narrativa però també de poesia, teatre, assaig, guions radiofònics i televisius, prosa memorialística i traducció; a més dels articles publicats en premsa,la seva lluita inesgotable per la llengua i la cultura del nostre país amb el record d’una empenta que no va perdre ni quan li van diagnosticar una esclerosi mortal.

Trets Bibliogràfics de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

“Fer despesa pública de manera preventiva és una inversió per la població

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Aquest mes de març entrevistem a la Maribel, treballadora tècnica en cures auxiliars d’infermeria. Entrem a l’hospital on ràpid es fan evidents les conseqüències de les retallades: grans cues d’usuàries, falta de recursos per atendre’ls… La sanitat és un dels sectors que més ha patit les retallades per part de la Generalitat i del Govern. Afegit a la privatització que s’està duent a terme al sector sanitari, on cada vegada s’estan externalitzant més serveis deixant sense recursos al sector sanitari públic. Elles, com altres companyes, representen a un dels col·lectius més feminitzats de l’economia i, a més, dels més precaritzats, sobretot pel que fa a les condicions laborals de les dones. Els seus horaris, on no existeixen festius, caps de setmana, nits, etc. dificulten encara més la conciliació de la vida laboral i familiar.

Llegeix més