Social

Un Congrés per guanyar

11 de desembre de 201925 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Els dies 16 i 17 de novembre, va tenir lloc el 1r Congrés d’Habitatge de Catalunya.

Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya

Ja fa 10 anys que la PAH va sorgir com un huracà als pobles i barris colpejats per la crisi, i des d’aquell moment el problema de l’habitatge ha canviat en les formes, però l’arrel continua sent la mateixa: la mercantilització d’un bé de primera necessitat. Partint d’aquesta premissa, el capitalisme actual s’ha llençat a especular i acaparar béns i productes bàsics per a la vida de les persones, l’aigua, la salut i l’habitatge són alguns exemples dels nous mercats que el neoliberalisme obre per tal d’enriquir més els inversors, amb la consegüent amenaça que aquest fet comporta per a la vida digna de la classe treballadora.

El context social post crisi ha canviat, diferents governs han passat, però el problema de l’habitatge persisteix, com va existir als anys 30 i als 90 i com sembla que seguirà existint durant anys si no ho aconseguim aturar. El que ha passat els darrers 2-3 anys és que l’organització per fer-hi front s’ha articulat de forma molt dinàmica, des de les PAH’s, als sindicats de llogateres i passant per la nova galàxia de sindicats, grups o col·lectius en defensa de l’habitatge que han sorgit arreu del territori, especialment a Barcelona i a la seva àrea metropolitana.

Més de 500 militants acreditats de quasi 70 grups o nuclis diferents es van reunir per posar sobre la taula noves formes organitzatives i noves estratègies de lluita. A més a més de debatre sobre la part més visible, que és la d’aturar desnonaments, també es va aprofundir sobre altres temes, com les ILP’s, la legislació protectora dels inquilins, la regulació dels preus de l’habitatge, la gentrificació, els efectes Airbnb, l’ocupació, els fons voltors, grans, mitjans i petits propietaris. Es van proposar estratègies clàssiques del sindicalisme, com la negociació col·lectiva davant de l’abús de grans propietaris, la vaga de lloguers, diferents formes de pressió, les comissions de treball i altres formes de comunicació. I també es va parlar de cures, perquè no hem d’oblidar la colossal feina que està tirant endavant aquest moviment amb la consegüent càrrega psicològica i emocional que comporta.

“d’aquest Congrés n’ha sortit reforçat tot el moviment anticapitalista”

No negarem com de traumàtic pot ser el fet de viure amb la possibilitat de quedar-se sense casa, els desnonaments policials, o els para-policials que empreses com desokupa efectuen cada cop més amb la complicitat de la policia. La tensió, l’angoixa i les depressions que a vegades genera el fet de portar aquestes lluites endavant sense pauses ni treves. Doncs aquests moments traumàtics, només es poden combatre amb suport mutu i cures, amb les alegries, les abraçades i la bona sensació que deixa aturar un desnonament, el fet de doblegar un propietari usurer o reallotjar persones sense casa en pisos o edificis buits, i per això fan d’aquest moviment un espai potencialment feminista. Doncs no podem passar per alt la gran quantitat de dones que participen d’aquesta lluita. Dones de totes les condicions i edats, moltes joves, però també dones d’arreu i d’edats molt diverses, dones fortes que sovint són qui agafa les regnes de la seva vida en veure’s abocades elles i les seves famílies a la misèria.

Com a sindicalista de la CGT, com a observador convidat, el que més vaig gaudir, va ser que tot i les diferències que hi pot haver entre els veïns de les Corts, Sant Cugat, Ciutat Meridiana o Rubí, tothom era allà per a treballar plegats i ajudar-se. Tot i les diferents cultures polítiques que allà s’hi trobaven, tot i les particularitats i diversitat de cada persona i de cada grup o organització, tot i el color de les diferents samarretes, allà tothom anava a una. Anaven unides per avançar, anaven a guanyar, es van ajuntar per fer la vida impossible als que impossibiliten la vida digna.

D’aquest Congrés n’ha sortit reforçat tot el moviment per l’habitatge i amb més eines per plantar cara a la bèstia. Però crec que tot el moviment anticapitalista català també n’hem sortit reforçat. I sobretot n’hem sortit més unides. Perquè davant el present negre que ens ofereixen de salaris de merda, l’augment de lloguers, i les hipoteques impossibles, només ens queda la unitat, la fraternitat dels que estem a baix i només tenim les nostres mans i caps per sobreviure a la selva del capitalisme.

I, a partir d’aquí, en un futur no gaire llunyà esperem consolidar una sòlida amistat i cooperació entre aquests dos fronts de lluita, el laboral i l’habitatge. Doncs en el fons, són la mateixa lluita, els acomiadaments d’avui són els desnonaments del demà, doncs qui té els diners, té les empreses i alhora, té els edificis. Perquè fins que no entenguem que el problema és integral, que tots els fronts i les diferents lluites en són una, no podrem oferir una alternativa sòlida, no podrem plantejar una esmena a la totalitat del sistema.

Un dilema fals i la perillosa trampa del vot (útil)

18 de maig de 201925 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Ermengol Gassiot. Secretari General de la CGT de Catalunya

Una vegada hi havia un presoner. Un vespre, va entrar un carceller a la seva cel·la i li va dir: “Demà al matí tornaré. Si em dius una cosa que sigui certa, et condemnarem a cadena perpètua. Si el que em dius és una mentida, t’afusellarem”. L’endemà el presoner se’n va anar a dinar a casa seva.

Torna un nou cicle electoral. La primera data la tenim aquest 28-A. I una bona part dels i les potencials electores ens trobem en una situació semblant a la del presoner. Possiblement per primer cop des de fa més de 30 anys tenim a sobre la taula un fantasma creïble de que un partit d’extrema dreta (desacomplexada i molt més explícita que la del PP) arribi a les institucions. Per l’altra, hi ha qui planteja que és necessari votar (i votar entre allò que se’ns ofereix amb possibilitats de sortir, que tampoc és massa divers, que diguem) per frenar aquesta extrema dreta. Ja sigui en clau autonòmica o estatal. Mitjans de comunicació, tertulians, opinadors i una bona part de la classe política repeteixen aquesta dualitat. Un cop darrera l’altre, doncs és sabut que la reiteració és una forma efectiva de fer que un missatge passi a formar part de la nostra consciència, de que n’acceptem la lògica. I aquí hi ha una trampa. Una trampa molt important.

Ja sabem com és això de les eleccions parlamentàries. Fa molts anys que patim l’electoralisme i veiem com aquesta democràcia merament nominal fa servir les urnes i les paperetes com a eina de legitimació d’un poder que, ho patim, en realitat no ens consulta pràcticament cap de les seves decisions rellevants. Per contra, ha imposat una cultura de la delegació que ens limita a la immensa majoria de la població a conformar-nos amb un simple rol d’espectadors. A renegar de ser protagonistes de la realitat per ser simples consumidors de vides prefabricades. El show dels recents debats televisius n’és una bona mostra. Qui els mira, sovint ho fa des del sofà i només li falta la paperina de crispetes a la mà. Consumim un producte acabat que s’assembla molt al fet de llegir, l’endemà, els titulars que prepara la premsa. L’espai que se’ns deixa és molt limitat. Abans podia ser la tertúlia amb els/les amigues o la conversa de bar. Ara, cada cop més, ho són els comentaris als FB o al TW, molt més impersonals i que ens alliberen del risc d’interactuar col·lectivament amb altres persones que comporten les converses en viu. Tot en ordre.

Ara bé, per garantir que la cosa funcioni, cal que ens hi sentim implicats/des. D’això el vot i la fal·làcia de que podem decidir alguna cosa. Una bona manera de mobilitzar aquest vot en sectors que ens podem sentir frustrats per un sistema polític que notem molt allunyat de nosaltres és crear una por. I el feixisme de Vox sembla que funciona prou bé. Pel propi sistema, podria semblar que comporta un risc: que quan els mitjans de comunicació es fan ressò del seu discurs, aquest arribi a un segment de la població i que, fins i tot, condicioni el que diuen altres partits polítics. Més que un risc, però, en realitat li suposa un avantatge. Per una banda, permet normalitzar a mig termini algunes mesures que d’una altra manera potser toparien amb més resistències. Ho veiem al conjunt d’Europa, quan les propostes xenòfobes de l’extrema dreta acaben influenciant gran part dels arcs parlamentaris. Per l’altra, quan el feixisme impregna una part de la classe treballadora és una victòria del capitalisme: situa el conflicte dins de nosaltres mateixos, com alternativa aboca a una altra part dels i les treballadores a donar per bones algunes de les opcions que planteja el joc electoral i desactiva encara més el conflicte social.

No podem conformar-nos en escollir entre opcions prefabricades que ens venen donades i, en el fons i en la forma, contràries als nostres interessos

La por al feixisme beneficia enormement al sistema polític. Fa que una part dels potencials electors, que en un altre context es quedarien a casa, acabin anant a votar i, en certa mesura, acabin implicant-se en el procés. Però també reverteix en un altre fet. Ens obliga a triar entre opcions que ens desagraden, per allò de votar “lo menos malo”. Els treballadors/es sabem perfectament que un hipotètic govern Sánchez estarà venut a les polítiques de la Troika i de l’IBEX 35, com ho està també el de la Generalitat. Unes polítiques que directament ens oprimeixen, tant en matèria econòmica com en espais de participació col·lectiva, de llibertats públiques, etc. Que any a any, legislatura a legislatura, es normalitzi que la classe treballadora haguem d’escollir entre opcions que ens perjudiquen, que no son nostres i que ens van en contra, atempta directament contra la nostra consciència col·lectiva. Ens imposa una frustració, un sentiment de que no hi ha res a fer. Ens desvaloritza com a subjecte col·lectiu, ens condemna a la passivitat i estén, com una autèntica arma de destrucció massiva, la concepció de que no hi ha res a fer. Que la realitat és immutable. Tot el contrari que pensaven, ara fa 100 anys, els nostres avantpassats quan guanyaven vagues i avançaven en el camí de la revolució social.

En definitiva, ens acostumen a que l’única sortida és seguir el dilema que ens plantegen: feixisme o vot útil. Veritat o mentida, presó de per vida o afusellament, com li imposen al presoner.

En la història, el presoner pot marxar a casa perquè, en arribar el matí, li diu al carceller: “Avui m’afusellareu”. La resposta que construeix queda fora del sistema i trenca la lògica perniciosa a la que el volien sotmès. En conseqüència, guanya la llibertat.

A la vida real, cal cercar una alternativa al fals dilema que ens planteja l’electoralisme. No podem conformar-nos en escollir entre opcions prefabricades que ens venen donades i, en el fons i en la forma, contràries als nostres interessos. Tampoc podem acceptar aquesta coresponsabilitat imposada d’haver de promoure opcions de l’esquerra domesticada (i traïdora als nostres interessos), que ja sabem que no ens agraden. L’alternativa és fer saltar les regles del joc. Defugir la passivitat, la cultura de la delegació i l’electoralisme.

Dit així sembla molt fàcil, però a ningú se’ns escapa que en realitat ens costa molt construir alternatives que semblin creïbles. En aquest post que ja arriba a la seva fi jo tampoc pretenc fer-ho. En realitat, ha de ser una tasca col·lectiva. Sí que m’agradaria, no obstant, enumerar algunes idees. En primer lloc, la nostra acció col·lectiva l’haurem de fer a partir de nosaltres mateixos/es, les nostres formes d’organitzar-nos i de la nostra pròpia lògica. Per desgràcia els darrers anys ja hem vist què passa quan juguem a fer de bruixots, quan sectors dels moviments socials entren dins la lògica electoral i institucional. Aquest no pot ser el camí. Cal reobrir espais de conflicte concrets, en els que hi puguem intervenir amb els recursos que tenim tant a nivell organitzatiu com de persones. Amb la idea de guanyar-los i retroalimentar-nos com a jo col·lectiu. Promoure una dinàmica de creixement que només ens beneficiarà si és autònoma a les pautes del poder. I un creixement que ha de permetre’ns incrementar el conflicte social i plantejar les nostres pròpies alternatives.

Sóc conscient que això darrer que he dit no deixen de ser abstraccions. Simplement vull remarcar que és urgent defugir del miratge de l’electoralisme. Cadascú pot votar o no, però la llibertat no la guanyarem mitjançant els vots. L’obtindrem només si som capaços de reconstruir-nos col·lectivament dins d’una lògica ben diferent a la de l’electoralisme. I és urgent que ens hi posem.

Per si algú l’interessa, aquest 28-A jo tornaré a ser un abstencionista actiu.

Trobada de dones de CGT a Ruesta

18 de maig de 201925 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Dones de CGT Catalunya

Diferents dones, militants i afiliades a la CGT de tot l’estat, es van trobar el passat mes de març a Ruesta, per traçar una línia comuna de lluita feminista.

Arran el Congrés extraordinari a Mèrida per la vaga del 8M, i tal i com es van desenvolupar durant el mateix els debats i les discussions amb fortes discrepàncies, diferents dones, militants i afiliades a CGT de tot l’estat espanyol, vàrem veure la necessitat de trobar-nos per debatre i treballar plegades, per mirar de desenvolupar i elaborar una tasca comuna arreu de tota l’organització i a partir dels nostres sindicats i territoris, per tal d’assolir una igualtat real entre companyes i companys, fer efectiu un món sense distinció de gènere, i aconseguir una educació feminista real.

Com a dones afiliades entenem que la CGT és un sindicat de base, en què les secretaries no estan per sobre de cap afiliada i en què les bases decideixen, i han de decidir, com s’organitzen. Els nostres acords congressuals contemplen l’establiment i creació de xarxes d’associació entre les dones.

Per aquest motiu ens vam autoconvocar a una trobada de reflexió i debat i vàrem acordar que el millor lloc on anar plegades era aprofitar un dels espais que tenim com a CGT. Així vam triar Ruesta per a la nostra trobada.

Com a dones anorcofeministes constatem que malgrat els avenços fets a la societat respecte al feminisme, dins de la nostra organització encara falta moltíssima feina a fer. Algunes ponències presentades i aprovades en el Congrés de CGT Catalunya a Òdena-Igualada ja anaven en aquesta línia de reivindicació, com també algunes de les presentades al Congrés extraordinari de Mèrida.

La trobada de Ruesta era molt necessària i va esdevenir molt enriquidora, fructífera i positiva. Ens va dotar d’empoderament col·lectiu, energia, força i molta sororitat entre nosaltres. I vam decidir continuar treballant plegades amb la militància activa que ja exercim des dels nostres sindicats i territoris. Per que la revolució llibertaria i feminista ha de combatre el patriarcat i el capitalisme començant pels nostres àmbits més propers i estimats. Creiem fermament que l’existència dins la CGT de dones feministes que impulsin, des de baix, el treball en el diferents sindicats per a aconseguir una igualtat efectiva entre homes i dones, és un valor afegit per a l’organització. La unió del treball de totes les dones reforça la veu de l’organització en la lluita feminista contra el patriarcat i contra el capitalisme.

Ja els acords del XV Congrés Confederal de Valladolid, celebrat al 2001 sota la rubrica “4.8 Mujeres en CGT”, estableixen que l’esperit de la creació de la Secretaria de la dona es basa entre d’altres principis rectors en el de “dinamitzar la comunicació entre dones i les seves diferents experiències de vida, així com la participació i compromís de les dones amb el sindicat”, “(…) es necesario reivindicar el feminismo, como un discurso radical y anticapitalista dentro de nuestra organización y desde ella, en las propuestas que lancemos de cara afuera y, sobre todo, en las vías de construcción de mundos distintos que buscamos (…) La CGT ha de ser protagonista activa en la movilización de un feminismo de base anticapitalista, antimilitarista y antiautoritario”.

Volem que el treball de les companyes militants actives amb qui estem coordinant-nos, serveixi perquè la lluita feminista sigui cada dia més forta i perquè el nostre sindicat sigui realment igualitari i sigui un lloc on totes tinguem veu i presència.

Seguirem lluitant per aconseguir reforçar el feminisme que ha de fer de la nostra una societat més lliure i més justa.

Perquè tenim clar que JUNTES SOM MÉS FORTES.

El 8 de març des d’una perspectiva antiracista

17 de març de 201929 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

S’apropa el 8 de març i les demandes de col·lectius feministes augmenten. Molts col·lectius necessiten complir quotes. Els colors és una d’aquestes quotes. Les tendències de l’activisme social i polític a l’Estat espanyol són bastant previsibles. Estan consolidades. I pretenen canviar el món… I sí, dic l’Estat espanyol perquè les dinàmiques són molt semblants. Menys la dreta. Aquí a Catalunya, podríem dir, que la dreta és menys conservadora per la necessitat de diferenciar-se de l’espanyola i per justificar l’autodeterminació que fins fa poc no hi creia gaire i que des de fa poc i creu a mitges (depenent de qui paga). Però bé, això és un altre tema. Avui toca parlar del 8 de març, ja que he tingut la gran sort de que em toqui publicar aquest dia. No es tracta de que el context mediàtic condicioni gaire els meus interessos. És més per aprofitar-ho en benefici propi. Aprofitar l’efervescència programada per introduir la crítica. La crítica de la crítica, de fet. Per transcendir-la. Tot i que serà ben rebuda. No perquè estigueu d’acord, sinó per l’estranya sensació que us generen les contradiccions. Suposo que són els privilegis. Podem bramar tot el que sigui que les estructures de poder continuen intactes. I a més participem en el vostre carnaval.

Qui em conegui sabrà del que parlo o potser tampoc. Així que anem per parts. Durant les últimes setmanes estem assistint a una veritable campanya de difusió de la vaga feminista del 8 de març: a les xarxes socials, les assemblees de barri, a les facultats, fins i tot, als mitjans de comunicació tan alternatius com els mitjans de masses, etc. Segurament no amb el mateix impacte que l’any passat. Clar, s’ha d’entendre que estem en ple judici contra el procés. A més, ara tenim un govern -en funcions en breu- feminista i sembla que la cosa no va tan malament. El PSOE sempre ha sabut aprofitar la batalla cultural. Això se li ha de reconèixer. Tot i així, i amb més raons, el debat sobre feminisme i hegemonia continua obert, i per tant, els beneficis i els perills que pot causar aquesta unió. L’altra dia em deia indirectament una diputada del parlament que com parlar de feminisme i hegemonia amb les xifres brutals de violència de gènere. Doncs bé, parlem d’hegemonia del feminisme, com un procés en marxa, evidentment no acabat; és a dir, de la idea de que el patriarcat és un sistema que provoca violència i que s’ha de combatre. Això és el que està arribant arreu sense necessitat d’utilitzar conceptes com feminisme o patriarcat. Aquesta idea s’està consolidant en el sentit comú. Poc a poc i amb bona lletra. Per això, l’antifeminisme es fa gran perquè ha sabut llegir la conjuntura.

Tanmateix, tota hegemonia porta una contra-hegemonia i aquest no és l’antifeminisme sinó l’antiracisme. Per què? S’ha d’assenyalar que el feminisme és un fenomen situat, tot i les ganes de les seves portadores d’universalitzar el subjecte dona. De fet, els conflictes, en part, venen per aquesta universalització. Que les persones “racialitzades” i migrants no creiem en la justícia? Sí, clar que hi creiem. De fet, ens hi hem deixat la pell i el cos per ella. Però és un altre tipus de justícia que la blanquitut desconeix. Massa contaminació a l’aire. La justícia nascuda en el sí d’un sistema capitalista està destinada al fracàs i a ser part d’aquest Leviatan.

L’antiracisme s’erigeix com a contra-hegemonia bàsicament perquè ha denunciat al feminisme hegemònic com una sortida no desitjada que estava assetjant el moviment des de fa temps. Nancy Fraser ja parlava d’una amistat perillosa entre feminisme i neoliberalisme, no per l’absorció del mercat de tot allò reivindicatiu sinó perquè el propi feminisme parteix d’uns principis que fomenten la seva unió amb el neoliberalisme. Aquesta premissa és més evident des de que l’economia feminista ha posat el focus en la necessitat de la reproducció de la força de treball per la subsistència, no solament del mercat, sinó i sobretot de la societat en si mateixa. És a dir, la infravaloració del treball de cures ha anat de la mà de la incorporació de les dones al mercat de treball amb les conseqüències que ha provocat, en primer terme, subordinar la vida als interessos del mercat. Aquesta és una de les trampes que el feminisme no va preveure. S’entén la crítica de l’economia feminista. Comencen els problemes quan la crítica no és reconeguda, perquè com deia Spivak “¿Pueden hablar los subalternos?”. Aquesta crítica no és necessàriament explícita, a vegades es formalitza amb la simple presència d’altres cossos marcats, cossos que no són benvinguts, incomoden i, si es pot, es transformen en símbol de l’opressió feminista per excel·lència. Això ho hem vist, viscut i sentit en un dia tan representatiu com és el 8 de març. La sorpresa davant la presència dels cossos marcats posen en qüestió l’hegemonia, ja existent, del feminisme i això incomoda. Superficialment, s’accepta la crítica que ve d’aquests cossos i veus, de fet, es posa de moda parlar d’interseccionalitat o de decolonialitat. No cal dir que la raça –l’embrió d’aquestes teories- es dilueix entre tantes altres o simplement desapareix. No obstant, aquests nous pensaments que venen a trencar el sistema món des de l’arrel i anhelant la seva desaparició en la seva totalitat, no solament el sistema econòmic, sinó com a projecte civilitzatori; s’incorporen en la mesura en que es poden desactivar. Un exemple és el passat 8 de març a la capital del Regne. Un bloc encapçalat per una pancarta amb el lema “El feminisme serà antirracista o no serà” va ser aplaudit i fotografiat per la multitud tot i les nostres crítiques. En realitat, no importava tant el que dèiem sinó complir la quota del moviment feminista. S’incorporen el colors i es silencien les veus. Tot en ordre.

Per què es silencia el nostre discurs? Perquè l’antiracisme posa en qüestió el sistema-món actual des de l’arrel, assenyalant les complicitats de les classes populars blanques. Nosaltres, des de la zona del no-ser, on la humanitat no és reconeguda, on regna la violència i la deshumanització, clamem contra 1492, com a origen dels fonaments del sistema actual caracteritzat, no solament pel patriarcat, sinó pel capitalisme racial. Aquell sistema d’explotació i destrucció que va ser possible a través de l’extracció de recursos, territoris i mà d’obra de tres quartes parts del món: l’anomenat Sud global.

Tot i la innegable complicitat del feminisme amb la Modernitat, pla civilitzatori que permet la vida gràcies a la no-vida dels condemnats de la terra, s’ha d’aprofitar les trampes per treure’ls-hi partit. El feminisme, tot i ser un projecte d’alliberament propi de la Modernitat, també el desgasta en la mesura en que qüestiona alguns dels seus fonaments: el patriarcat. Així arribarà un moment que l’aparell immunològic estarà debilitat i és en aquell moment, que intuïm és a prop, que amb un sol cop podrem marcar la diferència. I aquí recuperem la frase de Sadri Khiari, no com a interpel·lació ni retret sinó com a adveniment: “Per ser la companya indispensable dels indígenes, l’esquerra és la seva primera adversària.” Caldrà estar preparades. I aquesta vegada juntes.

Fàtima Aatar. Antropòloga i militant antiracista

Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya

Heura Negra. Assemblea Llibertària de Vallcarca

Ermengol Gassiot. Secretari General de la CGT de Catalunya

Dones de CGT Catalunya