8M 2020. El Coronavirus visibilitzarà la crisi de cures

Manifestacions multitudinàries per les llibertats i els drets de les dones arreu del món

Amada Santos. Dones Llibertàries

Segons Nacions Unides encara hi ha restriccions legals que impedeixen a 2.700 milions de dones accedir a les mateixes opcions laborals que els homes. El 2019 menys del 25% dels parlamentaris eren dones, i una de cada tres dones va patir violència de gènere.

Aquest 8 de Març dia Internacional de les Dones Treballadores, milions de dones a tot el món vam sortir als carrers amb un únic objectiu comú: exigir els nostres drets i reclamar la igualtat.

Aquesta data s’ha convertit en l’acte reivindicatiu més important a nivell mundial, liderat pel moviment feminista. Aquests darrers anys, a partir de 2017, hi ha hagut una explosió de força al carrer, una marea de dones que ha arribat per quedar-se. A la Manifestació de Barcelona hi van participar, 200.000 persones. Per a les feministes i activistes “El 2020 és l’any de les dones”  i cridem a totes les dones a sortir al carrer i reclamar totes les causes històriques pendents.

El lema de la Marxa 8M ha estat: Juntes i Diverses per una Vida Digne. Autoorganització i revoltes Feministes Contra la Precarietat i els Fronteres. Una exigència que s’ incorpora any rere any d’una manera transversal en els diferents col·lectius i reivindicacions del 8 de Març, és el tema de les cures. Ve ja de molt lluny l’exigència de repartir les responsabilitats en la cura dels fills, de les persones grans, de persones discapacitades i de la llar.

Posar la vida al centre, reivindicació del feminisme, suposa assumir tenir-ne cura, i és un treball que s’ha de valorar i compartir. Hi ha d’haver una educació a les escoles des dels primers anys per conèixer la responsabilitat d’assumir al llarg de la vida el compromís de cuidar-la. Alhora, l’obligació de la societat i els governs de quantificar el valor econòmic que suposa, que les dones hagin assumit i assumeixin el fer-se càrrec de les cures de la família.

Moltes dones a Catalunya i de l’Estat Espanyol, estan treballant, conjuntament amb polítiques responsables d’igualtat, donant idees a posar en pràctica a l’Agenda 20/30 i portar-les a les trobades que es duen a les Nacions Unides, en el marc de Beijing 25.

Amb la Pandèmia del Coronavirus, sortirà a la llum la precarietat existent en aquest suposat Estat de Benestar, a causa de les retallades dutes a terme en anys anteriors. També, s’ha de posar en evidència, com es repartiran les cures de les persones contagiades.

“Si treball i cures ja eren dues tasques en conflicte, ara a més seran simultànies”

Mònica Grau, economista.

Xile, Argentina i Mèxic han liderat les protestes per exigir aturar la violència masclista, per la igualtat d’oportunitats i pel dret a l’avortament. La situació política i social de l’Amèrica Llatina durant els últims anys ha donat peu a les dones a organitzar-se en defensa dels seus drets. Es van pintar els carrers de verd i morat i el crit d'”Amèrica Llatina serà tota feminista” va ressonar arreu.

Les manifestacions han estat marcades per un creixent descontent i la demanda als governs llatinoamericans de millorar les condicions de vida de la meitat de la població. Les exigències són cada vegada més fortes davant la denúncia que els estats no han fet per augmentar la qualitat de vida de les dones.

Xile

La majoria dels presidents llatinoamericans no tenen perspectiva de gènere per dissenyar els seus programes de govern, i no s’han interessat en legislar en favor d’elles. Però el Moviment feminista segueix fent història: dos milions de dones van marxar per Santiago i altres ciutats el 8M. Una convocatòria històrica, segons les organitzacions. Als carrers el crit cap al President Piñeira i cap a la ministra Pla davant la repressió ha estat: “No els tenim por”. A la convocatòria es va difondre un manifest exigint la fi de les violacions dels Drets Humans i la formació d’una Comissió Independent de la Veritat, Justícia i Reparació. 

També el  9 de Març va ser la segona jornada de la Vaga General Feminista 2020. Dones de tot arreu del país es van adherir a la convocatòria feminista. Hi van participar: Moviment pel Avortament Lliure, el MeToo, i les estudiants. Cal recordar la lluita estudiantil contra l’abús i assetjament de 2016, així com també el 2018 i el 19. El nombre de participants ha estat superior a tots aquest esdeveniments.

La consigna aquest 2020 ha estat “contra el Terrorisme d’Estat”, una de les manifestacions més importants dels últims temps, mitjançant la performance de Las Tesis, que ha donat la volta al món: “El violador ets tu”.

Durant la manifestació hi va haver incidents amb  lesions i detencions. En acabar aquesta històrica mobilització, la Coordinadora Feminista 8M va llegir el seu manifest: “Exigim la fi de les violacions de Drets Humans, que mai més pretenguin fer-nos callar amb les mutilacions, les desaparicions, les tortures, els abusos, les violacions, els segrestos, les pallisses i la persecució”.

Van demanar la sortida de Sebastián Piñera i tot el seu Govern per haver-li declarat la guerra al poble. També la sortida de la ministra Plá pel seu silenci davant la violència política sexual. “Lluitem per una Comissió independent de Veritat, Justícia i Reparació i l’alliberament immediat de tots els i de totes les preses polítiques de la revolta”.

Mèxic

A Mèxic han augmentat els feminicidis i la indignació de les dones. Cada dia 10 dones són assassinades per raó de gènere. La mobilització de les dones ha anat augmentant en els últims mesos davant la impunitat en els casos de feminicidis. A mesura que s’ha anat coneixent la crueltat amb la qual s’han dut a terme, aquestes morts, les convocatòries han estat més nombroses. Van convocar una aturada nacional el 9 de Març, ja que tot i ser un 40% de la força laboral pateixen una bretxa salarial d’un 34%.  Van exigir igualtat d’oportunitats. La meitat de la població està vivint en situació de pobresa.

Durant la gran manifestació es van llegir eslògans “Ja n’hi ha prou”. El 2019, 1.000 dones van ser assassinades pel sol fet de ser dones, un 137% més respecte a l’any 2015, quan van començar els registres oficials. Aquests feminicidis han desencadenat la indignació de la societat i pressions perquè les autoritats se’n responsabilitzin.

Argentina

A l’Argentina les feministes van realitzar les protestes pel  9 de març sota el lema “Per l’autonomia dels nostres cossos i contra els fonamentalismes religiosos”. Una de les accions va ser  un “pañuelazo” el dia 8 davant de la catedral de Buenos Aires a favor de l’avortament legal, segur i gratuït, contestant d’aquesta manera a la missa convocada en contra per l’Església catòlica Argentina.

Aquest 2020, la reivindicació principal dels moviments feministes és aconseguir una llei de terminis per la interrupció voluntària de l’embaràs, i convertir-se  en el primer país d’Amèrica Llatina en legalitzar l’avortament. El president argentí, Alberto Fernández, ha enviat aquesta setmana el projecte de llei,. Serà el novè intent de canviar el Codi Penal vigent, on es contemplen penes de fins a quatre anys per a totes les dones que avortin, amb excepció del cas de violació o de risc per a la salut.

Aquesta és la primera vegada que la iniciativa parteix del Poder Executiu i no de la societat civil. Les dones argentines van sortir al carrer el 9 per exigir mesures contra els feminicidis. Tot i la gran mobilització social des de “Ni Una Menys”, en el 2015, els feminicidis no han baixat. 299 dones van ser assassinades l’any passat. Ha suposat un augment del 10% respecte al 2018. Aquest any ja s’han registrat 68 feminicidis, entre ells alguns que han commocionat l’opinió pública per la seva crueltat.

Crònica d’una jornada de vaga general a Barcelona

Juntes, valentes  i lluitadores vam prendre els carrers el 8M

Dones de la CGT

Tot just començava el dia 8 i moltíssimes dones ja ens estàvem concentrant a les nostres poblacions o barris per fer una tasca d’extensió i informació de la vaga feminista del 8M

En moltes poblacions i barris s’havia estat treballant durant tota la setmana fent activitats reivindicatives del 8M:  xerrades, jornades, debats, pel·lícules, tallers, etc. i totes aquelles activitats que la imaginació ens va permetre dur a terme. A més de la manifestació nocturna i la marxa de torxes del dia 7, on les dones vam reivindicar que “La nit és nostra”.

Moltes companyes de CGT , anarcofeministes vàrem participar coordinadament amb la resta de grups feministes a les activitats que es van organitzar als llocs on vivim.  D’activitats es van fer moltíssimes, des de piquets informatius i reivindicatius , performances, denúncies a l’església catòlica, lectures de manifestos feministes, manifestació per la població, menjars col·lectius elaborats per companys que s’encarregaven de la tasca de cures, i marxa conjunta cap a la manifestació de la tarda.

Es va plantejar com un dia reivindicatiu i de lluita, i alhora festiu, fent incidència en activitats sobre la vaga de cures i de consum.

El piquet central de Barcelona, fent costat a Les Kellys van denunciar davant d’alguns grans hotels de Barcelona, la precarització i les condicions laborals de les dones. Als grans hospitals, com a la Vall d’Hebron o l’Hospital Universitari de Bellvitge on estava convocada la vaga, es van fer concentracions i piquets informatius davant els centres.

A Mataró es van fer denúncies en algunes empreses on s’havia donat casos de masclisme, com a la discoteca Cocoa. A l’Anoia es va participar conjuntament amb La Traca Feminista i entitats del poble. A Terrassa es va participar amb les companyes de col·lectius feministes anticapitalistes. Les accions i reivindicacions es van repartir al llarg de la setmana, llançant, cada dia, reivindicacions de diferents eixos: habitatge, treball productiu i reproductiu, serveis socials, antirracisme i cures.

El dia 8 al mati es va fer el mapeig de les violències de Terrassa, on es van assenyalar punts de la ciutat on s’ha exercit violència i abusos, des de llocs on hi treballen violadors i abusadors fins a les oficines dels serveis socials i l’església.

La vida al centre va ser el lema que van triar les companyes de Mollet Feminista pels  tallers que es van fer el dia 7, sobre: ginecologia, habitatge, sexualitat de les joves, salut mental i dones migrades.

A Barcelona es va començar amb un homenatge a “la Negreta”, una dona que va ser executada el 1769 per liderar, amb altres dones, la Revolta del Pa.

Enguany va ser molt important les denúncies directes a l’església catòlica, des d’accions davant les esglésies de diverses poblacions, com a Mollet, on es va demanar una jornada col·lectiva per apostatar de l’església catòlica, fins a companyes que van accedir dins d’una església denunciant com l’església vol tornar a prohibir l’avortament. O una performance davant de la catedral de Barcelona, amb l’objectiu de fer un homenatge a les dones assaïnades per la violència masclista, on un centenar de dones van fer una “processó” vestides de negre i tuls negres a les cares, fins arribar a la Catedral, carregant un taüt i flors. Un cop allà  es va  fer una performance, on es van denunciar els assassinats per violència de gènere, llegint el nom de les dones assassinades aquest any. L’acció va ser emocionant, entranyable i colpidora per a totes, es va posar un taüt, amb  flors i el nom de les dones assassinades, al bell mig de la Catedral. Aquesta acció es va fer conjuntament amb el piquet de la Comissió Laboral  8M i companyes de CGT.  

Els piquets també van ser molt imaginatius: des de canviar els rètols dels carrers per noms de dones, posar a les estàtues d’homes davantal i estris de neteja amb cartells on s’apel·lava al treball de cures compartit; i a les estàtues de dones cartells dient “Jo també faig vaga”. I un emotiu acte en record a les nenes assassinades de Guatemala davant el monument de Colon.

Els espais es van omplir de dinars col·lectius on la sororitat i la visibilització de les cures va ser present, on no van faltar la música, cançons, balls… i les paelles elaborades pels companys, com a Mollet… o dinars compartits entre veïnes i veïns, com a la vocalia de dones de l’esquerra de l’Eixample, on a més van okupar el carrer Aragó aprofitant que s’obria sense cotxes a la ciutadania.

Des de CGT Catalunya es va habilitar un espai per a cures al sindicat d’Espectacles, on moltes companyes i companys van poder gaudir d’un merescut descans després de les activitats del matí… i on es van reposar forces amb begudes i menjar preparats pels companys encarregats de les cures.

Després  de les activitats del matí, va arribar la manifestació de la tarda, convocada per tot el moviment feminista. Amb el lema “Autoorganització i revoltes feministes. Contra la precarietat i les fronteres. Juntes i diverses per una vida digna”.

Com els darrers anys les companyes i companys de CGT agafem l’espai d’inici del bloc mixt, darrera les companyes Perkudones. La participació va ser massiva i l’ambient de gresca, reivindicació, lluita i empoderament va ser molt important. Darrera de la pancarta  on continuem cridant: “Ens aturem perquè el món funcioni”, un munt de companyes i companys de molts territoris: Barcelona, Terrassa, Sabadell, Baix Llobregat, etc. vam marxar juntes amb la força que ens fa ser imparables en la lluita feminista.

El primer petó

Relat

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

Els petons es donen i es reben per amor i amistat. 

Recordo el primer petó que van regalar-me de manera espontània. És una anècdota d’aquelles que explico per la seva simplicitat i que als meus ulls d’adulta resulta fins i tot simpàtica, malgrat ser una violació de la meva integritat.  

Aquella acció va produir-me: ensurt, per l’inesperat; enuig, indignació i vergonya perquè va ser davant d’altre gent. Tanmateix, que fos públic va donar-li a l’autor un caire d’audàcia i valentia.

Tenia nou anys i abans d’anar a escola la mare em manà que anés a comprar, com feia altres dies quan mancava alguna cosa per a l’esmorzar o el dinar. Volia fer llenties i va demanar-me que anés a comprar-les a la botiga de queviures a prop d’on vivíem, Lo Gaiter del Llobregat, amb Enric Morera. Els botiguers eren molt amables i fiaven. 

Bé, anem al gra. Vaig sortir pitant cap a la botiga, amb un cames agafeu-me, perquè sempre m’agradava arribar a escola ben d’hora per poder jugar al pati. El carrer serpentejava entre el  rec i el camp protegit per un mur de pedres. En arribar a la botiga hi havia cua. Estava esperant i de cop, un vailet que va sortir de no se on es llençà cap a mi i sense dir res va fer-me un petó a la galta. Espantada vaig mirar-lo com fugia corrent i baixava els dos graons cap al carrer. Va desaparèixer com un llamp fugisser, sense temps per veure-li la cara. Indignada, em vaig revoltar i refregar la galta on havia deixat el bes, amb el puny tancat i tanta fúria que vaig fer-me mal i la galta enrogí. La gent de la cua em guaitava amb un somriure de complicitat. Tot havia estat tan sobtat.  

 No vaig saber mai qui m’havia fet el primer petó pre-adolescent. Llàstima, a aquesta edat ja començàvem a mirar-nos els nois i les noies i ens dèiem: aquest m’agrada, aquest no; aquest et mira,…  Amors platònics, dèiem! El meu primer amor platònic va ser, no rieu!! El noi del xocolate Batanga! El trobava exòtic i guapíssim!!

Com ja havia fet la primera comunió m’havia de confessar per combregar el diumenge. Quin altre tràngol dir-li al capellà que m’havien fet un petó. 

Anys 50/60, temps difícils els d’aquella infantesa i adolescència plens de pecats i tabús.

Per canviar el món primer hem de canviar la forma de néixer

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

Frase de l’obstetra francès Michel Odent que defensa els parts naturals i menys medicalitzats. Partint d’aquesta premissa, a Catalunya, dones joves opten per abordar l’opció de ser mares des de la perspectiva que el naixement és un acte natural i que cal tenir cura que sigui un moment especial i fet amb amor.

Així ho explica l’Anna Bordonada, doula, que ha acompanyat a dones que han pres l’opció de parir a casa de forma natural, com ha fet ella:

El dia del naixement és únic i especial. Que important cuidar-lo com una celebració de la vida on mare i bebè seran els protagonistes! Juntes amb les persones estimades: pare, germanes i germans, llevadora, doula, àvies… les persones que volem que ens acompanyin en el viatge que serà parir. El dia del naixement serà una celebració íntima. Un viatge a la cova, a la foscor, al silenci, a la calma i la connexió, al respecte, al dolor, inclús a la por i, una altra cop, a la calma, a donar a llum, a obrir-se i rebre. 

Sabem parir, el nostre cos sap què fer, nosaltres solament ens parem, escoltem i sentim. Riem, plorem, gemim, udolem… silenci de nou. Ens deixem portar i acompanyar; els nostres instints ens guien, el bebè sap el camí.

Al cap d’uns anys, Mireia, també ha donat a llum els seus dos fills amb part natural. Una mostra del reportatge es aquesta bella i emotiva  imatge que hem escollit entre totes

És important sentir-se segura, en calma, a gust, sense pressions ni intervencions externes innecessàries. Les nostres hormones ens ajuden; és un bon viatge, inoblidable, irrepetible. Quan parim, el dolor passa a l’oblit i les hormones de l’amor, les endorfines, envaeixen el nostre cos i així succeeix l’enamorament del nostre bebè per a sempre, en tant sols una mirada, només néixer, pell amb pell. Elles ens acompanyen, ens cuiden, ens observen en tot el nostre poder, obrint-nos com una flor que es mou lliurement al seu desig, escoltant el nostre cos, doncs té el seu espai per fer-ho. El cos ha fet el bebè i sap exactament com fer-lo néixer.”

Any 2008, Les Planes, Catalunya.

Mireia Bordona cobreix com a fotògrafa un part natural a casa i el descriu gràficament en el seu reportatge: “Endorfines”:

En ell ens explica que:

“A l’hora de fotografiar un moment tan important i delicat, una de les meves principals obstinacions fou passar desapercebuda per no distreure la concentració i el treball intern de la parella, advertida com estava que, en cas contrari, podria generar un bloqueig en la dilatació de la mare, atès que la hormona necessària per a aquest procés, l’endorfina, solament pot generar-se en un estat de calma i intimitat. Aquest reportatge retrata les diferents fases d’un part viscut i experimentat amb intimitat, felicitat i sense tabús. L’obstetra francès Michael Odent definí així aquesta experiència: “Per canviar el món primer hem de canviar la forma de néixer”.

El reportatge gràfic es completa amb el testimoni d’una dona que ha parit d’aquesta manera i que, a més a més, és doula, és a dir, una persona la funcions de la qual és acompanyar a les mares per tal que l’embaràs, el part i el postpart siguin experiències plenes, saludables, que l’omplin de goig i satisfacció. 

Patriarcat i capitalisme: feminisme, classe i diversitat

Cynthia Luz. CGT Ensenyament Sector Social

Construir un feminisme de classe per a les treballadores, les precàries i les immigrants.

Volem fer un petit resum  del llibre “Patriarcado y capitalismo” de Cynthia Burgueño i Josefina L. Martínez.

Que algunes dones poderoses ocupin posicions en els consells d’administració de grans empreses no implica un canvi favorable en la vida de la majoria de les dones treballadores, precàries i immigrants. Quan Ana Botín es proclama feminista des de programes de TV com Planeta Calleja, nosaltres recordem les milers de treballadores acomiadades pels bancs i de totes les dones que han estat desnonades per no poder pagar les seves hipoteques.

Les feministes liberals parlen d’“apoderament” i “llibertat d’elecció” a nivell individual, però oculten que hi ha diferències de classe entre les dones, i que no totes tenen les mateixes possibilitats d’“escollir en llibertat” en aquesta societat.

En el primer capítol de “Patriarcado y capitalismo”, aportem algunes dades per a mostrar aquesta realitat. La fortuna personal d’Ana Botín es calculava en 2018 en més de 300 milions d’euros, amb una retribució anual d’11,01 milions, una xifra 404 vegades més alta que el salari mig espanyol i 641 vegades superior al salari més freqüent.

El 8 de març de 2019, durant la vaga de dones, un grup de treballadores va fer un piquet davant l’entrada del Banc Santander cantant: “Ana Botín, no és feminista”. Entre els sostres de cristall de les empresàries i els sòls enganxosos de la precarietat, s’obre un abisme. Per això el nostre feminisme és un feminisme de classe i anticapitalista.

Avui està sorgint quelcom nou. Hem vist en els últims anys les vagues de dones, massives manifestacions i confluències entre diferents lluites. En diversos capítols del llibre, la reflexió o la informació es combinen amb valuosos testimoniatges de treballadores com Las Kellys, lluitadores de la fàbrica Panrico, treballadores de telemarketing, immigrants i treballadores de la llar. En diferents països del món, grups de treballadores s’organitzen per a començar a lluitar pels seus drets. Això s’està veient amb força als carrers de Xile o França, on les dones estan al capdavant de la vaga general del transport contra la reforma de pensions de Macron.

A “Patriarcado y capitalismo” es recorren diversos temes des del punt de vista d’un feminisme anticapitalista: la feminització de la força laboral, el treball de reproducció o de cures i la doble jornada laboral, la croada anti-gènere de l’extrema dreta, la islamofòbia, el racisme i les migracions, el debat sobre la prostitució, la lluita per l’alliberament sexual i contra la violència masclista, així com debats sobre les estratègies d’emancipació entre diferents corrents del feminisme.

El llibre tracta especialment les transformacions en el capitalisme durant les últimes dècades, i que han donat com a resultat una nova feminització del treball. Al voltant del 40% de l’ocupació global està compost per dones. Aquesta enorme feminització permet trencar amb la idea d’una classe obrera reduïda a l’obrer masculí de “mono” blau, únic sostenidor i cap de família, nadiu i blanc. Però aquestes transformacions estan acompanyades de l’empitjorament de les condicions de treball, la fragmentació i divisió interna en múltiples categories. El capitalisme promou la divisió sexual del treball, no només entre la llar i l’ocupació -invisibilitzant el treball de reproducció, no reconegut com a tal a les llars-, sinó en la mateixa producció, amb treballs feminitzats i més precaris.

La nova força laboral femenina, concentrada en posicions estratègiques per al funcionament de l’economia capitalista, té una gran potencialitat per a canviar-ho tot, també les tradicions masclistes o corporatives que es conserven en molts sindicats. De la unitat de tota la classe treballadora, més feminitzada i diversa que mai, pot emergir la força per a lluitar per una societat de nou tipus, sota les ruïnes d’aquest sistema capitalista patriarcal que mereix perir. Aquesta és la hipòtesi d’aquest llibre, i també la nostra esperança.