Si hi ha un consens en la
gran majoria de la població d’Hondures, es que Juan Orlando Hernández, el
“president” que en els últims 9 anys s’ha imposat mitjançant escandalosos fraus
electorals i sobre els cadàvers de més de quaranta opositors, ha de sortir del
poder.
Orlando Hernández va ser
quatre anys President del Congrés Nacional i sis President de la República,
fins avui. Període en el qual ha domesticat la Cort Suprema de Justícia i les
bancades d’oposició en el Congrés Nacional. Va ser reelegit
inconstitucionalment en dues ocasions, fet que l’ha convertit en l’home més
poderós des del Cop d’Estat militar de 2009 i, en els fets, compte amb el
beneplàcit dels Estats Units d’Amèrica. Hem de recordar que els nord-americans
tenen a Hondures fins a quatre bases militars, degut a la seva estratègia
d’ubicació geogràfica.
Sota el seu mandat,
Hondures ha esdevingut en un dels països més violents, corruptes i empobrits
del continent americà, tant és així que desenes de milers de persones han
d’exiliar anualment en “caravanes de migrants”, fugint de la misèria, violència
i abusos de l’autoritat.
Però tant d’abús acabaria per passar-li factura. En 2017, Orlando Hernández va realitzar el seu frau electoral més recent i es va enfrontar contra la major insurrecció popular de les últimes dècades. Des de llavors, el poder del dictador ha anat disminuint i la única cosa que el sosté en el poder és l’incondicional suport de les Forces Armades i del govern de Donald Trump.
La bona noticia va ser
que el 2019 va ser un mal any per la dictadura. Va començar amb terribles
escàndols de corrupció que van comprometre a la classe política propera al
governant; però el que el va convertir en especial va ser que en octubre de
2019 es va realitzar el judici de la Cort del Districte Sud de Nova York contra
el germà d’Orlando Hernández, un mafiós narcotraficant que va fer fortuna amb
la complicitat del govern hondureny. Actualment, el govern de Trump utilitza
aquest judici per mantenir el xantatge al narco-govern hondureny a fi de que
obeeixi cegament les seves directrius en política internacional i econòmica.
Per protegir al dictador,
el Congrés Nacional aprovà reformes al Codi Penal i a la Llei del Tribunal
Superior de Comptes que blinden als diputats i funcionaris corruptes davant de
possibles acusacions. D’altra banda, el “president” acordà amb el nefast Luís
Almagro, Secretari General de l’Organització d’Estats Americans (OEA), acabar
amb el conveni que havia subscrit el govern hondureny amb aquest organisme
regional que va donar lloc a la Missió de Suport contra la Corrupció i la
Impunitat (MACCIH), una entitat de la OEA per investigar vincles de funcionaris
públics amb el crim organitzat. Com a culminació, els sicaris al servei
d’Orlando Hernández van provocar una onada de massacres en centres
penitenciaris per “esborrar evidencies”, eliminant en un mes a 48 informants
claus, testimonis o víctimes que podien incriminar al governant i la seva
colla.
No obstant això, tot el narrat ha tingut l’efecte de debilitar profundament la figura “presidencial” i, per evitar el buit de poder, la cúpula militar ha donat una passa endavant per ser la última salvaguarda del Estat capitalista neoliberal i de la narco-dictadura. Això explica perquè en els últims mesos de 2019 el règim va beneficiar a la casta militar amb privilegis i prerrogatives obscenes: no només els hi han incrementat exponencialment el seu pressupost, augmentat els seus salaris, i els hi han encomanat l’administració dels boscos i de les inversions del Estat en agricultura, sinó que també han aprovat reformes al Codi Penal per eximir de responsabilitat als militars quan cometin crims de lesa humanitat. Això comporta que els militars hagin concentrat un immens poder.
Per tal d’ocultar aquesta
deriva autoritària, el règim inventa distraccions polítiques, com els freqüents
“Diàlegs Nacionals” o els amanyats processos electorals en els que la oposició no
té possibilitats de triomfar per l’elevat nivell de manipulació dels resultats.
Per suposat, res del
anterior seria possible sense el suport polític dels EUA a la narco-dictadura;
un suport que va més enllà de les lloances que li dedica per la seva “gran
col·laboració en el combat contra el narcotràfic”, sinó que ha passat al pla militar;
des de l’any passat el govern de Trump ha instal·lat a Hondures tropes de les
Forces Armades d’EUA i també s’han instal·lat tropes del Estat sionista
d’Israel.
Així és l’actual
Hondures, governada per una màfia narcotraficant i corrupte, envaïda per militars
en tot el territori. El país més pobre del continent sud-americà requereix de
la més amplia solidaritat de la resta de pobles de món, per desempallegar-se
d’aquesta dictadura.
El conjunt del
moviment sindical: CFE-CGC, CGT, FO, FSU, Solidaires, MNL, UNEF, UNL i FIDL (és
a dir, tots els sindicats excepte la CFDT i UNSA) convoca pel 22 i 23 de gener
a “la convergència interprofessional” en tot el territori i a convertir el 24
de gener (data en la qual el Consell de Ministres té previst donar el vistiplau
al projecte de Llei) en una jornada vagues i mobilitzacions massives.
I en aquesta
mobilització destaca la vaga ininterrompuda que vénen protagonitzant en l’SNCF
(ferrocarril francès) i la RATP (transport públic en l’aglomeració de Paris).
Una vaga que de manera intermitent es veu acompanyada per la protagonitzada en
altres sectors, així com amb milers d’iniciatives de mobilització al llarg de
tot el territori francès, però que no es podrà mantenir indefinidament, entre
altres raons, per les dificultats econòmiques que comporta per a les i els
vaguistes.
Un moviment inèdit
Inèdit, per la resposta ferma i continuada davant l’enorme duresa del govern. Un govern que viu el seu moment Thatcherià, disposat a fer fallida el clatell del moviment sindical per a imposar el projecte neoliberal que ve ajornant des de fa 40 anys i que compta amb el suport d’un enorme consens mediàtic (tant en els grans mitjans de comunicació privats com públics) així com l’amenaça de tancament i deslocalització en empreses que es plantegen anar a la vaga…
No obstant això, i
malgrat totes les maniobres en la taula de negociació (amb la col·laboració de
la CFDT i UNSA), el govern no aconsegueix parar la mobilització ni que l’opinió
pública renunciï a donar suport a la protesta. Només així es poden entendre els
43 dies de vaga ininterrompuda en l’SNCF i la RATP, així com la mobilització en
l’ensenyament, les refineries, els dockers
i altres sectors (les i els danzarines
de l’Òpera del Paris, dels advocats i advocades) que amb diferents formats
continuen actius en la mobilització.
És també el que
explica que la mobilització es mantingués activa durant les festes nadalenques
(malgrat l’enorme pressió perquè hi hagués treva en aquestes dates) i que la
mateixa es tradueixi en un veritable carrusel d’iniciatives a nivell local, amb
un nivell d’inventiva que no es coneixia fins al present. En això també, aquest
moviment, per la seva creativitat, resulta inèdit. Com està sent el compromís
pel mateix del món intel·lectual i de la cultura.
Inèdit, finalment,
perquè es donen en unes condicions difícils. No sols a causa de la precarietat
en el món del treball i a les dificultats de la gent per a arribar a final de
mes, sinó perquè venim d’una història de derrotes: contra la reforma de les
pensions en 2010, contra la Llei del Treball en 2016 i, més recentment, contra
la privatització de la SNCF l’any passat.
Un moviment que resisteix
Encara que no fos més
que per haver impedit que l’aprovació de la reforma s’hagués realitzat com un
passeig de roses, es pot dir que aquest moviment suposa un pas endavant. Però
en l’ambient hi ha més.
En primer lloc,
l’orgull, la dignitat de mantenir-se dempeus, de no deixar-se atropellar, que
la lluita és necessària i que la lluita paga. De fet, encara que es mantingui
el gruix de la reforma, el govern ja s’ha vist obligat a fer fallida el seu
criteri d’universalitat per a la reforma (tothom paga el mateix i tothom
cobrarà en funció dels mateixos criteris), havent d’acceptar el manteniment de
determinats règims especials, així com a maniobrar amb una negociació amb la
CFDT i UNSA.
En segon lloc, no és anodí que la direcció d’aquests dos sindicats prestats a vendre la seva ànima, s’hagin vist desautoritzats de cap a peus per les seves bases que estan en vaga. En la RATP, per exemple, UNSA és el sindicat majoritari.
“cal preparar-se per a confrontacions sostingudes en el temps, més enllà d’esporàdiques jornades de vaga”
En tercer lloc, la
coordinadora intersindical no cedeix davant les dificultats, que són grans. Ja
hem fet referència a sectors que temen llançar-se a una vaga dura per les
amenaces de tancament i deslocalització, però les dificultats van més enllà,
perquè en un context de derrota les dificultats per a iniciar la vaga, sabent
que no serà només per a un dia, apareixen amb cruesa.
En aquest context, cal
valorar en la seva justa mesura, la voluntat de les direccions de la
intersindical per continuar encoratjant el moviment, no entrar al drap de les
maniobres del govern i continuar exigint la retirada pura i simple de la
reforma. Tothom és conscient que per a aconseguir-ho cal estendre i ampliar el
moviment, però no n’hi ha prou amb fer sonar el xiulet perquè esclati la vaga
general i tombar el projecte del govern. La vaga general, com deia Rosa
Luxemburg, no es decreta.
Per aquest motiu la
mobilització d’aquí al dia 24 serà important. El moviment es troba en aquest
llindar en el qual un element detonador pot donar-li un impuls cap endavant o
en el qual cal organitzar bé la retirada perquè l’experiència hagi valgut la
pena. D’això es podrà parlar després de la jornada del dia 24 de gener.
La mobilització contra
aquesta reforma de les pensions, mostra que en aquesta guerra declarada contra
els drets socials, parar-li els peus als projectes de demolició social imposats
per les polítiques neoliberals actuals exigeix preparar-se per a confrontacions
sostingudes en el temps, més enllà d’esporàdiques jornades de vaga.
Un moviment que es renova
A diferència d’altres
mobilitzacions històriques com les de 1995 o 2003, una característica d’aquest
moviment és que les assemblees locals no resulten tan massives com llavors (és
l’aire dels temps), però, d’una banda, emergeixen allí on en altres ocasions no
existien i, per una altra, desenvolupen una gran capacitat d’iniciatives amb
molta inventiva. En certa manera, aquest moviment reprèn el fil, la frescor,
del que van ser mobilitzacions com Nuit
Debout o, que encara continua existint, la de les armilles grogues. Una
cosa totalment necessària per a la renovació del moviment sindical.
Finalment, aquest moviment també està servint per a obrir una reflexió àmplia entre els sectors actius sobre les modalitats de lluita necessàries per a confrontar en bones condicions el poder establert, un debat que recorre avui dia a tot el moviment sindical, però que va més enllà.
Per començar, ens agradaria saber quina és la situació actual a Xile, i quins són els elements que s’han donat per a què hi hagi hagut un esclat social d’aquesta magnitud.
Des del 18 d’octubre hi ha protestes a les ciutats de tot el país, en les
que hi hem vist a dones, homes, joves, nenes, nens; als pobles originaris; a
estudiants i professionals; a persones grans; a sindicats de treballadores i
treballadors; a organitzacions de professionals; és un moviment social ampli,
heterogeni i transversal, proper a organitzacions de base i distanciat de
partits polítics.
Com a resposta, tenim una repressió i violència policial espantosa. El
primer que va fer el president Piñera va ser declarar la guerra al poble
mobilitzat instaurant un estat d’emergència que va posar als militars a
reprimir les protestes, fets que no passaven des de la dictadura de Pinochet.
Això va ser l’inici de la violència i el descontrol de las forces de l’ordre.
Human Rights Watch, Amnistia Internacional i la ONU han evidenciat que a Xile
es reprimeix la protesta a través de la violació de drets humans. És molt fàcil
trobar vídeos de pallisses, trets al cos o atropellaments, que mostren l’ús
abusiu de la força per part de Carabineros de Xile. Hi ha també testimonis
verificats de violència sexual. A les nenes, adolescents i dones se les
despulla, se n’abusa o directament se les viola com a forma de repressió. També
hi ha el cas d’un jove al que van violar penetrant-lo amb un bastó policial.
D’aquí ve que el col·lectiu Las Tesis, en la performance que s’ha globalitzat,
parla d’ ‘un violador en tu camino’, en referència al lema de Carabineros ‘un
amigo en tu camino’. A més a més, tenim el rècord mundial de pèrdues oculars
per trets per part de la policia, a més a més de dues persones que han perdut
completament la visió. També, s’ha evidenciat la presència de químics corrosius
a l’aigua que la policia fa servir per llençar des dels camions d’aigua. La
policia xilena crema, tortura, viola i mata sota la justificació de restituir
l’ordre.
A més a més el govern – amb només un 6% d’aprovació – ha intentat
criminalitzar les mobilitzacions i instaurar lleis que restringeixen les
llibertats de manifestants, legalitzant mecanismes propis d’una dictadura.
També ha donat suport a la violència de Carabineros. La classe política s’ha
mostrat incapaç de canalitzar les demandes dels manifestants i ha quedat
completament deslegitimada.
També s’ha iniciat un procès constituent, que obri la possibilitat de trencar el jou de la constitució de Pinochet. Tan mateix, aquesta demanda s’ha desvirtuat amb acords que no consideren la participació directa del poble. Hem vist també que la dreta ha iniciat una campanya en contra del procès constituent, carregada d’arguments en una suposada defensa de la pàtria i dels xilens, quan en realitat el que defensen es un model econòmic i social que beneficia als privilegiats de sempre. Aquesta campanya ha encoratjat l’aparició de grups violents reaccionaris que han atacat llocs que commemoren a les víctimes de la dictadura, i que han amenaçat i agredit a activistes i dirigents socials. De tot això també és fàcil trobar evidències a les xarxes socials.
Despertem de tenir por a trencar la falsa imatge de tranquil·litat i benestar
Per últim, en el que crec és en la gran victòria de les mobilitzacions,
tenim processos de recuperació del teixit social i de politització de la
ciutadania. Assemblees territorials, cordons populars, discussió política com
un fet quotidià, són coses amb les que la dictadura va arrasar, que el model
xilè va aprofundir. Valors com l’emprenedoria, la individualitat o la
competència van ser naturalitzats, i les i els xilens els han aconseguit
subvertir en aquests mesos de mobilitzacions.
Sobre les causes, és molt aviat per saber-ho. L’èxit econòmic xilè és fals,
la riquesa l’acumulen molt pocs, i hi ha una majoria que no té gairebé res. La
justícia social, el dret a la salut, a l’habitatge o a l’educació són absents.
Un model on el món polític està al servei dels poders econòmics col·ludits i
evasors d’impostos, que fixen els preus o que contaminen i enverinen
territoris, sense que en pateixin cap conseqüència. En aquest context,
l’augment de 30 pesos xilens en la tarifa del metro de Santiago, que va generar
protestes que van ser reprimides violentament en la setmana prèvia al 18 de
octubre, va ser la gota que va fer vessar el got.
A les manifestacions són habituals frases com ‘no son 30 pesos, son 30
años’, o ‘nos quitaron tanto que nos quitaron el miedo’. A diferència de les
mobilitzacions anteriors, amb demandes específiques, aquesta protesta està en
contra de tot el sistema neoliberal promotor de desigualtats i abusos que fins
ara s’havien normalitzat a Xile. D’aquí ve la idea de ‘Chile Despertó’:
despertem d’una normalitat violenta, que afavoreix a molt pocs. Despertem d’un
estat de queixa que ens conduïa a fer alguna cosa en contra del sistema.
Despertem de tenir por a trencar la falsa imatge de tranquil·litat i benestar.
Despertem de la idea que no existeix cap possibilitat de viure d’una altra
manera.
Arran d’aquest esclat social sorgeix el vostre col·lectiu, com us esteu
organitzant i quins són els vostres propòsits?
Com Assemblea Autoconvocada Chile Despertó Barcelona, hem treballat per
donar visibilitat a les violacions de Drets Humans i els crims del Govern de
Sebastián Piñera i de Carabineros davant de la comunitat internacional. També
hem obert espais de participació política per a les xilenes i xilens que estan
aquí, replicant els cabildos i la consulta ciutadana que van fer a Xile.
Aquests propòsits orienten la nostra organització en dos fronts. D’una
banda, hem dut a terme diverses accions a Catalunya, principalment a Barcelona.
Hem marxat pels carrers de la ciutat, ens hem manifestat davant del consolat
xilè de la ciutat, hem fet intervencions a punts turístics rellevants. D’altra
banda, estem coordinats amb altres assemblees a Xile i a altres països, amb les
quals hem realitzat accions conjuntes per propiciar reunions amb organismes
internacionals, representants polítics i actors rellevants.
Ara mateix estem en un procès de redefinició dels nostres objectius. La situació a Xile va canviant i ens exigeix convertir-nos en una assemblea amb propòsits que es puguin anar adaptant a les necessitats del moviment social xilè. Estem treballant en això.
Manteniu algun contacte amb col·lectius socials a Xile? I a nivell de
l’Amèrica Llatina?
Sí, hem anat avançant cap a la vinculació amb col·lectius, assemblees i
organitzacions de base al nord, al centre i al sud de Xile, que estan
treballant per transformar el nostre país perquè esdevingui un lloc on, com
diem, la dignitat es faci costum. Això ens ha permès estar molt al dia del que
succeeix i seguirem treballant en aprofundir aquests vincles.
En l’àmbit dels nostres pobles germans, hem participat en assemblees amb
companyes i companys provinents de diversos països, com Bolívia, Brasil,
Colòmbia, Hondures, Equador, Uruguai. Un dels nostres objectius és la feina
conjunta, ja que el que veiem darrere dels esclats socials en els territoris
és, fonamentalment, el mateix que a Xile: desigualtat social, extractivisme,
vexacions als pobles originaris. És l’ordre neoliberal i neocolonial que ubica
als nostres països com un recurs explotable i, als seus habitants com a
persones que, o són servils als poders econòmics, o se’ls esclafa a través de
la violència i el terrorisme d’Estat. Jo mateix he vist la semblança en el
relat: democràcies al servei dels poders econòmics, drets socials privatitzats
i l’ordre per sobre de la vida humana.
Hem vist que us vau mobilitzar per la cimera de la COP25 d’aquest desembre
passat, cimera que a priori s’hauria d’haver realitzat a Santiago però que es
va traslladar a Madrid a causa de les mobilitzacions que s’estan produint a Xile.
Quines accions vau realitzar a la cimera?
El que vam fer a la COP25 va ser una altra de les nostres accions
organitzades amb assemblees de xilenes i xilens a Europa. Vam fer diverses
coses, de les que destaco quatre activitats. Primer, la nostra participació a
la marxa del 6 de desembre, on vam prendre els carrers de Madrid en el bloc
llatinoamericà, juntament amb els pobles originaris i amb les companyes i
companys de nacions germanes. Si bé la marxa tenia a veure amb el canvi
climàtic, crec que vam poder fer visible el que passa a Xile, especialment si
considerem que allà tenim el model neoliberal més ‘pur’, el que té devastadores
conseqüències socials i mediambientals. Vam poder pujar a l’escenari amb un
manifest escrit per xilenes i xilens de diverses ciutats. D’això hi ha diversos
vídeos circulant. En segon lloc, vam ser part de la Cimera Social pel Clima,
amb una activitat de debat i reflexió al voltant de la idea que la Justícia
Social i la Justícia Climàtica van de la mà. A més a més, vam poder fer la
primera assemblea de xilenes i xilens en territori estranger, que ens va
permetre definir una agenda que estem desenvolupant. I, per últim, vam retre un
homenatge a les persones assassinades per l’Estat xilè des del 18 d’octubre, en
un sector de la UCM. Va ser bastant intens, molt positiu per a nosaltres, més
enllà del paperot que va fer Xile, específicament la ministra Schmidt, en el
rol de la presidència de la COP25. També vam denunciar el govern espanyol per
donar suport al govern xilè tot i els crims que s’estan cometent a Xile. I bé,
com a part de les nostres accions coordinades com a xarxa de xilens i xilenes
residents a l’estat espanyol, ens reunim coordinadament a Barcelona, Madrid,
Saragossa i Granada per expressar el nostre rebuig a l’anunci que el President
de Xile, Sebastián Piñera, va fer sobre l’assessoria que rebran les forces
policials del país per part de la UIP (Unitat d’Intervenció Policial
espanyola), per millorar la capacitat operativa del seus mecanismes de control
de l’ordre públic. És impresentable que amb els antecedents que té Piñera com a
violador dels drets humans, l’estat espanyol en sigui còmplice.
Què podem fer des de Catalunya per donar suport a la lluita del poble xilè?
És una pregunta difícil perquè el poble català està en la seva pròpia
disputa política. Idealment, més enllà del que està passant a Xile, seria
important que en qualsevol territori europeu es faci una reflexió sobre els
privilegis dels que gaudeixen en detriment del Sud Global. He estat en
converses amb persones d’aquí i s’han sorprès quan comencem a explicar-los que
allà estan el Santander, el BBVA o Endesa. O que empreses espanyoles són
propietàries de l’aigua i de les carreteres. L’aposta per un sistema diferent
passa en bona part per la consciència que poden desenvolupar aquells que estan
en posició de privilegi.
Crec que és important que s’informin, participin i difonguin. Per fer això
són importants les nostres xarxes socials. El nostre perfil a Facebook i a
Instagram és @chiledespertobcn. A twitter, @chiledespertobc. Així difonem
informació sobre el que passa a Xile, que vosaltres podeu conèixer i ajudar-nos
a fer més visible per a les persones en territori català, espanyol o europeu.
També són els canals de les nostres activitats futures, les que sempre definim
com obertes per a qui vulgui sumar-s’hi. Crec que vosaltres sou fonamentals per
superar el setge informatiu. Pensa que, a diferència de Veneçuela, el grau de
cobertura que han donat a Xile ha estat mínim, gairebé inexistent a nivell de
mitjans de comunicació tradicionals. Entenem que poden haver-hi interessos en
això, ja que la inestabilitat a Xile genera inestabilitat als poders econòmics
espanyols, com dèiem abans. Fer tot això més visible afavorirà que el govern
xilè es vegi pressionat i que els manifestants es sentin recolzats per la
comunitat internacional.
El 18 d’abril de 2018 el poble de Nicaragua es va aixecar contra el govern de Daniel Ortega i Rosario Murillo, matrimoni i President i Vice-presidenta de la “república”, respectivament. En pocs dies les ciutats i carreteres del país es van cobrir de barricades. La ira popular va sorprendre a tothom.
Ortega, qui va ser
president en els anys 80 durant la Revolució Popular Sandinista, entregà la
revolució i es va entregar al liberalisme burgès en el 1990. Quinze anys més
tard va aconseguir tornar al poder mitjançant un pacte mafiós amb un dels
partits liberals, que era al poder en el moment del pacte, i després
d’assegurar als poders fàctics que utilitzaria el poder per defensar els
interessos de burgesos, cures i d’Estats Units, mentrestant li deixessin
romandre en el govern.
Veneçuela va donar ajuda
privada per valor de més de 3800 milions de dòlars en els últims 10 anys, part
dels quals es van utilitzar per finançar programes socials clientelistes que
pal·liaven els pitjors efectes de les mesures dictades pel FMI a les que Ortega
es va sotmetre sense dir ni piu. A partir de finals de 2017 la caiguda del flux
de dòlars veneçolans començà a afectar els programes clientelars.
El 18 d’abril de 2018
Ortega va publicar el decret 03-2018. En aquest decret es va incrementar la
quota mensual d’empleats i ocupadors a l’assegurança social i es va aplicar una
reducció del 5% en el concepte d’atenció mèdica a les pensions dels jubilats.
Grups de jubilats van
sortir a manifestar la seva oposició al decret en diverses ciutats del país.
Ortega va respondre com de costum. Va estomacar a la gent gran a través de
grups de xoc formats per joves a sou i “matons” de les estructures
professionals del FSLN. La policia anti-motins va ser mobilitzada amb la
finalitat de dissoldre les manifestacions i protegir als sicaris del partit.
Van colpejar amb tubs, pals i pedres a tota persona que es van trobar pel
davant, Van robar a protestants i periodistes. Grups d’estudiants, enrabiats
per les pellisses a la gent gran, van sortir al carrer a sumar-se a les
protestes.
Davant la protesta
organitzada per estudiants, Ortega va incrementar la repressió indiscriminada i
cap al migdia va reunir als dirigents de les estructures territorials del
partit i els va comunicar la seva decisió. Amb les seves pròpies paraules:
“Vamos con todo” (contra qui protesti).
Al meu parer, Ortega va decidir que seria la primera d’una sèrie de situacions en les que hauria d’escanyar a la població, davant la falta de recursos externs, i que li convindria reprimir fermament per tal d’establir un precedent i que condicionés futures protestes.
Aquell dia varies
persones van resultar ferides per la repressió. Es van produir els 3 primers
morts. Els estudiants no es van fer enrere i van ocupar les universitats tot
demanat ajuda i suport a la resta de la població de tot el país. El poble va
respondre i es van començar a construir les primeres barricades al voltant de
les universitats, amb la finalitat d’obstaculitzar el desplaçament de les
forces repressives i per donar protecció als estudiants.
En una acció que va
sacsejar el país, en la ciutat de Masaya, el llegendari barri indígena de Monimbó,
feu sandinista des de la insurrecció contra Somoza, i on va caure combatent el
germà petit de Daniel Ortega en 1978, va aixecar barricades en suport als
estudiants i contra Ortega. La joventut i els vells quadres sandinistes del
barri van començar a enfrontar-se contra la policia i les forces de xoc del
partit.
El decret que va
modificar les normes del joc de la seguretat social provocà encara més
protestes per varies ciutats del país, però la desmesurada i indiscriminada
repressió va donar lloc a una veritable i amplia insurrecció popular en tot el
territori nacional. La contestació de les forces repressores va fer vessar la
sang. El capital transnacional va obligar a Ortega a negociar la resolució del
conflicte.
Des de que el 18 d’abril
de 2018 es va activar la resistència popular contra la dictadura orteguista les
protestes no han parat. Hi hagut fluxos i refluxos, però s’han mantingut. Les
primeres protestes buscaven la derogació del decret 03-2018, però la criminal
repressió va comportar que el objectiu final de les protestes fos el
derrocament del govern d’Ortega per a amplis sectors populars.
A dia d’avui la policia i
els paramilitars han assassinat a més de 328 persones, han arrestat a més de
800 ciutadans (unes 170 encara segueixen empresonades), més de 70000 persones
s’han vist forçades a marxar al exili. Es poden veure informes parcials de la
repressió orteguista en aquests 2 documents d’organismes internacionals de
drets humans:
Ortega va ser pres per
sorpresa al igual que la resta del país. Li va costar dies de mentires força
increïbles per convèncer a part de la comunitat internacional i a l’esquerra
estalinista que encara el perceben com el guerriller dels 80 que va dirigir la
Revolució Popular Sandinista. La mentida oficial va quedar així: la insurrecció
popular va ser en realitat, diu Ortega, un “fallit cop d’Estat, finançat pel
narcotràfic i els polítics anti-cubans de Florida i organitzada per la burgesia
local i els partits polítics finançats pels americans”.
També li van costar
diversos dies de mentides inacceptables trobar una presentació potable per als
seus grups paramilitars amb armes antitancs, metralladores pesades i fusels de
franctiradors, que assassinaven als caps visibles del moviment que van sorgir
al calor de la lluita en les barricades. Primer va dir que eren
narcotraficants, després que eren delinqüents sobre els que no tenia control,
després la versió oficial va ser que eren policies de civil. Fins que al final
van ser presentats com a “policies voluntaris”, i com a tals, perfectament
legals.
La veritat evident per a tots els que vivim al país, es que un gegantí alçament popular, sense dirigents, sense organització central, amb el que la població va buscar protegit la vida de pares i fills. Un alçament popular que va ser reprimit de forma ferotge pels paramilitars i forces especials de la policia.
Ortega mai va pensar en
dialogar i menys en cedir el poder, encara que fos parcialment. Va utilitzar el
diàleg per guanyar temps i recompondre les seves forces per atacar al poble
insurrecte. Va demanar al Cardenal Arquebisbe de l’Església Catòlica de Managua
que organitzés un diàleg nacional, que a la seva vegada li havien ordenat des
del capital transnacional, com a mediadora i garant de la convivència.
L’Església va acceptar organitzar-ho i ser part mediadora però no garant. Els
primers convocats en representació de l’oposició van ser els empresaris! Els
mateixos que durant 12 anys van cogovernar amb Ortega i que a partir de la
insurrecció van anunciar el seu divorci amb el tirà. Feministes, camperols i
estudiants també van ser convidats. No havia marge de maniobra per no
convidar-los, per haver-se oposat a Ortega des de 1998, 2012 i 2013,
respectivament.
El diàleg es va dur a
terme del 16 al 23 de maig, data en el que es va suspendre per falta d’acords
substantius i per incompliment dels acords firmats. La repressió no va cessar
en cap moment, ni abans, ni durant, ni després del diàleg.
En la segona quinzena de
juny l’ambaixador d’EUA davant la OEA es va reunir amb Ortega i es possible que
li hagi donat a conèixer que el seu govern ja no es considerat garantia de res
pel govern d’EUA i que podria donar-se per acomiadat, pel bé de la estabilitat
del sistema se li concedia la possibilitat de sortir pacíficament amb tots els
seus bens i patrimoni. Ortega ha treballat assegurant els interessos dels EUA
en Nicaragua des de que va assumir el poder en el 2007.
La proposta d’EUA, que va
ser assumida immediatament pels empresaris “representants de l’oposició”, era
la de reformar la llei electoral per assegurar “eleccions competitives” i
avançar els comicis. Fins a dia d’avui Ortega no ha acceptat l’acomiadament.
La brutal repressió ha
descapçat al moviment insurrecte amb assassinats, empresonaments i exilis
forçats o la clandestinitat.
Les organitzacions
empresarials que diuen representar l’oposició i que van ser sòcies durant 12
anys fins l’abril de 2018 (i que probablement diversos membres encara siguin
socis en empreses de la família d’Ortega) no tenen gaire interès en la
democràcia i menys en els drets de la majoria social.
Els EUA (i la Secretaria
General de la OEA) busquen que el nou govern sigui complaent amb els interessos
nord-americans com ho va ser el d’Ortega (i els dels 3 presidents anteriors).
La negativa d’Ortega a
cedir ni un mil·límetre ha ajudat a radicalitzar a certs sectors de la societat
civil i la llarga repressió ha esdevingut que apareguin propostes i
plantejaments de ruptura amb els poders del status quo.
Ortega es un cadàver ambulant.
El més probable es que del conflicte aparegui un altre sistema liberal burgès,
però hi ha gent que vol molt més i lluitaran en millors condicions un cop sigui
fora el tirà.
Dimecres 9 d’octubre començaven els primers bombardejos a les ciutats de l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria, també coneguda com a Rojava, per part de l’exèrcit turc. Era l’inici d’una invasió anunciada que arrassa la població i el projecte polític revolucionari de Rojava, una experiència pràctica de municipalisme llibertari sobre el que tantes esperances estan posades per construir un nou model de vida a l’Orient Mitjà i al món.
Que està
en joc a Rojava?
En el marc de la guerra de Síria, Rojava (zona kurda del nord de Síria) va aconseguir la seva autonomia el 2012, i va establir una organització política, social i econòmica basada en el Confederalisme Democràtic, sorgit del gir ideològic que va fer Abdullah Öcalan (líder del Partit dels Treballadors del Kurdistan) a inicis de la dècada dels 2000, inspirat pel municipalisme llibertari que planteja Murray Bookchin, pare de l’ecologia social, centrat en com crear una societat igualitària i llibertària tot combinant les institucions bàsiques existents i noves formes de decisió i estructura social.
És per això que parlem de la revolució de
Rojava; perquè han creat un projecte polític que va més enllà de l’Estat-nació,
basat en l’auto gestió, la democràcia directa, la convivència interètnica,
l’alliberament de les dones, la defensa de l’ecologia i unes comunitats fortes
i auto organitzades.
A nivell d’autogovern, les decisions es prenen en el marc dels consells de les comunes, les quals apleguen 100 o 150 llars que comparteixen un espai geogràfic. En els consells de les comunes totes les minories religioses i ètniques estan representades; el 50% dels seus membres són dones, i els joves també hi són representats. D’aquesta manera entenen la democràcia com la presa de decisions des de baix i creuen que un Estat no és necessari. Els consells de les comunes tenen una presidència i copresidència (que han de ser sempre un home i una dona) i comitès d’economia, educació, diplomàcia…, que han permès donar serveis a una població que fins ara havia estat abandonada i oprimida pel règim sirià.
“l’exèrcit turc està massacrant la població”
A més, han desenvolupat un model econòmic basat
en el foment de cooperatives; un model social, cultural i educatiu de
reconeixement i convivència entre les diferents ètnies i religions i, sobretot,
de defensa de l’alliberament de la dona, amb una pràctica real de participació
en la vida social i política a través d’organitzacions autònomes i de corepresentativitat
en les organitzacions mixtes.
També cal assenyalar que l’Administració
Autònoma del Nord i Est de Síria, creada com a tal en la Constitució de 2016,
acull centenars de milers de persones refugiades de tota Síria i que les seves
forces militars d’autodefensa, les Unitats de Protecció Popular (YPG), i les
unitats femenines (YPJ), integrades en les Forces Democràtiques Síries (FDS),
han tingut un paper fonamental en la lluita contra l’Estat Islàmic a la regió.
Per què de
l’atac d’Erdoğan a l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria?
La revolució de Rojava forma part del moviment kurd d’alliberament iniciat el 1978 amb la creació del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) que ha estat, junt amb totes les organitzacions ideològicament afins nascudes a Bakur (el Kurdistan de Turquia), i ja des dels anys 80 del segle passat, fruit de contínues persecucions, censures, detencions dels seus membres, tortures i assassinats per part del govern turc, així com la detenció i empresonament en solitari a l’illa d’Imrali del seu líder, Abdullah Öcalan. Ara el president turc Recep Tayyip Erdoğan vol acabar amb el partit “germà”, ideològicament afí, a Rojava, el Partit de la Unió Democràtica Kurda (PYD) i la seva branca armada, les YPG i les YPJ.
L’autogovern democràtic del Nord i Est de Síria
ha fet tot el possible per negociar i evitar aquest atac. Es va arribar a un
acord amb EEUU i Turquia, segons el qual les YPG i YPJ s’havien de retirar de
la frontera, malgrat no hi havia hagut cap atac d’aquestes a la zona de
Turquia. Però l’estat turc mai ha volgut una sortida diplomàtica; sempre ha
volgut una guerra, una ocupació, un genocidi, una neteja ètnica i acabar amb el
projecte polític de Rojava, d’esquerres, anticolonial i antipatriarcal. A més,
l’AKP, partit governant encapçalat per Erdoğan, s’està debilitant, viu un
retrocés a nivell electoral i el país pateix una greu crisi econòmica. Una
interpretació força estesa és que Erdoğan
busca amb la guerra, l’exaltació del nacionalisme i la invasió la
sortida a problemes interns.
Erdoğan ha posat com a excusa per justificar la invasió la reubicació al nord de Síria d’entorn un milió de refugiats que viuen a Turquia. Però al nord i est de Síria viuen cinc milions de persones entre kurds, àrabs, assiris, armenis, turcmans, circassians i jazidis, molts dels quals s’han convertit en desplaçats i refugiats. De fet, amb aquest ús utilitarista de les refugiades sirianes, Erdoğan no amaga que el que pretén fer és un canvi demogràfic a la zona del nord de Síria, com ja va fer a Afrin el gener de 2018. Aleshores, l’ocupació d’aquest territori que pertanyia a l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria i era un dels cantons de Rojava, va generar milers de morts, refugiats i una neteja ètnica.
“ni l’estat turc ni el sirià ni l’americà ni el rus garantiran la vida de la població, ni del projecte polític del Confederalisme Democràtic”
El brutal atac d’Erdoğan a Rojava està propiciat
per la retirada de l’exèrcit d’EEUU de la zona – aliat tàctic de Rojava en la
lluita contra l’Estat Islàmic i que fins ara contenia la intervenció turca-,
així com per Rússia que té control sobre l’espai aeri. També ho ha facilitat
una descafeïnada reacció de les institucions europees i dels països europeus.
Mentrestant, el govern espanyol manté tropes a la base militar turca d’on
surten avions que estan bombardejant ciutats del nord i est de Síria. S’han
compromès en un comunicat a sumar-se a l’embargament d’armes a Turquia, però
serà difícil de controlar perquè des de 2014 hi ha un acord de
confidencialitat.
En definitiva, es parla de traïció per part
d’EEUU i d’Europa a Rojava i als seus sacrificis per combatre l’Estat Islàmic.
Però més que traïció s’evidencia, un cop més, la naturalesa d’estats
imperialistes que només miren pels seus interessos polítics i econòmics.
Què està
passant a Rojava?
L’exèrcit turc està massacrant la població: hi
ha més de 200 víctimes, la majoria en bombardejos, però també en execucions i
tortures en les zones ocupades, com va succeir en una emboscada amb la líder
del partit Futur de Síria (creat recentment amb el propòsit de buscar una
solució pacífica per a tots els pobles de Síria), Hevrin Khalaf. El seu cadàver
va ser a més mutilat. Entorn de 600 persones han estat ferides i més de 300.000
han fugit a altres zones del nord de Síria i estan dormint a les escoles i on
poden. A més, representants de
l’Administració Autònoma han denunciat i confirmat que l’exèrcit turc ha
utilitzat fòsfor i napalm com a arma de guerra a la ciutat de Serekaniye.
A diferència de la lluita contra l’Estat
Islàmic, les FDS no tenen capacitat militar per defensar-se dels atacs aeris
turcs, perpetrats per avions militars però també per drons. Davant el que és
terrorisme d’Estat per part d’un dels membres de l’OTAN, les forces
d’autodefensa kurdes exigeixen a l’ONU que declari Rojava una zona d’exclusió
aèria, decisió que impediria a Turquia sobrevolar el nord de Síria, però no
s’han fet passos en aquest sentit.
Un altre element en joc és el ressorgiment de
l’Estat Islàmic a la regió després que ja n’escapessin de camps i presons 600
membres i familiars, al produir-se atacs a prop i sobre els centres mateixos de
detenció. Una situació que mostra la complicitat entre el govern turc i l’Estat
Islàmic, entre dos tipus de feixismes amb diferents cares.
També ha entrat en joc l’Exèrcit Regular Sirià
d’Al-Assad que s’havia retirat de la zona. La invasió turca ha forçat a Rojava a
demanar suport a l’Exèrcit d’Al-Assad com a última opció davant la submissió a
Turquia. Tot i així, l’exèrcit siri s’ha ubicat en zones on no hi ha atacs i hi
ha molts recels entorn de si la seva intenció és controlar de nou el territori,
amb el beneplàcit rus, més que defensar-lo dels atacs turcs.
El 22 d’octubre s’ha firmat un acord entre
Turquia i Rússia per retirar les forces kurdes de tota la franja del nord de
Síria, fins a una profunditat de 30 quilòmetres, tal com exigeix Erdoğan, -i on
hi ha les principals ciutats de Rojava-. Segons les últimes informacions, les
FDS accepten retirar-se per protegir la població de més atacs.
En tot cas, la situació és incerta però una cosa
està clara, ni l’estat turc ni el sirià ni l’americà ni el rus garantiran la
vida de la població, ni del projecte polític del Confederalisme Democràtic; si
no al contrari, porten anys de destrucció i atacs contra aquest poble i la seva
revolució. Està en les nostres mans, des de la solidaritat des de baix, des de
les oprimides, les treballadores, les dones fer que pervisqui el projecte
polític de Rojava i aturar un genocidi.
Què podem
fer des de la solidaritat entre lluites?
El rebuig a la invasió ha portat a milers de
persones de tot al món a sortir als carrers, a assenyalar les ambaixades, els
consulats, els socis comercials de Turquia i les empreses turques amb relació
amb el govern.
A Catalunya, el mateix dia d’inici de
l’ocupació, una manifestació davant els mostradors de Turkish Airlines a
l’Aeroport del Prat denunciava l’atac. A la tarda, milers de persones van
baixar per Passeig de Gràcia per acabar protestant davant del consulat turc.
Des d’aleshores hi ha hagut manifestacions gairebé diàries entre els diferents territoris de Catalunya, coincidint amb l’esclat de ràbia davant les sentències als presos polítics. Això ha fet que en moltes de les mobilitzacions que han tingut lloc aquests dies estigués present la solidaritat entre els pobles de Catalunya i Rojava.
En groc: territori controlat per l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria En blau: tropes turques i exèrcit nacional siri (forces gihadistes) En vermell: zona controlada per l’Exèrcit Àrab Sirià (de Baixar al-Assad) En taronja: zona d’on s’haurien de retirar les YPG i YPJ segons l’acord entre Turquia i Rússia; acord que no té el consentiment de les FDS.
A més, hi ha hagut centenars de mostres de
suport a les xarxes socials; accions contra els interessos turcs a Catalunya
com ara l’ocupació d’una botiga del Barça en denuncia de la seva col·laboració
amb Beko, empresa d’electrodomèstics turca que patrocina l’equip. Ressaltar
especialment la mobilització del moviment feminista que entenent que la lluita
per l’alliberament de les dones ha de ser global i Rojava és un referent contra
el patriarcat han abocat moltes energies en la solidaritat i en accions que
sota el lema #WomenDefendRojava volen visibilitzar aquesta força global de
dones contra l’ocupació.
I dia a dia creix i ens hem d’unir moltes més, i
des del sindicalisme combatiu hi som i hem de seguir presents, en aquest
moviment contra el feixisme, l’ocupació i el patriarcat, i per la justícia que
s’alça des de Rojava, a Catalunya, a Xile, a Hong Kong, i a tants indrets on la
gent ha dit prou, es rebel·la, resisteix i construeix alternatives de vida.
