“El més important és saber per què lluitem”

Roger Gras. Edició Redacció Catalunya

Lisa (Alemanya, 1981) fou represaliada l’abril del 2016 a Barcelona. Mantinguda en aïllament a Madrid durant més de dos mesos, sent entregada després a Alemanya, on va ser jutjada i condemnada a set anys i sis mesos de presó, dels quals ha complert tres anys i mig en mòdul tancat i un any i mig més en semillibertat a l’Estat Espanyol, on va ser extraditada, ja que estava casada amb una companya d’aquí.
L’acusació estatal: un atracament a mà armada a una entitat bancària a Alemanya l’any 2014. Cas amb força peculiaritats. El banc assaltat estava vinculat amb els comptes corrents del Vaticà. Els diners sostrets mai han estat recuperats per l’Estat i l’acusació final cap a la nostra companya es basà en la fràgil prova pericial d’ADN d’una peça de roba trobada prop de l’entitat. Ella es posicionà ideològicament com a anarquista. Durant el judici va mantenir silenci, no assumint cap acusació. Trobant-se presa a l’Estat Espanyol reconeguè els fets.
Durant l’entrevista vam descobrir una companya íntegra, honesta i valenta en la seva fermesa. Els anys de presidi han portat aparellats moments duríssims (la mort de la seva mare i la negativa governamental a poder-la acompanyar i acomiadar-se d’ella, per exemple) i d’altres de felicitat i orgull al no sentir-se mai sola, sempre i en tot moment acompanyada de l’alè indestructible de la solidaritat. 
Activista d’ençà més de vint anys; a l’adolescència en l’antifeixisme alemany, posteriorment a Catalunya molt activa dins el feminisme  autònom. Vinculante-se també al moviment okupa. Sempre amb les idees anarquistes com a manera d’entendre les relacions humanes i les lluites per un món més just i solidari.
Cal escoltar les seves paraules i reflexions, perquè sense transmissió de coneixements i experiències no hi ha lluita possible.

Llegeix més

“tant sociates com convergents tenien clar que als anarquistes ni aigua”

Redacció Catalunya

Parlem amb Manel Aisa, historiador de reconeguda trajectòria, especialitzat en el moviment obrer i llibertari de Catalunya, col·laborador assidu del Catalunya i president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. El passat 17 de juliol s’havia d’inaugurar el nou local de l’AEP, acte que quedà aplaçat per la Covid-19. Xerrem una estona amb ell sobre l’Ateneu, els seus orígens, els seus objectius i els reptes que haurà d’entomar aquesta entitat amb més d’un segle d’història en els difícils temps del segle XXI. 

Llegeix més

“Eloi Badia, president de Parcs i Jardins, mai no ens ha escoltat”

Rosalía Molina. Redacció Catalunya

“L’Ajuntament premia l’assetjament a les dones, humilia les víctimes ascendint a l’assetjador”. Tot i que aquesta frase sembli treta de la ficció, la realitat és que defineix a la perfecció el que es viu a Parcs i Jardins de Barcelona.  Avui entrevistem a dues treballadores d’aquesta empresa municipal, afiliades a la CGT. Últimament han estat notícia degut al conflicte que s’ha destapat a Parcs i Jardins per uns casos d’assetjament sexual i laboral. Elles son la Azu Sánchez delegada d’Igualtat i Fani Portolés delegada de Prevenció a Parcs i Jardins.

Llegeix més

Compaginar l’assessorament jurídic sense deixar la lluita sindical

Rosalía Molina. Redacció Catalunya

Hem entrevistat a la Mª Isabel Molina, graduada social, que des de fa ja 28 anys ha estat i està assessorant el gabinet jurídic de CGT Baix Llobregat, Sabadell, Terrassa i durant un temps a Rubí. Des del gener ha deixat d’exercir al Baix Llobregat, per anar avançant cap a la seva merescuda jubilació. Es mereix una entrevista perquè ens expliqui la seva experiència al llarg de tots aquests anys de professió.

Quina és la teva professió i quants anys portes exercint aquesta professió? 

Sóc Graduada social des de març 1989, fa 32 anys.

Quants anys fa que estàs en l’assessorament jurídic en CGT? 

Uns 28 anys.

Què et va portar a estudiar aquesta carrera? 

Sempre he estat reivindicativa i d’esquerres. Vaig viure l’època franquista, on els moviments ciutadans, les manifestacions permanents i les lluites eren contínues.

Ja en el meu últim treball vaig formar part del comitè d’empresa, on em van acomiadar dues vegades i a totes em van haver de readmetre, per pressió amb la lluita: concentracions, solidaritat, vagues, inspecció de treball, conciliacions, judicis, vam revolucionar el sector (hoteler).

Una lesió en el túnel metacarpià (malaltia professional) amb dues operacions, i l’ajuda d’un advocat amic, em van encoratjar per estudiar la llicenciatura i continuar la tasca que ja feia des de la classe treballadora, ajudant-los des d’un altre angle. Vaig, doncs, començar a estudiar, treballant, mentre militava sindicalment. L’últim any de carrera estava embarassada del meu primer fill, però vaig continuar fins a acabar el curs.

Quan el meu fill tenia un any i mig vaig acomiadar-me de l’hotel i vaig anar a treballar a dos ajuntaments fent programes de plans d’ocupació.

Després em vaig quedar embarassada del segon fill, i vaig decidir encoratjar-me i muntar el meu propi despatx, auto ocupar-me. Vaig estar compaginant el treball en el despatx, amb impartir cursos de reciclatge i d’autoocupació (en aquell moment hi havia molts diners per formació pels que venien de la CE), i per descomptat la criança gens fàcil dels meus fills ( un d’ells té una disminució)

I al cap de poc temps vaig entrar a fer assessorament jurídic a CGT Baix Llobregat, i una mica més tard a CGT Sabadell.

Quines experiències has tingut en CGT?

CGT sempre m’ha fet confiança. En tot moment he estat molt acollida i m’he sentit entre iguals ideològicament. Sentia que realment estava defensant els interessos de les treballadores, amb el suport del sindicat, anteposant els interessos de les afectades, per sobre del “políticament correcte”.

“les dones, sobretot vénen aclaparades per la responsabilitat de les cures, el treball, la criança…”

Quins casos assenyalaries?

Sempre gaudeixo molt amb cada cas, i em lliuro a aquest amb tota l’anima i el cos.

He portat casos molt bonics com les 660 acomiadades de SEAT per l’ERO discriminatori cap a CGT. També casos d’assetjament laboral i sexual. Molts per discriminació sindical. Moltes invalideses, majoritàriament de dones pels tipus de treballs que fan, reclamacions de baixes mèdiques per risc d’embaràs, reclamacions per conciliació. I molts acomiadaments.

Quines actituds destacaries?

Era curiós veure com alguns advocats d’empreses es quedaven sorpresos que fos una dona la que defensés a treballadores del metall, sobretot de CGT, perquè consideren que els metal·lúrgics són homes. Fins i tot algun advocat ha arribat a preguntar-me “com me’n surto entre tants homes.

Has trobat actituds masclistes pels jutjats cap a tu?

En començar a exercir, quan encara ets una mica inexperta, un advocat de la “vella escola” enmig del judici em va dir “sents nena?”, Jo de seguida vaig demanar al jutge que es reflectís en acta l’actitud del lletrat i que demanés disculpes. El jutge li va cridar l’atenció. L’advocat em va fulminar amb la mirada. En sortir del judici el perit mèdic d’aquesta mútua a qui representava l’advocat va demanar-me disculpes.

Actualment penso que no hi ha actituds masclistes, perquè ara són més jutgesses dones que homes. Som moltes dones exercint la professió: graduades socials, advocades, perites mèdiques, jutgesses.

Per això el tracte és igualitari. I perquè les dones que fa anys que som unes lluitadores, i marquem aquesta igualtat.

Tens més consultes d’homes que de dones?

No, està molt equilibrat. Com no estic centrada en un sol sector, veig de tots els sexes. Per descomptat hi ha sectors que són clarament més feminitzats o masculinitzats. Feminitzats com neteja, tèxtil. A la construcció tot homes.

Els teus clients t’han tractat diferent per ser dona?

Sí, en alguns casos concrets, però no a CGT. Durant la crisi 2008 en fer fallida la construcció, la majoria de treballadors eren marroquins i pakistanesos. Quan veien que era una dona qui els anava a defensar es quedaven sorpresos, i en acomiadar-se no donaven la mà.

Explica alguna altra anècdota.

He hagut de fer callar a més d’un home, que acompanyava a la seva parella quan el cas era d’ella, ells volien explicar el que li succeïa a ella. Amb arguments com “jo ho sé explicar millor”, sempre els he dit, “però qui està patint aquesta situació? doncs que ho expliqui ella, ho entendré”.

Més casos curiosos. Dones assetjades en l’empresa, amb atacs d’ansietat que no volien reconèixer o no s’atrevien a denunciar el que estava succeint. Que més voldries afegir. Fem moltes vegades de psicòlogues. Les dones, sobretot vénen aclaparades per la responsabilitat de les cures, el treball, la criança…

És un treball que gaudeixo molt, malgrat que no sempre es guanyi tot en els jutjats. Jo sempre insisteixo a totes que cal continuar amb la lluita sindical.

“nosaltres estem vivint una vida que no és la nostra”

Clara M. Rodríguez. CGT Berguedà

Parlem amb la Lorena i l’Hortènsia, extreballadora i treballadora de l’empresa Monserveis, la qual es dedica a l’explotació laboral a través de l’atenció domiciliària, amb seu a Manresa. CGT Berguedà té obert un conflicte des del 2018, quan va arribar al sindicat una dona que l’havien acomiadat i l’havien pagat una misèria. A partir d’aquí es va destapar tota l’explotació laboral que estaven patint les seves treballadores, la majoria immigrants sense papers, i amb uns sous de misèria, a un sector que es mereix una major valorització econòmica i social.

¿Quines són les vostres tasques?

L: Principalment que l’àvia estigui bé: banyar-la, canviar-la, canvis posturals, etc. Això quant a la part física, i quan l’àvia està atesa, llavors estar pendent de medicaments, aliments, que la casa estigui neta, inclou tot. I després, està la part externa, fer totes les compres, acompanyament hospitalaris, estar pendent de tot això. La cura és general. La meva experiència és d’estar a casa, dormint, les 24 hores del dia, durant diversos dies.
H: Fa quatre anys que estic a Monserveis. Vaig entrar per cuidar a un avi que tenia Alzheimer, amb un grau elevat de dependència, però comporta fer-li tot. Fa un any es va morir i em van deixar a la mateixa casa per cuidar de la seva viuda. Amb ella tinc unes altres responsabilitats. No tinc cap dia igual. A part d’això sóc la multiús, faig de tot a la casa. La feina a mi m’agrada. Però jo amb qui estic amb disgust és amb l’empresa.

¿Quines són els vostres horaris?

H: Amb el primer senyor feia més hores que ara, perquè divendres feia deu hores i ara faig només de matí entre setmana.
L: El meu horari era 144 hores a la setmana en una ocasió i en una altra 120 hores.

¿Tens temps lliure?

L: Jo treballava tres dies en una casa i allà no podia tenir cap moment lliure en 24 hores perquè la senyora estava molt malament. Després, sortia d’allí i descansava una tarda. L’endemà me n’anava a una altra feina altres tres dies, i això sumaven 144 hores setmanals. En aquest últim sí que podia sortir dues hores al dia. No tenia opció. Ho acceptava o em quedava sense treball.
H: Ara només estic de matí. Jo tinc lliure el cap de setmana perquè ho vam pactar. Al principi l’empresa intentava que fes més hores. A mi no em va interessar, perquè amb el sou miserable, amb més hores encara pitjor.

¿Tens dies de permisos, vacances, etc.?

L: Res, absolutament res. En dos anys només vaig tenir unes vacances d’un mes, pregant molt, perquè l’empresa no volia. Deien que només quinze dies, però òbviament sense gens de diners. Estrictes, encara que no paguessin. I si faltava dues hores per a anar a cites mèdiques m’ho descomptaven del sou perquè a una altra noia li ho pagaven. No teníem drets.
H: Per les vacances, ho havia de demanar amb temps i com a molt podia fer tres setmanes a l’agost. La setmana que quedava per fer la pagaven a final d’any. Sempre amb patiment i amb l’amenaça de què si no trobaven substituta, no les podria fer.

¿Teniu totes les hores assegurades, d’alta?

H: Abans treballava 29 hores i em pagaven d’alta la meitat. Les altres en negre. Des de que he vingut a la CGT es va solucionar el tema. Totes les hores treballades, totes assegurades. Els interessava tenir a totes en negre. Però això no vol dir que em paguessin més les hores. Les hores en negre i les altres, a 5,50 € l’hora.
L: Jo òbviament res, tot és en negre perquè no tinc documents. Els convé contractar persones així, immigrants sense papers, aquí és on està els guanys per a ells.

L'Ajuntament de Manresa suspèn l'homologació a Monserveis, acusada de frau  a la Seguerat Social | NacióManresa

Com us afecta tot això a la vostra vida?

L: En el meu cas només vida laboral perquè estem vivint la vida dels avis. Jo no tenia ni tan sols un dia sencer per a descansar. Encara que ells diuen que hauríem d’estar agraïdes, nosaltres estem vivint una vida que no és la nostra, deixant passar la vida. Perquè encara que no tingui aquí als meus fills, puc tenir alguna amiga, ganes de sortir. És una manca de llibertat impressionant. I quan ni ens donen cap dia especial, aquí és quan et sents com una esclava.
H: En el meu cas igual, amb la diferència que els caps de setmanes no he d’anar, perquè ho vaig pactar. Tinc la meva vida privada amb la família i els nets. Això no hi ha diners al món per pagar-ho. Però amb els dies de festes que cauen entre setmana sempre hem tingut el problema que els hem de treballar pel mateix preu. A més, sempre hem d’estar alerta per tal que se’t pagui correctament. Sempre amb quatre ulls i amb el neguit de per on em volen estafar.

“gràcies al sindicat hem perdut la por, perquè al principi teníem por”

¿I a nivell de salut, com creieu que us està afectant?

L: Primer la part psicològica perquè la majoria de persones amb les quals treballem són malalts d’Alzheimer, casos molt avançats on ells criden, et volen pegar i llavors és molt complicat. Quan treballava els tres dies en Cerdanyola jo sortia que no se’m coneixia, perquè és impressionant, no es veu mai el moment de sortir d’aquests habitatges. I quan tenim persones molt dependents ve també la part més física, l’esquena, els braços. Algunes famílies aconsegueixen el llit adequat, la grua però altres no.
H: Jo estic molt agraïda d’haver pogut cuidar a aquest avi amb Alzheimer, perquè això en va omplir com a persona. Físicament era dur, perquè era un home corpulent i li havia de moure, d’aixecar, etc. Jo marxava cansada, amb mal d’esquena. Ara el que jo sí que critico és l’empresa, per la seva nul·la assistència i que no correspongui com cal als treballadors, tenir-los com a esclaus mal pagats. Perquè em pregunto si no té valor això que estic fent. Quan realment té tot el valor del món. Cuidar als nostres avis és una necessitat.
L: El nostre treball és bastant complicat, perquè treballem amb persones, i no el valora ni la família normalment, ni l’empresa tampoc. Si nosaltres demanem un dia perquè el necessitem per a alguna cosa, haurien de tenir la decència de dir sí. Definitivament, molt poc valorat. I damunt, ens lleven drets que ja tenim. Encara que no tinguem documents, tenim drets.
Sembla que l’empresa només mira pels seus beneficis.
H: Jo crec que aquesta empresa no té cap experiència amb les feines de les cures, ells només pensen a cobrar. Per ells és un negoci i a sobre, no podem protestar de res, ni tan sols si tens mal a l’esquena i t’has d’agafar la baixa. No demanis EPIS pel tema de la Covid. Et donen tres mascaretes quirúrgiques i poc més, al mes. I encara els sembla que et donen massa i has de signar un paper.
L: Jo no puc ni agafar una baixa, perquè si no tinc papers no tinc dret a res. Només tinc tres dies festius a l’any, per Nadal, però tampoc era molt real, si no tenien per qui reemplaçar-te. Et deien que t’ho pagarien doble, però jo el que volia eren aquests dies lliures que eren els únics que tenia a l’any. I llavors havies de discutir-te.
H: No te’n vas a dormir tranquil·la quan saps que t’estan robant diners, que no respecten els teus drets. Jo no podria agafar la baixa, perquè ha passat que amb companyes que l’han agafada, han tingut problemes amb l’empresa. En conec una que després no va poder tornar.
L: I si damunt no tens papers, com agafaràs una baixa. Després ja no tornes. Però les famílies haurien d’exigir a l’empresa que les treballadores estiguin assegurades, perquè paguen molts diners per a això.

I això crea la sensació que no et pots posar malalta…

L: Jo un dia vaig caure i em vaig trencar el llavi, i vaig decidir cridar a una amiga que va venir a les 22 h de la nit a auxiliar-me. Perquè si crido al meu cap no em contestarà a aquesta hora.
H: No els pots molestar quan tens una emergència. No volen que el molestis ni en cas extrem.
L: En canvi ells tenien un horari i si els cridaves fora d’aquest horari et deien que ells tenen vida. I a sobre t’emportaves una brega.
H: Però és que a més ens tenien prohibit trucar a la família.
L: Ells no volien que la família tinguessin el nostre número de telèfon ni al contrari. Era una estratègia perquè no parléssim dels diners.

I amb aquest context, la lluita sindical es va ser fonamental.

L: Quan es va iniciar la lluita sindical amb la primera noia en el 2018 ens cridaven dient que si algú ens preguntava diguéssim que no els coneixíem, que estàvem per compte propi en aquesta casa. Va començar així, després que no podíem anar a les oficines perquè ja estava damunt la Inspecció. Van començar a pagar-me en botigues, en cotxes, com una màfia. Fins em van dir que no podia posar en les xarxes socials que vivia a Berga, perquè llavors m’anaven a trobar els d’Inspecció, amb tot això em quedava espantada. Fins que vaig venir a CGT, vaig trobar suport i ja vaig decidir parlar.
H: Sí, jo també. Sort que vaig trobar a la CGT. Jo pensava que m’acomiadarien, però no, també suposo perquè hagués sigut més conflicte per ells.

#CGT #Berguedà على تويتر: "Ja som al 2020. #Monserveis (Xavier Pubill  Cunill) segueix, malgrat les denúncies i les inspeccions, amb més de 15  treballadores explotades sense Seguretat Social i sense cap dret, pq no  tenen papers... I vol seguir fent-ho ...

Quina ha sigut la vostra experiència sindical en aquesta empresa?

L: Jo vaig ser la primera delegada, vaig estar venint al sindicat durant un mes però en silenci, i quan vam fer la denúncia i ja es va fer oficial, em van acomiadar, sense importar-los que fos delegada. I em van pagar en el forn de la cantonada. Quan em van acompanyar del sindicat a l’oficina a anunciar que era delegada, l’encarregada em deia que jo no tenia papers i els companys li van dir que no tenia papers, però que sí que tinc drets. Gràcies a l’acompanyament sindical i en haver denunciat a l’empresa tinc la possibilitat d’arreglar els papers, puc certificar que he estat treballant més de sis mesos.
H: Per a mi també ha sigut molt important fer feina sindical perquè he pogut aconseguir que m’asseguressin totes les hores que treballava. I ara mateix no ens estan pagant tota la nòmina. Encara pot tancar l’empresa i es quedaran part dels nostres sous. O sigui que els estem pagant el deute amb el nostre sou. Però gràcies al sindicat hem perdut la por, perquè al principi teníem por.
L: Jo quan vaig sentir el suport de la gent d’aquí, ja vaig ser capaç de parlar i d’enfrontar-m’hi. Em vaig quedar sense ocupació, però ara tinc un altre. Sento que tinc drets encara que estic en un país estranger.
H: Que ens valorin com a dones treballadores de la llar.
L: Quan vaig haver d’anar a parlar amb el cap, que no havia sigut capaç de fer-ho abans, jo ja estava en el sindicat i com em sentia més poderosa, vaig ser capaç. Em deia que jo tenia la culpa que els anessin a posar en la presó, i jo li vaig dir que no era culpa meva, la culpa és seva per actuar malament.