Categoria: Les nostres veus

Residències de gent gran. La lluita invisible

Equip Comunicació CGT Catalunya
Carme Álvarez. Dones Llibertàries
@karmalva

L’any 2017 neix la Plataforma SOS Gent Gran per exigir a l’Administració de la Generalitat el control de les empreses concessionàries dels serveis de les residències i centres de dia de gent gran perquè no es compleixen les obligacions adquirides amb la concessió, cosa que pateixen els avis, les àvies i el personal treballador

La Plataforma va seguir lluitant pels drets de les persones més dèbils de la nostra societat; aquelles que necessiten la cura i l’atenció a causa de la seva dependència. La lluita es va ampliar a familiars d’altres residències de la ciutat de Barcelona i es convertí en la Coordinadora de Residències 5+1. Hi havia molta feina a fer per seguir denunciant el desgavell i els incompliments.

Els departaments competents de l’Administració de la Generalitat fan deixadesa de les seves funcions i no controlen com cal els gestors als qui cedeix, sota preu, les funcions de cura. Les empreses privades que solament busquen guanys fàcils i suculents no compleixen amb les obligacions adquirides i ara hem viscut amb dolor i patiment la pandèmia del Covid-19 que ha fet aflorar la condescendència i transigència de l’Administració de la Generalitat. Les nostres persones dependents han pagat amb la seva vida la negligència, l’abandó i la desatenció de les empreses concessionàries. Una d’elles EULEN, abans havia estat OHL, amb ASPROSEAT.

La Coordinadora Residències 5+1, el dia 6 de maig d’enguany, va fer pública la denúncia davant la Fiscalia de Barcelona perquè es faci justícia davant la mort de les persones dependents, víctimes de la manca d’atenció sanitària i la privació del dret a una vida digne.

Previ a l’esclat de la Pandèmia la Plataforma ja denunciava, entre altres mancances, que les ràtios de personal de gericultores i sanitàries previstes en la Cartera de Serveis de 2010 per la Generalitat eren manifestament insuficients, pel fet que el 2020 els residents tenen un major grau de dependència, conseqüència de les enormes llistes d’espera per obtenir plaça en una residència pública o concertada. Amb la pandèmia afloren casos de residents que han arribat als hospitals desnodrits i deshidratats, clars exemples de maltractament i desatenció. I qüestionen davant els departaments de Treball, Afers Socials i Famílies i de Salut, per què no s’ha frenat la cadena de contagis amb el subministrament d’EPI’s, test a personal treballador i resident i l’aïllament fora de les residències de les persones amb símptomes o contagiades. Amb la caòtica gestió en moltes residències no hi ha hagut prou personal per l’elevat nombre de baixes mèdiques. Els familiars manifesten la manca d’informació real dels centres.

“amb la pandèmia afloren casos de residents que han arribat als hospitals desnodrits i deshidratats”

Amb la manifestació i denúncia pública constant s’ha aconseguit rescindir el contracte a EULEN en la gestió de dues residències i el lliurament als partits polítics presents al Parlament de la Proposta de Resolució sobre residències de gent gran, la qual s’ha debatut els dies 8 i 10 de juliol.

Entre les mesures proposades destaquen:

  • La individualització de les habitacions per minimitzar els contagis entre persones residents i l’ampliació de l’espai vital per millorar les condicions de vida i la intimitat.
    Modificar la Cartera de Serveis de 2010 amb una ràtio mínima d’un gericultor per a cada quatre persones.
  • Disposar de servei mèdic i d’infermeria 24 hores al dia.
    Dotar les residències d’equipament mèdic.
  • Eliminar els Equips d’atenció Residencial a càrrec de mútues privades i traspàs a l’Atenció Primària del pressupost dedicat fins ara a la privatització de la sanitat.
  • Serveis públics de gestió pública i construcció urgent de residències públiques per garantir l’accés a totes les persones dependents.
  • Inspecció real i control de la qualitat del servei i manteniment de les infraestructures, per part de l’Administració.
  • Funcionament real dels consells de participació en les residències perquè tingui capacitat de decisió en els aspectes que concerneixen directament la vida dels residents, així com en tot el que és relatiu al funcionament del centre.

Seguim en la lluita! Pel dret a una vida digne!

El dia 10 mentre es debatia la proposta ens vam manifestar davant el Parlament. I el 13 de juliol també ens vam mobilitzar davant del Departament de Sanitat per exigir una sanitat pública de qualitat. No defallirem!

El 26 de setembre neix la Marea de residències en l’àmbit estatal! Lluitem i lluitarem per les residències públiques i de gestió publica, per la cura i l’atenció a les persones grans i dependents!

Sanitat pública i de qualitat en establiments públics!

Dret a una vida digna i a una mort digna!!

Memòria històrica

Equip Comunicació CGT Catalunya
Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

De la saga Elvira

Des de la cova estant, la mirada es perd per la finestra esculpida a la pedra. Lluny s’albiren dos marrecs que corren pels camins entre camps i matolls, són Manuel i José. Amb la imatge aflora un guèiser d’emocions i recupero la història familiar: 

L’any 1939, en acabar la devastadora guerra, Manuel es reuneix a Madrid amb la seva muller i veu amb desesperança que la seva mare Elvira no hi és amb la família. Ha de tornar a treballar i quan sol·licita la incorporació al seu lloc de marmitó en el restaurant de la Companyia  ferroviària de vagons llits es troba que, supervisades per la Prefectura Militar de Ferrocarrils, estant fent depuracions entre els seus treballadors. Li afecta molt directament. En represàlia pel seu servei a intendència en el front republicà el traslladen del seu lloc de treball a l’exprés Hendaia-Lisboa a fer la ruta de l’exprés Barcelona – Port-Bou. L’any 1940, Manuel i Boni, després de casar-se de bell nou ja que els matrimonis de la República no es consideren vàlids, agafen rumb cap a Barcelona on viuran al barri de la Ribera, prop de l’estació de França. 

¿Què havia passat amb José, el fill que  l’Elvira havia somiat tantes vegades abraçar?

  • De petites, José ens contava que combatia en la zona nord quan el feren presoner les tropes franquistes. Va restar amuntegat en un camp de concentració i ja l’anaven a afusellar quan arribà l’ordre d’aturar les sentències de mort. En la batalla de l’Ebre s’havien produït moltes baixes i per cobrir-les van enviar molts presoners a  primera fila de combat. Posava èmfasi quan ens explicava que no va fer mai cap tret contra els seus. Va suportar un fred aterridor; deambulava  pels camps i dormia al ras a l’abric de cossos abandonats en les terres on es lliuraven les darreres batalles.

La recerca d’aquests fets m’adreçaren a la web “Asturias Republicana” on vaig ampliar informació més detallada de la història:

Pel  Camp de Concentració de Camposancos, situat a La Guardia (Pontevedra), van passar milers de presoners de les captures a les tropes republicanes que eren, en la seva majoria, naturals o veïns d’Astúries, del nord de les províncies de Palència i Lleó com també de Galícia, Cantàbria i País Basc. En aquest camp de concentració actuava el Tribunal Militar Permanent núm. 1 i durant els mesos de juny, juliol i agost de 1938 es van celebrar nombrosos consells de guerra. Segons dades dels supervivents, cada dia es feien sis consell de guerra, tres pel matí i tres per la tarda, amb tandes de vint presos cadascú. En aquesta web es relacionen els noms dels presoners que van passar pels consells de guerra. I en el del  24.6.1938 hi consta: “José Alvarez Fernández. Condena: pena de muerte. Conmutada el 3.1.1939” 

També tinc informació a través dels documents oficials que conservo que detallen que el 29 de setembre de 1938  van enganxar-lo al tercer terç de la Legió, banderí Talavera. 

En acabar la guerra el traslladen a Larache, al nord-oest del Marroc,  on treballà de marmitó per les tropes de la legió. Un any després, el 14 d’agost de 1940 el llicencien per “inútil físic”. Havia contret el paludisme. Amb aquesta malaltia latent li concedeixen el passaport de sortida de la legió. A Barcelona l’acull l’única família que li resta: en Manuel i la Boni. 

Així comença la història de José en terres catalanes: viure sota el jou del control franquista no va impedir la seva militància en l’organització clandestina “Liberación Nacional Republicana”, fundada per Elios Gómez Rodríguez amb la finalitat d’implantar la Tercera república federal a Espanya. A partir del juny de 1945 la policia militar va desarticular l’organització i va detenir els seus membres. Amb l’auto final d’11 de febrer de 1947 es confirma la presó condicional pels delictes d’associació i propaganda il·legal per a tots ells. José va viure la resta de la seva vida en llibertat condicional.

———————————————–

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

Las Palancas – El Santuari

Equip Comunicació CGT Catalunya
Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

De la saga Elvira

No paro de donar-li voltes, crec que la resposta a tot plegat la trobaré a Las Palancas. 

Amb la idea de recórrer aquells paratges en solitud, agafo de nou el camí cap als prats. Les fermes petjades entre el matolls fa que m’envoltin aromes de romaní i farigola i amb un gran respir m’envaeix tot el cos l’aire pur d’aquelles muntanyes tan anhelades.

Imagino les avantpassades, les dones que em van precedir, i les seves cuites: havien de compaginar les tasques pròpies de les dones a la llar,  amb la cura del bestiar i el conreu del camp en una economia de subsistència, on l’espelta, anomenada “escanda”, és el cereal més cultivat. 

Absorbida pels pensaments, pujo pels senders de la suau pendent i, de sobte, el cos s’allibera del seu pes i com gronxada per núvols protectors llisco per un forat i, sense cap aturador, descendeixo suaument tot serpentejant pels codolells. En arribar a una petita cavitat el cos s’atura recolzat sobre el costat esquerre. Recupero l’alè i poc a poc prenc consciencia de la situació; en el fons, més enllà dels peus, s’albirava  una cova tota il·luminada. Em remoc en el forat i embadalida contemplo una estança esculpida en la roca que rep llum pels forats d’unes finestres gòtiques. És un santuari!! 

Emocionada, faig un salt i  baixo a la cambra que es troba sota meu. Baguls, calaixeres, una petita taula i dos cadires són al meu abast. Obro els mobles que estan plens d’estris de cuina, roba de la llar, llençols, mantes de llana i manuscrits.  

Qui havia acumulat tot aquell llegat?  Sens dubte algun secret amaga aquest descobriment i estic disposada a esbrinar-ho.  Apassionada en la recerca trobo un lligall; en obrir-lo contemplo les figures arabesques que l’adornen i sorpresa descobreixo que l’escriptura és intel·ligible: parla dels personatges de la mitologia asturiana com El Trasgu, el que ho escombra tot.  Entra a les cases quan els habitants no hi són i s’emporta tot allò que està fora de lloc: pintes, roba de vestir, mantes, eines de cuina, petits aparells del camp, lligalls. Vaig posar-me en situació; sens dubte el forat pel qual jo havia lliscat li servia Al Trasgu per escapolir-se en les seves fugides. En aquella capella gòtica recollia tot el que escombrava de les cases i en ella convivia amb  La Ixana. 

Segueixo llegint que El Nubero, El Trasgu i La Ixana són personatges fruit de legendes asturianes, càntabres i fins i tot gallegues. Encara que ningú els ha vist s’expliquen històries sobre ells. Els Nuberos dominen els núvols i són els culpables de totes les inclemències del temps. Sobre el Trasgu, la gent es posa d’acord en descriure’l com un nan; un ésser petit i de llargues mans i cames amb les que més que caminar salta. Porta un barret vermell al cap i una capa negra que vola al seu pas. Té unes petites banyes i borrissol per tot el cos. La Ixana és una dona morena que va ser abandonada pel seu poble i està destinada a sobreviure robant el menjar per a ella i el seu fill petit. 

Sens dubte, la capella és plena de vestigis on puc retrobar-me amb el passat.

————————————————

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

Coronavirus i desigualtats de gènere. Repercussions de l’estat de confinament a les dones

Equip Comunicació CGT Catalunya

Rosalia Molina. Militant de Dones Llibertàries

La càrrega oculta de la pandèmia sobre les dones

Moltes veus coincideixen que una situació com l’actual pandèmia agreuja la desigualtat de gènere i magnifica les desigualtats ja existents. Adverteixen que la pandèmia tindrà un cost especialment alt per a les dones. Amb un major risc de contagi i de precarietat perquè la majoria de les treballadores en l’àmbit de la salut són dones. Moltes d’elles són, a més, mares i cuidadores d’altres membres de la família. I continuen tenint una càrrega en l’àmbit de les cures ja desproporcionada abans de l’emergència. 

Podríem parlar d’infinitat de situacions en les quals les dones ens trobem en situació de desigualtat en aquests moments de confinament i d’alarma social, però volem denunciar i mostrar aquestes desigualtats envers tres aspectes fonamentals:

  1. Les condicions laborals
  2. La càrrega en el treball de cures
  3. La major incidència de la violència de gènere sota el confinament

Les condicions laborals: treballs precaritzats

Les dones estem en primera línia com a suport fonamental del sosteniment de la vida. Suposem el 85% del personal d’infermeria i ocupacions relacionades; el 70% de treballadores de farmàcies; el 90% de les netejadores d’empreses, hotels i llars (incloses les empleades domèstiques) i prop del 85% de les caixeres de supermercats, sectors majoritàriament feminitzats, precaris i silenciats, amb sous baixos i contractes precaris. A més del fet que moltes dones treballen en l’economia informal, la qual cosa significa que manquen de cobertura mèdica o amb una inadequada, i poca seguretat en els ingressos. 

La crisi sanitària està tenint un gran impacte en col·lectius ja de per si molt vulnerables, feminitzats, precaritzats i en molts casos, racialitzats, com el del personal de neteja, cuidadores a domicili, caixeres, auxiliars d’atenció a domicili, cambreres de pis i les treballadores domèstiques, les anomenades “internes” (principalment immigrants) on la majoria treballen sense cap tipus de contracte laboral i en condicions de “quasi esclavitud”. Moltes s’han hagut de quedar confinades amb la persona que cuiden, o les han fet fora de la feina, trobant-se ara sense mitjans per poder sobreviure. I podríem seguir amb un llarg etcètera.


Un mercat laboral en el qual el 74% de les feines a temps parcial són de dones. En el mercat laboral es ressenteixen els treballs precaritzats que són els més feminitzats, i la conseqüència serà que es precaritzaran encara més, i probablement veurem més atur femení. 

La càrrega en el treball de cures

La crisi que estem vivint també està deixant en evidència que el sistema econòmic on vivim sobreviu sobre la base de la reproducció i normalització de diferents rols socials que, en situacions com l’actual, es fa encara més palès que són insostenibles tant en l’àmbit econòmic com, sobretot, l’humà. 

El cas més evident és el de les dones: la majoria de feines són viables perquè rere seu compten amb un sistema de cures suportat gairebé en exclusiva per les dones. 

Aquest  confinament en les llars està suposant un augment de les cures com a càrrega femenina. Com aquesta situació no es produeix quan s’ha estès la corresponsabilitat en l’àmbit privat i familiar, les dones estem carregant més amb la cura dels fills, l’aprovisionament, cuinar, netejar, cures als familiars grans i/o dependents, i la càrrega domèstica.

El tancament de les escoles motivat pel confinament ha tornat a evidenciar la fallida del model de cures de les societats actuals que delega a les dones la cura de les filles, provocant la següent dificultat per poder “conciliar” la vida laboral amb la familiar, tant si treballen fora com si fan teletreball a casa seva.

El confinament està suposant també un malabarisme impossible a les famílies monoparentals, que són en la seva majoria monomarentals.  Una reducció en els ingressos les condemna a l’exclusió social, a l’elevada feminització de la pobresa. D’altra banda, gairebé tres quartes parts de les persones majors de 65 anys que viuen soles són dones. Afegint les dificultats produïdes pel fet d’estar confinats en 70m2  o menys, o vivendes  sense cap tipus de condicions.

La major incidència de la violència de gènere sota el confinament

Volem fer incidència en la greu problemàtica que representa per a les dones maltractades o en risc de violència de gènere el tancament de les víctimes amb els seus maltractadors. Malgrat que aquesta problemàtica ja existeix en el dia a dia d’aquestes dones, ara amb el confinament s’accentua i s’amplifica, degut al major temps de convivència amb l’agressor i a les dificultats per demanar ajuda en aquesta situació excepcional de reclusió i d’aïllament social.

El confinament domiciliari ha incrementat un 269% les consultes online de víctimes de violència masclista, les consultes al telèfon 016 han augmentat un 20% en relació al mateix període, amb més de 600 crides afegides. Aquest fet podria ser el primer símptoma que les agressions físiques o psíquiques s’estan incrementant a causa del confinament. On a més, malauradament, aquests dies ja hi han hagut vàries dones assassinades.

A Catalunya la Generalitat té constància que 676 dones i 70 nens estan convivint amb el seu agressor.

“les dones estem a primera línia com a suport fonamental del sosteniment de la vida”

Tancats a casa 24 hores. O com a molt amb sortides curtes per a anar a treballar, o comprar. Amb nul·la vida social i una ansietat sobre si la pandèmia afectarà la salut, i com afectarà la teva economia. En aquest escenari és fàcil imaginar que les tensions familiars aflorin i més si hi ha una violència prèvia i oculta que la dura situació pot agreujar.

Veus expertes expliquen que el confinament “no farà que la violència debuti. El que sí que pot ocórrer és que el tancament augmenti la tensió i aquesta agreugi la situació de maltractament. El confinament i els límits fan que l’estrès augmenti i la violència arribi a un punt àlgid“.

Un altre tema preocupant per a les dones amb risc de maltractament i potser la més rellevant, són les seves filles i fills. Les dones saben que el confinament pot agreujar el risc d’agressions cap els menors, són un col·lectiu de risc front la violència masclista i l’exposició al maltractament pot tenir conseqüències greus a llarg termini. És en aquestes situacions on es requereixen de totes les xarxes de suport que puguem oferir-los des de la solidaritat. No les deixem soles.

Aquesta normalització d’injustícies estructurals, com des del feminisme acostumem a denunciar, transcendeix a més la qüestió de gènere (si bé és transversal a la majoria d’elles): afecta també a tots aquells col·lectius que la societat ha anat deixant al marge per poder continuar mantenint l’aparença de ser operatiu i eficient. Estem parlant de les persones que viuen al carrer, de la pobresa crònica, les persones migrades injustament i il·legalment recloses en els CIES, les persones grans que malviuen en soledat, les persones que pateixen explotació laboral, l’opacitat d’un sistema penitenciari que segueix considerant-se un espai aliè pel conjunt de la ciutadania, i un etcètera tan llarg com dolorós. Una realitat que només acceptem en la mesura en què es manté invisibilitzada

Davant aquestes situacions, més que mai hem de lluitar per aconseguir fer possibles els canvis necessaris.

Per poder diluir i reduir l’impacte de gènere desfavorable per a les dones és necessari ampliar la cobertura pels sectors de major precarietat i lluitar per la incorporació de la perspectiva de gènere en les polítiques actives de treball.

Facilitar recursos per atendre les necessitats de cures per poder diluir la  càrrega de dedicació i responsabilitat que recau sobre les dones, i una veritable corresponsabilitat del treball de cures a tota la societat.

Exigir mesures de protecció per les dones en risc de violència de gènere. No les deixem soles. Teixim xarxes de solidaritat i suport mutu.

8 de març i el poder del Matriarcat

Equip Comunicació CGT Catalunya

Les dones a través de l’educació de filles i fills estem transmetent, sense adonar-nos, el poder patriarcal.

El patriarcat està tan arrelat a la nostra societat que no ens adonem. Les dones tenim el repte de ser fortes per educar en igualtat els nostres fills i filles i detectar els gèrmens de domini.

En la meva infantesa l’aparent domini de la dona a la llar era supervisat pel cap de família. I la violència patriarcal estructural patida per les dones es transmetia a través d’elles cap a les filles i fills: ,”el teu pare diu….. el teu pare creu… al teu pare no li agraden…. el teu pare vol….” ¿Era el pare déu per excel·lència del qual brollava la veritat universal i les dones les submises executores?

Avui en dia poden ser altres els canals que serveixen al patriarcat per mantenir-se: “és que les dones són més espavilades… aprenen ràpid totes les tasques domèstiques….  a les escoles i universitats tenen molt bons resultats…” Sempre fent distincions

És una percepció general  i en tot cas ha de ser un debat dins el feminisme:  ¿som les transmissores del patriarcat?  Sense nosaltres, les dones, és impossible acabar amb ell. Tenim les eines per fer-ho, però: hi ha l’oportunitat? ¿Ens deixem arrossegar pels esdeveniments i la cultura establerta?

La manifestació del 8 de març d’enguany continua plena de dones joves que reivindiquen, reclamen, que se les tingui en compte, que tenen drets!! Tan a nivell social, cultural, laboral i de vida!

Però ¿sabem realment els mitjans de transmissió d’aquests valors patriarcals que volem destruir?? És aquesta la qüestió: la transmissió patriarcal continua a casa, a les escoles, en les relacions humanes, a la societat que ens ha construït el sistema, a través dels seus mitjans econòmics, eclesiàstics, estatals, de comunicació i difusió.

Les dones som les transmissores de la vida i del destí!!

Una companya de 98 anys, que el 8 de març va okupar amb nosaltres el carrer Aragó de Barcelona, en aquest acte simbòlic d’obrir els carrers a la ciutadania, cridava amb força: “Les dones som fortes”  i reivindicava la necessitat que les famílies siguin un nucli unit per tenir cura dels seus membres i no patir la soledat!  

Aquest és un altre punt de debat en el feminisme:  ¿com construïm les ciutats i els espais de convivència i cura? ¡Aquells dels quals les dones sempre hem estat la força de domini!!

Infants, adolescents, adultes, treballadores i  en la maduresa de les nostres vides. Com ens volem en totes elles? Construïm un món nou des del feminisme!

———————

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries