Categoria: Editorial

Editorial

Estem vivint una època, si més no, curiosa. Si fa uns anys ens haguessin dit que durant els anys vint del segle XXI el govern tindria la capacitat de restringir de forma tan sorprenentment fàcil algunes de les llibertats individuals de la població, ens hauríem fet creus. O, molts, no ens ho haguérem cregut. O, almenys, hauríem pensat que s’ha fet a costa d’una dura lluita i una repressió brutal contra la població.

I ja ho podem dir sense por a caure en paranys que la creu del nostre temps és la Covid. Perquè no és només un virus, que ho és, i molt punyent i cruel. És un sistema, un estat de les coses completament nou que s’ha anat instal·lant a poc a poc, però fermament, a tots i cadascun dels racons de les nostres vides. Però sobretot, de les nostres relacions socials.

Una bona economista afirmava feia un temps que el que ens costa d’entendre és que el Capitalisme és una forma de produir béns, però és, alhora, una forma de relacionar-se socialment. No voldríem instal·lar el virus del nostre temps en el mateix nivell que un sistema de producció que porta dos-cents (tres-cents?, quatre-cents?) anys esprement les classes subalternes, però certament la Covid ha canviat la forma de relacionar-nos, també, socialment i productiva. I ha canviat sobretot, l’enorme capacitat que com a comunitat tenim d’empassar-nos polítiques autoritàries

Però no tot està perdut. Mai està tot perdut. I exemples d’això els tenim a cada cantonada de la Catalunya rebel, a cada espurna que incendia una barricada, a cada vaga contra el maltractament laboral, a cada okupació i a cada defensa davant d’un desnonament. Els tenim, a cada desafiament que, tot i no reeixir, hi són. I hi són, perquè existim. Només cal mirar-nos a nosaltres, a les nostres iguals, i no tant a allò que ens diu la televisió, la ràdio i els periòdics de la patronal.

Editorial

Tornem a la casella de sortida. Qualsevol diria que tot el sacrifici i patiment que ha hagut de passar la població, catalana i d’arreu de l’Estat, no ha servit absolutament per res. El confinament de tota la població, la pèrdua de la feina i/o dels ingressos de milers i milers de famílies de la classe treballadora, els ingressos hospitalaris, l’angoixa, els malalts… i els morts. Carretades de morts. Tot això i més, des del passat març fins ara, sembla que no ha estat suficient per aturar la Covid-19. Però els botellons. Però la joventut inconscient. Però les trobades socials… Campanya mediàtica dirigida a responsabilitzar la població de la ineptitud dels polítics i les seves polítiques de gestió de la pandèmia. D’aquesta forma, a més, s’evita el debat sobre la fallida gestió antipandèmia. L’estat, i els qui ho gestionen, altre cop, semblen tenir més por al descontentament social i la protesta que no pas al virus. 

Prova d’això són les polítiques de manu militari per frenar una pandèmia. Quan els hospitals es col·lapsen, quan la població mor, allò indispensable és la disciplina –i la repressió– militar, el control social. Quelcom que recorda, funestament, la situació de 1918. I és que tots i totes estem assistint a la criminalització d’aquells i aquelles que gosen obrir la boca contra alguna de les mesures implantades pel govern “més d’esquerres de la història”. Ara, el nou mantra, el nou crim contra la societat és ser “negacionsita”. I negacionista no és qui negui l’evidència –material, científica, empírica– del virus, sinó qui qüestioni les absurdes polítiques governamentals.

Aneu a treballar fills i filles de l’estat. Però no us relacioneu entre vosaltres. No sortiu al carrer. No us ajunteu. No conviviu. No sigueu solidàries. Aneu a treballar perquè si d’alguna cosa heu de morir, és precisament d’això: de continuar engrossint les butxaques d’aquells i aquelles que, al cap i a la fi, són els responsables del desastre social que vivim. 

Editorial

L’inici de curs ha estat tot un èxit. Tant, que ja hem assistit a una setmana de vaga de personal sanitari i, ens esperen, aquest octubre, dues jornades més de vagues al sector educatiu. De moment.

Havíem posat esperances, tot sigui dit. I el Govern i les administracions no ens han decebut. Milers de treballadores abocades a l’atur. Col·lapse monumental en molts àmbits de l’administració de l’estat que deixa amb el cul enlaire milers i milers de persones. Una cascada d’ERTO’s i ERO’s, tancaments i desmantellament industrial. Metges i mestres més explotats, més exposats. Exprimir el treball. Fer més rendible el capital.

La sanitat i l’educació, conquestes aconseguides a base de patiments, vagues i sacrificis, s’aguanten ara mateix per la dedicació i la professionalitat dels qui hi treballen. Dels qui les fan funcionar. Res no s’espera de l’Estat, més que engrunes i promeses d’una virtual gestió mínimament decent. Gel, mans, mascareta. Tots hem de posar de la nostra part. Tots ens hem de sacrificar davant l’enemic. Altre cop, com si la història es rigués de nosaltres, invisible. Altre cop, causa i justificació de l’anhelada pau social patronal.

Deia la nostra estimada Mafalda que si no fos per tots nosaltres ningú no seria res. De rabiosa actualitat aquesta afirmació, perquè si ens enfrontem sols, ja hem perdut abans de començar a batallar. És imprescindible, ara més que mai, l’organització. És més necessari que mai el poder col·lectiu, l’acció col·lectiva, única manera de frenar l’ofensiva contra el treball de que som i serem testimonis. Soles no podem. Juntes ho podem tot.