Construir un feminisme de classe per a les treballadores, les precàries i les immigrants.
Volem fer un petit resum del llibre “Patriarcado y capitalismo” de Cynthia Burgueño i Josefina L. Martínez.
Que algunes dones poderoses ocupin posicions en els consells d’administració de grans empreses no implica un canvi favorable en la vida de la majoria de les dones treballadores, precàries i immigrants. Quan Ana Botín es proclama feminista des de programes de TV com Planeta Calleja, nosaltres recordem les milers de treballadores acomiadades pels bancs i de totes les dones que han estat desnonades per no poder pagar les seves hipoteques.
Les feministes liberals parlen d’“apoderament” i “llibertat d’elecció” a nivell individual, però oculten que hi ha diferències de classe entre les dones, i que no totes tenen les mateixes possibilitats d’“escollir en llibertat” en aquesta societat.
En el primer capítol de “Patriarcado y capitalismo”, aportem algunes dades per a mostrar aquesta realitat. La fortuna personal d’Ana Botín es calculava en 2018 en més de 300 milions d’euros, amb una retribució anual d’11,01 milions, una xifra 404 vegades més alta que el salari mig espanyol i 641 vegades superior al salari més freqüent.
El 8 de març de 2019, durant la vaga de dones, un grup de treballadores va fer un piquet davant l’entrada del Banc Santander cantant: “Ana Botín, no és feminista”. Entre els sostres de cristall de les empresàries i els sòls enganxosos de la precarietat, s’obre un abisme. Per això el nostre feminisme és un feminisme de classe i anticapitalista.
Avui està sorgint quelcom nou. Hem vist en els últims anys les vagues de dones, massives manifestacions i confluències entre diferents lluites. En diversos capítols del llibre, la reflexió o la informació es combinen amb valuosos testimoniatges de treballadores com Las Kellys, lluitadores de la fàbrica Panrico, treballadores de telemarketing, immigrants i treballadores de la llar. En diferents països del món, grups de treballadores s’organitzen per a començar a lluitar pels seus drets. Això s’està veient amb força als carrers de Xile o França, on les dones estan al capdavant de la vaga general del transport contra la reforma de pensions de Macron.
A “Patriarcado y capitalismo” es recorren diversos temes des del punt de vista d’un feminisme anticapitalista: la feminització de la força laboral, el treball de reproducció o de cures i la doble jornada laboral, la croada anti-gènere de l’extrema dreta, la islamofòbia, el racisme i les migracions, el debat sobre la prostitució, la lluita per l’alliberament sexual i contra la violència masclista, així com debats sobre les estratègies d’emancipació entre diferents corrents del feminisme.
El llibre tracta especialment les transformacions en el capitalisme durant les últimes dècades, i que han donat com a resultat una nova feminització del treball. Al voltant del 40% de l’ocupació global està compost per dones. Aquesta enorme feminització permet trencar amb la idea d’una classe obrera reduïda a l’obrer masculí de “mono” blau, únic sostenidor i cap de família, nadiu i blanc. Però aquestes transformacions estan acompanyades de l’empitjorament de les condicions de treball, la fragmentació i divisió interna en múltiples categories. El capitalisme promou la divisió sexual del treball, no només entre la llar i l’ocupació -invisibilitzant el treball de reproducció, no reconegut com a tal a les llars-, sinó en la mateixa producció, amb treballs feminitzats i més precaris.
La nova força laboral femenina, concentrada en posicions estratègiques per al funcionament de l’economia capitalista, té una gran potencialitat per a canviar-ho tot, també les tradicions masclistes o corporatives que es conserven en molts sindicats. De la unitat de tota la classe treballadora, més feminitzada i diversa que mai, pot emergir la força per a lluitar per una societat de nou tipus, sota les ruïnes d’aquest sistema capitalista patriarcal que mereix perir. Aquesta és la hipòtesi d’aquest llibre, i també la nostra esperança.
La salut laboral té quelcom a veure amb ser dona o home? Els homes i les dones estan exposades a diferents riscos laborals? La prevenció dels riscos laborals en les dones s’ha de centrar, sobretot, en l’embaràs i la lactància?
Una de les preguntes que moltes vegades es plateja,
dins de l’àmbit laboral, és si la vigilància i la promoció de la salut en les
organitzacions i/o les empreses han de tenir una mirada i han de conduir a unes
pràctiques diferencials en funció de si es tracta d’un treballador o una
treballadora, i si els riscos laborals als quals s’enfronten les dones
assalariades són diferents dels que es troben els homes assalariats. Sabem que
formular aquestes preguntes i d’aquesta manera (en clau binària dona-home),
invisibilitza les persones intersexuals, transgènere i queer. Ara bé, en aquest
article ens centrarem en el subjecte polític “dones”, tot entenem que hi ha
persones que subverteixen i revolucionen, de forma encarnada, el sistema
heterocisnormatiu.
Davant les qüestions formulades amb anterioritat, una de les primeres respostes que ve a la ment és que sí, que s’ha de fer un tracte diferencial i especial durant l’embaràs i la lactància. Ara bé, són només aquestes circumstàncies (maternitat i lactància) les que s’han de considerar i que mereixen una tracte diferencial des d’un punt de vista de prevenció de riscos laborals quan ens centrem en les dones treballadores? No s’estarà caient (inconscientment) en perpetuar el mandat social imposat a les dones que diu que nosaltres només som “dones” si tenim descendència i que la nostra funció social és la reproducció, la cura, el manteniment i sosteniment de l’espècie?
Per una banda, l’evidència posa de manifest que, en
el mercat laboral, hi ha una sèrie d’ocupacions remunerades que són
fonamentalment desenvolupades per homes i que n’hi ha d’altres en què s’ocupen
principalment dones, i que -a més- el homes solen ocupar posicions més
rellevants i càrrecs de responsabilitat més alts en les organitzacions mentre que les dones es dediquen a fer tasques més
operatives. Aquest dos fenòmens es coneixen com segregació horitzontal i
segregació vertical, respectivament. Per altra banda, les enquestes de l’ús del
temps[1]
posen de manifest que, hores d’ara, són les dones les que continuen/continuem
assumint una major part dels treballs domèstic, reproductiu, sexual, emocional
i de cura. Això és el que es coneix com a divisió sexual dels treballs. Aquesta
segregació desigual en el treball (segregació horitzontal i vertical) i la
divisió sexual dels treballs (“productiu”, domèstic, reproductiu, sexual,
emocional i de cura) tenen res a veure amb la prevenció de riscos laborals?
Doncs sembla ser que sí!!
En les activitats desenvolupades predominantment per les dones…
En els treballs ocupats majoritàriament per homes…
…els riscos més freqüents són els relacionats amb postures de
treball inadequades, llargues jornades dempeus, treballs repetitius i
exposició agents químics i biològics.
…predominen els riscos relacionats amb la
seguretat (accidents de treball que ocasionen lesions traumàtiques) i la
manipulació de pes elevat.
Predominen els:
Riscos ergonòmics, psicosocials i
higiene
Predominen els:
Riscos de Seguretat i higiene
Així, doncs, les enquestes europees de condicions
de treball[2]
posen de manifest que les dones duen a terme en major proporció tasques
monòtones, obtenen un salari inferior, tenen menor capacitat de participar en
la planificació de la seva pròpia feina, tenen menys expectatives de promoció professional
i pateixen assetjament psicològic i sexual en major grau que els homes. Aquests
riscos es consideren de tipus psicosocial.
En totes les categories professionals, dels llocs
de treball, des de l’organització dels espais, passant pels horaris, els equips
i les eines, ha estat pensat, majoritàriament, seguint un model masculí de
treballador (p. e. disseny de les eines manuals amb paràmetres anatòmics
exclusivament masculí). Aquests horaris que no tenen en compte les
responsabilitats o necessitats relacionades amb l’entorn familiar o els
treballs domèstic, reproductiu, sexual, emocional i de cura, suposen una doble
càrrega (física i mental) per a les dones.
La
segregació desigual en el treball (segregació horitzontal y segregació
vertical) i la divisió sexual dels treballs (“productiu”, domèstic, reproductiu,
sexual, emocional i de cura) són els elements clau per explicar la distribució
desigual de dones i homes en l’exposició als riscos laborals.
Allò que els registres oficials no deixen veure
Cal
destacar, també, que en el cas de les malalties laborals i professionals
patides majoritàriament per les dones hi ha una subdetecció i una
infradeclaració en els registres oficials d’accidents de treball i malalties
professionals, la qual cosa dificulta la seva prevenció. Atès que les dones
pateixen menys accidents de treball que els homes, la relació dels seus
problemes de treball queda manifestament oculta. Ara bé, sembla ser que hi ha
una mortalitat entre 5 i 20 vegades superior per causa de malalties laborals
que la deguda a accidents de treball.
A Catalunya la incidència de malalties
professionals és superior entre les dones, i solen ser malalties
produïdes per agents físics que es tradueix bàsicament en trastorns
musculoesquelètics (mal d’esquena lumbar, dolor cervical), i malalties psicosomàtiques
tipus estrès, depressió o ansietat que no estan reconeguts com a malalties
professionals i, per tant, no queden recollits en els registres oficials. Els
registres oficials no recullen, doncs, el mal d’esquena, dolor muscular,
fatiga, estrès, mal de cap, irritabilitat, lesiones, problemes per dormir,
ansietat o problemes visuals.
Les lesions per accident de treball es reconeixen més fàcilment per la
serva relació immediata entre la causa i el dany consegüent (predominantment
patides per homes), mentre que les malalties laborals solen aparèixer de manera
lenta i progressiva (majoritàriament patides per dones).
Manca d’estudis sobre la incidència dels tòxics des
de la perspectiva de gènere
Resulta
evident que homes i dones difereixen en estructura òssia, distribució del greix
corporal, funció endocrina o sistema immune, però en canvi hi ha molts pocs
estudis sobre l’impacte d’aquestes diferències en la resposta a les exposicions
a tòxics, a les exigències físiques o a l’estrès tèrmic.
La càrrega física
Pel
que fa a la càrrega física s’evidencia que les millores tecnològiques en la
indústria han tingut un impacte superior en homes, atès que aquestes s’han
aplicat principalment en llocs de treball ocupats en grau més elevat per homes,
i en el sector serveis –en el qual treballen en major nombre dones– no han
tingut un impacte tan significatiu. Per tant, la càrrega física mitjana de les
dones és superior. A més, els homes ascendeixen en major proporció a llocs de
comandament que les dones, el que sovint comporta fer treballs associats a una
menor càrrega física.
Les mesures de prevenció de riscos laborals adreçades a la protecció de
l’embaràs i la lactància NO són suficients.
La dreta intenta arrabassar el nostre dret a avortar i apoderar-se dels nostres cossos per cobrar-nos la seva crisi.
Natàlia Renzi, Rosalia Molina i Amada Santos. Dones Llibertàries
Les declaracions que va
fer el líder del PP, Pablo Casado “si
volem finançar les pensions i la salut hem de pensar en com tenir més nens i no
en com els avortem“, sorprenen per la impunitat per assegurar que
també ara el pla de la dreta per pal·liar la crisi és que els costos els paguem
les dones treballadores, amb els nostres cossos, les nostres vides i la nostra
llibertat.
Malgrat tot, aquestes
declaracions no són cap novetat, ja l’any 2013, el seu company de partit, el
llavors ministre “d’injustícia” Alberto Ruiz Gallardón, va intentar eliminar
els nostres drets en voler derogar l’actual llei de terminis aprovada el 2010
per retornar a la de 1985, que només permetia l’avortament segons tres
supòsits. Multitudinàries manifestacions a tot l’estat el van obligar a
cancel·lar el projecte i a abandonar la seva carrera política.
Sembla però, que Casado
no aprèn ni dels seus, i prefereix fer declaracions provocadores, competint en
dir brutalitats amb VOX i Ciutadans, per amagar que les pensions dels i les
treballadores no es poden garantir perquè el seu partit, en connivència amb el
PSOE i altres forces patronals van lliurar els fons al banc europeu per al
rescat de la banca privada a un robatori flagrant a la butxaca de la classe
treballadora; robatori que es repeteix a cada retallada a la sanitat,
l’educació i els serveis públics per pagar el deute. Les declaracions de Casado
demostren que si es deneguen els nostres drets en una part del planeta, són els
drets de totes les que estan sent amenaçats.
Casado vol seguir
l’exemple de la dreta a l’Argentina on l’avortament és clandestí i d’on cada
dia ens arriben les notícies d’alguna dona morta per haver intentat avortar
sense els recursos sanitaris adequats. En molts casos les víctimes són menors
d’edat i els embarassos solen ser el resultat de violacions comeses al seu
entorn familiar o de confiança.
L’any passat el feminisme va prendre els carrers a Argentina i va imposar el debat a les llars, als mitjans i va aconseguir mitja sanció en diputats per la legalització de l’avortament segur i gratuït, però el senat va rebutjar la llei amb només tretze vots de diferència. Malgrat que el senat va votar en contra de la despenalització, la intensa mobilització social és vista com el començament d’una lluita per a legalitzar l’avortament.
Marea Verda Barcelona porta un any acompanyant el projecte de llei i sobretot a les companyes de la Campanya Nacional pel Dret a l’Avortament legal, Segur i Gratuït d’Argentina i d’altres països d’Amèrica Llatina i del món que repliquen l’experiència de la Marea verd i se sumen a la lluita per aconseguir aquest dret que tenim denegat.
Aquí a Barcelona som
més d’un centenar de companyes llatinoamericanes, gallegues, basques,
andorranes, valencianes i catalanes que realitzem activitats, assemblees,
plenàries, manifestacions i «pañuelazos», ressonant als carrers de Barcelona, a
la catedral, en pobles de Catalunya i en el Consolat Argentí, i a totes les
xarxes socials. És necessària més que mai la visibilització d’altres realitats,
com les d’Ecuador i la d’Andorra on
l’avortament no és legal sota cap supòsit.
Actualment,
l’avortament està molt limitat i la majoria d’estats llatinoamericans tenen una
legislació molt restrictiva que el tipifica gairebé en tots els casos com a
crim, i el limita principalment als tres supòsits bàsics. A la majoria
d’estats europeus, l’avortament és legal per terminis, o per supòsits molt
amplis. Els únics estats de la Unió
Europea on l’avortament és prohibit són Malta, que penalitza l’avortament fins
a tres anys de presó, el Vaticà i Andorra.
Les mobilitzacions a Andorra reclamen un dret al que mai han tingut accés les dones del Principat: el d’interrompre el seu embaràs de manera legal, segura i gratuïta.
“La dreta intenta arrabassar el nostre dret a avortar i apoderar-se dels nostres cossos per cobrar-nos la seva crisi”
A Andorra, l’avortament
està restringit per l’article vuitè de la Constitució de 1993, que reconeix el dret
a la vida “i la protegeix plenament en
les seves diferents fases”. La prohibició va fer-se més explícita al Codi Penal de 2005, que recull els “delictes contra la vida humana prenatal”,
i que imposa penes de tres mesos a tres anys de presó a aquelles qui produeixin
l’avortament d’una dona amb el seu consentiment, a més d’una “inhabilitació per exercir qualsevol
professió sanitària per un període fins a cinc anys”. A més, el codi
expressa que les dones que produeixin el seu avortament o l’hagin consentit
seran castigades amb una pena d’arrest, sense especificar-ne el temps de durada
d’aquesta sanció. La conseqüència més directa de les prohibicions per poder
avortar a tot el món són les maternitats forçades. Moltes dones acaben tenint
fills que no volen. Si estaves en una situació de precarietat econòmica, això
encara empobreix més les dones. Una altra conseqüència del fet que avortar
estigui prohibit és la clandestinitat. Tot i que no hi ha dades dels
avortaments clandestins, des d’Stop Violències afirmen creure que aquesta
pràctica s’està instaurant arreu és “el pitjor escenari”, pels riscos físics
i psíquics que comporten a les dones, per la manca de recursos sanitaris
adients.
Amb totes les lluites
feministes el que hem aconseguit és una consciència que la maternitat ha de ser
triada, i desitjada. Perquè quan parlem d’avortament, també parlem de
maternitat.
Les morts per avortaments insegurs són feminicidis
d’estat”
Extraoficialment
avorten cada any entre 350.000 i 450.000 dones a cada país, de les qual gairebé
50.000 tenen complicacions derivades de les interrupcions clandestines i
algunes inclús moren. L’avortament no segur, està inclòs dins de les principals
causes de mortalitat materna, tot i ser totalment prevenible.
L’avortament induït és segur a
nivell mèdic quan es duu a terme per persones capacitades que fan servir
mètodes recomanats per l’Organització Mundial de la Salut, però menys segur
quan només un d’aquests dos criteris es compleix, i gens segur quan cap dels
criteris es compleix. Moltes dones recorren a procediments insegurs (és a dir,
menys segurs o gens segurs) que posen en risc el seu benestar, la seva salut i
fins i tot la seva pròpia vida. És molt
important tenir clara la distinció entre avortament segur i avortament
no segur, també l’especificació de les dues condicions que fan que sigui segur:
personal qualificat i mètodes segurs.
Tot això ens ha de fer plantejar la necessitat
de formació específica del personal sanitari, la implicació que han de tenir
les institucions estatals i l’exigència d’una planificació governamental, però
sobretot cal posar en primer lloc el paper fonamental que tenen les
treballadores del sector sanitari. Segons un estudi realitzat per l’OMS, hi ha
55.700.000 d’avortaments que s’efectuen cada any des de 2010. El 50% van ser
avortaments no segurs, és a dir, més de 25 milions.
Les conseqüències per a les
dones en molts casos són irreversibles i poden causar la mort. Segons Metges
sense Fronteres, les dones quan no tenen serveis accessibles segurs per
avortar, recorren a altres mètodes considerats de risc, una pràctica en molts
casos letals i conseqüències irreversibles. A Amèrica Llatina i el Carib, l’estimació
elaborada en el període en 2010-2014 és d’uns 6,5 milions d’avortaments
induïts, un augment respecte als 4,4 milions ocorreguts durant 1990-1994.
El percentatge de taxa anual
aproximada, és de 44 avortaments per 1.000 dones que estan en edat reproductiva (de 15-44 anys). Aquestes
xifres han experimentat un petit augment respecte els 40 per 1.000 del període
1990-1994. La taxa d’avortament és aproximadament de 48 per 1.000 per a les
dones casades i 29 per 1.000 per a les dones solteres.
Per tot això des de totes les
lluites feministes continuarem treballant pel dret a l’avortament i acompanyant
les lluites de tots els països on l’avortament no és legal per poder
aconseguir:
Dret a
decidir sobre els nostres cossos.
Dret a
l’avortament lliure, gratuït i en condicions
La lluita de les dones es troba constantment qüestionada en qualsevol context i encara hi ha qui la posa en dubte, fins i tot en les mateixes organitzacions socials i sindicals. Per això, no ens cansarem de reivindicar la necessitat del feminisme i la perspectiva de gènere als carrers i a tots els àmbits.
La desigualtat de gènere és una realitat social
que es sustenta en un sistema patriarcal i capitalista que ens educa en la
normalització de la desigualtat de tota mena. Anys i anys de desigualtats de gènere,
raça i classe no poden desaparèixer fàcilment perquè les estructures de poder
que les perpetuen tenen massa força.
En aquesta missió de lluitar per una societat
lliure cal crear consciència, fer pedagogia. Per això, m’agradaria exposar una
breu reflexió sobre com la normalització de determinades conductes quotidianes
suposa l’enfortiment de les desigualtats.
És una realitat que la majoria de les dones hem
patit o potser patirem algun tipus d’assetjament sexual. Perquè
sempre hi haurà algú que ens considerarà un objecte que té el deure d’agradar,
de somriure, d’estar maca, callada. Per
exemple, segons sembla, sempre hi haurà algú que es cregui amb el dret
d’escridassar-nos pel carrer i dir-nos lo maques que som. Explica-li a aquest home que no
necessites ni vols la seva opinió (-¡Encima que te digo algo bonito!-). Ens resulta
difícil perquè a vegades no tenim forces (ni l’obligació) d’estar constantment
explicant per què determinades conductes com aquesta són clarament masclistes.
Ni volem que se’ns valori per la nostra aparença, ni necessitem cap mena
d’aprovació masculina.
Recordo que durant una època de la meva adolescència només em sentia segura de mi mateixa si els nois em deien coses pel carrer. Havia normalitzat la necessitat d’aprovació externa d’aquesta manera. De fet, just abans de sortir de casa quan feia l’últim repàs al meu maquillatge i pentinat pensava: “Bueno, si vaig guapa o no, ja m’ho faran saber els tios pel carrer”. Una realitat incòmoda de reconèixer que correspon a un sistema que normalitza conductes aparentment inofensives però que tenen una base masclista (igual succeeix amb el racisme i altres discriminacions).
Il·lustració de Sara Pachón
Recordo que durant una època de la meva adolescència només em sentia segura de mi mateixa si els nois em deien coses pel carrer. Havia normalitzat la necessitat d’aprovació externa d’aquesta manera. De fet, just abans de sortir de casa quan feia l’últim repàs al meu maquillatge i pentinat pensava: “Bueno, si vaig guapa o no, ja m’ho faran saber els tios pel carrer”. Una realitat incòmoda de reconèixer que correspon a un sistema que normalitza conductes aparentment inofensives però que tenen una base masclista (igual succeeix amb el racisme i altres discriminacions).
Dedicar un temps a parlar
sobre el tema amb amigues és suficient per adonar-nos de la problemàtica que
ens suposa, o ens ha suposat en algun moment de la nostra vida, sentir-nos
intimidades o assetjades. Crec que el fet de compartir aquest tema amb els
nostres companys homes pot ser una eina de sensibilització molt forta, fer-los
partícips i convidar-los a escoltar les nostres històries. Sempre que he
comentat anècdotes d’aquest estil amb els meus companys he pogut observar la
seva sorpresa en conèixer-les. Això m’ha fet observar que el que per moltes
dones és una realitat habitual, per molts homes és un món desconegut i que si
compartim aquestes experiències amb ells, estem contribuint a des-normalitzar-les
i a al fet que ells mateixos les denunciïn quan les observin.
No s’ha de perdre de vista que qualsevol relació
de poder té una base sòlida que s’alimenta, justament, de desigualtats menys
visibles. És a dir, la violència de gènere es pot representar com un iceberg, a
la punta del qual hi trobem les violències més explícites i visibles
sustentades en una base de conductes que tendim a normalitzar i catalogar de
quotidianes o innocents. Com a persones implicades en el canvi, hem de
detectar-les i denunciar-les.
El fet que a un home li pugui semblar normal
intimidar a una dona que no coneix amb un comentari sobre el seu físic, ens
dóna un missatge sobre la magnitud i el poder que té el patriarcat per
endinsar-se a les nostres vides.
Després ens preguntem com pot ser que hi hagi
persones i sentències judicials que justifiquin assetjaments i violacions amb
la premissa que “les dones anem provocant”. Aquesta premissa parteix d’una
concepció de les dones com quelcom que ha d’estar al servei dels homes, que,
malauradament, encara tenen algunes persones. Encara que sigui a una menor escala, justificar
les intimidacions pel carrer està relacionat amb justificar, amb l’argument de
la suposada provocació femenina, altres agressions sexuals més greus.
Tenim normalitzats tants
actes que tenen una base masclista que de cop i volta ens sembla romàntic
que un noi es dediqui a encartellar la seva ciutat en busca d’una noia de la
qual es va “enamorar bojament” una nit a un tramvia. O, fins i tot, ens sembla creïble
que una noia de 18 anys entri a un portal amb 5 nois per mantenir relacions
sexuals per voluntat pròpia. Tot i existir una denúncia d’ella.
Exemples com aquests només són un aspecte més de la violència
masclista. Accions que, com deia, sustenten una espiral d’atacs sota una
normalització de conductes violentes i relativització de les seves causes i
conseqüències.
Relacionat amb això, acostumem a parlar del concepte “consentiment”. No només “no” vol dir “no”, l’absència de sí també és no, atès que la víctima podria no estar conscient en aquell moment, estar sent coaccionada, en estat de xoc, etc. El missatge que et dóna la societat és que davant d’una agressió cridis molt fort (crida “¡Fuego!”, perquè si no ningú vindrà), crida, mossega, despista, resisteix-te… Ens proporcionen moltes estratègies però potser el missatge hauria de dirigir-se als homes per tal que prenguin consciència.
No s’ha de perdre de vista que qualsevol relació de poder té una base sòlida que s’alimenta, justament, de desigualtats menys visibles
Recordem les últimes
campanyes en contra de les agressions i la violència de gènere, on es feia partícips
també als homes, amb el ja conegut eslògan “Vull caminar tranquil·la pel carrer”.
Es va incidir també en un eslògan
adreçat als nois: “Vull que el meu fill (amic, company, etc.) torni a casa
sense haver maltractat, ni violat, ni agredit a cap dona”. Va ser un primer
reconeixement a que cal canviar i adreçar els missatges de canvi als nois i els
homes.
Que el missatge es dirigeixi a les dones i no als
homes no és casual, ja que, com comentava, la idea que les dones d’alguna
manera “provoquem” les agressions que patim, segueix incorporada a moltes ments.
És imprescindible seguir amb el canvi, educar a nois i noies en el respecte, la
igualtat i, sobretot, la no-violència. Hem de treballar per eradicar la
violència ja des de petites i fer entendre que aquesta no només és física, sinó
també psicològica, social, econòmica, laboral… També hem de mostrar i donar a conèixer les
diferents formes d’agressions i violacions, tant a dins de la parella, com en
altres entorns. En definitiva, entendre que els assassinats masclistes només
són la punta d’un iceberg que té una base molt sòlida d’accions menys visibles
que cal detectar per poder enderrocar.
Per concloure, cal fer referència a la perillositat
del missatge que ens donen les institucions tipificant les
agressions sexuals de forma tan insuficient. Tal com he exposat, aquest
missatge és el de normalitzar conductes molt greus. Un altre exemple d’això l’observem
fàcilment si encenem la televisió i ens trobem que a moltes escenes de sèries el
fet d’utilitzar “burundanga” per violar dones es representa com un acte graciós
i quotidià. Aquesta és l’educació que estem rebent. Un altre missatge perillós
és el de culpabilitzar i assenyalar a les víctimes de violacions i abusos
sexuals que, en molts casos, opten per no denunciar i així evitar-se ser
revictimitzades per la societat, la policia, el seu entorn proper, etc. Efectivament,
aquest és el missatge que ens estan donant: a nosaltres, no denuncieu perquè no
només no serveix de res sinó que possiblement es posarà en dubte la vostra
paraula perquè hi ha coses a les que us heu d’acostumar. No exagereu. I a ells,
no passa res si un dia teniu una conducta inapropiada, a qualsevol li pot
passar.
En definitiva, hem de
denunciar totes les conductes violentes, les més quotidianes, també. I, com
deia, l’eina per atacar aquestes situacions és la sensibilització i l’educació,
les quals hem de fer servir també a dins de les organitzacions. Valgui aquest
article com una humil contribució a la millora de la consciència antipatriarcal
dels nostres companys. Som conscients dels canvis que s’estan produint però com
a dones llibertàries i feministes no podem ni volem deixar de lluitar per una
societat més justa i això també implica revisar aspectes com aquest.
Encetem aquest número agraint al Catalunya que a partir d’ara se’ns reservi un espai propi mensual per Dones Llibertàries des d’on podrem fer difusió i comunicació feminista i on les dones podrem expressar, plantejar i treballar temes per a aconseguir un veritable canvi social, lliure i feminista. Aquesta ha estat una demanda al “Catalunya” per part del grup de Dones, similar al “Eje Violeta” publicat al Rojo y Negro.
Al món actual, on estem plantejant i reivindicant el paper de les dones a la societat, on cada vegada és fa més evident que sense les dones no hi ha revolució, on treballem per empoderar-nos, i amb un 8M de lluita que per segon any consecutiu hem pogut viure; sembla però, que continua havent un qüestionament de la necessitat de treballar com a grups de dones.
En primer lloc, volem transmetre la necessitat
que tenim les dones, a banda de
militants a qualsevol organització sindical, de tenir espais propis per
poder treballar i debatre plegades sobre temes i aspectes concrets de la lluita
feminista.
Per aquest motiu, volem fer una revisió a la
nostra història propera, de les dones anarquistes, començant per les nostres
pioneres: “Mujeres Libres”, organització de dones de caire feminista.
Ja llavors Mujeres Libres ens van mostrar el camí, les dones anarquistes, malgrat estar inserides en les seves organitzacions sindicals i col·lectius, sentien que alguna cosa els mancava; eren conscients que les estructures organitzatives no les tractaven amb plena integració i igualtat, i que era essencial una organització dedicada a l’emancipació de les dones.
Una de les aportacions més significatives prové dels seus fonaments feministes on es concebia l’esser humà i la societat, dins el concepte de ”humanisme integral”.Recordem que van arribar a tenir més de 20.000 afiliades. Desitjaven crear espais col·lectius, i per això van crear la Revista “Mujeres Libres”, on als seus continguts es podia apreciar la seva doble lluita: de classe i de gènere. El seu exemple té molt a ensenyar-nos sobre la conscienciació de que parlem, l’organització col·lectiva, la relació entre les persones i les comunitats i sobre el significat de la diferència en la societat actual.
Els seus paràmetres eren: “No luchamos contra los hombres, no pretendemos sustituir el dominio masculino por el femenino. Es necesario trabajar y luchar juntos, sino nunca tendremos la revolución social. Pero necesitamos nuestra propia organización para luchar por nosotras mismas”.
Fent un recordatori actual, l’any 1985, a CNT, vam començar a funcionar i constituir-nos diferents grups de Dones/Mujeres Libertarias en diverses ciutats de l’estat espanyol: Zaragoza, Barcelona, Madrid, València i Granada, per poder conscienciar les companyes i companys i avançar en la lluita feminista.
Ens
vam constituir a Barcelona amb uns
estatuts propis, legalitzades des de l’any 1985, actualitzant-los en etapes
posteriors: l’any 1992 i el 2000. Des de diferents grups, es van editar fulletons sobre
sexualitat, anticoncepció, educació no sexista… que després es distribuïen a
tots els territoris.
Valorem la importància que va tenir la coordinació dels diferents grups de Dones que funcionàvem a Espanya i l’edició de la revista “Mujeres Libertarias” on tots els grups aportàvem articles i que es distribuïa arreu. Treballàvem conjuntament en campanyes i lluites amb l’iniciat moviment feminista: Lluites per la despenalització i legalització de l’avortament, Llei del divorci, per una sexualitat lliure, etc.
El funcionament d’aquests grups va ser molt important per començar a treballar a l’àmbit i la lluita feminista dins la mateixa CNT, i la força i l’empoderament que vam aconseguir plegades. Aquests grups de dones vam ser l’embrió de les actuals Secretaries de la Dona establertes de manera orgànica en els acords de CGT.
A Barcelona, vam anar treballant en diferents etapes, amb més o menys intensitat, com a grup de Dones Llibertàries, en col·laboració o autònomament amb les Secretaries de Gènere de CGT. Arrel de l’organització i feina conjunta de la Vaga General Feminista 8M del 2018, que ens vam reactivar com a grup de Dones i vam acordar que tot aquest vincle i lluita plegades, aquesta força i energia havia de tenir continuïtat.
Hem continuat treballant plegades durant tot
aquest any i ha tornat a estar una tasca molt enriquidora i un gran impuls
de lluita, que ens ha ajudat a apropar-nos entre nosaltres, saber que juntes
som més fortes i ens ha tornat a donar força per a continuar lluitant plegades
i aconseguir un món feminista, hem après que la Revolució serà feminista
o no serà!
Aquestes coordinacions, feina compartida, debats, organització i lluita conjunta entre dones de diferents poblacions i sindicats de CGT ha fet que es creïn vincles de comunicació, solidaritat, sororitat i suport mutu.
Ens definim com a Dones Llibertàries i feministes de CGT, amb entitat i autonomia pròpia per poder prendre les nostres decisions i acords. Entenem el feminisme com a ideologia teòrica, però que només té sentit en la pràctica del dia a dia i en l’acció directa.
Per a nosaltres, ser dona feminista significa reconèixer la
diferència i la diversitat: apostem per combatre les dissimetries entre sexes i
entre classes amb la fi de trencar amb la falsa igualtat, que oculta les
diferències reals que ens oprimeixen.
Entenent sempre el feminisme de classe com a tasca transversal dins el sindicalisme i la societat en general. Queda encara molt per fer, però continuarem lluitant i treballant per aconseguir-ho.T
Pilar Frey, Pilar Bonaga, Rosalia Molina. Dones Llibertàries
