Etiqueta: Rosalia Molina

Ens volem vives, vives i rebels

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rosalia Molina i Pilar Frey. Dones Llibertàries.

Crònica del 25N d’enguany. Una mobilització malgrat les mesures de confinament establerts a causa del Covid.

El 25 de novembre dia internacional per a l’eliminació de les violències de gènere, una jornada de conscienciació i mobilització per denunciar l’opressió per qüestió de gènere i les múltiples violències contra les dones que es cometen a l’empara d’aquest fet.

Aquest any, tot i les difícils circumstàncies que estem vivint, s’ha volgut fer un pas més en la denúncia de les violències masclistes.

I per aquest motiu, el moviment feminista ens hem organitzat per mobilitzar-nos.

“L’actual crisi provocada per la COVID19 ha posat en evidència l’escassa protecció social d’un sistema de cures desvaloritzat a tots els nivells” 

S’ha organitzat una Cadena Feminista, a Barcelona i d’altres municipis, plantejat com un dia de visibilització de les respostes feministes davant les violències masclistes al carrer.

Malgrat totes les dificultats amb les quals ens hem trobat a causa de les restriccions per la Covid, s’ha aconseguit una gran Cadena Feminista on milers de dones hem posat tot el nostre esforç i constància per realitzar-la, i l’esforç col·lectiu ha donat els seus fruits i malgrat les adversitats i les incerteses, ens vam trobar més de 3000 dones en la cadena de Barcelona, i unes altres 3000 en total a altres municipis, on s’ha replicat el format de cadena feminista.

Ha estat una cadena per denunciar la justícia patriarcal i dir prou a les violències masclistes. Els col·lectius feministes, LGTBQI i ciutadania en general, vam omplir els carrers per denunciar les mancances del sistema jurídic des d’una perspectiva feminista.

Una Jornada, on les Feministes hem seguit donant un toc d’alerta als polítics, deixant-los clar, que no retrocedirem en totes les nostres exigències, ans al contrari, continuarem cap endavant intentant que no quedi impune cap responsabilitat política en qualsevol atac a les dones, vingui d’on vingui.. “Compte… Compte, us avisem… Som moltes més que quan començàvem”

Aquest 25 N hem demostrat , que la separació motivada per la situació de Pandèmia no ens ha afeblit en aquesta lluita i hem pogut comprovar, que ja no donem respostes aïllades, estem unides i exigim Serveis Públics per a defensar els Drets Humans de les Dones i de les Nenes, igual que la seva dignitat i la seva vida.

El comunicat que es feia arribar des de Novembre feminista -plataforma organitzadora de la Cadena- a la premsa i a tots els col·lectius i associacions de dones de tot Catalunya deia:

“La pandèmia de la COVID-19 amb situacions de confinament ha posat en evidència, de manera dràstica, la persistència de les violències masclistes i malauradament s’ha fet evident la insuficiència de mesures per part de les polítiques públiques i també una manca de suports socials i comunitaris. Han estat les associacions i col·lectius feministes locals que han divulgat recursos i serveis a través de les seves xarxes socials, i han remarcat la importància de mantenir les xarxes i el contacte amb amigues i familiars per a poder sentir-se cuidades i més segures. La Covid ha agreujat les violències masclistes i ha visibilitzat un sistema jurídic patriarcal i desigual.

Ara, més que mai, la sororitat feminista és la resposta, volem que sigui una acció molt participativa i reivindicativa. Per tant, cal visibilitzar que la nostra lluita continua i que seguirem organitzant-nos davant les violències masclistes.”

Des del Moviment Feminista –en la roda de premsa- s’assenyalava la necessitat urgent de reclamar un sistema judicial que incorpori els estàndards internacionals i reclamen canvis estructurals claus per a la prevenció, l’atenció i la protecció envers les violències masclistes. Així mateix, es remarca la necessitat d’implementar polítiques de cures reals. Denunciem, també, la Llei d’Estrangeria, una legislació que exerceix violència sobre les dones migrades i subordina les seves vides al patriarcat i les seves institucions. Es fa una crida urgent a fer polítiques públiques que posin la vida al centre, com la regularització de la situació de dones migrades com a única via per revertir els processos de violències masclistes o la construcció de xarxes de suport per desemmascarar els discursos que transmet la cultura patriarcal i les seves violències estructurals.

Segons la Macroenquesta de violències envers les dones de l’any 2019 feta per la delegació del govern espanyol contra la violència de gènere, el 57,3% de les dones de més de 16 anys ha sofert violències (físiques, psicològiques, econòmiques i sexuals, assetjaments, abusos i agressions) pel fet de ser dones. D’aquestes, el 19,8% les ha patides durant aquest darrer any.

Es va denunciar que “enguany durant la pandèmia de la COVID19 s’han posat en evidència les mancances dels serveis d’atenció contra les violències masclistes deixant a milers de dones en situacions vulnerables greus”. Aquesta situació ens ha fet veure que la Pandèmia és una crisi política a causa de la destrucció del Sistema Sanitari. Hi ha hagut una destrucció estructural del Sistema de Serveis Socials. S’han tallat els serveis als quals tenien accés dones per a sol·licitar ajudes. Han tancat refugis per a dones en situació de violència, oblidant la reivindicació feminista de posar la vida en el centre de les Polítiques Socials.

L’actual crisi provocada per la COVID19 ha intensificat una situació crítica i estructural de desigualtat, posant en evidència l’escassa protecció social d’un sistema de cures desvaloritzat a tots els nivells. Aquest context de vulnerabilitat i desprotecció ha generat una situació que es veu agreujada, no només pel marc sanitari, sinó per l’impacte en els drets laborals, socials i civils que situen a moltes dones en greus situacions de risc: sense condicions de teletreball, acomiadaments i ERTOs; una política d’habitatge especuladora, el trencament de xarxes de suport i una Llei d’estrangeria que discrimina i precaritza més encara les dones migrades. A més de la desprotecció que en moltes ocasions patim les dones, protegint més al botxí que a la víctima. I la manca d’atenció de professionals expertes amb experiència en la seva atenció.

Des dels diversos col·lectius que formen part de Novembre Feminista s’ha volgut denunciar els fonamentalismes de l’extrema dreta que s’han fomentat des de poders institucionals i econòmics. Denunciant l’extrema dreta com altaveu del masclisme i les violències masclistes.

Sovint es reforcen els missatges masclistes, racistes i contra qualsevol dissidència a través de mitjans de comunicació generalistes, xarxes socials -plenes de missatges misògins, racistes i LGTBIfòbics-, partits polítics o, fins i tot, de sentències judicials. Així mateix les dones migrades i/o racialitzades es troben encara més invisibilitzades i desprotegides davant les violències masclistes i les agressions de l’extrema dreta. Davant d’aquesta ofensiva mediàtica i institucional, es demana una resposta més contundent i efectiva.

Ara, més que mai, la sororitat feminista és la resposta. I així vam respondre milers de dones, i es va aconseguir una acció molt participativa i reivindicativa.

Entenem que la lluita contra les violències han de ser cada dia de l’any, fins a aconseguir erradicar aquesta xacra social, amb la qual el patriarcat ens continua ofegant.

Continuarem lluitant per visibilitzar la nostra lluita i seguirem organitzant-nos davant les violències masclistes.

I amb aquest esperit vam omplir els carrers de Barcelona i d’altres poblacions als crits de:

Davant les violències masclistes,

justícia feminista.

Totes juntes, diverses, vives i rebels.

Ni víctimes ni passives. Dones combatives

Contra la violència masclista,

autoorganització feminista

Visibilitzem-nos.

Equip Comunicació CGT Catalunya
Pilar Frey i Rosalia Molina. Dones Llibertàries

El passat mes de Setembre, al número 220 de la Revista Catalunya, la nostra companya Mercè Márquez va escriure un article sobre dona i ciència, per fer-nos repensar i visibilitzar a les dones a l’àmbit científic. Arran d’aquest article vam valorar que calia donar visibilitat des de la Revista Catalunya a les dones oblidades i invisibilitzades a tots els àmbits i per tot arreu, dones científiques, artistes, escriptores, poetes, pintores, arquitectes, tecnòlogues, filosofes, esportistes I moltíssimes més, encara avui oblidades tant històricament com en l’actualitat.

“el món ha canviat i evolucionat gràcies a les dones”

La seva història mai s’explica, perquè eren dones. I tot i haver estat qualificades i haver sigut intel·ligents, visionàries i lluitadores, la història no les recorda pel fet de ser dones.

I això ha de canviar. Perquè elles també hi eren (i hi som), i perquè elles també van fer història. S’ho mereixen, els hi devem, per elles, per nosaltres i per les dones i nenes del futur.

Hi ha diverses raons per les quals les nenes no se senten atretes per cap àmbit científic, tecnològic…. En general, l’entorn social, familiar i educatiu no incentiva igual els nens i nenes per triar carreres científiques i tècniques. El professorat avalua millor les nenes en temes no científics i les famílies generalment tenen menys expectatives que les seves filles tindran professions relacionades amb la ciència i la tecnologia en comparació amb els seus fills. Sembla que des de la societat es va adreçant a les noies a uns àmbits de cures i lingüístiques, però quasi gens se les adreça cap a àmbits més tècnics.

A més, la tecnologia i la ciència es presenta com un entorn marcadament masculí. No hi ha referents femenins visibles, i a la baixa presència de dones s’afegeix la invisibilització de molts dels seus èxits. Moltes adolescents poden veure en la ciència un camí massa complicat i infravalorat, difícil de conciliar amb la vida personal.

Però malgrat que sí se les pot orientar o acceptar que triïn àmbits artístics o culturals, després no es dóna tampoc importància ni valor a les dones artistes… Pensem quantes dones poetes, escriptores, pintores….. Coneixem enfront de tants i tants homes… Podríem posar una infinitat d’exemples. Inclús algunes dones van haver de canviar-se el nom en masculí per poder publicar els seus llibres o obres artístiques, com per exemple Víctor Català-Caterina Albert

Recordem que va haver-hi un temps, no tan llunyà, en què les dones necessitaven recórrer al nombre del seu marit (Marie Curie) o germà per registrar una patent, tot i això, moltes d’elles van revolucionar el món amb els extraordinaris invents.

En els llibres de text, en els mitjans de comunicació, normalment només es parla d’homes científics, tècnics i artistes i en les poques ocasions en què es parla de dones, i quan es fa és habitual presentar-les com a persones rares, completament dedicades al seu treball i en col·laboració amb un home (com per exemple Marie Curie i d’altres), i amb poca vida personal, destacant que l’aparença física i la intel·ligència no es poden unir. Caldria revisar tots els llibres de text, és totalment indignant el silenci que hi ha a tota la història davant les dones, aquestes quasi no existeixen. Cal recuperar a totes les dones, els hi devem.

Per desgràcia, els nens i nenes no tenen referències femenines a les aules i, com a conseqüència, no les prenen com a referents. Però la veritat és que igual que homes, també hi va haver dones que van revolucionar el món amb les seves patents, entre elles, l’eixugaparabrisa, la bassa salvavides i els medicaments per a la malària, el VIH o la leucèmia, i els seus noms mereixen ser escoltats per inspirar a nens i nenes.

Mary Anderson, Hendy Lamarr, Ángela Ruiz Robles, Marie Curie, Martha Coston o Patricia Bath són només algunes d’elles, però realment són milers i han canviat el rumb de la història.

Sens dubte, el món ha canviat i evolucionat gràcies a les dones. Malgrat els obstacles, la subordinació davant la figura de l’home, l’opressió i la manca de drets, van demostrar valentia i van lluitar per la igualtat i per les seves idees.

No obstant això, de moltes no es coneixen ni els seus noms ni les aportacions que van fer, en primer lloc, perquè moltes d’elles van ser vetades pels seus contemporanis; després, perquè els plans d’estudis no els donen el lloc que mereixen en els llibres de text. I és que segurament sàpigues que Alexander Graham Bell va ser un personatge clau en el desenvolupament de les Telecomunicacions però, saps qui va inventar la xarxa sense fils gràcies a la qual pots llegir aquest article? I qui va ser la primera persona programadora d’ordinadors? I així podríem parlar de moltes d’elles.

El mateix passa en l’intent de reivindicar el paper de la dona artista dins del món de l’art, i sobretot en la recuperació d’artistes que han quedat oblidades i/o esborrades de la Història de l’Art. El món de l’Art durant molts segles, no només va negar l’oportunitat a les dones a formar part dels cercles artístics i culturals, producte de perjudicis socials i de discriminació, sinó que aquelles dones que per escletxes atzaroses van aconseguir fer-se un lloc en un món d’homes i demostrar la seva vàlua com a artistes, fins i tot amb el reconeixement explícit del sector i de la clientela, van patir l’oblit volgut i propiciat pels historiadors i cronistes. No és fins a l’actualitat que algunes historiadores han volgut reescriure la veritable Història de l’Art i fer visibles de nou totes aquelles dones injustament oblidades i doblement discriminades.

Hauríem de canviar els llibres d’història de totes les escoles. Però no per reescriure la història, sinó per donar veu i explicar les vides i fites d’unes de les grans figures oblidades de la història de la humanitat: les dones. Escriptores, científiques, artistes, polítiques, filòsofes, esportistes, defensores, cuidadores. La llista és infinita.

Pel que fa a les professions, hi ha un biaix molt clar a nivell de gènere, el 55% dels homes tenen professions relacionades amb la ciència, mentre que només el 30% de les dones la tenen. A escala absoluta, només el 25% de les persones que treballen en professions científiques són dones, però aquestes constitueixen el 64% de les persones que es dediquen a l’ensenyament.

La presència de dones en estudis universitaris a Espanya ha augmentat notablement en els últims anys i actualment supera el 50%. No obstant això, la distribució d’homes i dones pels estudis universitaris encara és totalment desigual. Mentre que en Ciències Socials i Jurídiques i ciències de la salut el percentatge de dones equival o supera el 62%, en enginyeria és només el 26%. Donant-se un exemple clar de l’enfocament que es dóna per adreçar a les noies i a les dones a exercir tasques de cures.

On han quedat les dones inventores, científiques, artistes, etc. que mai han estat reconegudes al llarg de tota la història, inventores del cinema (Alice Guy), del submarí…

Per tot això, volem donar visibilitat a totes les nostres dones, les anteriors, les actuals i les futures. Volem que la història les reconegui, que la societat les vegi, les valori… Que els llibres de text parlin també de les dones, de la seva tasca, del seu valor professional com a elles mateixes.

Ho farem visibilitzant cada mes alguna dona de qualsevol àmbit que ha estat silenciada i oblidada, plantejant un espai, una columna, on mes a més anirem donant a conèixer alguna dona en tot el seu valor en l’àmbit professional.

Queda patent la necessitat de reconeixement, difusió i empoderament de les dones a la història i en l’actualitat. A través del nou espai de la revista Catalunya, visibilitzem-nos, farem visibles totes aquelles dones injustament oblidades i doblement discriminades.

Avancem juntes per aconseguir-ho.

Davant les violències masclistes, justícia feminista

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rosalia Molina. Dones Llibertàries de CGT.

“des de 2010 s’han enregistrat 1.160 dones assassinades per homes al nostre país”

Cada 25 de novembre- Dia internacional contra les violències masclistes- dones d’arreu del món ocupem els carrers per cridar que no volem més violències contra les dones.

Una jornada Internacional en què moltes dones, a diversos països, denunciem les violències patriarcals dels estats, dels grups armats i de les transnacionals que exerceixen el seu poder sobre els cossos de les dones com a territoris de conquesta. En aquesta jornada, moltes dones denunciem el racisme i les dinàmiques colonials que el món blanc occidental exerceix amb especial crueltat cap a moltes de nosaltres en qualsevol frontera.

Aquest any amb la situació de pandèmia que estem vivint, haurem d’adaptar-nos a les “noves formes” de reivindicar els nostres drets, les nostres llibertats, denunciar les violències… però aquest fet no ens farà renunciar a sortir al carrer a cridar ben fort que reivindiquen el dret a una vida lliure de violències. Per això un altre any més sortirem al carrer aquest 25N, per alçar la veu contra qualsevol mena d’agressió per qüestió de gènere.

Tenim clar que la sororitat feminista és la resposta, i per tant volem que també aquest any el 25 N, sigui una acció molt participativa i reivindicativa, amb molta força i de manera multitudinària, juntes i valentes, fent una xarxa sòlida de lluita feminista global!, perquè juntes som més fortes! Cal subvertir-ho tot des del feminisme, un feminisme que no té sentit si no és anticapitalista, antiracista i antifeixista.

Caldrà que siguem totes. Vivim als barris, als pobles i a les ciutats, les nostres edats són totes i ens sabem lesbianes, trans, bisexuals, inter, queer, hetero… Treballem en àmbits laborals diversos i en el de les cures, estem a l’atur, en ERTO, estudiem. Som paies, gitanes, dones amb diversitat funcional, hem nascut aquí, som migrades, som racialitzades. Som les que no hi són: som les assassinades, som les preses, som les que es van quedar al mar, som les que es van quedar a les fronteres. Som totes.

Des de 2010, any que es van començar a documentar els feminicidis a l’Estat Espanyol, s’han enregistrat 1.160 dones assassinades per homes al nostre país, i milions al món. Només aquest any 2020 a Catalunya, s’han enregistrat 11 feminicidis i altres assassinats de dones. I a l’estat espanyol, actualitzat a 15/10/2020 s’han enregistrat 74 feminicidis.

Aquest any, malauradament, s’ha afegit la situació de pandèmia de la COVID-19 on hi ha hagut una major incidència de la violència de gènere sota el confinament. Les dones han patit encara més la violència de gènere a conseqüència del confinament forçat amb l’agressor en espais reduïts. Aquestes situacions de confinament ha posat en evidència, de manera dràstica, la persistència de les violències masclistes i malauradament s’ha fet evident la insuficiència de mesures per part de les polítiques públiques i també una manca de suports socials i comunitaris. Han estat les associacions i col·lectius feministes locals que van haver de divulgar recursos i serveis a través de les seves xarxes socials, i van remarcar la importància de mantenir les xarxes i el contacte amb amigues i familiars per a poder sentir-se cuidades i més segures.

Malgrat que aquesta problemàtica ja existeix en el dia a dia d’aquestes dones, amb el confinament es va accentuar i es va amplificar, degut a més temps de convivència amb l’agressor i a les dificultats per demanar ajuda en aquesta situació excepcional de reclusió i d’aïllament social.

El confinament domiciliari va incrementar un 269% les consultes online de víctimes de violència masclista, les consultes al telèfon 016 van augmentar un 20% amb relació al mateix període, amb més de 600 crides afegides. Aquest fet va ser el primer símptoma que les agressions físiques o psíquiques es van incrementar a causa del confinament. On a més malauradament, van haver-hi vàries dones assassinades. A Catalunya la Generalitat té constància que 676 dones i 70 nens i nenes estan convivint amb el seu agressor.

Tancats a casa 24 hores. O com a molt amb sortides curtes per a anar a treballar, o comprar. Amb nul·la vida social i una ansietat sobre si la pandèmia els afectaria la salut, i com afectaria la teva economia. En aquest escenari és fàcil imaginar que les tensions familiars van aflorar i més si hi ha una violència prèvia i oculta que la dura situació va agreujar.

Un altre tema preocupant per a les dones amb risc de maltractament i potser la més rellevant, són les seves filles i fills. Cada vegada més es dóna el risc d’agressions cap als menors, són un col·lectiu de risc enfront de la violència masclista i l’exposició al maltractament pot tenir conseqüències greus a llarg termini. Malauradament cada vegada es donen més els assassinats als i les menors, traspassant encara més els límits de la violència, assassinant a les filles i fills de les víctimes com una acció més cruel encara per fer augmentar el patiment i provocant més dolor a aquestes dones.

Assassinats que són permesos per un Estat masclista i patriarcal, que ens veu a les dones com a objectes a explotar en tots els àmbits de la vida. Un sistema patriarcal que deixa al carrer assassins, que després de violar i assassinar les dones, després de complir una condemna irrisòria, estan en llibertat i exercint la seva professió.

Dones que pateixen maltractaments, i que veuen com a única sortida el suïcidi perquè no aguanten més la pressió, les amenaces i l’assetjament. Els casos de violència masclista, violacions massives i assassinats estan augmentant, i cada vegada són més cruels: cremades, degollades, llençades per la finestra, abús i assassinats a dones grans. Dones assassinades quan havien fet denuncia prèvia de ser víctimes de violència masclista. I fins i tot alguns dels assassins ja tenien denúncies per maltractaments i abusos sexuals anteriors.

Estem també davant un feminicidi d’Estat. Els assassinats masclistes, lluny de prevenir-se i erradicar-se, continuen esdevenint-se com si es tractés d’un costum. La clara i deliberada inacció de les institucions és una mostra que aquestes neixen del i per al patriarcat, i que no en podem esperar cap solució. Només ens queda una solució: organització i autodefensa.

Dones que també estan vivint el maltractament institucional per part de la justícia, on les seves morts no computen com assassinats per aquest Estat i sistema tan culpable com el mateix assetjador per continuar permetent que això succeeixi impunement. Menors que també són víctimes dels feminicidis o deixats en situació de desemparament i que tampoc es comptabilitzen com a víctimes de violència de gènere. I això té un nom molt clar: terrorisme masclista.

No callarem davant d’aquesta violència i maltractament institucional, i continuarem denunciant i expressant el nostre rebuig a un sistema judicial inoperant, que revictimitza i fins i tot criminalitza a les dones, i a les decisions judicials que neguen sistemàticament la gravetat de les violències masclistes contra les dones, lesbianes i trans. Cridem ben fort que la justícia és patriarcal i no pararem fins a aconseguir canviar-la. I continuarem denunciant i lluitant per a canviar aquest ordre patriarcal, capitalista, racista i colonial.

Les violacions, les agressions sexuals, l’assetjament, els feminicidis, siguin a casa, al carrer, a l’escola, a la feina, a internet, a les institucions, o a grups religiosos, socials i polítics, no són fets aïllats sinó que responen a un mandat patriarcal i basat en les desiguals relacions de poder existents.

Volem expressar la nostra indignació per les respostes que es donen des de les institucions públiques tant a nivell estatal, com autonòmic i local. Denunciem els sistemàtics incompliments de les seves obligacions amb relació a la prevenció i a l’educació, les retallades, la insuficiència dels recursos existents, la manca de circuits d’abordatge integral de les violències i de formació de professionals, el persistent biaix patriarcal de la justícia, la insistència de determinats grups polítics a negar les violències masclistes, que fins i tot arriba al control i persecució de treballadores que donen atenció a dones supervivents, etc.

La violència institucional agreuja la desprotecció de les dones i infants. Per una banda fan campanyes perquè confiem en elles, i per una altra ens deixen exposades a més violència. Com a dones denunciem que tots els factors i situacions abans explicats són especialment flagrants per a les dones precàries i treballadores. Un feminisme anticapitalista no té sentit. La violència econòmica generada pel capitalisme ens sumeix en l’escletxa salarial, taxes roses, major temporalitat, menys pensions, abusos. El sistema capitalista genera la violència masclista.

Reivindiquem el dret a una vida lliure de violències i poder construir unes vides lliures de violències; conscients que les violències masclistes representen una greu i sistemàtica vulneració dels drets humans de més de la meitat de la població. Les violències masclistes (contra moltes dones, criatures i joves, lesbianes, transsexuals, bisexuals, transgènere, intersexuals, amb diversitat funcional, de diferents orígens, cultures, creences i religions…) legitimen i perpetuen les desigualtats en un sistema heteropatriarcal, capitalista, colonial i racista basat en mecanismes de control i poder sobre els nostres cossos i les nostres vides.

No volem haver de defensar-nos, no volem tenir por, volem viure lliures i tranquil·les. Tornem i tornarem a alçar la veu contra qualsevol mena d’agressió per qüestió de gènere, cal unir les nostres forces contra aquesta xacra que ens està matant. Cal una mobilització social, per organitzar-nos i continuar lluitant cada dia, per plantar cara, amb fermesa, a aquest sistema neoliberal, capitalista, patriarcal i masclista que considera a les dones poc més que un objecte sexual a la seva plena disposició.

També en l’àmbit laboral, exigim i lluitarem per aconseguir que a totes les empreses existeixen protocols de prevenció, erradicació dels assetjaments sexuals i assetjaments per raó de sexe, així com exigir l’elaboració i compliment de veritables plans d’igualtat. Mesures per prevenir i erradicar la violència de gènere. La incorporació de la perspectiva feminista en les polítiques actives del treball.

Cal tenir en compte també que les violències patriarcals afecten les dones, lesbianes i trans de forma diferent en funció de múltiples factors: racisme, estatus migratori, edat, situació socioeconòmica i familiar (treball assalariat, treball de la llar, treball sexual, maternitat o no), diversitat funcional física, psíquica o sensorial, orientació sexual, identitat o expressió de gènere, etc. Si es nega aquesta diversitat, esdevenen invisibles les seves necessitats específiques davant les violències, tant pel que fa a les respostes com a les mesures que permeten prevenir-les.

Aquestes mesures no serveixen si no es complementen amb accions per una educació afectiva i sexual que posi el focus en canviar el model de masculinitat imperant, que inclogui, sense estereotips, les diversitats sexuals i les diferents identitats i expressions de gènere. Cal formar els nens, les nenes, adolescents i joves contra les masculinitats violentes, possessives i dominants. Cal excloure els tòpics de l’amor tòxic-romàntic i cal fer possible el desenvolupament de tot el nostre potencial personal. Cal que aquesta prevenció també inclogui mesures dirigides als homes: en relació amb l’expressió de les emocions, i basades en el reconeixement personal, en l’empatia, l’afectivitat, i control.

Denunciem també la manca d’una adequada protecció a la integritat i la llibertat d’expressió davant els atacs masclistes en els espais virtuals, que tenen per objectiu anular la participació sociopolítica de les dones, lesbianes i trans, i que són una forma més de violència patriarcal.

En les violències masclistes, els mitjans de comunicació hi tenen una important responsabilitat social, que obliden quan presenten la informació sobre aquestes violències de manera irresponsable, esbiaixada, insuficient i victimista, des de la morbositat, el sensacionalisme i sense aprofundir en les seves arrels ni en la forma d’abordar-les.

Totes les dones, lesbianes i trans han de veure reconeguts tots els seus drets i els han de poder exercir plenament. Exigim derogar la llei d’estrangeria de manera que totes les dones, lesbianes i trans migrades tinguin garantits els seus drets com a persones, incloent-hi drets socials com el dret a la salut, al treball i a l’habitatge, condicions bàsiques perquè puguin sortir de relacions abusives i així es garanteixi la seva seguretat jurídica i protecció quan denunciïn violències masclistes.

Volem expressar també la nostra solidaritat i suport a les dones que en aquests moments lluiten per la defensa dels seus drets i els dels seus pobles, per una vida digna de ser viscuda a: Rojava, Turquia, a l’Equador, a Xile, al Líban, a Haití, a Algèria, a Palestina, a Mèxic, a Catalunya… i a totes les dones preses, represaliades, exiliades….

Ens manifestem a favor de l’autoorganització i l’autodefensa anarcofeminista per a contrarestar el missatge de la por que ens volen inocular en els nostres cossos, perquè ens voldrien, una altra vegada, submises i tancades en l’àmbit privat.

Les unes al costat de les altres, practicant l’autoorganització, l’empoderament i l’autodefensa feminista, diem prou a les violències masclistes i ens donem suport per gaudir de vides i relacions lliures. Ens mantindrem sempre juntes, amb les amigues, germanes, mares, filles, amants i veïnes, amb les companyes de classe, de feina, amb les companyes de vagó al tren, amb el col·lectiu de dones del poble, o del barri.

Volem habitar els carrers dels nostres barris i ciutats sense por, volem caminar tranquil·les per tot arreu. Hem decidit que mai més no ens sentirem culpables ni avergonyides per la violència rebuda. Som moltes soscavant, denunciant i lluitant per a canviar aquest ordre patriarcal, capitalista, racista i colonial. Davant de qualsevol agressió: autoorganització, acció directa, autodefensa, sense por, sense sentiment de culpa.

Per totes elles, per nosaltres, per vosaltres, per totes, sortirem un altre 25N -i tots els dies de l’any- a cridar ben fort: Contra les violències masclistes, autoorganització anarcofeminista. 

Les dones ja hem tingut prou, ara exigim canviar el sistema

Equip Comunicació CGT Catalunya
Amada Santos i Rosalia Molina. Dones Llibertàries i Dones de CGT

Fotografies: Dídac Salau

L’actual situació d’alarma social, amb un decret de confinament a casa, agreuja la desigualtat de gènere i magnifica les desigualtats ja existents. Aquesta pandèmia, i la seva gestió, estan tenint i tindran més endavant un cost especialment alt per a les dones afegint-ne a les situacions on les dones ja ens trobem en situació de desigualtat. 

L’actual crisi sanitària que estem patint, amb: falta de personal, llits, d’EPIS, respiradors i un llarg etcètera, és la conseqüència directa de les retallades a la sanitat pública, i a tots els àmbits socials, que es van fer entre els anys 2010 i 2015, on la sanitat pública catalana va perdre 2.400 professionals i més de 1.100 llits hospitalaris durant els governs d’en Mas, tenint actualment una greu repercussió en la gestió d’aquesta crisi.

Aquestes retallades van ser denunciades per molts sectors socials, societat civil i des dels sindicats combatius, plataformes de defensa de la sanitat pública, al crit de : No a les retallades, per una sanitat pública digna i de qualitat.

Però tant el govern autonòmic com el central, basant-se en el sistema capitalista, van optar per retallar la sanitat pública i anar privatitzant gran part del sistema sanitari, amb el beneplàcit del món empresarial i dels sindicats afins al poder, que van callar davant aquest atemptat contra la salut públic.

La incorrecta gestió d’aquesta crisi està tenint un gran impacte en col·lectius ja de per si molt vulnerables, feminitzats, precaritzats i en molts casos, racialitzats, com el del personal de neteja, cuidadores a domicili, caixeres, auxiliars d’ajuda a domicili, cambreres de pis i treballadores domèstiques, moltes a temps parcial. La conseqüència immediata: augment de l’atur en les dones i pobresa femenina.

A més s’està produint un total incompliment pel que fa a la prevenció de riscos laborals que patim principalment les dones, sense recursos per treballar en condicions on ni se’ns fan tests de diagnòstic, reservats a la classe política i patronal. Una gestió pèssima de la crisi que aboca a la classe treballadora a arriscar-se la salut.

No volem deixar de fer incidència en la greu problemàtica que representa per les dones maltractades, o en risc, el fet d’estar obligades a conviure 24 hores amb els seus maltractadors, on la violència s’amplifica amb el confinament. Malgrat aquestes situacions , no s’està duent a terme una política d’urgència davant això, com la separació de l’agressor de l’àmbit familiar, tot i que s’ha accentuat la violència i abusos físics i sexuals a nenes i nens.

Les situacions actuals, arrel del tancament dels centres educatius, llars d’infants, escoles bressol, llars d’avis, casals de joves, residències per a gent gran o dependent, centres de dia, centres per a persones amb diversitat funcional, etc. impliquen una doble càrrega en les cures, que desenvolupem majoritàriament les dones, havent de compaginar-les amb les feines remunerades, les tasques de llar, a més de les cures a les filles, persones grans, i/o dependents.

Totes aquestes situacions estan produint una sobrecàrrega física i mental per a moltes dones, així com depressions, estrès, trastorns de la son, etc..

És important exigir la implementació de mesures reals de conciliació a llarg termini, flexibles i adaptades a la situació de cada nucli familiar. A més d’exigir una corresponsabilitat de tota la societat en tot el treball de cures.

Aquesta càrrega es veu agreujada sobretot per a les famílies monoparentals, a qui el confinament els hi està suposant un malabarisme impossible, aquestes dones tenen unes dificultats afegides tant econòmicament, de tasques, de responsabilitats. Una reducció en els ingressos que les condemna a una pobresa energètica abocant-les a l’exclusió social, a l’elevada feminització de la pobresa.

“les mesures econòmiques adoptades pels Governs han deixat una altra vegada fora a col·lectius precaritzats i vulnerables”

La conciliació de la vida familiar i laboral, en definitiva, concepte de per si poc normalitzat, esdevé pràcticament inexistent, sobretot pel que fa a la trampa que s’ha convertit el teletreball, trampa a escala econòmica; estàs utilitzant els teus recursos energètics i digitals: llum, telèfon, Internet, lloguer, materials, despeses que van a càrrec teu, així com una sobrecàrrega laboral on no existeixen horaris, estàs treballant tot dia, trampes laborals que serveixen a les empreses per no respectar l’horari, amb l’agreujant de no poder demanar reducció i conciliació laboral fent teletreball.

Altres situacions que no podem oblidar és la situació de les dones grans, aquestes dones segueixen arrossegant diverses formes de discriminació que les fan, molt més vulnerables. Havent estat sempre cuidadores, se’ls dificulta accedir a programes i beneficis socials, a subsidis, a pensions; així com poder accedir a programes d’educació permanent i espais de recreació; estan més exposades a patir abandonament i aïllament; pateixen majors taxes de violència, maltractament, abús… En qualsevol de les seves formes (físic, psicològic, patrimonial, sexual…) atemptant així contra la seva integritat, la seva dignitat, la seva llibertat. Es tracta, per tant, d’una discriminació multidimensional que exigeix mesures específiques orientades al col·lectiu de dones grans.

Sense oblidar la caòtica gestió que s’ha produït en moltes residències de gent gran, durant la pandèmia. El resultat ha estat el de residències amb pràcticament tots els residents i el personal contagiat i un nombre esfereïdor de morts. No hi ha hagut personal suficient per atendre adequadament les residents, perquè en massa casos existia un incompliment de les ràtios establertes. En molts centres hi ha hagut denuncies per homicidi d’imprudència, maltracte i abandonament i discriminació per raó de la seva edat. Cal denunciar la responsabilitat de la Generalitat per les retallades a Benestar Social, deixant les residències en mans de la gestió privada i sense cap mena de seguiment.

L’administració, amb uns serveis d’atenció social insuficients, condemna als col·lectius més precaris a una exclusió social, ampliant-se l’elevada feminització de la pobresa i provocant dificultats econòmiques per poder pagar el lloguer, llum, aigua… Per contra, la ciutadania ens estem organitzant creant xarxes de suport mutu als barris i poblacions; on es lluita per reivindicacions concretes com l’actual campanya de vaga de lloguers. Les mesures econòmiques adoptades pels Governs han deixat una altra vegada fora a col·lectius precaritzats i vulnerables, grups socials invisibilitzats com els manters, les treballadores sexuals, les treballadores de la llar, tots i totes treballadores de l’economia submergida.

Al mateix temps es dóna la situació contradictòria on es fa una demanda de treball (campanya de la fruita), a persones migrades per treballar, però sense regularitzar-les i sense poder accedir a cap servei ni ajuda, donant-se una clara vulneració dels seus drets.

Ens indigna veure com s’intenta normalitzar la repressió. Un clar exemple és la brutalitat policial vers persones que caminen pel carrer que de vegades és criticada però en d’altres és aplaudida i a vegades reproduïda: veïnat que interpel·la, denuncia o agredeix, fent de policies de nosaltres mateixes. Davant d’aquests fets, cal tornar a valorar la importància de la solidaritat i la necessitat de la unió entre veïnes per lluitar en contra de la repressió i control policial i de l’Estat.

D’igual manera denunciem que cada compareixença del govern es faci mitjançant els cossos repressius i militars de l’estat, fent-nos assumir i normalitzar el país com un estat militaritzat. Tot això agreujat pels mitjans de comunicació que constantment ens emeten un discurs de por, de mentides, d’insolidaritat i de conformisme, mostrant els seus serveis al govern i als empresaris.Davant tot això, l’única manera d’aconseguir que aquesta crisi sanitària, econòmica i social, no la paguem les de baix és, sens dubte, l’organització de la classe treballadora, exercint el suport mutu, la solidaritat i lluitant per la justícia social. Perquè si tot ho produïm, tot ho decidim.
Volem una societat on la vida estigui al centre.

Coronavirus i desigualtats de gènere. Repercussions de l’estat de confinament a les dones

Equip Comunicació CGT Catalunya

Rosalia Molina. Militant de Dones Llibertàries

La càrrega oculta de la pandèmia sobre les dones

Moltes veus coincideixen que una situació com l’actual pandèmia agreuja la desigualtat de gènere i magnifica les desigualtats ja existents. Adverteixen que la pandèmia tindrà un cost especialment alt per a les dones. Amb un major risc de contagi i de precarietat perquè la majoria de les treballadores en l’àmbit de la salut són dones. Moltes d’elles són, a més, mares i cuidadores d’altres membres de la família. I continuen tenint una càrrega en l’àmbit de les cures ja desproporcionada abans de l’emergència. 

Podríem parlar d’infinitat de situacions en les quals les dones ens trobem en situació de desigualtat en aquests moments de confinament i d’alarma social, però volem denunciar i mostrar aquestes desigualtats envers tres aspectes fonamentals:

  1. Les condicions laborals
  2. La càrrega en el treball de cures
  3. La major incidència de la violència de gènere sota el confinament

Les condicions laborals: treballs precaritzats

Les dones estem en primera línia com a suport fonamental del sosteniment de la vida. Suposem el 85% del personal d’infermeria i ocupacions relacionades; el 70% de treballadores de farmàcies; el 90% de les netejadores d’empreses, hotels i llars (incloses les empleades domèstiques) i prop del 85% de les caixeres de supermercats, sectors majoritàriament feminitzats, precaris i silenciats, amb sous baixos i contractes precaris. A més del fet que moltes dones treballen en l’economia informal, la qual cosa significa que manquen de cobertura mèdica o amb una inadequada, i poca seguretat en els ingressos. 

La crisi sanitària està tenint un gran impacte en col·lectius ja de per si molt vulnerables, feminitzats, precaritzats i en molts casos, racialitzats, com el del personal de neteja, cuidadores a domicili, caixeres, auxiliars d’atenció a domicili, cambreres de pis i les treballadores domèstiques, les anomenades “internes” (principalment immigrants) on la majoria treballen sense cap tipus de contracte laboral i en condicions de “quasi esclavitud”. Moltes s’han hagut de quedar confinades amb la persona que cuiden, o les han fet fora de la feina, trobant-se ara sense mitjans per poder sobreviure. I podríem seguir amb un llarg etcètera.


Un mercat laboral en el qual el 74% de les feines a temps parcial són de dones. En el mercat laboral es ressenteixen els treballs precaritzats que són els més feminitzats, i la conseqüència serà que es precaritzaran encara més, i probablement veurem més atur femení. 

La càrrega en el treball de cures

La crisi que estem vivint també està deixant en evidència que el sistema econòmic on vivim sobreviu sobre la base de la reproducció i normalització de diferents rols socials que, en situacions com l’actual, es fa encara més palès que són insostenibles tant en l’àmbit econòmic com, sobretot, l’humà. 

El cas més evident és el de les dones: la majoria de feines són viables perquè rere seu compten amb un sistema de cures suportat gairebé en exclusiva per les dones. 

Aquest  confinament en les llars està suposant un augment de les cures com a càrrega femenina. Com aquesta situació no es produeix quan s’ha estès la corresponsabilitat en l’àmbit privat i familiar, les dones estem carregant més amb la cura dels fills, l’aprovisionament, cuinar, netejar, cures als familiars grans i/o dependents, i la càrrega domèstica.

El tancament de les escoles motivat pel confinament ha tornat a evidenciar la fallida del model de cures de les societats actuals que delega a les dones la cura de les filles, provocant la següent dificultat per poder “conciliar” la vida laboral amb la familiar, tant si treballen fora com si fan teletreball a casa seva.

El confinament està suposant també un malabarisme impossible a les famílies monoparentals, que són en la seva majoria monomarentals.  Una reducció en els ingressos les condemna a l’exclusió social, a l’elevada feminització de la pobresa. D’altra banda, gairebé tres quartes parts de les persones majors de 65 anys que viuen soles són dones. Afegint les dificultats produïdes pel fet d’estar confinats en 70m2  o menys, o vivendes  sense cap tipus de condicions.

La major incidència de la violència de gènere sota el confinament

Volem fer incidència en la greu problemàtica que representa per a les dones maltractades o en risc de violència de gènere el tancament de les víctimes amb els seus maltractadors. Malgrat que aquesta problemàtica ja existeix en el dia a dia d’aquestes dones, ara amb el confinament s’accentua i s’amplifica, degut al major temps de convivència amb l’agressor i a les dificultats per demanar ajuda en aquesta situació excepcional de reclusió i d’aïllament social.

El confinament domiciliari ha incrementat un 269% les consultes online de víctimes de violència masclista, les consultes al telèfon 016 han augmentat un 20% en relació al mateix període, amb més de 600 crides afegides. Aquest fet podria ser el primer símptoma que les agressions físiques o psíquiques s’estan incrementant a causa del confinament. On a més, malauradament, aquests dies ja hi han hagut vàries dones assassinades.

A Catalunya la Generalitat té constància que 676 dones i 70 nens estan convivint amb el seu agressor.

“les dones estem a primera línia com a suport fonamental del sosteniment de la vida”

Tancats a casa 24 hores. O com a molt amb sortides curtes per a anar a treballar, o comprar. Amb nul·la vida social i una ansietat sobre si la pandèmia afectarà la salut, i com afectarà la teva economia. En aquest escenari és fàcil imaginar que les tensions familiars aflorin i més si hi ha una violència prèvia i oculta que la dura situació pot agreujar.

Veus expertes expliquen que el confinament “no farà que la violència debuti. El que sí que pot ocórrer és que el tancament augmenti la tensió i aquesta agreugi la situació de maltractament. El confinament i els límits fan que l’estrès augmenti i la violència arribi a un punt àlgid“.

Un altre tema preocupant per a les dones amb risc de maltractament i potser la més rellevant, són les seves filles i fills. Les dones saben que el confinament pot agreujar el risc d’agressions cap els menors, són un col·lectiu de risc front la violència masclista i l’exposició al maltractament pot tenir conseqüències greus a llarg termini. És en aquestes situacions on es requereixen de totes les xarxes de suport que puguem oferir-los des de la solidaritat. No les deixem soles.

Aquesta normalització d’injustícies estructurals, com des del feminisme acostumem a denunciar, transcendeix a més la qüestió de gènere (si bé és transversal a la majoria d’elles): afecta també a tots aquells col·lectius que la societat ha anat deixant al marge per poder continuar mantenint l’aparença de ser operatiu i eficient. Estem parlant de les persones que viuen al carrer, de la pobresa crònica, les persones migrades injustament i il·legalment recloses en els CIES, les persones grans que malviuen en soledat, les persones que pateixen explotació laboral, l’opacitat d’un sistema penitenciari que segueix considerant-se un espai aliè pel conjunt de la ciutadania, i un etcètera tan llarg com dolorós. Una realitat que només acceptem en la mesura en què es manté invisibilitzada

Davant aquestes situacions, més que mai hem de lluitar per aconseguir fer possibles els canvis necessaris.

Per poder diluir i reduir l’impacte de gènere desfavorable per a les dones és necessari ampliar la cobertura pels sectors de major precarietat i lluitar per la incorporació de la perspectiva de gènere en les polítiques actives de treball.

Facilitar recursos per atendre les necessitats de cures per poder diluir la  càrrega de dedicació i responsabilitat que recau sobre les dones, i una veritable corresponsabilitat del treball de cures a tota la societat.

Exigir mesures de protecció per les dones en risc de violència de gènere. No les deixem soles. Teixim xarxes de solidaritat i suport mutu.