Etiqueta: Iru Moner

Recordem

Equip Comunicació CGT Catalunya
Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya

Demà moltes treballadores haurem de tornar a la feina, moltes amuntegades en vagons i autobusos d’un transport públic del tot insuficient. Haurem de posar-nos a treballar amb els nostres companys i companyes, amb mesures de seguretat segurament insuficients. Pel simple fet que no hi ha EPIS, no hi ha mascaretes per a totes, de les que realment protegeixen. No n’hi ha ni pels nostres sanitaris imagineu-vos per a totes les treballadores…

Demà patirem perquè no sabrem si estem contagiant als companys o ens estan podent contagiar, i nosaltres portar-ho a les nostres llars.
Patirem perquè tenim un govern, que prima l’economia per davant de la salut. Un govern que cedeix davant les pressions de la CEOE, i que ignora als epidemiòlegs. Un govern que s’agenolla davant els xantatges de l’IBEX i que ignora les recomanacions dels experts sanitaris. Un govern que té més por de les amenaces dels tecnòcrates economistes, que de les advertències del ECDC (Centro Europeo para la Prevención y Control de Enfermedades).

És igual que des dels hospitals estiguin avisant que s’està treballant sense les mesures de seguretat apropiades i que s’està sotmetent a una prova d’estres i sobre esforç als treballadors. És igual que molts d’ells s’estiguin infectant. És igual que sanitat no reconeguin que els sanitaris no estan treballant amb els EPIS adequats, tothom o sap, perquè el problema és que no hi ha EPIS per tothom. I la nostra indústria en desmantellament i deslocalització des de fa dècades, és incapaç de cobrir ni el mínim de les nostres necessitats ara mateix. És igual l’exemplificant massacre de Palerm on les pressions de la patronal i la connivència de polítics i empresaris, van evitar l’aturada productiva i ara els morts es conten per milers. Els és igual perquè per a ells som números, números d’una estadística, som beneficis o números vermells per a les empreses. Si no, no s’entén que demà ens tornin a fer treballar.

“quan tot això passi recordem qui ens ha sostingut aquest dies i qui ha mirat pels seus interessos”

Així i tot sé que ens ensortirem, com se n’estan ensortint els milers de treballadors i treballadores de la sanitat, de l’alimentació o el transport que ens han sostingut com a societat durant aquests dies. Ens ensortirem perquè sé que la ciència i la medicina posaran de la seva part per acabar amb aquest virus. Només espero que tinguem memòria, i quan tot això passi no oblidem el veritable rostre del poder un cop li han caigut les caretes. I recordem un poder empresarial que s’ha deslliurat de pagar baixes a través de les mútues hi ha carregat tot el pes a la seguretat social. Un empresariat que tot i tenir beneficis milionaris no ha dubtat en aplicar ERTOS a milers i milers de treballadores per no fer-se càrrec dels seus sous. Recordem els polítics que porten retallant la sanitat pública una dècada i no s’han atrevit a dir «ens vam equivocar». Recordem uns polítics que han cedit a les pressions del poder econòmic, avantposant els beneficis a la vida. Recordem qui s’ha pogut fer dues proves del Covid-19 i no n’ha tingut per als treballadors dels hospitals.

Quan tot això passi, recordem qui ha estat al peu del canó, qui ens ha sostingut aquests dies, I recordem qui ha mirat pels seus interessos i prou.

Més lliures o més esclaus, nosaltres decidim.

Equip Comunicació CGT Catalunya
Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya
@moner80

Han passat molts anys des de la implantació de les ETT, jo era petit quan vaig anar a les primeres manis i accions per tal de tancar-les, era a finals dels 90. Anys després, de jove, i amb una FP acabada, a mitjans dels 2000, la majoria de feines que trobava eren a través d’ETT. El que el meu pare trobava una aberració, treballar uns mesos aquí uns mesos allà sense formació i amb poques mesures de seguretat, a mi ja em semblava normal. Eren els anys en què ser mileurista era ser un pena, però tenir un treball temporal s’acceptava.

Després va venir la «Crisi» dels 2009, els ERO’s es multiplicaven, el nombre d’aturats s’enfilava i els sous es desinflaven, pocs conflictes i vagues es guanyaven, «doctrina del Shock». Els mitjans bombardejaven amb notícies de crisi, acomiadaments, atur, pobresa i desnonaments. Terreny perfecte per implantar una reforma laboral. Una no, dos! El PSOE el 2010 i el PP, amb el suport de CiU, el 2012. Amb l’excusa de flexibilitzar la contractació, regenerar l’economia i combatre l’atur, ens van cardar dues hòsties bones.

Dues reformes laborals neoliberals en dos anyets. Representants de la més casposa, ambiciosa i retrògrada classe empresarial, junt amb els polítics de torn, van decidir dinamitar el model de negociació col·lectiva, es van ampliar les causes per a l’acomiadament objectiu, i fortes rebaixes a les indemnitzacions, entre altres coses. Es van comptabilitzar quasi 1.200.000 de treballadors afectats per expedients, només els tres anys següents de ser aprovada la reforma laboral del 2012. La classe treballadora vam esdevenir simples titelles en mans d’un poder empresarial desorbitat i unilateral.

Els sindicats majoritaris, després d’anys de sintonia amb els governs i la patronal de torn, corrupteles vàries i desprestigi mediàtic per part dels mitjans del poder, tenien la imatge pels terres i molt poca credibilitat entre els treballadors. Mentre que els sindicats combatius, no estàvem preparats ni érem prou forts per a plantar cara al monstre capitalista. Ens ho vam empassar tot. El neoliberalisme va tornar a guanyar i avui en patim els resultats.

“si la temporalitat segueix, el poble, o el barri, han de ser la nova secció sindical”

El passat 2019 a l’estat espanyol es van signar 22,5 milions de contractes laborals. Només un 10% han estat indefinits. Un 45% han tingut una durada inferior a un mes i un 27% una durada de 7 dies o menys. O dit d’una altra manera, per cada 100 llocs de treball es fan 122 contractes o els nous treballadors firmen un nou contracte cada deu mesos de mitja. Per altra banda els contractes a temps parcial (de menys de 40 h setmanals) han augmentat considerablement. El 36% del total de contractes fets el 2019 són parcials, un 41% si ens centrem en els contractes indefinits.

Sospito que aquest augment dels contractes a temps parcial, fins a un terç del total, és a causa de l’ajustament de les empreses a l’augment del salari mínim. Per ajustar-se a la llei, redueixen la jornada al contracte, però després treballes les mateixes hores, cobrant el mateix. Les ETT controlen el 23% de les noves contractacions.

L’Organització Internacional del Treball (OIT) es feia ressò fa uns dies de l’enorme caiguda de les rendes del treball (salaris) en favor de les del Capital (diners guanyats a través d’inversions o la plusvàlua dels treballadors). Passant d’un 66,6% del PIB el 2009 a un 61,2% el 2017. El que significa que uns 64.500 milions d’euros que cobràvem els treballadors ara ho guanyen especuladors i empresaris. Despossessió i empobriment de les treballadores. Tot el que vam guanyar en un segle ho estem perdent en unes dècades.

Per capgirar la situació hem de ser pragmàtics, hem de ser més àgils i ràpids que el capital, que està en constant renovació. No podem combatre amb les mateixes tàctiques que fa cent anys si veiem que no donen resultat.

Per això si la temporalitat segueix, el poble o el barri, han de ser la nova secció sindical. Si les lleis que ens protegeixen no entren als llocs de treball, s’ha de gravar al patró per demostrar-ho. Si el patró no compleix, se l’ha de sacsejar. Si les empreses només entenen de beneficis se’ls ha de parlar en pèrdues. Si l’enemic no és un objectiu accessible apuntem als seus clients o socis.

Per fer això possible ens necessitem a totes. Participatives i despertes. Intel·ligència col·lectiva per crear aquest nou món, que, o es llaura cada dia entre totes, o no brota, no creix. I necessitem créixer. Créixer per poder guanyar batalles empresa a empresa, barri a barri, poble a poble. Créixer per la classe treballadora torni a ser conscient de si mateixa. Créixer per poder saltar a negociar convenis i mobilitzar sectors. Créixer fins que el sindicalisme combatiu pugui mirar cara a cara a la patronal. És l’única manera de fer un salt a la Història. El nostre futur està en joc. Podem acabar més lliures o més esclaus, nosaltres decidim.

Un Congrés per guanyar

Equip Comunicació CGT Catalunya

Els dies 16 i 17 de novembre, va tenir lloc el 1r Congrés d’Habitatge de Catalunya.

Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya

Ja fa 10 anys que la PAH va sorgir com un huracà als pobles i barris colpejats per la crisi, i des d’aquell moment el problema de l’habitatge ha canviat en les formes, però l’arrel continua sent la mateixa: la mercantilització d’un bé de primera necessitat. Partint d’aquesta premissa, el capitalisme actual s’ha llençat a especular i acaparar béns i productes bàsics per a la vida de les persones, l’aigua, la salut i l’habitatge són alguns exemples dels nous mercats que el neoliberalisme obre per tal d’enriquir més els inversors, amb la consegüent amenaça que aquest fet comporta per a la vida digna de la classe treballadora.

El context social post crisi ha canviat, diferents governs han passat, però el problema de l’habitatge persisteix, com va existir als anys 30 i als 90 i com sembla que seguirà existint durant anys si no ho aconseguim aturar. El que ha passat els darrers 2-3 anys és que l’organització per fer-hi front s’ha articulat de forma molt dinàmica, des de les PAH’s, als sindicats de llogateres i passant per la nova galàxia de sindicats, grups o col·lectius en defensa de l’habitatge que han sorgit arreu del territori, especialment a Barcelona i a la seva àrea metropolitana.

Més de 500 militants acreditats de quasi 70 grups o nuclis diferents es van reunir per posar sobre la taula noves formes organitzatives i noves estratègies de lluita. A més a més de debatre sobre la part més visible, que és la d’aturar desnonaments, també es va aprofundir sobre altres temes, com les ILP’s, la legislació protectora dels inquilins, la regulació dels preus de l’habitatge, la gentrificació, els efectes Airbnb, l’ocupació, els fons voltors, grans, mitjans i petits propietaris. Es van proposar estratègies clàssiques del sindicalisme, com la negociació col·lectiva davant de l’abús de grans propietaris, la vaga de lloguers, diferents formes de pressió, les comissions de treball i altres formes de comunicació. I també es va parlar de cures, perquè no hem d’oblidar la colossal feina que està tirant endavant aquest moviment amb la consegüent càrrega psicològica i emocional que comporta.

“d’aquest Congrés n’ha sortit reforçat tot el moviment anticapitalista”

No negarem com de traumàtic pot ser el fet de viure amb la possibilitat de quedar-se sense casa, els desnonaments policials, o els para-policials que empreses com desokupa efectuen cada cop més amb la complicitat de la policia. La tensió, l’angoixa i les depressions que a vegades genera el fet de portar aquestes lluites endavant sense pauses ni treves. Doncs aquests moments traumàtics, només es poden combatre amb suport mutu i cures, amb les alegries, les abraçades i la bona sensació que deixa aturar un desnonament, el fet de doblegar un propietari usurer o reallotjar persones sense casa en pisos o edificis buits, i per això fan d’aquest moviment un espai potencialment feminista. Doncs no podem passar per alt la gran quantitat de dones que participen d’aquesta lluita. Dones de totes les condicions i edats, moltes joves, però també dones d’arreu i d’edats molt diverses, dones fortes que sovint són qui agafa les regnes de la seva vida en veure’s abocades elles i les seves famílies a la misèria.

Com a sindicalista de la CGT, com a observador convidat, el que més vaig gaudir, va ser que tot i les diferències que hi pot haver entre els veïns de les Corts, Sant Cugat, Ciutat Meridiana o Rubí, tothom era allà per a treballar plegats i ajudar-se. Tot i les diferents cultures polítiques que allà s’hi trobaven, tot i les particularitats i diversitat de cada persona i de cada grup o organització, tot i el color de les diferents samarretes, allà tothom anava a una. Anaven unides per  avançar, anaven a guanyar, es van ajuntar per fer la vida impossible als que impossibiliten la vida digna.

D’aquest Congrés n’ha sortit reforçat tot el moviment per l’habitatge i amb més eines per plantar cara a la bèstia. Però crec que tot el moviment anticapitalista català també n’hem sortit reforçat. I sobretot n’hem sortit més unides. Perquè davant el present negre que ens ofereixen de salaris de merda, l’augment de lloguers, i les hipoteques impossibles, només ens queda la unitat, la fraternitat dels que estem a baix i només tenim les nostres mans i caps per sobreviure a la selva del capitalisme.

I, a partir d’aquí, en un futur no gaire llunyà esperem consolidar una sòlida amistat i cooperació entre aquests dos fronts de lluita, el laboral i l’habitatge. Doncs en el fons, són la mateixa lluita, els acomiadaments d’avui són els desnonaments del demà, doncs qui té els diners, té les empreses i alhora, té els edificis. Perquè fins que no entenguem que el problema és integral, que tots els fronts i les diferents lluites en són una, no podrem oferir una alternativa sòlida, no podrem plantejar una esmena a la totalitat del sistema.

El conflicte de classe en dades

Equip Comunicació CGT Catalunya

Som les primeres generacions que viurem pitjor que els nostres progenitors des de fa molt de temps

Mai està de més recordar on som i llegir algunes dades sobre el treball i l’acumulació de riquesa. De vegades els mitjans de comunicació ens fan creure que tot ha tornat a la normalitat, que la crisi ha passat i ens distreu amb cants de sirena.

Doncs les dades parlen soles. A l’estat espanyol, l’1% més ric acumula ja el 25% de la riquesa, el 10% més ric acumula el 53% de la riquesa, mentre que el 10% més pobre compta amb el 0,1% de la riquesa. El 2009 el benefici empresarial va col·lapsar, no per culpa nostra, sinó pels desgavells del poder financer, i a totes en van fer estrènyer el cinturó. Ara, però, fa sis anys que les empreses acumulen creixement en el benefici net, de fet, en els darrers sis anys, han doblat el benefici. Això vol dir que una empresa mitjana, que guanyava uns 200.000 € nets de dividend empresarial, ara ja en guanya 400.000, mentre els salaris han augmentat en 10 anys un tímid 6%, i el cost de la vida ho ha fet un 11%. Ells acumulen beneficis i a nosaltres cada dia ens costa més arribar a final de mes.

Si ens posem a parlar sobre la lacra de les hores extra, llegim que a l’estat espanyol cada setmana es fan uns 6.200.000 hores extres, la meitat d’aquestes no pagades, ni comptabilitzades, ni declarades, ni res. 3 milions d’hores a la setmana regalades a la patronal. Si suprimíssim les hores extres, es calcula que es generarien 74.000 llocs de treball, però clar, no els interessa reduir tant l’atur, doncs la por a no tenir feina és una gran arma de control social. En aquesta línia, segons les dades del SEPE, el 37,2% dels contractes firmats entre gener i març van ser inferiors a un mes i la meitat d’aquests duraven una setmana o menys. Temporalitat, flexibilitat, precarietat en estat pur. I això que encara no estem en temporada alta al sector turístic.

Davant d’aquest panorama i després de diferents xerrades i trobades pel territori, he escoltat sovint conclusions semblants. La primera: Consciència de classe. Després d’anys de compartimentació de la classe treballadora, en classe mitjana, autònoms, emprenedors, mitja alta, mitja baixa… La majoria de la gent ja no s’identifica amb la classe treballadora, molta gent creu en la fal·làcia de l’ascensor social de que si treballes de valent pots acabar sent tu l’empresari d’èxit o que trobaràs un bon lloc a l’empresa. Cosa que passa molt poques vegades, però que des dels mitjans del règim es publicita cada dia, sent el cas més recurrent el de l’empresari multimilionari Amancio Ortega.

“hem de sortir del cercle de confort (…) animar a tothom a bastir alternatives a la misèria que ens imposen”


La segona: La visió d’una esquerra anticapitalista dividida, barallada i hiper ideologitzada. Molta gent que decideix apropar-se als espais anticapitalistes, després d’un temps, expressa la seva desil·lusió en veure que hi ha tan poca empatia i generositat dins del moviment sindicalista alternatiu. On el «patriotisme» de les sigles i les picabaralles ideològiques ocupen molt de temps i energies, davant la urgència social del moment. He escoltat diverses vegades que aquest fet fa que molta gent s’allunyi.
La tercera: La falta de referents sindicals de proximitat. Les treballadores precàries, que tot sovint canvien de feina, empresa o sector, no acaben de sentir-se identificades amb cap ram, ni tenint un espai de referència clar. Doncs uns mesos treballen a l’hostaleria a Barcelona o la costa, demà entren sis mesos a una fàbrica del poble del costat, etc.

Davant d’això, i veient que els sindicats CCOO i UGT estan fent un replegament territorial a capitals de província o comarques molt industrialitzades, és el moment d’enfortir les federacions locals i créixer a tot el territori, cobrint el buit que deixen els sindicats de concertació a moltes comarques de Catalunya. Créixer de la mà i en coordinació amb els moviments socials locals, sense sectarismes i amb humilitat. I potser el més difícil, engegar una campanya comunicativa potent per tal de recuperar la consciència de classe de la població, basant-nos en els fets i dades actuals que moltes vegades parlen per si soles. Recolzant-nos en les xarxes socials, en els mitjans de comunicació de base i locals que tan bona feina fan, però també intentant trencar el silenci al qual ens han condemnat els grans mitjans mediàtics, aprofitant les escletxes que dins d’aquests mitjans puguem obrir. Però sobretot, cadascuna de les persones del sindicat, allà on vivim o treballem, hem de sortir del cercle de confort i sense ser uns pesats, amb paciència, animar a tothom a bastir alternatives a la misèria que ens imposen, animar-los a recuperar el que és nostre.

Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya