Categoria: Les nostres veus

Residències de gent gran. La lluita invisible

Equip Comunicació CGT Catalunya
Carme Álvarez. Dones Llibertàries
@karmalva

L’any 2017 neix la Plataforma SOS Gent Gran per exigir a l’Administració de la Generalitat el control de les empreses concessionàries dels serveis de les residències i centres de dia de gent gran perquè no es compleixen les obligacions adquirides amb la concessió, cosa que pateixen els avis, les àvies i el personal treballador

La Plataforma va seguir lluitant pels drets de les persones més dèbils de la nostra societat; aquelles que necessiten la cura i l’atenció a causa de la seva dependència. La lluita es va ampliar a familiars d’altres residències de la ciutat de Barcelona i es convertí en la Coordinadora de Residències 5+1. Hi havia molta feina a fer per seguir denunciant el desgavell i els incompliments.

Els departaments competents de l’Administració de la Generalitat fan deixadesa de les seves funcions i no controlen com cal els gestors als qui cedeix, sota preu, les funcions de cura. Les empreses privades que solament busquen guanys fàcils i suculents no compleixen amb les obligacions adquirides i ara hem viscut amb dolor i patiment la pandèmia del Covid-19 que ha fet aflorar la condescendència i transigència de l’Administració de la Generalitat. Les nostres persones dependents han pagat amb la seva vida la negligència, l’abandó i la desatenció de les empreses concessionàries. Una d’elles EULEN, abans havia estat OHL, amb ASPROSEAT.

La Coordinadora Residències 5+1, el dia 6 de maig d’enguany, va fer pública la denúncia davant la Fiscalia de Barcelona perquè es faci justícia davant la mort de les persones dependents, víctimes de la manca d’atenció sanitària i la privació del dret a una vida digne.

Previ a l’esclat de la Pandèmia la Plataforma ja denunciava, entre altres mancances, que les ràtios de personal de gericultores i sanitàries previstes en la Cartera de Serveis de 2010 per la Generalitat eren manifestament insuficients, pel fet que el 2020 els residents tenen un major grau de dependència, conseqüència de les enormes llistes d’espera per obtenir plaça en una residència pública o concertada. Amb la pandèmia afloren casos de residents que han arribat als hospitals desnodrits i deshidratats, clars exemples de maltractament i desatenció. I qüestionen davant els departaments de Treball, Afers Socials i Famílies i de Salut, per què no s’ha frenat la cadena de contagis amb el subministrament d’EPI’s, test a personal treballador i resident i l’aïllament fora de les residències de les persones amb símptomes o contagiades. Amb la caòtica gestió en moltes residències no hi ha hagut prou personal per l’elevat nombre de baixes mèdiques. Els familiars manifesten la manca d’informació real dels centres.

“amb la pandèmia afloren casos de residents que han arribat als hospitals desnodrits i deshidratats”

Amb la manifestació i denúncia pública constant s’ha aconseguit rescindir el contracte a EULEN en la gestió de dues residències i el lliurament als partits polítics presents al Parlament de la Proposta de Resolució sobre residències de gent gran, la qual s’ha debatut els dies 8 i 10 de juliol.

Entre les mesures proposades destaquen:

  • La individualització de les habitacions per minimitzar els contagis entre persones residents i l’ampliació de l’espai vital per millorar les condicions de vida i la intimitat.
    Modificar la Cartera de Serveis de 2010 amb una ràtio mínima d’un gericultor per a cada quatre persones.
  • Disposar de servei mèdic i d’infermeria 24 hores al dia.
    Dotar les residències d’equipament mèdic.
  • Eliminar els Equips d’atenció Residencial a càrrec de mútues privades i traspàs a l’Atenció Primària del pressupost dedicat fins ara a la privatització de la sanitat.
  • Serveis públics de gestió pública i construcció urgent de residències públiques per garantir l’accés a totes les persones dependents.
  • Inspecció real i control de la qualitat del servei i manteniment de les infraestructures, per part de l’Administració.
  • Funcionament real dels consells de participació en les residències perquè tingui capacitat de decisió en els aspectes que concerneixen directament la vida dels residents, així com en tot el que és relatiu al funcionament del centre.

Seguim en la lluita! Pel dret a una vida digne!

El dia 10 mentre es debatia la proposta ens vam manifestar davant el Parlament. I el 13 de juliol també ens vam mobilitzar davant del Departament de Sanitat per exigir una sanitat pública de qualitat. No defallirem!

El 26 de setembre neix la Marea de residències en l’àmbit estatal! Lluitem i lluitarem per les residències públiques i de gestió publica, per la cura i l’atenció a les persones grans i dependents!

Sanitat pública i de qualitat en establiments públics!

Dret a una vida digna i a una mort digna!!

Coronavirus i desigualtats de gènere. Repercussions de l’estat de confinament a les dones

Equip Comunicació CGT Catalunya

Rosalia Molina. Militant de Dones Llibertàries

La càrrega oculta de la pandèmia sobre les dones

Moltes veus coincideixen que una situació com l’actual pandèmia agreuja la desigualtat de gènere i magnifica les desigualtats ja existents. Adverteixen que la pandèmia tindrà un cost especialment alt per a les dones. Amb un major risc de contagi i de precarietat perquè la majoria de les treballadores en l’àmbit de la salut són dones. Moltes d’elles són, a més, mares i cuidadores d’altres membres de la família. I continuen tenint una càrrega en l’àmbit de les cures ja desproporcionada abans de l’emergència. 

Podríem parlar d’infinitat de situacions en les quals les dones ens trobem en situació de desigualtat en aquests moments de confinament i d’alarma social, però volem denunciar i mostrar aquestes desigualtats envers tres aspectes fonamentals:

  1. Les condicions laborals
  2. La càrrega en el treball de cures
  3. La major incidència de la violència de gènere sota el confinament

Les condicions laborals: treballs precaritzats

Les dones estem en primera línia com a suport fonamental del sosteniment de la vida. Suposem el 85% del personal d’infermeria i ocupacions relacionades; el 70% de treballadores de farmàcies; el 90% de les netejadores d’empreses, hotels i llars (incloses les empleades domèstiques) i prop del 85% de les caixeres de supermercats, sectors majoritàriament feminitzats, precaris i silenciats, amb sous baixos i contractes precaris. A més del fet que moltes dones treballen en l’economia informal, la qual cosa significa que manquen de cobertura mèdica o amb una inadequada, i poca seguretat en els ingressos. 

La crisi sanitària està tenint un gran impacte en col·lectius ja de per si molt vulnerables, feminitzats, precaritzats i en molts casos, racialitzats, com el del personal de neteja, cuidadores a domicili, caixeres, auxiliars d’atenció a domicili, cambreres de pis i les treballadores domèstiques, les anomenades “internes” (principalment immigrants) on la majoria treballen sense cap tipus de contracte laboral i en condicions de “quasi esclavitud”. Moltes s’han hagut de quedar confinades amb la persona que cuiden, o les han fet fora de la feina, trobant-se ara sense mitjans per poder sobreviure. I podríem seguir amb un llarg etcètera.


Un mercat laboral en el qual el 74% de les feines a temps parcial són de dones. En el mercat laboral es ressenteixen els treballs precaritzats que són els més feminitzats, i la conseqüència serà que es precaritzaran encara més, i probablement veurem més atur femení. 

La càrrega en el treball de cures

La crisi que estem vivint també està deixant en evidència que el sistema econòmic on vivim sobreviu sobre la base de la reproducció i normalització de diferents rols socials que, en situacions com l’actual, es fa encara més palès que són insostenibles tant en l’àmbit econòmic com, sobretot, l’humà. 

El cas més evident és el de les dones: la majoria de feines són viables perquè rere seu compten amb un sistema de cures suportat gairebé en exclusiva per les dones. 

Aquest  confinament en les llars està suposant un augment de les cures com a càrrega femenina. Com aquesta situació no es produeix quan s’ha estès la corresponsabilitat en l’àmbit privat i familiar, les dones estem carregant més amb la cura dels fills, l’aprovisionament, cuinar, netejar, cures als familiars grans i/o dependents, i la càrrega domèstica.

El tancament de les escoles motivat pel confinament ha tornat a evidenciar la fallida del model de cures de les societats actuals que delega a les dones la cura de les filles, provocant la següent dificultat per poder “conciliar” la vida laboral amb la familiar, tant si treballen fora com si fan teletreball a casa seva.

El confinament està suposant també un malabarisme impossible a les famílies monoparentals, que són en la seva majoria monomarentals.  Una reducció en els ingressos les condemna a l’exclusió social, a l’elevada feminització de la pobresa. D’altra banda, gairebé tres quartes parts de les persones majors de 65 anys que viuen soles són dones. Afegint les dificultats produïdes pel fet d’estar confinats en 70m2  o menys, o vivendes  sense cap tipus de condicions.

La major incidència de la violència de gènere sota el confinament

Volem fer incidència en la greu problemàtica que representa per a les dones maltractades o en risc de violència de gènere el tancament de les víctimes amb els seus maltractadors. Malgrat que aquesta problemàtica ja existeix en el dia a dia d’aquestes dones, ara amb el confinament s’accentua i s’amplifica, degut al major temps de convivència amb l’agressor i a les dificultats per demanar ajuda en aquesta situació excepcional de reclusió i d’aïllament social.

El confinament domiciliari ha incrementat un 269% les consultes online de víctimes de violència masclista, les consultes al telèfon 016 han augmentat un 20% en relació al mateix període, amb més de 600 crides afegides. Aquest fet podria ser el primer símptoma que les agressions físiques o psíquiques s’estan incrementant a causa del confinament. On a més, malauradament, aquests dies ja hi han hagut vàries dones assassinades.

A Catalunya la Generalitat té constància que 676 dones i 70 nens estan convivint amb el seu agressor.

“les dones estem a primera línia com a suport fonamental del sosteniment de la vida”

Tancats a casa 24 hores. O com a molt amb sortides curtes per a anar a treballar, o comprar. Amb nul·la vida social i una ansietat sobre si la pandèmia afectarà la salut, i com afectarà la teva economia. En aquest escenari és fàcil imaginar que les tensions familiars aflorin i més si hi ha una violència prèvia i oculta que la dura situació pot agreujar.

Veus expertes expliquen que el confinament “no farà que la violència debuti. El que sí que pot ocórrer és que el tancament augmenti la tensió i aquesta agreugi la situació de maltractament. El confinament i els límits fan que l’estrès augmenti i la violència arribi a un punt àlgid“.

Un altre tema preocupant per a les dones amb risc de maltractament i potser la més rellevant, són les seves filles i fills. Les dones saben que el confinament pot agreujar el risc d’agressions cap els menors, són un col·lectiu de risc front la violència masclista i l’exposició al maltractament pot tenir conseqüències greus a llarg termini. És en aquestes situacions on es requereixen de totes les xarxes de suport que puguem oferir-los des de la solidaritat. No les deixem soles.

Aquesta normalització d’injustícies estructurals, com des del feminisme acostumem a denunciar, transcendeix a més la qüestió de gènere (si bé és transversal a la majoria d’elles): afecta també a tots aquells col·lectius que la societat ha anat deixant al marge per poder continuar mantenint l’aparença de ser operatiu i eficient. Estem parlant de les persones que viuen al carrer, de la pobresa crònica, les persones migrades injustament i il·legalment recloses en els CIES, les persones grans que malviuen en soledat, les persones que pateixen explotació laboral, l’opacitat d’un sistema penitenciari que segueix considerant-se un espai aliè pel conjunt de la ciutadania, i un etcètera tan llarg com dolorós. Una realitat que només acceptem en la mesura en què es manté invisibilitzada

Davant aquestes situacions, més que mai hem de lluitar per aconseguir fer possibles els canvis necessaris.

Per poder diluir i reduir l’impacte de gènere desfavorable per a les dones és necessari ampliar la cobertura pels sectors de major precarietat i lluitar per la incorporació de la perspectiva de gènere en les polítiques actives de treball.

Facilitar recursos per atendre les necessitats de cures per poder diluir la  càrrega de dedicació i responsabilitat que recau sobre les dones, i una veritable corresponsabilitat del treball de cures a tota la societat.

Exigir mesures de protecció per les dones en risc de violència de gènere. No les deixem soles. Teixim xarxes de solidaritat i suport mutu.

La Pèrdua de la Innocència

Equip Comunicació CGT Catalunya

Descobreixo que he perdut la innocència quan llegeixo el llibre de la Mabel Lozano: El proxeneta. La historia real sobre el negocio de la prostitución; Alreves, Barcelona, 2017.
Si, cap persona és innocent davant el relat que s’hi exposa del negoci de la prostitució. A partir d’ara veuré amb altres ulls, captaré la subtilitat de tantes i tantes realitats que tenim al voltant; que  donem per suposades; que no ens fan alertar perquè tenen el denominador comú de ser admeses per una societat que tanca els ulls al dolor de tantes i tantes persones que pateixen. El sexe és aquell tabú que està relativitzat en tots els aspectes. A casa, a l’escola, en les relacions personals. No parlem amb claredat sobre ell.
Va ser dolorós veure el documental El proxeneta i molt més llegir el llibre, on l’ex proxeneta, Miguel, el Músic, ens parla clarament sobre aquest fenomen social que és el negoci multimilionari de la prostitució, del sexe de pagament i el que hi ha al darrere. En honor a l’autora del llibre i directora del documental, Mabel Lozano, transcric l’epíleg amb les seves conclusions sobre la manca de drets humans vers les dones i nenes víctimes de la tracta, del tràfic de persones.

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

Epíleg

La història que acaben de llegir no és un altre més sobre la tracta, és la història de la tracta contada per un ex proxeneta, un extraficant de persones, condemnat en sentència ferma i executada, la qual cosa ja li atorga credibilitat al seu relat amb rigor de llei.

“Soc un proxeneta…” Amb aquestes breus però impactants paraules es presentava, des de l’altre costat del telèfon, Miguel, àlies el Músic.

“Sóc un proxeneta i em dic Miguel.” Per a donar-me seguretat, Miguel va dir-me que teníem un bon amic comú, José Nieto Barroso, inspector cap de la UCRIF, que fou precisament qui li havia proporcionat el meu número directe… Nieto fou la paraula clau, perquè és un bon amic, a més d’un policia honrat, compromès i especialista en tracta d’ésser humans.

Al començament em va contactar tímidament, fins que va deixar clares les seves intencions: volia contar la veritat i treure-li a la prostitució, a l’explotació sexual, aquest aire de glamur, llibertat, diner i festa. Contar amb tot luxe de detalls el que s’amaga de veritat al darrere de les llums de neó que veiem i normalitzem quan passem per la carretera davant d’un puticlub. La seva prioritat, la de Miguel, com també la meva, és intentar que cap dona més sigui sotmesa a les vexacions de la tracta.

La tracta i la prostitució van de la mà, i són conseqüència de la vulnerabilitat de les dones sense a penes eines, sense recursos i també de la desigualtat de gènere. En centenars d’ocasions, per parlar d’ambdues coses es fa únicament prenent com a referència a les dones; que si “probrissones” que si “alguna sabia al que venia”, que si és un “ofici digne” i “com un altre qualsevol”. I, tanmateix, sempre amb l’accent posat sobre el morbo dels seus cossos despullats i no en la despulla dels seus drets. També, lamentablement, es parla sempre dels perfils de les dones encasellant-les, posant-les etiquetes i, en la majoria del casos, revictimitzant-les encara més. Tot està contat en tercera persona, a més, perquè són molt poques les ocasions que podem escoltar-les a elles, a les pròpies víctimes, degut a la seva por, a l’estigma, al silenci com a lloc de supervivència, i perquè són víctimes també de l’exclusió social i legal. Per contra, mai parlem de perfils dels mascles puters, còmplices d’aquest delicte, als que anomenem “clients”, com a tampoc es parla dels proxenetes explotadors, als que inclús se’ls anomena “empresaris de clubs d’alterne” i no pel seu nom, “delinqüents”. Per això era molt important aquest llibre, per posar veu a aquest silenci i contar la veritat del que hi ha al darrere d’aquest gravíssim delicte i negoci multimilionari.

I així, el Músic i jo vam començar a parlar, i poc a poc em va anar introduint en la seva història. D’aquelles llargues converses va sorgir el seu testimoni, el que apareix en les pàgines d’aquest llibre que jo conto en primera persona, i al qual afegeixo pinzellades de realitat producte de la investigació que he realitzat aquests darrers dotze anys, treballant i documentant-me contra la tracta amb finalitat d’explotació sexual, tant en els països d’explotació con en el països d’origen de moltes de les víctimes; així mateix, col·laborant amb la policia, fiscalia i diferents associacions que treballen per eradicar aquest delicte, a més a més d’entrevistar a moltes dones i nenes víctimes de tracta per a l’explotació sexual que amb tanta valentia i generositat van compartir amb mi el seu viatge a l’horror.

Miguel, el Músic, fou un dels primers tractants que va veure clar el gran  negoci que suposava captar directament a les dones en els seus països d’origen, per després un cop convertides en una propietat, i deshumanitzades a través d’amenaces i coaccions, vendre-les i llogar-les en múltiples ocasions.

“Ningú decideix un dia ser puta, simplement et donen caça persones com jo. No hi ha mes”. Si la prostitució professionalitzada per sí sola deixava molt diner, en la tracta el benefici era i és…. ¡infinit! La seva radiografia del negoci de la prostitució com el que és en realitat –-tracta d’ésser humans, comerç d’esclaves sexuals- es tremendament reveladora.

Gran part de la història que conta Miguel ja l’havia escoltat abans en les declaracions de les víctimes, també l’havia escoltat de les diferents associacions que treballen en contra de la tracta, i per part de la policia i de la fiscalia, però mai abans un proxeneta, un delinqüent condemnat i sentenciat, amo de múltiples negocis, ho havia admès i corroborat.

Allò lamentable és que molts d’aquests negocis que en el seu dia regentava el Músic amb els seus socis, en l’actualitat segueixen funcionant a ple rendiment, i no solament això, si no que han après i segueixen tres passos per davant de la llei. Així, avui en dia ja no envien les dones directament als grans bordells, sinó que primer són alliçonades durant un parell de mesos en pisos particulars, cases de cites o xalets privats, lluny del control de la policia especialitzada, que, per suposat, també va aprendre a identificar les víctimes. Un cop que estan alliçonades  van apareixent indocumentades pels clubs, on de nou se les assessora per aconseguir els seus anhelats papers.

Els ex socis de Miguel i els antics associats estan obrint aquestes cases de cites, on resulta molt difícil localitzar les dones, tant per part de la policia com de les diferents ONG. És aquí, en primer lloc, on està arribant la nova remesa de colombianes després de tants anys, així com les paraguaianes, que continuen sent captades i explotades pels proxenetes espanyols i també, directament, per les seves pròpies famílies, i és aquí on se les posa a patinar.

També en els darrers temps proliferen en el nostre país nois molt joves i transsexuals arribats des de Veneçuela amb la farsa promesa que en el món de la prostitució trobaran la sortida a les seves dificultats i la obtenció de diner fàcil. Aquesta tracta sexual no és recent, però ara serà cada cop més sorollosa perquè el nombre de víctimes es cada cop major i també perquè els homes han de ser explotats més ràpidament i la seva data de caducitat és més curta que la de les dones.

Resulta molt difícil lluitar contra un fenòmen criminal com la tracta d’éssers humans amb finalitats d’explotació sexual en un país en el qual conviuen amb impunitat els cartells de neó anunciant els cents de puticlubs repartits al llarg i ample del nostre territori, on tots els dies ens trobem propaganda de dones semi despullades en els parabrises dels nostres cotxes, on encara hi ha diaris de gran tirada que publiquen anuncis de dones que ofereixen sexe a canvi de diners, dones que, en la seva immensa majoria, presten serveis per compte d’un tercer a qui enriqueixen –observen la coincidència dels números de telèfon de molts d’ells-… En definitiva, en un país on no està perseguit penalment el proxenetisme en totes les seves formes. Cóm ho expliquem als nostres fills i filles?  ¿De veritat una societat democràtica i lliure pot garantir de forma segura la dignitat i el respecte als drets humans de les dones tolerant les formes més comunes de proxenetisme?

Mabel Lozano

8M 2020. El Coronavirus visibilitzarà la crisi de cures

Equip Comunicació CGT Catalunya

Manifestacions multitudinàries per les llibertats i els drets de les dones arreu del món

Amada Santos. Dones Llibertàries

Segons Nacions Unides encara hi ha restriccions legals que impedeixen a 2.700 milions de dones accedir a les mateixes opcions laborals que els homes. El 2019 menys del 25% dels parlamentaris eren dones, i una de cada tres dones va patir violència de gènere.

Aquest 8 de Març dia Internacional de les Dones Treballadores, milions de dones a tot el món vam sortir als carrers amb un únic objectiu comú: exigir els nostres drets i reclamar la igualtat.

Aquesta data s’ha convertit en l’acte reivindicatiu més important a nivell mundial, liderat pel moviment feminista. Aquests darrers anys, a partir de 2017, hi ha hagut una explosió de força al carrer, una marea de dones que ha arribat per quedar-se. A la Manifestació de Barcelona hi van participar, 200.000 persones. Per a les feministes i activistes “El 2020 és l’any de les dones”  i cridem a totes les dones a sortir al carrer i reclamar totes les causes històriques pendents.

El lema de la Marxa 8M ha estat: Juntes i Diverses per una Vida Digne. Autoorganització i revoltes Feministes Contra la Precarietat i els Fronteres. Una exigència que s’ incorpora any rere any d’una manera transversal en els diferents col·lectius i reivindicacions del 8 de Març, és el tema de les cures. Ve ja de molt lluny l’exigència de repartir les responsabilitats en la cura dels fills, de les persones grans, de persones discapacitades i de la llar.

Posar la vida al centre, reivindicació del feminisme, suposa assumir tenir-ne cura, i és un treball que s’ha de valorar i compartir. Hi ha d’haver una educació a les escoles des dels primers anys per conèixer la responsabilitat d’assumir al llarg de la vida el compromís de cuidar-la. Alhora, l’obligació de la societat i els governs de quantificar el valor econòmic que suposa, que les dones hagin assumit i assumeixin el fer-se càrrec de les cures de la família.

Moltes dones a Catalunya i de l’Estat Espanyol, estan treballant, conjuntament amb polítiques responsables d’igualtat, donant idees a posar en pràctica a l’Agenda 20/30 i portar-les a les trobades que es duen a les Nacions Unides, en el marc de Beijing 25.

Amb la Pandèmia del Coronavirus, sortirà a la llum la precarietat existent en aquest suposat Estat de Benestar, a causa de les retallades dutes a terme en anys anteriors. També, s’ha de posar en evidència, com es repartiran les cures de les persones contagiades.

“Si treball i cures ja eren dues tasques en conflicte, ara a més seran simultànies”

Mònica Grau, economista.

Xile, Argentina i Mèxic han liderat les protestes per exigir aturar la violència masclista, per la igualtat d’oportunitats i pel dret a l’avortament. La situació política i social de l’Amèrica Llatina durant els últims anys ha donat peu a les dones a organitzar-se en defensa dels seus drets. Es van pintar els carrers de verd i morat i el crit d'”Amèrica Llatina serà tota feminista” va ressonar arreu.

Les manifestacions han estat marcades per un creixent descontent i la demanda als governs llatinoamericans de millorar les condicions de vida de la meitat de la població. Les exigències són cada vegada més fortes davant la denúncia que els estats no han fet per augmentar la qualitat de vida de les dones.

Xile

La majoria dels presidents llatinoamericans no tenen perspectiva de gènere per dissenyar els seus programes de govern, i no s’han interessat en legislar en favor d’elles. Però el Moviment feminista segueix fent història: dos milions de dones van marxar per Santiago i altres ciutats el 8M. Una convocatòria històrica, segons les organitzacions. Als carrers el crit cap al President Piñeira i cap a la ministra Pla davant la repressió ha estat: “No els tenim por”. A la convocatòria es va difondre un manifest exigint la fi de les violacions dels Drets Humans i la formació d’una Comissió Independent de la Veritat, Justícia i Reparació. 

També el  9 de Març va ser la segona jornada de la Vaga General Feminista 2020. Dones de tot arreu del país es van adherir a la convocatòria feminista. Hi van participar: Moviment pel Avortament Lliure, el MeToo, i les estudiants. Cal recordar la lluita estudiantil contra l’abús i assetjament de 2016, així com també el 2018 i el 19. El nombre de participants ha estat superior a tots aquest esdeveniments.

La consigna aquest 2020 ha estat “contra el Terrorisme d’Estat”, una de les manifestacions més importants dels últims temps, mitjançant la performance de Las Tesis, que ha donat la volta al món: “El violador ets tu”.

Durant la manifestació hi va haver incidents amb  lesions i detencions. En acabar aquesta històrica mobilització, la Coordinadora Feminista 8M va llegir el seu manifest: “Exigim la fi de les violacions de Drets Humans, que mai més pretenguin fer-nos callar amb les mutilacions, les desaparicions, les tortures, els abusos, les violacions, els segrestos, les pallisses i la persecució”.

Van demanar la sortida de Sebastián Piñera i tot el seu Govern per haver-li declarat la guerra al poble. També la sortida de la ministra Plá pel seu silenci davant la violència política sexual. “Lluitem per una Comissió independent de Veritat, Justícia i Reparació i l’alliberament immediat de tots els i de totes les preses polítiques de la revolta”.

Mèxic

A Mèxic han augmentat els feminicidis i la indignació de les dones. Cada dia 10 dones són assassinades per raó de gènere. La mobilització de les dones ha anat augmentant en els últims mesos davant la impunitat en els casos de feminicidis. A mesura que s’ha anat coneixent la crueltat amb la qual s’han dut a terme, aquestes morts, les convocatòries han estat més nombroses. Van convocar una aturada nacional el 9 de Març, ja que tot i ser un 40% de la força laboral pateixen una bretxa salarial d’un 34%.  Van exigir igualtat d’oportunitats. La meitat de la població està vivint en situació de pobresa.

Durant la gran manifestació es van llegir eslògans “Ja n’hi ha prou”. El 2019, 1.000 dones van ser assassinades pel sol fet de ser dones, un 137% més respecte a l’any 2015, quan van començar els registres oficials. Aquests feminicidis han desencadenat la indignació de la societat i pressions perquè les autoritats se’n responsabilitzin.

Argentina

A l’Argentina les feministes van realitzar les protestes pel  9 de març sota el lema “Per l’autonomia dels nostres cossos i contra els fonamentalismes religiosos”. Una de les accions va ser  un “pañuelazo” el dia 8 davant de la catedral de Buenos Aires a favor de l’avortament legal, segur i gratuït, contestant d’aquesta manera a la missa convocada en contra per l’Església catòlica Argentina.

Aquest 2020, la reivindicació principal dels moviments feministes és aconseguir una llei de terminis per la interrupció voluntària de l’embaràs, i convertir-se  en el primer país d’Amèrica Llatina en legalitzar l’avortament. El president argentí, Alberto Fernández, ha enviat aquesta setmana el projecte de llei,. Serà el novè intent de canviar el Codi Penal vigent, on es contemplen penes de fins a quatre anys per a totes les dones que avortin, amb excepció del cas de violació o de risc per a la salut.

Aquesta és la primera vegada que la iniciativa parteix del Poder Executiu i no de la societat civil. Les dones argentines van sortir al carrer el 9 per exigir mesures contra els feminicidis. Tot i la gran mobilització social des de “Ni Una Menys”, en el 2015, els feminicidis no han baixat. 299 dones van ser assassinades l’any passat. Ha suposat un augment del 10% respecte al 2018. Aquest any ja s’han registrat 68 feminicidis, entre ells alguns que han commocionat l’opinió pública per la seva crueltat.

Per canviar el món primer hem de canviar la forma de néixer

Equip Comunicació CGT Catalunya
Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

Frase de l’obstetra francès Michel Odent que defensa els parts naturals i menys medicalitzats. Partint d’aquesta premissa, a Catalunya, dones joves opten per abordar l’opció de ser mares des de la perspectiva que el naixement és un acte natural i que cal tenir cura que sigui un moment especial i fet amb amor.

Així ho explica l’Anna Bordonada, doula, que ha acompanyat a dones que han pres l’opció de parir a casa de forma natural, com ha fet ella:

El dia del naixement és únic i especial. Que important cuidar-lo com una celebració de la vida on mare i bebè seran els protagonistes! Juntes amb les persones estimades: pare, germanes i germans, llevadora, doula, àvies… les persones que volem que ens acompanyin en el viatge que serà parir. El dia del naixement serà una celebració íntima. Un viatge a la cova, a la foscor, al silenci, a la calma i la connexió, al respecte, al dolor, inclús a la por i, una altra cop, a la calma, a donar a llum, a obrir-se i rebre. 

Sabem parir, el nostre cos sap què fer, nosaltres solament ens parem, escoltem i sentim. Riem, plorem, gemim, udolem… silenci de nou. Ens deixem portar i acompanyar; els nostres instints ens guien, el bebè sap el camí.

Al cap d’uns anys, Mireia, també ha donat a llum els seus dos fills amb part natural. Una mostra del reportatge es aquesta bella i emotiva  imatge que hem escollit entre totes

És important sentir-se segura, en calma, a gust, sense pressions ni intervencions externes innecessàries. Les nostres hormones ens ajuden; és un bon viatge, inoblidable, irrepetible. Quan parim, el dolor passa a l’oblit i les hormones de l’amor, les endorfines, envaeixen el nostre cos i així succeeix l’enamorament del nostre bebè per a sempre, en tant sols una mirada, només néixer, pell amb pell. Elles ens acompanyen, ens cuiden, ens observen en tot el nostre poder, obrint-nos com una flor que es mou lliurement al seu desig, escoltant el nostre cos, doncs té el seu espai per fer-ho. El cos ha fet el bebè i sap exactament com fer-lo néixer.”

Any 2008, Les Planes, Catalunya.

Mireia Bordona cobreix com a fotògrafa un part natural a casa i el descriu gràficament en el seu reportatge: “Endorfines”:

En ell ens explica que:

“A l’hora de fotografiar un moment tan important i delicat, una de les meves principals obstinacions fou passar desapercebuda per no distreure la concentració i el treball intern de la parella, advertida com estava que, en cas contrari, podria generar un bloqueig en la dilatació de la mare, atès que la hormona necessària per a aquest procés, l’endorfina, solament pot generar-se en un estat de calma i intimitat. Aquest reportatge retrata les diferents fases d’un part viscut i experimentat amb intimitat, felicitat i sense tabús. L’obstetra francès Michael Odent definí així aquesta experiència: “Per canviar el món primer hem de canviar la forma de néixer”.

El reportatge gràfic es completa amb el testimoni d’una dona que ha parit d’aquesta manera i que, a més a més, és doula, és a dir, una persona la funcions de la qual és acompanyar a les mares per tal que l’embaràs, el part i el postpart siguin experiències plenes, saludables, que l’omplin de goig i satisfacció.