Categoria: Tema del mes

Dones i Ciència

Equip Comunicació CGT Catalunya
Merce Márquez Martínez. Científica a la UAB i delegada de la secció sindical de la CGT a la UAB.

El passat mes de febrer vàrem ser testimonis de la gran campanya de màrqueting, orquestrada pel mitjans de comunicació i grans institucions de recerca com el CSIC i el CIBER, amb notícies, articles i tallers visibilitzant el paper de les dones a la ciència. I és que a l’any 2015 l’Assemblea General de les Nacions Unides va decidir dedicar el dia 11 de febrer a les dones i nenes científiques.

L’ONU reconeix que menys del 30% de la comunitat científica està integrada per dones i que és imprescindible aconseguir igualtat plena en l’accés i participació a la ciència de dones i nenes. La realitat però és que lluny de millorar la situació aquesta empitjora any rere any,  el nombre de dones investigadores no augmenta des del 2009 mentre que el d’homes no para de créixer, com ho certifica el Informe sobre dones investigadores del CSIC. La matriculació de dones en estudis de l’àmbit biosanitari, segons un informe de la UNESCO, és majoritari però es troba per sota del 8% en disciplines de les anomenades ciències dures i les tecnologies.

En aquest article desgrano el que, al meu entendre, són alguns dels principals causants d’aquesta desigualtat i el perquè les polítiques de màrqueting i de conciliació no són suficients per aconseguir un accés, progrés i estabilitat igualitària entre homes i dones dins la ciència.

Referents silenciades

El món científic ha estat dissenyat per i per a l’home deixant fora les dones, però al llarg de tota la història, tot i els grans obstacles, hi ha hagut sempre dones extraordinàries que han sobresortit també en l’àmbit de les ciències i que se les ha silenciat. Una invisibilització que avui en dia encara perdura, a escoles, instituts, universitats i mitjans de comunicació, on la majoria de referents són masculins, passant per alt les grans aportacions femenines.

Tothom ha sentit a parlar de Isaac Newton, Albert Einstein o Charles Darwin, però què hi ha dels descobriments i treballs de dones científiques més enllà de Marie Curie i Hipatia d’Alejandria?

Sabíeu que la Rosalind Franklin va descobrir l’ADN i que els seus companys, els famosos Watson i Crick, se’n van apropiar emportant-se així el premi Nobel, i que encara avui en dia sovint se’ls hi continua atorgant a ells el mèrit?

Que l’Ada Lovelance, coneguda com la mare de la informàtica, va crear el llenguatge de programació, treball que va haver de signar amb nom d’home per que no li censuressin?

Que la Lise Meitner va descobrir la fissió nuclear, però que qui se’n va emportar el Nobel va ser el seu col·lega Otto Hahn?

Que la Maria Goeppert Mayer va obtenir el premi Nobel per l’obtenció de l’estructura nuclear del nucli atòmic?

O que la Sophie Germain va elaborar la teoria de l’elasticitat de cossos i teoria de l’aritmètica?

Mujeres y ciencia: los inventos que cambian el mundo - Cuarto Poder

Sabies que la recent fotografia d’un forat negre va ser possible gràcies a l’algoritme de l’enginyera informàtica Katie Bouman? O que les tecnologies Wifi, Bluetooth i GPS són avui en dia possibles gràcies al desenvolupament del salt de freqüència de la Hedy Lamarr? O que nou llenguatges de programació varen ser inventats per dones? Les matriculacions de dones, però, en disciplines informàtiques cau any rere any, i el que no sabem és que les dones vàrem ser pioneres en estudis informàtics.

La llista de grans treballs científics a mans de dones és extraordinàriament llarga. Molts dels seus descobriments però se’ls van apropiar els seus companys homes rebent el reconeixement de la comunitat científica i quedant en l’oblit les verdaderes descobridores; i la de casos que no hauran sortit a la llum! Un llarg etcètera de dones que són i van ser capaces de dur a terme treballs extraordinaris fa dècades i segles enrere sense el suport social ni econòmic, amb una càrrega completa de les tasques domèstiques i sabent-se robades pels companys homes.

El menor reconeixement que han obtingut les dones científiques al llarg de la història queda ben palès en el desequilibri de premis Nobel en ciències: 572 a mans d’homes versus 17 a mans de dones.

No és que no hi hagi referents de dones científiques, sinó que se les ha invisibilitzat i se les continua silenciant. Les referents hi són, només cal donar-les llum i el merescut reconeixement i que arribi al jovent. No es pot seguir explicant i estudiant el món només des de la perspectiva dominant de l’home obtenint-se així una visió esbiaixada de la realitat que ens envolta.

Llenguatge no inclusiu

La invisibilització de dones científiques es produeix cada dia per la forma en que es comunica la ciència on sempre s’empra el masculí genèric: sempre són científics, investigadors, doctors, enginyers… què hi ha de les científiques, investigadores, doctores o enginyeres? La utilització del masculí genèric invisibilitza les dones i el seu paper a la ciència. És especialment escandalós que s’empri el masculí genèric fins i tot a aquells textos que pretenen denunciar la discriminació de la dona en la ciència, com es pot veure a molts articles publicats el passat 11 de febrer o fins i tot en els informes del  CSICo la UNESCO.

“es tracta d’un sistema androcèntric amb normes que beneficien els homes en detriment de les dones”

Un experiment sociològic recent, una endevinalla4: un pare i el seu fill tenen un accident de cotxe, el pare mor i el fill queda molt mal ferit, a l’hospital veuen que el nen necessita d’una operació molt complexa per salvar-li la vida i criden a una eminència mèdica. Quan arriba l’eminència  diu: “no puc operar a aquest nen perquè és el meu fill“ Com s’explica això? Doncs bé, respostes van haver-hi de totes classes per justificar que l’eminència era el pare, que no havia mort a l’accident, que era fill de dos homes, etc. A poques persones se les va ocórrer que aquella eminència era la mare! Tenim interioritzat que la ciència de qualitat i la perícia està en mans dels homes.

En el moment que els diferents mitjans de comunicació, i la societat en general, deixi de fer servir el masculí genèric ja no ens sonarà estrany que gran descobertes científiques vinguin de dones científiques, i no de científics en general.

Mercantilització i model androcèntric de la ciència

Des de meitats de segle passat es produeix un auge del neogerencialisme a la recerca: braç organitzacional del neoliberalisme basat en l’aplicació de pràctiques pròpies del sector privat a les institucions públiques. Aquesta neoliberalització produeix una mercantilització de la recerca fomentada en una constant auditoria, avaluació i rendiment de comptes del treball acadèmic a través de criteris orientats a la producció científica intensiva. Un capitalisme de la ciència amb lògica productivista que busca la potenciació de la producció de coneixement en nom de l’excel·lència.

L’excel·lència científica és avaluada en base a principis individualistes, on hi ha una gran pressió en la consecució de resultats que han de ser publicats a revistes de prestigi i han de ser citats de manera massiva per altres grups de recerca. La consecució de recursos econòmics, i per tant la continuïtat de la línia de recerca i dels contractes laborals,  depenen exclusivament de l’esforç individual produint un augment de les hores de dedicació.  

Aquesta forma d’organització de la recerca potencia la cultura meritocràtica i instaura un model de carrera professional basat en l’individualisme, amb autoresponsabilitat de les trajectòries professionals normalitzant la concatenació de contractes temporals com a mode de supervivència al mon científic amb la conseqüent incertesa laboral i pèrdua de drets laborals.

L’Estratègia de Lisboa, orquestrada pel Consell Europeu l’any 2000, va empitjorar la situació de la ciència a Europa instaurant canvis encara més mercantilistes de la ciència amb el propòsit de fer una Europa més competitiva i innovadora a ulls de la resta del món. Aquesta estratègia, a més, va suposar una intensificació de la necessitat de mobilitat internacional per poder fer carrera científica

Es tracta d’un sistema androcèntric amb normes que beneficien els homes en detriment de les dones que, amb major responsabilitat social i familiar, han de compaginar els múltiples rols amb el ritme sacrificat de la ciència. Això es tradueix en un freqüent abandonament de la ciència per part de les dones o ralentitzacions en les seves carreres. Carreres complexes i fragmentades, amb interrupcions per necessitats de conciliació produint-se vuits en els seus currículums que són penalitzats a la ciència competitiva.

Però la conciliació no és l’únic impediment de les dones en la progressió de la seva carrera científica sinó que s’afegeix la solitud que sovint senten les científiques per falta de reconeixement dels seus companys homes, mancant així de xarxes acadèmiques de suport tan necessàries per poder promocionar-se. En contrapartida grups d’investigadores han creat xarxes de suport femenines demostrant que la sororitat i el treball conjunt les reporta més èxits i major benestar dins del mon científic.

Les polítiques d’igualtat en ciència s’han centrat en la maternitat i sobre com conciliar amb la vida laboral fent recaure així el pes del problema sobre les dones, que han d’adaptar-se a un model hegemònic patriarcal, en comptes de centrar-se en fer canvis estructurals a les institucions científiques. Les transformacions han de ser globals per tal de no responsabilitzar les dones sobre les seves decisions com la maternitat.

La manca de dones en posicions de gestió a les institucions científiques dificulta però la posada en marxa de la necessària transformació del model científic,  com podria ser per exemple enfocar la mobilitat internacional a les famílies/parelles més que de manera individual o que als mèrits es valorin factors individuals i socials, etc.

Als darrers temps però, un grup creixent de científiques de tot el món està liderant el moviment Slow Sciene (Ciència lenta). Aquest moviment critica el ritme tan accelerat de la recerca que no dona espai a la reflexió i debat profund obtenint-se una ciència de poca qualitat; i demanden la necessitat d’adoptar altres models de treball científic, de ritme més pausat que afavoreixi la qualitat científica i personal. Un canvi de model a una ciència més lenta ajudaria sens dubte a una millor integració de la dona al món de la ciència en igualtat de condicions. D’aquesta manera la ciència s’adapta a la realitat de les dones i no al revés. 

Conclusions

La responsabilitat de la baixa representació de les dones a la comunitat científica no és responsabilitat d’elles ni de les seves decisions sinó del sistema patriarcal en sí mateix que afecta tots els àmbits de les nostres vides, a la ciència també. Cal doncs una transformació profunda a nivell global que passa per derrotar el patriarcat i, entre d’altres coses:

– Incloure referents femenins a nivell de tota la societat però amb especial èmfasi al sistema educatiu i als mitjans de comunicació i difusió.

– Acabar amb l’ús del masculí genèric i emprar llenguatge inclusiu a tots els àmbits.

– Canviar l’actual model neoliberal androcèntric de producció científica per un basat en ciència lenta de qualitat atenent a les diversitats individuals i socials.

– Fer una distribució de responsabilitats socials i familiars més equitativa entre dones i homes.

AGRAÏMENTS

A totes les dones científiques, o que ho han sigut en algun moment de la seva vida i que han hagut d’abandonar la seva carrera, vull agrair-les i felicitar-les per la seva dedicació, el seu esforç i la seva gran contribució al coneixement científic.

Recuperem l’espai comú

Equip Comunicació CGT Catalunya
Plataforma per l’Espai Comú (Sabadell)

El centre social L’Obrera (Avinguda Barberà 142, Sabadell), neix el 1r de maig de l’any 2015. Una plataforma anomenada Recuperem l’Espai Comú, formada per entitats de la ciutat, havia estat gestant el projecte durant els mesos previs. El fonament era molt clar: regalar -o retornar- a la ciutat un gran espai en el qual desenvolupar, de forma comunitària i autogestionada, activitats quotidianes, de formació i d’oci sense ànim de lucre. Donat que no existia més full de ruta que aquesta declaració d’intencions, l’edifici va ser posat a disposició del veïnat de Sabadell a través d’assemblees obertes des del primer dia.

Propietat de l’entitat bancària Cajamar (i cedida al fons voltor Haya Real Estate, filial europea del devorador mundial Cerberus), L’Obrera és un edifici de 2000 metres quadrats que havia estat abandonat i sotmès a la degradació, al mig del barri de l’Eixample, durant vuit anys.

El seu nom és un homenatge a L’Obrera, construïda a finals del segle XIX, al carrer Estrella de Sabadell, que era la seu de la Federació Obrera de Sabadell, adherida a l’AIT, i que va ser el niu de nombroses lluites socials de treballadors. Com a espai dinamitzador de la resistència de la classe treballadora contra una realitat d’explotació i d’injustícia va guanyar-se grans simpaties que el van omplir de sentit, però també va cultivar l’odi d’aquells que perdien beneficis en cada victòria sindical. Durant la vaga general de 1917 va haver de ser defensada amb barricades contra l’envestida de la Guàrdia Civil que, sobrepassada, va acabar demanant covardament l’assistència d’artilleria (sent l’únic cop a la història que s’han disparat canons dins Sabadell). L’edifici va sobreviure a aquest atac i a les divisions obreres dels anys trenta, a l’apropiació per part dels sindicats feixistes un cop perduda la guerra i a la posterior propietat municipal encara sota el franquisme. Amb l’arribada de la democràcia burgesa, la pugna per la propietat de l’edifici va suposar un seguit d’ocupacions polèmiques que va resoldre l’organisme municipal, democràticament, a cop de martell, derruint-lo sense avisar i a correcuita. Així va perdre Sabadell un dels seus referents històrics de lluita obrera i associativa, i tot el seu potencial simbòlic per catalitzar les lluites del nostre temps.

Retornant ara a L’Obrera de l’Avinguda Barberà, des de la seva ocupació i durant aquests últims cinc anys, el centre social ha esdevingut un espai ple de vida que allotja projectes de gran participació. En són exemples el Gimnàs Popular Rukeli, un gimnàs d’arts marcials construït pels mateixos participants, en el qual entrenadors sense ànim de lucre ofereixen classes diàries de boxa, kick boxing, muay thai, grappling, MMA, judo i kung fu. En un món on la violència i l’individualisme són el pa de cada dia, alternatives d’esports de contacte en un espai de respecte i de construcció col·lectiva són fonamentals.

“La primera batalla contra l’imperi està en el dia a dia”

Un altre exemple seria La Madrasseta, escola gratuïta d’idiomes i repàs escolar que implica moltíssims professors i alumnes que, a part de gaudir d’un servei fonamental al qual molta gent no pot accedir econòmicament, descobreixen relacions d’aprenentatge mutu i de solidaritat.

Altres projectes serien La Sobirana, una xarxa d’autogestió d’aliments malbaratats per les grans superfícies i d’intercanvi de roba, que fuig de la caritat i que aposta per l’organització horitzontal; una coral popular; una agenda setmanal d’esdeveniments culturals gratuïts amb bar els divendres; així com la possibilitat d’espais per reunir-se i desenvolupar activitats a totes les entitats i persones a títol individual que ho sol·licitin.

l'Obrera | Ràdio Sabadell

Més enllà d’aquests projectes concrets, un altre punt fort de L’Obrera consisteix en els vasos comunicants que s’estableixen entre les diverses activitats i més enllà. A part de conviure-hi persones de diferents edats i gèneres, procedències geogràfiques o orientacions polítiques que no es trobarien de cap altra forma, allò que comença com les simples ganes d’aprendre boxa pot acabar convertint-se en oferir classes d’anglès com a professor a La Madrasseta, o col·laborant amb la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi o el Sindicat de Llogateres.
Des dels seus inicis, la voluntat de L’Obrera estava clarament relacionada amb transcendir l’anterior concepció dels centres socials okupats com a espais patrimoni de reduïts grups de joves per dur a terme festes o reunions, sovint autodenominats com a avantguarda però amb una qüestionable incidència en la transformació social positiva.

Així doncs, L’Obrera se situa més enllà de la propaganda amb proclames ideològiques ultraradicals, de les performances i de les conspiracions militants. Però també dels tempos organitzatius ràpids, mediàtics i disruptius que implica la política entesa com a maquinària electoral. L’Obrera explora altres lògiques, creant a poc a poc i amb grans dosis de paciència i feina modesta, alternatives reals de vida quotidiana, que capaciten per ser més lliures, autònomes i democràtiques a les persones que hi participen. En aquest sentit, el respecte, la fraternitat i les decisions col·lectives són imprescindibles.

El projecte, viscut des de dins, també mostra els límits de la teoria d’avantguardes. Venim d’una època de gran atomització social i les persones no tenen costums comunitaris ni organitzatius. Quan eixamplar la participació, acceptant a gent de tota mena i sense filtres ideològics a priori, educant a poc a poc i pacientment en pràctiques més democràtiques, no és una prioritat, s’acaben creant petits nuclis ultramilitants i saturats de tasques que acaben experimentant un gran cansament i desil·lusió.

Al capdavall, té poc sentit crear un centre social complex, que ofereix gran quantitat d’activitats i possibilitats, si tota la feina és assumida sempre per les mateixes, poques i saturades persones. Això no és la creació d’una alternativa real.

Actualment, L’Obrera està lliurant la batalla contra el seu desallotjament sense renunciar a cap front. Cajamar, tot i les pressions i invitacions al diàleg, aposta sempre a la carta de guanyar per la via judicial, ja que, tot i l’abandonament de la seva propietat durant molts anys, són ells qui posseeixen el títol i dret d’especulació legals. La situació de L’Obrera, pròxima al centre de Sabadell i entre tres de les artèries viàries principals de la ciutat, resulta molt llaminera per als plans econòmics del mercat immobiliari. Un solar valuós on poder construir un nou bloc de pisos, i una bona quantitat en beneficis, en una ciutat que condemna a les seves joves a cercar sota les pedres un lloguer que, com a mínim, puguin pagar entre unes quantes, per abusiu que sigui.

Papers de Versàlia - Lectura poética de Papers de Versàlia en el CSA L' Obrera de Sabadell.

D’una banda tenim el capital privat internacional reclamant el que considera seu per força de llei, per l’altra, tenim la comunitat veïnal defensant els espais on arrela i es nodreix. Així es va exposar davant la jutgessa, argumentant que la causa contra L’Obrera anava més enllà de decidir qui posseeix legalment l’espai. Desnonar L’Obrera suposaria destruir un dels pocs espais de vida popular que existeixen al sud de Sabadell.

“d’una banda tenim el capital privat internacional, per l’altra, la comunitat veïnal defensant els espais on arrela i es nodreix”

Sorprenentment els arguments a favor del fet col·lectiu i autogestionat no van entendrir la postura de les representants del poder judicial; dura lex, sed lex. Aquest fet, sumat a la total impotència institucional per salvar L’Obrera (tant pel que fa als partits de dretes com d’esquerres), fa que l’única possibilitat de conservar el centre social passi per l’organització popular i la creació d’un teixit de vincles sòlids entre el veïnat.

Esplais i caus, colles de cultura popular, grups musicals, grups de lectura, unions excursionistes, escoles populars, equips d’esport, etc. Avui en dia encara mantenim, de forma més o menys subterrània, estructures d’activitat més enllà del consumisme, ja que aquella joventut que omplia els ateneus en el passat encara persisteix i en té necessitat.

Però aquestes opcions associatives existeixen de forma desconnectada, aïllada, com és norma en aquesta època líquida i atomitzada. Manca l’entorn d’intercanvi, de contacte, on es forgen les complicitats. L’espai on del “molts” neix el “nosaltres”. L’espai comú.

És en aquesta conjuntura que neix la nova plataforma de Sabadell “Recuperem l’espai comú”. La problemàtica de la manca d’espais comunitaris que encarna L’Obrera no és un cas aïllat, sinó que es tracta d’una constant a les nostres ciutats. Com bé va dir el regidor Carles Rossinyol del Partit Demòcrata Català al Ple de l’Ajuntament del juliol de 2018, on es va aprovar una moció simbòlica contra el desallotjament de L’Obrera: “hi ha moltes entitats que necessiten locals i no es dediquen a okupar. Hi ha cua”.

Així doncs, la llarga cua d’entitats que esperen des de fa anys l’assignació d’un local municipal, sumada a les problemàtiques d’espai o de les condicions de locals municipals ja assignats, i sumada a la impossibilitat de pagar els desorbitats lloguers per part de les entitats sense ànim de lucre, genera a Sabadell una pila de necessitats no resoltes. Mentrestant, però, les grans empreses, els bancs i els fons voltor campen tranquil·lament devorant tot allò que poden.
El passat 2 de novembre vam celebrar la primera assemblea d’aquesta futura plataforma, a la qual van assistir 40 persones i 18 entitats de la ciutat, i van projectar-se els primers eixos de treball. Recuperar l’espai comú demana organització, convèncer a les persones treballadores, al veïnat, a la gent qualsevol, que val la pena defensar la possibilitat de comunitats democràtiques abans que les seves vides es converteixin en un desèrtic anar i tornar entre una feina precària, un oci estèril i consumista i les dificultats per pagar un habitatge.

Cal també que les organitzacions populars ja consolidades, les que basen la seva activitat en la defensa dels seus interessos, s’afegeixin i facin seva la lluita pels espais comuns, que no és altra lluita que la de recuperar allò que ja era nostre i vam perdre en mans del mercantilisme. Què ha passat amb aquells vells ateneus populars que oferien teatre, lectura i formació contra els locals d’alcohol, apostes i degradació a la joventut obrera? Destruïts i confiscats pel capitalisme armat, que imposa un oci que no només és consumisme, també és proselitisme ideològic.

La primera batalla contra l’imperi està en el dia a dia, en confrontar la constant i pesada cascada d’ideologia que aboca el poder sobre la població i en l’apropiació amb sentit de la vida quotidiana. Per tant, el dia a dia, i l’espai on es desenvolupa, és l’escenari principal on es prepara qualsevol futura lluita, on es decideix l’afiliació de cada persona a un corpus o altre d’idees i pràctiques. Ras i curt, cal ser-hi perquè se’ns escolti i per operar canvis reals i sòlids en les nostres vides.

Actualment la quarantena ha obligat a paralitzar l’activitat normal de l’Obrera, però la lluita per una societat diferent segueix viva. L’Obrera participa en les xarxes de suport mutu de la ciutat, i col·labora amb CGT Sabadell en el manteniment d’un Punt d’Informació Laboral a distància; aportant així el seu gra de sorra en la tasca de no deixar a cap persona enrere.
Qui segur no ha quedat paralitzat és el capital, que sempre viu davant l’oportunitat d’aprofitar les desgràcies. El passat 4 de maig Cajamar va enviar un parell d’operaris per tal de, aprofitant la quarantena, canviar els panys de les portes. Un intent de desallotjament encobert com ja hem vist en altres casos, però que en el nostre cas va ser frustrat per la intervenció de diverses veïnes.

Enllaços d’interès:

Dossier L’Obrera VS Cajamar: https://issuu.com/lobrerasabadell/docs/4_5938287852931514927

El ple, contra el desallotjament del centre social L’Obrera:
https://www.isabadell.cat/sabadell/politica/ple-municipal/el-ple-de-sabadell-contra-el-desallotjament-de-lobrera/

Apuntes desde nuestra trinchera:
https://marxismocritico.com/2018/03/05/apuntes-desde-nuestra-trinchera/

Gimnàs popular Rukeli: lents treballadors de tots els dies:
https://catarsimagazin.cat/gimnas-popular-rukeli-lents-treballadors-de-tots-els-dies/

Entrevista “L’Obrera, lucha vecinal y autogestión en Sabadell”:
https://www.youtube.com/watch?v=mRNoO4vz2co&feature=youtu.be&fbclid=IwAR0JN_21LYZSpJK5tkNBrb2WZcHObwTcKiGC8-2BYZoMlBQJgHHh3ih6PLo

Documental:

Coronavirus: calen respostes a la desocupació i les desigualtats socials

Equip Comunicació CGT Catalunya

Moisés Rial. Activitats Diverses CGT Sallent

Els efectes socials, laborals, econòmics, de model de societat i milers de pèrdues humanes que ens impacta la pandèmia del COVID-19, conegut com a coronavirus, obre en canal les costures del mal anomenat estat del benestar.

Els efectes socials, laborals, econòmics, de model de societat i milers de pèrdues humanes que ens impacta la pandèmia del COVID-19, conegut com a coronavirus, obre en canal les costures del mal anomenat estat del benestar, que en època de necessitats vitals de salut pública, d’habitatge, d’alimentació i el sociosanitari, esdevé cabdal, com ho demostra les reivindicacions des de balcons a barris, pobles i ciutats en aplaudiments als qui estan defensant i salvant vides en els serveis bàsics essencials, com són els i les treballadores sanitaris, de residències, d’emergències, de la neteja, de comerç d’alimentació, de treball domèstic, de transport, educadors i treballadors socials, personal laboral i funcionaris de justícia, TGSS, Hisenda, SOC, etc. en serveis essencials.

Alhora milions de persones inclosos en els ERTOs presentats, que a Catalunya del 15 de març al 24 d´abril de 2020 pujaven a 93.967 expedients presentats, amb 688.452 persones afectades, 96 de força major, afectant 86,6% dels treballadors, a més que el 97% d’ERTOs són aprovats pel Dept. Treball. L’afectació d’ERTOs és:

• Serveis: 76.748 expedients. 491.373 persones afectades
• Indústria: 7.779 expedients. 131.957 persones afectades
• Construcció: 7.575 expedients. 44.582 persones afectades
• Agricultura: 682 expedients. 3.905 persones afectades
• Sense Especificar: 1.183 expedients. 16.235 persones afectades

Per sectors econòmics:
• Serveis de Menjar i begudes: 18.890 expedients. 107.717 persones afectades
• Comerç detall expedients. Vehicles de motor: 12.440 expedients. 55.643 persones afectades
• Altres activitats de serveis personals: 6.814 epedients. 18.416 persones afectades

I les comarques amb més ERTOs:
• Barcelonès: 31.034 expedients. 234.568 persones afectades
• Vallès Occidental: 10.039 expedients. 87.879 persones afectades
• Baix Llobregat: 8.812 expedients. 93.128 persones afectades

I la segona onada serà els que es converteixin en ERO d’extinció als jutjats mercantils, que comencen a presentar-se i acomiadaran a milers de treballador i treballadores.

Es vol fomentar la precarietat, l’autoexplotació dels autònoms forçats a ser-ho per empreses, la pèrdua salarial de la classe treballadora regulada, que s’afegiran a l’atur inscrit (10,45% al 4rt trimestre 2019 a Catalunya i 13,78% a l’Estat espanyol, segons l’IDESCAT). I misèria per les 2 milions de persones a l’economia submergida estatal (21% del PIB).

Quedem-nos a la retina amb què sobreviurà de la classe treballadora, amb les dades actuals a Catalunya i l’Estat espanyol, per àmbits laborals i percentatge del conjunt de la població ocupada a la fi del 2019 segons l’EPA:

– Indústria: 610.500 treballadors (17,6%) / 2.763.700 treballadors (13,8%)
– Construcció: 205.900 treballadors (5,9%) / 1.283.900 treballadors (6,4%)
– Serveis: 2.620.000 treballadors (75,1%) / 15.125.400 treballadors (75,8%)
– Cultura: 177.800 treballadors (5,1%) / 777.900 treballadors (3,9%)
– TIC: 114.300 treballadors (3,3%) / 566.100 treballadors (2,8%)
– Sector Turístic: 471.300 treballadors (13,6%) / 2.677.400 treballadors (13,4%)

Població ocupada: 3.478.100 treballadors / 19.966.900 treballadors (4rt trimestre 2019 EPA)
Atur enregistrat: 417.047 persones a l’atur a Catalunya a març 2020 (218.444 persones són majors de quaranta-cinc anys). Són 233.294 dones i 183.753 homes registrats a l’atur el març del 2020.
Consten 1.740.675 homes i 1.563.890 dones d’un total de 3.277.565 persones cotitzants a la Seguretat Social a Catalunya.
El mateix Banc d’Espanya preveu passar de 9,5 a 12 milions de persones sota el llindar de la pobresa a escala estatal.

“conscients, empoderats i mobilitzats, els treballadors i treballadores, si ens hi posem, ens en sortirem del virus neoliberal”

Aviat veurem el nou panorama de reconversió econòmica i destrucció de llocs de treball, que segons previsions de l’OIT, la desocupació pujaria 25 milions de persones a escala mundial -quan la crisi del 2008 va provocar 22 milions de desocupats-, amb els efectes d’increment de les desigualtats socials i abocar a milions de persones a la pobresa extrema. Cal donar respostes d’empoderament social i sindical, d’autogestió i ajuda mútua, que s’impulsen a barris, pobles i ciutats.

En el model capitalista actual en fallida i crisi sistèmica, amb problemàtiques estructurals de desigualtats de renda extremes i accés a drets socials bàsics, amb crisi mediambiental, i emparats amb la retallada de drets fonamentals, amb l’ocupació policial i militar als carrers, auguren un augment de la conflictivitat social i sindicals, després del confinament, que creixerà proporcionalment al nombre de damnificats per les desigualtats. La força del treball assalariat té nous reptes per defensar els drets consolidats i que la crisi socioeconòmica de la globalització, aguditzada per l’actual pandèmia del coronavirus i les que puguin vindre en el futur, no la paguin els de sempre, amb noves retallades laborals i de drets.

En les desigualtats socials els efectes de no rebre ingressos, que el CIS reconeix que el 53,4% de la població no arriba a fi de mes i on només el 4,3% té capacitat d’estalvi, crea endeutament amb la banca per rebuts impagats de béns bàsics com llum, aigua o gas, el que farà augmentar la pobresa energètica i aviat alimentària, com els decomisos de supermercats per gana a Itàlia.

El confinament sanitari ens porta a l’allunyament social, augment de la violència masclista i maltractes físics i psíquics a menors. La desigualtat expressada en milions de famílies sense material escolar, ordinadors i accés a internet a joves. Ens cal garantir el dret universal d’accés a la xarxa d’internet que no aguditzi fractura social. La universalització de beques menjador esdevé clau per evitar la pobresa alimentària infantil a famílies en exclusió social.

La pobresa estructural es reverteix de forma ràpida amb una Renda Bàsica Universal a tota persona empadronada, vinculat a un compte corrent i que via transferència rebés renda per viure en l’àmbit personal i familiar per sortir de l’atzucac. Caldria anar acompanyat el reconeixement dels drets de ciutadania de les persones que conviuen i esperen regularització com ja han fet a Portugal. La fi de la bombolla de pisos turístics obre a més accés a l’habitatge de lloguer però cal regular preus, la durada contractes, la suspensió d’hipoteques, com proposen els col·lectius de llogaters i les PAH.

Tot plegat, si hi ha voluntat política es podria finançar socialitzant les rendes del capital i beneficis de les empreses de l’IBEX, la nacionalització d’empreses estratègiques, la recuperació de l’evasió a paradisos fiscals, per dotar de prestacions econòmiques que eliminin les desigualtats amb drets subjectius i econòmics reals.

El repte és derogar la llei mordassa i la geolocalització pel control social, la limitació de drets fonamentals, derogar les reformes laborals i l’article 135 de C.E. aprovat pel PP i PSOE del pagament del deute- abans que la inversió social- imposat per Troika de la UE, i poder enfortir el sector públic i derogar privatitzacions i subcontractacions de sectors socials bàsics com la sanitat, els serveis socials, l’educació, i evitar uns nous Pactes de la Moncloa com els de 1977, per deixar-ho tot «atado y bien atado» al servei del capital.
Conscients, empoderats i mobilitzats, els treballadors/es, si ens hi posem, ens en sortirem del virus neoliberal.

Crònica d’una vaga anunciada

Equip Comunicació CGT Catalunya
Secció sindical de CGT Costa Ponent

És difícil posar una data d’inici, però aquesta la podríem situar al març de 2015 en les darreres eleccions sindicals a l’ICS, quan a l’Atenció Primària Costa de Ponent (Gerència Territorial Metropolitana Sud), la Secció Sindical de la CGT vam millorar sensiblement els nostres resultats anteriors i ens vam posar per davant de d’UGT, SATSE i CATAC i per darrera de CCOO i Metges de Catalunya (MC).

Costa de Ponent és un territori que compren 4 comarques (Alt Penedès, Baix Llobregat, Barcelonès i Garraf), 107 centres d’Atenció Primària (CAP, Consultoris Locals i dos centres penitenciaris), per una població de més d’1300000 persones repartida en 68 municipis i ens calia posar-nos ben aviat a organitzar i, sobretot, a donar-nos a conèixer per tot aquest territori. I vam començar a fer assemblees en aquells centres on havien més treballadores, escoltar els problemes amb el que ens trobem dia a dia intentant donar una resposta efectiva a les demandes que ens feien.

El primer avís

Al març del 2009 neix el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP), per la necessitat d’impulsar l’Atenció Primària (AP), atès que aquesta havia perdut força a favor d’un “(…) major protagonisme de les empreses hospitalàries i una creixent medicalització (…)”

Aquest moviment associatiu, a part de diversos actes de suport a l’AP, va presentar els anys 2012 i 2015 propostes concretes i assumibles als diferents partits polítics que es presentaven a les eleccions. Tanmateix, per totes és sabuda la deriva neoliberal i privatitzadora contra els serveis públics per part dels diferents governs i és per aquest motiu que CGT estem permanentment mobilitzades en la seva defensa.

Aquesta realitat insostenible que pateix la població aboca al febrer de 2015, a la formació de la Marea Blanca de Catalunya com espai comú de mobilització i coordinació de les lluites en defensa de la sanitat pública i contra la privatització.

El 16 de novembre de 2015 el Dr. Ferran Parreño, pediatre de La Florida de l’Hospitalet, ens lliura i dóna permís per publicar la seva carta de comiat (bloc de CGT Costa de Ponent). En Ferran que, com explica, col·labora amb Metges sense Fronteres, fa aquest comentari a la seva carta:

“(…)Havent-me assegut moltes vegades en taules de negociació africanes amb persones com a mínim més que poc recomanables, mai m’havia sentit tan menyspreat, ignorat, agreujat, enganyat i manipulat com en aquests darrers dos anys i mig(…)”. És una clara instantània de com es senten les treballadores dels Equips d’Atenció Primària (EAP), des de fa anys.

El bloc continua sent el mitja que fem servir per denunciar tot allò que ens arriba dels centres i que, dia a dia, també ens trobem a les nostres feines de tal manera que, el 4 de maig de 2016, publiquem “El col·lapse de l’Atenció Primària (I) – Pediatria” on tornem a posar de manifest situació de la pediatria a molts centres. Preparàvem una segona entrega per continuar denunciant altres situacions en les que ens topàvem, però l’olla a pressió va petar a l’EAP de Can Vidalet.

La necessària rebel·lió de totes

Abans de lliurar-nos la carta que les facultatives de l’EAP Can Vidalet van resgistrar el febrer de 2017, recordem una reunió informal amb algunes companyes de Can Vidalet el juny de 2014, on ja ens expressaven la situació que en Boi Ruiz havia provocat en la Sanitat Pública Catalana (aquest sí que se la va carregar!) i especialment a l’AP. Un patiment al que no ens hem acostumat, però malauradament tolerem amb major o menor grau, provocat, no només per la saturació i precarietat de tots els col·lectius que treballem a l’AP, si no també pels efectes fatals que les llistes d’espera estaven provocant a la nostra població.

Van passar les eleccions sindicals del març de 2015 (igualment les eleccions on va guanyar JxS al novembre), també havia passat tot el 2016 on la Junta de Personal (Comitè d’Empresa) encapçalada per MC / CCOO (ambdós sindicats amb alliberats) i la Mesa Sectorial de la Sanitat continuaven fent allò que havien fet el període 2011-2015: res! I res semblava que anés a passar.

Aquella carta publicada al nostre bloc el 13 de febrer de 2017 com “La necessària rebel·lió dels metges (i de totes)” i coneguda com el Manifest de Can Vidalet, va fer que espontàniament molts EAP la modifiquessin i també la registressin. FoCAP i Marea Blanca celebraven que un gruix important de professionals, als que se’ls trobava a faltar en les jornades de lluita, es mobilitzés contra la situació exhaurida i precària de l’AP. En poques setmanes vam ser molts EAP d’arreu del territori els que expressàvem el mateix i va sorgir la idea de trobar-nos en una assemblea, una assemblea de treballadores al marge de Comitès d’Empresa i Juntes de Personal i vet aquí que neix Rebel·lió Atenció Primària.

Rebel·lió Atenció Primària som un moviment format per treballadors de l’Atenció Primària organitzats en assemblea que defensem la sanitat 100% pública, universal, auto-organitzada, de qualitat i participativa.

Volem que l’AP sigui l’eix  del sistema sanitari, revertir les retallades, evitar la privatització i la fragmentació de l’AP, tot això amb l’objectiu de donar assistència de qualitat a la població.

Una assemblea que decidia i es posava a treballar per aconseguir millorar el seu futur de l’Atenció Primària i, el més important, les condicions de salut de tota la població.

Des d’aquell moment les delegades de la Secció Sindical de CGT a Costa de Ponent, com altres delegades d’altres sindicats, comencem a participar com a membres del moviment Rebel·lió Atenció Primària (RAP), sense interferir, només assessorant sempre que l’assemblea ens ho demanava. Ens posem a treballar de valent amb tothom que comparteix el mateix objectiu i com a resultat donem suport al document “Millorem el Servei Nacional de Salut

ENFORTIM L’ATENCIÓ PRIMÀRIA” conjuntament amb l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), el Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya (TSCAT), la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC), la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) i la Societat Catalana de Medicina de Família i Comunitària (CAMFiC). Entitats, Societats científiques i Col·legis que representen la majoria dels professionals de l’Atenció Primària i dels moviments socials units per reclamar al Departament de Salut reformes imprescindibles i urgents per a l’Atenció Primària.

Després d’aquella roda de premsa el 27 d’abril de 2017, a la seu de la CAMFiC, venen més actes, assemblees (13/5/17 la primera general amb assistència de entitats i plataformes en defensa de la Sanitat Pública), reunions (26/5/17 conseller Comin), accions (30/6/17 concentracions davant els CAP), etc. i arribem a la tercera assemblea el 16 de desembre de 2017 on es planteja seriosament la VAGA de l’AP i en l’acta podem llegir “(…) es fa un debat ampli de pros i contres i diferents opcions. S’acorda posposar-la: caldrà primer difondre les reivindicacions del moviment entre la població i assegurar una adhesió suficient de professionals, abans de realitzar una acció tan contundent(…)” i el 5 de gener de 2018 piulem

Rebelionprimaria @rebelioprimaria

MOLTS professionals estan demanant és faci una vaga general en atenció primària per exigir mesures urgents a @apics. I tu que penses?

82%Sí

11%No

07%No ho sé

L’Assemblea mana

I la 3a assemblea va ser clara. Ens emplaçava a treballar per difondre les reivindicacions del moviment entre la població i les professionals. En algunes de les assemblees que la Secció Sindical de CGT informàvem del moviment com a membres a títol personal.

Per altra banda RAP va iniciar un treball conjunt amb FoCAP i Marea Blanca Catalunya amb el focus clarament definit en l’AP i d’aquest treball el passat setembre es va endegar la campanya “Donem vida a l’Atenció Primària”, una campanya enfocada a sensibilitzar la població sobre la importància de l’AP.

Aprofitant el ressò del circ que suposen el pressupostos, el sindicat MC anuncia una vaga, només de metges, a l’AP. Davant d’aquesta situació l’assemblea de RAP decideix, el 12 de novembre anar a la vaga els mateixos dies en la que està convocada la vaga del sindicat MC, ja que:

  • les demandes que feia el sindicat eren bàsicament corporativistes i no solucionaven el greu problema en el que es torba l’AP
  • no convocaven a tots els col·lectius implicats i afectats per la situació de l’AP
  • i portàvem quasi bé un any preparant la VAGA de L’ATENCIÓ PRIMÀRIA.

Ara bé, en la 3a assemblea de Rebel·lió Atenció Primària va decidir mantenir-se com un “(…)moviment assembleari sense entitat jurídica concreta(…)” i, per aquesta raó, no té capacitat legal per convocar una vaga. L’assemblea ens va demanar asi CGT s’avindria a ser una eina per a RAP i, com ja sabeu, la nostra resposta va ser afirmativa. Però no depenia de nosaltres ja que primer havíem d’aprovar-ho a l’assemblea‏ de la Secció Sindical i dijous ja havíem quedat amb les companyes de les Seccions Sindicals de CGT a l’ICS per parlar de la convocatòria de VAGA.

Som la CGT

El primer de tot és agrair el suport a les milers de treballadores que van donar suport a la VAGA convocada per CGT – Rebel·lió Atenció Primària, següentment al SP de CGT de Catalunya, especialment Acció Sindical, del qual vam rebre tot el suport i a les companyes de les seccions sindicals de l’ICS que des del primer moment ens van donar el seu suport malgrat aquesta convocatòria de VAGA tant sobtada les podria perjudicar.

Les reivindicacions que fem tenen diferents vessants, social i laboral, ja que les portem temps treballant-les amb FoCAP i la Marea Blanca.

L’Assemblea va marcar 3 línees vermelles:

  • Tal com recomana la OMS, que es destini un 25% del pressupost de sanitat als Equips d’Atenció Primària. Revertir la fragmentació originada amb la creació dels dispositius que no són d’AP, però se’ls hi han assignat tasques pròpies de l’AP.
  • Recuperació i ampliació de les plantilles amb tots els professionals perduts en tots els EAPs des de l’inici de la crisi. L’AP va patir un “ERO encobert” de més de 3000 treballadores de tots el col·lectius.
  • Recuperació econòmica dels nostres sous, devolució de tots el diners sostrets durant la crisi, incorporació de la DPO al sou base i recuperació de tots els drets malmesos en els darrers 10 anys.

Aprofitem l’avinentesa per explicar quelcom que estava a la convocatòria de VAGA, que lògicament no va agradar, però esperem que sigui entès després del següent aclariment.

En la convocatòria figuren dues reivindicacions que s’ha d’entendre juntes:

Redefinir el model d’Atenció Continuada Domiciliària (ACD) respectant la voluntarietat i l’equitat entre els professionals sanitaris. Voluntarietat de les guàrdies d’Atenció continuada. No imposar aquestes guàrdies a les metgesses de família més joves amb l’amenaça de la NO CONTRACTACIÓ.

En aquest punt reivindiquem la VOLUNTARIETAT de les guàrdies d’ATENCIÓ CONTINUADA. Això significa que les treballadores sanitàries les obliguen a treballar fora de la seva jornada ordinària, atès que el nostre Estatut Marc (Conveni) així ho contempla. Aquestes hores les paguen a un preu/hora per sota de l’HORA ORDINARIA. Per tant, l’altre punt demana

Substituir les raquítiques hores d’atenció continuada per HORA EXTRAORDINÀRIA (x1.75 el preu de l’hora ordinària).

No és just demanar que et paguin les hores que t’obliguen a fer fora de la teva jornada ordinària a un preu superior d’aquesta?

L’Acord i la NO negociació amb la CGT

No és la primera vegada que el sindicat corporativista MC convoca una vaga per desconvocar-la tot just abans de fer-la i, tal i com estant anant les coses, pensem que és el que tenien pensat fer, perquè són molts els senyals i les raons que ens porten a sostenir aquesta afirmació. Sí has d’esforçar-te molt per explicar i justificar a les companyes que és un bon acord, és possible que no ho sigui.

El primer motiu i que el focus principal es posi en una agenda limitada a 28 visites, demostra un desconeixement total de la situació actual i NO encamina ni és una solució per a l’AP (és com donar un antitèrmic per baixar la enlloc de tractar la causa).

Per altra banda el dimecres anterior a la vaga, l’ICS va enviar un document amb el títol “Accions de millora per a l’AP” on relaciona moltes de les accions que pensa dur a terme en els propers mesos, i ves per on algunes d’aquestes mesures es recullen fil per randa en l’acord signat per MC.

Finalment, mentre encara estem analitzant un acord que no té un cronograma clar d’execució va transcendir que, a la reunió del gerent amb totes les direccions dels EAP el passat dilluns 3 de desembre, aquests últims reclamaven que feia mesos que estaven oferint algunes de les mesures pactades a l’acord, per exemple assumir part d’un “cupo” vacant, i que precisament continuaven tenint problemes per trobar voluntàries.

Totes heu vist, malgrat la nostra insistència en les xarxes, que els mitjans de comunicació només han parlat d’una vaga, la vaga que convocava un sindicat corporativista que pertany a l’ statu quo, per la qual cosa l’objectiu comunicatiu ha estat desinformar al màxim, tot i que han hagut petits oasis comunicatius on sí ens han escoltat i difós el nostre missatge “la vaga de tota l’AP”.

Tot aquest menyspreu possiblement està relacionat amb el paper que ha tingut el departament de treball i que ens ha portat a denunciar-lo davant el TSJC. Per què no crida a mediació a una de les parts en conflicte? Per què fa deixadesa de la neutralitat que li atorga el paper de mediador?

Pesem que són mostres de la incertesa que provoca al sistema un grup important de treballadores organitzades que, el 30 de novembre, van continuar fent vaga amb un seguiment proper al 35-40% i més alt a la ciutat de Barcelona.

Unes treballadores que saben el que volen, organitzades amb la ciutadania i a les que no se’ls pot oferir més alliberaments per fer una comissió de seguiment del pacte, o més subvencions en qualsevol de les seves formes.

Són molts els motius pels quals, com a treballadores de l’AP i afiliades a la CGT, estem contentes del resultat d’aquesta vaga i sobretot perquè això no és flor d’un dia, moltes de nosaltres portem més de deu anys lluitant i avançant per una sanitat 100% pública.

Visca la VAGA de l’Atenció Primària!

Referències

CGT Costa de Ponent https://cgtcostaponent.blogspot.com
Rebel·lió Atenció Primària https://rebelionprimaria.wordpress.com/
FoCAP https://focap.wordpress.com/
La Capçalera @capcalerabcn
Marea Blanca Catalunya http://www.mareablanca.cat/la-marea-blanca-de-catalunya-davant-de-vagaprimaria-eapenvaga-dignitatap/

COVID-19: Una crisi amb biaix de classe

Equip Comunicació CGT Catalunya
Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya

L’expansió de la pandèmia del COVID-19 segueix accelerant-se dia a dia. Desenes de milers de persones s’han contagiat a tot l’Estat. Una xifra que sabem que no reflecteix la realitat ja que no es fa el test a la majoria de les persones que presenten símptomes que no són greus. En el moment de tancar aquesta edició les dades oficials ens parlen de 65.719 infectats i 5.138 morts a tot l’estat, sent d’aquests 14.263 infectats i 1.070 morts a Catalunya. Ja hem superat el sostre psicològic d’haver superat a la Xina en defuncions. I les dades no paren d’augmentar.

Però la situació dramàtica no acaba només amb aquesta crisi sanitària que està portant a milers de persones a la mort. Aquesta crisi està repercutint de forma molt dura sobre la classe treballadora. És una crisi que té un biaix de classe molt clar i que, amb tota seguretat, condicionarà els propers anys de les nostres vides. No cal oblidar que el referent més proper que tenim és la crisi financera i econòmica que esclatà el 2008. I tots i totes sabem qui l’ha acabat pagant.

Aquest biaix de classe s’expressa en diferents aspectes. El primer i més clar pels efectes que està tenint sobre el treball. Estem veient com cada dia augmenten els acomiadaments, els ERTOs, els EROs… com obliguen a la gent a agafar vacances obligades sota l’amenaça de l’acomiadament, etc. sumat a les irregularitats patronals que dia a dia denuncien els i les treballadores. Òbviament, les reformes laborals que han generat un escenari on el treball és molt més insegur, han abonat el camp per a que la indefensió de la classe treballadora sigui el pa de cada dia i s’agreugi en moments com aquest.

Les declaracions de Foment de Treball en les que sol·licitava al govern mesures excepcionals (i ràpides) per facilitar els acomiadaments ens pot donar una idea de per on van els trets en la gestió d’aquesta crisi vírica que s’ha convertit en una crisi econòmica. Les pressions al govern per part de l’empresariat, sens dubte, estan determinant la postura d’aquest, caracteritzada per la inacció, les mesures a mitges tintes, i la preponderància de salvaguardar el Capital per sobre de les vides humanes.

El segon aspecte en que s’expressa aquest biaix de classe és que la pandèmia afecta, de forma molt més crua, a la classe treballadora i, concretament, als sectors més precaritzats d’aquesta. Les mesures de confinament, que s’estan presentant com totalment insuficients, s’estan basant en que una part de la població, la més vulnerable econòmicament, continua havent d’anar a treballar, sovint en sectors no essencials i innecessaris per combatre la pandèmia. Treballadors de Glovo obligats a repartir, sectors industrials o de serveis continuen a tota màquina, obligant a milers de persones a agafar transports públics amb el risc de contagi que suposa aquesta exposició.

“l’única sortida a l’atzucac en que ens trobem és precisament el contrari: la transferència dels recursos privats a allò públic, a la col·lectivitat”

Però tampoc podem oblidar que la situació de la sanitat pública es troba pràcticament convalescent després de les diferents onades retalladores durant els anys precedents. Mostra d’això són totes les veus de sanitaris i sanitàries que denuncien la falta de recursos, la falta de mesures de prevenció (en aquest número del Catalunya en tenim uns quants exemples). Aquesta falta de mitjans esta sent suplerta per l’esforç dels treballadors i treballadores de la sanitat pública. Torns interminables, pressió psicològica, un elevat risc de contagi degut a l’exposició constant a virus, etc. I mentrestant, la sanitat privada controla, encara, el 41,6% del total dels hospitals de l’Estat espanyol. En aquest sentit, la situació a Catalunya no és millor: un 70,5% dels hospitals són de titularitat privada, el 42,3% d’aquests amb ànim de lucre, deixant un escàs 26,8% d’hospitals de titularitat pública, com ho demostra el Catàleg Nacional d’Hospitals 2019 del Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social.

La prioritat en aquest cas hauria de ser salvar la vida de les persones, i salvaguardar les vides de milions de persones que, d’una manera o d’una altra, estan veient els seus ingressos reduir-se, amb una perspectiva de futur gens encoratjadora.

Pla de xoc

En aquest sentit, la solidaritat no ha trigat en sorgir. És cert que en moments de crisi tot s’accelera, i en un escenari com el que estem vivint, on tot és nou, les iniciatives solidàries afloren arreu per intentar parar el cop, el cop del COVID-19 i el cop econòmic a que ens estem veient exposades la classe treballadora. De fet, podem comptar: en el moment del tancament d’aquesta edició, només a Catalunya, hi ha presentats 58.843 ERTOs que afecten a un total de 459.182 treballadores.

Les organitzacions empresarials, els sindicats majoritaris i els grans lobbies han elaborat ja el seu pla de xoc particular. Les mesures del govern van encaminades a aquest escenari: flexibilització dels Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTOs), mesures de suport a l’activitat econòmica per garantir la seva liquiditat, etc. Però en aquest cas, i tal com assenyala Yasmine Khris (a la secció d’internacional), el que ens van vendre com l’única forma d’estabilitat ens ho estan venent ara com l’única forma de combatre la pandèmia. I és curiós perquè, a més, Yasmine, assenyala que, efectivament, tot allò que la Troika demanava com a imprescindible, ara s’està evidenciant com a inoperant.

La patronal catalana i la del País Valencià presentaven a l’inici de la pandèmia una sèrie de mesures –a les quals ha donat suport, no ho oblidem, CCOO i UGT– dirigides a evitar la pèrdua de capital per part de les empreses. La majoria de les demandes, tal com apuntava la Directa fa uns dies, destinades a que el govern espanyol apliqui línies de finançament amb tipus d’interès zero, exempcions o ajornaments graduals sense interessos del pagament dels impostos i de les cotitzacions socials o incentivar les inversions per “minimitzar el màxim possible” els efectes de la crisi a les empreses. Doncs bé, sembla que, com sempre, les pèrdues econòmiques es socialitzen (atents a que les cotitzacions a la seguretat social dels i les treballadores no acabi corrent a càrrec de l’Estat, és a dir, a càrrec nostre) mentre que els beneficis continuen anant a parar a uns pocs. Als de sempre.

Però paral·lelament, ha sorgit també, de la població autoorganitzada, un paquet de mesures alternatiu, un Pla de Xoc que res té a veure amb el que proposa el Capital i l’Estat, on la CGT hi tenim un paper a desenvolupar. La filosofia que hi ha darrere aquest pla de xoc l’expressava molt bé la CGT de Catalunya fa uns dies: “que el Coronavirus no sigui la coartada per a una nova retallada de drets i una transferència de recursos públics a les empreses privades” perquè, al cap i a la fi, l’única sortida a l’atzucac en que ens trobem és precisament el contrari: la transferència dels recursos privats a allò públic, a la col·lectivitat.

Aquest Pla de Xoc passaria per, al contrari de les mesures preses pel govern, enfortir la sanitat pública, protegir les treballadores dels serveis essencials, paralitzar tota activitat econòmica no essencial, prohibir els acomiadaments i introduir una renda bàsica universal i incondicional, suspendre el pagament de lloguers, hipoteques i subministraments bàsics per la població, destinar recursos per prevenir la violència masclista que en aquests dies de quarantena pot generar autèntics estralls, l’alliberament de persones preses majors de 60 anys o amb patologies greus i el tancament dels CIEs i la fi de les deportacions.

El sindicat com a antídot

Nosaltres, militants de la CGT de Catalunya en nuclis, seccions, sindicats, federacions no hem de, i no podem, restar passives a tota aquesta dinàmica que s’està generant. És més, hem de ser conscients que som el tercer sindicat de Catalunya i, si ens ho mirem bé, el primer sindicat que actua com a sindicat, i no com a una extensió i una crossa de la classe empresarial i del govern.

El confinament en que ens estem veient aquests dies no ha d’aturar la nostra tasca sindical, és més, ha de servir per fer-ne més. Hem rebut milers de consultes d’afiliats i no afiliats, ens hem vist immersos de sobte en una realitat en la que hem hagut de fer front a tot tipus d’abusos patronals, ens hem vist en la tessitura d’haver de defensar la nostra salut i la dels nostres companys a carteries, a fàbriques, a supermercats, a consultories, a hospitals, a tot arreu. Hem editat centenars de fulls informatius amb l’objectiu de promoure l’autodefensa laboral. Hem denunciat públicament aquests abusos, hem destapat tripijocs de caps i sindicats grocs, hem aturat ERTOs… Hem fet el que ha de fer un sindicat. Ni més ni menys. I això queda. Es percep. Molta gent ha vingut a trucar a la porta del sindicat a demanar ajuda i han vist clarament que la CGT, a diferència d’altres, som un sindicat de i per la classe treballadora. Que estem quan hem d’estar i on hem d’estar. 

Amb les cartes que ens ha tocat jugar, hem jugat i estem jugant de la millor manera que sabem. Però cal no abaixar la guàrdia, perquè vindran temps més difícils, i tot apunta a que un altre cop el conflicte entre Capital i Treball es tornarà més cru, més visible, i més violent. I hem d’estar preparades i preparats per fer-hi front. Així doncs, cap on caminar enmig de la tempesta? Quin és el recorregut a fer? En un escenari nou, on tot canvia d’un dia per l’altre, què fer?

“la sortida social i col·lectiva a la crisi del COVID-19 passarà pels treballadors i treballadores, que som qui dia a dia fem funcionar el món”

Posar la vida al centre

Potser és en aquests temps on hem d’aprendre més de les lliçons que el feminisme ens està donant durant els últims anys. La lluita contra el COVID-19, tot i les metàfores i la parafernàlia bel·licista dels discursos oficials, vindrà de la mà precisament de les cures, en tota la seva dimensió, però sobretot, de l’imperatiu feminista: Posar la vida al centre.

Ara més que mai és imperiós posar tota l’activitat de la nostra societat al servei de les persones. Al servei de la vida, i no dels diners. Per fer-ho, cal una intervenció pública immediata de tota l’activitat econòmica privada i enfortir també el teixit de l’economia social, de les cooperatives reals. És imprescindible que orientem tota l’activitat cap a l’esforç col·lectiu per combatre l’expansió del COVID-19. I per poder fer això, hem de prescindir i deixar de banda els interessos capitalistes que no cerquen altra cosa que obtenir rèdits de les seves empreses, encara que això suposi uns quants o molts milers de morts. Unes morts que són vistes com de persones prescindibles, principalment gent de més de 60 anys i malalts, en una espècie d’eugenèsia social com la que els anys 1930s defensava el nazisme.

En aquests context, la sortida social i col·lectiva a la crisi del COVID-19 passarà pels treballadors i treballadores, que som qui dia a dia fem funcionar el món, i no pas pels accionistes i empresaris. Som nosaltres qui sabem com treballar i com fer que una indústria produeixi i un servei social funcioni. Com a organització de treballadores i treballadors que som, la CGT de Catalunya ens posem al servei del conjunt de la població per contribuir a construir aquesta resposta col·lectiva i social a la crisi. Per això, ens hem de fixar els següents punts:

  1. Paralització de tota activitat econòmica no essencial. En l’actual situació és criminal posar en risc la salut dels i les treballadores, de les seves famílies i persones properes (i, per tant, del conjunt de la societat) només per obtenir benefici privat. S’ha desuspendre qualsevol activitat productiva i de serveis que no s’adreci al bé col·lectiu. I això s’ha de fer de forma immediata. Exigim a les administracions que prenguin les mesures oportunes per garantir-ho.
  2. Intervenció pública de tota l’activitat econòmica així com de tots els recursos productius. L’activitat econòmica, tant productiva com de serveis, s’ha de subordinar a les necessitats col·lectives. Les fàbriques s’han de posar a funcionar per cobrir les necessitats d’equipaments sanitaris, de neteja i d’atenció de les persones. Els serveis s’han d’enfocar, exclusivament, a garantir les cures i el suport a tota la població, començant per les persones malaltes, aïllades i les que presenten factors de risc. Per això és imprescindible que des de les administracions públiques s’intervingui l’activitat econòmica amb aquesta finalitat.
  3. Control dels treballadors i treballadores de les activitats als centres de treball. Ja hem vist com des de l’inici de la crisi, a molts centres de treball els directius s’han esfumat i han sigut els i les treballadores les que els han fet funcionar. Som nosaltres qui sabem com funcionen les màquines. Qui sabem què poden fer i què no. Qui sabem com atendre a les persones, com netejar o com realitzar una distribució d’aliments. Som també nosaltres qui sabem que cal protegir-nos quan treballem i qui no dubtarem a sacrificar la nostra salut laboral. A més, els i les treballadores som solidàries. Com a sindicat ens oferim, en aquelles activitats que siguin essencials per sortir de la pandèmia i salvar vides, a contribuir a organitzar el funcionament de la producció i serveis a través dels espais d’organització col·lectiva dels i les treballadores i treballadors. L’única exigència que posem és que la finalitat de l’activitat ha de ser, única i exclusivament, social.

La sortida de la crisi del COVID-19 no la resoldran ni els capitalistes, que només miren pel seu benefici, ni uns polítics que, a banda de retallar durant anys la sanitat pública, no volen posar en risc els interessos del Capital. Conscients d’aquest fet, fem una crida al conjunt de la població a organitzar-nos per construir una solució social i col·lectiva a la pandèmia i a la crisi actual. Amb el suport mutu a pobles i barris i posant l’economia al servei de la població.