Categoria: Social

Un advocat de la CGT acusa a Pilar Rahola de plagi

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció

Josep Maria Loperena diu que el protagonista i l’argument de ‘L’Espia del Ritz’, es basen en el seu lllibre «L’espia del violí»

L’escriptor i jurista Josep Maria Loperena acusa la periodista i escriptora Pilar Rahola d’haver-se servit d’una novel·la escrita per ell a l’hora de construir la història del llibre L’espia del Ritz, que ha sortit al mercat aquest mes de juny. En concret, Loperena assegura que Rahola ha utilitzat part de l’argument, el personatge i la trama de la seva novel·la, L’espia del violí, publicada a principis del mes de març, encara que comercialitzada també ara a causa del confinament. Davant d’aquest presumpte plagi, Loperena, que també és advocat, ha enviat un requeriment judicial a Columna en el qual assenyala que el millor seria arribar a «un acord» perquè l’editorial i l’escriptora admetin «que les coincidències són massa evidents».

Loperena va començar com a advocat laboralista de la CNT, en 1977, en un vell despatx del Sindicat d’Espectacles Públics de la CNT -molt abans de l’escissió- per a reivindicar el dret de vaga, la jornada de vuit hores, el salari mínim interprofessional i els drets a la llibertat d’expressió i reunió. Després es va fer càrrec de l’assessoria jurídica de Transports i de la Federació local de CGT. Va defensar als acusats per Martin Villa com a autors de la massacre de la Sala de Festes Scala, organitzat pels serveis d’informació, un crim d’Estat per carregar-se la CNT  Es va querellar contra Felipe González i va portar centenars de casos davant l’Audiencia Nacional defensant militants llibertaris.

L'ESPIA DEL VIOLÍ

Els advocats de Loperena entenen que Rahola no és la persona que va escriure la novel·la que actualment promociona l’Editorial Columna del Grup Planeta, sinó ell. Afegeixen que la voluntat de Loperena no és guanyar un possible judici, sinó que Rahola «accepti la seva responsabilitat».

L’espia del violí va ser escrita el 2001 per encàrrec precisament de l’editorial Columna, però va quedar-se al calaix de l’editorial perquè Columna acabava d’incorporar-se al grup Planeta i, aquesta nova editorial, per raons comercials, va decidir no editar-la. Ara, Columna la publica amb el nom de Pilar Rahola com autora.

“L’espia del violí va ser escrita el 2001 per encàrrec precisament de l’editorial Columna”

Uns anys després l’editorial Efadós va decidir apostar per la novel·la de Loperena. La va publicar. Hauria d’haver estat distribuïda poc abans del decret d’estat d’alarma. «Quan estava en fase d’impressió va aparèixer a les xarxes socials i alguns mitjans, la portada d’una novel·la de Pilar Rahola, titulada L’espia del Ritz, que coincidia totalment amb la meva, pel que fa al personatge de Bernard Hilda, i les seves peripècies com a espia, inventades per mi», diu l’escriptor.

Rahola s’ha defensat de les acusacions de plagi, dient que «és un autèntic disbarat». Afirma que li va donar la idea un reportatge de Jordi Finestres publicat a ‘Sapiens’. Però es tracta d’un fet fals, des del punt de vista històric, ja que va ser Loperena qui el va inventar per fer la seva novel·la. És possible que el llibre de Rahola el redactés el mateix Finestres i l’oferís a la periodista com a ganxo.

Rahola se querella contra el escritor Loperena, que el acu...

Rahola creu que té tota la raó. Que Bernard Hilda era un espia. És cert que allò que el músic va declarar a ‘La Vanguardia’, és el que ella diu. Però el fet d’escoltar frases, i inclús converses, a oficials nazis i passar-los als aliats, no el converteix en un espia professional integrat en un servei d’informació.

En Joan de Sagarra nega que fos espia, igual que l’Àngel Cases, amic personal de Hilda, el qual es va posar en contacte amb en Loperena, a qui no coneixia, per dir-li el mateix. Pilar Rocu y Xavier Esplà, advocats de Loperena, han enviat a Rahola un requeriment judicial previ a la interposició d’una querella criminal. No es tracta d’un tema banal que es pugui discutir per Twitter. Si el que vol la senyora Rahola és la decisió d’un jutge que resolgui el plet, no és aconsellable, perquè la resolució d’un tercer li pot comportar una pena de presó que en Loperena no desitja ni per ella ni per ningú. h

Suport mutu o caritat?

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rebeca Alonso. CGT Ensenyament – Sector Social

Feia temps que el poble no s’unia sense més objectiu que el suport entre veïnes, deixant de banda les diferències, afinitats o ideologia política, construint-se, doncs, les Xarxes de Suport Mutu (XSM).

El pacte entre Patronal, Govern, CCOO i UGT van provocar una allau d’ERTOs com a “solució” amb prestacions que no arriben. En canvi, tots els pagaments continuen: lloguers, subministraments bàsics, aliments, Internet per teletreballar, etc. Tot continua, excepte el sou. Les XSM van evolucionant però una necessitat que està present a gairebé totes les llars és la necessitat d’aliments i productes d’higiene.

Fa setmanes que les xarxes ho diem: Serveis Socials Bàsics (SSB) i els bancs d’aliments (els que fins ara gestionaven aquesta necessitat) estan saturats. Els SSB, com a institució que ha d’atendre les necessitats bàsiques de la ciutadania, actualment, està derivant persones a les Xarxes de Suport Mutu. És a dir, la institució pública està responsabilitzant al poble de cercar solucions mentre, paral·lelament, pels grans mitjans de comunicació, els diferents governs presumeixen de l’elevat pressupost que han perdut amb la COVID-19.

Moltes veïnes, tot i saber que la responsabilitat és de l’Estat, no podem despreocupar-nos veient les cues que es formen per recollir aliments. Però, el que estem fent, realment és suport mutu o caritat? Des de l’inici existeixen els dubtes i moltes no sabem si la Xarxa d’Aliments és la solució ideal a tot el que està passant, de fet, a St. Andreu de Palomar som conscients que no, però continuem veient la fam i la necessitat al nostre voltant. Espais llibertaris i autogestionats mai s’haurien imaginat recollint i entregant aliments, però hem arribat a aquest punt, som aquí.

“la línia entre el suport mutu i la caritat és massa fina per a obviar-la”

A la Xarxa de Suport Mutu de St. Andreu tenim por a caure en l’assistencialisme i intentem trencar amb aquesta idea, però costa. Totes nosaltres hem estat educades en el fet que l’Estat ens doni les preguntes i les respostes, i moltes persones fa anys que en situació de precarietat amb la necessitat que Serveis Socials o el Banc d’Aliments els hi donin resposta.
Davant la urgència cal que totes les xarxes ens plantegem si realment estem reproduint l’assistencialisme crònic que genera l’Estat a través de Serveis Socials. Necessitem espais assemblearis per replantejar com hem d’actuar, ja que la nostra acció pot comportar encara més desigualtat i distància entre persones que s’organitzen i persones que necessiten que les organitzin. La línia entre el suport mutu i la caritat és massa fina per a obviar-la. Encara que faci mal o ens faci qüestionar-nos, cal que, en col·lectiu, les persones que esperen donar i les que esperen rebre trenquem amb la distància que ens separa entre unes i altres i comencem a practicar el veritable suport mutu.

A moltes xarxes ja ho estem posant sobre la taula. Les companyes de Sants han fet un cartell que evidencia que totes som vàlides per formar part de la Xarxa. Potser a algunes us sembla obvi però arriba molta gent demanant permís per veure què pot fer i dubtant de la seves pròpies habilitats. Moltes persones veuen en altres la capacitat d’organització, d’autogestió, de decisió, però no ho veuen en elles mateixes. Seria hipòcrita si ho negués, hi ha distància que ens separa. No ens enganyem, si després de setmanes les persones que necessiten aliments no participen de la Xarxa estem reproduint l’assistencialisme. Però ara, més que mai, tenim l’oportunitat de combatre-la mitjançant les XSM. És el moment d’obrir les portes dels espais llibertaris i xarxes, i entre totes, de manera assembleària, organitzar-nos fins que arribi un moment on les protagonistes de la gestió de la Xarxa d’Aliments siguin les mateixes que fins ara assistien a un Banc d’Aliments.

A les Xarxes convivim dia rere dia amb la frustració de veure com les institucions es renten les mans amb la situació d’excepcionalitat. Tanmateix, sembla que no hi ha una alarma social. Després d’anys treballant per altres, invertint el teu temps de vida pel benefici dels altres, hem d’acceptar quedar-nos sense feina, que l’empresa no ens pagui el sou i l’Estat no ens garanteixi unes necessitats bàsiques cobertes? La consciència de classe ha d’arribar també a aquestes Xarxes. Els sindicats combatius i espais llibertaris dels diferents territoris hem de posar sobre la taula dia rere dia a totes les xarxes que només l’autogestió entre el poble ens podrà salvar.

Xarxa Suport Mutu Trinitat Vella (@MutuXarxa) | Twitter

Ara, més que mai, hem d’evidenciar totes les deficiències d’aquest sistema capitalista, no només a les xarxes socials sinó també als carrers, a les xarxes d’aliments, a les parets, al mercat, a tot arreu. Per aquest motiu, és essencial que les Xarxes d’Aliments no perdin el contacte amb tota la resta de comissions i gent activa al territori, sinó perdrem la mirada sobre tot el que està passant: l’autogestió del poble com a resposta. Les persones que no poden pagar el lloguer o les que necessiten aliments són les mateixes que han de sentir-se cridades a organitzar-se, plantejar accions al territori a través de la xarxa, assenyalar als responsables de tota aquesta crisi social i sanitària i exigir solucions.

Tot i la repressió que estem vivint i viurem, és el moment d’apropar-nos, baixar a les places i crear comissions d’acció obertes a tothom per tal que totes siguem protagonistes de la lluita veïnal a les Xarxes de Suport Mutu.

Ens hi va la vida

Equip Comunicació CGT Catalunya
Núria Martí. Afiliada a CGT i membre de la PDSPT/Marea Blanca

Que retallar en sanitat és un assassinat a dia d’avui és una obvietat. Aquesta ha estat una de les consignes més corejades pels moviments socials i mai havíem pensat que una realitat tant punyent i despietada ens donés la raó de forma tant aclaparadora. Una epidèmia que posa en relleu les mancances socials, econòmiques i polítiques a nivell mundial. 

Les capacitats de reacció davant una epidèmia com aquesta estan molt condicionades per la situació prèvia del sistema sanitari. No només des del punt de vista de llits o respiradors sinó també de capacitat de valoració epidemiològica, de necessitats logístiques previsibles, etc. 

Durant aquests últims deu anys s’ha retallat en un 30% el nombre de llits hospitalaris. Catalunya inverteix en sanitat un 3.9% del PIB, quan la mitjana a Espanya és de 5’9 % i un 7.2% a la Unió Europea.

S’ha retallat en nombre de personal sanitari, en recursos per l’atenció primària, en docència, en investigació… No hi ha una política de salut pública i vigilància epidemiològica. La desinversió provocada per la política austericida a partir de la crisi del 2008 –època d’Artur Mas/Boi Ruiz- no s’ha superat pas, per molt que els pressupostos s’hagin igualat als del 2010. Són molts anys de desinversió continuada i això implica edificis, instrumental i aparells obsolets i equips humans en la més mínima expressió.

Però a més de la situació de partida del sistema sanitari, la reacció del govern (dels governs) ha sigut vanitosa i tardana. La OMS ja va reaccionar tard, declarant el coronavirus com una pandèmia, després de milers de morts a la Xina i a Itàlia. Els governs  europeus i americans també van anar tard. Vanitosa i criminal,  perquè hi havia moltes coses que se sabien:

Se sabia que afectava principalment a persones d’edat avançada, i no s’ha aportat res per prevenir. La manca de protecció a les residències d’avis ha estat i és criminal… un gerontocidi. Se sabia que es necessitarien proteccions pel personal sanitari per tractar els infectats…  i per la població. Espanya també té el nombre més elevat de personal sanitari infectat. D’altres coses es van anar sabent, com la importància dels tests massius a l’estil de Corea del Sud, recomanats per la OMS. Finalment quan els morts ja comencen a fer pila i ens situem en el tercer lloc mundial en nombre de morts, es decreta l’estat d’alarma.

A falta de previsió i recursos, el govern espanyol posa la “unidad de la patria” en primer terme enlloc de posar-hi el confinament de les zones que tenien més alt nombre de contagis i converteix un criteri epidemiològic/sanitari en un criteri polític. S’incentiva una campanya d’aplaudiments al personal sanitari, mentre se’ls envia a treballar sense cap protecció. S’aprofita l’oportunitat d’emprendre una campanya patriotera i opaca (per exemple, xifres de morts i infectats), avalada d’una manera molt tancada per polítics, militars i periodistes… dirigint la culpabilitat contra aquells que es salten el confinament i no contra la reacció erràtica i tardana dels responsables polítics i sanitaris.

A pesar dels militars al carrer i a les rodes de premsa, no es van dur a terme mesures que haurien pogut alleujar la manca de previsió ,per exemple, intervenir d’immediat les empreses de productes sanitaris o susceptibles de fer-ne. De tal manera que un mes després de decretar-se l’estat d’alarma tot just es comencen a repartir mascaretes per a la població i a les residències i als hospitals encara hi ha manca material de protecció. Les comandes de mascaretes promeses que mai arriben… A Catalunya se’ns intenta vendre que els hospitals privats estan sota les ordres de la Conselleria de Salut i mentre hi ha UCIs tancades a les clíniques privades, s’aixequen hospitals de campanya…

“es dirigeix la culpabilitat contra aquells que es salten el confinament i no contra (…) els responsables polítics i sanitaris”

La guerra de classes continua. I és ben viva en aquests moments. En plena pandèmia, quan Espanya està al primer lloc en percentatge de morts per població, el principi del benefici segueix funcionant, s’aplacen les “homologacions” de respiradors, mascaretes o material sanitari i es bloquegen comandes de material per adjudicar-les a un o altre “proveïdor” més adient.

Això ho tenim vist també a nivell europeu i mundial. Les comandes de material sanitari han estat sotmeses a especulació i venudes al millor postor. Per no parlar de la actitud oficial de la UE respecte als anomenats PIGS.

Les promeses que “nadie se va a quedar atrás” no se les pot creure ningú. Les mesures econòmiques que ja s’han implementat com els ERTOs, han estat utilitzades al punt per les patronals per treure’n partit. Les ajudes econòmiques pels més necessitats no arriben. I ens amenacen amb uns nous pactes de la Moncloa. No he vist mai encara que els poderosos s’asseguin amb els representants dels treballadors sinó és per minvar els seus drets.

Aquesta epidèmia deixa al descobert la fragilitat del sistema capitalista, i el seu caràcter ferotge i depredador de persones i de béns. 

Encara no és clar l’origen d’aquest virus, i jo no sóc pas una experta, però moltes veus apunten a que les mateixes causes que provoquen l’escalfament global, la desforestació, l’extracció i maltractament del planeta, provoquen el desequilibri dels ecosistemes i nous comportaments en els virus.  

En tot cas, aquesta crisi és un repte, una ocasió per canviar molt més que el sistema sanitari, cosa que s’ha de fer. Posar al centre les persones i la seva cura i no els beneficis. Ens hi va la vida. 

Llogateres a la vaga!

Equip Comunicació CGT Catalunya
Iru Moner. Secretari d’acció social de la CGT de Catalunya

Aquests dies farà un mes que va començar la vaga de lloguers. Una vaga imposada per la realitat, per la situació que ens ha caigut al damunt, sense avisar, com un huracà. Un huracà d’acomiadaments, d’ERTOS, de persones que perden una part o la totalitat dels seus ingressos, de por i d’alarma.

Les xifres parlen per si soles. A Catalunya, fins al dia d’avui, 625.000 persones s’han vist afectades per un ERTO, la majoria de les quals han perdut el 35% del sou. Les 21.833* persones que s’han quedat sense feina, també han vist els seus ingressos reduïts i si li sumem les incomptables persones que treballen informalment o autònoms que han perdut part o el total de seva l’entrada de diners, tenim davant un escenari desolador. Una de cada tres treballadores han perdut poder adquisitiu.

A banda, el problema de l’habitatge ja era crític abans del virus. A Catalunya el 2019 es calcula que cada hora s’executava un desnonament, i el 64% dels desnonaments eren per impagament del lloguer. Si tenim en compte que a l’àrea metropolitana de BCN un 40% de la gent viu en cases de lloguer, el futur es mostra gris.

Per tant, tot i que algunes no veien clar el moment d’engegar aquesta vaga, la realitat ha passat per damunt de totes. El que s’està fent és organitzar les persones que simplement no arribem a pagar el lloguer. S’està donant cobertura legal i social a totes aquelles persones que la crisi del coronavirus ens ha donat l’estocada de gràcia.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és imagen-7.png

Una vaga que es va iniciar, en un primer moment, per pressionar al govern  perquè decretés la suspensió dels lloguers. Però que, ara, a obert la porta a moltes suspensions o reduccions de lloguers directes, acordades entre els llogaters i el propietari. O, també, ha fet que alguns dels grans propietaris i fons d’inversió plantegin moratòries o reduccions de la quota als inquilins, com a mal menor davant l’amenaça de la vaga.

Avui les dades sobre la vaga són que més de 12.000 llars s’han unit a suspensionalquileres.org a tot l’estat. La meitat de les quals a Catalunya, unes 5.000 es concentren a la província de Barcelona. I aquests són els casos que se’n té constància, el nombre d’impagaments no adherits a la vaga és molt superior. I les xifres van augmentant dia a dia, així com els comitès de suport a la vaga que s’estan creant a barris i pobles de tot l’estat.

“el que s’està fent és organitzar les persones que simplement no arriben a pagar el lloguer”

D’altra banda, en aquests dies de confinament, l’acció sindical i mobilització es veu anul·lada, les nostres armes més comuns han estat desactivades, però la pressió que suposa no pagar al propietari no l’hem perdut. I tocar la butxaca als rendistes o empresaris és del que més mal els fa. Cal tenir en compte també, que el govern va decretar una moratòria dels desnonaments per impagament del lloguer de sis mesos, la capacitat de pressió i mobilització al carrer la podrem exercir en un futur pròxim.

Per tant el que ens trobarem al llarg de l’any, és una sobre saturació de la justícia, un gran nombre de desnonaments pendents d’executar per la policia, i un augment del nombre de persones que s’organitza al moviment per l’habitatge. Conflicte assegurat. I la vaga segueix, i va per llarg, ja que les demandes són clares: si no cobrem no paguem, stop desnonaments i regulació del preu de l’habitatge.

Mentrestant, les mesures del govern davant les famílies que no poden pagar són crèdit a la majoria i ajudes socials per a les minories més vulnerables. No deixa de ser la mateixa recepta que fa deu anys, injecció de diners públics als rendistes i endeutament o misèria a les famílies.

Vivim un temps on tot va molt ràpid, i la capacitat de planificació i reacció de les nostres lluites també ha de ser ràpida i contundent, si no ens podem veure superats pels esdeveniments. I ja sabem qui paga aquestes crisis. Ens tocarà corre si volem anar a guanyar.

La vaga de lloguers i el somriure de Joan Clos.

Equip Comunicació CGT Catalunya
Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya

Avui fa un mes que es va fer pública la proposta de vaga de lloguers. Com a resposta col·lectiva davant l’allau d’impagaments que s’anava a produir i reclamant, principalment, la suspensió del pagament dels lloguers.

Cinc dies després, Joan Clos presentava, sota un somriure, ASVAL. La patronal dels propietaris d’habitatges en lloguer. Una associació que sorgeix «per defensar al petit propietari particular». Però que, curiosament, és impulsada per grans empreses i socis com La Llave De Oro o BlackStone, entre d’altres. Han escollit l’exalcalde socialista de BCN, el de la millor botiga del món, el del Fòrum de les Cultures, com la seva cara visible. Que sense escrúpols ens va recordar, sota el seu somriure fals i cínic de polític mentider, a qui ha defensat tota la vida: als rics.

Avui, també fa vint-i-dos dies que va començar la vaga de lloguers. Una vaga imposada per la crua realitat, per la situació que ens ha caigut al damunt. Sense avisar, com un huracà. Un huracà d’acomiadaments, d’ERTOS, de persones que perden part o la totalitat dels seus ingressos, de por i d’alarma.

Les xifres parlen per si soles. A Catalunya, fins al dia d’avui, 680.340 persones s’han vist afectades per un ERTO, la majoria de les quals han perdut el 35% del sou. 21.833 persones (dades del 14 d’abril) s’han quedat sense feina, i li sumem les persones que treballen informalment o autònoms que han perdut part o el total dels seus ingressos i ja tenim davant un escenari desolador, on una de cada tres treballadores han perdut poder adquisitiu.

“una vaga imposada per la crua realitat, per la situació que ens ha caigut al damunt. Sense avisar, com un huracà”

A banda, el problema de l’habitatge ve de lluny. A Catalunya el 2019 es calcula que cada hora s’executava un desnonament, i el 64% dels desnonaments eren per impagament del lloguer. A tenir en compte que a l’àrea metropolitana de BCN un 40% de la gent viu en cases de lloguer.

Tot i que algunes no veien clar el moment d’engegar aquesta vaga, la realitat ens ha passat per damunt de totes. El que s’està fent és organitzar les persones que simplement no arribem a pagar el lloguer. S’està donant cobertura a totes aquelles persones que la crisi del coronavirus, ens ha donat l’estocada de gràcia.

Una vaga que es va iniciar, en un primer moment, per pressionar al govern perquè decretés la suspensió dels lloguers. Però que ara, ha obert la porta a moltes suspensions o reduccions de lloguers directes, acordades entre els llogaters i el propietari. També, ha fet que alguns dels grans propietaris i fons d’inversió plantegin moratòries o reduccions de la quota als inquilins, com a mal menor davant l’amenaça de la vaga.

Les dades sobre la vaga (dades del 14 d’abril) són, més de 12.000 llars que s’han unit a suspensionalquileres.org a tot l’estat. La meitat de les quals a Catalunya, unes 5.000 es concentren a la província de Barcelona. I aquests són els casos que se’n té constància, el nombre d’impagaments no adherits a la vaga és molt superior. I les xifres van augmentant dia a dia, així com els comitès de suport a la vaga que s’estan creant a barris i pobles de tot l’estat.

Per tant el que ens trobarem al llarg de l’any, serà, saturació de llançaments a justícia, un gran nombre de desnonaments pendents d’executar per la policia, i l’augment de persones que s’organitza al moviment per l’habitatge. Conflicte assegurat. I la vaga segueix, i va per llarg. Doncs els pronòstics econòmics ens indiquen que seguirà pujant l’atur i que les contractacions de la temporada turística seran mínimes.

Mentrestant, les mesures del govern davant les famílies que no poden pagar són: crèdit a la majoria i ajudes socials per a les minories més vulnerables. No deixa de ser la mateixa recepta que fa deu anys, injecció de diners públics als rendistes i endeutament o misèria a les famílies.

“si no s’uneixen a la vaga les que estan fartes de dedicar la meitat del seu sou al lloguer, govern i rendistes no es veuran prou amenaçats”

Davant aquest panorama creiem que durant la primera setmana de maig moltes persones s’uniran a la vaga. S’uniran per necessitat, per la pèrdua d’ingressos. El conflicte tornarà a créixer. Però hem de tenir una cosa clara. Si no s’uneixen a la vaga les que estan fartes de dedicar la meitat del seu sou al lloguer, si no s’uneixen les que estan indignades de no arribar mai a final de més, si no s’uneixen les que ja no aguanten la inseguretat de les pujades abusives del lloguer, el govern i els rendistes no es veuran prou amenaçats. No hi haurà suspensió, no hi haurà regulació dels preus. Seguiran escanyant-nos gran part del nostre sou.

Vivim temps on tot va molt ràpidament, i en pocs mesos es pot tancar el nou ordre social i econòmic post coronavirus. La capacitat de decisió i reacció de les nostres lluites també ha de ser ràpida, si no ens podem veure superats pels esdeveniments. I ja sabem qui paga aquestes crisis. Ens tocarà còrrer si volem anar a guanyar. Ens tocarà arriscar, si volem amargar el somriure a en Joan Clos i l’elit que representa.



Solidaritat entre el poble davant la crisi del COVID-19

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rebeca Alonso. CGT Sector Social

D’on sorgeix el naixement de les xarxes de suport mutu als barris i pobles? Què ha succeït durant aquests anys per tal que, de cop i volta, la solidaritat entre veïnes fossi l’esclat d’aquests últims dies?

Als nostres barris i pobles portem anys teixint llaços entre col·lectius i moviments que van néixer amb la crisi econòmica el 2008, la qual mai vam arribar a superar, sinó tot el contrari, la classe treballadora va haver d’assumir i patir les conseqüències.

El Govern Espanyol liderat pel PP ens va ensenyar que era la ciutadania la que havia de rescatar a la banca amb la famosa nacionalització de Bankia el 2012 per un cost de 100 milions d’euros. «Austeritat» era el gran lema per un govern que culpabilitzava i responsabilitzava el poble mentre aquest patia desnonaments a les seves llars i acomiadaments als seus centres de treball. La classe treballadora va haver d’assumir que això era el que tocava: pagar la crisi que havia generat el poder polític i la banca.

Més de 10 anys més tard, encara seguim aquí, patint desnonaments i observant com les condicions laborals als centres de treball van empitjorant.

Tanmateix, en aquests últims anys hem viscut un ressorgiment de les lluites als nostres barris. En aquesta última dècada el feminisme s’ha anat posant al front de les reivindicacions socials i ha trencat amb el que suposadament era «normal», posant de manifest quelcom nou: deixar de normalitzar la violència i reivindicar una vida digna lliure de qualsevol opressió.

“el discurs d’extrema dreta deixa pas al sorgiment d’un discurs comunitari i solidari”

S’han generat nous espais autogestionats i sindicats que també anhelaven un benestar comú: sindicats d’habitatge, les Plataformes de Persones Afectades per la Hipoteca (PAH’s), cooperatives de consum, entre d’altres. Gent organitzada que, de manera assembleària i horitzontal, han planificat i creat accions per aturar desnonaments, exigir un habitatge digne o regular els preus del lloguer. Un dels objectius d’aquests últims anys ha estat aturar a empreses i persones propietàries que, amb la massificació turística descontrolada, han provocat migracions demogràfiques de la classe treballadora. També a nivell laboral, els sindicats combatius s’han mantingut ferms durant tota aquesta dècada convençuts que una feina digna és una vida digna.

Va arribar el 8 de març del 2020, vaga general feminista, on els diferents pobles es van organitzar en xarxa durant mesos per sortir als carrers, ocupar carreteres, fer piquets i, en definitiva, tornar a cridar que estem fartes. I sense dies de reflexió apareix a Catalunya el Co-Vid19 que sacsejarà tant al poder polític com al poble.

Quan a Catalunya i a l’Estat Espanyol es va fer evident el contagi, el poder polític, sense haver pres anteriorment mesures preventives, va optar per mostrar el seu poder imposant el tancament dels establiments i, posteriorment, imposant el confinament de tota la població (a excepció que vagis a treballar, és clar).

Benvingudes al caos. Esclaten els dubtes: “Qui cuidarà a les meves filles i fills mentre jo he d’anar a treballar? Si l’ empresa tanca què passa amb el meu sou? Si he tingut contacte amb alguna persona afectada pel Co-vid 19 què he de fer?’’

Com ni els governs ni les autoritats van preparar res per una situació que, òbviament,  havia d’arribar, ens trobem en canvi constant. Informacions al BOE, declaracions del Consell de Ministres i mitjans de comunicació que exposen informacions no contrastades. Cada matí hem d’encendre el mòbil per entendre què està succeint allà fora.

CONFINATS A BELLATERRA: Il·lustracions que mostren temps de ...

És en aquest precís moment on neixen les Xarxes de Suport Mutu entre veïnats. Després de la “ressaca emocional” del 8 de març la solidaritat entre nosaltres esclata en un moment on el poder polític no dóna resposta i el suport mutu comença a estructurar-se. El 15 de març ja ens trobàvem amb mil cartells rulant per les xarxes socials, on la gent es començava a organitzar rere el nom de “Xarxa de Suport Mutu”. No havíem viscut abans les assemblees a partir de videotrucades compartides ni prendre decisions de manera on-line, tot era nou.

Comença a néixer la relació entre veïnes i és només a partir del diàleg que s’ha anat construint totes i cadascuna de les xarxes, sempre localment i sense cap altre interès que no sigui oferir ajuda. En alguns barris aposten per oferir la selva ajuda mitjançant comunicats escrits a les escales dels edificis, els petits comerços implementen el lliurament a domicili adaptant-se a totes les necessitats i d’altres impulsem, amb altres organitzacions, una crida col·lectiva al Govern per tal d’exigir que s’implementi el Pla de Xoc per garantir un salari i un habitatge digne durant aquest estat d’alerta.

La població comença a veure com el Govern arriba tard a una situació límit, imposa mesures amenaçant amb multes econòmiques i, paral•lelament, la Monarquia Borbònica es torna a retratar entre versos rapers “Los Borbones son unos ladrones”. Però el poble respon i surt als balcons amb cassoles per demostrar el rebuig a la monarquia espanyola.

Finalment, hem de reconèixer la gran funció que des dels diferents àmbits d’atenció a les persones es segueixen desenvolupant i que, una vegada més, la situació de crisi deixa veure que formen part del pilar fonamental de qualsevol societat. Personal sanitari, treballadores de l’àmbit social, personal de neteja, transports, abastiment de recursos bàsics, comerç, etc. Totes elles cada dia reben aplaudiments als balcons i agraïments per les xarxes socials pel seu sacrifici.

És així com, de mica en mica, el discurs d’extrema dreta, abans imperant en una societat fràgil, ha perdut territori deixant pas al sorgiment d’un discurs comunitari i solidari entre pobles, proclamant la necessitat que el Govern Espanyol assumeixi la responsabilitat per tal que no sigui la classe treballadora la que una vegada més pagui la crisi.

Tornem a aprendre que no serà l’Estat qui ens cuidi o ens protegeixi. Sols el poble salva el poble.

Coordinem els impagaments, suspenguem el lloguer

Equip Comunicació CGT Catalunya
Sindicat de Llogaters de Barcelona

A mitjans de març ja era una evidència que la pandèmia provocada pel coronavirus no seria només una emergència sanitària. Amb tota seguretat, tindrà també fortes conseqüències socials i econòmiques per la majoria de la població, particularment entre la classe treballadora i les persones que es veuen obligades a pagar un lloguer per accedir a un habitatge. La pandèmia ha revelat la fragilitat del nostre model econòmic i social. Diverses organitzacions que lluiten dia a dia per l’emancipació social, entre les qual estan la CGT i el Sindicat de Llogateres, vam acordar començar una campanya que s’anomenà Pla de Xoc Social, amb la qual volíem posar sobre la taula una sèrie de reivindicacions en matèria de treball, habitatge i sanitat, amb un objectiu clar i senzill: que la crisi no la tornem a pagar nosaltres.

Nosaltres, les llogateres, veiem com plou sobre mullat. Acumulem ja quatre anys d’augment sostingut del preu de les rendes de lloguer i d’extinció massiva dels nostres contractes d’arrendament. Tot emparat en una legislació que atorga plenes llibertats als propietàries de les nostres cases i pràcticament cap dret a nosaltres com a inquilines. L’escenari és particularment terrible per la recent entrada massiva de fons immobiliaris en el mercat de lloguer. Actualment al conjunt de l’estat espanyol, una família es desnonada cada dotze minuts i dos de cada tres llançaments es produeixen en llars on es viu de lloguer. La precarietat laboral i els retrocessos salarials acumulats de la crisi econòmica del 2008 tanquen el cercle: a Catalunya, de promig, es dedica el cinquanta per cent del salari a pagar la mensualitat de lloguer.

“el nostre missatge és clar: impaga amb nosaltres”

La ràpida aturada de l’economia a causa de la crisi del coronavirus, que patim principalment la gent treballadora en forma d’acomiadaments, de reducció en les contractacions, d’ERTEs…, i l’absència flagrant de mesures socials, per part del govern de l’estat, que protegeixin a les llogateres, ens situen com un col·lectiu clarament en risc. Estem davant d’una nova onada que amenaça amb ofegar-nos definitivament. No ens queda més alternativa que passar a l’acció. Si no ho fem, en els propers mesos podem patir un allau massiu de desnonaments per impagament. No ho permetrem.

Per tots aquests motius, el Sindicat de Llogateres de Catalunya, en coordinació activa amb Sindicats d’Inquilines d’altres ciutats de l’estat, ha començat a organitzar una campanya col·lectiva que aixoplugui els milers d’impagaments que es poden produir el proper mes d’Abril. Aquesta campanya té un doble objectiu, en primer lloc aixecar un moviment massiu i públic de llogateres en impagament, que forci al govern de Pedro Sánchez a suspendre el pagament del lloguer, sense que s’acumuli deute, fins que la situació torni a la normalitat. Si la economia productiva s’atura, l’extracció improductiva de rendes també ho ha de fer: si no treballem, no paguem el lloguer. En segon lloc, i amb l’escepticisme que ha de caracteritzar les lluites socials vers el poder polític, independentment de qui governi, cal organitzar una estratègia d’autodefensa inquilina. Com diem al nostre manifest, si el govern no adopta les mesures necessàries, serem nosaltres qui les apliquem. Acció sindical contra els propietaris que pretenguin denunciar per impagament a qui no hagi pogut pagar: unitat, organització i solidaritat. No deixarem a cap llogatera sola

La campanya l’hem articulat entorn de la web https://suspensionalquileres.org/. Qualsevol persona que es vegi en risc d’impagament pot omplir el formulari de dades que hi trobarà i descarregar-se una notificació per iniciar el contacte amb el seu propietari i demanar la suspensió del pagament del lloguer. En només dos dies hem rebut nou cents correus a l’adreça de contacte, covid19alquiler@gmail.com i mil cent persones s’han descarregat la notificació al propietari. A la web també es pot trobar una guia per resoldre dubtes, en format de preguntes freqüents i l’enllaç al manifest. Properament es presentaran els canals de comunicació per començar a organitzar-se telemàticament, un dels principals reptes que tenim per davant.

Els propers dies treballarem per difondre al màxim aquesta iniciativa i acumular el major nombre possible de casos. La temptació d’actuar individualment és elevada. El nostre missatge és clar: impaga amb nosaltres. Juntes podem defensar-nos de les injustícies. Individualment, només podem apel·lar a la consciència del nostre arrendador o resignar-nos front la seva decisió. El sindicalisme per l’habitatge ha avançat molt en aquests darrers anys. Potser encara no som una opció majoritària, però tenim capacitat de sobres per plantejar una lluita. La campanya promoguda pel Sindicat de Llogateres té també el repte de sumar a tots els col·lectius que lluiten per la desmercantilització de l’habitatge i el dret a la vida. Lluitem unides per no deixar ningú enrere.

Sense patró no hi ha tracta

Equip Comunicació CGT Catalunya
Verónika Aráuzo. Activista llibertària i feminista

Treball sexual des d’una perspectiva llibertària

El meu nom és Verónika Aráuzo, sóc una dona trans de 45 anys. Activista i lluitadora anarcofeminista. Activista pels drets de les treballadores sexuals i lluito per la prostitució lliure.

El meu compromís amb la lluita social sempre ha compartit tres eixos, l’anticapitalisme, la lluita per l’equitat social i el dret d’autodeterminació sobre el propi cos. Sóc activista en diferents grups socials que comparteixen les lluites per trencar les fronteres, que s’han imposat a les persones, els cossos, les identitats i la sexualitat. Sóc d’essència feminista, de ment transfeminista i d’acció anarcofeminista. Des de 2005 lluito perquè es reconegui els drets de les persones que treballem com a prostitutes.

El que anomenem Treball Sexual comprèn moltes maneres d’exercir-ho, webcam, porno, strippers, etc. Però el que genera el conflicte social és la Puta. Sí. Ella… la dona cis o trans prostituta.

Davant de la problemàtica de com abordar aquest conflicte social referent al nostre exercici, hi ha diferents maneres d’entendre-ho. Per una banda dins de les Pro-Drets existeixen dos fronts, que sempre ens han generat diferències i conflictes entre nosaltres, les que volen treballar per a tercers i les que no ho volem. Òbviament en un sistema capitalista com en el que vivim és una postura a tenir en compte, però des del respecte i a la meva manera d’entendre, totes dues postures xoquen per sí mateixes, ja que d’entrada quan es demana regular una activitat que parteix d’ella és considerada un delicte penal, no es pot crear aquest debat només des de les que ho  exerceixen, perquè es necessita saber què pensa la gerència. En contra d’aquesta postura, i des del respecte a aquestes companyes, estan els nostres interessos, les que no volem que el nostre exercici sigui gerenciat, més encara en un país on els drets laborals estan a punt d’extingir-se. És molt ingenu pensar que creant convenis laborals, sobre una empresa que legalment no existeix com són les cases de treball sexual, que a un col·lectiu profundament estigmatitzat se’ls resoldria d’un cop de ploma aquesta circumstància…  

D’altra banda, com a independents, hem modificat la nostra manera d’exercir preus i oferta a partir d’haver hagut de competir amb aquesta mena d’indústria, que no és legal, però que creix desmesuradament. I llavors…. Per què els meus drets han de servir per a legitimar el proxenetisme?

No deuríem totes i tots fer un pas al davant i perdre privilegis en detriment d’una legalitat? Se’ns diu que podem declarar-nos autònomes, però un autònom que no reconeix res del que són les meves despeses, publicitat, desplaçaments, lloguer d’espai per a exercir, condons, etc. ni les nostres possibles baixes laborals o com es destinaran els nostres impostos, entre altres coses, no podem deixar-ho a les seves mans. La solució seria poder associar-nos com a autònomes en una mena de cooperativa horitzontal, que no permeti l’explotació de companyes però que ens serveixi per a fer front a despeses. Aquests espais autogestionats tenen la finalitat d’evitar la tracta i tràfic de persones per proxenetisme i explotació sexual. D’aquesta realitat que exposo, em reverteixo al projecte de La Paz, Bolívia on companyes anarcofeministes de Mujeres Creando i OMESPRO van donar, al meu entendre, amb el que és la solució.

“Per què els meus drets han de servir per a legitimar el proxenetisme?”

El nostre exercici no pot ser obviat ni silenciat, no és un treball qualsevol, ni qualsevol pot exercir-lo, jo mateixa no serveixo per a Kelly, ho vaig intentar i no vaig superar el tercer dia de prova, o per la tanatopraxia o per la neteja de claveguerams o moltes altres feines més.

El concepte de dignitat és molt relatiu segons d’on vingui i la posició social en la qual es trobi qui ho menciona, el que per a unes persones és digne per a unes altres no ho és. L’eradicació de la prostitució tal com l’entenc, autodecidida, no es podrà realitzar en aquest món mentre continuï existint el concepte de propietat, família convencional, monogàmia, amor romàntic, capitalisme, diners, religió, fronteres, classes socials, racisme, lgtbifòbia i xenofòbia. Totes aquestes estructures amanides amb la moral  judeocristiana que colonitza les nostres ments generen l’estigma pel qual es permet l’abús a les classes oprimides, on molts col·lectius, i també les putes, ens trobem.

Podem barallar-nos entre nosaltres, però aquesta realitat no canvia pel fet de prohibir-la, només es transformarà, mentre no solucionem les desigualtats socials que ens envolten, continuarem sent usades i explotades. 

La nostra demanda, les que som independents i rebels -la que subscriu- és per les que, indistintament del seu estatus social o formació, decideixin exercir com a prostitutes, aquesta via és només per les que així ho decideixen i trenquin tots els dubtes de si és o no coaccionada per tercers. Perquè la meva lluita va en la direcció de destruir la prostitució forçada.

Audre Lorde ens deia: Perquè les eines de l’amo mai desmunten la casa de l’amo. Potser ens permeten obtenir una victòria passatgera si seguim les seves regles del joc, però mai ens serviran per a efectuar un canvi autèntic.

En un món perfecte el treball no seria dignitat… la comunitat, l’intercanvi, el respecte i les cures mútues serien una veritable dignitat.

La gestió de les emocions dins dels nostres espais

Equip Comunicació CGT Catalunya
Mar Iborra. CGT Anoia

Hem d’aprendre a gestionar les nostres relacions amb les persones per canalitzar sentiments com la por, la tristesa, l’alegria, el fàstic o la sorpresa davant d’un problema o per assolir un objectiu i començar a establir relacions sanes sense deixar cadàvers emocionals.

Hem basat tota la nostra vida al voltant de la nostra supervivència, cercant els nostres propis cercles d’afinitats, la nostra manada de llobes, vestint-nos com nosaltres volem i anant a les nostres festes on ningú ens qüestiona, en definitiva hem creat la nostra vida al voltant del feminisme més llibertari possible, Peggy Kornegger una de les exponents anarcofeministes més importants dels EUA estaria orgullosa de nosaltres. 

Som les que ens reunim als Ateneus i CSO per preparar el proper 8M, les que muntem el punt lila a cada Festa Major, les que no tenim cap problema en contestar quan algú te la necessitat de fer el comentari masclista, estem preparadíssimes per a una intifada contra 100 cunyats, 5 policies i 3 estats. Però i quan l’agressió masclista la vivim en el nostre entorn més pròxim? On es queda el nostre poder de Lisístrata i Safo? El típic menjar familiar, la parella de la nostra cosina, el tema tabú a qualsevol menjar quan el nostre millor amic nega una denúncia o al·lega que és falsa i fins i tot quan són a la nostra mateixa assemblea… Llavors quina és la solució? Allunyar-nos d’aquests espais que clarament ens trenquen els nostres esquemes matemàtics anarcofeministes o polititzar aquestes situacions? 

Primer de tot hem de ser conscients que encara que ens hagin alletat del feminisme més hegemònic possible vivim en una societat capitalista i patriarcal, per tant vivim envoltades d’infinites situacions com a tals. Aquestes situacions de vegades ens costen més de veure i identificar com actes masclistes per diversesraons, per falta de formació o deconstrucció (a ningú li agrada que li qüestionin els seus privilegis), que sigui en un entorn tan pròxim que ens fa por de reconèixer o simplement per voler seguir amb les aparences (a ningú li agrada que el culpin). 

Per a poder continuar analitzant tals esdeveniments primer hem d’estar en constant deconstrucció amb una construcció seguida tant feminista com interseccional. 

“quina és la solució? Allunyar-nos d’aquests espais (…) o polititzar aquestes situacions?”

Des del col·lectiu Fil a l’ Agulla, que són un col·lectiu que busca aconseguir una profunda democràcia tant dins de l’organització com en les intervencions que duen a terme, i assajar diàriament com fer que les necessitats individuals i col·lectives siguin compatibles, es van veure en la mateixa necessitat que molts altres, van veure aquesta mateixa necessitat de diversos col·lectius activistes de tenir un pla de treball per a aquestes situacions.

Davant aquest problema van veure que era el moment de crear una càpsula formativa anomenada “Gestió de les agressions en els espais activistes”, aquesta càpsula informativa no simplement busca el càstig cap a l’agressor sinó també la reparació de la víctima perquè deixi d’emportar-se la culpa. Un dels punts més importants seria buscar la mirada de la justícia restaurativa i els processos de reparació com una eina més de gestió de les agressions masclistes. 

Aquests processos de justícia col·lectiva s’han de fer poc a poc i ben preparats per poder espantar els estigmes “d’estar acusat de” i el “ser mala feminista per” ja que l’anàlisi va molt més enllà d’aquesta base; com el mateix col·lectiu va dir “Cal ser conscients que les etiquetes ens ajuden anomenar, però també poden caure en la simplificació i no tenir en compte tota la complexitat.” 

No identificar-se amb aquets mots pot dificultar la recuperació. Alhora, també és una dificultat reconèixer-se només com a víctima i no connectar amb la nostra part de poder. En la càpsula parlen sobre les agressions que cometen majoritàriament homes cis-heterosexuals cap a dones o persones d’identitats no binàries. Treballem sobre una estructura social, un eix d’opressió (el gènere) i en aquest sentit qui comet les agressions són homes als qui concorda la seva identitat de gènere amb l’assignada en néixer (cis) i que són heterosexuals. Sobretot se centren en aquest eix de discriminació i de violències que, com tants altres espais d’opressions o privilegis, té una forta manca d’espais de cures, de gestió de conflictes, de presa de responsabilitat i de reparació en general.

La gestió d’agressions és molt important i, per tant, la formació i la prevenció són imprescindibles. 

Un Congrés per guanyar

Equip Comunicació CGT Catalunya

Els dies 16 i 17 de novembre, va tenir lloc el 1r Congrés d’Habitatge de Catalunya.

Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya

Ja fa 10 anys que la PAH va sorgir com un huracà als pobles i barris colpejats per la crisi, i des d’aquell moment el problema de l’habitatge ha canviat en les formes, però l’arrel continua sent la mateixa: la mercantilització d’un bé de primera necessitat. Partint d’aquesta premissa, el capitalisme actual s’ha llençat a especular i acaparar béns i productes bàsics per a la vida de les persones, l’aigua, la salut i l’habitatge són alguns exemples dels nous mercats que el neoliberalisme obre per tal d’enriquir més els inversors, amb la consegüent amenaça que aquest fet comporta per a la vida digna de la classe treballadora.

El context social post crisi ha canviat, diferents governs han passat, però el problema de l’habitatge persisteix, com va existir als anys 30 i als 90 i com sembla que seguirà existint durant anys si no ho aconseguim aturar. El que ha passat els darrers 2-3 anys és que l’organització per fer-hi front s’ha articulat de forma molt dinàmica, des de les PAH’s, als sindicats de llogateres i passant per la nova galàxia de sindicats, grups o col·lectius en defensa de l’habitatge que han sorgit arreu del territori, especialment a Barcelona i a la seva àrea metropolitana.

Més de 500 militants acreditats de quasi 70 grups o nuclis diferents es van reunir per posar sobre la taula noves formes organitzatives i noves estratègies de lluita. A més a més de debatre sobre la part més visible, que és la d’aturar desnonaments, també es va aprofundir sobre altres temes, com les ILP’s, la legislació protectora dels inquilins, la regulació dels preus de l’habitatge, la gentrificació, els efectes Airbnb, l’ocupació, els fons voltors, grans, mitjans i petits propietaris. Es van proposar estratègies clàssiques del sindicalisme, com la negociació col·lectiva davant de l’abús de grans propietaris, la vaga de lloguers, diferents formes de pressió, les comissions de treball i altres formes de comunicació. I també es va parlar de cures, perquè no hem d’oblidar la colossal feina que està tirant endavant aquest moviment amb la consegüent càrrega psicològica i emocional que comporta.

“d’aquest Congrés n’ha sortit reforçat tot el moviment anticapitalista”

No negarem com de traumàtic pot ser el fet de viure amb la possibilitat de quedar-se sense casa, els desnonaments policials, o els para-policials que empreses com desokupa efectuen cada cop més amb la complicitat de la policia. La tensió, l’angoixa i les depressions que a vegades genera el fet de portar aquestes lluites endavant sense pauses ni treves. Doncs aquests moments traumàtics, només es poden combatre amb suport mutu i cures, amb les alegries, les abraçades i la bona sensació que deixa aturar un desnonament, el fet de doblegar un propietari usurer o reallotjar persones sense casa en pisos o edificis buits, i per això fan d’aquest moviment un espai potencialment feminista. Doncs no podem passar per alt la gran quantitat de dones que participen d’aquesta lluita. Dones de totes les condicions i edats, moltes joves, però també dones d’arreu i d’edats molt diverses, dones fortes que sovint són qui agafa les regnes de la seva vida en veure’s abocades elles i les seves famílies a la misèria.

Com a sindicalista de la CGT, com a observador convidat, el que més vaig gaudir, va ser que tot i les diferències que hi pot haver entre els veïns de les Corts, Sant Cugat, Ciutat Meridiana o Rubí, tothom era allà per a treballar plegats i ajudar-se. Tot i les diferents cultures polítiques que allà s’hi trobaven, tot i les particularitats i diversitat de cada persona i de cada grup o organització, tot i el color de les diferents samarretes, allà tothom anava a una. Anaven unides per  avançar, anaven a guanyar, es van ajuntar per fer la vida impossible als que impossibiliten la vida digna.

D’aquest Congrés n’ha sortit reforçat tot el moviment per l’habitatge i amb més eines per plantar cara a la bèstia. Però crec que tot el moviment anticapitalista català també n’hem sortit reforçat. I sobretot n’hem sortit més unides. Perquè davant el present negre que ens ofereixen de salaris de merda, l’augment de lloguers, i les hipoteques impossibles, només ens queda la unitat, la fraternitat dels que estem a baix i només tenim les nostres mans i caps per sobreviure a la selva del capitalisme.

I, a partir d’aquí, en un futur no gaire llunyà esperem consolidar una sòlida amistat i cooperació entre aquests dos fronts de lluita, el laboral i l’habitatge. Doncs en el fons, són la mateixa lluita, els acomiadaments d’avui són els desnonaments del demà, doncs qui té els diners, té les empreses i alhora, té els edificis. Perquè fins que no entenguem que el problema és integral, que tots els fronts i les diferents lluites en són una, no podrem oferir una alternativa sòlida, no podrem plantejar una esmena a la totalitat del sistema.